Món en femení: Ingilberga, abadessa de Sant Joan

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones poderoses que han patit el descrèdit i la calúmnia. 

Ingilberga va ser l’última abadessa del monestir de Sant Joan de Ripoll (avui dia Sant Joan de les Abadesses). L’any 1017 les monges de la comunitat van ser expulsades per una butlla del papa Benet VIII, acusades de ser «nefandíssimes meretrius de Venus». Davant d’aquest fet la historiografia sempre havia alçat la veu a favor de la veracitat de les acusacions. Així ho expressava l’historiador Ramon d’Abadal: «La culpabilitat de les monges de Sant Joan, històricament no pot ésser negada». Tanmateix, s’ha anat fent lloc la visió que considera que clausurar el monestir, sota el pretext que les monges hi portaven una vida llicenciosa, va ser una maniobra per confiscar el seu vast patrimoni.

Monja, Julio Romero de Torres (1930). Obra inacabada.

Ingilberga va néixer al voltant del 976 fruit d’una relació extramatrimonial entre Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i Besalú, i la muller d’Ermemir, vicari del castell de Besora, que també es deia Ingilberga. Del matrimoni d’Ermemir de Besora i Ingilberga havien nascut Gombau, Emma-Ingilberga i Oliba. Si se sap que Ingilberga era filla natural del comte Oliba Cabreta i d’Ingilberga és perquè consten com els pares en un document del segle XV, en què es fa referència a l’acta d’oferiment que van fer de la seva filla l’any 987, quan Ingilberga devia tenir entre deu i dotze anys, al monestir de Sant Joan. Aleshores n’era l’abadessa Fredeburga, emparentada amb la casa comtal de Cerdanya i Besalú. Quan les novícies entraven al monestir aportaven un dot que, en el cas d’Ingilberga, va ser l’alou de Tellet, situat al Vallespir. 

El pare d’Oliba Cabreta, Miró II de Cerdanya, era fill dels comtes Guifré I el Pelós i Guinedilda. La mare, Ava de Cerdanya, va enviudar el 927, quan els fills eren menors d’edat. Com que en el testament, Miro II l’havia anomenat tutora dels fills i usufructuaria vitalícia de tots els béns que els deixava, Ava va exercir el govern dels comtats de Cerdanya i Besalú fins que els va anar associant als seus fills a mesura que es feien grans. Cap a l’any 941 la transmissió del poder es va completar, però la comtessa Ava va continuar apareixent en la documentació, al costat dels seus fills, ja que Miró II li havia atorgat el dret de vigilància sobre el seu patrimoni fins a la seva mort, que es va produir cap al 961.

El comte Oliba Cabreta es va casar amb Ermengarda pels volts del 966 i van tenir quatre fills, Bernat, Guifred, Oliba i Berenguer, i almenys una filla, Adelaida. Per expiar els seus pecats, el 988 Oliba Cabreta va renunciar als seus comtats i es va retirar a l’abadia de Montecassino, on moriria dos anys després. La seva herència era indivisa i Ermengarda va governar els comtats del marit junt amb els fills. Després de la mort d’Ermengarda, que va tenir lloc el 994, els fills es van repartir els territoris. El primogènit, posteriorment conegut com Bernat Tallaferro, es va convertir en comte de Besalú, Guifred en comte de Cerdanya i Oliba en comte de Berga i de la part del Ripollès que no era d’altres comtats veïns. El germà petit, Berenguer, havia seguit la carrera eclesiàstica i el 993 havia estat nomenat bisbe d’Elna. Bernat I de Besalú s’havia casat amb Toda de Provença el 992 i de la seva unió naixerien Guillem, Guifré, Hug, Berenguer, Adelaida, Garsenda, Enric i Constança.

Ingilberga era descendent de la família comtal i, potser per això, quan el 996 va morir la seva predecessora va esdevenir abadessa de Sant Joan. Devia rondar els vint anys. Al monestir vivien dotze monges, totes filles de famílies de la noblesa, però també hi feien vida, separadament, els clergues adscrits al servei religiós del convent. La doble comunitat, femenina i masculina, s’articulava al voltant de dos claustres i l’església es trobava al centre del doble cenobi. Des dels temps de l’abadessa Emma hi havia un escriptori on es confeccionaven llibres litúrgics. Poc se sap del mandat d’Ingilberga, però es diu que va actuar amb fermesa per protegir el ric patrimoni monàstic —que es va ampliar amb les donacions de les novícies Elo, Emma i Ledgarda— dels freqüents intents del poder laic per apropiar-se’n. 

 

Hildegard von Bingen i les seves monges, autor desconegut (segle XIII)

A l’agost del 1002, quan tenia trenta-un anys, el germanastre d’Ingilberga per part de pare, Oliba, va cedir el comtat de Ripoll al seu germà Bernat, el de Berga al seu germà Guifré i va ingressar al monestir de Santa Maria de Ripoll. El 1008 en va ser escollit abat i, pocs mesos després, també es va convertir en abat del monestir de Sant Miquel de Cuixà. A causa de la seva fama, el 1009 també va ser nomenat abat de Sant Martí del Canigó i altres monestirs van adoptar el seu estil de govern.

El 1016, el comte Bernat I va viatjar a Roma acompanyat del seu germà, l’abat Oliba, i d’un seguici de religiosos per denunciar el comportament impúdic de les monges de Sant Joan davant del papa Benet VIII. Vegeu com ho reflecteix la butlla papal que va ser emesa uns mesos després, ja a l’any 1017: «Certament, la sol·licitud meritòria del clementíssim comte de Besalú, Bernat, convençuda que pertocava d’una manera molt especial a la seva glòria el comprovar si els llocs dintre dels Iímits del seu principal servien, amb la lliure devoció dels seus avantpassats, el culte diví, va portar en coneixement de la Seu Apostòlica, conjuntament amb alguns clergues ausonencs enviats per la votra caritat a Nós —o sigui, l’ardiaca i el principal i el guardià de l’església, homes religiosos, d’immillorables costums, preclars en el testimoni—, no sense causar-nos una gran tristesa, l’existència d’una horrible infàmia quan van explicar-nos que en un cert lloc en honor de Sant Joan, situat dintre dels termes de la vostra diòcesi, i anomenat Ripoll, el qual havia estat donat per l’ofrena piadosa dels fidels a sacerdots i serventes de Déu per tal que hi visquessin sota unes regles, en aquest lloc, doncs, s’havia causat una injúria de tot punt detestable contra la venerable religió i que no sols hi exercien irreverentment els ludibris de Venus, sollats els propòsits de santedat, sinó també —i esgarrifa de sentir-ho— havien comès parricidi amb els infants concebuts irregularment per tal que quedés totalment desconeguda la falta».

Tot el text s’exclama de la disbauxa sexual de les monges, però no hi diu amb qui cometien els actes libidinosos. Amb els clergues i escribes del monestir? Amb pagesos que treballaven les terres? Amb algú que passava per allà? Sobta que es fessin unes acusacions tan greus sense donar ni una pista de la participació masculina. A sobre, Bernat I va assegurar que el desori era tan notori que no calia aportar cap prova: «El qual [el comte Bernat I], havent estat preguntat diligentment per Nós, ja que ens era difícil de donar crèdit a aquest tipus de queixes, si aquesta incontinència d’elles s’havia fet pública i si havien estat reptades alguna vegada, a causa d’aquest crim, pels seus superiors, va testificar, basant-se en les afirmacions de molts, que era tan manifest en tots els seus detalls que no calia adduir cap prova, i que havien estat increpades privadament moltes vegades per ell mateix i després públicament encara més vegades per mitjà de les persones que heu fet venir a la nostra presencia, perquè la causa de la llur perdició us afectava molt directament, i elles, en canvi, havien desfermat encara més impudentment els frens de la seva lascívia precisament quan havien de reprimir eis impulsos de la seva concupiscencia».

La mateixa butlla revela el segon motiu del viatge a Roma de Bernat I de Besalú: «Finalment demanava [el comte], d’una manera molt insistent, a l’apostòlica potestat que, extirpades immediatament de soca-rel les que havien pol·luït la seva santa professió amb repetits contagis i havien profanat un lloc sagrat destinat al servei diví amb les disbauxes venèries, demanava, doncs, amb molts precs que la nostra autoritat confirmés la implantació d’un orde clerical que hi visqués religiosament per sempre». És a dir, a més de la dissolució de la comunitat femenina, la comitiva va aconseguir establir a Sant Joan un orde masculí i anomenar-ne abat un fill de Bernat, Guifré, com també erigir el nou bisbat de Besalú, del qual Guifré, només amb dotze anys, en seria el primer i únic bisbe. Feia temps que Bernat cobejava els béns del monestir de Sant Joan com a dotació per al bisbat de Besalú, cosa que ja hauria de fer dubtar de la veracitat de les acusacions, però que una persona de la talla de l’abat Oliba el secundés va fer que molts historiadors hi donessin crèdit.

Santa monja en oració, Sebastian de Llanos Valdés (entre el 1625 i el 1677)

Incrèdul, el Papa va convocar totes les monges de Sant Joan a Roma perquè responguessin davant dels acusadors, però no hi van acudir, fet que s’ha vist com una prova més de la seva culpabilitat. Tanmateix, potser Ingilberga i les seves companyes van considerar que no pagava la pena embarcar-se en un viatge tan llarg i fatigós perquè no hi tenien res a fer: «Però Nós, fent ús de la nostra apostòlica longanimitat més que no del dret de la nostra sentència, vam enviar a I’abadessa, de la qual deien que era la més facinerosa, i a les altres una missiva en la qual hi determinàrem una treva canònica generosa per tal que en el dia que vam precisar es presentessin a Roma davant dels acusadors, ja sigui personalment ja sigui per mitjà de delegats que poguessin respondre adequadament a les acusacions; però elles defugiren aquesta solució […]». 

A continuació podeu llegir com Benet VIII va ordenar l’expusió de les monges: «I, ja que es van privar a elles mateixes de l’honor i de la situació de la qual gaudien, desitjant les cupiditats obscenes, refermats en la nostra autoritat i informats a través de les nostres Iletres, us manem amb I’autoritat apostòlica que les expulseu absolutament del lloc abans citat, com a nefandíssimes meretrius de Venus, i que les desposseïu de tot domini i, en el seu Iloc, hi instituiu solemnement un clergat que se sotmeti a l’ordre canonical i que hi visqui perennement sota l’advocació i el patrocini de Sant Pere, del nostre i dels nostres successors, sabent que el mateix venerable comte, del qual hem parlat abans, va donar, per amor de Déu, el lloc amb molts béns, amb tots els que hi eren adscrits, a Sant Pere Apòstol, determinant, a més, que cada any s’havia de lliurar al palau de Laterà la quantitat de tres mancusos procedents d’allí». No obstant això, Benet VIII no les va deixar en la indigència: «Entengueu, però que reservo, només gràcies a la indulgencia apostòlica, això a les expulsades: que totes les que triïn d’habitar fora del monestir plorant amb continuada lamentació el crim de tan gran lascívia, siguin sustentades tant pel que fa referencia a l’aliment com al vestit, mentre visquin». Les monges es van repartir entre el monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona i el de Sant Daniel de Girona, on van ser ben acollides, probablement perquè no es creien les acusacions. Pel que fa a Ingilberga va anar a viure a Vic.

Si bé el comte Bernat I es va sortir amb la seva, el bisbat de Besalú va ser molt efímer. Després que l’any 1020 Bernat morís ofegat a les aigües del Roine, la pressió dels bisbats veïns va fer que la diòcesi de Besalú fos abolida i recuperessin els seus antics dominis i que Guifré de Besalú, sense la protecció política del pare, es retirés a Sant Joan.

El 27 de febrer del 1017 havia mort a Barcelona el comte Ramon Borrell¹. L’abat Oliba li va dedicar un llarg poema fúnebre nomenat EpicedionLa seva viuda, Ermessenda de Carcassona, va governar el comtat com a tutora del seu fill menor d’edat, Berenguer Ramon I. En el seu testament, Ramon Borrell va deixar Ermessenda com a titular vitalícia dels seus comtats, és a dir, va esdevenir senyora i usufructuària del patrimoni marital, sempre que no es tornés a casar. A finals del 1017, a instàncies d’Ermessenda, Oliba va ser nomenat bisbe auxiliar de Vic i, l’any següent, poc després de la mort del seu predecessor, el bisbe Borrell, el 24 de febrer del 1018, va se ordenat bisbe de Vic. En un context polític molt dur, en què emergia la violència feudal, la comtessa Ermessenda va tenir en l’abat Oliba un conseller fidel i indispensable.

Segell de la comtessa Ermessenda, Museu Capitular de Girona. És una calcedònia de tons violats que té el nom gravat en llatí i en àrab.

Mentrestant, Ingilberga vivia a Vic, a la casa del seu nebot Guillem, que era fill d’Emma-Ingilberga i Guifred de Balsareny, i membre de la canònica vigatana. Guillem sempre va mantenir una relació molt propera amb el bisbe Oliba, que el va ordenar com a diaca el 1020 i, més endavant, com a ardiaca el 1030. Guillerm va acompanyar el bisbe Oliba en diversos viatges i va participar en les assemblees de Pau i Treva. Durant el seu mandat, el bisbe Oliba va fundar el monestir de Montserrat. Entre el 1023 i el 1025 hi va instituir una filial de Ripoll, que va ser esmentada com a cenobium de Monteserrado el 1036. A Vic havia fet construir una nova catedral dedicada a Sant Pere i el 1038 va ser consagrada per l’arquebisbe de Narbona. Oliba va morir a Sant Miquel de Cuixà, mentre hi estava de visita, el 30 d’octubre del 1046, tenia setanta-cinc anys. Guillem el va succeir com a bisbe de Vic.

Ingilberga va morir el 26 de març del 1049 a l’edat de 72 anys. Al martirologi de la catedral de Vic hi figura com a «abadessa de bona memòria, germana del bisbe Oliva». Al necrologi del monestir de Sant Joan també se’n va deixar constància: «El dia 7è abans de les calendes d’abril, al palau episcopal de Vic morí Ingilberga, de bon record, abadessa del monestir. Insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució a causa de la justícia». A partir d’aquí, que cadascú es quedi amb el seu veredicte, el meu és d’innocència.

Maria Lluïsa Latorre, 5 de juliol del 2023

¹ Ramon Ordeig i Mata. «El dia de la mort del comte Ramon Borrell (27 de febrer de 1017)». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. LV, 2014, pp. 65-82.