Escenaris i context de la novel·la
Coincidint amb l’estada de la doctora Laura Alemany a Boston per impartir el curs sobre organismes transgènics, sorgeix un assumpte relacionat amb l’operació MKULTRA, un programa de recerca sobre tècniques de control mental que efectuava la CIA i que es va destapar a finals del 1974. El cas gira a l’entorn del manuscrit d’un agent de la CIA, datat del 1959, sobre un projecte anomenat Alcestis i una jove psicòloga, que posa el Club Verne sobre la pista d’un centre psiquiàtric on s’experimentava amb els interns, el Meyer Psychiatric Institute. A finals dels cinquanta, un dels cotxes més utilitzats per la CIA era el Ford Fordor de color negre.
El Club Verne té la seu social a la casa de l’Eithne Osborn, una bonica brownstone del carrer Clarendon, a Back Bay. Segons l’acta fundacional, l’objectiu del club és «investigar i revelar els abusos que els poders —governs, institucions o corporacions— han fet i fan, des de l’ombra, contra la ciutadania, amb premeditació i traïdoria».
Al barri de Back Bay, les elegants brownstones de finals del segle XIX, disposades en carrers quadriculats i bulevards, comparteixen protagonisme amb els edificis emblemàtics que s’alcen al voltant de la plaça Copley, com l’esplèndida Trinity Church, que forma part de la diòcesi episcopal de Massachusetts, de confessió anglicana.
Si es tira pel carrer Newbury en direcció est, s’arriba al Public Garden per la porta del carrer Arlington. Un dels seus atractius és el Lagoon Bridge, que il·luminat de nit és encisador.
L’Alice Evans, secretària del president i CEO de l’OHBE, decideix allotjar la doctora Laura Alemany al Langham Hotel perquè és molt a prop de l’edifici de la companyia.
El primer dia del curs, una pintura barroca del segle XVII es projecta a la pantalla de la sala de juntes de l’OHBE:
A la parada del mercat, Louise Moillon (c. 1630)
La doctora Laura Alemany explica al seu auditori que la fam no és un problema de carència de menjar, sinó de pobresa extrema: en el món, una de cada tres persones ha de destinar entre el cinquanta i el vuitanta per cent dels seus ingressos a comprar menjar. Per tant, cada vegada que augmenten els preus dels aliments les condemnem a passar fam i privacions. Actualment, la producció mundial d’aliments és suficient per alimentar tothom, però la mala distribució i l’escalada de preus dels productes agrícoles fan que gairebé mil milions de persones no hi puguin accedir i pateixin desnutrició crònica.
La Laura Alemany visita la Boston Public Library amb l’Eithne Osborn. Quan el 1895 es va inaugurar el nou edifici es va anunciar que era un «palau per al poble». A la foto es pot apreciar com l’arquitecte valencià Rafael Guastavino va aplicar la tècnica de la volta catalana al vestíbul de la biblioteca:
La inscripció FREE-TO-ALL sobre l’entrada principal de la Boston Public Library posa de manifest que es va construir amb la voluntat de posar el coneixement a l’abast del poble.
Quan a mitjan anys noranta es van introduir els cultius d’organismes modificats genèticament la indústria biotecnològica va assegurar que no es podien produir fuites de material transgènic a camp obert, però, l’any 2001, el doctor Ignacio Chapela i el seu col·laborador David Quist van publicar a la revista Nature que havien detectat la presència de transgens en varietats locals de blat de moro a Mèxic, a la serra d’Oaxaca. La reacció no es va fer esperar i Chapela i Quist van ser víctimes d’una virulenta campanya de desprestigi. Un microbiòleg favorable als OMG els va tractar de «fervents activistes contra l’enginyeria genètica». La polèmica es va allargar fins al 2008, moment en què un equip que liderava la doctora Elena Álvarez-Buylla va confirmar que els transgens havien arribat a moltes varietats de blat de moro de Mèxic. Ara bé, el 2001 hi havia una moratòria que no permetia cultivar OMG a Mèxic, aleshores, ¿com s’havia produït la contaminació?
D’altra banda, el flux de gens mitjançant el pol·len no és l’única via de contaminació. Per a la recollida, transport i emmagatzematge del gra els agricultors arrenden les mateixes maquines recol·lectores, contenidors i camions. Si l’amo de la maquinària la fa servir indistintament en camps transgènics i no transgènics, sense fer-ne una neteja exhaustiva, la contaminació és inevitable.
La Laura recorre els carrers de Beacon Hill sota la llum vaporosa dels fanals de gas, guiada per l’Eithne Osborn i la Pat Sheehan. Quan encara està sota l’encís de les cases de maó vermell i adorns de ferro forjat, desemboquen a la Massachusetts State House. La Laura observa, emocionada, l’emblemàtica cúpula sobre la façana il·luminada del capitoli mentre li expliquen que el quatre de juliol de 1795, dinou anys després de la Declaració d’Independència, se’n va col·locar la primera pedra.
Massachusetts State House
La Laura passeja pel Financial District acompanyada per en Richard Osborn, que li mostra l’Old South Meeting House, una església puritana preciosa amb una agulla octogonal molt alta que va ser l’escenari de reunions multitudinàries per protestar contra les imposicions de la Corona britànica.
Al davant: «…a la cantonada del carrer Washington amb el carrer School, les escultures en memòria de la Gran Fam que va assolar Irlanda entre els anys 1845 i 1849 havien commogut la Laura. En Richard li havia explicat que hi van morir més d’un milió de persones i que van haver d’anar-se’n un milió més, entre les quals un seu rebesavi que va emigrar a Massachusetts».
La Laura visita la casa museu de l’heroi independentista Paul Revere, el protagonista de la famosa cavalcada nocturna fins a Lexington per avisar de l’arribada imminent dels britànics, una gesta que, el 1861, Henry Wadsworth Longfellow immortalitzaria en un poema.
Les reminiscències medievals de l’entramat de fusta i de les finestres amb peces de vidres romboïdals, característiques de les primeres cases colonials, fan que la Laura la relacioni amb la ciutat de Salem i els terribles temps de la cacera de bruixes.
La casa museu de Paul Revere
Durant el curs, per parlar de la seguretat dels aliments transgènics, la Laura explica l’estudi fet per l’equip del doctor Arpad Pusztai a Aberdeen, al Rowett Institute, entre els anys 1995 a 1998. Van alimentar quatre grups de rates des del deslletament fins a cent deu dies d’edat, que en humans equivaldria a uns deu anys. Quan les van sacrificar van detectar danys en les rates que menjaven patates transgèniques que no mostraven els altres grups: una proliferació de cèl·lules a l’estómac i a l’intestí; alteracions en òrgans relacionats amb el sistema immunitari com el tim i la melsa; menys desenvolupament d’òrgans com el fetge i el ronyó…
L’equip estava segur que no era el transgèn, perquè el grup que alimentaven amb patates naturals arrebossades amb el transgèn estava perfectament, sinó la tècnica d’inserció, fet que volia dir que la manipulació genètica no era una tècnica neutra ni precisa.
En una entrevista a la televisió, l’agost del 1998, a la pregunta de si menjaria patates transgèniques el doctor Pusztai va contestar que no, almenys fins que no tingués més resultats experimentals, i va afegir que no haurien d’utilitzar els conciutadans com a cobais. Dos dies després el seu superior, Philip James, el va destituir, va dissoldre l’equip, va aturar la investigació, va confiscar tot el material escrit i els va prohibir parlar dels experiments en públic. La campanya difamatòria que es va desencadenar contra el doctor Pusztai va ser monumental. Dos grups d’experts, suposadament independents, van manifestar que els nombrosos defectes de l’estudi invalidaven les conclusions del doctor Pusztai, sense aclarir que s’havien basat en una barreja d’informes de laboratori i dades estadístiques en brut i no en un document preparat adequadament per fer-se públic. Mentrestant, Arpad Pusztai no es podia defensar. No va ser fins a l’octubre del 1999, després de superar moltes pressions, que va poder publicar alguns resultats a The Lancet: els canvis observats a l’intestí prim de les rates alimentades amb patates transgèniques.
Ara bé, malgrat tot el que s’ha publicat posteriorment per aclarir els fets i rehabilitar la reputació del doctor Arpad Pusztai, en un article de David H. Freedman titulat «Cultivos transgénicos: sigue el debate», publicat a la revista Investigación y Ciencia el novembre del 2013, encara s’hi pot llegir: «…va trobar que les rates alimentades amb certa patata transgènica patien retards en el creixement i canvis relacionats amb el sistema immunitari […]. El Rowet Institute va considerar l’experiment de Pusztai tan poc esmerat que va acusar el científic de mala pràctica».
Després del curs, la Laura coneix el desenllaç del cas misteriós que investiga el Club Verne a la casa dels Osborn a la ciutat de Weston.
