Boscos misteriosos

Els boscos han acompanyat l’espècie humana des de fa milions d’anys, molt abans que fos homo sapiens sapiens, però més enllà d’aquesta omnipresència en el seu espai temps físic, s’han endinsat en el més profund de la seva psique. 

El bosc és un escenari extern, objectiu, amb elements que es poden observar i estudiar: espècies vegetals i animals, subsòl, roques i minerals, accidents geogràfics, rius i rierols, etc. Però alhora té un simbolisme molt poderós: el bosc inexpugnable, tenebrós i ple de perills, o encantat i poblat per criatures fantàstiques; el bosc sagrat, santuari de rituals i saviesa; el bosc protector que ens empara per reposar i reflexionar, guardià dels nostres secrets. 

La immensitat de molts boscos ha preservat espais i éssers vius que, sense ser imaginaris, resulten igualment extraordinaris i, a vegades, perillosos: coves laberíntiques, vestigis de ciutats antigues i oblidades, volcans apagats, llacs i rius abismals, animals salvatges, plantes i bolets verinosos… Molts dels que s’hi han extraviat han desaparegut per sempre, cosa que ha reforçat la imatge del bosc habitat per entitats perilloses.

Copán (Hondures), ruïnes Mayes

Copán (Hondures), ruïnes Mayes

L’espessor del bosc poblat d’arbres, configurant llocs inaccessibles, ha fet que hi traslladem moltes de les nostres pors. Aleshores el bosc inexpugnable es torna inhòspit i terrorífic, però segueix oferint racons insondables que el fan misteriós i màgic. La frondositat del bosc alberga molts secrets, fins i tot els que mai no s’haurien de desvetllar. Dintre dels seus límits tot és possible. Això l’ha fet escenari de les històries i imatges més increïbles i fantàstiques, més boniques, més poètiques, més tràgiques i més cruels. El bosc és un lloc idoni per crear un món paral·lel i original:

bosc2En el capítol 18, pàgina 181, del meu llibre Els peons de l’assassí apareix una petita història de terror en el bosc: 

  • Estaven dinant en un dels restaurants del mateix edifici on es feia el congrés d’expedients X. Les quatre s’havien reunit amb la Mariel Curtis durant el descans del migdia i aprofitaven per comentar les primeres ponències mentre menjaven. 
  • —Què us ha semblat la primera exposició? —va preguntar la Mariel. 
  • —Molt fantasiosa —va respondre tot seguit la Judith—, la màgia dels boscos encantats no m’inspira cap temor. 
  • —No n’estaria tan segura —va replicar l’Emily—. Heu estat mai en un bosc de nit? O fins i tot de dia però soles? La calma aparent i els sorolls habituals a vegades poden adquirir trets esgarrifosos. 
  • —Has tingut alguna mala experiència en un bosc? —va intervenir la Melanie. 
  • —Quan tenia vuit anys em vaig perdre en un bosc del poble on vivia. M’era ben conegut, però em vaig endinsar més que de costum i, quan vaig voler fer marxa enrere, ja no reconeixia l’entorn. Vaig caminar hores i hores i, quan vaig veure que es feia fosc, em vaig rendir. Vaig trobar un indret més o menys acceptable per jeure i vaig intentar adormir-me amb l’esperança que l’endemà trobaria la manera de tornar a casa. —L’Emily va fer una pausa i es va adonar que totes la miraven molt interessades.— Va ser una nit interminable, em venien al pensament totes les històries de terror que s’explicaven a la regió. Estava alerta tement que alguna bèstia m’atacaria, que una serp m’encerclaria o que algun monstre em capturaria… Em vaig imaginar moltes coses horripilants i, com més volia evitar aquelles representacions aterridores, més me’n venien al cap. 
  • »No sé quanta estona vaig passar immòbil sense fer fressa perquè ningú em descobrís, però ja era negra nit i se sentien sorolls estranys, o almenys m’ho semblaven, i sonaven relativament a prop. De sobte vaig sentir una presència, però no es distingia res, em vaig incorporar a poc a poc, tenia un arbre a la meva esquena i l’anava palpant amb les mans, pensant que em cobria per darrere, mentre anava mirant al voltant sense veure-hi. La lluna, que fins aleshores havia estat tapada per núvols, es va mostrar uns instants i aleshores vaig entreveure una criatura d’uns ulls brillants a la meva esquerra, vaig apressar-me a córrer en direcció contrària tant com vaig poder. Durant la fugida vaig sentir que m’engrapaven el peu dret, vaig forcejar i me’n vaig desprendre, però vaig perdre la sabata. I vaig tornar a córrer, aquesta vegada cridant auxili. Per sort es van sentir unes veus familiars, eren el meu pare i uns veïns que m’estaven buscant, portaven llanternes i de seguida ens vam trobar. M’hi vaig abraçar ben fort suplicant que ens allunyéssim d’allà. Em van veure tan esverada, que em van fer cas i després d’una hora arribàvem a casa. Allà els ho vaig explicar tot i van creure que segurament m’havia espantat algun animal del bosc.
  • —És una història esgarrifosa, no ens l’havies explicat mai! —va dir la Judith. 
  • —Només és una anècdota —va contestar l’Emily—, no té més importància, avui me l’han recordat i ja està. 
  • —Què se’n va fer, de la sabata? —va preguntar la Melanie. 

El bosc i el desconegut han caminat de la mà al llarg de segles, i una aliada ha sentenciat aquesta relació: la nit. Des de temps antics, extenses zones obscures, poblades d’animals i éssers fantàstics, van penetrar el nostre imaginari i van convertir el bosc en l’hàbitat de fades, follets, gnoms, sílfides, nimfes, dones d’aigua, ogres, dracs, mags… No hi ha regió que no tingui boscos en els quals et pots topar amb algun d’aquests éssers. Tanta prodigalitat de llegendes potser indica la necessitat d’una vida paral·lela a la quotidiana on poder expressar els nostres desitjos més inconfessables. Si és així, no hi podem trobar, també, el pitjor dels càstigs per la nostra gosadia? Els nostres fantasmes interiors com els sentiments de culpa, la por a la censura, a ser abandonats, a ser rebutjats, a perdre-ho tot… es transformen en criatures i monstres aterridors del bosc, però en les llegendes és un altre qui s’hi enfronta. L’heroi de la llegenda és com un explorador que obre camí a l’altra gent, un camí a través de l’entramat de la nostra ment. Magdalena Campomenosi, artista i periodista, ha captat magistralment la imatge fantasmagòrica però alhora real del bosc: 

boscfant

La tradició del bosc sagrat associat a ritus d’iniciació i coneixements, amb un savi i mag que n’és el dipositari, és comú a moltes cultures. En el nostre imaginari col·lectiu el trobem encarnat pel mag Merlí, però també per Gandalf —Tolkien es va inspirar en el vell i savi Väinämöinen del Kalevala—, el druida Panoramix i el gitano Melquiades de Cien años de soledad. 

El mag Merlí i el jove Artur

El mag Merlí i el jove Artur

Però quin va ser el primer? Qui va donar origen a aquesta figura que trobem en tots el temps i cultures? Potser el déu Hermes de la mitologia grega? Però per als grecs l’arquetip de mag i sacerdot va ser Zaratustra, el gran savi persa. 

Zaratustra va ser un profeta que va viure a Pèrsia no se sap exactament quan —se l’ha situat en èpoques tan dispars com 1.000 a 700 anys a.n.e.—, que va fundar la religió anomenada zoroastrisme després d’una revelació divina, tot i que algun autor afirma que va posar per escrit les doctrines orals de la secta dels mags o adoradors del foc. Les seves doctrines es basen en dos principis que regeixen els esdeveniments de l’Univers: Ormuz, principi del bé, de la llum i del foc; el seu animal simbòlic és l’àguila real, i Ahriman, principi del mal i de les tenebres; el seu animal simbòlic és la serp. Aquests dos éssers, malgrat tenir la mateixa entitat metafísica, estan eternament enfrontats en una eterna lluita per governar el món. 

Segurament ens hauríem de remuntar al paleolític, quan el patriarcat encara no havia ofegat la societat i potser per això la dona sàvia i maga també apareix a les diferents cultures, per bé que amb els anys es va deformar per donar lloc a la bruixa dolenta i confabulada amb el dimoni. La trobem representada per Atenea, la deessa grega de la saviesa. Al tarot, la carta de la sacerdotessa és la guardiana de tota saviesa i la gran iniciadora. A la literatura la dignifica Na Galadriel, la Senyora del bosc de Lórien al llibre El Senyor dels Anells. Norma, la sacerdotessa gal·la que dóna nom a l’òpera de Bellini és una druïdessa. En un capítol de la sèrie Expedient X desenterren l’urna d’una amaru, una dona xaman (No he trobat enlloc que a les dones xaman se les anomeni amaru, però l’esmento perquè aquí només parlo de personatges creats per la imaginació). Entre els maputxes una dona xaman és una machi, i al poble embera l’anomenen una jaibanà

La llegenda artúrica ens proporciona les fades Viviana i Morgana, dones celtes coneixedores de la màgia de la Terra, encara que moltes versions les han fet dolentes i antagonistes del mag Merlí i el rei Artur. Per desgràcia, a les dones notables, siguin personatges de ficció o reals, gairebé sempre se’ls ha penjat el rètol d’ambicioses, intrigants i perverses. La misogínia heretada de la cultura grega, llatina i jueva, i amplificada durant l’edat mitjana, ha adulterat l’arquetip de dona sàvia, però aquest seria un tema per comentar en un altre apartat.

Abans d’acabar, no podia deixar de referir-me als habitants més legítims del bosc, els arbres. La seva forma, amb el tronc central i les branques, té una certa similitud amb la humana (recordem en Barbarbrat) i, com els humans, sovint s’agrupen en comunitats: alzinars, pinedes, rouredes… En temps remots, quan els nostres avantpassats veien que els arbres es renovaven a cada estació, ho devien interpretar com un cicle de mort i regeneració que els feia immortals, aleshores arbres i boscos van adquirir característiques divines, arribant a representar la intersecció entre dos móns, el real i l’espiritual. Els arbres, amb la seva estructura de moltes ramificacions a partir d’un eix central, ens han subministrat representacions i han il·luminat les nostres consciències. Els devem expressions com arbre genealògic, tronc cerebral, branques del coneixement; o la noció de sistemes com les jerarquies o la circulació. 

Barbarbrat, un pastor d’arbres en El Senyor dels Anells, és un dels éssers més vells de la Terra Mitjana

Barbarbrat, un pastor d’arbres, és un dels éssers més vells de la mítica Terra Mitjana de J.R.R. Tolkien 

A més d’alimentar el nostre esperit, els boscos ens aporten molts beneficis. A part de la biodiversitat que alberguen, els seus arbres, arbusts, matolls i plantes, amb les seves arrels, fixen el sòl i n’eviten l’erosió i desertització. Purifiquen l’aire, enriqueixen el terra, mantenen els cursos d’aigua, proporcionen fusta, retenen l’aigua, filtrant-la i emmagatzemant-la en el subsòl… Però malgrat aquests beneficis, la desforestació continua a un ritme alarmant. A l’última dècada s’han perdut 200 milions d’hectàrees, l’equivalent a quatre vegades la superfície d’Espanya.

Avui dia anem al bosc a buscar un santuari de pau i tranquil·litat, a retrobar els nostres orígens, però ara comencem a entendre que aquest bosc protector està amenaçat, que si no es prenen mesures pot desaparèixer, i nosaltres amb ell. La preocupació i interès creixent per preservar espais naturals i boscos ens reconcilia amb les antigues creences que valoraven els arbres com a divinitats, és un vincle entre l’home primitiu i el contemporani, potser el que ens donarà la força necessària per lluitar contra el canvi climàtic i tot el que comporta.

Maria Lluïsa Latorre (18 d’agost de 2007)