Teoria de l’evolució

El juliol del 1858 es van presentar a la Linnean Society, de manera conjunta, dos articles de Charles Darwin i Alfred Wallace sobre la selecció natural en l’origen de les espècies. D’entrada no van generar gaires reaccions. Un any més tard, Darwin va publicar el llibre L’origen de les espècies i en un dia es va esgotar la primera edició de 1.250 exemplars. A partir d’aquí es va iniciar una polèmica que encara dura. Personalment, sempre m’ha admirat i intrigat que dos naturalistes arribessin a unes conclusions tan brillants de manera simultània i independent. A la novel·la Els peons de l’assassí en faig referència en el següent fragment del capítol 38 pàgina 457: 

  • —Sí, i penso en la teoria del sincronisme de Jung —va dir la Mariel—. La coneixeu? —La Clara i en Wolfgang van assentir. 
  • —Crec recordar —va indicar la Marjorie— que Jung parla de successos simultanis i significatius que han esdevingut al llarg de la història i que van més enllà de la pura casualitat. Un dels exemples és el de Darwin i Wallace sobre la teoria de l’origen de les espècies. L’any 1858 Charles Darwin estava ampliant la seva teoria, que encara no havia fet pública, quan va rebre una carta d’un jove biòleg, Alfred Russel Wallace, on li feia una exposició més curta, però anàloga a la seva teoria. Wallace sabia que Darwin era naturalista, però desconeixia les seves idees. Tots dos van arribar, independentment, a la mateixa hipòtesi; una hipòtesi crucial, perquè va revolucionar el món de la ciència i la visió de la vida, la teoria de l’evolució. Cadascun d’ells va concebre la seva teoria com un esclat d’intuïció, després sustentada en proves, és clar, i ara ve l’interrogant: va ser casualitat una coincidència tan significativa? I com aquests exemples n’hi ha d’altres. 
  • »Quantes vegades no s’han donat premis Nobel compartits perquè dos investigadors han arribat al mateix descobriment? En temps del mateix Newton, que entre moltes altres coses va inventar el càlcul diferencial i integral, un altre savi de l’època, Leibniz, va fer el mateix de manera independent. Es pot atribuir al pur atzar? 

Una servidora asseguda al costat de l’esquelet d’un mamut a l’American Museum of Natural History de Nova York (foto del 1995)

Una servidora asseguda al costat de l’esquelet d’un mamut a l’Americam Museum of Natural History de Nova York (foto del 1995)

Amb els paràgrafs anteriors espero haver il·lustrat com m’interessa i apassiona aquest tema. Ara bé, no ens ha d’estranyar que la teoria evolutiva provoqués una forta i llarga polèmica en el si de la societat de la segona meitat del segle XIX, especialment pel que fa a l’origen de l’home; molts ho van considerar un insult intolerable. També va ser notòria l’oposició tant de l’Església anglicana com de l’Església catòlica. L’any 1874, el teòleg presbiterià Charles Hodge va acusar Darwin de negar l’existència de Déu en definir els humans com el resultat d’un procés natural en lloc d’una creació dissenyada per Déu. I per descomptat, no van faltar les nombroses burles i les caricatures de Darwin amb cos de mona

anismona

L’any 1870 Catalunya tampoc no era aliena al debat sobre l’evolució: sembla força contrastat que la cara de l’etiqueta de l’Anís del Mono és la de Darwin. El propietari badaloní, Vicenç Bosch, va encarregar-ne el disseny al seu sogre, el senyor Sala. 

Cal dir que quan es va publicar la sisena edició de L’origen de les espècies, l’any 1872, la majoria de científics naturalistes ja acceptaven la teoria de l’evolució de Darwin. 

Charles Darwin

Charles Darwin (1809 – 1882) 

Malgrat la resistència inicial, a principis del segle XX la idea de l’evolució ja era acceptada per la majoria de confessions cristianes i pràcticament per tots els països. L’any 1950 el papa Pius XII va manifestar a l’encíclica Humani Generis: «El Magisteri de l’Església no prohibeix que —segons l’estat actual de les ciències i la teologia— en les investigacions i disputes, entre els homes més competents de tots dos camps, sigui objecte d’estudi la doctrina de l’evolucionisme, entenent que busca l’origen del cos humà en una matèria viva preexistent —però la fe catòlica mana defendre que les ànimes són creades immediatament per Déu—». El debat es va superar i avui dia no hi ha una oposició dels catòlics, ni de molts cristians, cap al darwinisme. En el meu cas vaig estudiar en un col·legi religiós catòlic i se’m va ensenyar l’evolució sense complexos. 

Alfred Russel Wallace (1823 – 1913), coautor de la teoria de l’evolució per selecció natural

Alfred Russel Wallace (1823 – 1913), coautor de la teoria de l’evolució per selecció natural

Dit tot això, el que em produeix estranyesa és que encara persisteixin grups que es resisteixen a la teoria evolucionista, els anomenats creacionistes. Recentment, mentre llegia el llibre de Susan George, El pensamiento secuestrado, em va desanimar veure com els creacionistes avancen posicions per mitjà d’una nova i sofisticada versió de les seves creences que anomenen disseny intel·ligent. Els seus promotors presenten la seva ideologia com a evidència científica i compten amb molts recursos econòmics per a la seva difusió. 

Entre altres mèrits, valoro la precisió i la claredat sense pal·liatius amb què s’expressa la brillant escriptora Susan George

Entre altres mèrits, valoro la precisió i la claredat amb què s’expressa la brillant escriptora Susan George 

L’any 2005 ja em va sobtar que Matilde Asensi, en el seu llibre L’origen perdut, qüestionés per mitjà dels seus personatges la teoria de l’evolució: «…en molts llocs del món s’han trobat restes d’esquelets fossilitzats de mamífers i de dinosaures en els mateixos estrats geològics, una cosa impossible segons la teoria de l’evolució…». La teoria evolutiva no diu que això és impossible, si en temps dels dinosaures no haguessin existit mamífers, de qui hauríem evolucionat? La línia evolutiva dels primats es va iniciar, dintre dels mamífers, fa uns setanta milions d’anys. I continua: «…o petjades de dinosaures i éssers humans en el mateix lloc…». Un humà pot haver deixat la seva petjada al costat de les preexistents de criatures extingides fa milions d’anys. Vull deixar clar que no tinc res contra l’autora, només he volgut mostrar la capacitat de convicció dels neocreacionistes: van aconseguir que una escriptora com Asensi es prengués prou seriosament els seus arguments com per tenir-los en compte a la seva novel·la. 

Un dels principals actius del disseny intel·ligent, el bioquímic Michael J. Behe, sosté que els sistemes bioquímics complexos que es troben dintre les cèl·lules no poden haver estat produïts per l’evolució perquè tenen una qualitat que anomena complexitat irreductible, vol dir que si falta una de les seves parts no poden funcionar. Com que la selecció natural només opera entre sistemes que ja estan funcionant, en dedueix que els mecanismes darwinians no poden haver produït aquests sistemes complexos irreductibles, i apel·la a la intervenció d’una intel·ligència superior. Un dels seus exemples preferits per fer-ho entenedor és el de les rateres. Però com argumenta el biòleg Kenneth R. Miller amb el mateix exemple, si n’elimines el ressort, en lloc de tenir una ratera per atrapar ratolins tindràs un clauer, o la fusta pot fer de petjapapers. És a dir, les peces o trossos de complexitats suposadament irreductibles poden haver tingut funcions diferents i útils abans d’ajuntar-se. Un altre exemple de Behe és el del flagel bacterià, ell diu que no funciona si li falta alguna part, però s’ha comprovat que un petit grup de proteïnes del flagel sí que funciona, i és usat per molts bacteris com a dispositiu per injectar verins a altres cèl·lules. 

No calen paraules

No calen paraules

Afegeixo unes declaracions del biòleg Ricard Guerrero en una entrevista del desembre del 2006: «…abans els creacionistes convencien a cop de Bíblia. Ara que la gent ja no accepta fàcilment els preceptes bíblics, ho fa a força de pseudocites científiques. I heus aquí el que és realment perillós. Ells poden dir: “El Doctor Guerrero diu que Darwin no serveix per a res”, però jo el que dic és que Darwin sabia molt, però que no ho sabia tot. I així ho fan els neocreacionistes citant a Margulis, Gould, etc. Els defensors del disseny intel·ligent utilitzen eines i cites pseudocientífiques per demostrar els seus coneixements. Com a científic jo dubto, fins i tot del que estic dient ara mateix». 

Mentrestant, molts científics treballen amb rigor i constància, i alguns s’esforcen per reconstruir el llarg camí recorregut per la nostra família evolutiva, com l’equip investigador d’Atapuerca que el juny del 2007 va fer un nou descobriment: una mandíbula d’uns 1,2 milions d’anys que ha estat atribuïda a l’Homo antecessor, una espècie d’homínids que té els seus orígens a l’Àfrica. 

Eudald Carbonell entre Juan Luís Arsuaga i José María Bermúdez a Atapuerca

Eudald Carbonell entre Juan Luís Arsuaga i José María Bermúdez a Atapuerca

És impossible fer aquí una explicació detallada de la teoria de l’evolució, però si es coneix bé, de seguida es detecten les fal·làcies dels que la volen desacreditar. Sovint li atribueixen coses que ni Darwin ni cap evolucionista ha dit o se serveixen d’una retòrica que no aporta res, i confonen la gent. Una teoria científica és un exercici rigorós que intenta aproximar-se a la realitat per explicar-la, no es tracta d’una conjectura o una hipòtesi, sinó que ja ha passat un estadi preliminar encara que no estigui del tot establerta. En canvi, el disseny intel·ligent no és una teoria senzillament perquè no compleix els mínims requisits: una teoria no sols ha de reproduir les lleis sobre les quals s’ha bastit, sinó que ha de ser capaç de predir. 

A mi em meravella la simplicitat de la teoria evolucionista per explicar la riquesa i diversitat dels éssers vius, i en aquí rau la grandesa de Darwin i Wallace que, sense els coneixements actuals, la van intuir. A més, la bellesa de la seva simplicitat pot enfortir la fe dels creients i alhora provocar l’entusiasme dels ateus. Els científics hi han seguit fent aportacions a mesura que han obtingut més coneixements en biologia molecular, genètica, epigenètica, paleontologia… i si bé no hi ha total acord de com actua a tots els nivells, la teoria de Darwin i Wallace és com la teoria del Big Bang si mai en sorgeix una que ens aproximi més a la realitat l’haurà d’incloure. 

Maria Lluïsa Latorre (15 de juny de 2008; revisat el juliol del 2016)