El cor de les llavors: sinopsi

EL COR DE LES LLAVORS. PER UNA PLANETA LLIURE DE TRANSGÈNICS (llibre publicat el juny del 2015)

La idea central de l’últim llibre de Maria Lluïsa Latorre, una biòloga de Barcelona que imparteix un curs sobre organismes transgènics a la junta directiva d’una companyia de Boston, pretén situar el lector/a en un lloc privilegiat per entendre les claus d’un tema tan complex i polèmic com és el dels OMG. La història transcorre durant tres setmanes de l’abril del 2014 i presenta una subtrama amb tocs de misteri, drama i denúncia que s’intercala amb les classes que fa la protagonista, la doctora Laura Alemany. 

portada_2

SINOPSI

El cor de les llavors és una història de ficció que proposa una anàlisi crítica dels organismes modificats genèticament o OMG. L’argument gira a l’entorn d’una prestigiosa companyia de Boston del sector de la imatge mèdica, l’OHBE (Osborn Human Body Explorer), que davant la disjuntiva de comprar una empresa de llavors transgèniques contracta la doctora Laura Alemany, una experta en el tema, de Barcelona, perquè formi i assessori els membres de la Junta Directiva. En el rerefons hi ha unes maniobres per disputar el lloc al president, en Richard Osborn. 

Al llarg dels capítols, la protagonista desgrana per a un auditori molt atent aspectes aparentment tan dispars com la Revolució Verda, la contaminació dels camps de cultius convencionals per fuites de material transgènic, els riscos potencials de consumir aliments transgènics, les conseqüències de l’ús intensiu de l’herbicida glifosat i el fet que n’hagin aparegut herbes resistents, o els possibles danys a insectes beneficiosos per a l’ecosistema. Posa l’èmfasi en la idea del sòl com una estructura viva, dinàmica i receptora de vida i la necessitat d’una agricultura que el preservi. També deixa clar que l’agricultura transgènica, a més de totes les incerteses que suscita, és la continuació del model d’agricultura intensiva actual, que es basa en un alt consum d’aigua i energia fòssil, en l’ús de productes fitosanitaris i fertilitzants a gran escala i en grans extensions de monocultius. 

Paral·lelament, el Club Verne, un grup de sis persones que investiga operacions encobertes del poder, i del qual formen part tres dels assistents al curs de transgènics, té entre mans el misteriós cas d’una jove psicòloga i un centre psiquiàtric on es van fer experiments abominables amb els interns, en relació amb un programa de la CIA sobre tècniques de control mental que es va destapar els anys setanta. 

Pel que fa a Boston, la Laura hi descobreix una ciutat moderna, dinàmica i acollidora, que recorda constantment al visitant que s’hi va gestar la rebel·lió contra la Corona britànica per aconseguir la independència, i es meravella de les similituds que hi troba amb el procés en què actualment estan immersos els catalans per recuperar la seva sobirania. 

Quan finalitza el curs, un seguit de circumstàncies fan que la Laura allargui l’estada a Boston i es converteixi en testimoni d’excepció de revelacions insospitades i de com es resolt la lluita pel poder a l’OHBE.

Publicat per l’editorial Emboscall (col·lecció moment angular)  http://www.emboscall.com 

Distribució Nordest  http://www.nordest.es

El cor de les llavors: exposició

Esbós de la presentació del llibre El cor de les llavors. Per un planeta lliure de transgènics

Comença amb un preàmbul per parlar de les espècies foranes que amenacen greument la biodiversitat nativa i l’equilibri dels ecosistemes que envaeixen. Un exemple, el cargol poma és un mol·lusc que es va importar per formar part dels aquaris. D’alguna manera va arribar al delta de l’Ebre, on ara s’ha convertit en una plaga per als arrossars. 

    Cargol poma

Com que tenia ben interioritzada la facilitat amb què es poden provocar greus desequilibris en els ecosistemes, això d’alliberar al medi natural una soja que sigui immune a un herbicida i un blat de moro manipulat genèticament per tal d’eliminar uns insectes lepidòpters em generava molts dubtes, ¿com afectarien la dinàmica dels ecosistemes? 

Els entusiastes dels transgènics i les corporacions biotecnològiques aposten pel mateix model d’agricultura intensiva de la Revolució Verda, que també es basa en un alt consum d’energia fòssil i d’aigua, l’ús de fertilitzants i productes fitosanitaris a gran escala i grans extensions de monocultius, només que, en aquest «nou model», les llavors són transgèniques i en tenen el monopoli.

Fumigació

En canvi, seria imperdonable repetir els mateixos errors de la Revolució Verda perquè avui dia sabem que és un model que degrada el medi ambient i que els recursos no son il·limitats. Però la lliçó més colpidora que ens ha deixat la Revolució Verda és que la fam no és un problema de carència de menjar, sinó de pobresa extrema. Molts estudis seriosos indiquen que, als països en vies de desenvolupament, encara que els fons públics siguin limitats, si es dediquen a la investigació agrícola, a la infraestructura rural —amb carreteres que comuniquin els camps amb els mercats, o amb bons sistemes per emmagatzemar els productes agrícoles recol·lectats— i a l’educació, donen resultats molt més positius que gastar diners en subsidis per a productes com fertilitzants, llavors de propietat privada i plaguicides, que és el que promou la indústria biotecnològica. 

Es diu que en l’agricultura ecològica el coneixement substitueix pesticides i fertilitzants perquè no s’ha limitat a recuperar cultius tradicionals, sinó que n’ha millorat el rendiment per mitjà del coneixement científic en biodiversitat vegetal i gestió del sòl. Avui dia se situa com la millor opció per posar fi a les crisis alimentàries i ajudar a afrontar els reptes vinculats a la pobresa i el canvi climàtic, tal com es desprèn de l’informe del 2011 presentat i dirigit pel relator especial de Nacions Unides sobre el Dret a l’Alimentació, Olivier de Schutter. 

De-Schutter

Olivier De Schutter, relator especial de Nacions Unides sobre el Dret a l’Alimentació

Dels dos tipus de modificacions genètiques, una és la que confereix propietat insecticida, en què tota la planta actua com un insecticida perquè se li ha transferit el gen Bt, un gen que codifica unes proteïnes, anomenades Cry, que són tòxiques per a alguns insectes lepidòpters com els barrinadors del blat de moro. Segons els estudis de seguretat presentats per la indústria biotecnològica, les proteïnes Cry són innòcues per als mamífers, ocells i els insectes no diana, però hi ha estudis independents que ho contradiuen: 

Danaus plexippus, papallona monarca, estudi John E. Losey et al. (1999) 

Monarca_2

Daphnia magna, un artròpode més conegut com la puça d’aigua, estudi Thomas Bohn et al. (2008) 

puça_aigua

Adalia bipunctata, marieta de dos punts, estudi Angelika Hilbeck et al. (2012) 

Adalia

L’altre tipus de modificació genètica és la que confereix tolerància a herbicides com el glifosat: els agricultors sembren les llavors OMG i poden ruixar el camp amb glifosat cada vegada que apareixen males herbes sense que afecti el cultiu. Com en aquest monocultiu de soja immens: 

soja-omg

Però en els últims anys han aparegut males herbes resistents al glifosat. De manera que plantes com l’ambròsia comuna i l’ambròsia gegant, la canyota i algunes espècies d’Amaranthus i de Conyza s’han convertit en el malson de molts agricultors que cultiven cotó, blat de moro o soja tolerants al glifosat. La més temuda és l’Amaranthus palmeri, una malesa de creixement ràpid que fa unes tiges tan gruixudes i dures que poden fer malbé una màquina recol·lectora: 

Si per una banda la profusió de males herbes feia trontollar el panorama idíl·lic, per una altra apareixien estudis que posaven en dubte que els cultius transgènics fossin més productius que els convencionals. El 2013, un estudi de Jack Heinemann et al. que compara els rendiments dels principals cultius i l’ús de plaguicides dels països de l’Europa occidental amb els Estats Units i el Canadà, que, excepte pel que fa als cultius transgènics, practiquen una agricultura molt similar, mostra que Europa ha incrementat el rendiment dels cultius de manera més ràpida. A més, l’ús de pesticides no ha disminuït en els cultius transgènics al mateix ritme que en els convencionals. 

Plaguicides

Ni major rendiment, ni menys ús de plaguicides ni més guany econòmic per al productor: el panorama idíl·lic s’esfondra. L’enginyeria genètica no ha pogut proporcionar eines adequades per fer una agricultura sostenible i, per exemple, reduir l’ús de fertilitzants i agroquímics. Ha estat ben bé al contrari, amb la irrupció dels cultius transgènics ha augmentat la dependència dels agricultors als productes químics i a les llavors. A més, l’agricultura transgènica provoca l’èxode de camperols als barris marginals de les ciutats perquè els grans monocultius requereixen poca mà d’obra.

L’alternativa és l’agricultura ecològica, un sector en creixement que genera riquesa i la redistribueix.

permacultura_2