—NADAL del 2007, Entrevistada per Carla Boix i Nadina Latorre, estudiants de segon de batxillerat
El primer llibre de Maria Lluïsa Latorre, Els peons de l’assassí, va ser publicat el novembre de 2006 i actualment està treballant en una altra obra. Recentment ha dut a terme xerrades sobre la bruixeria: «Societat patriarcal i misogínia en la cacera de bruixes». Per tant, es pot suposar quin és el tema principal de la seva nova novel·la. Per aquestes festes de Nadal la vam entrevistar:
D’on et ve l’interès pel tema? Quan vaig descobrir que una part important de les víctimes de la terrible persecució de bruixes que hi va haver a l’edat moderna eren guaridores i llevadores, vaig veure clar que aquestes dones eren les nostres precursores, les de totes les dones que avui dia exercim de metgesses, infermeres, llevadores, farmacòlogues, psicòlogues, fins i tot d’advocades i mestres perquè, no hem d’oblidar que els consultaven tota classe de problemes, a més dels de salut, i es transmetien els seus sabers entre elles. Com ja sabeu, les dones no podien tenir una formació acadèmica perquè els era vedat l’accés a les universitats i per exercir de guaridores ho havien de fer de manera clandestina. Això vol dir que les dones que ara treballem d’una manera reconeguda, si haguéssim nascut en aquell temps, a moltes ens hauria tocat viure el mateix suplici que les víctimes de la cacera de bruixes.
Quines són les principals fonts consultades? En primer lloc llibres que tracten el tema de la cacera de bruixes a Catalunya i Europa, autors com Kurt Baschwitz, Agustí Alcoberro, Antoni Pladevall, Lluís Orriols… Però també que parlen de la situació de la dona en la societat d’aquell temps, per exemple els llibres de Teresa Vinyoles han sigut d’una gran ajuda. En segon lloc un recull d’onze articles fets per autores de diferents nacionalitats sobre les pràctiques sanitàries de les dones en el passat, reunits per Montserrat Cabré i Teresa Ortiz. A través d’Internet he trobat articles i tesis doctorals molt interessants sobre bruixeria, guaridores i misogínia, però després de buscar hores i hores. Per últim, he tornat a repassar la història de la medicina, que ve a ser la història de la pràctica mèdica dels homes, per comparar els seus coneixements amb els de les guaridores que exercien sense títol i que durant molts anys ens van fer creure que només eren dones ignorants que entabanaven la gent.
Has tractat tot el tema de la cacera i la bruixeria en general o t’has endinsat en alguns aspectes concrets? Per poder arribar a la part que més m’interessa he hagut d’estudiar tot el tema en general, des del context històric de la baixa edat mitjana i l’edat moderna, la misogínia que es remunta a les civilitzacions antigues dominades pel patriarcat, l’evolució de la medicina des de l’antiguitat, el fenomen de la mateixa cacera de bruixes, tot per poder obtenir un coneixement molt aproximat de les pràctiques sanitàries de les guaridores i llevadores que van ser acusades, torturades i executades per bruixes.
»Encara que el que més m’atreu del tema és la medicina que practicaven aquestes dones, no vull deixar de dir que tot el fenomen de la cacera de bruixes és molt interessant, i com més t’hi endinses, més t’hi engresques. Hi conflueixen molts factors, entre ells alguns que reflecteixen les parts més obscures dels humans, per això, malgrat el seu dramatisme, és un tema molt enriquidor des d’un punt de vista humà.
Com a metgessa què penses de les guaridores que van acusar? Puc dir, i sempre situant-nos en la mentalitat i coneixements d’aquella època, que moltes d’aquestes guaridores exercien d’una manera notable. Com que l’aparició de les universitats les va deixar fora dels estudis oficials, adquirien els seus sabers amb la transmissió oral i amb l’observació i experimentació.
»La transmissió de coneixements es feia entre dones, sobretot de mare a filla, però també d’ancianes a joves, entre veïnes o entre familiars. Heu de tenir en compte que aquest interès i dedicació per transmetre el seu bagatge de sabers a altres dones perquè no es perdin és un dels trets més característics de la medicina feta per les dones. Hi ha casos documentats de metges i cirurgians que van instruir les seves esposes o filles, per tant, aquestes dones coneixien la ciència oficial però no la van poder practicar de manera autoritzada. El que sí van poder fer és ensenyar-la a altres dones, d’aquesta manera, el saber oficial també va arribar a moltes guaridores.
La memòria, René Magritte (1948)
»Pel que fa a l’observació i l’experimentació, després d’anys d’ofici, moltes guaridores incorporaven nous sabers fruit de la seva experiència. No vol dir que totes ho fessin, segurament moltes es limitaven a aplicar unes quantes coses que havien après, però d’altres s’espavilaven per saber més i poder donar solució als problemes que la gent els plantejava.
»És molt difícil resumir els mètodes que empraven. Coneixien molt bé les propietats remeieres de les herbes del lloc on vivien i les utilitzaven per calmar dolors, fossin musculars o articulars, mals de panxa, d’orella, de queixal… En aquells temps es creia en el poder de la paraula, per tant, les guaridores també s’ajudaven d’oracions, paraules màgiques o invocacions per aplicar els seus tractaments. Com que ciència i màgia no estaven ben diferenciades, amulets, talismans, candeles beneïdes, minerals i tota mena d’objectes simbòlics també servien i segur que devien fer el seu efecte placebo (placebo és qualsevol mena de tractament, sigui un medicament o una actuació, que sense tenir cap valor curatiu real pot produir efectes terapèutics). Però el més important de la seva praxi era la qualitat de la relació que establien amb el malalt, basada en la confiança i la dedicació. Avui dia es pot dir que dels malalts que s’atenen en un centre d’atenció primària, més del 75% acudeixen per processos que es curaran només seguint unes recomanacions generals. Aquelles guaridores no disposaven dels coneixements tècnics actuals, però tenien una cosa que ara ens manca, temps per dedicar als pacients.
»Per últim, si comparem amb la medicina oficial d’aquell temps, la medicina de les dones no li tenia res que envejar, els homes teoritzaven i feien moltes elucubracions, però poca cosa servia per millorar la pràctica mèdica diària. Els metges que van fer progressar la medicina al llarg dels anys sempre ho van haver de fer contra la resistència de la majoria, que s’aferraven en el que havien après d’Aristòtil o Galè com si fossin dogmes. És una manera molt simplificada de dir-ho, però és que si no ens estendríem molt i sortiríem del tema que us interessa en el vostre treball.»