Autor: Maria Lluïsa Latorre

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones poderoses que han patit el descrèdit i la calúmnia. 

Ingilberga va ser l’última abadessa del monestir de Sant Joan de Ripoll (avui dia Sant Joan de les Abadesses). L’any 1017 les monges de la comunitat van ser expulsades per una butlla del papa Benet VIII, acusades de ser «nefandíssimes meretrius de Venus». Davant d’aquest fet la historiografia sempre havia alçat la veu a favor de la veracitat de les acusacions. Així ho expressava l’historiador Ramon d’Abadal: «La culpabilitat de les monges de Sant Joan, històricament no pot ésser negada». Tanmateix, s’ha anat fent lloc la visió que considera que clausurar el monestir, sota el pretext que les monges hi portaven una vida llicenciosa, va ser una maniobra per confiscar el seu vast patrimoni.

Monja, Julio Romero de Torres (1930). Obra inacabada.

Ingilberga va néixer al voltant del 976 fruit d’una relació extramatrimonial entre Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i Besalú, i la muller d’Ermemir, vicari del castell de Besora, que també es deia Ingilberga. Del matrimoni d’Ermemir de Besora i Ingilberga havien nascut Gombau, Emma-Ingilberga i Oliba. Si se sap que Ingilberga era filla natural del comte Oliba Cabreta i d’Ingilberga és perquè consten com els pares en un document del segle XV, en què es fa referència a l’acta d’oferiment que van fer de la seva filla l’any 987, quan Ingilberga devia tenir entre deu i dotze anys, al monestir de Sant Joan. Aleshores n’era l’abadessa Fredeburga, emparentada amb la casa comtal de Cerdanya i Besalú. Quan les novícies entraven al monestir aportaven un dot que, en el cas d’Ingilberga, va ser l’alou de Tellet, situat al Vallespir. 

El pare d’Oliba Cabreta, Miró II de Cerdanya, era fill dels comtes Guifré I el Pelós i Guinedilda. La mare, Ava de Cerdanya, va enviudar el 927, quan els fills eren menors d’edat. Com que en el testament, Miro II l’havia anomenat tutora dels fills i usufructuaria vitalícia de tots els béns que els deixava, Ava va exercir el govern dels comtats de Cerdanya i Besalú fins que els va anar associant als seus fills a mesura que es feien grans. Cap a l’any 941 la transmissió del poder es va completar, però la comtessa Ava va continuar apareixent en la documentació, al costat dels seus fills, ja que Miró II li havia atorgat el dret de vigilància sobre el seu patrimoni fins a la seva mort, que es va produir cap al 961.

El comte Oliba Cabreta es va casar amb Ermengarda pels volts del 966 i van tenir quatre fills, Bernat, Guifred, Oliba i Berenguer, i almenys una filla, Adelaida. Per expiar els seus pecats, el 988 Oliba Cabreta va renunciar als seus comtats i es va retirar a l’abadia de Montecassino, on moriria dos anys després. La seva herència era indivisa i Ermengarda va governar els comtats del marit junt amb els fills. Després de la mort d’Ermengarda, que va tenir lloc el 994, els fills es van repartir els territoris. El primogènit, posteriorment conegut com Bernat Tallaferro, es va convertir en comte de Besalú, Guifred en comte de Cerdanya i Oliba en comte de Berga i de la part del Ripollès que no era d’altres comtats veïns. El germà petit, Berenguer, havia seguit la carrera eclesiàstica i el 993 havia estat nomenat bisbe d’Elna. Bernat I de Besalú s’havia casat amb Toda de Provença el 992 i de la seva unió naixerien Guillem, Guifré, Hug, Berenguer, Adelaida, Garsenda, Enric i Constança.

Ingilberga era descendent de la família comtal i, potser per això, quan el 996 va morir la seva predecessora va esdevenir abadessa de Sant Joan. Devia rondar els vint anys. Al monestir vivien dotze monges, totes filles de famílies de la noblesa, però també hi feien vida, separadament, els clergues adscrits al servei religiós del convent. La doble comunitat, femenina i masculina, s’articulava al voltant de dos claustres i l’església es trobava al centre del doble cenobi. Des dels temps de l’abadessa Emma hi havia un escriptori on es confeccionaven llibres litúrgics. Poc se sap del mandat d’Ingilberga, però es diu que va actuar amb fermesa per protegir el ric patrimoni monàstic —que es va ampliar amb les donacions de les novícies Elo, Emma i Ledgarda— dels freqüents intents del poder laic per apropiar-se’n. 

 

Hildegard von Bingen i les seves monges, autor desconegut (segle XIII)

A l’agost del 1002, quan tenia trenta-un anys, el germanastre d’Ingilberga per part de pare, Oliba, va cedir el comtat de Ripoll al seu germà Bernat, el de Berga al seu germà Guifré i va ingressar al monestir de Santa Maria de Ripoll. El 1008 en va ser escollit abat i, pocs mesos després, també es va convertir en abat del monestir de Sant Miquel de Cuixà. A causa de la seva fama, el 1009 també va ser nomenat abat de Sant Martí del Canigó i altres monestirs van adoptar el seu estil de govern.

El 1016, el comte Bernat I va viatjar a Roma acompanyat del seu germà, l’abat Oliba, i d’un seguici de religiosos per denunciar el comportament impúdic de les monges de Sant Joan davant del papa Benet VIII. Vegeu com ho reflecteix la butlla papal que va ser emesa uns mesos després, ja a l’any 1017: «Certament, la sol·licitud meritòria del clementíssim comte de Besalú, Bernat, convençuda que pertocava d’una manera molt especial a la seva glòria el comprovar si els llocs dintre dels Iímits del seu principal servien, amb la lliure devoció dels seus avantpassats, el culte diví, va portar en coneixement de la Seu Apostòlica, conjuntament amb alguns clergues ausonencs enviats per la votra caritat a Nós —o sigui, l’ardiaca i el principal i el guardià de l’església, homes religiosos, d’immillorables costums, preclars en el testimoni—, no sense causar-nos una gran tristesa, l’existència d’una horrible infàmia quan van explicar-nos que en un cert lloc en honor de Sant Joan, situat dintre dels termes de la vostra diòcesi, i anomenat Ripoll, el qual havia estat donat per l’ofrena piadosa dels fidels a sacerdots i serventes de Déu per tal que hi visquessin sota unes regles, en aquest lloc, doncs, s’havia causat una injúria de tot punt detestable contra la venerable religió i que no sols hi exercien irreverentment els ludibris de Venus, sollats els propòsits de santedat, sinó també —i esgarrifa de sentir-ho— havien comès parricidi amb els infants concebuts irregularment per tal que quedés totalment desconeguda la falta».

Tot el text s’exclama de la disbauxa sexual de les monges, però no hi diu amb qui cometien els actes libidinosos. Amb els clergues i escribes del monestir? Amb pagesos que treballaven les terres? Amb algú que passava per allà? Sobta que es fessin unes acusacions tan greus sense donar ni una pista de la participació masculina. A sobre, Bernat I va assegurar que el desori era tan notori que no calia aportar cap prova: «El qual [el comte Bernat I], havent estat preguntat diligentment per Nós, ja que ens era difícil de donar crèdit a aquest tipus de queixes, si aquesta incontinència d’elles s’havia fet pública i si havien estat reptades alguna vegada, a causa d’aquest crim, pels seus superiors, va testificar, basant-se en les afirmacions de molts, que era tan manifest en tots els seus detalls que no calia adduir cap prova, i que havien estat increpades privadament moltes vegades per ell mateix i després públicament encara més vegades per mitjà de les persones que heu fet venir a la nostra presencia, perquè la causa de la llur perdició us afectava molt directament, i elles, en canvi, havien desfermat encara més impudentment els frens de la seva lascívia precisament quan havien de reprimir eis impulsos de la seva concupiscencia».

La mateixa butlla revela el segon motiu del viatge a Roma de Bernat I de Besalú: «Finalment demanava [el comte], d’una manera molt insistent, a l’apostòlica potestat que, extirpades immediatament de soca-rel les que havien pol·luït la seva santa professió amb repetits contagis i havien profanat un lloc sagrat destinat al servei diví amb les disbauxes venèries, demanava, doncs, amb molts precs que la nostra autoritat confirmés la implantació d’un orde clerical que hi visqués religiosament per sempre». És a dir, a més de la dissolució de la comunitat femenina, la comitiva va aconseguir establir a Sant Joan un orde masculí i anomenar-ne abat un fill de Bernat, Guifré, com també erigir el nou bisbat de Besalú, del qual Guifré, només amb dotze anys, en seria el primer i únic bisbe. Feia temps que Bernat cobejava els béns del monestir de Sant Joan com a dotació per al bisbat de Besalú, cosa que ja hauria de fer dubtar de la veracitat de les acusacions, però que una persona de la talla de l’abat Oliba el secundés va fer que molts historiadors hi donessin crèdit.

Santa monja en oració, Sebastian de Llanos Valdés (entre el 1625 i el 1677)

Incrèdul, el Papa va convocar totes les monges de Sant Joan a Roma perquè responguessin davant dels acusadors, però no hi van acudir, fet que s’ha vist com una prova més de la seva culpabilitat. Tanmateix, potser Ingilberga i les seves companyes van considerar que no pagava la pena embarcar-se en un viatge tan llarg i fatigós perquè no hi tenien res a fer: «Però Nós, fent ús de la nostra apostòlica longanimitat més que no del dret de la nostra sentència, vam enviar a I’abadessa, de la qual deien que era la més facinerosa, i a les altres una missiva en la qual hi determinàrem una treva canònica generosa per tal que en el dia que vam precisar es presentessin a Roma davant dels acusadors, ja sigui personalment ja sigui per mitjà de delegats que poguessin respondre adequadament a les acusacions; però elles defugiren aquesta solució […]». 

A continuació podeu llegir com Benet VIII va ordenar l’expusió de les monges: «I, ja que es van privar a elles mateixes de l’honor i de la situació de la qual gaudien, desitjant les cupiditats obscenes, refermats en la nostra autoritat i informats a través de les nostres Iletres, us manem amb I’autoritat apostòlica que les expulseu absolutament del lloc abans citat, com a nefandíssimes meretrius de Venus, i que les desposseïu de tot domini i, en el seu Iloc, hi instituiu solemnement un clergat que se sotmeti a l’ordre canonical i que hi visqui perennement sota l’advocació i el patrocini de Sant Pere, del nostre i dels nostres successors, sabent que el mateix venerable comte, del qual hem parlat abans, va donar, per amor de Déu, el lloc amb molts béns, amb tots els que hi eren adscrits, a Sant Pere Apòstol, determinant, a més, que cada any s’havia de lliurar al palau de Laterà la quantitat de tres mancusos procedents d’allí». No obstant això, Benet VIII no les va deixar en la indigència: «Entengueu, però que reservo, només gràcies a la indulgencia apostòlica, això a les expulsades: que totes les que triïn d’habitar fora del monestir plorant amb continuada lamentació el crim de tan gran lascívia, siguin sustentades tant pel que fa referencia a l’aliment com al vestit, mentre visquin». Les monges es van repartir entre el monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona i el de Sant Daniel de Girona, on van ser ben acollides, probablement perquè no es creien les acusacions. Pel que fa a Ingilberga va anar a viure a Vic.

Si bé el comte Bernat I es va sortir amb la seva, el bisbat de Besalú va ser molt efímer. Després que l’any 1020 Bernat morís ofegat a les aigües del Roine, la pressió dels bisbats veïns va fer que la diòcesi de Besalú fos abolida i recuperessin els seus antics dominis i que Guifré de Besalú, sense la protecció política del pare, es retirés a Sant Joan.

El 27 de febrer del 1017 havia mort a Barcelona el comte Ramon Borrell¹. L’abat Oliba li va dedicar un llarg poema fúnebre nomenat Epicedion. La seva viuda, Ermessenda de Carcassona, va governar el comtat com a tutora del seu fill menor d’edat, Berenguer Ramon I. En el seu testament, Ramon Borrell va deixar Ermessenda com a titular vitalícia dels seus comtats, és a dir, va esdevenir senyora i usufructuària del patrimoni marital, sempre que no es tornés a casar. A finals del 1017, a instàncies d’Ermessenda, Oliba va ser nomenat bisbe auxiliar de Vic i, l’any següent, poc després de la mort del seu predecessor, el bisbe Borrell, el 24 de febrer del 1018, va se ordenat bisbe de Vic. En un context polític molt dur, en què emergia la violència feudal, la comtessa Ermessenda va tenir en l’abat Oliba un conseller fidel i indispensable.

Segell de la comtessa Ermessenda, Museu Capitular de Girona. És una calcedònia de tons violats que té el nom gravat en llatí i en àrab.

Mentrestant, Ingilberga vivia a Vic, a la casa del seu nebot Guillem, que era fill d’Emma-Ingilberga i Guifred de Balsareny, i membre de la canònica vigatana. Guillem sempre va mantenir una relació molt propera amb el bisbe Oliba, que el va ordenar com a diaca el 1020 i, més endavant, com a ardiaca el 1030. Guillerm va acompanyar el bisbe Oliba en diversos viatges i va participar en les assemblees de Pau i Treva. Durant el seu mandat, el bisbe Oliba va fundar el monestir de Montserrat. Entre el 1023 i el 1025 hi va instituir una filial de Ripoll, que va ser esmentada com a cenobium de Monteserrado el 1036. A Vic havia fet construir una nova catedral dedicada a Sant Pere i el 1038 va ser consagrada per l’arquebisbe de Narbona. Oliba va morir a Sant Miquel de Cuixà, mentre hi estava de visita, el 30 d’octubre del 1046, tenia setanta-cinc anys. Guillem el va succeir com a bisbe de Vic.

Ingilberga va morir el 26 de març del 1049 a l’edat de 72 anys. Al martirologi de la catedral de Vic hi figura com a «abadessa de bona memòria, germana del bisbe Oliva». Al necrologi del monestir de Sant Joan també se’n va deixar constància: «El dia 7è abans de les calendes d’abril, al palau episcopal de Vic morí Ingilberga, de bon record, abadessa del monestir. Insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució a causa de la justícia». A partir d’aquí, que cadascú es quedi amb el seu veredicte, el meu és d’innocència.

Maria Lluïsa Latorre, 5 de juliol del 2023

¹ Ramon Ordeig i Mata. «El dia de la mort del comte Ramon Borrell (27 de febrer de 1017)». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. LV, 2014, pp. 65-82.

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones poderoses que han patit el descrèdit i la calúmnia. 

Quan es va convertir en reina d’Austràsia, per a la princesa visigoda Brunequilda va començar una nova vida que estaria plena de vicissituds i conspiracions. Malgrat que va demostrar que era una reina ben capacitada per governar, al llarg dels quaranta-set anys que va exercir el poder es va crear molts enemics, alguns dels quals es van aliar per donar-li un final tràgic i infame. No sols la van torturar i executar amb una crueltat incomprensible fins i tot per a l’època, la van voler destruir totalment i van imposar un nou relat per enfosquir-ne la figura.

L’espera d’una reina merovíngia, Jean Paul Laurens (1910)

Brunequilda va néixer probablement el 543, però hi ha fonts que situen el naixement entre el 543 i el 550. Del seu nom es poden trobar variants com Bruniquilda, Brunegilda, Brunekilde, Brunelda, Brunilda o Brunehaut i significa cuirassa de guerrer. Els seus pares, Atanagild i Gosuinda, eren de la noblesa visigoda i tenia una germana més gran anomenada Galswinta. Es creu que la mare va néixer entre el 520 i el 530 i que era descendent d’una de les famílies nobiliàries visigodes d’estirp més antiga.

Àkhila I, que era el rei dels visigots des del 549, va intentar sotmetre Còrdova el 550, però va patir un fracàs estrepitós i es va retirar a Mèrida, capital de Lusitània i probablement del regne visigot. El 551, aprofitant que Àkhila estava en hores baixes, el noble Atanagild i els seus partidaris li van disputar el tron i va començar una guerra civil. La monarquia visigoda no era hereditària, l’elecció del rei corresponia a la noblesa, cosa que provocava moltes disputes entre les faccions rivals per imposar el seu candidat i, durant els mandats, sovintejaven els aixecaments o les traïcions. Atanagild es va establir a Sevilla, capital de la part de la província Bètica dominada pels visigots. Cal saber que algunes parts de les províncies Bètica i Cartaginesa seguien en mans de terratinents hispanoromans que no s’havien sotmès als gots. Mentre els exèrcits d’Atanagild i Àkhila s’enfrontaven, algunes ciutats van ser ocupades per les tropes de l’Imperi bizantí, que es van apoderar de la ciutat de Cartago Nova (actual Cartagena).

El 555, després de derrotar les tropes d’Àkhila I, que va ser assassinat a Mèrida, Atanagild va ascendir al tron. Gosuinda i les seves filles es van dirigir a Toledo, on es va establir la cort. Brunequilda i la seva germana van ser educades en la fe cristiana arriana, un corrent religiós del segle IV considerat herètic pel catolicisme però que es va mantenir com a religió oficial en alguns regnes establerts pels gots a Europa. L’arrianisme mantenia que Jesús era fill de Déu, però no Déu mateix.

Després d’una guerra civil que havia dessagnat el país, Atanagild va haver de fer front a una crisi econòmica. I per si no fos prou, va haver de lluitar contra l’afany expansionista de Justinià I el Gran, emperador de l’Imperi bizantí. A l’estiu del 555 va arribar a Cartago Nova un exèrcit conqueridor procedent de Bizanci, que va començar a ocupar part del sud-est de la península Ibèrica. Cap al 560 es va firmar un tractat de pau entre Atanagild i Justinià I en què es van cedir a Bizanci les regions entre Gades i Cartagena, on van establir la província d’Espània.

El 565 les difícils relacions dels visigots amb els francs havien millorat i el rei d’Austràsia, Sigebert I, que era catòlic i tenia trenta anys, va demanar la mà de Brunequilda, que en tenia vint-i-dos. A Sigebert, casar-se amb una princesa visigoda li donava prestigi i el distingia dels seus germans, que portaven una vida dissoluta i promíscua. Sigebert era net de Clodoveu o Clovis I, el primer monarca de la dinastia merovíngia, i un dels quatre fills de Clotari I, que va ser rei dels francs fins a la seva mort el 561.

REINA D’AUSTRÀSIA. Brunequilda es va convertir a la fe catòlica i a la primavera del 566 es va casar amb Sigebert I a Metz, la capital d’Austràsia. Com a núvia va aportar un aixovar generós i, com a regal de casament o dot, va rebre unes quantes ciutats. La llei goda establia que el futur marit pagava un dot, anomenat Morgengabe, a canvi de la núvia. Sembla ben establert que Brunequilda era una dona molt agraciada. El bisbe Gregori de Tours, cronista de l’època merovíngia, en va escriure: «Era una jove de maneres elegants, de bonica figura, honesta i decent en els seus costums, de bon consell i agradable conversa». El poeta i eclesiàstic Venanci Fortunat en va destacar la noblesa, cultura i elegància, a més de la seva inequívoca bellesa.

Khilperic I, que era el rei de Nèustria i germanastre de Sigebert I, va voler emular el casament de Sigibert. Per fer-ho va repudiar la seva esposa Audovera, amb qui havia tingut quatre fills ―Teodobert, Meroveu, Clodoveu i Basina―, va deixar de banda la seva amant Fredegunda i el 567 es va casar amb la germana gran de Brunequilda, la princesa Galswinta, que com a dot va rebre les ciutats de Bordeus, Llemotges, Caors, Bearn i Bigorra.

L’educació dels fills de Clovis, Lawerence Alma-Tadema (1861). Clodoveu o Clovis I va ser rei dels francs del 481 al 511. El van succeir quatre fills, Teodoric, Khildebert, Clotari i Clodomir, que es van repartir el regne. El 558 Clotari I es va convertir en l’únic rei dels francs, però amb la seva mort, el 561, el regne es va tornar a dividir entre els seus fills, Caribert, Guntram, Sigebert i Khilperic. Caribert I va morir el 567 i els seus germans es van repartir el seu domini.  

Tanmateix, Khilperic I no va trigar a tornar a la seva vida llicenciosa d’abans. Bé prou que Galswinta li va demanar, inútilment, que allunyés les concubines de la cort. Finalment, farta dels seus excessos, va voler tornar a la cort visigoda. Això hauria suposat que el seu dot aniria al pare, Atanagild, però estava disposada a renunciar-hi. El cas és que Atanagild va morir a Toledo, de mort natural, i poc després Galswinta va aparèixer estrangulada al llit reial per obra d’un criat del palau. Gregori de Tours va escriure: «El rei va plorar amargament la seva mort i als pocs dies es va casar amb Fredegunda». Així que ningú no va dubtar que l’assassinat havia estat ordenat per Khilperic en connivència amb Fredegunda, la seva amant favorita.

Com era d’esperar, l’assassinat de Galswinta va colpir i enfurismar Brunequilda, que sempre més va odiar Khilperic i Fredegunda. La notícia també degué produir un enorme dolor a la mare, Gosuinda, que havia enviudat recentment. Venanci Fortunat va lamentar la mort de Galswinta amb un llarg poema, gràcies al qual tenim una descripció molt emotiva de quan es va acomiadar de la mare per anar a la cort de Nèustria i casar-se amb un home que no coneixia. Fortunat va posar en boca de Gosuinda frases com «Per què me l’arranqueu?», «¿Per què te n’has d’anar a terres llunyanes on no seré la teva mare?, que reflectien el profund dolor que sentien per la separació.

La mort de la reina Galswinta, Eugène Philastre (1846)

Per desescalar el conflicte, el rei Sigebert I va demanar al seu altre germà, Guntram de Borgonya o Burgúndia, que fes de mediador. Així doncs, després de consultar-ho amb l’aula règia, el rei Guntram va resoldre que, com a compensació, Khilperic lliurés a Brunequilda i els seus descendents les ciutats que Galswinta havia rebut com a dot. Entre el 567 i el 570 van néixer els tres fills de Brunequilda i Sigebert I, Ingundis, Clodosvinta i Khildebert.

Mentrestant, després de cinc mesos de la mort d’Atanagild, la noblesa va proclamar Liuva, que probablement era dux de la Gàl·lia narbonesa, rei dels visigots. El 569 Liuva I va associar al poder el seu germà Leovigild perquè s’ocupés dels assumptes hispànics. Leovigild, que era viudo i tenia dos fills, Ermenegild i Recared, es va casar amb Gosuinda, la mare de Brunequilda. Liuva I va morir el 572 i el va succeir Leovigild.

El 575 Khilperic I de Nèustria va intentar recuperar les cinc ciutats que havia cedit a Brunequilda, però durant l’enfrontament va morir el seu fill Teodobert. Com a resposta, Sigebert I va envair Nèustria amb tanta empenta que va acorralar Khilperic. Davant d’això, molts terratinents i guerrers de Nèustria estaven disposats a acceptar Sigebert com a rei. Tanmateix, Fredegunda va enviar dos sicaris que van fer creure que se sumaven a la causa de Sigebert i el van assassinar amb uns punyals enverinats. La situació es va capgirar i Brunequilda, que es trobava a París amb els seus fills, va ser capturada per Khilperic. Encara bo que Brunequilda va poder fer escapolir el seu fill Khildebert amb l’ajuda de Meroveu, el segon fill de Khilperic i Audovera. De seguida va reclamar per a Khildebert el tron d’Austràsia i per a ella la regència. Els nobles d’Austràsia van acceptar Khildebert com a rei, però d’acord amb la tradició germànica, van optar pel seu oncle, Guntram de Borgonya, com a regent. Khilperic va separar Brunequilda de les seves dues filles i la va relegar a un convent a Rouen.

El 576 Meroveu es va casar amb Brunequilda. Ella tenia trenta-dos anys i ell dinou. La cerimònia la va celebrar Pretextat, el bisbe de Rouen. Khilperic I estava fet una fúria i va fer anul·lar el matrimoni, va desposseir el seu fill del dret d’anar armat i el va fer tonsurar i ordenar sacerdot per la força, cosa que implicava la pèrdua del dret al tron, però Meroveu va aconseguir escapar. Brunequilda va intentar procurar-li asil a Austràsia, però la noblesa tenia por de les represàlies de Khilperic. Després de passar moltes adversitats, Meroveu no va poder escapar a la persecució implacable de Khilperic i Fredegunda i el 577 va morir assassinat.

El 577 Khilperic I va convocar un concili de bisbes a París, davant del qual va fer comparèixer el bisbe Pretextat, que va ser acusat d’haver violat les lleis canòniques, d’haver-lo volgut assassinar i d’haver excitat el poble contra ell. Pretextat va ser defensat per Gregori de Tours, que no va poder evitar que fos desterrat a una illa.

PRIMERA REGÈNCIA. Brunequilda s’havia refugiar a la cort de Guntram, però passat un temps va poder tornar a Austràsia i assumir la regència del seu fill. Aleshores va començar a actuar com a sobirana i es va revelar com una gran governant. Va fer reparar les antigues vies romanes per afavorir el comerç, va fer construir esglésies, abadies i fortaleses, va posar ordre a les finances i va reestructurar l’exèrcit. Això comportava despeses que afectaven els interessos de la noblesa, que també es veia relegada en la presa de decisions i no va trigar a mostrar-li el seu malestar. El 577, per reafirmar la seva autoritat, Brunequilda va aconseguir que Guntram de Borgonya, que no tenia fills vius, adoptés Khildebert II. 

Per reforçar les aliances amb el regne visigot, el 579 Brunequilda va casar la seva filla Ingundis, de tretze anys, amb el príncep Ermenegild. Ara bé, les coses es van tòrcer. Segons les cròniques, quan Ingundis va arribar a Toledo es va negar a convertir-se a la fe arriana. La seva obstinació va enfurir Gosuinda, que la va sotmetre a diverses vexacions perquè renunciés a la fe catòlica. Davant la situació, per allunyar el seu fill i la jove de Toledo, el rei Leovigild va confiar a Ermenegild el govern de la província Bètica. Tanmateix, en els últims mesos del 579, Ermenegild es va rebel·lar contra el seu pare amb el suport de la noblesa hispanoromana catòlica. Els intents de Leovigild per evitar lluitar contra el seu fill, que cap al 582 es va fer catòlic, no van reeixir i l’enfrontament va acabar amb la derrota d’Ermenegild. El 584 va ser desterrat i va morir a Tarragona en circumstàncies no aclarides. Ermenegild seria proclamat sant per l’Església catòlica el 1585. Ingundis es va refugiar a la província d’Espània amb el seu fill Atanagild. Es creu que ella va morir durant el viatge a Constantinoble i no es tenen notícies del fill després d’arribar a la cort bizantina. Un cop la rebel·lió va ser esclafada les relacions entre Austràsia i el regne visigot van quedar totalment trencades. El fill de Brunequilda, Khildebert II, havia començat a regnar com a sobirà al voltant del 583, quan tenia uns tretze anys. 

El 584 Fredegunda va donar a llum l’únic fill mascle que aconseguiria sobreviure a l’etapa de la infantesa, anomenat Clotari, però abans havia parit quatre fills que havien mort prematurament. Fredegunda ho havia atribuït a la màgia negra i, amb aquesta excusa, el 580 havia ordenat assassinar Clodoveu, el tercer fill de Khilperic I amb la seva primera esposa Audovera, que poc després també va ser assassinada al convent on estava reclosa. Basina, la filla que quedava d’aquesta unió, va ser enviada a l’abadia de Santa Creu, a Poitiers.

Leovigild havia negociat l’enllaç del seu fill Recared amb Rigunthis, filla de Khilperic I i Fredegunda, la qual el setembre del 584 va emprendre el viatje cap a la cort de Toledo. Tanmateix, poc després Khilperic va morir apunyalat. Quan es va saber, la comitiva de Rigunthis va ser assaltada, li van robar les riqueses que portava i va haver de tornar sense res. Mentrestant, Fredegunda va aconseguir la protecció del cunyat, Guntram de Borgonya, i es va convertir en la regent del seu fill, Clotari II, si bé Guntram la va apartar de la cort i la va enviar a una vil·la reial de la diòcesi de Rouen. Pretextat va poder tornar a Rouen i Fredegunda va quedar sota la seva supervisió. No obstant això, quan Fredegunda va veure consolidada la seva regència, va tornar a atemptar, sense èxit, contra la vida de Brunequilda i la del seu fill Khildebert II. També va ordenar assassinar el bisbe Pretextat, que va ser apunyalat al peu de l’altar el dia de Pasqua del 586. Segons les cròniques, Pretextat va quedar malferit i Fredegunda va tenir la gosadia d’anar-lo a visitar. El bisbe, ja moribund, la va culpar de la seva mort, però ella es va mantenir impassible.

A la primavera del 586 va morir Leovigild, Recared es va convertir en rei dels visigots i va adoptar Gosuinda com a mare. Gosuinda li va aconsellar que intentés restablir els llaços amb Austràsia i Borgonya, cosa per la qual va haver de fer un jurament exculpatori per la mort d’Ingundis i pagar la wergeld, el preu del crim. El rei Khildebert II es va casar amb Faileuba i van tenir dos fills, el 586 va néixer Teodobert i el 587 Teodoric. Més endavant es va enfrontar al seu oncle, Guntram de Borgonya, per qüestions territorials. Per posar fi a les diferències, el 28 de novembre del 587 van firmar el Tractat d’Andelot, en què es va establir que un heretaria l’altre en cas de mort. Brunequilda hi era reconeguda com a reina i també va signar el tractat. Recared I, que s’havia fet batejar en secret i que havia demanat la mà de Clodosvinta, la germana de Khildebert, va aconseguir el permís de Guntram per casar-s’hi, però es creu que Clodosvinta devia morir abans o poc després de l’enllaç perquè a partir del 588 ja no torna a aparèixer més. Després de la conversió al catolicisme, Recared I va haver de sufocar unes quantes revoltes, una de les quals, a finals del 588, liderada per Gosuinda, la seva mare adoptiva, que va quedar apartada de la cort i va morir el 589.

Fredegunda visita Pretextat al seu llit de mort, Lawerence Alma-Tadema (1864)

SEGONA REGÈNCIA. El 592 va morir Guntram de Borgonya i el va succeir Khildebert II. El jove rei va decidir atacar Nèustria, una decisió compartida per Brunequilda, però les seves tropes van ser derrotades. El 17 de novembre del 594 va morir Gregori de Tours. Cal tenir present que els cronistes que molts anys després van escriure sobre Brunequilda no en van ser contemporanis. La desgràcia va tornar a colpejar Brunequilda quan, el 596, Khildebert i la seva esposa Faileuba van morir enverinats. A pesar d’això, va reaccionar amb rapidesa i va assumir novament la regència, aquesta vegada dels seus dos nets. Teodobert II es va convertir en rei d’Austràsia i Teodoric II en rei de Borgonya. Després de rebre la confirmació de la mort de Khildebert, Fredegunda va reprendre la guerra contra Austràsia i Borgonya i va ser present a la batalla que els va portar a la victòria. Però el 597, a la tornada d’aquesta expedició, Fredegunda va morir a París per malaltia. El seu fill Clotari II, que aleshores comptava tretze anys, va ser proclamat rei de Nèustria.

El 599 Teodobert II, de tretze anys, va ser proclamat rei d’Austràsia. Persuadit per la noblesa, va expulsar la seva àvia de la cort. Brunequilda es va refugiar a la cort de Borgonya, a la ciutat d’Orleans, on va ser ben rebuda pel seu altre net, Teodoric II. Encara que els dos germans es van distanciar, s’unien ocasionalment per combatre altres adversaris. El 25 de desembre del 604, a la batalla d’Étampes van aconseguir la victòria sobre Clotari II de Nèustria. Teodoric II va estar a punt de capturar-lo, però la noblesa d’Austràsia el va forçar a firmar un tractat de pau a canvi de territoris.

La viuda – Relats dels temps merovingis, Jean Paul Laurens (XIX)

Brunequilda havia mantingut bones relacions amb el papa Gregori I el Gran, que en una de les cartes que el pontífex li va enviar la va lloar com a mare i reina exemplar. En canvi, el religiós Desideri d’Autan es va dedicar a criticar els costums relaxats de la cort de Teodoric II i va incloure Brunequilda en les seves bravates. Cap al 608, després d’un sermó en què va criticar durament Teodoric i Brunequilda, va morir assassinat. Immediatament va ser considerat màrtir i després venerat com a sant. Un monjo irlandès, de nom Columbà, que havia imposat una regla molt estricta als monestirs que havia fundat a Borgonya, va tenir conflictes amb els bisbes i els nobles francs i el 610 va ser expulsat de Borgonya. Les cròniques posteriors van culpar Brunequilda de la mort de Desideri i de l’expulsió de Columbà, que també va ser canonitzat.

A la primavera del 612, quan les relacions entre Teodobert II i Teodoric II ja s’havien deteriorat del tot, Teodoric i Brunequilda van decidir atacar Teodobert, que va perdre la guerra i va ser tonsurat i tancat a un monestir al costat del seu fill Meroveu, on van morir el mateix any. El 613, poc després de prendre el tron d’Austràsia, Teodoric II va morir de disenteria amb vint-i-sis anys. Brunequilda, ja amb setanta anys, va reclamar el tron per al seu besnet Sigebert II, de dotze anys, i la regència per a ella. Teodoric II havia tingut quatre fills il·legítims amb concubines desconegudes: Sigebert, Khildebert, Corbus i Meroveu. Però la noblesa d’Austràsia, capitanejada per Pipí de Landen i Arnulf de Metz, que el 612 havia estat nomenat bisbe de Metz tot i que no era sacerdot, va establir una aliança amb Clotari II de Nèustria perquè envaís el regne d’Austràsia i es fes amb el poder. A més d’això, el majordom del palau de Borgonya, Warnacari II, va posar els exèrcits burgundis al servei de Clotari II. Sense suport militar, Brunequilda va haver de fugir amb els seus besnets i va buscar l’ajuda de les tribus germàniques, però van ser capturats per un terratinent que els va lliurar a Clotari. Tant Sigebert com el seu germà Corbus van ser executats. Dels altres dos no se’n va saber més. 

Brunequilda va comparèixer a Renève, on segons la Crònica de Fredegari (títol d’una crònica franca del segle VII probablement escrita per un borgonyó) va ser trobada culpable dels assassinats de deu reis: el seu espòs Sigebert I, el seu cunyat Khilperic I, el seu segon marit Meroveu, el seu net Teodobert II i el seu fill, un incert príncep anomenat Clotari una vegada i Meroveu una altra, i el seu altre net Teodoric II amb els seus tres fills. A continuació va ser torturada durant tres dies i el 13 d’octubre del 613, abans de ser executada, va ser humiliada públicament. La van passejar nua a dalt d’un camell davant dels soldats, que se’n mofaven i la insultaven, i finalment la van lligar a la cua d’un cavall que la va arrossegar fins que va morir. Les seves restes van ser incinerades i dipositades a l’abadia de Sant Martí d’Autun, que ella mateixa havia fundat el 602. Avui reposen al Museu Rolin, a Autun. 

La tortura de Brunequilda, gravat de Philippoteaux i Girardet (segle XIX)

La derrota de Brunequilda va representar el principi del final de la dinastia merovíngia i la victòria de l’aristocràcia d’Austràsia i de Borgonya, que la va trair perquè els havia volgut cobrar impostos per fer camins i altres obres públiques, reparar fortaleses i renovar l’exèrcit, mentre que ells volien ser amos i senyors independents en els seus respectius senyorius. Fins llavors, el majordom de palau havia estat el representant del rei davant dels nobles, totalment subjecte a l’autoritat del rei, que era qui l’anomenava i el podia destituir. A partir del 613 es va convertir en el representant dels nobles davant del rei, que eren els que imposaven al rei la seva elecció. L’any 614 Clotari II va celebrar el Concili de París, en què la corona va autolimitar les seves facultats a favor de la noblesa i l’alt clergat. El 617 Clotari II va convertir el càrrec de majordom de palau en vitalici. Després de la mort del seu fill i successor, el rei Dagobert I, els majordoms de palau van acumular tot el poder. El 751, el majordom de palau Pipí el Breu, descendent de Pipí de Landen i Arnulf de Metz, va usurpar la corona a l’últim rei merovingi, Khilderic III, al qual va fer tancar en un monestir, i es va convertir en el primer rei franc de la dinastia carolíngia.

Maria Lluïsa Latorre, 5 de juny del 2023