De Susqueda a Tübingen: presentació a Reus

—REUS, al Centre de Lectura, 18 de març de 2011 

El divendres 18 de març a les vuit del vespre, Daniel Pi va fer la presentació de la novel·la DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA al Centre de Lectura de Reus. En un discurs molt interessant i amè, va desgranar per a l’audiència unes quantes reflexions que la novel·la li havia suscitat, com també en va remarcar la vigència de molts elements i successos, tot i que la història transcorre en els segles XVI i XVII. 

Daniel Pi i Maria Lluïsa Latorre durant la presentació de la novel·la De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa

Daniel Pi i Maria Lluïsa Latorre

Per la meva part, vaig parlar del context històric de la cacera de bruixes, de com hi va influir la forta misogínia que venia de segles anteriors i, sobretot, vaig donar un gran protagonisme a les víctimes de la cacera. 

Durant la xerrada vaig aclarir que no va ser la Inquisició qui va liderar la persecució de la bruixeria, una creença errònia molt estesa. Majoritàriament la van dur a terme els poders civils i locals. La cacera de bruixes no es va donar de manera lineal: notícies o rumors sobre processos d’una regió podien precipitar l’inici en altres, i la seva evolució depenia de la mentalitat de les autoritats locals i les pressions a què es trobaven sotmeses. 

bathory-5

Imatge de la pel·lícula Báthory (2008), del director eslovac Juraj Jakubisko. A Europa, les persones condemnades a mort per bruixeria eres cremades vives, però a Catalunya i Anglaterra eren penjades a la forca.  

Per exemple, el dia divuit de gener de 1621 des de Gualba van enviar una lletra a Hostalric, dirigida al doctor Galderic Crestina. Li feien saber que se sospitava que hi havia bruixes i demanaven ajut monetari per iniciar una persecució. Als pocs dies el doctor Galderic va contestar al batlle de Gualba que no hi creien, en bruixes, i pel que fa als diners que no els n’enviarien, i que si volien jutjar algun sospitós que es paguessin les despeses del seu propi erari municipal. És possible que això aturés la cacera a Gualba. Cosa que em porta al motiu de situar la trama entre Susqueda i Tübingen. Buscava dos llocs on s’havia actuat de manera diferent. A la ciutat de Tübingen no hi va haver persecució de bruixes; només una dona hi va ser condemnada i executada per bruixa el 1505. En canvi a Susqueda, poc abans del deu de juny de 1619 van penjar a la forca dues dones, Joana Trias, vídua de Pere Genís Masgrau, i Eufrasina Puig de Rajols, vídua de Gabriel Puig de Rajols. 

Després de la presentació ens vam reunir unes quantes persones per anar a sopar i vaig descobrir dues doules en el grup. Les doules són dones que acompanyen i donen suport emocional i físic a altres dones durant l’embaràs, el part i després del part. Mentre menjàvem va ser molt enriquidor escoltar la seva experiència com a doula. 

Maria Lluïsa Latorre, 11 d’abril de 2011 

De Susqueda a Tübingen: presentació a Vilafranca

Vilafranca_S

—VILAFRANCA DEL PENEDÈS, a la Biblioteca Torras i Bages, 10 de març de 2011 

La presentació a Vilafranca va anar a càrrec de l’Àngels Dalmau i la Sílvia Amigó i… va ser de somni. Em vaig sentir tan afortunada que, perquè entengueu en quin estat de gràcia em vaig quedar, us transcric les paraules de la Sílvia Amigó: 

Després d’aquesta intervenció de l’Àngels Dalmau, que ens ha situat històricament la novel·la que presentem, dir-vos que, personalment, em fa una il·lusió molt especial ser avui aquí.

Tots sabem que a la vida, quan obrim les portes als esdeveniments, sempre hi apareixen nous coneixements i amb ells les noves coneixences. Farà gairebé més de dos anys, a través d’un correu electrònic, vaig tenir coneixement de la Maria Lluïsa. Ella em demanava permís per incloure un poema de la meva tieta en un dels seus articles virtuals sobre dones invisibles que setmanalment publicava i enviava a les persones que ho desitjàvem. L’editor del llibre de poemes de la meva tieta li havia passat la meva adreça i ella, amb la delicadesa que la caracteritza, s’adreçava a mi per demanar-me’n permís. Això, s’hagués pogut quedar aquí com tantes i tantes altres coses que tenen un incipient i atzarós inici i un fulminant desenllaç, però no, m’adono desprès de llegir la novel·la De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, que les coses amb la Maria Lluïsa no funcionen així. Quan ella troba un tresor el comparteix, quan ella intueix una nova amistat la cuida i la conserva, i quan durant anys i anys cova una idea, una història, un relat, l’acaba escrivint. I és així com li va néixer la història de la Paula Krüger.  

En el seu assaig «L’art de novel·la», Milan Kundera parla del do que tenen alguns escriptors de crear un personatge «viu»és a dir, la capacitat d’anar fins al fons de la seva existència, d’anar fins al fons de la seva situació, d’anar fins al fons de les seves raons de viure. I això, la Maria Lluïsa ho ha sabut fer amb escreix amb el personatge de la Paula, aquesta entranyable i coratjosa dona metgessa que va viure al segle XVI a la comarca d’Osona, a prop de Rupit, i que, donada la seva ascendència alemanya, va tenir l’oportunitat d’estudiar medecina a la mítica Universitat de Tübingen en una època en que es negaven els estudis, i no cal dir els estudis universitaris, a totes les dones. Tots els esdeveniments externs que determinen i estimulen el transcórrer d’aquesta novel·la van definits per dues necessitats: la necessitat de conèixer i la noble i alta necessitat de transmetre i compartir. Si observem la portada de la novel·la, la seva il·lustració, hi trobem gairebé tots els elements que de manera constant formen part del contingut: les herbes remeieres, les tisanes, els llibres, els flascons de medicaments, les balances per mesurar, i al fons el bosc, el bosc espès i lluminós que és la font i alhora el camí de la Paula. Tot aquest conjunt, aquesta mena de bodegó viu, són les eines amb què la Paula treballa i que ha heretat de la seva àvia, la Matilde, juntament amb la curiositat i el desig de lliurar-se als altres a través del seu saber. Jo no us explicaré la trama ni el contingut d’aquesta novel·la, només voldria encomanar-vos el desig de llegir-la. 

Presenta_Vilafranca

Àngels Dalmau, Maria Lluïsa Latorre i Sílvia Amigó van oferir als assistents una presentació molt completa del llibre De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa. 

Dir-vos que és viatjar al fosc però alhora lluminós segle XVI en una Europa dominada pels prejudicis contra les dones, i malauradament no tan sols els prejudicis, sinó sobretot els judicis a què es van haver de sotmetre tantes i tantes dones acusades de bruixeria a causa de la por i la ignorància (que sempre van plegades) d’homes amb poder, que les condemnaven a la foguera per sospitar que la seva saviesa podria posar en perill el seu estatus masculí de domini i d’interpretació del món i de la vida. Com ens explica a la contraportada del llibre, més de seixanta mil dones van ser dutes a la foguera o a la forca en diferents llocs d’Europa en l’anomenada cacera de bruixes […]. I és amb aquesta espasa de Dàmocles constant que es desenvolupa tota la història de la Paula. Repeteixo molt el nom de la protagonista, però el cert és que aquesta novel·la és una història absolutament coral. Hi surten ni més ni menys que cent quinze personatges, sí,  ho heu sentit bé! Cent quinze i, amb tot, la Maria Lluïsa fa que no ens perdem en la narració, perquè tots ells tenen el seu paper tan mesurat, tan ben dibuixat, tan aclaridor, que no hi ha cap mena d’embarbussament ni de confusió a l’hora de seguir-ne la trama. 

En aquesta novel·la hi trobareu molta ciència, que per alguna cosa la seva autora és i exerceix la medicina, hi trobareu fets històrics reals ja que, em consta que la Maria Lluïsa es va documentar a bastament abans d’iniciar la narració, i també hi trobareu sensualitat, erotisme, musicalitat, tendresa, molta tendresa i amor (mai sentimentalisme), i, naturalment, molta feminitat. Orgull i defensa del llarg i penós camí que hem hagut i encara fem les dones per viure en plena llibertat les nostres decisions, el nostre cos, la nostra sexualitat, les nostres relacions socials, familiars, el nostre vincle amb la natura, amb la vida… és per això que trobo encertadíssim que presentem aquesta novel·la en el marc dels actes que ha programat el Pla per la Igualtat, perquè encara que sigui en el reducte del pensament i de l’actitud de molts homes i també, malauradament, de moltes dones, d’igualtat encara no n’hi ha.

Torno a la novel·la i, ja per acabar, dir-vos que la Maria Lluïsa ha planificat molt bé cadascun dels capítols, es nota que té una ment científica. En la primera part tot se’ns presenta en escenes que tenen lloc de manera simultània per fer el mapa general de la història. Després, en la segona i la tercera part, si bé també hi conviuen temps simultanis en llocs i personatges diversos, cada vegada més la narració tendeix a fer un camí únic, l’esplendorós i terrible camí de la vida de la Paula Krüger. Talment venes i artèries van i retornen incessantment del mateix lloc, al centre vital del cor. 

Jo us recomano llegir aquesta novel·la perquè, malgrat la foscor, la crueltat, la pobresa, la ignorància del món que s’hi relata, en ella s’hi expressa i s’hi transmet aquest desig d’abastar un món màgic i reparador, un món de pau i d’harmonia. I és així com jo m’he sentit després de llegir-la: reparada i en pau. Gràcies, Maria Lluïsa. 

Sílvia Amigó Cuscó, 10 de març de 2011