El 10 i 11 de novembre de 2023 es va celebrar el XXII Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana. Organitzat per la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i la Societat Catalana d’Història de la Medicina, aquest any el lema era «La història en ciències de la salut: del passat al present per projectar el futur». A més d’assistir-hi vaig tenir el privilegi de participar-hi amb la següent comunicació oral: «Guaridores en zones aïllades de les Guilleries, segles XIX – XX». Vegeu el cartell del Congrés i a continuació el resum:
—SABADELL, al Casal Pere IV, 10 i 11 de novembre del 2023
El primer dia de Congrés, el divendres 10 de novembre, la conferència inaugural a càrrec de Mercè Renom i Pulit ens va permetre conèixer la figura del polifacètic metge sabadellenc Antoni Bosch i Cardellach (1758 – 1829). Seguidament va haver-hi tres simposis, un primer dedicat a l’impacte de l’epidèmia de grip de 1918 al Vallès, un segon sobre els antecedents històrics de l’odontologia catalana, i un tercer al voltant del català en la ciència i la pràctica sanitària en què, entre altres, va intervenir Òscar Escuder i de la Torre, metge especialista en cirurgia maxil·lofacial que actualment és president de Plataforma per la Llengua. També vull remarcar la ponència de Lluís Cifuentes i Comamala, que ens va presentar El receptari de Joan Martina (Sabadell, 1439), un llibre sobre la recopilació de 119 receptes d’ús domèstic per resoldre problemes casolans i de salut que va fer el sabadellenc Joan Martina en llengua catalana, aleshores anomenada vulgar o vernacla. Joan Martina no era metge, ni cirurgià ni farmacèutic, formava part de la burgesia benestant i el seu escrit no pretenia ser un tractat mèdic, sinó un manual d’autoajuda familiar, que ens diu molt de les necessitats i anhels de la societat baixmedieval. Se’ns va lliurar un exemplar del llibre a tots els assistents que guardo com un tresor.
Intervenció de Josep Tarrés al costat de la moderadora M. Àngels Calvo
Havent dinat van començar les comunicacions orals que es feien en quatres sales diferents i era impossible seguir-les totes. Va ser especialment emotiva i molt interessant l’exposició «Carme Noguera, infermera, filla i neta d’hospitalers d’Olot», d’Anna Ramió i Carme Torres, a la qual va assistir una neta que casualment coneixia. Per la connexió amb la meva presentació destacaré la comunicació de Josep Tarrés sobre «El “doctor Marín”, un republicà emboscat a les Guilleries: noves dades de la recerca», un personatge enigmàtic que havia estat caporal de sanitat durant la Guerra Civil i que va prestar serveis mèdics a la gent de les Guilleries —en qui va deixar molt bon record— des de la dècada del 1940 fins al 1959, any en què va morir.
Fent la meva exposició a l’auditori del Casal Pere IV al costat del moderador Josep M. Vilaseca
L’endemà dissabte vaig fer la meva intervenció sobre tres guaridores de certa entitat que van exercir en aquesta zona rural i isolada de les Guilleries a finals del segle XIX i fins gairebé a la segona meitat del XX. Eren analfabetes, però molt eixerides i amb una autèntica vocació per assistir i tenir cura dels seus veïns. No feien una medicina alternativa ni excloent, suplien o complementaven la medicina convencional. L’autoritat mèdica no els la conferia cap títol, sinó els veïns, que hi recorrien i hi confiaven. A continuació una pinzellada de cadascuna:
La Mercè Colomer Expòsit (c. 1893 – 1979), de Sant Martí Sacalm, que a més de treballar moltíssim a la llar i en les activitats pròpies de la vida a pagès, feia de guaridora i llevadora. Va emprar una teràpia ben singular per a un ancià amb un atac de pedra i retenció d’orina. El va fer asseure en un suport que aguantava dues fustes paral·leles, però separades un pam, mentre, a sota, una perola amb aigua i herbes remeieres que abans havia escalfat desprenia vapor. L’ancià va poder orinar i es va refer.
La Rita Massachs Corominas (c. 1845 – 1923), de Montdois, que exercia de llevadora, però també tenia cura dels malalts i com a remeis feia servir tota classe d’herbes. Hi va haver una passa de tifus i, per poder atendre tots els afectats, el metge d’Amer se’ls va repartir amb la Rita. Allà on va anar la Rita no va morir ningú, en canvi, allà on van ser atesos pel metge en van morir set. La Rita era molt neta i rentava molt. És probable que implantés als convivents amb els malalts rentar-se les mans, així com la roba, i això frenés la propagació de la febre tifoide.
Noia malalta, Vasily Polenov (1886)
La Paula Vinyolas Puig (c. 1876 – c. 1948), de Susqueda, que va aprendre a fer de llevadora i remeiera de la seva mare. Una de les pràctiques que es feia quan hi havia una febre alta i persistent era matar un conill a la mateixa habitació del malalt i cobrir-lo amb la pell recent escorxada. La Paula i el seu fill van assistir uns veïns afectats de tifus. Una filla estava molt greu i, com a «mesura extrema», la Paula va decidir provar amb la pell d’un xai. El fill va escorxar el xai i van cobrir la noia amb la pell. La noia va sobreviure si bé hi va haver dues morts.
A mig matí es va fer un simposi dedicat a les noves necessitats sanitàries derivades de la Guerra Civil. L’exposició de Cinta Sadurní i Bassols sobre el paper de les infermeres de les Brigades Internacionals als hospitals de Vic em va sorprendre gratament. Tot seguit va ser un gran privilegi escoltar Carola Duran i Tort parlar de la figura del seu pare, el metge Frederic Duran i Jordà, que el 1936 va crear el primer servei de transfussió del món a Barcelona amb una metodologia que va ser molt útil al front.
La conferència de clausura «Digitalització, intel·ligència artificial i la nova revolució tecnològica en medicina», impartida per Genís Roca i Verard, expert en transformació digital, va resultat inquietant però molt aclaridora. Després de dinar vam fer una visita guiada a l’antiga fàbrica tèxtil el vapor Buxeda Vell, construïda entre els anys 1852 i 1854, que actualment és el Museu de la Indústria Tèxtil Llanera.
Maria Lluïsa Latorre, 24 de novembre de 2023