Conversa amb Jordi Torres i Sociats

JORDI TORRES I SOCIATS va néixer a Oristà l’any 1942, és autor de diversos llibres que recullen històries, llegendes i costums relacionades amb la vida a pagès i forma part del Grup de Treball de Transhumància del Solc. Viu al poble de Sant Feliu Sasserra. Recentment ha publicat el llibre A TOC DE CAMPANA. COM ES VIVIA A LA CATALUNYA RURAL. 

Vaig conèixer el senyor Jordi Torres i Sociats un matí d’agost del 2007. Jo havia anat a l’Ajuntament de Sant Feliu Sasserra per buscar-hi informació sobre la cacera de bruixes al Lluçanès i una noia molt amable em va parlar d’ell i em va indicar la seva adreça. Jordi Torres viu molt a prop del Serrat de les Forques, un indret situat en un extrem del poble, a dalt d’un turó, on entre els anys 1619 i 1620 van penjar sis dones acusades de bruixeria. Vaig dirigir-m’hi amb la intenció de concertar-hi una cita per un altre dia, però em va convidar a passar a la casa i vam mantenir una xerrada molt entranyable i fructífera. 

Lluïsa- Com és que es va interessar pel tema de la bruixeria? 

Jordi- Des de petit que he sentit curiositat per totes les històries populars i llegendes. Durant molts anys vaig anar recopilant i encara ho continuo fent tot de rondalles i anècdotes que els ancians m’explicaven, i nhi havia sobre bruixes plenes de maldat, d’altres de bondat, de bruixes remeieres… 

Entre els anys 1619 i 1620 van ser penjades sis dones, acusades de bruixes, al Serrat de les Forques (Sant Feliu Sasserra)

Entre els anys 1619 i 1620 van ser penjades sis dones acusades de bruixes al Serrat de les Forques (Sant Feliu Sasserra)

Lluïsa- I què me’n diu de les dones que van ser acusades i que tenim ben documentades? 

Jordi- Les dones que van ser acusades de bruixes eren remeieres i llevadores. El senyor de la vila tenia molt poder, en el cas del Lluçanès, si hi tenies alguna diferència queies en desgràcia. Però no actuava ell directament, només havia de deixar anar davant d’uns quants vilatans que creia que la tal era bruixa i els altres ja li feien la feina bruta. Per exemple la remeiera i llevadora Montserrada Fàbregas, coneguda com la Graciana, després d’uns quants anys de bon servei com a majordoma a la casa del patrici Francesc Sala, a Sant Feliu Sasserra, va ser acusada perquè es va discutir amb la sogra del senyor, la noble dama Esperança Sala i Sansalvador. 

Lluïsa- Vol dir que van perseguir les dones que shavien enfrontat al senyor de la vila? 

Jordi- Al servei del senyor hi havia moltes criades, i en tenia una dexclusiva per a ell. Se la beneficiava durant un temps i quan se’n cansava, o ja no la volia, se’n desfeia. Si no havia quedat embarassada, la casava amb algú del poble a canvi d’una gratificació, si havia tingut una criatura era més difícil, però s’intentava. En tot cas, quan la noia quedava embarassada, el senyor recorria a la llevadora perquè li provoqués un avortament. Si aquesta s’hi negava s’enemistaria amb el senyor, però si l’hi practicava passaria a «saber massa», totes dues situacions podien desembocar en una acusació de bruixeria. 

»Quan la minyona no es podia col·locar, el senyor la deixava a la seva sort i aquesta, rebutjada per tots, no tenia on anar. Moltes acabaven vivint en coves, cases abandonades i mig enderrocades, sense res, i amb els anys adquirien la imatge associada a la bruixa de dona escabellada, amb berrugues, arrugada, bruta… 

Visita a la bruixa, Edward Frederick Brewtnall (1882)

UNA VISITA A LA BRUIXA, Edward Frederick Brewtnall (1882) 

Lluïsa- Veig que és un altre prototip de bruixa, diferent al de les guaridores, però aquestes dones no van ser acusades, oi? 

Jordi- No, només van patir el menyspreu dels seus veïns i van ser com enterrades en vida. 

Lluïsa- Condemnades a l’ostracisme. En canvi, la seva imatge és la que ha perdurat a través dels segles i és la que associem a les bruixes… Tornant a les guaridores, què en sap sobre els seus mètodes per guarir? 

Jordi- No hi ha res escrit sobre això, fins i tot molta informació dels mateixos processos judicials es va cremar. Els del Lluçanès es van salvar perquè es trobaven en uns documents que Ramon Vinader va donar a Menéndez y Pelayo, que no hi va prendre gaire interès i van quedar retinguts a la seva biblioteca. 

Lluïsa- Tinc entès que Ramon Vinader probablement els va escamotejar dalgun arxiu vigatà. Sort que, després d’un segle, Lluís Orriols els va estudiar acuradament i ens en va presentar el contingut al seu llibre LES BRUIXES SEGRESTADES, publicat l’any 1994. 

Jordi- Pel que fa a documents que puguin estar a l’Arxiu Episcopal de Vic, hi vaig anar tots els dimecres durant mesos i no hi vaig trobar res. El més important ho tenen a la Cúria Fumada i no hi deixen accedir. Jo tampoc no m’he endinsat molt en el tema, però és una llàstima que no es pugui disposar de tota la informació que existeix, ja que es corre el risc de caure en errors. Per exemple, Ainaud de Lasarte va escriure que al segle XVII es produïren els processos de les bruixes de Vic, entre 1618 i 1620, en un dels quals es condemnà a mort la bruixa Napa de Prats, i això últim és incorrecte. 

Lluïsa- És clar, en realitat va ser ajusticiada l’any 1767. 

Jordi- Exacte, però a partir d’aquesta font s’han propagat diversos errors sobre la bruixa Napa, com que va ser l’última bruixa executada a Catalunya, quan ho va ser per delinqüent i no per bruixa, o que va ser penjada al Serrat de les Forques. 

Lluïsa- Doncs moltes entrades d’Internet reprodueixen aquestes pífies. 

LA BRUIXA NAPA. Per al lector interessat faig un incís per aclarir el tema de la bruixa Napa. A la Gran Enciclopèdia Catalana es diu: «…ja al XVII, els processos de les bruixes de Vic (1618-20), amb la mort de la famosa bruixa dita La Napa, del Lluçanès…», però és una errada. Maria Pujol, la bruixa Napa, era una dona dement que vivia a Prats de Lluçanès. El dia vint-i-dos de desembre de 1766 es va trobar al femer de can Vilanova el cos mutilat de Maria Anna Riambau, una nena de quatre anys: «…degollada amb l’esquena dreta descarnada i el braç esquerre tallat al mig, els quals membres [el fetge i el braç] són trobats a la pròpia habitació de Maria Pujol, vídua. La nena és revisada pel batlle, la vídua és detinguda i portada a la presó. Finalment el seu cos és desenterrat i embalsamat [el de la menuda?] fins que se’l requereixi per altra providència del que se segueix a l’Audiència de Barcelona». Malgrat la dada ambigua del cos, el text deixa clar que el procés es va seguir a Barcelona. Per aquest crim, i no per bruixa, Maria Pujol va ser executada el vuit de gener de 1767 i segons Mossèn Josep Valls: «Encara donà mal temps als cirurgians […] que tingueren d’embalsamar-la». No he pogut esbrinar on va acabar el cos, embalsamat o no, de Maria Pujol, però segur que no va ser penjada al Serrat de les Forques. 

Lluïsa- I les dones que practicaven la màgia pròpiament dita, les fetilleres? 

Jordi- Les dones que realment tenien poders no van ser acusades. Els senyors també eren supersticiosos i les temien. 

Lluïsa- Què ha volgut dir amb «tenien poders»? Que elles es pensaven que en tenien? I de qui els obtenien, aquests poders? En qui creien, en Déu, en el diable…? 

Jordi- Eren dones que no creien en res i creien en tot, havien d’anar un cop a l’any a Montserrat per renovar els seus poders perquè durant l’any feien una gran despesa d’energia i consum de facultats curatives i endevinadores. Fins no fa gaire encara s’explicava que la muntanya de Montserrat era repleta d’una immensa càrrega d’energia màgica i que cada vuit de setembre, les bruixes i bruixots, endevinadors/es i curanderos/es del Lluçanès, també els qui es dedicaven a fer mal, hi pujaven per carregar-se de l’energia necessària per treballar durant l’any. 

Lluïsa- Ara que ho diu, he de reconèixer que després d’haver analitzat molta informació sobre la cacera de bruixes, la impressió que m’ha quedat és que les dones que suposadament tenien poders, fos per perjudicar o per beneficiar, no estaven entre les acusades. 

Escric al meu quadern que la por que suscitaven, com una explicació de per què no van ser perseguides, és versemblant, però sembla que se me n’escapi alguna cosa. Mentrestant Jordi Torres em parla d’històries de bruixes que es transformaven en gats per cometre les seves malifetes, que bruixaven criatures que poc després morien, de famílies que tot plegat descobrien que la inofensiva àvia era una bruixa, de fruites embruixades, de perills que assetjaven a les cruïlles de camins i per això s’hi aixecava un pedró amb una creu per protegir-se’n, de dones d’aigua que s’apareixien de manera inesperada… Ho fa amb un convenciment que em decideixo a preguntar-li: 

Lluïsa- Però que vostè se les creu, aquestes històries? 

Jordi- He pogut escoltar, de primera mà, successos que no tenen una explicació racional i, després d’entrevistar algunes persones iniciades en la màgia i en el món de l’ocult, he tingut l’oportunitat de veure i experimentar coses increïbles. 

Estudi per a Jason i Medea, John William Waterhouse (1907)

Estudi per a Jason i Medea (El filtre de l’amor), John William Waterhouse (c. 1906) 

Em quedo una estona perplexa mentre me n’insinua alguna, però no vol entrar en detalls ni contestar les preguntes que em suscita. Deixo el tema de les creences i el misteri i li demano que em dediqui els meus exemplars de dos dels seus llibres: POR, MÀGICA I TRESORS A LA CATALUNYA INTERIOR (2003) i BRUIXES A LA CATALUNYA INTERIOR (2010). 

Lluïsa- Què creu que va motivar que la majoria de víctimes de la cacera de bruixes fossin dones? 

Jordi- Hi van influir moltes coses, una terrible misogínia, una societat en crisi, les maltempsades, els homes que es volien enriquir fent creure que podien reconèixer les bruixes, em refereixo als descobridors de bruixes, fins i tot algunes dones van ser acusades de bruixes perquè es van negar a concedir els seus favors a homes importants. 

»En el cas del Lluçanès les víctimes majoritàriament eren llevadores i bones remeieres, cosa que els permetia mantenir un contacte molt estret amb la població més desvalguda i sotmesa pels qui exercien el poder. A causa del seu ofici coneixien de primera mà la vida i les intimitats tant dels grans propietaris com de les famílies humils. No és inversemblant de veure, darrere d’aquestes acusacions, l’actuació personal de l’oligarquia vilatana per tal de desfer-se de persones indefenses que sabien massa i que mantenien alhora ferms vincles amb la comunitat. 

»Hem de tenir en compte, també, que en aquella societat la dona era considerada inferior i impura. Després d’infantar, la dona esdevenia impura a causa del pecat que suposava parir amb dolor, havia d’estar tancada a casa perquè podia transmetre la seva impuresa als que la tocaven —només podia tenir contacte amb el marit— i no en sortia fins passats quaranta dies, quan anava a la missa de purificació. 

»Quan les dones complien quaranta anys les feien anar de negre amb un mocador al cap, per por a les banyes, ja que se suposava que la dona estava en la plenitud de la seva sexualitat mentre que l’home dequeia. Dones com Marquesa Vila, la Graciana o altres acusades podien haver desafiat aquesta i altres imposicions. Pesaven molts prejudicis sobre les dones. 

Per desgràcia encara avui dia pesen molts prejudicis sobre les dones. Queden moltes preguntes i no totes tenen resposta, però ho hem de deixar. Macomiado de Jordi Torres amb moltes ganes de tornar un altre dia per reprendre la nostra xerrada. Ha sigut un interlocutor planer, gentil i honest i des d’aquí li vull expressar el meu agraïment més profund. 

Post scriptum: El 2014 Jordi Torres i Sociats va publicar el llibre LA CASA PAIRAL. LES ESTANCES, EL FOC, L’AIGUA I ELS REMEIS. 

Maria Lluïsa Latorre (entrevista feta el 3 d’agost de 2007; publicada el desembre del 2009; revisada el juliol del 2016)