Dones invisibles: entrevistada per Mar Frías

50invisibles

ENTREVISTADA per Mar Frías i Ester Tossar, estudiants de quart d’ESO, novembre del 2011 

Ets consideres feminista? Per què? Sí, d’ençà que vaig saber que existia el moviment feminista i vaig entendre què volia dir, quan era una adolescent. De molt petita no era conscient que moltes coses estaven vedades a les dones, la meva inclinació natural era aspirar a fer les mateixes coses que els nens, i estava convençuda que això era possible a tot el món. Més tard vaig saber que no, que des de temps immemorials les dones havien estat relegades a la llar i que molt poques se n’havien escapat, que no podien optar al mateix ventall de possibilitats que els homes, que no es podien preparar ni podien estudiar el mateix que els homes, que no feia gaire que podien votar i que existia un moviment que lluitava per aconseguir la igualtat amb els homes, el feminisme. Per mi era una qüestió de justícia. Després vaig descobrir que no volia ser igual als homes, desitjava igualtat de tracte i de drets, però des del meu ésser dona. 

Ets de la banda de Clara Campoamor o de Victoria Kent? Per què? Sóc de la banda de totes dues. Per mi no va ser un veritable enfrontament, tal com la història ens ho presenta. Tant Clara Campoamor com Victoria Kent compartien, des de feia anys, que la dona havia d’aconseguir el dret a votar. Però davant la possibilitat que el vot flamant de les dones donés la victòria a les dretes, unes dretes reaccionaries que paralitzarien moltes reformes progressistes i que podien posar en perill la República, una postura, la de Victoria Kent, es va decantar per posposar el dret al vot de les dones per més endavant. En canvi, Clara Campoamor va posar per damunt de tot el dret de les dones a votar, fos quin fos el sentit del seu vot. Fos quin fos el resultat a curt termini, Clara Campoamor estava convençuda que a la llarga seria el millor, la seva posició va ser la més valenta, la més lloable, i la que comparteixo, però puc entendre el partit que va prendre Victoria Kent. Vivien una època molt difícil. 

»Quan les dones van votar per primera vegada a les eleccions del 1934, va guanyar la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes). Els partits d’esquerre en van culpar Clara Campoamor i va haver d’entomar moltes crítiques. Però el 1936 va guanyar el front popular que aglutinava les esquerres i també havien votat les dones. Per tant, del triomf de la dreta l’any 1934 no se’n pot culpar el vot femení. 

The Munition Girls, Stanhope Alexander Forbes (1918)

The Munition Girls, Stanhope Alexander Forbes (1918)

Com creus que està afectant la crisi a les dones? Hi ha més acomiadaments de dones o d’homes? A Espanya, en un principi hi va haver més acomiadaments d’homes perquè l’esclat de la bombolla immobiliària va deixar molts treballadors de la construcció sense feina, i la gran majoria, si no tots, són homes. Però encara que de rebot, les crisis sempre afecten més les dones. Les dones que viuen en entorns on encara es perpetuen els models masclistes, que són molts, es troben que encara que estigui a l’atur, l’home no comparteix les feines domèstiques i sovint mata l’estona al bar. Vol dir que ens trobem amb un perfil de dona que segueix treballant a fora, que ha de portar la casa i els fills, i que ha de renunciar a algunes despeses perquè entren menys diners a casa; és ella la que se sacrifica per tots.

»Les dones ja partim d’una desigualtat prèvia, per tant, quan hi ha crisi l’accés al mercat laboral encara és més difícil. Les dones que perden la feina tenen menys i pitjors prestacions d’atur, en durada i en quantitat rebuda, i pitjors condicions de jubilació. Les que la mantenen sovint s’han d’enfrontar a condicions laborals més dures, és a dir, pateixen més precarietat laboral. La crisi porta més dones a la prostitució. També es complica la situació per a les dones que pateixen violència domèstica. 

»Una cosa importantíssima per a les dones com és la conciliació laboral i familiar es deixa de banda quan hi ha crisi, passa a ser una cosa no prioritària. 

En ple segle XXI, amb els avenços tecnològics, creus que les dones tenen les mateixes condicions i els mateixos drets que els homes? No. Primer perquè a moltes parts del planeta no els tenen a l’abast. Pel que fa a les societats més desenvolupades, els avenços tecnològics són instruments per facilitar la circulació d’informació, però són les ments pensants les que han de fer que aquests instruments serveixin a la igualtat de dones i homes. Els avenços tecnològics tenen dues cares, depèn de l’ús que en fem poden ser molt positius o poden ser nefastos. Si es propaga informació impregnada de prejudicis i d’idees misògines, no es generaran les condicions perquè les dones tinguin els mateixos drets i oportunitats que els homes, al contrari

Quines mesures proposaries per eliminar la discriminació de gènere a la nostra societat? Com a primera mesura començaria a fer rectificar els llibres de text i incloure-hi les dones que per mèrits i trajectòria els correspon figurar-hi. Em refereixo a tots els llibres de text que s’estudien tant a la primària com a la secundària i els que es consulten a les carreres universitàries. Això es podria a fer a través d’un comitè de persones expertes (formats per homes i dones) a cada nivell i matèria. No pot ser que quan demanis a qualsevol persona que ha rebut una educació tres noms de científiques, pintores o pensadores la majoria es quedi en blanc o només surti Marie Curie en el cas de les científiques. 

»I molt important, és necessari que hi hagi referents femenins en els diferents àmbits dels sabers. S’ha de tornar a explicar la història del món tenint en compte a participació de les dones. Són aquestes dones reals les que neutralitzaran tots els prejudicis que pesen sobre la dona com a col·lectiu.

»També falta la dona com a matèria d’estudi en la mateixa intensitat que l’home. Ho explicaré amb exemples: la filosofia és de les matèries que més ignora les dones en el sentit de donar respostes a per què la dóna ha estat marginada i relegada al llarg de mil·lennis. Una ciència que pretén donar una explicació de tots els coneixements possibles, que busca el perquè de moltes coses i del lloc que ocupa l’home en la naturalesa, encara no s’ha preguntat per què s’ha prescindit de la dona. Em sembla escandalós. En medicina passa el mateix. No fa gaires anys que les dones que treballem en salut hem pres consciència que tant la investigació mèdica com l’assistència sanitària han mirat les dones com si fossin homes perquè se segueix el principi que els cos masculí és igual al femení, però tots els estudis i investigacions s’han fet en el cos dels homes i els resultats s’han extrapolat a les dones. Aleshores no s’ha estudiat com els problemes i malalties afecten les dones ni la seva manera de manifestar-les i patir-les. La salut de les dones només s’ha estudiat i valorat com a salut reproductiva, però no s’ha fet un enfocament integral. 

»Com que estic a favor de la llibertat d’expressió no prohibiria els programes i anuncis que ofereixen imatges estereotipades de dones que viuen en funció dels homes: dones que volen estar boniques per a ells, dones que es fan la punyeta entre elles per aconseguir un home, dones que enfronten els homes i els manipulen, i més bajanades. Però sí que fomentaria l’esperit crític de l’audiència per saber discernir que els mitjans de comunicació no ens mostren una imatge real del món, sinó una versió del mateix amb l’objectiu de vendre’ns el seu producte.

»La conciliació de la vida laboral i familiar és un tema cabdal perquè la igualtat de drets sigui un fet. Mentre no sigui així sempre seran les dones les més perjudicades i les que hauran de renunciar a alguna cosa. Estem molt lluny d’aconseguir-la i ara, amb la crisi, encara s’allunya més.

Com a feminista, creus que has contribuït en algun àmbit per millorar aquest problema discriminatori? Sí, crec que he fet la meva petita contribució. Primer en el meu dia a dia. Treballo en salut i també s’ha de fer una gran labor a l’hora de no discriminar les dones en aquest àmbit, tal com he explicat abans. També vaig fent la meva petita contribució en les converses i relacions entre coneguts i amics, fent prendre consciència de molts prejudicis que encara impregnen la societat sense que la gent se n’adoni. En els tres llibres que he escrit, els dos primer de ficció, he donat protagonisme a les dones per situar-les en el lloc que els pertoca i per mostrar les dificultats afegides que han de superar només pel fet de ser dones. Però, sobretot, he volgut mostrar referents femenins que es contraposin als estereotips dels mitjans de comunicació i que ens facin estar orgulloses de ser dones. 

El teu últim llibre és Dones invisibles. 50 retrats de dones que han canviat la història sense que la història ho reconegui, què et va inspirar a escriure sobre les dones? Quan em documentava per escriure el meu llibre anterior, De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, i buscava informació sobre les pràctiques sanitàries de les dones en el passat, vaig descobrir dones excepcionals, però no només en la salut, sinó en tots els àmbits. Dones intel·ligents, solidàries, justes, abnegades, perseverants, inconformistes, dones que contradeien radicalment els tòpics que sovint sentia en converses entre coneguts: que les dones són més intrigants, complicades, malicioses, rebuscades, deslleials… Vaig adonar-me que aquesta visió negativa de la dona era fruit d’un adoctrinament de segles i segles i em vaig dir que hi havia de fer alguna cosa. 

»La resposta al silenci i al menyspreu a la dona va ser oferir exemples de dones reals de tots els temps, molt ben documentades, que estaven molt lluny dels estereotips que sovint hem de suportar. El que he dit abans, mostrar referents femenins en els diferents àmbits dels sabers. 

De Susqueda a Tübingen: clubs de lectura

—TARADELL, club de lectura a la Biblioteca Antoni Pladevall i Font, 24 de novembre de 2011 

Si el club de lectura del mes de juny a Tona va ser tot un èxit, no es pot dir menys del club de lectura de Taradell. Més d’una trentena de persones van acudir i van seguir amb interès la xerrada col·loqui sobre el llibre que es va organitzar amb el suport del Pla d’Igualtat de la Mancomunitat La Plana. 

24N 2011Taradell

Vaig tenir la satisfacció d’escoltar que els havia agradat molt i em van regalar unes hores més de plenitud i felicitat a la meva vida. També hi vaig tenir el gust de conèixer la poeta Rosa Codina. En fi, un vespre magnífic. 

—TONA, club de lectura a la Biblioteca Caterina Figueras, 20 de juny de 2011 

L’afluència de més de vint lectores i lectors a la biblioteca de Tona per comentar amb mi el llibre DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA va ser una grata i agradable sorpresa, i comprovar el seu interès pel llibre i per les meves explicacions, una experiència inoblidable.

Per fer-vos una idea de com va ser la reunió podeu mirar el petit reportatge del vint-i-dos de juny a la Revistona.cat: 

http://www.larevistona.cat/main.asp?opc=0&codi=1004200

Comença amb el titular: Èxit de participació al club de lectura de la biblioteca Caterina Figueras. Crec que no cal afegir més.

Maria Lluïsa Latorre

Dones invisibles: intervenció de Sílvia Amigó

50invisibles

PRESENTACIÓ A VILAFRANCA DEL PENEDÈS, 3 de novembre de 2011. Transcripció de la intervenció de Sílvia Amigó: 

Aquesta collita de dones que ens ofereix la Maria Lluïsa no seré jo qui us digui com va néixer però sí que us puc explicar com van començar a arribar-me a mi, fruit a fruit, cada setmana. 

Una de les «dones invisibles» que hi surten ressenyades en aquesta, diguem-ne antologia de dones excepcionals però gairebé desconegudes i ignorades en els llibres d’història, és tieta meva i és una poeta extraordinària. En la seva llarga vida ha estat de tot: infermera, llevadora, viatgera, lectora, reconeixedora del seu entorn, cuidadora de la seva mare… com moltes dones i també com molts homes, però el que la fa ser aquí és la seva silenciosa i constant dedicació i necessitat a la poesia. Fa uns tres anys vaig rebre un correu electrònic d’una tal Maria Lluïsa Latorre demanant-me de manllevar un poema de la Rosa Bonet, la meva tieta, per encapçalar un dels articles que cada dijous enviava als seus contactes. Naturalment, vaig dir-li que endavant i a partir d’aquí també jo vaig ser inclosa en aquesta llista de lectores i lectors que cada setmana rebíem notícies d’alguna dona que la història ha ignorat i la tasca o la vida de les quals ens són exemple de com aquells que han escrit la història, sigui del pensament, de la ciència, de l’art o, en menys mesura, de la literatura, han decidit d’ignorar. Aquests articles setmanals són el que avui, en forma de llibre, s’apleguen en aquest volum anomenat Dones invisibles.

Es tracta d’una obra coral en molts sentits. No hi trobarem una sola protagonista ni cap que sobresurti sobre les altres. Cadascuna té la seva veu i cadascuna ha deixat una petjada pròpia i també imprescindible per caminar i avançar en això que anomenem progrés de la humanitat. Una petjada, però, esborrada pel temps, l’oblit i la volguda indiferència d’aquells que escullen qui és qui dins la història. 

D’esquerra a dreta Ramona Suriol, Maria Lluïsa Latorre i Sílvia Amigó. Al fons, la compositora i cantatrice Barbara Strozzi

D’esquerra a dreta Ramona Suriol, Maria Lluïsa Latorre i Sílvia Amigó. Al fons, la compositora i cantatrice Barbara Strozzi 

Malauradament encara avui, i ho dic amb coneixement de causa perquè n’he fe la prova, si preguntem a qualsevol persona del nostre entorn que ens digui el nom de tres pintores, de tres pensadores, de tres científiques… ens adonarem com triguen el doble de temps a respondre de quan la pregunta és digues-me el nom de tres pintors, tres pensadors, tres científics…, això si és que poden respondre! Us asseguro que, sobretot en el camp científic, no he trobat a ningú que hagi anat més enllà de Marie Curie. En la prova he inclòs les meves filles que ja van o estan a punt d’anar a la universitat, al meu company que és metge, amigues llicenciades, amigues que treballen justament en temes d’igualtat de gènere, a amics cultíssims i grans lectors… és a dir, a persones que han rebut una formació acadèmica important i que se suposa que estan constantment informades, però, com es fa evident, de manera molt incompleta. Jo mateixa sóc en aquesta llista i si me n’he salvat és gràcies a la Maria Lluïsa. La desproporció és tan gran i tan injusta que és per aquest motiu que l’obra de la Maria Lluïsa ens és avui necessària. En el promig de les 4 o 5 pàgines que dedica a cada dona, no hi trobarem una biografia completa però sí la suficient informació per saber de la seva existència i de la seva tasca, per conèixer els principals trets de la seva vida que, en conèixer-los, ens obriran la ment, ens eixamplaran el saber, ens engrandiran la consciència del que ja sabem: que la història de la humanitat en totes les seves vessants del coneixement i de l’experiència, seria molt més rica i completa si s’hagués comptat amb la manera de ser, de fer, d’expressar de les dones que, des de l’antiguitat fins als nostres dies han dedicat la vida a comprendre el món, a descobrir-ne noves maneres de viure’l, d’interpretar-lo, a aprofundir en les relacions, a endinsar-se, examinar i estudiar les ciències, les formes literàries, artístiques i també les relacions socials i polítiques, les formes de govern i tantes altres manifestacions de la condició humana. L’exclusió gairebé total de les dones del món acadèmic, dels cercles artístics, dels claustres científics fins ben entrat el segle XX, atorga una heroïcitat afegida a cadascuna de les fites aconseguida per elles. Ara només ens cal conèixer-les i reconèixer-les. 

Com que són tantes i tan diferents entre elles, el que  he intentat de fer per aquesta presentació és trobar un eix comú que li dóna al llibre un sentit unitari més enllà del gènere de les seves protagonistes. I en totes elles hi he trobat dues condicions, o millor dit, dues posicions davant la vida imprescindibles: per una banda la voluntat i per l’altra la llibertat. La voluntat ferma que no és sinònim de dominant, sinó la irrenunciable i justa mesura de seguir el seu camí, la seva vocació, el seu propi sentit de viure, i en totes, en un moment o altre d’aquest camí, els han aparegut traves duríssimes pel fet de ser dones, traves que els han dificultat el seguir caminant. Pedres a les sabates que han convertit el que hauria de ser natural en un suplici, el que hauria de ser plàcid en un perpetu enfrontament, el que hauria de ser digne d’admiració en una tergiversació dels fets per tal de ser jutjades, condemnades, fins i tot ridiculitzades per esdevenir finalment oblidades i excloses del relat de la història. Així, sense voler-ho, les dones que han aconseguit superar aquestes traves i han continuat, han esdevingut dones excepcionals i també dones exemplars, exemplars per a tots, per a homes i dones. També he anomenat la llibertat perquè sense aquest instint humà tan innat i necessari cap d’elles hauria pogut desenvolupar les seves facultats. Amb tot vull remarcar que primer han hagut de tenir molta voluntat per tal de conquerir la llibertat. O potser el camí ha estat paral·lel. Sempre el doble esforç, les mil renúncies, la paciència, l’adaptar-se contínuament a les condicions de l’entorn i condicions masculines, el combinar amb equilibris de funàmbules la realització conscient dels seus impulsos més meditats amb la contenció o a vegades la renúncia d’aquests impulsos. També, tristament, sense el recolzament o el reconeixement d’un home, sense el seu aval, sense el seu protectorat, moltes dones que han  treballat, sobretot en l’àmbit de la ciència i de l’art, no haurien pogut fer-ho. 

Des de ser considerades una espècie inferior pels més eminents pensadors grecs, a no poder participar de cap decisió a la vida pública a Roma, a ser cremades a mitja Europa durant l’edat mitjana, a aconseguir una independència i una igualtat de gènere que sembla ja inqüestionable al segle XX, hi ha hagut un llarguíssim camí, un camí impossible de comprendre si no coneixem la meitat de les seves protagonistes. El llegat del seu silenci, de la seva invisibilitat, és tan gran que ens costarà molts anys d’incorporar-lo dins la consciència, però treballs com els de la Maria Lluïsa ens hi poden ajudar molt. No es tracta de fer comparacions, no es tracta d’establir competències absurdes, es tracta de sumar capacitats, il·lusions i somnis sense prejudicis, d’oblidar-nos que si una dona vol governar no és perquè sigui ambiciosa i dominant, atributs que les mateixes dones atorguem sense adonar-nos perquè, com diu la Maria Lluïsa en el seu pròleg, l’adoctrinament insidiós practicat al llarg de moltes generacions fa que les mateixes dones siguin sovint les grans detractores de les conductes més lliures i menys acomodatícies. Es tracta ara d’acceptar les diferències necessàries per arribar a les igualtats més justes. Cada dona ha de prendre i reprendre constantment el seu propi camí. La maternitat suposa sovint un entrebanc i una aturada en les seves tasques i ambicions, i personalment penso que hauria de suposar tot el contrari, un enriquiment per a ella i per a tots els que viuen amb ella. 

Quan els noms de les cinquanta dones que la Maria Lluïsa ha escollit figurin amb tota naturalitat als llibres d’història, quan fer la pregunta amb què he iniciat aquesta presentació sigui ociosa perquè la resposta sigui igual d’immediata tant si preguntem per homes com per dones, s’haurà arrodonit una fita comuna, la gran fita de la igualtat en el reconeixement dels uns i de les altres. Es tracta ara d’escurçar el temps de la resposta. Com que anem molt endarrerits haurem de córrer una mica per posar-nos al dia. A la cultura occidental, en aquestes darreres dècades sembla que la qüestió de gènere està ja superada a la pràctica, pel que fa a les igualtats en oportunitats, i pot semblar ociós insistir-hi, però ens cal encara superar tantes opinions estereotipades i inoculades patriarcalment al llarg dels segles! Ens cal encara restaurar la memòria i el llegat de les dones, que per molt que se’n parli encara se’n parlarà poc.

La lectura de Dones invisibles ha tingut un efecte doble i contrari en mi: per una banda l’orgull de pertànyer a un gènere de natural lluitador i coratjós, per l’altra, la ferida encara oberta de constatar les desigualtats i les injustícies que, de manera hereditària i congènita, s’han anat succeint a través dels segles. 

I per acabar un desig que formulo ara en veu alta: que aquest volum de la Maria Lluïsa algun dia sigui refós i tot ell contingut dins els manuals d’història quan es parli d’història del pensament, de l’art, de la ciència… Aleshores, quan cadascun dels noms d’aquestes dones aparegui amb tota naturalitat on els correspon, podrem dir que coneixem amb més exactitud i plenitud els fets de la història i ja no tindrem cap excusa quan ens costi de respondre la pregunta digues-me el nom de tres científiques… 

Sílvia Amigó Cuscó, 3 de novembre de 2011