Vampirisme I

Vampirisme (primera part)

D’ençà de la publicació del llibre Dràcula, l’any 1897, els vampirs no han deixat d’inspirar obres literàries, pel·lícules, pintures, còmics… Per què aquest tema mai no s’esgota? Què el fa tan fascinant? En el meu llibre Els peons de l’assassíal capítol 19 pàgina 195, també parlo de vampirs: 

  • «La Judith comentava la intervenció de l’expert en vampirs en la qual havia explicat que, actualment, els vampirs prefereixen xuclar l’energia de l’individu en lloc de la seva sang, i ho fan amb una manera particular de respirar o amb la seva mirada penetrant. La Marjorie no seguia gaire la conversa i es va sentir observada. De nou aquella jove, aquells ulls verds! Qui li recordava? Potser era una vampira que li volia absorbir l’energia? La poca energia que li quedava. Si era així, s’havia equivocat de víctima, no li resultaria un bon aliment. 
  • —Un vampir representa una persona morta —estava aclarint la Judith—, però que manté una existència més enllà de la mort gràcies al fet que obté quelcom dels vius, és un paràsit.
  • —I això pot ser energia en lloc de sang? —demanava l’Elizabeth. 
  • —Per què no? La sang és un fluid i fa segles, tot i que no es coneixia bé la seva circulació pel cos, sí que sabien que després de perdre una quantitat considerable de sang els individus es quedaven pàl·lids i febles, per tant, era fàcil que identifiquessin sang i energia com una mateixa cosa. També podien haver existit persones convençudes que amb la sang dels altres allargaven la seva existència, i creure’s vampirs, i transmetre’s aquesta idea durant generacions. Però actualment els descendents dels que preconitzaven això han hagut de buscar noves fórmules perquè saben que la sang no els serveix, i ara es creuen capaços d’obtenir les energies dels altres a través de la mirada i la respiració. Però, en tot cas, que ells es creguin vampirs, i que es comportin com a tals, no significa que siguin vampirs. 
  • —Vols dir que s’han hagut de reciclar, Judith? —va ironitzar la Melanie—. Però per què la volen, l’energia? Se suposa que ara deuen saber que xuclant l’energia dels mortals no obtindran la vida eterna, no? 
  • —Potser creuen que els allarga la vida —va suggerir la Judith—. Només pretenia fer una hipòtesi sobre com es devia forjar la llegenda dels vampirs! 

Com diu la Judith, com es devia forjar la llegenda dels vampirs? Què va portar a creure que existien persones ja mortes que per prolongar la seva existència d’ultratomba havien de xuclar sang dels vius? Perquè, una de les coses que més em crida l’atenció d’aquest fenomen és la seva manifestació en tantes cultures diferents. 

LA PRIMERA DONA VAMPIRA, LILIT 

Les arrels del mite de Lilit es troben als pobles de Mesopotàmia. El segle VI a.n.e, el poble hebreu la va adoptar amb el nom de Lilith durant el seu exili a Babilònia, però convertida en una criatura diabòlica que raptava criatures i atacava els homes durant la nit. Entre els segles VIII i XI, la tradició hebrea la va convertir en la primera esposa d’Adam. Es veu que Lilit no s’hi va voler sotmetre i va abandonar l’Edèn. D’aquí va degenerar en una diablessa que procreava hordes de dimonis i que s’alimentava de sang de recent nascuts. Ara bé, a l’Antic Testament Lilit només es menciona a Isaïes 34,14: «Els gats mesquers s’hi reuniran amb les hienes, i els sàtirs es cridaran l’un a l’altre. Allà reposarà la fantasma Lilit, allà hi trobarà recer.» A l’edat mitjana es va assimilar amb éssers vampírics fins al punt de ser considerada la primera dona vampira. 

Lilit, pintura de John Collier (1892)

Lilit, John Collier (1982)

A la mitologia grega el personatge de Lilit va derivar en les làmies, criatures meitat dona i meitat serp que bevien sang humana. Les empuses són del seguici d’Hècate, la reina del món dels espectres. Es tracta de dimonis femenins molt seductors (súcubes) que s’acoblen amb els homes per la nit i els xuclen la força vital fins a provocar-los la mort. Més endavant, quan al mite de la sang se li va afegir l’eròtic, les làmies es van unir a les empuses, adquirint les mateixes característiques de súcube; sovint les dues figures es confonen i arriben a ser una entitat única. 

A Pèrsia es van descobrir gerros antics amb dibuixos d’homes lluitant contra unes criatures monstruoses que intenten beure la seva sang. No sols trobem personatges que s’alimenten de sang humana en civilitzacions antigues, també a països com Guinea, Malàisia, Índia, Madagascar, Xina, Japó… Tot i que és en alguns pobles i països d’Europa com Silèsia, Moldàvia, Rússia, Polònia, Romania, Bulgària, Ucraïna, Transsilvània, Àustria o Hongria d’on sorgeix el nom i la imatge de vampir amb la qual tots estem més familiaritzats. 

La creença que els morts surten de la tomba per recórrer els indrets familiars es remunta a fa segles. Fins i tot s’han trobat cadàvers prehistòrics plegats sobre si mateixos i fortament lligats. Julieta Sepich, docent de l’àrea audiovisual de la Universitat de Palermo, Argentina, diu: «Sabem que la preocupació dels primitius pels seus morts no sempre obeeix a l’amor, sinó a la por. S’ha trobat que els morts són enterrats amb les mans i els peus lligats i de bocaterrosa; això respon a la creença que si el difunt pretenia moure’s, s’enfonsaria cada vegada més…». L’any 1907 es va descobrir a Ofnet (Baviera) una sepultura amb dues foses, la primera amb sis i l’altra amb vint-i-set cranis ordenats de manera concèntrica i orientats cap a Occident. Julieta Sepich considera que aquest culte podria respondre a un procediment per honrar els morts, però també per anul·lar els seus poders malèfics, perquè és constant la creença segons la qual la separació del cap és un dels mitjans més segurs per defendre’s del poder dels morts i els seus espectres. 

Per a molts estudiosos, els vampirs són un arquetip que compleix la funció de desafiar la mortalitat i per això moltes cultures han poblat el seu univers imaginari de criatures sobrenaturals que xuclen la sang.

LES EXPLICACIONS NATURALS 

Nosferatu (1922), film del director F.W. Murnau

Nosferatu (1922), film del director F. W. Murnau

—EPIDÈMIES DE PESTA. En el passat, sovint s’atribuïen als vampirs les morts causades per la pesta. Nosferatu significa «portador de la pesta», «portador de plagues», o «transmissor del mal». A la pel·lícula Nosferatu apareix amb un seguici de rates, i una epidèmia de pesta humana sempre ve precedida per una epidèmia entre rates. És per això que s’ha relacionat la llegenda dels vampirs amb les epidèmies de pesta. La pesta és una malaltia infecciosa causada pel bacteri Yersinia pestis, les puces la contagien a les rates i a mesura que aquestes moren, les puces passen a picar els humans i els infecten. El quadre comença amb malestar general, calfreds i febre alta. Localment s’inflen els ganglis limfàtics regionals —els engonals, els axil·lars, els del coll o diverses cadenes simultàniament— i es fan molt grans i dolorosos. Entre quatre i vuit dies després el malalt se sumeix en un estat letàrgic d’extrema debilitat que acaba amb la seva vida. La forma pulmonar és encara més greu, l’ofec i l’esput sanguinolent precedeixen el terrible final. N’existeixen formes abortives que comencen bruscament però que curen de seguida.

La pesta negra va fer estralls en la població europea del segle XIV

La pesta negra va fer estralls en la població europea del segle XIV 

A vegades, per evitar el contagi s’afanyaven a enterrar els afectats sense haver-ne constatat la mort clínica. Més tard, trobar persones amb lesions a causa de voler sortir del taüt va portar a creure que eren vampirs i que els malalts de la pesta n’eren les víctimes. 

—INFECCIÓ PEL VIRUS DE LA RÀBIA. La ràbia és una infecció aguda del sistema nerviós central. Té un període d’incubació d’un a tres mesos des de la mossegada per l’animal infectat, però hi ha casos descrits d’un any. S’inicia amb febre, malestar i mal de cap que es poden acompanyar d’anorèxia, nàusees, vòmits, tos seca, canvis de caràcter —mal humor, depressió i por— i el més característic: formigueigs i contraccions de fibres musculars a la zona de la mossegada (apareix en un 50–80% dels afectats). Entre un i quatre dies després segueix el període d’excitació: el pacient pateix espasmes dolorosos dels músculs faringis provocats per ingerir líquids o veure’ls (hidrofòbia), salivació espumosa, respiració irregular, espasmes de les extremitats i músculs del tronc, i una excitabilitat mental creixent que origina greus accessos de furor amb molta angoixa que poden ser desencadenats per petits estímuls tàctils, visuals, auditius… També pot aparèixer rigidesa de nuca, reflexos vius, confusió, al·lucinacions, insomni, convulsions, alteracions del pensament amb idees grotesques i conductes anòmales. A vegades, aquest període pot evolucionar amb una paràlisi flàccida. Aquest estat tan aparatós s’alterna amb fases de lucidesa que cada vegada són més breus. Invariablement, tots els malalts acaben amb el període paralític, en el qual apareix esgotament i paràlisi i la mort s’esdevé per parada del centre respiratori, situat al bulb raquidi. 

De tant en tant, quan la infecció afecta algunes parts dels nuclis amigdalins cerebrals pot aparèixer priapisme (erecció anormal i dolorosa del penis sense desig sexual) i ejaculació espontània en els homes i augment de la libido en les dones. Per això es considera la hipersexualitat com una manifestació més de la ràbia. 

Els vampirs són una subfamília de ratpenats que s’alimenten de sang de bestiar. A la foto el vampir comú (desmodus rotundus)

Els vampirs són una subfamília de ratpenats que s’alimenten de la sang del bestiar. A la foto el vampir comú (desmodus rotundus

La transmissió per mossegada i símptomes com el furor, les idees grotesques, l’insomni i la hipersexualitat han donat peu a identificar els vampirs amb persones afectades de ràbia. A més, els vampirs tropicals que s’alimenten de sang són mamífers que la poden transmetre. Ara bé, el procés dura una mitjana de set dies, massa poc per explicar el fenomen del vampirisme. 

—PORFÍRIA. Posats a trobar una explicació natural, la que té més indicis a favor és la porfíria, una rara malaltia de la sang que engloba una sèrie de trastorns que tenen en comú uns pigments, anomenats porfirines, que s’acumulen a la pell, els ossos i les dents. Moltes d’aquestes porfirines són innòcues en la obscuritat, però el sol les transforma en toxines càustiques que, literalment, devoren la carn. Sense tractament, les formes més severes provoquen un aspecte sinistre: les orelles, el nas i els llavis apareixen com corroïts, les genives descarnades deixen al descobert unes dents llargues com ullals, la pell es cobreix d’ampolles que curen amb cicatrius horribles i envelleix prematurament, i l’anèmia que acompanya el procés provoca una pal·lidesa mortal. Avui dia no veiem formes extremes, però les cicatrius facials de la foto, deixades a la seva evolució amb noves exposicions al sol, acabarien per desfigurar el rostre.  

porfi1Com que l’anèmia pot ser tractada amb transfusions de sang, s’ha especulat que en èpoques pretèrites, els malalts de porfíria podien haver buscat remei bevent sang dels altres. En tot cas, els afectats havien après a no aventurar-se a sortir de dia perquè l’exposició al sol empitjorava els seus problemes. És possible que també evitessin els alls perquè poden convertir un atac lleu en una reacció horrorosa. Sembla una ironia que aquests pigments tan perjudicials, actualment s’estan experimentant com a teràpia contra alguns tipus de càncers. 

—L’EXHUMACIÓ DE CADÀVERS amb ungles o dits trencats, mans que sortien del taüt, sang a la seva mortalla… va suposar una terrible constatació: que havien estat enterrats vius. Això va reforçar la creença en el mite del vampir perquè molta gent va creure que es tractava dels cossos d’aquestes criatures diabòliques. Encara que aquest error tan dramàtic se sol atribuir a la catalèpsia, són els enterraments apressats en èpoques d’epidèmies, guerres o catàstrofes naturals el que més hi ha contribuït. 

Catalèpsia en grec vol dir «no tan mort» i és un estat biològic en el qual la persona resta immòbil en una postura antinatural. A vegades pot simular un estat de mort perquè el subjecte no respon a estímuls i està rígid, el pols i la respiració són molt lents i la pell ha empal·lidit. Pot donar-se en l’esquizofrènia catatònica, la malaltia de Parkinson i altres alteracions neurològiques, també durant la hipnosi i pels efectes de la cocaïna i alguns medicaments com l’haloperidol. És diferent de la narcolèpsia, un trastorn poc freqüent que consisteix en una somnolència permanent i atacs de son irresistibles durant el dia —d’una duració de deu a quinze minuts— que sovint s’associen a la cataplèxia, una sobtada disminució o pèrdua del to muscular de segons similar a la hipotonia fisiològica normal que acompanya la fase REM del son.  

Maria Lluïsa Latorre (26 d’octubre de 2007; revisat el juliol del 2016)

Vampirisme II

Vampirisme (segona part)

TRETS DELS VAMPIRS

Tots coneixem dels vampirs, amb algunes variants, que la llum del sol els pot destruir, que no es reflecteixen al mirall ni tenen ombra i que dormen en taüts. La creu, els alls i l’aigua beneïda els fan fugir i se’ls pot matar clavant-los una estaca al cor. La sang fresca els manté al llarg dels segles sense que envelleixin. Tenen un aspecte lànguid, prim i ungles llargues. Ara bé, no són aquests trets superficials els que fan el vampir atraient i horripilant alhora. És quan s’hi aprofundeix que el personatge esdevé, merescudament, «senyor de la nit». Un ésser capaç de subjugar homes i dones i que estima la nit amb els seus vicis. El seu esperit malvat corromp tot el que toca servint-se dels altres com de meres joguines o simples vies d’alimentació. És insensible, flegmàtic, molt racional i tan indiferentment cruel com la natura, perquè és incapaç d’estimar i d’odiar. No té consciència ni moral. 

El romanticisme li va donar aquest aire de personatge turmentat, maleït per haver volgut la immortalitat, aristocràtic, decadent i condemnat a la solitud. El vampir no ha de retre comptes a ningú, però es troba estancat en la immortalitat de la matèria i la raó, presoner d’un buit existencial que res no omple. És això el que ens fascina dels vampirs? 

VAMPIRS REALS? 

Erzsébet Báthory (1560 – 1614) era una aristòcrata hongaresa que va passar a la història com la cruel assassina de més de sis-centes donzelles. Es veu que, obsessionada per la pèrdua de la seva bellesa amb el pas dels anys, va perpetrar la tortura i mort de tantes joves per banyar-se en la seva sang —la creença que banyar-se en sang feia rejovenir ja existia a l’edat mitjana—. Va ser considerada culpable i empresonada en un habitació del seu castell de per vida. I si bé sembla que al segle XIX va inspirar alguns relats sobre vampirs, alguns historiadors contemporanis creuen que aquests crims van poder ser invencions dels seus enemics polítics per treure-se-la de sobre, i jo m’inclino més per aquesta possibilitat. 

Erzsébet era una dona culta que pertanyia a una família de la noblesa molt poderosa i rica. Als quinze anys la van casar amb el comte Ferenc Nádasdy i van tenir cinc fills, Anna, Orsika, Kata, András (va morir molt petit) i Pál. Entre tots dos van reunir moltes possessions i com que Ferenc passava molt temps fora de casa per les contínues guerres, era Erzsébet qui les administrava des del castell de Čachtice. Hi ha documentat un intercanvi epistolar entre la parella on parlen de les maneres més adequades de castigar els servents, una pràctica considerada normal en aquells temps. 

bathory-3

L’actriu Anna Friel interpreta la comtessa Erzsébet a la pel·lícula Báthory (2008) 

L’any 1604 Ferenc va morir i Erzsébet va quedar com la senyora feudal d’uns dominis molt cobejats i sense un exèrcit per protegir-lo. A partir d’aquest moment van començar els rumors sobre les seves pràctiques sinistres al castell de Čachtice. El desembre del 1610 el rei d’Hongria, Matthias II, hi va enviar el comte palatí György Thurzó, cosí d’un gendre de la comtessa, per investigar-ho. Erzsébet no disposava d’exèrcit i Thurzó i els seus soldats no van trobar cap resistència. Els suposats còmplices d’Erzsébet —tres ancianes i un noi geperut que anomenaven Ficzkó— van ser jutjats, després d’arrencar-los confessions sota tortura, i van ser declarats culpables i executats. Thurzó va negociar amb el rei que recomanés la cadena perpètua per a Erzsébet, volia evitar el judici perquè representaria la confiscació dels seus béns i els volia preservar per als descendents (un seu cosí, Miklós Zrínyi, era casat amb Anna, la filla gran de la comtessa). Erzsébet no va poder comparèixer per defensar la seva innocència i va ser empresonada al seu castell, però les intrigues per fer-se amb el seu patrimoni van continuar. Va morir l’agost del 1614 a l’habitació on era confinada. 

Cal dir que la xifra de sis-centes joves assassinades no es va provar mai, el jove Ficzkó va reconèixer la mort de trenta-set noies d’entre onze i vint-i-set anys mentre el turmentaven. Per cert, els banys de sang només són part de la llegenda. És probable que Erzsébet exercís un control ferri sobre la població local i es comportés com una opressora tal com feia qualsevol noble, o potser va anar més enllà, avui dia no ho podem saber. Algunes fonts diuen que es va afeccionar a aquestes pràctiques perquè s’avorria, però si, fins i tot amb el marit viu, era ella qui dirigia les seves propietats, com podia estar ociosa? A la Catalunya medieval hi ha molts casos documentats de dones de la noblesa que van administrar i governar el seu patrimoni mentre els seus «senyors» anaven a fer la guerra.

Podeu llegir més a Erzsébet Báthory

—Gilles de Rais (1404 – 1440), company d’armes de Joana d’Arc i mariscal de França, va ser acusat de torturar, violar, beure’s la sang i assassinar més de dos-cents nens i nenes. Ara bé, quan hi he aprofundit i he llegit que el judici va tenir tantes irregularitats, que va reconèixer la seva culpabilitat després de ser torturat i amenaçat amb l’excomunió, que el duc de Bretanya li va confiscar les seves propietats… Només afegir que a França, l’any 1992, un tribunal d’honor va rehabilitar la seva figura. 

—Vlad Draculea o Dràcula (1431 – 1476), príncep de Valàquia. Se’l descriu tan excessivament cruel que després de veure els casos d’Erzsébet Báthory i Gilles de Rais prefereixo no pronunciar-me. 

—Enriqueta Martí (1868 – 1913), segons la versió oficial va aterrir la Barcelona del 1912 pel segrest de nens i nenes que oferia com a objectes de plaer a clients que mai no va delatar. Posteriorment els assassinava per aprofitar-ne la sang i greix i fer les seves «potingues» —la tuberculosi era una malaltia greu i es creia que el millor remei era beure sang humana i aplicar-se cataplasmes de greix en el pit—. Però tant la historiadora Elsa Plaza com el periodista Jordi Corominas —tots dos han estudiat el cas en profunditat i n’han publicat llibres— han demostrat que és una versió plena de falsedats. Vull remarcar que Enriqueta no sols no va patir un linxament a la presó, sinó que hi va morir a causa d’un càncer d’úter i les seves companyes la van cuidar fins a l’últim moment. 

Enriqueta Martí no va ser una assassina en sèrie, però les cròniques de l’època s’hi van acarnissar

Enriqueta Martí no va ser una assassina en sèrie, però les cròniques de l’època s’hi van acarnissar

—John George Haigh (1909 – 1949), estafador i assassí, es desfeia dels cadàvers de la seves víctimes amb un bany d’àcid sulfúric. Ell va declarar que abans els feia un tall al coll, omplia un vas amb la sang que rajava i se’l bevia. Al Tribunal li va quedar clar que aquesta pretesa faceta de vampir era un engany per fer-se passar per dement i salvar-se de la forca i va ser executat a la presó de Wandsworth, a Londres. 

BEVEDORS DE SANG

La sang sempre ha estat lligada a la força i la vitalitat, els sacrificis d’animals i éssers humans es feien amb la intenció d’extreure’n la seva essència última. La sang té un important paper en els ritus i cerimònies de moltes religions.

Als Estats Units s’han multiplicat les «sectes de sang» que fan convencions dedicades al vampirisme, on troben nous adeptes, sobretot entre els més joves. Els seus membres creuen que la sang augmenta el vigor físic i, com els estupefaents, estimula estats alterats de consciència. Segons investigadors que s’han infiltrat en algunes d’aquestes sectes, les cerimònies de sang acaben en orgies sexuals i ingestió d’altres fluids corporals. Mai no s’ha demostrat que facin sacrificis humans en els quals les víctimes morin dessagnades. 

VAMPIRS ENERGÈTICS 

Anys enrere vaig sentir dir a uns parapsicòlegs que hi havia vampirs que xuclaven energia en lloc de sang i ho vaig fer servir per al fragment que he transcrit de la novel·la ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Opino que cal distingir els vampirs energètics d’aquelles persones absorbents, esgotadores, desconfiades, invasives i que irradien sentiments negatius, com la frustració i el desànim. Segur que molts heu experimentat un cansament sense motiu aparent després d’haver estat amb algú així; com si aquesta persona us hagués absorbit tota l’energia. Se les anomena vampirs emocionals o persones tóxiques, però en realitat pateixen un trastorn de personalitat. Són psicòpates queigual que els suposats vampirs energètics, tenen l’habilitat de detectar les persones més susceptibles de caure en les seves maquinacions. 

Pel que fa als vampirs energètics genuïns serien veritables paràsits mentals que, per mantenir-se actius, necessiten xuclar l’energia vital dels altres, preferiblement gent jove. Se suposa que si no s’autocontrolen poden anul·lar la voluntat de la víctima i fer-la emmalaltir. Si algú creu que és la víctima d’un vampir a Internet trobarà diversos consells per neutralitzar-lo, per bé que algun autor assegura que la millor manera de protegir-se de l’atac d’un vampir energètic és allunyar-se’n. «Un vampir mai no pot accedir a la teva casa si prèviament no l’has convidat a entrar-hi», aquesta frase, atribuïda a Bram Stoker, equival a dir que ningú no et pot fer un dany psíquic si tu no li ho permets. Sovint el desgast psíquic ens el generem nosaltres mateixos —posant esforços en empreses equivocades o adoptant actituds contraproduents— i amb això podem afavorir que certes persones ens «vampiritzin». 

CONCLUSIÓ. No sé què hi ha de real darrere la llegenda dels vampirs, pel que fa a les explicacions naturals —la pesta, la ràbia, la porfíria i els enterraments prematurs— no crec que hagin contribuït a crear el mite, però sí que poden haver reforçat la creença en la seva existència. Després d’haver qüestionat la reputació d’Erzsébet Báthory, Gilles de Rais i Enriqueta Martí com a assassins sanguinaris vull recordar que Joseph Goebbels, ministre de propaganda d’Adolf Hitler, assegurava que «una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat». Per últim, dir que el vampir concentra símbols tan potents com la sang, la immortalitat, la nostàlgia, la nit i el mal, quin humà s’hi podria resistir?

Maria Lluïsa Latorre (26 d’octubre de 2007; revisat el juliol del 2016)