Taula rodona sobre Gueralda de Codines i altres dones perseguides per exercir de guaridores amb la participació de l’historiador Roger Benito i una servidora, Maria Lluïsa Latorre, i moderada per la periodista Ariadna Caballero.
—VILAFRANCA DEL PENEDÈS, al Casal Popular La Gueralda, 16 de desembre de 2021
Quan en Fèlix Casanellas, membre del Casal Popular La Gueralda, em va convidar a participar en aquesta taula rodona m’hi vaig apuntar encantada. El tema «Dones sàvies, dones perseguides» entroncava de ple amb la meva novel·la De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, en la qual una guaridora és acusada de bruixa. Així doncs, una tarda vespre freda de desembre, immersos en una nova onada de la covid-19, ens vam reunir una quinzena de persones.
Naturalment, la principal protagonista no podia ser altra que la guaridora Gueralda de Cordines. L’historiador Roger Benito, autor de l’estudi «Geralda de Codines: metgessa o fetillera», ens en va fer unes quantes pinzellades que intentaré resumir aquí.
Gueralda (Geralda o Gueraula) va viure a la parròquia de Subirats entre els segles XIII i XIV. El 19 de desembre de 1304 va ser cridada pel bisbe Ponç de Gualba, que la va acusar del crim de sortilegi i endevinacions. Ja al juliol del 1303 havia estat assenyalada com a endevinadora. Gueralda es va defensar dient que feia conjurs i invocacions de Déu i sants per curar diverses malalties, com la gota, algunes febres i els gotornons (podia referir-se a ganglis del coll inflamats, golls o galteres), i per curar animals. Preguntada per si feia servir pràctiques mèdiques va reconèixer que diagnosticava malalties mirant el color de l’orina. Malgrat les explicacions el bisbe li va prohibir l’ús de cap conjur o medicina, li va imposar que durant tres festivitats s’estigués dreta al presbiteri de l’església sense la capa i que, després de resar, anunciés als fidels que no havien de creure en la utilitat dels seus remeis i els advertís que els que acudissin a ella serien excomunicats. També li va imposar com a penitència visitar l’església de Montserrat un cop hagués infantat, per tant ens assabentem que estava embarassada, i resar cent parenostres i cent avemaries. Tan bon punt ho hagués dut tot a terme li donaria l’absolució.
Durant l’acte tothom portava mascareta i es va mantenir la distància de seguretat
El 22 de juliol de 1307, Gueralda va anar a veure el bisbe Ponç de Gualba per iniciativa pròpia a Sant Cugat del Vallès. Li va fer saber que ja no feia conjurs màgics, però sí que diagnosticava malalties amb l’observació de l’orina i la presa del pols, i donava consells als pacients. Ho havia après feia trenta anys d’un metge foraster de nom En Bonfi (o En Bofim). Davant d’això el bisbe va demanar consell al metge Bernat Llimona i al frare Pere Tomàs, que van considerar que Gueralda podia seguir amb les seves pràctiques mèdiques, però sense fer conjurs ni administrar medicines. Segons la declaració podríem calcular que Gueralda havia nascut cap al 1260.
El 28 de juny de 1328 va tornar a comparèixer davant el bisbe per haver fet ús de sortilegis i endevinacions. Gueralda va prometre que no ho tornaria a fer. El bisbe Ponç de Gualba va dictaminar que si incomplia la promesa seria condemnada a pagar cinc-cents sous. El fill de Gueralda, Pere Ferrer, es va presentar com a fiador de la seva mare, és a dir, en cas de reincidir seria el que aportaria els diners. Dos anys més tard, el 30 de juny de 1330, va ser acusada d’heretgia. La seva fama s’havia estès i anava a Vilafranca del Penedès els dies de fira o mercat. L’inquisidor encarregat del cas va ser el vicari general Felip Alfons, tanmateix, no es coneix com va acabar el procés perquè la causa va quedar oberta. A partir d’aquí no hi ha més informació de Gueralda, que aleshores devia rondar els setanta anys.
En aquesta entrada m’he centrat més a parlar de Gueralda de Codines perquè no hauria estat factible recollir totes les coses interessants que es van dir a la taula rodona amb la participació dels assistents. Havent acabat l’intercanvi d’idees, la majoria de les presents es van quedar exemplars de la meva novel·la De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, que els vaig dedicar amb molt de gust. Després, els participants de la taula rodona ens vam quedar a sopar a la Taverna de La Gueralda i ens vam poder conèixer una mica més. Aleshores em va venir al cap que havia posat el nom de Gueraula Giner a un personatge de la meva novel·la, una dona instruïda vídua d’un apotecari, com a reconeixement a Gueralda de Codines.
Magdalena penitent, Georges de La Tour (1640)
Encara uns dies després vaig contestar dues preguntes a la periodista i autora Rosa Vendrell per al seu programa de ràdio:
—Com a metgessa, consideres les guaridores, remeieres, trementinaires, etc. les teves avantpassades? Te n’han parlat a la carrera o ha estat un descobriment autodidacta?
»Sí que les considero les meves avantpassades. L’estiu del 2006, després d’haver estat explicant a una meva neboda, que aspirava a estudiar medicina, que moltes de les víctimes de la cacera de bruixes van ser guaridores i llevadores, em vaig adonar que en realitat estàvem parlant de les nostres precursores, perquè si nosaltres haguéssim nascut en aquella època no hauríem pogut estudiar medicina. Igual que elles, ens hauríem vist abocades a fer una pràctica mèdica clandestina i podríem haver acabat penjades a la forca. Penseu que les dones van haver de lluitar molt per poder estudiar a les universitats. A l’Estat espanyol, la primera dona que es va poder matricular per estudiar medicina, la Maria Elena Maseras, ho va fer a la Facultat de Barcelona l’any 1872.
»Quan estudiava la carrera de medicina mai ningú no ens va parlar de les metgesses sense títol. Encara avui dia, als llibres d’història de la medicina no se’n fa cap esment. Per conèixer la medicina que practicaven les dones en el passat em vaig haver de submergir a Internet i començar a buscar. Hi vaig descobrir l’abadessa Hildegard de Bingen, que va practicar la medicina monàstica del seu temps de manera brillant, i Trota de Salern, que va escriure dos manuscrits. Totes dues van viure entre els segles XI i XII. Així com una dona de la noblesa, Lady Grace Mildmay, que va deixar uns escrits molt detallats que avalen la participació de les dones com a guaridores «no professionals» a finals del segle XVI i principis del XVII.
—Com a escriptora: creus necessària la reescriptura de l’imaginari al voltant d’aquestes sàvies, perseguides pel fet de ser-ho i de ser autònomes i amb llibertat de moviments?
»És molt important difondre les activitats relacionades amb la salut que les dones van practicar en el passat. Un tret característic de la medicina feta per les dones era la voluntat de preservar els seus sabers i transmetre’ls a altres dones perquè no es perdessin. Però només podien compartir els seus coneixements, tècniques i creences en petites comunitats. Com que la transmissió era oral, la documentació era escassa. Però fa un segle van sorgir unes quantes metgesses i historiadores a Europa i als Estats Units que ho van començar a investigar a fons. El seu objectiu era reescriure la història de la medicina practicada per les dones i avui dia és una línia d’investigació que està donant molts fruïts i que trenca molts estereotips. Per mi és un tema apassionant. Però no sols en el camp de la medicina, cal reescriure la història explicant la participació de les dones en tots els àmbits. Cal mostrar que en tots els temps les dones hi érem i fèiem. En resultaria una història de la humanitat més rica i esperançadora, que ens faria millors persones. La informació ja hi és, ara falta que es traslladi als llibres de text que s’estudien, als llibres de ficció, a les pel·lícules, a les sèries i a la societat en general.
Maria Lluïsa Latorre, 31 de gener de 2022