juny de 2017 – Maria Lluïsa Latorre (metgessa i escriptora)

Menopausa: tertúlia al magazín televisiu Ben Trobats

TERTÚLIA SOBRE LA MENOPAUSA

—Magazín matinal Ben Trobats, El Punt Avui TV, 21 de juny de 2017

La menopausa és el moment específic en què desapareix la menstruació, que sol ser entre els quaranta cinc i els cinquanta-cinc anys, si bé per identificar-la com a tal ha d’haver passat un any des de l’última regla. El climateri és el període de transició cap a l’etapa de la vida no reproductiva, comprèn els mesos o anys d’irregularitats menstruals prèvies a la desaparició definitiva de la regla, la menopausa pròpiament dita, i els canvis posteriors.

La doctora Magda Duran i la Carme Lloveras en un moment de la tertúlia.

Una constatació dels prejudicis que encara pesen sobre les dones són les falses creences sobre la menopausa que es prodiguen entre l’opinió pública. Per sort, cada vegada són més les dones que exigeixen informació honesta, sustentada per la major evidència possible. Per tant, tertúlies com la del programa Ben trobats són necessàries per desmentir la idea promoguda per la gran indústria farmacèutica segons la qual la menopausa és un estat anòmal que convé medicar. La menopausa és una etapa natural en la vida de les dones i les convidades que vam participar a la tertúlia ho vam deixar ben clar.

El programa Ben Trobats s’emet al Punt Avui TV i a la Xarxa de televisions locals. El presenta i dirigeix la Clara Tena i els dimecres modera la tertúlia de dones la Clara Armengol, periodista de VOTV (Vallès Oriental Televisió). Hi vam intervenir la Montse Roura, fundadora i directora de l’associació sobre la menopausa Ella y el Abanico, la Magda Duran, especialista en ginecologia i obstetrícia de Barnaclínic, una servidora com a metgessa de família i escriptora, i vam comptar amb la participació estel·lar de la Carme Lloveras. Per accedir al portal creat per l’emprenedora Montse Roura, Ella y El abanico:

http://ellayelabanico.com/

Encara que les tertulianes vam estar d’acord amb moltes coses, també hi havia discrepàncies que ara comentaré. Tant la doctora Magda Duran com la Montse Roura coincidien a dir que ara hi ha tractaments efectius i segurs per tractar alguns símptomes de la menopausa, que no cal patir, que és qüestió de qualitat de vida. Però pel que fa a la teràpia hormonal substitutiva o THS no hi puc estar d’acord. S’ha de tenir en compte que els símptomes atribuïbles a la menopausa, i no al fet de viure més anys, són els fogots, la sequedat vaginal, l’insomni, el canvi de la distribució del greix corporal i la pèrdua de massa òssia. La THS només incideix en els fogots i la sequedat vaginal. I si bé sembla que frena la pèrdua de massa òssia, una pèrdua que amb els anys s’estabilitza, a les guies actuals sobre opcions de tractament per a la prevenció de fractures osteoporòtiques no es contempla la THS (no és possible dedicar aquí l’espai que mereixeria el tema de l’osteoporosi i l’enfocament integral que requereix).

I sobre la seguretat, l’estudi de la Women’s Health Initiative (WHI) del 2002 va concloure que amb la THS augmentava el risc de patir càncer de mama, malalties coronàries, ictus i embòlies pulmonars. I no solament això, sinó que diversos estudis han constatat una associació entre la disminució sobtada de l’ús de la THS, arran de l’estudi de la WHI, i la reducció del càncer de mama.

La líder birmana Aung San Suu Kyi va complir setanta-dos anys el passat dinou de juny i es troba en la seva plenitud.

A CONTINUACIÓ, MÉS INFORMACIÓ PER COMPLEMENTAR LA TERTÚLIA SOBRE LA MENOPAUSA:

Un error molt difós és creure que després de la menopausa la dona de sobte es queda sense estrògens. En realitat li disminueixen els necessaris per ovular i per sostenir un embaràs, però en segueix produint petites quantitats que són suficients per a moltes altres funcions. Els ovaris no deixen de funcionar del tot, per bé que segreguen més andrògens. D’altra banda, les glàndules suprarenals també en produeixen, d’andrògens. A partir d’aquí, algú podria interpretar que si es produeixen més andrògens es traduirà en una pèrdua de feminitat, però res més lluny d’això. Aquests andrògens es transformen en estrògens en els teixits perifèrics gràcies a l’aromatasa, un enzim que afavoreix la conversió d’andrògens en estrògens i que es troba àmpliament expressada en teixits com l’adipós, que és el greix distribuït a tot el cos. D’aquesta manera, després de la menopausa els andrògens esdevenen una important font per obtenir estrògens.

Traslladat a xifres, l’ovari disminueix fins a un 90% la secreció d’estrògens, bàsicament estradiol, que de 110 picograms / ml passa a 7 pg / ml. Aleshores li pren el relleu la conversió perifèrica d’andrògens en estrògens. Després de la menopausa l’estrogen predominant és l’estrona i pot ser convertida a estradiol per un altre enzim, cosa que fa que els nivells circulants d’estradiol pugin a 10-20 pg / ml. Encara que puguin semblar unes quantitats irrisòries, les hormones són uns missatgers bioquímics que regulen les funcions metabòliques amb ínfimes quantitats. Pel que fa a l’altra hormona sexual femenina, la progesterona, després de la menopausa manté uns nivells similars a la fase proliferativa del cicle ovàric a l’etapa fèrtil; la fase proliferativa inclou els dies que van de la menstruació a poc abans de l’ovulació.

Els canvis fisiològics i psicològics que s’experimenten després de la menopausa són diferents per a cada dona. Per exemple, la sensació sobtada de calor que coneixem per fogots es pot acompanyar d’enrogiment en algunes dones, d’altres queden ben amarades de suor i unes poques senten com un ofec. Poden repetir-se unes quantes vegades al dia o ser gairebé inexistents —les dones maies no en tenen—. Poden ser suaus o tan intensos que despertin a la nit. Es presenten en un 80% de les dones però la majoria els assumeix com un fet natural. Tampoc no afecten igual altres símptomes que s’han relacionat amb la menopausa com els canvis de la pell, la sequedat vaginal, el cansament, els trastorns de la son, la irritabilitat… Ni el ritme de pèrdua de massa òssia dels primes anys de la menopausa, que després s’estabilitza, és el mateix per a totes les dones.

Cal dir que revisions exhaustives i rigoroses dels estudis disponibles sobre la menopausa han posat en dubte l’associació que sovint es fa entre incontinència urinària i menopausa, i n’han descartat la relació amb la depressió, els dolors articulars i els canvis en l’esfera sexual. Segons les enquestes la majoria de dones no perden el desig sexual, en part perquè les petites quantitats d’estrògens que els circulen pel cos són suficients per gaudir del sexe, però sobretot perquè hi influeixen altres factors com fer una vida saludable, mantenir un bon estat d’ànim, o l’actitud del company sexual. D’altra banda, no s’ha demostrat un increment important del risc cardiovascular després de la menopausa.

Faig un incís per aclarir que les dones que per malaltia han hagut de patir una extirpació quirúrgica dels ovaris, o que se’ls va aturar la menstruació de manera brusca per una situació traumàtica, o que se’ls va presentar la menopausa abans d’hora, mereixerien una sèrie de consideracions a part que no es poden reflectir en un escrit com aquest.

Malgrat que són moltes les dones que viuen la menopausa amb naturalitat, ¿per què a Internet hi ha tants webs i blocs que la segueixen presentant com un problema? La resposta és que fa més de quaranta anys van aparèixer els primers arguments pretesament científics —i no em refereixo a la tradició literària androcèntrica i misògina envers la menopausa que es remunta a fa molts segles— per convertir-la en una anomalia o en un estat patològic.

Anciana davant el mirall, Bernardo Strozzi (c. 1615). A l’edat moderna es menyspreava i es caricaturitzava la vellesa, que se situava entre els quaranta i cinquanta anys.

Heus aquí el que escrivia el ginecòleg Robert Wilson al seu llibre, publicat el 1966, Feminine Forever: «Tota dona viva avui dia té l’opció de romandre femenina per sempre. Ja no cal que li preocupi la cruel ironia que les dones envelleixen més ràpidament que els homes». I coses tan ofensives com: «Totes les dones postmenopàusiques són eunucs, però amb la teràpia hormonal substitutiva els pits i òrgans genitals no s’arruguen. Es farà molt més agradable conviure-hi i no es tornaran avorrides i poc atractives». El llibre va ser un best-seller i va persuadir molts metges a prescriure la teràpia hormonal substitutiva o THS i moltes dones a demanar-la. L’any 1969, el psiquiatre David Reuben mantenia al seu llibre Tot el que sempre va voler saber sobre el sexe, que la feminitat anava lligada als ovaris, un cop els estrògens esgotats la dona prenia una aparença masculina: «No és un home però tampoc no és una dona; aquests individus viuen en el món de l’intersexe». Posteriorment va promocionar la THS amb frases com «la feminitat de la dona és una flor preciosa i fràgil, si no se l’alimenta es marceix ràpidament».

A la dècada dels setanta les companyies farmacèutiques que fabricaven THS van triplicar les vendes. Però a banda de promoure-la com la font de l’eterna joventut li van atribuir una sèrie de beneficis per mitjà de suposats experts: «L’estrogen, en particular, mereix més atenció perquè les seves propietats de millora de les habilitats cognitives, que han estat verificades en diversos assajos clínics controlats, es complementen amb la seva capacitat de prevenir la malaltia cardiovascular i l’osteoporosi, per reduir el risc de càncer de còlon i recte, i la mortalitat en general en les dones postmenopàusiques».

Al nostre país se’n va estendre l’ús, prescrita pels ginecòlegs, als anys noranta. L’any 2000 alguns «experts» es van lamentar en els mitjans de comunicació perquè, comparat amb altres països, a Espanya molt poques dones prenien THS. Després d’anys de debat sobre si la THS augmentava el risc de càncer de mama, l’any 2002 sorgien estudis que ho confirmaven i el 2004 va saltar l’alerta. També es va relacionar la THS amb més risc de patir càncer d’ovari, accidents vasculars cerebrals (ictus), malalties cardíaques i embòlies pulmonars. És a dir, no sols no oferia cap protecció, tal com havien promès, sinó que fins i tot representava un risc vascular. Després es va saber que els experts que havien opinat tan favorablement sobre la THS havien estat ben recompensats pels principals fabricants mundials d’estrògens.

Actualment, després d’anys d’avaluar diferents assajos s’ha demostrat que els riscos del tractament amb THS superen els efectes beneficiosos. I per bé que moltes dones no hi noten cap benefici, el poder de la indústria farmacològica és tan gran que encara molts ginecòlegs la recomanen. Les autoritats sanitàries n’han limitat la indicació a les dones que, adequadament informades, considerin que pateixen símptomes climatèrics que afecten de manera important la seva qualitat de vida, i sempre fent servir la dosi mínima efectiva durant el menor temps possible. Ara bé, un estudi fet a Espanya va detectar que només el 57,3% de les dones que en consumien en coneixien el risc.

La model Nicola Griffin, de 56 anys, va ser contractada el 2016 com a musa de l’edició especial de roba de bany de la revista Sports Illustrated.

Acabo amb unes RECOMANACIONS TELEGRÀFIQUES:

Entendre que amb la menopausa comença una etapa de moltes oportunitats. L’experiència i coneixement acumulats i la capacitat de reflexió i serenor la poden convertir en una etapa apassionant, creativa i de plenitud.

Seguir una dieta equilibrada i variada, de pocs greixos i quantitats suficients de calci en forma de llet i iogurts descremats i formatges baixos en greix. Sense perseguir una figura prima, la rodonesa no està renyida amb l’elegància i la pell i la fesomia de la cara ho agrairan.

Practicar activitats físiques com caminar, ballar o nedar, i fer els exercicis de Kegel per enfortir el sòl pèlvic, que a més de prevenir i controlar la incontinència d’orina i de millorar la sexualitat, estimulen les glàndules encarregades de lubrificar i milloren la sequedat vaginal.

Dutxar-se amb aigua no molt calenta o tèbia i les més atrevides acabar amb aigua freda, que tonifica el cos. Eixugar-se amb cura i hidratar la pell.

Exposar-se al sol deu minuts al dia i prendre suplements de vitamina D.

Convertir la dificultat d’adormir-se en moments per somiejar, relaxar-se o fer plans.

Afavorir la connexió amb el propi cos alliberat de seguir els cànons establerts.

Recordar que la nostra feminitat roman intacta perquè no depèn d’un grapat d’hormones.

Maria Lluïsa Latorre, 23 de juny de 2017

Món en femení: Jezabel, princesa de Tir i reina d’Israel

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones poderoses que han patit el descrèdit i la calúmnia.

El nom de Jezabel ha esdevingut sinònim de maldat, seducció, infidelitat, depravació sexual, ambició i idolatria. Sobretot en el món anglosaxó. Algunes d’aquestes connotacions negatives no s’entenen perquè, almenys a la BCI (Bíblia catalana, traducció interconfessional), els passatges de l’Antic Testament que es refereixen a Jezabel en cap moment la mostren lasciva ni infidel al marit, el rei Acab. Sí que queda com una intrigant amb pocs escrúpols a l’episodi de la vinya de Nabot, però el principal pecat que se li retreu és la idolatria: «Realment, no hi va haver mai ningú que, com Acab, es llancés a fer el mal que ofèn el Senyor. La seva dona, Jezabel, l’havia seduït. El seu comportament va ser del tot abominable: donava culte als ídols repugnants, tal com feien els amorreus que el Senyor havia expulsat de davant dels israelites.»

Jezabel, Henry John Stock (1882)

En els últims decennis s’ha posat en dubte el caràcter històric d’algunes narracions de la Bíblia i no es consideren una font fiable, sobretot perquè van ser escrites segles després dels fets que s’hi descriuen i des d’una visió totalment monoteista. Disciplines com l’arqueologia, la semiòtica i la història comparada han aportat informació més fidedigna pel que fa a la història d’Israel. Per això, i perquè les dades sobre Jezabel són molt escasses, per apropar-nos-hi cal conèixer el context històric de Fenícia i Israel a la primera meitat del segle IX a.n.e.:

Els FENICIS eren un poble d’origen semític que vivien en una franja costanera del llevant mediterrani, limitada a l’est per la serralada del Mont Líban i sense límits gaire precisos al nord i al sud. Dels cedres dels boscos frondosos de les cadenes muntanyoses de l’est n’obtenien una fusta de molt bona qualitat, cosa que els va permetre construir els magnífics vaixells mercants que els convertirien en els millors navegants de l’antiguitat.

Vaixell mercant fenici en un baix relleu de Sidó

Les ciutats fenícies s’ubicaven al litoral o en illes properes a la costa. Als seus ports arribaven metalls, espècies, ivori i perfums que els fenicis intercanviaven per fusta, salaó de peix, oli, vi i tint porpra per a la roba, que tenia molta demanda perquè el color roig porpra era signe de prestigi. Es pot dir que el territori era un corredor comercial entre Àfrica i Àsia. La prosperitat que se’n derivava permetia que s’organitzessin en ciutats estat independents, cadascuna amb el seu sobirà. Això sí, ben fortificades, perquè Egipte i Assíria en cobejaven el control. En destacaven Sidó, Biblos, Arados i Tir, de les quals sortien els vaixells mercants per aconseguir metalls com l’or, la plata i el coure.

Durant el segle IX a.n.e., la pressió demogràfica i la recerca de recursos van empènyer els fenicis a fundar colònies per tota la Mediterrània. Aquesta expansió començava poc abans que el pare de Jezabel, el rei Etbaal, iniciés el seu regnat. Encara que a la Bíblia l’anomenen rei dels sidonis, Etbaal governava tota la regió de Fenícia i la ciutat de Tir n’era el centre de poder. El déu principal de Tir era Baal-Melqart i, segons l’historiador Heròdot, el temple dedicat al seu culte estava flanquejat per dues columnes d’or massís i maragdes. No se sap res de la mare de Jezabel i és té notícia d’un germà, Baal-Eser, perquè més endavant va succeir Etbaal. Per la seva condició de princesa fenícia, Jezabel es va criar rodejada de riquesa i va rebre una educació molt acurada. No hem d’oblidar que els fenicis van idear l’alfabet que després els grecs van adoptar i van difondre per tota la Mediterrània. Com és natural, se li devia inculcar el culte als déus del seu poble, Baal-Melqart i Astarte.

Regió de Canaan al segle IX a.n.e.

Pel que fa a l’ISRAEL d’abans de l’exili de Babilònia (586 a.n.e.), gràcies a la cultura material trobada als llogarrets de l’altiplà de Canaan se sap que el monoteisme no era la religió predominant o exclusiva, tal com pretenen els primers llibres de la Bíblia jueva. A Israel es practicava un henoteisme que barrejava diversos noms com el de Jahvè (YHVH) i el d’El (Déu suprem d’Ugarit), o el de Jahvè i la seva paredra Aixerà, identificada sovint amb l’Astarte fenícia o la Ixtar mesopotàmica. S’han trobat diverses tines domèstiques dels segles IX – VIII a.n.e. que contenen inscripcions que demostren la hipòtesi que Jahvè tenia per companya una deessa (Aixerà).

Vol dir que mentre Jezabel passava la infància a Tir, a la veïna Israel no només hi havia el culte religiós a Jahvè. Aleshores hi governava el rei Omrí del qual la Bíblia diu: «Omrí va ofendre el Senyor amb el seu comportament i va ser pitjor que tots els seus predecessors. En tot va fer com Jeroboam, fill de Nebat, imitant els pecats que aquest havia fet cometre a Israel i irritant amb els seus ídols el Senyor, Déu d’Israel». De fet, a la Bíblia es recrimina tant a Jeroboam, rei d’Israel, com a Roboam, rei de Judà, i als seus successors que construïssin recintes sagrats, que eren llocs de culte pagà situats dalt d’un turó amb arbres, bosquets i pilars al voltant d’un o més altars.

Il·lustració de l’artista Balage Balogh, que es basa en estudis arqueològics de la ciutat de Samaria al segle IX a.n.e

El rei Omrí va fer construir una nova ciutat que va anomenar Samaria i la va convertir en la capital definitiva d’Israel —abans ho havia estat Tirsà— i hi va viure els sis últims anys del seu regnat. Omrí va concertar amb el rei Etbaal el matrimoni del seu fill Acab amb Jezabel per interessos polítics i econòmics. Els fenicis necessitaven estendre les seves rutes comercials per terra, i a Israel li convenia tenir un accés a la costa per reforçar els intercanvis comercials amb les ciutats de Canaan. Políticament, aquesta aliança els reforçava contra les incursions constants dels arameus.

Acab va continuar la construcció de la nova capital, Samaria, la va fortificar amb una muralla més gran i en va ampliar el palau, que segons la Bíblia va decorar amb ivori: «La resta de la història d’Acab, tot el que va fer, el palau d’ivori que va construir i totes les ciutats que va fortificar, tot consta en la Crònica dels reis d’Israel.» També va fer construir un palau a Jizreel, al nord de Samaria. Amb Jezabel van tenir tres fills, Ahazià, Jehoram i Atalia, que anys després es casaria amb Joram, rei de Judà.

Si fem cas de la Bíblia, mentre Acab es dedicava a governar o estava immers en campanyes militars, Jezabel feia perseguir els profetes de Jahvè i imposava el culte als déus Baal i Astarte. Però això no concorda amb els costums dels fenicis. Al contrari del monoteisme que defensaven els profetes Elies i Eliseu, la religió fenícia no era exclusivista, cada ciutat estat tenia el seu déu principal —a Sidó la deessa principal era Astarte i a Tir el déu principal era Baal-Melqart— i a les colònies que fundaven, els déus fenicis se sincretitzaven amb els déus locals. Però als redactors de la Bíblia els va interessar fer quedar Jezabel com la principal impulsora del paganisme, malgrat que ja formava part de la religió popular hebrea: «Acab, fill d’Omrí, començà a ser rei d’Israel l’any trenta-vuit del regnat d’Asà, rei de Judà. Va regnar vint-i-dos anys a Samaria [del 874 al 853 a.n.e.]. Amb el seu comportament va ofendre el Senyor, més que tots els seus predecessors. No en tingué prou d’imitar els pecats de Jeroboam, fill de Nebat, sinó que, a més, es va casar amb Jezabel, filla d’Etbaal, rei dels sidonis. Acab donava culte a Baal i l’adorava; li va erigir un altar en un temple a Samaria. Acab va fer també el bosquet sagrat.»

En l’episodi de la vinya de Nabot, Acab vol comprar-li la vinya que té al costat del palau de Jizreel, Nabot s’hi nega i Jezabel intriga perquè dos falsos testimonis l’acusin de blasfemar. Nabot acaba apedregat i Acab es queda la vinya. Que fos escrit amb molta posterioritat li treu veracitat. En realitat sembla el pretext perquè el profeta Elies comuniqués a Acab que havia ofès el Senyor i que escombraria la seva descendència. Jahvè també va deixar per a Jezabel el següent missatge: «Els gossos devoraran Jezabel al peu de la muralla de Jizreel».

Acab va morir en un enfrontament amb els arameus per recuperar la ciutat de Ramot-Galaad, en què s’havia aliat amb Josafat, rei de Judà. El van enterrar a Samaria i el va succeir el seu fill Ahazià. Jezabel es va convertir en la reina mare. A la Bíblia es fa referència a una gran quantitat de fills d’Acab que no eren de Jezabel, si fos cert voldria dir que va tenir unes quantes concubines.

Per als que no coneguin el relat bíblic sobre el final de Jezabel i el llinatge d’Acab en faré un resum. Ahazià va morir després de dos anys de regnat i el va succeir el seu germà Jehoram. Onze anys després a Judà es va proclamar rei Ahazià, fill de Joram i Atalia, i per tant nét d’Acab i Jezabel. Jehoram d’Israel es va aliar amb el seu nebot Ahazià de Judà per combatre els arameus a Ramot-Galaad. Jehoram va ser ferit a la batalla i es va retirar a Jizreel per recuperar-se. Mentrestant, el profeta Eliseu, successor d’Elies, va proclamar rei d’Israel el general Jehú perquè exterminés el llinatge d’Acab. Des de Ramot-Galaad Jehú es va dirigir amb la seva tropa a Jizreel. Ahazià havia anat a visitar el seu oncle i tots dos van baixar a rebre Jehú. Jehoram va preguntar a Jehú: «Véns en so de pau, Jehú?». Jehú va contestar: «¿Com vols que hi hagi pau mentre mantens les prostitucions idolàtriques de la teva mare Jezabel i totes les seves bruixeries?». Tot seguit Jehú va ferir de mort Jehoram. Ahazià va aconseguir fugir però el van perseguir i més tard va morir a Meguidó. Quan Jehú va traspassar la porta del recinte reial Jezabel era a la finestra i Jehú va ordenar que la tiressin daltabaix. Després Jehú va fer exterminar tots els fills d’Acab, els seus familiars, dignataris i sacerdots. Jehú també va fer assassinar els prínceps de Judà parents d’Ahazià, els profetes de Baal i els seus adoradors. Ara bé, malgrat aquesta carnisseria, a la mateixa Bíblia es denuncia que els cultes pagans van continuar: «Jehú va extirpar d’Israel el culte a Baal, però no es va apartar dels pecats que Jeroboam, fill de Nebat, havia fet cometre a Israel.»

Es té confirmació històrica de l’existència del rei Omrí per l’estela de Meixà (c. 850 a.n.e.), descoberta a Tel Diban, que testimonia que els moabites havien estat sotmesos al rei d’Israel, Omrí, i que el rei Meixà de Moab es va revoltar contra el fill. A l’estela de Kurkh (a la foto) el rei assiri Salmanassar III va fer registrar la derrota que, segons ell, va infligir el 853 a.n.e. a una coalició de reis, entre els quals s’esmenta el rei Acab i els soldats i carros que hi va portar. A l’obelisc negre de Salmanassar III, del 827 a.n.e., hi apareix una figura postrada a terra davant del rei d’Assíria amb la inscripció: «Tribut de Jehú, fill d’Omrí [en el sentit de successor d’Omrí]. En vaig rebre plata, or, un bol d’or, una àmfora d’or, copes d’or, estany, un ceptre real…»

El 2007, l’erudit Marjo Korpel va concloure que un segell datat al segle IX a.n.e., amb la inscripció JZBL en hebreu, pertanyia a Jezabel. És una descoberta important perquè indica que firmava documents oficialment com a reina i que podia despatxar algunes qüestions de govern amb independència del seu espòs:

Se sap que Acab no va ser un rei dèbil dominat per la seva esposa, tal com alguns autors pretenen. Ben al contrari, va ser un governant hàbil i un líder militar que va mantenir a ratlla els moabites i arameus i va preservar la pau amb Judà i Fenícia. I encara que els registres bíblics no ho reflecteixen, el regnat d’Acab i el del pare es consideren dels més pròspers d’Israel. En canvi, durant el mandat de Jehú els arameus li van arravatar els territoris de Transjordània. Tret de l’acusació no fonamentada de Jehú sobre «les prostitucions idolàtriques i bruixeries», res no indica que la reina Jezabel fos una dona lasciva, ni perversa. Pel que fa a la idolatria, va existir a Israel abans i després de Jezabel i seria absurd culpar-la de venerar els déus del seu poble. En definitiva, Acab va trobar en Jezabel una esposa culta, intel·ligent, de gustos refinats i, sobretot, fidel, que va contribuir activament en la prosperitat d’Israel.

Maria Lluïsa Latorre, 18 de juny de 2017