Món en femení: Hatxepsut, la reina faraó

Es pot dir que les dones més maltractades per la historiografia són les que han exercit el poder. Només cal aprofundir una mica en les seves biografies per adonar-se que se les jutja amb molt més rigor que els homes i que se les qualifica d’ambicioses, autoritàries, despietades i intrigants amb molta facilitat. He anomenat MÓN EN FEMENÍ aquesta sèrie que començo amb la reina faraó Hatxepsut (c. 1508 − c. 1458 a.n.e.¹ segons la cronologia de l’egiptòleg Jürgen von Beckerath). 

Estàtua de Hatxepsut que es va trobar mutilada en una fosa a Deir el-Bahari. Exposada al Metropolitan Museum of Art (Nova York) 

Quan HATXEPSUT va ocupar el tron d’Egipte, de seguida es va revelar com una reina hàbil i intel·ligent, es va convertir en cinquè faraó de la dinastia XVIII i el seu regnat de vint-i-dos anys va ser brillant. A finals del segle XIX, els arqueòlegs van descobrir que el nom i la imatge de Hatxepsut havien estat esborrats en molts dels seus monuments. La interpretació que en van fer, i que va dominar fins a finals del segle XX, va ser que havia estat una venjança del seu successor, Tuthmosis III, per haver-li usurpat el tron. L’egiptòleg William C. Hayes (1903 − 1963) s’hi referia amb paraules com «aquesta dona astuta, ambiciosa i sense escrúpols». Tot i que les evidències han anat desmentint la visió de Hatxepsut com una usurpadora, encara avui dia se la presenta com una madrastra malvada. 

Relleu de la reina faraó Hatxepsut esborrat amb un cisell a la Capella Roja de Karnak 

El primer faraó de la dinastia XVIII, Amosis I, es va casar amb la seva germana, la reina Amosis-Nefertari, per mantenir «la puresa de la seva sang divina». Seguint la mateixa política d’estat, el seu fill i successor, Amenofis I, es va casar amb la seva germana Amosis-Meritamon. Amenofis I va regnar del c. 1525 al c. 1504, però no va tenir cap fill que el sobrevisqués i va escollir com a successor Tuthmosis I, un alt comandament militar del qual no es coneix qui era el pare ni la relació amb la família reial. Se’n sap que la mare es deia Senseneb i que aleshores estava casat amb la princesa Amosis, que era de la família reial però tampoc no se’n coneix la filiació. 

Dels fills que van tenir només Hatxepsut va arribar a l’edat adulta. Com que la reina Amosis era l’esposa principal del faraó Tuthmosis I, si Hatxepsut hagués estat un nen hauria heretat el tron, però va recaure en el fill de Mutnofret, una esposa secundària de Tuthmosis I. Seguint la tradició egípcia, Hatxepsut es va casar amb el seu germanastre i hereu al tron, Tuthmosis II, i van tenir una filla, Neferure. Es creu que Hatxepsut tenia uns quinze anys i que Tuthmosis II en tenia tretze quan el seu pare va morir, el regnat de Tuthmosis I havia durat uns tretze anys. 

No hi ha acord entre els historiadors sobre el temps que va governar Tuthmosis II, uns parlen de tretze anys i altres només de quatre. Tampoc no se sap quan va néixer Neferure, ni el fill que Tuthmosis II va tenir amb una esposa secundària de nom Isis, que seria el futur faraó Tuthmosis III. Només s’ha pogut establir que el 1479 a.n.e. Tuthmosis II va morir i, com que l’hereu era menor d’edat, es va instituir una coregència amb Hatxepsut, que a més de ser la reina viuda tenia el prestigiós títol d’Esposa del déu. 

Al capdavant del govern, la reina Hatxepsut es va saber rodejar de funcionaris molt competents. El djati real, el ministre més poderós i influent, era Senenmut, que havia estat tutor de la princesa Neferure i tenia la confiança de la reina. Mentrestant, Tuthmosis III rebia la formació pròpia d’un príncep hereu. L’educaven els millors mestres del país en disciplines com la religió, l’astronomia, les matemàtiques i la medicina, i l’instruïen en les arts militars. 

Representació de Hatxepsut en pedra calcària pintada procedent del temple Djeser-Djeseru. Exposada al Museu del Caire 

No se sap en quin moment exacte de la coregència Hatxepsut es va proclamar reina faraó, però a partir del setè any de regnat va adoptar, entre altres, el nom de Maatkare Hatxepsut i els artistes la representaven amb la barba postissa de faraó i els altres atributs reials, les corones, els ceptres i la cobra al front. Durant el seu mandat va promoure l’edificació, ampliació i restauració de temples i santuaris per tot el país, i la construcció de grans escultures i obeliscs —a Karnak en sobreviu un de 30 metres i 323 tones de pes—. La gran activitat constructiva de Hatxepsut va culminar al temple que es va fer construir a Deir el-Bahari, Djeser-Djeseru, que està parcialment excavat a la roca. Les terrasses i columnes semblen emergir de la muntanya que hi ha al darrere en forma de piràmide, El-Qurn, de manera que en resulta un conjunt d’una bellesa esplendorosa. En va ser l’artífex i en va supervisar les obres el djati real Senenmut. 

Temple Djeser-Djeseru (el més Sublim dels sublims) a Deir el-Bahari

Que a partir d’un moment donat Hatxepsut es fes representar com un faraó masculí va desconcertar els primers egiptòlegs, que ho van qualificar com un acte d’engany vergonyós. Però la intenció de Hatxepsut no era fer-se passar per un home, tothom a Egipte sabia que era una dona, sinó expressar la seva autoritat de governant per mitjà d’una figura que simbolitzava el poder. A més, hi havia precedents, la reina Khentkaus I de la dinastia IV apareix representada a la seva tomba amb la barba i les insígnies reials d’un faraó. Hatxepsut sabia prou bé que, en alguns aspectes, no es podria equiparar a un home. Per exemple no se li hauria acceptat que col·leccionés esposos menors i favorits com feien els faraons homes. Tot i així, s’ha especulat molt sobre si Senenmut va ser el seu amant. Tot fa pensar que es devien tenir molt d’afecte, però, al meu entendre, si a més a més van tenir una relació amorosa pertany a l’esfera de la seva intimitat. 

El regnat de Hatxepsut va ser llarg i pròsper. Gràcies als monuments, textos i escenes que se n’han conservat tenim notícia d’una campanya militar dirigida per Maatkare Hatxepsut per combatre els atacs del país veí, Núbia. De grans expedicions comercials que van proporcionar a Egipte matèries primeres i productes exòtics, com la que es va fer a la llegendària terra de Punt. Del seu interès en el camp de la salut, com testimonien al temple de Ptah, a Karnak, uns instruments per moldre les herbes i uns altres per fer cirurgia dibuixats al costat de les figures del mateix déu Ptah, a qui s’atribuïa poder guaridor, del gran savi i metge Imhotep i de la deessa Hathor, segellats amb el cartutx de Hatxepsut. Les moltes representacions conjuntes de Hatshepsut i Tuthmosis III ens diuen que participaven junts en molts actes d’estat. Cada any acudien a Tebes per celebrar el Festival Opet en honor a Amon. 

HATHOR era la deessa del cel, l’amor, l’alegria, la música i la dansa, a més de la deessa protectora de la maternitat i dels nens. 

Tot i que el jove Tuthmosis III havia arribat a l’edat de reclamar el tron, no sembla que aquesta qüestió el preocupés, formava part de l’exèrcit i li agradava la vida militar. De seguida hi va destacar, va anar escalant posicions i posteriorment es convertiria en un dels majors herois militars de la història d’Egipte. Si Tuthmosis III hagués estat tan impacient per governar, en lloc d’acumular tant d’odi contra la seva tia perquè el mantenia apartat del poder, li hauria estat ben fàcil guanyar-se la confiança de l’exèrcit i dirigir-lo contra Hatxepsut per enderrocar-la. Podem suposar que si no ho va fer és perquè estava d’acord amb la política i els plans de la seva tia. De la mateixa manera, Hatxepsut no devia recelar del nebot, ni el devia veure com un opositor, en cas contrari no li hauria permès progressar a l’exèrcit. I no ens hauria de sorprendre que el jove Tuthmosis III preferís participar en expedicions i viatjar amb l’exèrcit en lloc d’atendre els assumptes d’estat.

Pel que fa a Neferure, l’única filla de Hatxepsut i germanastra de Tuthmosis III, havia heretat de la mare el càrrec d’Esposa del déu i Senyora de les Dues Terres i l’acompanyava en moltes cerimònies. S’havia de convertir en l’esposa principal de Tuthmosis III, però va morir jove, entre els anys onzè i setzè del regnat de Hatxepsut, i no se sap si es van arribar a casar. El que sí podem endevinar és que aquesta pèrdua va trencar el cor de Hatxepsut, i m’atreveixo a dir que també va ser molt dolorosa per a Tuthmosis III, que havia crescut amb la seva mitja germana i futura esposa. 

Tuthmosis III i Hatxepsut representats a la Capella Roja de Karnak 

La reina faraó va desaparèixer de l’escena cap al vint-i-dosè any del seu regnat, feia dos anys que Senenmut havia mort, però no s’ha trobat cap escrit que digui si Hatxepsut es va retirar per l’edat, per malaltia o si va morir. Tuthmosis III tenia poc més de vint-i-cinc anys quan es va convertir en faraó i va heretar un país pròsper i ben governat, cosa que li va permetre regnar durant uns trenta-tres anys més i forjar un gran imperi. 

Al principi del seu mandat no sols no va fer res contra la memòria de la seva tia i madrastra, sinó que va acabar el preciós santuari anomenat Capella Roja que Hatxepsut havia fet construir al temple d’Amon a Karnak. Per cert, tots dos hi són representats de costat, com a reis, en diverses inscripcions. 

La destrucció de les estàtues de Hatxepsut a Djeser-Djeseru i de les imatges en relleu que la mostraven com un rei masculí, així com el procés de reemplaçar el seu nom per un dels Tuthmosis en moltes inscripcions, no va començar fins vint anys després de la seva mort, per tant, ¿com és possible que l’odi de Tuthmosis III contra la seva tia hagués trigat tant a manifestar-se? I si tant la detestava, ¿per què va respectar els títols i les representacions de Hatxepsut als llocs sacres no accessibles al públic? ¿O per què va fer construir el seu temple dedicat a Amon a Deir el-Bahari, al costat del temple de Hatxepsut? No se sap què va provocar l’eliminació de la memòria de Hatxepsut, potser va sorgir la necessitat d’esborrar qualsevol indici d’una dona faraó en el seu llinatge perquè debilitava la posició del fill i successor de Tuthmosis III, Amenofis II. Però sí que es pot assegurar que no va obeir a l’odi. Cal dir que Hatxepsut també va ser víctima de faraons com Ramsès II, que en moltes construccions va esborrar el nom dels seus predecessors per atribuir-se-les. 

Hatxepsut i Tuthmosis III tenien en comú un excepcional sentit polític, a més de ser intel·ligents, treballadors i perseverants. De fet, per les seves venes corria la mateixa sang, eren filla i nét de Tuthmosis I, amb l’avantatge que no eren fills de matrimonis consanguinis. Un jove Tuthmosis III que rep valuosos consells de Hatxepsut poc abans d’assolir completament el poder és més coherent amb els fets coneguts que el conte de la madrastra malvada, el resultat van ser cinquanta-quatre anys de bon govern. 

Maria Lluïsa Latorre, publicat a la revista electrònica Vèrtex el març del 2014 i revisat el 28 d’abril de 2017

¹ L’abreviatura a.n.e. significa abans de la nostra era.  

Trobada d’escriptores del Maresme a Mataró

SEGONA TROBADA D’ESCRIPTORES DEL MARESME

—Mataró, Consell Comarcal del Maresme, 18 d’abril de 2017

Organitzada pel SIAD (Servei d’Informació i Atenció a la Dona) del Maresme per donar a conèixer la literatura feta per dones de la comarca. 

La jornada va començar a les dotze amb una fireta a la plaça Miquel Biada, davant l’estació de Renfe, en què una trentena d’escriptores vam mostrar els nostres llibres. Hi vaig portar DE SUSQUEDA A TÜBINGEN, DONES INVISIBLES I EL COR DE LES LLAVORS. Cal dir que hi va venir poca gent, ara bé, hi va haver un aspecte molt positiu, i és que les escriptores ens vam conèixer, vam compartir informació i ens vam fer amigues.

A dos quarts de set es feia l’acte més institucional a la sala de Plens del Consell Comarcal del Maresme. Oferia el següent programa:

HOMENATGE a Lola Casas i Peña. Mestra, activista, poeta i escriptora de literatura infantil i juvenil. Amb la seva intervenció ens va fer riure i emocionar, ens va fer corejar un poema i ens va encantar.

PRESENTACIÓ de la guia d’escriptores del Maresme. Es tracta d’una guia virtual que s’anirà actualitzant a mesura que publiquem noves obres i s’hi incorporin noves escriptores. Us en deixo l’enllaç 

http://www.ccmaresme.cat/document.php?id=12549

CONFERÈNCIA Lola Anglada: dibuixos compromesos i contes innovadors. Teresa Sanz Coll i Núria Rius Vernet ens van descobrir una artista polifacètica (il·lustradora professional, escriptora, decoradora, pintora, ceramista i escultora), molt treballadora, gens convencional i molt compromesa amb l’independentisme català i la República. Una dona coratjosa que no es va voler exiliar quan va acabar la guerra i es va recollir a la seva casa de Tiana. Bandejada pel règim franquista, que la va descriure com a roja, separatista i perillosa, es pot dir que fins al 2015 no va rebre el reconeixement que mereixia. 

El taller de l’artista, dibuix a tinta aquarel·lat sobre paper, Lola Anglada i Sarriera (1921) 

Als últims anys de la seva vida, Lola Anglada va preparar un conjunt d’escrits, poemes, cartes i dibuixos que volia publicar a manera de memòries: «Aquestes meves pàgines, record del meu viscut, les ofereixo a la memòria dels màrtirs immolats i perseguits en defensa de les llibertats de Catalunya. Avui, Díada de l’11 de setembre de 1977. Per Catalunya. Per la nostra llibertat». Núria Rius i Teresa Sanz van ordenar aquest material, que va sortir a la llum el 2015 amb el títol Lola Anglada. Memòries 1892 – 1984

L’actuació de Mayte Carreras va animar amb grans dosis d’humor i ironia la segona trobada d’escriptores del Maresme 

REPRESENTACIÓ TEATRAL de l’actriu, cantant i humorista Mayte Carreras, que va cloure la jornada amb Dona, i encara vols ser artista?, un espectacle hilarant i molt ben executat que ens va arrencar moltes rialles, ens va fer oblidar el cansament després de nou hores i ens va deixar una molt bona sensació. 

Maria Lluïsa Latorre, 22 d’abril de 2017

La cacera de bruixes: xerrada a Subirats

Xerrada sobre la cacera de bruixes a Subirats

—SUBIRATS, al Patronat Familiar dels Casots, 10 de març de 2017 

Organitzada per l’Ajuntament per celebrar el Dia Internacional de la Dona amb la inauguració de l’exposició «Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya» del Museu d’Història de Catalunya. 

Mentre comentava les primeres diapositives, la sala es va anar omplint fins a una cinquantena de persones. 

Després de la presentació de la regidora de cultura, Lluïsa Sueiro, vaig començar la meva intervenció remuntant-me a la Grècia clàssica per explicar com la dona hi era considerada un ésser malalt, dèbil i inferior a l’home per naturalesa, i com aquesta visió va continuar durant l’edat mitjana. Més endavant, la dona embogida per l’efecte del seu úter incontrolat s’assimilarà a la bruixa, arrossegada per la seva debilitat a mantenir relacions amb el diable.

La descripció de les juntes, aplecs o sàbats amb el diable ocupava un lloc destacat en els interrogatoris dels perseguidors. La idea que en tenien queda ben reflectida a la pregunta que li van fer a Marianna Corbera el 31 de gener de 1619 a les presons del palau de Montcada, a Vic: «…que diga ella deposant si un altre dia […] se juntaren tots y totas […] en un lloch anomenat Coll ses Vilas que és entre Tavertet y Prohit [Pruit] i si en dit ajust se juntaren trenta o més. Diga quants y qui eran [que] en companya del diabla en forma de cabró ab la banya en lo front digueren y offeriren al dit dimoni tots los mals y danys que cada hu d’ells havia fets, y si saltaren y ballaren […] y si adoraren lo dimoni y li besaren lo detràs y si determinaren de fer caura pedra y neula y altres bruxarias y si lo dimoni tingué part ab tots y ab totes carnalment […], y si en aqueix temps caygué dita padregada en la parròquia de Tavertet, y si fou la causa […] na Torra vella de Tavertet». Marianna va respondre: «Señor, jo en axò no’y sé res». 

Vella fregint ous, Diego Velázquez (1618). La majoria d’acusades per bruixeria eren dones de mitjana edat o ancianes. 

Se suposa que aquesta trobada a Collsesviles, un indret inexistent, hauria tingut lloc el juny del 1618 i que hauria acabat amb una pedregada a Tavertet. Marianna Corbera vivia al terme de Sau. Va ser condemnada a la forca el 20 de febrer de 1619 i el seu forma part d’un procés que havia començat el 7 de gener. Els altres acusats eren els germans Montserrat i Segimona Quer, Francina Solana, Joan Pagès, Jaume Parareda i Margareta Baldana. A finals d’abril havien penjat l’últim, però abans, sota tortura, tots havien hagut de confessar haver participat en aplecs a llocs com Collsesviles, les Palanques de Casserres i el pla Ballador, des d’on havien provocat grans pedregades després d’adorar i fornicar amb el diable. Però el pitjor era que havien hagut de delatar altres persones. 

A l’acusada, un cop sentenciada i abans de ser executada, se la tornava a interrogar sota tortura perquè delatés altres bruixes i bruixots. Com que se la considerava una bruixa convicta, com a tal no tenia cap dret. Se la despullava i només se li deixava un drap per cobrir «les parts vergonyoses». Se l’asseia en un banc i se la instava a delatar els còmplices. Si s’hi negava, un dels turments era penjar-la d’una corriola i, per cada negativa a confessar, enrotllaven la corda i feien que s’enlairés. Si encara no deia el que se n’esperava li penjaven uns pesos de mig quintar o un quintar (uns 42 quilos) als peus. 

Fragment de l’acta del notari durant la tortura a Jerònima Pons, àlies Joana Negra (octubre del 1618): «Morta só! No y sé res, no y sé res! Dexaume morir! Maria Sanctíssima! Siau ab mi, Maria! No sé res! Mare de Déu del Roser, jo só morta, jo só morta! Adéu siau! Ay! No sé res! Ay los meus germans! Ay, ay, Maria Sanctíssima! Senyor Governador, tingau pietat de mi!» Poc després, Jerònima seria penjada a la forca, el càstig pel delicte de bruixeria a Catalunya. 

EL MÍTIC VOL DE LES BRUIXES I ELS UNGÜENTS. Descripció del vol de Violant Mateu, àlies Xica Mateua, de Sant Andreu de Sagàs (Berguedà): «…ens untàrem ab uns engüents, que ma comare portava [la cunyada, Joana Mateu, àlies Matamoros], en los palmells de las mans y en las axelles i demanàrem ajuda al dimoni per a caminar y així anàrem ab lo dimoni devant y arribàrem molt pres perquè caminàrem molt y casi no tocàvem de peus a terra». 

Violant Mateu, Joana Mateu i Francina Vall, àlies Barjaula, van ser penjades davant l’església de Sant Martí de Biure, al Berguedà. 

El 4 d’octubre de 1619 Jacoba Ricarda, àlies Pellissona, d’Alpens, va confessar sota tortura que el dimoni li va proporcionar els pots d’ungüents: «…y jo me untí ab los ungüents dejús les axelles y en ser untada, tota nua, men aní per la xemeneia dient: —Dejús fulla! Dejús fulla! Jom don al dimoni—. Y men anava per los ayres a Pedraforca». 

La cuina de les bruixes, Frans Francken El jove (1610)

Els alcaloides derivats del tropà (atropina, hiosciamina i escopolamina) produeixen sensació d’enlairar-se, al·lucinacions i eufòria, s’absorbeixen molt bé per la pell i es troben a plantes com la belladona, el jusquiam negre i l’estramoni. Per això alguns autors consideren que formaven part dels ungüents i que explicarien les fantasies nocturnes de les acusades. En tot cas, no podem oblidar que descrivien els seus vols sota turment, en un camí sense sortida que portava a confessar allò que els torturadors donaven per cert, i que la gran majoria no es devia haver posat mai cap ungüent per anar a un sàbat.

Bruixes anant al sàbat, Luis Ricardo Falero (1878)

D’altra banda, quan el 1610 la Inquisició de Logronyo va començar els processos de Zugarramurdi i Urdax (Navarra), es van arribar a obrir més de set mil causes. La Suprema hi va enviar l’inquisidor Alonso de Salazar Frías per investigar-ho. Entre moltes altres actuacions, Salazar va fer analitzar els suposats ungüents a diversos apotecaris i tots van determinar que contenien substàncies inerts. El seu informe exhaustiu va fer que el 29 d’agost de 1614 la Inquisició espanyola prohibís la persecució de la bruixeria. 

Ara bé, a Catalunya, el descobridor de bruixes Cosme Soler, àlies Tarragó, va fer executar dotze dones a les terres de Ponent durant el 1616. Fregava l’espatlla esquerra de les sospitoses amb aigua beneïda per fer aparèixer la suposada marca del diable, que només veia ell, i aleshores dictaminava que eren bruixes i metzineres. La Inquisició de Barcelona, després d’advertir-li que si reincidia el castigarien amb tot el rigor, el va alliberar el 2 de juny de 1617. Però a finals del 1618 tornava a actuar a Sant Feliu Sasserra, on va determinar que Felipa Gallifa, Montserrada Fàbregas i la llevadora Marquesa Vila eren bruixes i van ser penjades a la forca. 

L’examen d’una bruixa, Thompkins H. Matteson (1852) La creença que quan les dones es feien bruixes el diable els feia una marca, la marca de la bruixa o la marca del diable, va donar peu a la figura del descobridor de bruixes, uns aprofitats que anaven de poble en poble i cobraven uns diners per desemmascarar les suposades bruixes. 

El 10 de gener de 1619, el jesuïta Pere Gil i Estalella, va presentar un memorial al virrei de Catalunya en què denunciava els abusos que es cometien en els processos per bruixeria. Després de diversos intercanvis d’arguments, la mort del rei Felip III (31 de març de 1621), que fou succeït pel seu fill Felip IV, consultes als bisbes catalans… finalment el 1622 la Reial Audiència del Principat va decretar l’alliberament de tots els encausats i es va posar fi a la cacera de bruixes a Catalunya. 

La persecució no es va donar de manera institucionalitzada. Una cacera local es podia desencadenar per l’arribada de notícies o rumors sobre processos que tenien lloc en una altra regió. Aleshores, la seva evolució depenia de l’actitud de les autoritats locals. Si cedien a la pressió popular, o fins i tot n’atiaven el foc, la persecució acabava amb condemnes a mort. El 18 de gener de 1621, des de Gualba van enviar una carta a Hostalric, al doctor Galderic Crestina, en què li deien que se sospitava que hi havia bruixes i demanaven ajut monetari. El doctor Crestina els va contestar que no hi creien, en bruixes, i que si volien jutjar algun sospitós que es paguessin les despeses del seu propi erari municipal. 

Acusada de bruixeria, Douglas Volk (1884)

La misogínia exagerada representada pel Martell de bruixes i els altres tractats afins va abonar el terreny perquè es desencadenés la cacera de bruixes quan una sèrie de circumstàncies van confluir (crisi de religió, crisi econòmica, climatologia adversa…). Durant segles es va proporcionar la base «científica» per establir que la dona era inferior i més dèbil que l’home. Alguns doctors de l’Església la van convertir en dolenta per naturalesa i la van relegar fins a una condició tan vulnerable que, quan el context ho va propiciar, es va convertir en el boc expiatori.

Després de la meva intervenció vaig poder compartir moltes impressions amb el públic mentre fèiem un tast de cava i a alguns els dedicava el meu llibre DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. Entre altres, vaig tenir el gust de conèixer la pintora, gravadora i tapissera Maria Assumpció Raventós, l’enòleg Lluís Ràfols, i el viticultor i enòleg Pere Llopart, de la Cava Llopart, que em va convidar a visitar-la amb la meva família, cosa que farem ben aviat.

Finalment, de part de l’Ajuntament em van regalar un selecció de productes de proximitat de la zona que han estat deliciosos. Va ser una relació entranyable que no va acabar aquí. Lluïsa Sueiro, la regidora, em va demanar si podia repetir la xerrada, però reduïda a la meitat, a la FESTA DE LA GENT GRAN. Hi vaig accedir i el diumenge 26 de març, a les dotze i a la una del migdia, presentava la xerrada en dos torns per a una vuitantena de persones. Després vam dinar junts al restaurant Mirador de les Caves.

Maria Lluïsa Latorre, 2 d’abril de 2017