Els peons de l’assassí: reportatge d’El 9 Nou

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Reportatge de Jordi Vilarrodà, El 9 NOU d’Osona i el Ripollès, 27 de novembre de 2006:

A la dècada dels vuitanta, Maria Lluïsa Latorre (L’Esquirol, 1961) va ser coneguda com la noia dels teclats dels Duble Buble. Ara ha canviat la música per la literatura: divendres va presentar a Vic, a la cafeteria L’Occità, la seva primera novel·la. Els peons de l’assassí (Emboscall Editorial) és una trama policíaca explicada al llarg de… 840 pàgines

Nou9color

Un debut contundent és l’encapçalament del reportatge que va fer Jordi Vilarrodà després que mantinguéssim una entrevista a L’Occità, minuts abans de la presentació de la novel·la Els peons de l’assassí. Heus aquí la transcripció: 

No s’hi ha posat per poc. El debut literari de Maria Lluïsa Latorre té 840 pàgines, en mida de foli, i no és fàcil de llegir estirat al llit. Però l’exteclista de Duble Buble està plenament convençuda que «hi ha un públic a qui li agraden els llibres extensos». Un públic que «se sentirà atrapat, a mesura que llegeixi». 

Oc9Nou

Al costat del reportatge un escrit titulat: «El respecte de l’editor a l’autor», posa de manifest la filosofia de Jesús Aumatell, l’editor, i la seva defensa de la llibertat absoluta de l’autor a l’hora d’escriure la seva obra.

Ella mateixa també ha quedat atrapada en la trama d’Els peons de l’assassí. El llibre que divendres presentava a la petita cafeteria-llibreria L’Occità, de Vic, el va començar a escriure —ho recorda clarament— el juliol del 1993. «En aquell moment ja tenia clar el guió i els personatges principals», diu l’autora. La protagonista és la Clara, una metgessa forense, que viu a Nova York. L’assassinat d’una actriu, a qui ella ha de fer l’autòpsia, la posa en contacte amb un jove inspector de policia i li permet entrar en el món, sempre fascinant, del cinema. Fins aquí, tot senzill. La trama comença a créixer quan apareixen altres històries i personatges, i Latorre sent la necessitat d’explicar-los amb més detall, «perquè siguin coherents». Aquests personatges estan relacionats amb les mil circumstàncies que la protagonista viu durant la seva investigació, i que la porten a entrar en contacte amb el món dels fenòmens paranormals, o també a rastrejar el seu passat, a Catalunya. D’aquesta manera, els escenaris del país —Des de Barcelona a Vic— s’incorporen al relat. 

La novel·la deixa entreveure, al marge de la trama policíaca, les inquietuds de l’autora per «temes polítics i socials que crec que preocupen». La dictadura argentina o la mateixa dictadura franquista es fan presents en l’argument d’Els peons de l’assassí. La complexa construcció d’aquest relat ha servit a Maria Lluïsa Latorre, durant anys, com a «refugi» de les tensions que es viuen a la feina. Igual que la protagonista, l’autora també és metgessa i exerceix a Tordera (Maresme): «Rebem molta pressió, perquè no tenim recursos», explica. Així, en el temps que la feina li deixava lliure, ha anat creixent aquest llibre, que es va acabar fa dos anys. Encara era més extens, i es va retallar fins arribar al format actual. Maria Lluïsa Latorre no creu, però, que l’extensió el faci complicat: «Jo sabia com havia d’acabar, sabia on anava, i crec que el lector també ho sabrà».

Després d’aquest debut, la metgessa i escriptora (la música, ara només la practica a casa) té «un parell d’idees per a altres novel·les», però no s’ha posat encara a escriure. Li agradaria parlar, per exemple, «de la Guerra Civil al meu poble, L’Esquirol». Això sí, en tantes pàgines com convingui.

Reportatge de Jordi Vilarrodà publicat al periòdic El 9 Nou d’Osona i el Ripollès el 27 de novembre de 2006

Els peons de l’assassí: presentació a Vic

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Presentació a Vic, 24 de novembre de 2006, al cafè-llibreria L’Occità 

cartellVic

TRANSCRIPCIÓ DE LA PRESENTACIÓ DE L’EDITOR JESÚS AUMATELL: 

Els peons de l’assassí és una obra excepcional en molts sentits, cosa que fa difícil, ara mateix, precisar-ne la transcendència. Crec que caldran mots lectors, i força més temps, per situar aquesta obra en el lloc que li correspongui dins la història de la literatura. 

En principi, es tracta d’una novel·la que es podria catalogar dins el gènere d’intriga policial. Hi ha crims, i, sobretot, un misteri per resoldre. Amb tot, però, hi ha una idea subjacent diàfana —clara, com és el nom de la protagonista—, la qual ens permetria dir que es tracta d’una novel·la de tesi: el propòsit últim seria exposar a través de la ficció novel·lesca un seguit de plantejaments científics que es resumirien en (o es derivarien de) el pes del bagatge genètic en els comportaments humans. 

Alhora, el desenvolupament dels personatges, la forma en què aquests evolucionen al llarg de les més de 800 pàgines d’aquest llibre, ens permetria dir que es tracta d’una novel·la psicològica. Però, a mesura que avancem pàgines, es prefigura un vast univers imaginari que, lògicament, escapa a cap mena d’etiqueta. I també percebem, de forma no del tot racional, sinó més aviat intuïtiva, que allò característic d’aquesta obra —o sia, allò que la singularitza— no està tant en els continguts com en la forma en què aquests apareixen i s’oculten, s’ordenen i es confonen. El seu mecanisme es construeix i es mou per mitjà de la relació especular que s’estableix en tots els ordres de la novel·la: en l’àmbit de l’espai, del temps, de la trama i dels personatges. Es tracta d’un conjunt de miralls que no estan posats al llarg del camí (com proposava Stendhal), sinó que, disposats en un fragment d’aquest camí (del món, de la realitat), giren al seu voltant, creant un joc de relacions especulars, en una estratègia singular que vol donar compte d’una realitat molt més vasta que no pas aquella que reflectiria un mirall immòbil. 

Hi ha, en definitiva, un plantejament dual, de contraposició dels oposats. Una contraposició que no és necessàriament conflictiva, ans sovint esdevé complementària: racional i irracional, bé i mal són les parelles estel·lars d’aquesta dansa de contraris, seguides d’altres com femení i masculí, bellesa i lletjor, vida i mort, llum i ombra… De vegades, les parelles s’intercanvien entre si, o es fan grups, i fins i tot algú, durant un temps, dansa sol.

Al final, però, tot torna a ocupar el lloc que li pertoca, no perquè es resolgui el misteri del món, sinó perquè aquest singular joc de miralls ha acomplert l’objectiu que se li demanava: donar-nos una imatge quadridimensional de la realitat.

Com he dit al principi, Els peons de l’assassí és una obra tan excepcional que em veig incapaç de precisar-ne l’abast. Però més enllà de quin pugui ser el seu destí en el marc de la literatura, sí que li vull reconèixer a la seva autora, des d’ara, una capacitat excepcional per dur a bon terme una empresa tan gran. Un projecte d’aquestes dimensions només podia produir-se (per molt que a algú pugui semblar-li el contrari) al marge de les modes literàries, i de les capelletes que pretenen dictar-les. D’aquí també la dificultat que ha trobat l’obra en obrir-se camí al públic. Personalment només puc felicitar-me de contribuir-hi, tant pel valor literari intrínsec, com per la generositat i l’entusiasme de Maria Lluïsa Latorre, que n’és l’autora. 

Lluïsa_peons

A continuació vaig dirigir unes paraules a una munió d’amics, familiars i coneguts. Era la primera vegada que presentava un llibre i va ser extraordinari. Per últim, Pep Poblet ens va oferir, amb el saxo soprano, una deliciosa interpretació del tema Clavat, un dels més emblemàtics de Duble Buble. La podeu veure a: 

https://www.youtube.com/watch?v=BerEXjznm1E&mode=related&search=