ENTREVISTADA per Mar Frías i Ester Tossar, estudiants de quart d’ESO, novembre del 2011
Ets consideres feminista? Per què? Sí, d’ençà que vaig saber que existia el moviment feminista i vaig entendre què volia dir, quan era una adolescent. De molt petita no era conscient que moltes coses estaven vedades a les dones, la meva inclinació natural era aspirar a fer les mateixes coses que els nens, i estava convençuda que això era possible a tot el món. Més tard vaig saber que no, que des de temps immemorials les dones havien estat relegades a la llar i que molt poques se n’havien escapat, que no podien optar al mateix ventall de possibilitats que els homes, que no es podien preparar ni podien estudiar el mateix que els homes, que no feia gaire que podien votar i que existia un moviment que lluitava per aconseguir la igualtat amb els homes, el feminisme. Per mi era una qüestió de justícia. Després vaig descobrir que no volia ser igual als homes, desitjava igualtat de tracte i de drets, però des del meu ésser dona.
Ets de la banda de Clara Campoamor o de Victoria Kent? Per què? Sóc de la banda de totes dues. Per mi no va ser un veritable enfrontament, tal com la història ens ho presenta. Tant Clara Campoamor com Victoria Kent compartien, des de feia anys, que la dona havia d’aconseguir el dret a votar. Però davant la possibilitat que el vot flamant de les dones donés la victòria a les dretes, unes dretes reaccionaries que paralitzarien moltes reformes progressistes i que podien posar en perill la República, una postura, la de Victoria Kent, es va decantar per posposar el dret al vot de les dones per més endavant. En canvi, Clara Campoamor va posar per damunt de tot el dret de les dones a votar, fos quin fos el sentit del seu vot. Fos quin fos el resultat a curt termini, Clara Campoamor estava convençuda que a la llarga seria el millor, la seva posició va ser la més valenta, la més lloable, i la que comparteixo, però puc entendre el partit que va prendre Victoria Kent. Vivien una època molt difícil.
»Quan les dones van votar per primera vegada a les eleccions del 1934, va guanyar la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes). Els partits d’esquerre en van culpar Clara Campoamor i va haver d’entomar moltes crítiques. Però el 1936 va guanyar el front popular que aglutinava les esquerres i també havien votat les dones. Per tant, del triomf de la dreta l’any 1934 no se’n pot culpar el vot femení.
The Munition Girls, Stanhope Alexander Forbes (1918)
Com creus que està afectant la crisi a les dones? Hi ha més acomiadaments de dones o d’homes? A Espanya, en un principi hi va haver més acomiadaments d’homes perquè l’esclat de la bombolla immobiliària va deixar molts treballadors de la construcció sense feina, i la gran majoria, si no tots, són homes. Però encara que de rebot, les crisis sempre afecten més les dones. Les dones que viuen en entorns on encara es perpetuen els models masclistes, que són molts, es troben que encara que estigui a l’atur, l’home no comparteix les feines domèstiques i sovint mata l’estona al bar. Vol dir que ens trobem amb un perfil de dona que segueix treballant a fora, que ha de portar la casa i els fills, i que ha de renunciar a algunes despeses perquè entren menys diners a casa; és ella la que se sacrifica per tots.
»Les dones ja partim d’una desigualtat prèvia, per tant, quan hi ha crisi l’accés al mercat laboral encara és més difícil. Les dones que perden la feina tenen menys i pitjors prestacions d’atur, en durada i en quantitat rebuda, i pitjors condicions de jubilació. Les que la mantenen sovint s’han d’enfrontar a condicions laborals més dures, és a dir, pateixen més precarietat laboral. La crisi porta més dones a la prostitució. També es complica la situació per a les dones que pateixen violència domèstica.
»Una cosa importantíssima per a les dones com és la conciliació laboral i familiar es deixa de banda quan hi ha crisi, passa a ser una cosa no prioritària.
En ple segle XXI, amb els avenços tecnològics, creus que les dones tenen les mateixes condicions i els mateixos drets que els homes? No. Primer perquè a moltes parts del planeta no els tenen a l’abast. Pel que fa a les societats més desenvolupades, els avenços tecnològics són instruments per facilitar la circulació d’informació, però són les ments pensants les que han de fer que aquests instruments serveixin a la igualtat de dones i homes. Els avenços tecnològics tenen dues cares, depèn de l’ús que en fem poden ser molt positius o poden ser nefastos. Si es propaga informació impregnada de prejudicis i d’idees misògines, no es generaran les condicions perquè les dones tinguin els mateixos drets i oportunitats que els homes, al contrari.
Quines mesures proposaries per eliminar la discriminació de gènere a la nostra societat? Com a primera mesura començaria a fer rectificar els llibres de text i incloure-hi les dones que per mèrits i trajectòria els correspon figurar-hi. Em refereixo a tots els llibres de text que s’estudien tant a la primària com a la secundària i els que es consulten a les carreres universitàries. Això es podria a fer a través d’un comitè de persones expertes (formats per homes i dones) a cada nivell i matèria. No pot ser que quan demanis a qualsevol persona que ha rebut una educació tres noms de científiques, pintores o pensadores la majoria es quedi en blanc o només surti Marie Curie en el cas de les científiques.
»I molt important, és necessari que hi hagi referents femenins en els diferents àmbits dels sabers. S’ha de tornar a explicar la història del món tenint en compte a participació de les dones. Són aquestes dones reals les que neutralitzaran tots els prejudicis que pesen sobre la dona com a col·lectiu.
»També falta la dona com a matèria d’estudi en la mateixa intensitat que l’home. Ho explicaré amb exemples: la filosofia és de les matèries que més ignora les dones en el sentit de donar respostes a per què la dóna ha estat marginada i relegada al llarg de mil·lennis. Una ciència que pretén donar una explicació de tots els coneixements possibles, que busca el perquè de moltes coses i del lloc que ocupa l’home en la naturalesa, encara no s’ha preguntat per què s’ha prescindit de la dona. Em sembla escandalós. En medicina passa el mateix. No fa gaires anys que les dones que treballem en salut hem pres consciència que tant la investigació mèdica com l’assistència sanitària han mirat les dones com si fossin homes perquè se segueix el principi que els cos masculí és igual al femení, però tots els estudis i investigacions s’han fet en el cos dels homes i els resultats s’han extrapolat a les dones. Aleshores no s’ha estudiat com els problemes i malalties afecten les dones ni la seva manera de manifestar-les i patir-les. La salut de les dones només s’ha estudiat i valorat com a salut reproductiva, però no s’ha fet un enfocament integral.
»Com que estic a favor de la llibertat d’expressió no prohibiria els programes i anuncis que ofereixen imatges estereotipades de dones que viuen en funció dels homes: dones que volen estar boniques per a ells, dones que es fan la punyeta entre elles per aconseguir un home, dones que enfronten els homes i els manipulen, i més bajanades. Però sí que fomentaria l’esperit crític de l’audiència per saber discernir que els mitjans de comunicació no ens mostren una imatge real del món, sinó una versió del mateix amb l’objectiu de vendre’ns el seu producte.
»La conciliació de la vida laboral i familiar és un tema cabdal perquè la igualtat de drets sigui un fet. Mentre no sigui així sempre seran les dones les més perjudicades i les que hauran de renunciar a alguna cosa. Estem molt lluny d’aconseguir-la i ara, amb la crisi, encara s’allunya més.
Com a feminista, creus que has contribuït en algun àmbit per millorar aquest problema discriminatori? Sí, crec que he fet la meva petita contribució. Primer en el meu dia a dia. Treballo en salut i també s’ha de fer una gran labor a l’hora de no discriminar les dones en aquest àmbit, tal com he explicat abans. També vaig fent la meva petita contribució en les converses i relacions entre coneguts i amics, fent prendre consciència de molts prejudicis que encara impregnen la societat sense que la gent se n’adoni. En els tres llibres que he escrit, els dos primer de ficció, he donat protagonisme a les dones per situar-les en el lloc que els pertoca i per mostrar les dificultats afegides que han de superar només pel fet de ser dones. Però, sobretot, he volgut mostrar referents femenins que es contraposin als estereotips dels mitjans de comunicació i que ens facin estar orgulloses de ser dones.
El teu últim llibre és Dones invisibles. 50 retrats de dones que han canviat la història sense que la història ho reconegui, què et va inspirar a escriure sobre les dones? Quan em documentava per escriure el meu llibre anterior, De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, i buscava informació sobre les pràctiques sanitàries de les dones en el passat, vaig descobrir dones excepcionals, però no només en la salut, sinó en tots els àmbits. Dones intel·ligents, solidàries, justes, abnegades, perseverants, inconformistes, dones que contradeien radicalment els tòpics que sovint sentia en converses entre coneguts: que les dones són més intrigants, complicades, malicioses, rebuscades, deslleials… Vaig adonar-me que aquesta visió negativa de la dona era fruit d’un adoctrinament de segles i segles i em vaig dir que hi havia de fer alguna cosa.
»La resposta al silenci i al menyspreu a la dona va ser oferir exemples de dones reals de tots els temps, molt ben documentades, que estaven molt lluny dels estereotips que sovint hem de suportar. El que he dit abans, mostrar referents femenins en els diferents àmbits dels sabers.