—VILAFRANCA DEL PENEDÈS, a la Biblioteca Torras i Bages, 10 de març de 2011
La presentació a Vilafranca va anar a càrrec de l’Àngels Dalmau i la Sílvia Amigó i… va ser de somni. Em vaig sentir tan afortunada que, perquè entengueu en quin estat de gràcia em vaig quedar, us transcric les paraules de la Sílvia Amigó:
Després d’aquesta intervenció de l’Àngels Dalmau, que ens ha situat històricament la novel·la que presentem, dir-vos que, personalment, em fa una il·lusió molt especial ser avui aquí.
Tots sabem que a la vida, quan obrim les portes als esdeveniments, sempre hi apareixen nous coneixements i amb ells les noves coneixences. Farà gairebé més de dos anys, a través d’un correu electrònic, vaig tenir coneixement de la Maria Lluïsa. Ella em demanava permís per incloure un poema de la meva tieta en un dels seus articles virtuals sobre dones invisibles que setmanalment publicava i enviava a les persones que ho desitjàvem. L’editor del llibre de poemes de la meva tieta li havia passat la meva adreça i ella, amb la delicadesa que la caracteritza, s’adreçava a mi per demanar-me’n permís. Això, s’hagués pogut quedar aquí com tantes i tantes altres coses que tenen un incipient i atzarós inici i un fulminant desenllaç, però no, m’adono desprès de llegir la novel·la De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, que les coses amb la Maria Lluïsa no funcionen així. Quan ella troba un tresor el comparteix, quan ella intueix una nova amistat la cuida i la conserva, i quan durant anys i anys cova una idea, una història, un relat, l’acaba escrivint. I és així com li va néixer la història de la Paula Krüger.
En el seu assaig «L’art de novel·la», Milan Kundera parla del do que tenen alguns escriptors de crear un personatge «viu», és a dir, la capacitat d’anar fins al fons de la seva existència, d’anar fins al fons de la seva situació, d’anar fins al fons de les seves raons de viure. I això, la Maria Lluïsa ho ha sabut fer amb escreix amb el personatge de la Paula, aquesta entranyable i coratjosa dona metgessa que va viure al segle XVI a la comarca d’Osona, a prop de Rupit, i que, donada la seva ascendència alemanya, va tenir l’oportunitat d’estudiar medecina a la mítica Universitat de Tübingen en una època en que es negaven els estudis, i no cal dir els estudis universitaris, a totes les dones. Tots els esdeveniments externs que determinen i estimulen el transcórrer d’aquesta novel·la van definits per dues necessitats: la necessitat de conèixer i la noble i alta necessitat de transmetre i compartir. Si observem la portada de la novel·la, la seva il·lustració, hi trobem gairebé tots els elements que de manera constant formen part del contingut: les herbes remeieres, les tisanes, els llibres, els flascons de medicaments, les balances per mesurar, i al fons el bosc, el bosc espès i lluminós que és la font i alhora el camí de la Paula. Tot aquest conjunt, aquesta mena de bodegó viu, són les eines amb què la Paula treballa i que ha heretat de la seva àvia, la Matilde, juntament amb la curiositat i el desig de lliurar-se als altres a través del seu saber. Jo no us explicaré la trama ni el contingut d’aquesta novel·la, només voldria encomanar-vos el desig de llegir-la.
Àngels Dalmau, Maria Lluïsa Latorre i Sílvia Amigó van oferir als assistents una presentació molt completa del llibre De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa.
Dir-vos que és viatjar al fosc però alhora lluminós segle XVI en una Europa dominada pels prejudicis contra les dones, i malauradament no tan sols els prejudicis, sinó sobretot els judicis a què es van haver de sotmetre tantes i tantes dones acusades de bruixeria a causa de la por i la ignorància (que sempre van plegades) d’homes amb poder, que les condemnaven a la foguera per sospitar que la seva saviesa podria posar en perill el seu estatus masculí de domini i d’interpretació del món i de la vida. Com ens explica a la contraportada del llibre, més de seixanta mil dones van ser dutes a la foguera o a la forca en diferents llocs d’Europa en l’anomenada cacera de bruixes […]. I és amb aquesta espasa de Dàmocles constant que es desenvolupa tota la història de la Paula. Repeteixo molt el nom de la protagonista, però el cert és que aquesta novel·la és una història absolutament coral. Hi surten ni més ni menys que cent quinze personatges, sí, ho heu sentit bé! Cent quinze i, amb tot, la Maria Lluïsa fa que no ens perdem en la narració, perquè tots ells tenen el seu paper tan mesurat, tan ben dibuixat, tan aclaridor, que no hi ha cap mena d’embarbussament ni de confusió a l’hora de seguir-ne la trama.
En aquesta novel·la hi trobareu molta ciència, que per alguna cosa la seva autora és i exerceix la medicina, hi trobareu fets històrics reals ja que, em consta que la Maria Lluïsa es va documentar a bastament abans d’iniciar la narració, i també hi trobareu sensualitat, erotisme, musicalitat, tendresa, molta tendresa i amor (mai sentimentalisme), i, naturalment, molta feminitat. Orgull i defensa del llarg i penós camí que hem hagut i encara fem les dones per viure en plena llibertat les nostres decisions, el nostre cos, la nostra sexualitat, les nostres relacions socials, familiars, el nostre vincle amb la natura, amb la vida… és per això que trobo encertadíssim que presentem aquesta novel·la en el marc dels actes que ha programat el Pla per la Igualtat, perquè encara que sigui en el reducte del pensament i de l’actitud de molts homes i també, malauradament, de moltes dones, d’igualtat encara no n’hi ha.
Torno a la novel·la i, ja per acabar, dir-vos que la Maria Lluïsa ha planificat molt bé cadascun dels capítols, es nota que té una ment científica. En la primera part tot se’ns presenta en escenes que tenen lloc de manera simultània per fer el mapa general de la història. Després, en la segona i la tercera part, si bé també hi conviuen temps simultanis en llocs i personatges diversos, cada vegada més la narració tendeix a fer un camí únic, l’esplendorós i terrible camí de la vida de la Paula Krüger. Talment venes i artèries van i retornen incessantment del mateix lloc, al centre vital del cor.
Jo us recomano llegir aquesta novel·la perquè, malgrat la foscor, la crueltat, la pobresa, la ignorància del món que s’hi relata, en ella s’hi expressa i s’hi transmet aquest desig d’abastar un món màgic i reparador, un món de pau i d’harmonia. I és així com jo m’he sentit després de llegir-la: reparada i en pau. Gràcies, Maria Lluïsa.
Sílvia Amigó Cuscó, 10 de març de 2011