Transgressores i fascinants: Cleòpatra i Lívia

CICLE TRANSGRESSORES I FASCINANTS 

—Conferència Les AMBICIOSES, de Cleòpatra a Lívia Drusil·la. Biblioteca Francesca Bonnemaison, 12 de març de 2018

El març passat vaig tenir l’honor de participar al cicle TRANSGRESSORES I FASCINANTS, coordinat per M. Àngels Cabré, escriptora i directora de l’Observatori Cultural de Gènere. Es tractava de presentar «Dones rebels que han volgut guiar el seu destí allunyades de l’ortodòxia. Dones lliures i emancipades que conviden a trencar motlles i contagien ànsies de llibertat». I vaig fer la meva petita contribució mostrant una cara diferent de dues dones famoses però molt desconegudes, CLEÒPATRA i LÍVIA.

Formaven part del mateix cicle:

  • Les PECADORES, d’Anaïs Nin a Édith Piaf, presentades per Àngels Dalmau.
  • Les INTRÈPIDES, d’Alexandra David-Néel a Amelia Earhart, per Thais Morales. 
  • Les HETERODOXES, de Claude Cahun a Jane Bowles, per M. Àngels Cabré.
  • Les MISTERIOSES, de Lizzie Doten a Valentine Penrose, per Elisabet Riera.
  • Les AGOSARADES, de Radclyffe Hall a Patricia Highsmith, Eulàlia Lledó.
  • Les INDEPENDENTS, d’Hildegarda de Bingen a Maria Llopis, per Bel Olid.
  • Les LÈSBIQUES, de Natalie Barney a Djuna Barnes, per Isabel Franc.

Primer vaig assenyalar que la reina Cleòpatra VII i l’emperadriu Lívia Drusil·la van ser contemporànies i que, malgrat estar en bàndols enfrontats, comparteixen la imatge de dones malvades, ambicioses i intrigants. També vaig fer notar com la ciència i la filosofia han proporcionat arguments per justificar i consolidar els prejudicis imposats per la religió i l’organització social presentant la dona com un ésser dèbil i inferior a l’home i legitimant que no és apta per exercir el poder.

Bust de Cleòpatra VII, Altes Museum de Berlín 

Sobre CLEÒPATRA vaig explicar, ajudada d’imatges que rememoren l’època, part de la informació que es pot consultar a la següent entrada del meu webloc: 

http://www.lluisalatorre.com/mon-en-femeni-la-reina-cleopatra-vii/ 

A més, vaig fer cinc cèntims sobre la seva gestió econòmica. Havia heretat un país molt endeutat i, en els primers anys del seu regnat, la situació es va complicar encara més quan va haver de fer front a la fam dels anys 50 i 49: el nivell del Nil estava molt baix i hi havia poca quantitat de cereals. Cleòpatra va elaborar un edicte en virtut del qual prohibia portar cereals riu Nil amunt, cap al sud, on els preus podrien ser més alts i donar més beneficis. Els cereals havien de ser enviats a Alexandria per alimentar la gent de les ciutats sense accés al menjar. Va ser una mesura molt revolucionària per a l’època. Més endavant, quan va tornar a Egipte després de l’assassinat de Juli César, va instaurar mesures per afavorir les exportacions i va negociar tractats comercials que van omplir les arques del tresor. L’economia es va recuperar i Egipte va tornar a ser un país ric i estable. 

Bust de Lívia, Musée Saint-Raymond (Tolosa)

Pel que fa a LÍVIA DRUSIL·LA, no podia deixar de referir-me a la magnífica interpretació que va fer l’actriu Siân Phillips d’una Lívia perversa i intrigant a la sèrie Jo, Claudi. En el meu imaginari, Lívia va quedar com el prototip per excel·lència de la dona malvada, freda i calculadora. Però és un retrat molt injust amb la Lívia històrica, tot i que que resulta igualment fascinant. Per no repetir-me, part de la xerrada es pot llegir en una altra entrada del meu webloc: 

http://www.lluisalatorre.com/mon-en-femeni-livia-drusilla-emperadriu-de-roma/

A la conferència vaig remarcar que la biografia de Lívia, fins que es casa amb Octavi el 38 a.n.e., ens revela una jove d’una gran fortalesa que obeeix el que disposen els homes de la seva família: tot i que la van casar amb un home que podia ser el seu pare i amb qui va passar molts perills, el va seguir i mai no es va queixar. Després, li agradés o no, va haver d’unir-se a un home que havia estat enemic de la seva família i separar-se dels fills. Després del casament, Lívia es va mantenir en un segon pla mentre Octàvia, la germana del seu espòs, assumia el paper de primera dama. 

L’any 35 Octavi va concedir tant a Lívia com a Octàvia una sèrie de privilegis: alliberar-les de la tutela masculina i poder gestionar els seus béns, la sacrosanctitas —ofendre-les es podia penar amb la mort— i l’honor d’erigir-los estàtues. Aleshores Marc Antoni ja havia abandonat Octàvia per unir-se a Cleòpatra i Octavi volia preservar el patrimoni de la seva germana. 

Obra del pintor Stefan Bakalowicz (1857 – 1947)

Des de Roma, Octavi va construir un relat en què contraposava els valors d’Orient, que identificava amb Cleòpatra —el poder monàrquic, els excessos, la luxúria, l’ambició—, amb els valors romans —la República, la moderació, la família, la lleialtat—, que ell pretenia defensar. Però les fonts egípcies presenten Cleòpatra com una reina heroica i una gran patriota, que es preocupava molt pel seu país. Per contra, l’estiu del 29, quan Octavi va tornar a Roma victoriós després d’haver derrotat Cleòpatra i Marc Antoni, en aparença va restablir les estructures republicanes, però va mantenir el poder i l’any 27 es va convertir en l’emperador César August. En vida va fomentar el culte a l’emperador i, després de la seva mort, el Senat el va divinitzar. 

Lívia es mostrava al públic com una matrona exemplar i fidel consellera d’August, situada en un discret segon pla, però tenia accés a l’enorme xarxa d’informació que Octavi havia construït per governar l’Imperi i també rebia despatxos, informes i peticions d’instruccions dels governadors de les províncies. No ho podia fer obertament perquè una dona prenent decisions en assumptes de govern de gran complexitat, amb la mateixa dedicació que un home, hauria estat una transgressió insuportable per a l’ordre social estable. 

Després de cinquanta-dos anys de matrimoni ben avingut, l’any 14 de la n.e. August va morir. Lívia es va retirar a la seva vil·la de Prima Porta, una casa luxosa que va ser lloc de descans de la família imperial. L’any 20 hi faria col·locar una còpia de marbre d’una estàtua de bronze d’August. Tiberi es va convertir en el nou emperador, però era esquerp i tímid i no va saber manejar el Senat com ho havia fet August. Tampoc no va tenir bones relacions amb el seu nebot Germànic, casat amb Agripina, néta d’August, que gaudia de més popularitat entre la ciutadania. 

L’audiència de l’acròbata, Capri, Henryk Siemiradzki (1898)

Un dels episodis més foscos dels primers anys del mandat de Tiberi va ser la mort inesperada de Germànic l’octubre del 19, a Dafne (a prop d’Antioquia), en circumstàncies misterioses, fet que va fomentar el rumor que havia estat enverinat a instàncies de Tiberi i Lívia. La vídua de Germànic, Agripina, es va enemistar amb Tiberi. El prefecte de la guàrdia pretoriana, Luci Eli Sejà, que era el braç executor de Tiberi, va dur a terme una forta repressió contra l’entorn d’amics i partidaris d’Agripina. L’any 26 Tiberi es va establir a l’illa de Capri, des d’on va seguir organitzant les províncies, mentre que Sejà va acumular molt de poder a Roma.

L’any 29, després de la mort de Lívia, el règim de terror de Sejà i Tiberi es va desbocar. Agripina i el seu fill Neró van ser desterrats, acusats de traïció. Sejà va iniciar una sèrie de judicis amanyats contra senadors i altres membres de la classe dirigent per desfer-se de rivals i confiscar-los els béns. Més endavant ell també cauria en desgràcia. Malgrat tot, com que això no va afectar les classes populars, es pot dir que Tiberi va ser un bon administrador de l’Imperi. De tarannà auster, en lloc d’organitzar noves campanyes a l’estranger va fer ús de la diplomàcia per mantenir la pau i va fortificar les  fronteres. En morir va deixar les arques del tresor amb 3.000 milions de sestercis i un imperi més fort i consolidat. 

Lívia va morir a l’edat de vuitanta-sis anys. Havia aconseguit el respecte i l’admiració en tot l’Imperi. Seria recordada com una emperadriu poderosa i virtuosa. El seu nét Claudi la va fer divinitzar l’any 42 per reforçar el seu paper d’emperador. Per últim, vull subratllar que Lívia va saber aprofitar amb molta habilitat l’oportunitat que li va brindar August d’intervenir en activitats polítiques. 

Maria Lluïsa Latorre, 15 de maig de 2018

Duble Buble: Cantem amb Sant Tomàs

Duble Buble participa al concert solidari CANTEM AMB SANT TOMÀS per celebrar els 40 anys del periòdic El 9 nou 

—VIC, al Teatre Atlàntida, 10 de març de 2018

Un dels actes per commemorar el quarantè aniversari d’El 9 nou va ser un festival benèfic molt emotiu i entranyable en què hi van participar músics osonencs i alumnes de Sant Tomàs. 

Moment de la interpretació de «Perduts enmig de l’espai» en què en Jaume, el cantant de Duble Buble, dirigeix l’Ivan, en Sergi i en Jordi de Sant Tomàs

El director artístic del concert, Jordi Sunyer, es va encarregar d’aparellar els nois i noies de Sant Tomàs amb els músics, grups o cantautors que actuaven al concert. Pel que fa a Duble Buble vam comptar amb les veus d’Ivan Expósito, Sergi Bustillo i Jordi Comes per interpretar el tema «Perduts enmig de l’espai». Jordi Sunyer també va destacar la bona predisposició dels músics professionals a participar en un projecte «sense precedents» i quan, dies abans, va sostenir que «l’experiment és molt agosarat, però el resultat crec que serà excepcional», els fets li van donar la raó perquè sí, va ser una nit excepcional, tant per als que assistien al concert com per als que el miraven des de les seves cases gràcies a la retransmissió en directe feta per El 9 TV. Com també per als mateixos participants, que vam poder presenciar les actuacions entre bambolines i gaudir, riure i emocionar-nos alhora. 

L’acte va ser presentat per la periodista d’El 9 Nou Natàlia Peix, amb la col·laboració de Joel Leon, Miguel Talavera i Sergi Ibáñez. Entre el públic hi havia el president del Parlament, Roger Torrent, que va pujar a l’escenari per fer un dels discursos de la nit, just abans de la nostra actuació. El van precedir els parlaments del director general d’El 9 Nou, Jordi Molet, del president de Sant Tomàs, Antoni Ramírez, i del primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Vic, Josep Arimany. 

El fi de festa el va posar en Joan Crosas amb la cançó «Torna, torna Serrallonga». Amb tots els artistes dalt de l’escenari, Crosas va fer cantar el públic, que es va aixecar i va aplaudir una bona estona. Les entrades costaven 15 euros i els diners que es van recaptar, més de 9.000 euros, es destinaran íntegrament a equipar l’obrador de xocolata del centre ocupacional de Riudeperes.

Va ser una nit de solidaritat, inclusió, comunió i innovació. Una nit rodona que no oblidarem. Per això vull dedicar un agraïment molt especial a l’artífex de tot, el periodista musical Jordi Sunyer.

Maria Lluïsa Latorre, 1 de maig de 2018

Duble Buble: exposició de fotografia a Manlleu

Sessió de fotos de Duble Buble per al Grup Fotogràfic Cabrerès, l’Esquirol (4 de març de 2018)

Era un matí de diumenge assolellat quan ens vam trobar al carrer del Pont perquè ens fessin unes fotos per a l’exposició que el Grup Fotogràfic Cabrerès va inaugurar a Manlleu el 6 d’abril de 2018 a la sala d’exposicions de Can Puget amb el títol EL CABRERÈS, RETRATS MUSICALS. 

D’esquerra a dreta Josep Creus, Maria Martínez i Cure Vilaregut. Leonci Coromina darrere la Mag Farigola. Ramon Ferrer, Jaume Coromina i al seu davant, ajupit, Enric Santiañez. Finalment Francesc i Lluïsa Latorre. 

Els fotògrafs per als quals vam posar eren cinc, la Mag Farigola, l’Enric Santiañez, en Jordi Vilaregut (Cure), en Jose Pecci i en Josep Creus. Ens van fer col·locar de maneres diferents mentre aguantàvem el sol de cara, però va ser molt divertit i al final vam fer una foto de tots plegats per immortalitzar el moment.

En aquesta mostra els visitants podran gaudir d’una trentena d’imatges en blanc i negre de persones vinculades amb la música i amb el Cabrerès. És un dels primers projectes del Grup Fotogràfic Cabrerès, que es va formar la passada tardor amb la intenció de canalitzar i potenciar l’afició a la fotografia d’un seguit de fotògrafs de la zona. Els seus membres han volgut plasmar el lligam entre compositors, intèrprets, cobles, corals, grups, cantautors i mestres amb un espai natural d’alt valor ecològic i cultural en què destaquen les siluetes de la muntanya de Cabrera i el pla d’Aiats. 

Per últim, recordar que l’exhibició es podrà visitar fins al 29 d’abril, de dijous a divendres de les sis a les vuit del vespre.

Maria Lluïsa Latorre, a 14 d’abril de 2018

 

Cacera de bruixes: xerrada a l’Institut La Plana

Xerrada sobre la cacera de bruixes a l’Institut La Plana

—VIC, a l’Institut La Plana, 2 de març de 2017

A tercer d’ESO toca estudiar l’edat moderna, que és l’època en què va tenir lloc el fenomen repressiu de la cacera de bruixes, per això la professora Júlia Pamos em va convidar a impartir una conferència sobre aquest tema als seus estudiants. I he de dir que va ser tot un privilegi dirigir-me a un alumnat de procedència tan diversa.

Comunitat educativa de l’Institut La Plana (foto del 2014)

La majoria es van sorprendre força quan vaig llegir algunes cites misògines dels pares de l’Església, com ara aquesta de Sant Odó, abat de Cluny (segle X): «La bellesa física de les dones només és aparent i no va més enllà de la pell. Si els homes poguessin veure què amaguen a sota, així com es diu que el linx de Beòcia pot veure l’interior, amb la visió de les dones se’ls regiraria l’estómac. Si no ens possible tocar amb la punta del dit un gargall o un excrement, ¿com podem arribar a desitjar abraçar aquest sac de fems?»

Un alumne desconcertat em preguntava: «¿Però qui els va escriure, aquests llibres?» Va ser una mica difícil explicar-li que la paraula escrita no equival a la veritat i que sempre cal fer una mirada crítica de les nostres lectures.

Miniatura que representa Sant Odó

Per mitjà de les moltes preguntes vaig tenir l’oportunitat d’aclarir que la persecució la van protagonitzar principalment les autoritats civils i no la Inquisició espanyola, una creença errònia que moltes pel·lícules han contribuït a estendre. Ben al contrari, gràcies a la investigació exhaustiva de l’inquisidor Alonso de Salazar Frías sobre les acusacions de bruixeria a Zugarramurdi i Urdax, el 29 d’agost de 1614 la Suprema Inquisició va prohibir la persecució de la bruixeria.

Bruixes anant al sàbat, Luis Ricardo Falero (1878) Les pintures amb persones nues que apareixien al llarg de l’exposició van provocar el somriure de gran part de l’auditori. 

Institut La Plana (foto del 2018)

També van sorgir preguntes sobre els meus llibres, en els quals la dona hi és molt protagonista, i els vaig confirmar que, com ja suposaven, sóc feminista i sense complexos. L’altre aspecte que es va posar de manifest és que fenòmens que considerem nous com la postveritat i les Fake news (notícies falses) existeixen de molt abans.

Els temes que vaig anar desgranant al llarg de la xerrada estan explicats en altres entrades sobre la cacera de bruixes i aquí no els repetiré. Només vull afegir que va ser una experiència molt gratificant passar un matí en un institut de secundària i dirigir-me i contestar les preguntes d’un grup inquiet de nois i noies d’entre 14 i 15 anys.

Maria Lluïsa Latorre, 2 d’abril de 2018

Dones invisibles: tertúlia al magazín televisiu Ben Trobats

TERTÚLIA SOBRE DONES INVISIBLES

—Magazín matinal Ben Trobats, La Xarxa Televisions, 27 de setembre de 2017

La Clara Tena presenta i dirigeix el programa Ben Trobats que s’emet de dilluns a divendres a La Xarxa de televisions locals. Els dimecres hi té lloc la tertúlia de dones, un espai en què es reivindica la igualtat i que modera la Clara Armengol, periodista de VOTV (Vallès Oriental Televisió). De nou vaig tenir el plaer de participar-hi, en aquesta ocasió per parlar de dones inspirant-nos en el meu llibre DONES INVISIBLES. 50 RETRATS DE DONES QUE HAN CANVIAT LA HISTÒRIA SENSE QUE LA HISTÒRIA HO RECONEGUI. 

D’esquerra a dreta Sònia Casas, Carme Lluveras, Clara Armengol, Clara Tena, Maria Lluïsa Latorre i Maria Àngels Cabré.

A més de les presentadores Clara Armengol i Clara Tena, i la seva col·laboradora habitual Carme Lluveras, vam intervenir-hi la Sònia Casas, cap de redacció de la revista Sàpiens, una servidora, Maria Lluïsa Latorre, i l’escriptora i directora de l’Observatori Cultural de Gènere, Maria Àngels Cabré. Sobretot vam parlar de dones que són poc o gens conegudes, però que han aconseguit fites importants. Són les dones que la història ha silenciat. Podeu seguir la tertúlia al següent enllaç:

http://www.xiptv.cat/ben-trobats/capitol/dones-invisibles

La Sònia Casas es va referir al fet que a vegades les dones són eclipsades per altres dones. Per exemple tothom coneix la gran comtessa Ermessenda i, en canvi, una dona tan notable com Arsenda d’Àger és molt desconeguda. Com va dir la Clara Armengol és allò que «en destaquem una i ja pensem que el greuge històric està reparat i no ens fixem en la resta de dones de la mateixa època». La Maria Àngels Cabré va matissar que és la trampa del patriarcat, són els homes que només destaquen una dona perquè només deixen un petit espai per a les dones.

Precisament el capítol vint-i-sis del meu llibre el dedico a Arsenda d’Àger, una dona de la petita noblesa que va governar al costat del seu espòs, Arnau Mir de Tost, en terres de frontera. El dia 23 de maig de l’any 1068 va dictar un testament que avui dia valorem com un document excepcional. Al seu marit li va deixar els escacs, unes boniques peces de cristall de roca d’origen àrab que identifica com a «nostres». Actualment es conserven al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Al testament, per amor prega i demana a Arnau, per Déu i per la caritat i l’amor que Déu ha posat entre l’home i la dona, que per la seva ànima es compleixi tot el que ella ha demanat en el testament. ¿No us sembla bonic que al segle XI una esposa demani al seu marit que compleixi les seves últimes voluntats en nom de l’amor? 

Maria Lluïsa Latorre, 14 d’octubre de 2017

Duble Buble: actuació a l’Adoberies Fest

Actuació de Duble Buble a la segona edició de l′Adoberies Fest, Vic (15 de setembre de 2017)

Tres anys després d’actuar amb motiu de la celebració de la Marató a l’Esquirol, els components de Duble Buble ens vam animar a reunir-nos de nou per assajar unes quantes peces i participar a la segona edició de l’Adoberies Fest. Ens feia una especial il·lusió perquè, després de molts anys, podríem comptar amb el bateria del grup original, Fonsu Coromina, i amb la contribució estel·lar del saxofonista Pep Poblet. 

En primer pla, el saxofonista Pep Poblet. Al fons, Francesc Latorre al baix i Fonsu Coromina a la Bateria 

Per contra, durant els assajos es va haver de retirar la cantant Maria Martínez per problemes personals. Malgrat les dificultats, vam aconseguir la col·laboració de la cantant Laura Cruells per interpretar els temes «Clava’t» i «Pecats».

L’Adoberies Fest va començar l’any passat. Aleshores un dels organitzadors, Marcel Pujols, en va dir: «L’Adoberies Fest s’estrena a una zona declarada Bé d’Interès Nacional però que, precisament per això, ningú gosa tocar. Un dels solars abandonats i plens de runa del barri s’ha habilitat per fer-hi concerts des de la tarda fins a la mitja nit. Els il·luminats que han adobat el terreny no volen (o “no volem”, perquè estic escrivint això i sóc un d’aquests il·luminats per la llum divina) que la festa sigui flor d’un dia. La intenció és que el lloc que s’ha arreglat es faci servir més vegades per activitats culturals de tota mena abans que el barri caigui a trossos o que un pla urbanístic de l’Ajuntament ordeni l’enderroc dels edificis. Veurem com surt la primera prova, us haig de dir que pinta bé». 

Ramon Ferrer a la guitarra, Laura Cruells i Jaume Coromina als micròfons i de la teclista, una servidora, només se n’albira la partitura

Doncs bé, en aquest solar recuperat, l’espai col·lectiu La Clota hi va organitzar una programació alternativa al Mercat de Música Viva de Vic els dies 14, 15 i 16 de setembre de 2017. Així ho anunciaven al seu web: «Segon any de concerts al barri amb més encant i escorpins per metre quadrat de Vic. Aquest any ens movem a l’Espai Col·lectiu La Clota (si aneu al racó de l’any passat sentireu les guitarres a l’altra banda del carrer i ho trobareu fàcil) i ens liem a fer-ho també dijous. Més de 20 grups —un bon pollo— i menjar vegetarià».

A pesar que la pluja va fer retardar les actuacions i va portar un ambient una mica feixuc, el recinte es va anar emplenant de gent i, per a sorpresa nostra, estava replet quan, passades les onze, vam començar amb un contundent «Urbi et Orbi». Vam continuar amb «Perduts enmig de l’espai», «Beirut», «Clava’t», «La meva nòvia era equilibrista», «Pecats» i «Cristina». L’interès del públic, que va ballar, cantar i aplaudir cada cançó, va ser la constant durant tot el concert. No esperàvem una resposta tan entusiasta ni la repercussió mediàtica que vam tenir als mitjans de comunicació i les xarxes:

Instagram  http://shashinshu.net/tags/dublebuble

Canal taronja Osona i Moianès  http://www.canaltaronja.cat/osona/mmvv-amb-accent-osonenc/ 

Duble Buble reapareixen a la programació alternativa al Mercat (revista Enderrock). El públic més veterà va trobar un espai de reunió per a reviure els 80 a la programació alternativa al Mercat: la segona edició de l’Adoberies Fest, a l’espai col·lectiu La Clota, va portar el llegendari grup osonenc Duble Buble.

He trigat a fer aquesta entrada a causa dels esdeveniments excepcionals que estem vivint al nostre país. Des d’aquí expresso el meu desig profund que tot l’esforç i sacrifici de la ciutadania i dels nostres representants polítics ens portin a la independència de Catalunya.  

Maria Lluïsa Latorre, 9 d’octubre de 2017 

Menopausa: tertúlia al magazín televisiu Ben Trobats

TERTÚLIA SOBRE LA MENOPAUSA 

—Magazín matinal Ben Trobats, El Punt Avui TV, 21 de juny de 2017 

La menopausa és el moment específic en què desapareix la menstruació, que sol ser entre els quaranta cinc i els cinquanta-cinc anys, si bé per identificar-la com a tal ha d’haver passat un any des de l’última regla. El climateri és el període de transició cap a l’etapa de la vida no reproductiva, comprèn els mesos o anys d’irregularitats menstruals prèvies a la desaparició definitiva de la regla, la menopausa pròpiament dita, i els canvis posteriors. 

La doctora Magda Duran i la Carme Lloveras en un moment de la tertúlia

Una constatació dels prejudicis que encara pesen sobre les dones són les falses creences sobre la menopausa que es prodiguen entre l’opinió pública. Per sort, cada vegada són més les dones que exigeixen informació honesta, sustentada per la major evidència possible. Per tant, tertúlies com la del programa Ben trobats són necessàries per desmentir la idea promoguda per la gran indústria farmacèutica segons la qual la menopausa és un estat anòmal que convé medicar. La menopausa és una etapa natural en la vida de les dones i les convidades que vam participar a la tertúlia ho vam deixar ben clar. 

El programa Ben Trobats s’emet al Punt Avui TV i a la Xarxa de televisions locals. El presenta i dirigeix la Clara Tena i els dimecres modera la tertúlia de dones la Clara Armengol, periodista de VOTV (Vallès Oriental Televisió). Hvam intervenir la Montse Roura, fundadora i directora de l’associació sobre la menopausa Ella y el Abanico, la Magda Duran, especialista en ginecologia i obstetrícia de Barnaclínic, una servidora com a metgessa de família i escriptora, i vam comptar amb la participació estel·lar de la Carme Lloveras. Us en deixo l’enllaç:

http://www.xiptv.cat/ben-trobats/capitol/menopausa

Per accedir al portal creat per l’emprenedora Montse Roura, Ella y El abanico: 

http://ellayelabanico.com/

Encara que les tertulianes vam estar d’acord amb moltes coses, també hi havia discrepàncies que ara comentaré. Tant la doctora Magda Duran com la Montse Roura coincidien a dir que ara hi ha tractaments efectius i segurs per tractar alguns símptomes de la menopausa, que no cal patir, que és qüestió de qualitat de vida. Però pel que fa a la teràpia hormonal substitutiva o THS no hi puc estar d’acord. S’ha de tenir en compte que els símptomes atribuïbles a la menopausa, i no al fet de viure més anys, són els fogots, la sequedat vaginal, l’insomni, el canvi de la distribució del greix corporal i la pèrdua de massa òssia. La THS només incideix en els fogots i la sequedat vaginal. I si bé sembla que frena la pèrdua de massa òssia, una pèrdua que amb els anys s’estabilitza, a les guies actuals sobre opcions de tractament per a la prevenció de fractures osteoporòtiques no es contempla la THS (no és possible dedicar aquí l’espai que mereixeria el tema de l’osteoporosi i l’enfocament integral que requereix).

I sobre la seguretat, l’estudi de la Women’s Health Initiative (WHI) del 2002 va concloure que amb la THS augmentava el risc de patir càncer de mama, malalties coronàries, ictus i embòlies pulmonars. I no solament això, sinó que diversos estudis han constatat una associació entre la disminució sobtada de l’ús de la THS, arran de l’estudi de la WHI, i la reducció del càncer de mama.  

La líder birmana Aung San Suu Kyi va complir setanta-dos anys el passat dinou de juny i es troba en la seva plenitud

A CONTINUACIÓ, MÉS INFORMACIÓ PER COMPLEMENTAR LA TERTÚLIA SOBRE LA MENOPAUSA: 

Un error molt difós és creure que després de la menopausa la dona de sobte es queda sense estrògens. En realitat li disminueixen els necessaris per ovular i per sostenir un embaràs, però en segueix produint petites quantitats que són suficients per a moltes altres funcions. Els ovaris no deixen de funcionar del tot, per bé que segreguen més andrògens. D’altra banda, les glàndules suprarenals també en produeixen, d’andrògens. A partir d’aquí, algú podria interpretar que si es produeixen més andrògens es traduirà en una pèrdua de feminitat, però res més lluny d’això. Aquests andrògens es transformen en estrògens en els teixits perifèrics gràcies a l’aromatasa, un enzim que afavoreix la conversió d’andrògens en estrògens i que es troba àmpliament expressada en teixits com l’adipós, que és el greix distribuït a tot el cos. D’aquesta manera, després de la menopausa els andrògens esdevenen una important font per obtenir estrògens.

Traslladat a xifres, l’ovari disminueix fins a un 90% la secreció d’estrògens, bàsicament estradiol, que de 110 picograms / ml passa a 7 pg / ml. Aleshores li pren el relleu la conversió perifèrica d’andrògens en estrògens. Després de la menopausa l’estrogen predominant és l’estrona i pot ser convertida a estradiol per un altre enzim, cosa que fa que els nivells circulants d’estradiol pugin a 10-20 pg / ml. Encara que puguin semblar unes quantitats irrisòries, les hormones són uns missatgers bioquímics que regulen les funcions metabòliques amb ínfimes quantitats. Pel que fa a l’altra hormona sexual femenina, la progesterona, després de la menopausa manté uns nivells similars a la fase proliferativa del cicle ovàric a l’etapa fèrtil; la fase proliferativa inclou els dies que van de la menstruació a poc abans de l’ovulació.

Els canvis fisiològics i psicològics que s’experimenten després de la menopausa són diferents per a cada dona. Per exemple, la sensació sobtada de calor que coneixem per fogots es pot acompanyar d’enrogiment en algunes dones, d’altres queden ben amarades de suor i unes poques senten com un ofec. Poden repetir-se unes quantes vegades al dia o ser gairebé inexistents —les dones maies no en tenen—. Poden ser suaus o tan intensos que despertin a la nit. Es presenten en un 80% de les dones però la majoria els assumeix com un fet natural. Tampoc no afecten igual altres símptomes que s’han relacionat amb la menopausa com els canvis de la pell, la sequedat vaginal, el cansament, els trastorns de la son, la irritabilitat… Ni el ritme de pèrdua de massa òssia dels primes anys de la menopausa, que després s’estabilitza, és el mateix per a totes les dones.

Cal dir que revisions exhaustives i rigoroses dels estudis disponibles sobre la menopausa han posat en dubte l’associació que sovint es fa entre incontinència urinària i menopausa, i n’han descartat la relació amb la depressió, els dolors articulars i els canvis en l’esfera sexual. Segons les enquestes la majoria de dones no perden el desig sexual, en part perquè les petites quantitats d’estrògens que els circulen pel cos són suficients per gaudir del sexe, però sobretot perquè hi influeixen altres factors com fer una vida saludable, mantenir un bon estat d’ànim, o l’actitud del company sexual. D’altra banda, no s’ha demostrat un increment important del risc cardiovascular després de la menopausa. 

Faig un incís per aclarir que les dones que per malaltia han hagut de patir una extirpació quirúrgica dels ovaris, o que se’ls va aturar la menstruació de manera brusca per una situació traumàtica, o que se’ls va presentar la menopausa abans d’hora, mereixerien una sèrie de consideracions a part que no es poden reflectir en un escrit com aquest.

Malgrat que són moltes les dones que viuen la menopausa amb naturalitat, ¿per què a Internet hi ha tants webs i blocs que la segueixen presentant com un problema? La resposta és que fa més de quaranta anys van aparèixer els primers arguments pretesament científics —i no em refereixo a la tradició literària androcèntrica i misògina envers la menopausa que es remunta a fa molts segles— per convertir-la en una anomalia o en un estat patològic.

Anciana davant el mirall, Bernardo Strozzi (c. 1615) A l’edat moderna es menyspreava i es caricaturitzava la vellesa, que se situava entre els quaranta i cinquanta anys.

Heus aquí el que escrivia el ginecòleg Robert Wilson al seu llibre, publicat el 1966, Feminine Forever: «Tota dona viva avui dia té l’opció de romandre femenina per sempre. Ja no cal que li preocupi la cruel ironia que les dones envelleixen més ràpidament que els homes». I coses tan ofensives com: «Totes les dones postmenopàusiques són eunucs, però amb la teràpia hormonal substitutiva els pits i òrgans genitals no s’arruguen. Es farà molt més agradable conviure-hi i no es tornaran avorrides i poc atractives». El llibre va ser un best-seller i va persuadir molts metges a prescriure la teràpia hormonal substitutiva o THS i moltes dones a demanar-la. L’any 1969, el psiquiatre David Reuben mantenia al seu llibre Tot el que sempre va voler saber sobre el sexe, que la feminitat anava lligada als ovaris, un cop els estrògens esgotats la dona prenia una aparença masculina: «No és un home però tampoc no és una dona; aquests individus viuen en el món de l’intersexe». Posteriorment va promocionar la THS amb frases com «la feminitat de la dona és una flor preciosa i fràgil, si no se l’alimenta es marceix ràpidament». 

A la dècada dels setanta les companyies farmacèutiques que fabricaven THS van triplicar les vendes. Però a banda de promoure-la com la font de l’eterna joventut li van atribuir una sèrie de beneficis per mitjà de suposats experts: «L’estrogen, en particular, mereix més atenció perquè les seves propietats de millora de les habilitats cognitives, que han estat verificades en diversos assajos clínics controlats, es complementen amb la seva capacitat de prevenir la malaltia cardiovascular i l’osteoporosi, per reduir el risc de càncer de còlon i recte, i la mortalitat en general en les dones postmenopàusiques». 

Al nostre país se’n va estendre l’ús, prescrita pels ginecòlegs, als anys noranta. L’any 2000 alguns «experts» es van lamentar en els mitjans de comunicació perquè, comparat amb altres països, a Espanya molt poques dones prenien THS. Després d’anys de debat sobre si la THS augmentava el risc de càncer de mama, l’any 2002 sorgien estudis que ho confirmaven i el 2004 va saltar l’alerta. També es va relacionar la THS amb més risc de patir càncer d’ovari, accidents vasculars cerebrals (ictus), malalties cardíaques i embòlies pulmonars. És a dir, no sols no oferia cap protecció, tal com havien promès, sinó que fins i tot representava un risc vascular. Després es va saber que els experts que havien opinat tan favorablement sobre la THS havien estat ben recompensats pels principals fabricants mundials d’estrògens. 

Actualment, després d’anys d’avaluar diferents assajos s’ha demostrat que els riscos del tractament amb THS superen els efectes beneficiosos. I per bé que moltes dones no hi noten cap benefici, el poder de la indústria farmacològica és tan gran que encara molts ginecòlegs la recomanen. Les autoritats sanitàries n’han limitat la indicació a les dones que, adequadament informades, considerin que pateixen símptomes climatèrics que afecten de manera important la seva qualitat de vida, i sempre fent servir la dosi mínima efectiva durant el menor temps possible. Ara bé, un estudi fet a Espanya va detectar que només el 57,3% de les dones que en consumien en coneixien el risc.

La model Nicola Griffin, de 56 anys, va ser contractada el 2016 com a musa de l’edició especial de roba de bany de la revista Sports Illustrated

Acabo amb unes RECOMANACIONS TELEGRÀFIQUES: 

Entendre que amb la menopausa comença una etapa de moltes oportunitats. L’experiència i coneixement acumulats i la capacitat de reflexió i serenor la poden convertir en una etapa apassionant, creativa i de plenitud.

Seguir una dieta equilibrada i variada, de pocs greixos i quantitats suficients de calci en forma de llet i iogurts descremats i formatges baixos en greix. Sense perseguir una figura prima, la rodonesa no està renyida amb l’elegància i la pell i la fesomia de la cara ho agrairan.

Practicar activitats físiques com caminar, ballar o nedar, i fer els exercicis de Kegel per enfortir el sòl pèlvic, que a més de prevenir i controlar la incontinència d’orina i de millorar la sexualitat, estimulen les glàndules encarregades de lubrificar i milloren la sequedat vaginal.

Dutxar-se amb aigua no molt calenta o tèbia i les més atrevides acabar amb aigua freda, que tonifica el cos. Eixugar-se amb cura i hidratar la pell. 

Exposar-se al sol deu minuts al dia i prendre suplements de vitamina D.

Convertir la dificultat d’adormir-se en moments per somiejar, relaxar-se o fer plans.

Afavorir la connexió amb el propi cos alliberat de seguir els cànons establerts. 

Recordar que la nostra feminitat roman intacta perquè no depèn d’un grapat d’hormones. 

Maria Lluïsa Latorre, 23 de juny de 2017

Món en femení: Jezabel, princesa de Tir i reina d’Israel

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones conegudes que han patit el descrèdit i la calúmnia. 

El nom de Jezabel ha esdevingut sinònim de maldat, seducció, infidelitat, depravació sexual, ambició i idolatria. Sobretot en el món anglosaxó. Algunes d’aquestes connotacions negatives no s’entenen perquè, a la Bíblia interconfessional, els passatges de l’Antic Testament que es refereixen a Jezabel en cap moment la mostren lasciva ni infidel al marit, el rei Acab. Sí que queda com una intrigant amb pocs escrúpols a l’episodi de la vinya de Nabot, però el principal pecat que se li retreu és la idolatria: «Realment, no hi va haver mai ningú que, com Acab, es llancés a fer el mal que ofèn el Senyor. La seva dona, Jezabel, l’havia seduït. El seu comportament va ser del tot abominable: donava culte als ídols repugnants, tal com feien els amorreus que el Senyor havia expulsat de davant dels israelites.» 

Jezabel, Henry John Stock (1882)

En els últims decennis s’ha posat en dubte el caràcter històric d’algunes narracions de la Bíblia i no es consideren una font fiable, sobretot perquè van ser escrites segles després dels fets que s’hi descriuen i des d’una visió totalment monoteista. Disciplines com l’arqueologia, la semiòtica i la història comparada han aportat informació més fidedigna pel que fa a la història d’Israel. Per això, i perquè les dades sobre Jezabel són molt escasses, per apropar-nos-hi cal conèixer el context històric de Fenícia i Israel a la primera meitat del segle IX a.n.e.:

Els FENICIS eren un poble d’origen semític que vivien en una franja costanera del llevant mediterrani, limitada a l’est per la serralada del Mont Líban i sense límits gaire precisos al nord i al sud. Dels cedres dels boscos frondosos de les cadenes muntanyoses de l’est n’obtenien una fusta de molt bona qualitat, cosa que els va permetre construir els magnífics vaixells mercants que els convertirien en els millors navegants de l’antiguitat. 

Vaixell mercant fenici en un baix relleu de Sidó

Les ciutats fenícies s’ubicaven al litoral o en illes properes a la costa. Als seus ports arribaven metalls, espècies, ivori i perfums que els fenicis intercanviaven per fusta, salaó de peix, oli, vi i tint porpra per a la roba, que tenia molta demanda perquè el color roig porpra era signe de prestigi. Es pot dir que el territori era un corredor comercial entre Àfrica i Àsia. La prosperitat que se’n derivava permetia que s’organitzessin en ciutats estat independents, cadascuna amb el seu sobirà. Això sí, ben fortificades, perquè Egipte i Assíria en cobejaven el control. En destacaven Sidó, Biblos, Arados i Tir, de les quals sortien els vaixells mercants per aconseguir metalls com l’or, la plata i el coure. 

Durant el segle IX a.n.e., la pressió demogràfica i la recerca de recursos van empènyer els fenicis a fundar colònies per tota la Mediterrània. Aquesta expansió començava poc abans que el pare de Jezabel, el rei Etbaal, iniciés el seu regnat. Encara que a la Bíblia l’anomenen rei dels sidonis, Etbaal governava tota la regió de Fenícia i la ciutat de Tir n’era el centre de poder. El déu principal de Tir era Baal-Melqart i, segons l’historiador Heròdot, el temple dedicat al seu culte estava flanquejat per dues columnes d’or massís i maragdes. No se sap res de la mare de Jezabel i és té notícia d’un germà, Baal-Eser, perquè més endavant va succeir Etbaal. Per la seva condició de princesa fenícia, Jezabel es va criar rodejada de riquesa i va rebre una educació molt acurada. No hem d’oblidar que els fenicis van idear l’alfabet que després els grecs van adoptar i van difondre per tota la Mediterrània. Com és natural, se li devia inculcar el culte als déus del seu poble, Baal-Melqart i Astarte.

Regió de Canaan al segle IX a.n.e.

Pel que fa a l’ISRAEL d’abans de l’exili de Babilònia (586 a.n.e.), gràcies a la cultura material trobada als llogarrets de l’altiplà de Canaan se sap que el monoteisme no era la religió predominant o exclusiva, tal com pretenen els primers llibres de la Bíblia jueva. A Israel es practicava un henoteisme que barrejava diversos noms com el de Jahvè (YHVH) i el d’El (Déu suprem d’Ugarit), o el de Jahvè i la seva paredra Aixerà, identificada sovint amb l’Astarte fenícia o la Ixtar mesopotàmica. S’han trobat diverses tines domèstiques dels segles IX – VIII a.n.e. que contenen inscripcions que demostren la hipòtesi que Jahvè tenia per companya una deessa (Aixerà). 

Vol dir que mentre Jezabel passava la infància a Tir, a la veïna Israel no només hi havia el culte religiós a Jahvè. Aleshores hi governava el rei Omrí del qual la Bíblia diu: «Omrí va ofendre el Senyor amb el seu comportament i va ser pitjor que tots els seus predecessors. En tot va fer com Jeroboam, fill de Nebat, imitant els pecats que aquest havia fet cometre a Israel i irritant amb els seus ídols el Senyor, Déu d’Israel». De fet, a la Bíblia es recrimina tant a Jeroboam, rei d’Israel, com a Roboam, rei de Judà, i als seus successors que construïssin recintes sagrats, que eren llocs de culte pagà situats dalt d’un turó amb arbres, bosquets i pilars al voltant d’un o més altars. 

Il·lustració de l’artista Balage Balogh, que es basa en estudis arqueològics de la ciutat de Samaria al segle IX a.n.e

El rei Omrí va fer construir una nova ciutat que va anomenar Samaria i la va convertir en la capital definitiva d’Israel —abans ho havia estat Tirsà— i hi va viure els sis últims anys del seu regnat. Omrí va concertar amb el rei Etbaal el matrimoni del seu fill Acab amb Jezabel per interessos polítics i econòmics. Els fenicis necessitaven estendre les seves rutes comercials per terra, i a Israel li convenia tenir un accés a la costa per reforçar els intercanvis comercials amb les ciutats de Canaan. Políticament, aquesta aliança els reforçava contra les incursions constants dels arameus.

Acab va continuar la construcció de la nova capital, Samaria, la va fortificar amb una muralla més gran i en va ampliar el palau, que segons la Bíblia va decorar amb ivori: «La resta de la història d’Acab, tot el que va fer, el palau d’ivori que va construir i totes les ciutats que va fortificar, tot consta en la Crònica dels reis d’Israel.» També va fer construir un palau a Jizreel, al nord de Samaria. Amb Jezabel van tenir tres fills, Ahazià, Jehoram i Atalia, que anys després es casaria amb Joram, rei de Judà. 

Si fem cas de la Bíblia, mentre Acab es dedicava a governar o estava immers en campanyes militars, Jezabel feia perseguir els profetes de Jahvè i imposava el culte als déus Baal i Astarte. Però això no concorda amb els costums dels fenicis. Al contrari del monoteisme que defensaven els profetes Elies i Eliseu, la religió fenícia no era exclusivista, cada ciutat estat tenia el seu déu principal —a Sidó la deessa principal era Astarte i a Tir el déu principal era Baal-Melqart— i a les colònies que fundaven, els déus fenicis se sincretitzaven amb els déus locals. Però als redactors de la Bíblia els va interessar fer quedar Jezabel com la principal impulsora del paganisme, malgrat que ja formava part de la religió popular hebrea: «Acab, fill d’Omrí, començà a ser rei d’Israel l’any trenta-vuit del regnat d’Asà, rei de Judà. Va regnar vint-i-dos anys a Samaria [del 874 al 853 a.n.e.]. Amb el seu comportament va ofendre el Senyor, més que tots els seus predecessors. No en tingué prou d’imitar els pecats de Jeroboam, fill de Nebat, sinó que, a més, es va casar amb Jezabel, filla d’Etbaal, rei dels sidonis. Acab donava culte a Baal i l’adorava; li va erigir un altar en un temple a Samaria. Acab va fer també el bosquet sagrat.» 

En l’episodi de la vinya de Nabot, Acab vol comprar-li la vinya que té al costat del palau de Jizreel, Nabot s’hi nega i Jezabel intriga perquè dos falsos testimonis l’acusin de blasfemar. Nabot acaba apedregat i Acab es queda la vinya. Que fos escrit amb molta posterioritat li treu veracitat. En realitat sembla el pretext perquè el profeta Elies comuniqui a Acab que ha ofès el Senyor i que escombrarà la seva descendència. Jahvè també deixa per a Jezabel el següent missatge: «Els gossos devoraran Jezabel al peu de la muralla de Jizreel». 

Acab va morir en un enfrontament amb els arameus per recuperar la ciutat de Ramot-Galaad en què s’havia aliat amb Josafat, rei de Judà. El van enterrar a Samaria i el va succeir el seu fill Ahazià. Jezabel es va convertir en la reina mare. A la Bíblia es fa referència a una gran quantitat de fills d’Acab que no eren de Jezabel, si fos cert voldria dir que va tenir unes quantes concubines.

Per als que no coneguin el relat bíblic sobre el final de Jezabel i el llinatge d’Acab en faré un resum. Ahazià va morir després de dos anys de regnat i el va succeir el seu germà Jehoram. Onze anys després a Judà es va proclamar rei Ahazià, fill de Joram i Atalia, i per tant nét d’Acab i Jezabel. Jehoram d’Israel es va aliar amb el seu nebot Ahazià de Judà per combatre els arameus a Ramot-Galaad. Jehoram va ser ferit a la batalla i es va retirar a Jizreel per recuperar-se. Mentrestant, el profeta Eliseu, successor d’Elies, va proclamar rei d’Israel el general Jehú perquè exterminés el llinatge d’Acab. Des de Ramot-Galaad Jehú es va dirigir amb la seva tropa a Jizreel. Ahazià havia anat a visitar el seu oncle i tots dos van baixar a rebre Jehú. Jehoram va preguntar a Jehú: «¿Véns en so de pau, Jehú?». Jehú va contestar: «¿Com vols que hi hagi pau mentre mantens les prostitucions idolàtriques de la teva mare Jezabel i totes les seves bruixeries?». Tot seguit Jehú va ferir de mort Jehoram. Ahazià va aconseguir fugir però el van perseguir i més tard va morir a Meguidó. Quan Jehú va traspassar la porta del recinte real Jezabel era a la finestra i Jehú va ordenar que la tiressin daltabaix. Després Jehú va fer exterminar tots els fills d’Acab, els seus familiars, dignataris i sacerdots. Jehú també va fer assassinar els prínceps de Judà parents d’Ahazià, els profetes de Baal i els seus adoradors. Ara bé, malgrat aquesta carnisseria, a la mateixa Bíblia es denuncia que els cultes pagans van continuar: «Jehú va extirpar d’Israel el culte a Baal, però no es va apartar dels pecats que Jeroboam, fill de Nebat, havia fet cometre a Israel.» 

Es té confirmació històrica de l’existència del rei Omrí per l’estela de Meixà (c. 850 a.n.e.), descoberta a Tel Diban, que testimonia que els moabites havien estat sotmesos al rei d’Israel, Omrí, i que el rei Meixà de Moab es va revoltar contra el fill. A l’estela de Kurkh (a la foto) el rei assiri Salmanassar III va fer registrar la derrota que, segons ell, va infligir el 853 a.n.e. a una coalició de reis, entre els quals s’esmenta el rei Acab i els soldats i carros que hi va aportar. A l’obelisc negre de Salmanassar III, del 827 a.n.e., hi apareix una figura postrada a terra davant del rei d’Assíria amb la inscripció: «Tribut de Jehú, fill d’Omrí. En vaig rebre plata, or, un bol d’or, una àmfora d’or, copes d’or, estany, un ceptre real…»

El 2007, l’erudit Marjo Korpel va concloure que un segell datat al segle IX a.n.e., amb la inscripció JZBL en hebreu, pertanyia a Jezabel. És una descoberta important perquè indica que firmava documents oficialment com a reina i que podia despatxar algunes qüestions de govern amb independència del seu espòs: 

Se sap que Acab no va ser un rei dèbil dominat per la seva esposa, tal com alguns autors pretenen. Ben al contrari, va ser un governant hàbil i un líder militar que va mantenir a ratlla els moabites i arameus i va preservar la pau amb Judà i Fenícia. I encara que els registres bíblics no ho reflecteixen, el regnat d’Acab i el del pare es consideren dels més pròspers d’Israel. En canvi, durant el mandat de Jehú els arameus li van arravatar els territoris de Transjordània. Tret de l’acusació no fonamentada de Jehú sobre «les prostitucions idolàtriques i bruixeries», res no indica que la reina Jezabel fos una dona lasciva, ni perversa. Pel que fa a la idolatria, va existir a Israel abans i després de Jezabel i seria absurd culpar-la de venerar els déus del seu poble. En definitiva, Acab va trobar en Jezabel una esposa culta, intel·ligent, de gustos refinats i, sobretot, fidel, que va contribuir activament en la prosperitat d’Israel. 

Maria Lluïsa Latorre, 18 de juny de 2017

Món en femení: Lívia, emperadriu de Roma

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones conegudes que han patit el descrèdit i la calúmnia. 

L’emperadriu Lívia i la reina Cleòpatra VII van ser contemporànies i, malgrat estar en bàndols enfrontats, comparteixen la imatge de dones malèvoles, ambicioses i autoritàries. Diria que som moltes les persones que encara recordem la magnífica interpretació que va fer l’actriu Siân Phillips d’una Lívia perversa i intrigant a la sèrie Jo, Claudi. En el meu imaginari, Lívia va quedar com el prototip per excel·lència de la dona malvada, freda i calculadora. Però és un retrat molt injust amb la Lívia històrica. 

Estàtua sedent de Lívia, exposada al Museo Arqueológico Nacional (Madrid) 

Lívia Drusil·la va néixer el 30 de gener del 59 o 58 a.n.e. (abans de la nostra era). La mare es deia Aufídia i era filla del magistrat Marc Aufidi Lurcó, i el pare es deia Marc Livi Drus Claudià, un membre de la gens Clàudia, una de les principals famílies patrícies de Roma. L’any 43 o 42, quan Lívia tenia entre quinze i disset anys, el pare la va casar amb un cosí de la mateixa gens Clàudia, Tiberi Claudi Neró, de quaranta-tres anys. Tant el pare com l’espòs de Lívia eren contraris a Juli César, que havia estat assassinat el març del 44. Marc Antoni i Octavi van unir les seves forces per perseguir els adversaris de Cèsar i l’octubre del 42 els van derrotar a la batalla de Filipos. El pare de Lívia, que havia lluitat amb el bàndol perdedor, es va suïcidar. Poc després, el novembre, va néixer Tiberi, el primer fill de Lívia.

L’any 41, Fúlvia i Luci Antoni, esposa i germà de Marc Antoni, es van enfrontar a Octavi. Tiberi Claudi Neró va prendre partit per Marc Antoni i va deixar Roma amb Lívia i el seu fill per dirigir-se a Perusa. La ciutat va ser assetjada pels exèrcits d’Octavi i, quan va caure, en van haver de fugir. Van passar per moltes penalitats i perills, en un èxode que finalment els va portar a refugiar-se a Esparta. Quan un any després Octavi i Antoni es van reconciliar, l’espòs de Lívia es va beneficiar d’una amnistia general que va permetre que tots tres tornessin a Roma. 

La tardor del 39, quan Lívia devia tenir dinou anys i estava embarassada del segon fill, va ser presentada a Octavi, de vint-i-cinc anys. De manera inesperada, Octavi va decidir que Lívia havia de ser la seva esposa i es va divorciar d’Escribònia pocs dies després de néixer la seva filla Júlia. També va obligar Tiberi Claudi Neró a divorciar-se de Lívia, la qual en un principi no hi estava massa d’acord, però la van convèncer. S’ha dit que l’interès d’Octavi era unir-se a la potent família Clàudia, però no hi ha cap explicació satisfactòria dels beneficis que aquest casament li aportaria, per això es tendeix a pensar que va ser per amor. L’enllaç es va celebrar el 17 de gener del 38, tres dies després de parir el segon fill, Claudi Drus, però algunes fonts diuen que encara estava embarassada. En tot cas, el petit va ser portat a la casa del pare perquè Tiberi Claudi Neró havia pactat amb Octavi que criaria i educaria els seus fills. Quan l’any 33 va morir, Tiberi i Drus van anar a viure amb Lívia i Octavi.

Quan es diu de Lívia que després del matrimoni amb Octavi «va representar de manera exemplar les virtuts de la matrona romana: castedat, obediència, pietat, lleialtat, modèstia…», com si fos una mera imatge pública, es deixa de banda que ja les havia portat a la pràctica. Tot i que la van casar amb un home que podia ser el seu pare i amb qui va passar molts perills, el va seguir i mai no es va queixar. Després, li agradés o no, va haver d’unir-se a un home que havia estat enemic de la seva família i separar-se dels fills. Fins aquí, la biografia de Lívia ens revela una jove d’una gran fortalesa que obeeix el que disposen els homes de la seva família. 

Pintura mural de la vil·la de Lívia a Primaporta, una casa luxosa propietat de Lívia que va ser lloc de descans de la família imperial. 

Després del casament, Lívia es va mantenir en un segon pla mentre Octàvia assumia el paper de primera dama. L’any 35 Octavi va concedir tant a Lívia com a Octàvia una sèrie de privilegis: alliberar-les de la tutela masculina i poder gestionar els seus béns, la sacrosanctitas —ofendre-les es podia penar amb la mort— i l’honor d’erigir-los estàtues. Octàvia tenia dues filles del seu primer matrimoni i un fill, Marcel, que va néixer el 42. De la unió amb Marc Antoni van néixer Antònia Major i Antònia Menor (esposa de Drus i mare de l’emperador Claudi). L’any 30 va acollir els tres fills de Cleòpatra i Antoni i un fill d’Antoni amb Fúlvia, Juli Antoni. Amb tota aquesta prole va anar a viure amb el seu germà Octavi i també es va preocupar de la seva filla, Júlia. I sota el mateix sostre ja vivien Tiberi i Drus, els fills de Lívia. 

L’estiu del 29, després que Octavi hagués derrotat Cleòpatra i Marc Antoni, va tornar a Roma victoriós. Havia posat fi a un segle de guerres civils i va encetar un nou ordre, una època de pau i prosperitat, la pax romana, que va gestionar amb molta cautela i habilitat. En aparença va restablir les estructures republicanes, però va mantenir el poder i l’any 27 el Senat li va atorgar el títol d’August. Es va convertir en l’emperador César August i Lívia en la seva consellera, però, en aparença, sense ultrapassar l’espai domèstic i privat. 

Un passatge de Sèneca descriu que August va descobrir que Cneu Corneli Cinna havia participat en una conspiració contra ell i es debatia entre castigar-lo, perquè «faria morir un home jove de bona casa i nebot del gran Pompeu», o no, «¿deixaré que el meu assassí es passegi al seu aire?». En veure’l tan atribolat Lívia li va dir: «¿Rebràs consell de les dones? Fes el que fan els metges quan els remeis acostumats no fan efecte: fan servir els contraris. Per mitjà de la severitat no has tret cap profit fins ara: a Salvidiè va seguir Lèpid; a Lèpid, Murena […]. Comença a experimentar com et serviran la dolçor i la clemència. Cinna ha confessat: perdona’l; ja no podrà perjudicar-te més i la teva glòria en traurà profit». 

Virgili llegeix l’Eneida a Lívia, Octàvia i August, Jean Auguste Dominique Ingres (c. 1812), Musée des Augustins (Toulouse). L’escena mostra com Octàvia cau desmaiada a la falda d’August quan Virgili esmenta el seu fill Marcel, mort als dinou anys. Mentrestant, Lívia es manté impertorbable. 

August pensava en el seu nebot Marcel com el seu successor i el va casar amb la seva filla Júlia l’any 25. Però Marcel va morir el 23 víctima d’una epidèmia que va causar moltes morts. Segons Dió Cassi va córrer el rumor que Lívia l’havia fet enverinar. Octàvia es va retirar de la vida pública fins que va morir, l’any 11 a.n.e.

Lívia i August no van tenir descendència. Pel que fa als fills de Lívia, tant Tiberi com Drus van ser grans generals romans i estaven altament capacitats per succeir August si es donava el cas. Però els néts d’August, Gai i Luci, fills de Júlia i d’Agripa, i que August havia adoptat com a fills, els precedien en la línia successòria. Luci va morir l’any 2 de la nostra era a Massàlia (Marsella). Gai va morir dos anys després a l’antiga ciutat de Lícia, ubicada al sud d’Anatòlia. Tàcit n’escriu que «els va arravatar una mort fatalment prematura o potser una maniobra de Lívia», una acusació sense fonaments. I encara menys fonament té que, molt abans, tingués res a veure amb la mort del seu fill Drus, amb vint-i-nou anys, el 14 de setembre de l’any 9. Drus dirigia una campanya a Germània quan el seu cavall va relliscar i en caure li va esclafar la cama. Un mes després moria de gangrena en braços del seu germà Tiberi. La seva mort va commocionar tota la família.

Lívia va exercir de primera dama amb molt d’encert. Com que controlava el seu vast patrimoni, amb moltes propietats agrícoles, el va saber incrementar i va dedicar part dels seus diners a la construcció i restauració d’edificis i a fer moltes obres caritatives. Després de cinquanta-dos anys de matrimoni ben avingut, l’any 14 de la nostra era, August va morir i Lívia va rebre el nom de Júlia Augusta. Els enfrontaments amb el seu fill Tiberi, successor d’August, no van trigar a aparèixer. La historiografia en culpa Lívia per voler actuar com a coregent. Més aviat a Tiberi l’exasperaven el prestigi i capacitat d’influència de la seva mare. Irònicament, se suposa que Lívia va cometre els crims que se li atribueixen per convertir el seu fill Tiberi en emperador.

Entre les morts que se li imputen hi ha la de Marcel, nebot i gendre d’August; les de Gai, Luci i Pòstum, néts d’August; la de Germànic, nét de Lívia; i la del mateix August. També se la culpa de la caiguda en desgràcia de Júlia, desterrada pels seus excessos sexuals, tot i que alguns autors sostenen que va tenir més a veure amb una conspiració política contra el mateix August. Però aquests delictes només es basen en especulacions i rumors, no hi ha proves per donar-los crèdit. Els cronistes romans feien servir expressions com «és probable», «s’ha especulat», «d’acord amb els rumors», però enlloc es diu que algun rumor sigui cert. En canvi, sí que se sap que Lívia mai no va perdre la confiança d’August.

Lívia, interpretada per l’actriu Siân Phillips a la sèrie Jo, Claudi

A la sèrie Jo, Claudi se’ns presenta un August bonàs i innocent, que es deixa enganyar fàcilment per les intrigues de Lívia, però no es correspon amb el real. August va ser un home molt hàbil i calculador, que sabia aprofitar les bones oportunitats i, si calia, podia ser cruel i despietat. 

L’any 29 Lívia va morir a l’edat de vuitanta-sis anys. Seria recordada com una emperadriu poderosa i virtuosa, i venerada per moltes generacions.

Maria Lluïsa Latorre, article publicat a la revista electrònica Vèrtex el març del 2013. Completat i revisat el 13 de maig de 2017

Món en femení: la reina Cleòpatra VII

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones conegudes que han patit el descrèdit i la calúmnia.

Cleòpatra VII, l’última reina d’Egipte, és una de les figures més famoses de la història, però al llarg dels segles se n’ha transmès una imatge molt allunyada de la realitat. Ha estat el personatge històric més adulterat de l’antiguitat. 

Bust de Cleòpatra, Altes Museum de Berlín 

Pel seu origen macedoni, Cleòpatra segurament era rossa i de pell clara. Cuidava molt la imatge externa amb vestits distingits, que lluïa amb la dignitat d’una reina oriental i ptolemaica, adorns, maquillatge i fragàncies, però es diu que el seu atractiu principal irradiava del seu discurs intel·ligent, la seva veu encisadora i un gran sentit de l’humor.

L’any 331 a.n.e. Alexandre el Gran va fundar Alexandria, va dominar Egipte i després de la seva mort un dels seus generals, Ptolomeu, va iniciar la dinastia que governava el país quan l’any 69 a.n.e. va néixer Cleòpatra. Aleshores la dinastia ptolemaica estava en decadència i Egipte s’havia convertit en un estat titella de Roma. L’any 58 la germana gran de Cleòpatra, Berenice, va liderar una revolta contra el pare, Ptolomeu XII Auletes, que va viatjar a Roma per buscar ajuda. L’exèrcit romà el va restituir al tron el 55 a canvi de molts diners. Tan aviat com va tornar, Ptolomeu XII va fer executar la seva filla Berenice IV, de només vint-i-un anys. Vol dir que de molt joveneta, Cleòpatra ja va saber què eren les fosques intrigues per aconseguir regnar. També va ser conscient de les quantitats ingents que el seu pare havia de pagar a Roma per mantenir el poder, cosa que comportava gravar els ciutadans amb impostos desorbitats. 

Pel que fa a Alexandria, era una ciutat culta i cosmopolita en què convivien egipcis, grecs, jueus i siris. El seu far majestuós, els edificis de marbre blanc a la gran avinguda anomenada Via Canòpica, la famosa biblioteca, els temples sumptuosos i els jardins de somni en feien una ciutat resplendent.  

El poeta favorit, Lawrence Alma-Tadema (1888)

Cleòpatra va rebre una educació per esdevenir reina, dominava diversos idiomes i va ser la primera dels ptolomeus que es va preocupar d’aprendre la llengua egípcia. Com que els ptolomeus havien adoptat el costum dels faraons de l’Imperi Nou de casar-se entre germans, quan el 51 Cleòpatra va accedir al poder, a divuit anys, junt amb el seu germà Ptolomeu XIII, de deu anys, van contraure matrimoni. Havien heretat un país molt endeutat amb Roma. Al principi ella va governar en solitari, però l’any 48 es va veure obligada a exiliar-se per les intrigues dels consellers del seu germà. 

L’octubre del mateix any Juli Cèsar, de cinquanta-dos anys, va visitar Alexandria. Encara mantenia un cos atlètic i era un gran seductor i faldiller. També era un home casat, però amb la seva quarta i última esposa, Calpúrnia, no tenien fills. Cleòpatra, que tenia vint-i-un anys, va aconseguir reunir-s’hi en secret i va començar el seu idil·li. Tots dos eren cultes i intel·ligents i van veure que compartien interessos. La coneguda anècdota en què un criat de confiança la va portar davant Juli Cèsar embolicada en una catifa és acceptada com a certa per la majoria d’historiadors. Juli Cèsar va intentar reconciliar els dos germans, però no se’n va sortir. El bàndol de Ptolomeu XIII es va enfrontar a Juli Cèsar, que es va posar al costat de Cleòpatra en la guerra fratricida que acabaria amb Ptolomeu XIII afogat al Nil, en un combat naval, el març del 47. La germana menor de Cleòpatra, Arsínoe, que s’havia aliat amb el germà, va ser feta presonera i portada a Roma. 

Relleu de la reina Cleòpatra VII i el seu fill Ptolomeu Cesarió al Temple d’Hathor, a Denderah 

Després de recuperar el tron, Cleòpatra va recórrer Egipte amb Juli Cèsar, que va quedar tan fascinat del país com de la reina. Però les obligacions havien fet que Juli Cèsar ja no estigués a Egipte quan l’estiu del 47 Cleòpatra va parir el seu fill, Ptolomeu Cesarió. Mentrestant, per ordre de Cèsar, Cleòpatra s’havia casat amb el germà més petit, d’onze anys, Ptolomeu XIV.

La tardor del 46, Juli Cèsar havia acabat la campanya a l’Àfrica i va demanar a Cleòpatra que anés a Roma amb Cesarió. Els va hostatjar a la vil·la que tenia als afores de la ciutat. Calpúrnia ho va acceptar amb resignació. Però el març del 44 Juli César va ser assassinat. En el seu testament personal va nomenar hereu el fill d’una neboda, Octavi. Desolada, Cleòpatra va tornar a Egipte amb Cesarió, on va seguir governant sense cap ingerència de Roma. Pocs mesos després moria el seu germà i coregent Ptolomeu XIV. L’historiador jueu Flavi Josep (37 − 101 n.e.) va atribuir aquesta mort a Cleòpatra, la culpava d’haver-lo fet enverinar, però sentia una gran animadversió per la reina egípcia i no és una font fiable. 

Marc Antoni i Octavi van perseguir els adversaris de Cèsar. L’octubre del 42 les seves forces van derrotar les de Brutus i Cassi a la batalla de Filipos i es van repartir l’Imperi. Marc Antoni es va quedar amb les províncies d’Orient i l’any 41 va convocar Cleòpatra a la ciutat de Tars per motius polítics. Després de fer-se esperar un temps, la reina s’hi va presentar amb una luxosa embarcació, vestida d’Afrodita i li va oferir un magnífic banquet. Marc Antoni, de quaranta-dos anys, va quedar enlluernat, l’atracció va ser mútua i junts van viatjar cap a Alexandria. Faig un parèntesi per parlar d’Arsínoe, la germana de Cleòpatra, que havia estat perdonada per Juli Cèsar i vivia exiliada a Efes. Sembla que encara aspirava a destronar Cleòpatra per esdevenir reina d’Egipte i, segons cronistes com Apià, Dió Cassi i Flavi Josep, Marc Antoni la va fer assassinar per provar la seva lleialtat a Cleòpatra. 

El març del 40 Antoni va haver d’anar a Tir perquè els parts havien envaït les seves províncies d’Orient. D’allà va tornar a Roma perquè els seus partidaris havien provocat un enfrontament amb Octavi. Finalment es van reconciliar i per segellar la pau, Antoni, que havia enviduat recentment de Fúlvia, es va casar amb Octàvia, la germana d’Octavi. A finals de l’any 40, a Alexandria van néixer els fills bessons de Cleòpatra i Antoni, Alexandre Heli i Cleòpatra Selene. 

L’any 37, Antoni volia emprendre una campanya contra els parts, però necessitava la riquesa egípcia i la ciutat d’Alexandria com a centre d’operacions. Va deixar Octàvia, que estava embarassada de la segona filla, i va demanar a Cleòpatra que es reunís amb ell a Antioquia. La reina li va concedir l’ajuda que sol·licitava, però a canvi d’un seguit de condicions, recollides a les DONACIONS D’ALEXANDRIA, que incloïen reconèixer Cesarió com el fill de César, acceptar la paternitat dels bessons i casar-se amb ella, però també restituir a Egipte territoris a l’Àfrica i l’Orient que n’havien format part. Antoni hi va accedir i es van casar a Antioquia. Però la campanya contra els parts, entre el 36 i el 34, va fracassar. Els cronistes romans en van culpar l’influx de Cleòpatra. Entremig va néixer el seu tercer fill, Ptolomeu Filadelf. 

Relleu a l’interior del temple d’Hathor, a Denderah, de construcció ptolemaica

L’any 34, però, la campanya d’Antoni contra Armènia sí que va ser un èxit, i en va obtenir un tresor immens que va oferir a Cleòpatra a Alexandria, on va celebrar la victòria i va fer públiques les Donacions d’Alexandria. Octavi, que era un mestre de la propaganda, ho va presentar tot com una gravíssima ofensa a Roma.

Antoni va fer la petició formal de divorci d’Octàvia l’any 33. Octavi va llençar una campanya molt dura contra Cleòpatra, a qui va acusar de bruixa perillosa, pervertida, promiscua i meuca. El 32 va convèncer el Senat per declarar la guerra a Cleòpatra. Finalment, el conflicte és va decidir a la batalla naval d’Àctium, el setembre del 31. Derrotats, Antoni i Cleòpatra van tornar a Egipte. El juliol de l’any 30 Octavi va envair Alexandria, Antoni no hi va poder fer front i es va suïcidar. Segons la llegenda, el 12 d’agost Cleòpatra es va fer mossegar per una cobra egípcia, un símbol faraònic, i va morir assistida per les seves donzelles. Octavi va respectar el desig de Cleòpatra que l’enterressin amb Antoni, però va fer executar Cesarió i el fill gran d’Antoni i Fúlvia, Marc Antoni Antillus, tots dos de disset anys. 

Els cronistes romans van qualificar Cleòpatra d’astuta, ambiciosa, manipuladora, perversa, meretriu i cortesana. Els historiadors del segle XIX van reproduir els mateixos prejudicis. Però la imatge de lascívia i sensualitat que sempre ha acompanyat Cleòpatra es va desdibuixant, tot sembla indicar que només va mantenir relacions íntimes amb Juli Cèsar i Marc Antoni. A les princeses ptolemaiques se’ls inculcava la virginitat per mantenir el llinatge pur, només es podien unir a homes de la reialesa, per això les casaven amb els germans. En tot cas, la unió de Cleòpatra amb els dos homes més poderosos de Roma va respondre a raons polítiques i estratègiques, encaminades a preservar la independència d’Egipte. 

Bust que s’havia atribuït a Cleòpatra VII. Exposat al British museum, actualment es creu que podria ser d’una dona que volia imitar la reina, o d’una persona del seu seguici.

A Egipte, durant segles, Cleòpatra VII va ser venerada com una reina heroica i una gran patriota. Estudis més recents l’han descobert com una reina treballadora, que va reconstruir el país i que va mantenir Roma allunyada d’Egipte durant més de vint anys. Després d’ella, Egipte va perdre la independència i es va convertir en una província més de l’Imperi romà.

Maria Lluïsa Latorre, publicat a la revista electrònica Vèrtex el març del 2013. Revisat i completat el 6 de maig de 2017