Xerrada sobre la cacera de bruixes i el meu llibre De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa al municipi de Capellades:
—CAPELLADES, a la Biblioteca El Safareig, 17 de maig de 2016
Coincidint amb el centenari del naixement de l’escriptor Roald Dalh, autor d’obres com Les Bruixes o Charlie i la fàbrica de xocolata, des de les biblioteques de l’Anoia es va impulsar una iniciativa molt original: donar màxim protagonisme a les bruixes.
A Capellades, per reforçar la iniciativa es van programar dues activitats per a infants, els dies 24 i 26 de maig, i una dirigida al públic adult: la presentació del meu llibre De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa en què explico la vida d’una guaridora a l’entorn del 1600 que serà acusada de bruixa.
Quan vam arribar a la biblioteca ens va rebre amb molta simpatia la directora, Marta Camps. A poc a poc va arribar un públic majoritàriament femení i molt interessat pel tema. A continuació unes pinzellades de la xerrada:
La primera diapositiva plantejava la següent pregunta: ¿Per què al llarg de l’edat moderna (1450 – 1750) es va creure que «el mal conviu amb nosaltres, és dona i se l’ha d’exterminar»?
The Crystall Ball, John William Waterhouse (1902)
Per explicar el fenomen de la cacera de bruixes vaig retrocedir fins a les venus paleolítiques i la consideració que es tenia de la dona a la Grècia clàssica. Deia Aristòtil sobre el cos femení: «Aquest cos, dotat d’un cervell més petit que el de l’home, és inacabat com el d’un nen i és mancat de semen com el d’un home estèril. Malalt per naturalesa, es constitueix més lentament a la matriu, a causa de la seva debilitat tèrmica, però envelleix més ràpidament […]. Tot això, perquè les femelles són per naturalesa més dèbils i més fredes, i s’ha de considerar la seva naturalesa com un defecte natural.» En el sistema aristotèlic la dona sempre és vista com el defecte, la imperfecció sistemàtica respecte a un model, el masculí, cosa que la fa inferior i inadequada per a la vida pública.
DE LA SUBMISSIÓ A L’ODI. Des del segle II trobarem multitud de cites misògines dels pares de l’Església que denigren la dona:
Tertul·lià (segle II – III): «Dona, hauries d’anar sempre de dol i vestida amb parracs, oferint, a les mirades de tots, els teus ulls plens de llàgrimes de penediment, per fer oblidar que vas fer perdre el gènere humà. Dona, ets la porta de l’infern.»
Thesaurus bizantí del segle XIII, contestant a la pregunta, ¿què és dona?: «És simplement l’amiga i òrgan del dimoni, la font de tot mal, una bèstia salvatge i desvergonyida, una serp verinosa, un magatzem de brutícia, una trampa sexual que és insaciable.»
Sant Albert el gran (segle XIII): «Les velles que encara tenen les seves menstruacions i algunes que ja no la tenen regularment, si miren els nens petits ajaguts al seu bressol els inoculen verí per la vista…»
LES DONES EXCLOSES DE LES UNIVERSITATS. Amb l’inici de les universitats modernes, durant el període que va del segle XII al XVI es va organitzar i consolidar un sistema mèdic oficial que va excloure les dones dels estudis de medicina i només va deixar a les seves mans l’exercici de l’obstetrícia.
El monopoli dels homes va abocar les dones a fer una medicina clandestina. No era una pràctica competitiva ni excloent, era una medicina paral·lela a l’oficial que cobria les necessitats de les classes més humils i de les comunitats rurals aïllades que no comptaven amb metges.
L’activitat principal de les guaridores era l’obstetrícia, però també administraven remeis i tractaven malalties; no hi havia uns límits definits entre guaridora i llevadora. Com tampoc entre guaridores i fetilleres perquè tant les unes com les altres s’ajudaven de mitjans màgics.
LA NOVA FORMULACIÓ DE LA BRUIXERIA. Sant Agustí (segles IV i V) havia afirmat que només Déu tenia poder sobre la Terra. Sant Tomàs (segle XIII), en canvi, va admetre que el diable també hi podia actuar i mantenir relacions sexuals amb els humans. Això donarà la base perquè la inofensiva fetillera medieval es converteixi en la bruixa maligna que confabulada amb el diable conspira contra la cristiandat. Aquest nou concepte va ser expressat en tractats que van tenir molta difusió gràcies a la impremta. Les seves descripcions detallades dels sàbats i de les pràctiques de les bruixes hi van donar veracitat.
Diana i les seves nimfes sorpreses pels faunes, Rubens (1639 – 40) L’existència d’orgies amb amuntegament de cossos nus, sexe, desordre i embriaguesa no era un fet aliè a l’imaginari popular ni als erudits de l’edat moderna. Al Renaixement trobem pintures amb el tema de les nimfes, els faunes, les bacants i els sàtirs que anaven al seguici de Bacus… En l’estereotip del sàbat conflueixen idees de la classe dominant, elaborades i expressades en diversos tractats, i elements folklòrics del poble. La idea del sàbat era a la ment del perseguidor, però també a la de l’acusada.
Fragment del Malleus maleficarum (martell de bruixes) dels dominicans Krämer i Sprenger publicat el 1487: «Però com que en aquests temps aquesta perfídia es troba amb més freqüència entre les dones que entre els homes, com bé ho sabem per experiència, si algú té curiositat per saber-ne la raó, podem afegir, a allò que ja s’ha dit, el següent: que com que són més dèbils de ment i de cos, no ha d’estranyar que caiguin més fàcilment sota l’encís de la bruixeria.»
El primer cicle repressiu de la cacera de bruixes va tenir lloc a la segona meitat del segle XV. A partir del 1520 la cacera es va moderar, però a la dècada del 1580 es va iniciar un segona onada repressiva que fins a l’any 1650 va ser molt cruenta. Es calcula que unes cent deu mil persones van ser processades a Europa i unes seixanta mil executades, la majoria dones.
GUARIR ELS COSSOS I ASSERENAR ELS ESPERITS. Paral·lelament a la medicina oficial es va practicar una altra mena de coneixement del cos i de l’esperit. Però aquestes guaridores expertes, tan lligades a la vida i a la mort, feien por; en feien les seves mans, la seva mirada i la seva ment. Es creia en el seu poder sobre la vida i la mort, per suscitar o esvair amors i per endevinar el futur. Moltes guaridores van ser sospitoses de fetilleres perquè se les creia capaces de donar i prendre l’amor i la vida. I a finals de l’edat mitjana es van convertir en sospitoses de bruixeria.
Magdalena penitent, Georges de La Tour (1640)
Perquè es donés la cacera intensiva de bruixes va ser necessari que la classe dirigent cregués que el delicte es practicava a gran escala, que un gran nombre de bruixes rebutjava per complet la fe, que es tractava d’una secta organitzada d’adoradors del diable i que es posava en perill la civilització cristiana. La classe dirigent va traslladar les seves pors a les classes populars i la idea que la bruixa practicava màgia nociva i pactava amb el diable es va anar fent lloc en l’imaginari popular. I pràctiques que anys enrere havien provocat petites penes, van portar moltes dones a la tortura i a la mort.
Jean Bodin (c. 1530 – 1596), un erudit i pensador polític prestigiós, va ser un dels promotors de la cacera de bruixes. El 1580 va publicar el llibre Démonomanie des sorcies, en el qual afirmava: «Encara que a les bruixes se les torri i cogui a foc lent, mai no serà un càstig excessiu ni tan terrible com el turment que Satanàs ha preparat per a elles en aquest món, per no parlar dels sofriments eterns que les esperen a l’infern…»
Durant segles es va proporcionar la base «científica» per establir que la dona era inferior i més dèbil que l’home. Alguns doctors de l’Església la van convertir en dolenta per naturalesa i la van relegar fins a una condició tan vulnerable que, quan el context ho va propiciar, es va convertir en el boc expiatori.
FINAL DE LA CACERA. Al segle XVIII la cacera es va acabar, però va continuar la reculada de la participació social de la dona, els metges van prendre el monopoli de la salut i fins i tot van desplaçar les llevadores i les van convertir en les seves subordinades.
Les dones van haver de lluitar molt per conquerir el dret a estudiar a les universitats. A Espanya, l’accés de les primeres joves als estudis universitaris no es va produir fins a la dècada del 1870. Precisament va ser la Facultat de Medicina de Barcelona la que va admetre aquestes heroïnes.
Dolors Aleu Riera (1857 – 1913)
Les dues primeres que es van llicenciar i van obtenir el doctorat van ser Dolors Aleu Riera i Martina Castells Ballespí.
Martina Castells Ballespí (1852 – 1884)
Mentrestant, el 74% de les dones de Barcelona eren analfabetes.
Maria Lluïsa Latorre, 30 de maig de 2016