Món en femení: Ingilberga, abadessa de Sant Joan

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones poderoses que han patit el descrèdit i la calúmnia. 

Ingilberga va ser l’última abadessa del monestir de Sant Joan de Ripoll (avui dia Sant Joan de les Abadesses). L’any 1017 les monges de la comunitat van ser expulsades per una butlla del papa Benet VIII, acusades de ser «nefandíssimes meretrius de Venus». Davant d’aquest fet la historiografia sempre havia alçat la veu a favor de la veracitat de les acusacions. Així ho expressava l’historiador Ramon d’Abadal: «La culpabilitat de les monges de Sant Joan, històricament no pot ésser negada». Tanmateix, s’ha anat fent lloc la visió que considera que clausurar el monestir, sota el pretext que les monges hi portaven una vida llicenciosa, va ser una maniobra per confiscar el seu vast patrimoni.

Monja, Julio Romero de Torres (1930). Obra inacabada.

Ingilberga va néixer al voltant del 976 fruit d’una relació extramatrimonial entre Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i Besalú, i la muller d’Ermemir, vicari del castell de Besora, que també es deia Ingilberga. Del matrimoni d’Ermemir de Besora i Ingilberga havien nascut Gombau, Emma-Ingilberga i Oliba. Si se sap que Ingilberga era filla natural del comte Oliba Cabreta i d’Ingilberga és perquè consten com els pares en un document del segle XV, en què es fa referència a l’acta d’oferiment que van fer de la seva filla l’any 987, quan Ingilberga devia tenir entre deu i dotze anys, al monestir de Sant Joan. Aleshores n’era l’abadessa Fredeburga, emparentada amb la casa comtal de Cerdanya i Besalú. Quan les novícies entraven al monestir aportaven un dot que, en el cas d’Ingilberga, va ser l’alou de Tellet, situat al Vallespir. 

El pare d’Oliba Cabreta, Miró II de Cerdanya, era fill dels comtes Guifré I el Pelós i Guinedilda. La mare, Ava de Cerdanya, va enviudar el 927, quan els fills eren menors d’edat. Com que en el testament, Miro II l’havia anomenat tutora dels fills i usufructuaria vitalícia de tots els béns que els deixava, Ava va exercir el govern dels comtats de Cerdanya i Besalú fins que els va anar associant als seus fills a mesura que es feien grans. Cap a l’any 941 la transmissió del poder es va completar, però la comtessa Ava va continuar apareixent en la documentació, al costat dels seus fills, ja que Miró II li havia atorgat el dret de vigilància sobre el seu patrimoni fins a la seva mort, que es va produir cap al 961.

El comte Oliba Cabreta es va casar amb Ermengarda pels volts del 966 i van tenir quatre fills, Bernat, Guifred, Oliba i Berenguer, i almenys una filla, Adelaida. Per expiar els seus pecats, el 988 Oliba Cabreta va renunciar als seus comtats i es va retirar a l’abadia de Montecassino, on moriria dos anys després. La seva herència era indivisa i Ermengarda va governar els comtats del marit junt amb els fills. Després de la mort d’Ermengarda, que va tenir lloc el 994, els fills es van repartir els territoris. El primogènit, posteriorment conegut com Bernat Tallaferro, es va convertir en comte de Besalú, Guifred en comte de Cerdanya i Oliba en comte de Berga i de la part del Ripollès que no era d’altres comtats veïns. El germà petit, Berenguer, havia seguit la carrera eclesiàstica i el 993 havia estat nomenat bisbe d’Elna. Bernat I de Besalú s’havia casat amb Toda de Provença el 992 i de la seva unió naixerien Guillem, Guifré, Hug, Berenguer, Adelaida, Garsenda, Enric i Constança.

Ingilberga era descendent de la família comtal i, potser per això, quan el 996 va morir la seva predecessora va esdevenir abadessa de Sant Joan. Devia rondar els vint anys. Al monestir vivien dotze monges, totes filles de famílies de la noblesa, però també hi feien vida, separadament, els clergues adscrits al servei religiós del convent. La doble comunitat, femenina i masculina, s’articulava al voltant de dos claustres i l’església es trobava al centre del doble cenobi. Des dels temps de l’abadessa Emma hi havia un escriptori on es confeccionaven llibres litúrgics. Poc se sap del mandat d’Ingilberga, però es diu que va actuar amb fermesa per protegir el ric patrimoni monàstic —que es va ampliar amb les donacions de les novícies Elo, Emma i Ledgarda— dels freqüents intents del poder laic per apropiar-se’n. 

 

Hildegard von Bingen i les seves monges, autor desconegut (segle XIII)

A l’agost del 1002, quan tenia trenta-un anys, el germanastre d’Ingilberga per part de pare, Oliba, va cedir el comtat de Ripoll al seu germà Bernat, el de Berga al seu germà Guifré i va ingressar al monestir de Santa Maria de Ripoll. El 1008 en va ser escollit abat i, pocs mesos després, també es va convertir en abat del monestir de Sant Miquel de Cuixà. A causa de la seva fama, el 1009 també va ser nomenat abat de Sant Martí del Canigó i altres monestirs van adoptar el seu estil de govern.

El 1016, el comte Bernat I va viatjar a Roma acompanyat del seu germà, l’abat Oliba, i d’un seguici de religiosos per denunciar el comportament impúdic de les monges de Sant Joan davant del papa Benet VIII. Vegeu com ho reflecteix la butlla papal que va ser emesa uns mesos després, ja a l’any 1017: «Certament, la sol·licitud meritòria del clementíssim comte de Besalú, Bernat, convençuda que pertocava d’una manera molt especial a la seva glòria el comprovar si els llocs dintre dels Iímits del seu principal servien, amb la lliure devoció dels seus avantpassats, el culte diví, va portar en coneixement de la Seu Apostòlica, conjuntament amb alguns clergues ausonencs enviats per la votra caritat a Nós —o sigui, l’ardiaca i el principal i el guardià de l’església, homes religiosos, d’immillorables costums, preclars en el testimoni—, no sense causar-nos una gran tristesa, l’existència d’una horrible infàmia quan van explicar-nos que en un cert lloc en honor de Sant Joan, situat dintre dels termes de la vostra diòcesi, i anomenat Ripoll, el qual havia estat donat per l’ofrena piadosa dels fidels a sacerdots i serventes de Déu per tal que hi visquessin sota unes regles, en aquest lloc, doncs, s’havia causat una injúria de tot punt detestable contra la venerable religió i que no sols hi exercien irreverentment els ludibris de Venus, sollats els propòsits de santedat, sinó també —i esgarrifa de sentir-ho— havien comès parricidi amb els infants concebuts irregularment per tal que quedés totalment desconeguda la falta».

Tot el text s’exclama de la disbauxa sexual de les monges, però no hi diu amb qui cometien els actes libidinosos. Amb els clergues i escribes del monestir? Amb pagesos que treballaven les terres? Amb algú que passava per allà? Sobta que es fessin unes acusacions tan greus sense donar ni una pista de la participació masculina. A sobre, Bernat I va assegurar que el desori era tan notori que no calia aportar cap prova: «El qual [el comte Bernat I], havent estat preguntat diligentment per Nós, ja que ens era difícil de donar crèdit a aquest tipus de queixes, si aquesta incontinència d’elles s’havia fet pública i si havien estat reptades alguna vegada, a causa d’aquest crim, pels seus superiors, va testificar, basant-se en les afirmacions de molts, que era tan manifest en tots els seus detalls que no calia adduir cap prova, i que havien estat increpades privadament moltes vegades per ell mateix i després públicament encara més vegades per mitjà de les persones que heu fet venir a la nostra presencia, perquè la causa de la llur perdició us afectava molt directament, i elles, en canvi, havien desfermat encara més impudentment els frens de la seva lascívia precisament quan havien de reprimir eis impulsos de la seva concupiscencia».

La mateixa butlla revela el segon motiu del viatge a Roma de Bernat I de Besalú: «Finalment demanava [el comte], d’una manera molt insistent, a l’apostòlica potestat que, extirpades immediatament de soca-rel les que havien pol·luït la seva santa professió amb repetits contagis i havien profanat un lloc sagrat destinat al servei diví amb les disbauxes venèries, demanava, doncs, amb molts precs que la nostra autoritat confirmés la implantació d’un orde clerical que hi visqués religiosament per sempre». És a dir, a més de la dissolució de la comunitat femenina, la comitiva va aconseguir establir a Sant Joan un orde masculí i anomenar-ne abat un fill de Bernat, Guifré, com també erigir el nou bisbat de Besalú, del qual Guifré, només amb dotze anys, en seria el primer i únic bisbe. Feia temps que Bernat cobejava els béns del monestir de Sant Joan com a dotació per al bisbat de Besalú, cosa que ja hauria de fer dubtar de la veracitat de les acusacions, però que una persona de la talla de l’abat Oliba el secundés va fer que molts historiadors hi donessin crèdit.

Santa monja en oració, Sebastian de Llanos Valdés (entre el 1625 i el 1677)

Incrèdul, el Papa va convocar totes les monges de Sant Joan a Roma perquè responguessin davant dels acusadors, però no hi van acudir, fet que s’ha vist com una prova més de la seva culpabilitat. Tanmateix, potser Ingilberga i les seves companyes van considerar que no pagava la pena embarcar-se en un viatge tan llarg i fatigós perquè no hi tenien res a fer: «Però Nós, fent ús de la nostra apostòlica longanimitat més que no del dret de la nostra sentència, vam enviar a I’abadessa, de la qual deien que era la més facinerosa, i a les altres una missiva en la qual hi determinàrem una treva canònica generosa per tal que en el dia que vam precisar es presentessin a Roma davant dels acusadors, ja sigui personalment ja sigui per mitjà de delegats que poguessin respondre adequadament a les acusacions; però elles defugiren aquesta solució […]». 

A continuació podeu llegir com Benet VIII va ordenar l’expusió de les monges: «I, ja que es van privar a elles mateixes de l’honor i de la situació de la qual gaudien, desitjant les cupiditats obscenes, refermats en la nostra autoritat i informats a través de les nostres Iletres, us manem amb I’autoritat apostòlica que les expulseu absolutament del lloc abans citat, com a nefandíssimes meretrius de Venus, i que les desposseïu de tot domini i, en el seu Iloc, hi instituiu solemnement un clergat que se sotmeti a l’ordre canonical i que hi visqui perennement sota l’advocació i el patrocini de Sant Pere, del nostre i dels nostres successors, sabent que el mateix venerable comte, del qual hem parlat abans, va donar, per amor de Déu, el lloc amb molts béns, amb tots els que hi eren adscrits, a Sant Pere Apòstol, determinant, a més, que cada any s’havia de lliurar al palau de Laterà la quantitat de tres mancusos procedents d’allí». No obstant això, Benet VIII no les va deixar en la indigència: «Entengueu, però que reservo, només gràcies a la indulgencia apostòlica, això a les expulsades: que totes les que triïn d’habitar fora del monestir plorant amb continuada lamentació el crim de tan gran lascívia, siguin sustentades tant pel que fa referencia a l’aliment com al vestit, mentre visquin». Les monges es van repartir entre el monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona i el de Sant Daniel de Girona, on van ser ben acollides, probablement perquè no es creien les acusacions. Pel que fa a Ingilberga va anar a viure a Vic.

Si bé el comte Bernat I es va sortir amb la seva, el bisbat de Besalú va ser molt efímer. Després que l’any 1020 Bernat morís ofegat a les aigües del Roine, la pressió dels bisbats veïns va fer que la diòcesi de Besalú fos abolida i recuperessin els seus antics dominis i que Guifré de Besalú, sense la protecció política del pare, es retirés a Sant Joan.

El 27 de febrer del 1017 havia mort a Barcelona el comte Ramon Borrell¹. L’abat Oliba li va dedicar un llarg poema fúnebre nomenat EpicedionLa seva viuda, Ermessenda de Carcassona, va governar el comtat com a tutora del seu fill menor d’edat, Berenguer Ramon I. En el seu testament, Ramon Borrell va deixar Ermessenda com a titular vitalícia dels seus comtats, és a dir, va esdevenir senyora i usufructuària del patrimoni marital, sempre que no es tornés a casar. A finals del 1017, a instàncies d’Ermessenda, Oliba va ser nomenat bisbe auxiliar de Vic i, l’any següent, poc després de la mort del seu predecessor, el bisbe Borrell, el 24 de febrer del 1018, va se ordenat bisbe de Vic. En un context polític molt dur, en què emergia la violència feudal, la comtessa Ermessenda va tenir en l’abat Oliba un conseller fidel i indispensable.

Segell de la comtessa Ermessenda, Museu Capitular de Girona. És una calcedònia de tons violats que té el nom gravat en llatí i en àrab.

Mentrestant, Ingilberga vivia a Vic, a la casa del seu nebot Guillem, que era fill d’Emma-Ingilberga i Guifred de Balsareny, i membre de la canònica vigatana. Guillem sempre va mantenir una relació molt propera amb el bisbe Oliba, que el va ordenar com a diaca el 1020 i, més endavant, com a ardiaca el 1030. Guillerm va acompanyar el bisbe Oliba en diversos viatges i va participar en les assemblees de Pau i Treva. Durant el seu mandat, el bisbe Oliba va fundar el monestir de Montserrat. Entre el 1023 i el 1025 hi va instituir una filial de Ripoll, que va ser esmentada com a cenobium de Monteserrado el 1036. A Vic havia fet construir una nova catedral dedicada a Sant Pere i el 1038 va ser consagrada per l’arquebisbe de Narbona. Oliba va morir a Sant Miquel de Cuixà, mentre hi estava de visita, el 30 d’octubre del 1046, tenia setanta-cinc anys. Guillem el va succeir com a bisbe de Vic.

Ingilberga va morir el 26 de març del 1049 a l’edat de 72 anys. Al martirologi de la catedral de Vic hi figura com a «abadessa de bona memòria, germana del bisbe Oliva». Al necrologi del monestir de Sant Joan també se’n va deixar constància: «El dia 7è abans de les calendes d’abril, al palau episcopal de Vic morí Ingilberga, de bon record, abadessa del monestir. Insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució a causa de la justícia». A partir d’aquí, que cadascú es quedi amb el seu veredicte, el meu és d’innocència.

Maria Lluïsa Latorre, 5 de juliol del 2023

¹ Ramon Ordeig i Mata. «El dia de la mort del comte Ramon Borrell (27 de febrer de 1017)». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. LV, 2014, pp. 65-82.

Món en femení: Brunequilda, reina d’Austràsia

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones poderoses que han patit el descrèdit i la calúmnia. 

Quan es va convertir en reina d’Austràsia, per a la princesa visigoda Brunequilda va començar una nova vida que estaria plena de vicissituds i conspiracions. Malgrat que va demostrar que era una reina ben capacitada per governar, al llarg dels quaranta-set anys que va exercir el poder es va crear molts enemics, alguns dels quals es van aliar per donar-li un final tràgic i infame. No sols la van torturar i executar amb una crueltat incomprensible fins i tot per a l’època, la van voler destruir totalment i van imposar un nou relat per enfosquir-ne la figura.

L’espera d’una reina merovíngia, Jean Paul Laurens (1910)

Brunequilda va néixer probablement el 543, però hi ha fonts que situen el naixement entre el 543 i el 550. Del seu nom es poden trobar variants com Bruniquilda, Brunegilda, Brunekilde, Brunelda, Brunilda o Brunehaut i significa cuirassa de guerrer. Els seus pares, Atanagild i Gosuinda, eren de la noblesa visigoda i tenia una germana més gran anomenada Galswinta. Es creu que la mare va néixer entre el 520 i el 530 i que era descendent d’una de les famílies nobiliàries visigodes d’estirp més antiga.

Àkhila I, que era el rei dels visigots des del 549, va intentar sotmetre Còrdova el 550, però va patir un fracàs estrepitós i es va retirar a Mèrida, capital de Lusitània i probablement del regne visigot. El 551, aprofitant que Àkhila estava en hores baixes, el noble Atanagild i els seus partidaris li van disputar el tron i va començar una guerra civil. La monarquia visigoda no era hereditària, l’elecció del rei corresponia a la noblesa, cosa que provocava moltes disputes entre les faccions rivals per imposar el seu candidat i, durant els mandats, sovintejaven els aixecaments o les traïcions. Atanagild es va establir a Sevilla, capital de la part de la província Bètica dominada pels visigots. Cal saber que algunes parts de les províncies Bètica i Cartaginesa seguien en mans de terratinents hispanoromans que no s’havien sotmès als gots. Mentre els exèrcits d’Atanagild i Àkhila s’enfrontaven, algunes ciutats van ser ocupades per les tropes de l’Imperi bizantí, que es van apoderar de la ciutat de Cartago Nova (actual Cartagena).

El 555, després de derrotar les tropes d’Àkhila I, que va ser assassinat a Mèrida, Atanagild va ascendir al tron. Gosuinda i les seves filles es van dirigir a Toledo, on es va establir la cort. Brunequilda i la seva germana van ser educades en la fe cristiana arriana, un corrent religiós del segle IV considerat herètic pel catolicisme però que es va mantenir com a religió oficial en alguns regnes establerts pels gots a Europa. L’arrianisme mantenia que Jesús era fill de Déu, però no Déu mateix.

Després d’una guerra civil que havia dessagnat el país, Atanagild va haver de fer front a una crisi econòmica. I per si no fos prou, va haver de lluitar contra l’afany expansionista de Justinià I el Gran, emperador de l’Imperi bizantí. A l’estiu del 555 va arribar a Cartago Nova un exèrcit conqueridor procedent de Bizanci, que va començar a ocupar part del sud-est de la península Ibèrica. Cap al 560 es va firmar un tractat de pau entre Atanagild i Justinià I en què es van cedir a Bizanci les regions entre Gades i Cartagena, on van establir la província d’Espània.

El 565 les difícils relacions dels visigots amb els francs havien millorat i el rei d’Austràsia, Sigebert I, que era catòlic i tenia trenta anys, va demanar la mà de Brunequilda, que en tenia vint-i-dos. A Sigebert, casar-se amb una princesa visigoda li donava prestigi i el distingia dels seus germans, que portaven una vida dissoluta i promíscua. Sigebert era net de Clodoveu o Clovis I, el primer monarca de la dinastia merovíngia, i un dels quatre fills de Clotari I, que va ser rei dels francs fins a la seva mort el 561.

REINA D’AUSTRÀSIA. Brunequilda es va convertir a la fe catòlica i a la primavera del 566 es va casar amb Sigebert I a Metz, la capital d’Austràsia. Com a núvia va aportar un aixovar generós i, com a regal de casament o dot, va rebre unes quantes ciutats. La llei goda establia que el futur marit pagava un dot, anomenat Morgengabe, a canvi de la núvia. Sembla ben establert que Brunequilda era una dona molt agraciada. El bisbe Gregori de Tours, cronista de l’època merovíngia, en va escriure: «Era una jove de maneres elegants, de bonica figura, honesta i decent en els seus costums, de bon consell i agradable conversa». El poeta i eclesiàstic Venanci Fortunat en va destacar la noblesa, cultura i elegància, a més de la seva inequívoca bellesa.

Khilperic I, que era el rei de Nèustria i germanastre de Sigebert I, va voler emular el casament de Sigibert. Per fer-ho va repudiar la seva esposa Audovera, amb qui havia tingut quatre fills ―Teodobert, Meroveu, Clodoveu i Basina―, va deixar de banda la seva amant Fredegunda i el 567 es va casar amb la germana gran de Brunequilda, la princesa Galswinta, que com a dot va rebre les ciutats de Bordeus, Llemotges, Caors, Bearn i Bigorra.

L’educació dels fills de Clovis, Lawerence Alma-Tadema (1861). Clodoveu o Clovis I va ser rei dels francs del 481 al 511. El van succeir quatre fills, Teodoric, Khildebert, Clotari i Clodomir, que es van repartir el regne. El 558 Clotari I es va convertir en l’únic rei dels francs, però amb la seva mort, el 561, el regne es va tornar a dividir entre els seus fills, Caribert, Guntram, Sigebert i Khilperic. Caribert I va morir el 567 i els seus germans es van repartir el seu domini.  

Tanmateix, Khilperic I no va trigar a tornar a la seva vida llicenciosa d’abans. Bé prou que Galswinta li va demanar, inútilment, que allunyés les concubines de la cort. Finalment, farta dels seus excessos, va voler tornar a la cort visigoda. Això hauria suposat que el seu dot aniria al pare, Atanagild, però estava disposada a renunciar-hi. El cas és que Atanagild va morir a Toledo, de mort natural, i poc després Galswinta va aparèixer estrangulada al llit reial per obra d’un criat del palau. Gregori de Tours va escriure: «El rei va plorar amargament la seva mort i als pocs dies es va casar amb Fredegunda». Així que ningú no va dubtar que l’assassinat havia estat ordenat per Khilperic en connivència amb Fredegunda, la seva amant favorita.

Com era d’esperar, l’assassinat de Galswinta va colpir i enfurismar Brunequilda, que sempre més va odiar Khilperic i Fredegunda. La notícia també degué produir un enorme dolor a la mare, Gosuinda, que havia enviudat recentment. Venanci Fortunat va lamentar la mort de Galswinta amb un llarg poema, gràcies al qual tenim una descripció molt emotiva de quan es va acomiadar de la mare per anar a la cort de Nèustria i casar-se amb un home que no coneixia. Fortunat va posar en boca de Gosuinda frases com «Per què me l’arranqueu?», «¿Per què te n’has d’anar a terres llunyanes on no seré la teva mare?, que reflectien el profund dolor que sentien per la separació.

La mort de la reina Galswinta, Eugène Philastre (1846)

Per desescalar el conflicte, el rei Sigebert I va demanar al seu altre germà, Guntram de Borgonya o Burgúndia, que fes de mediador. Així doncs, després de consultar-ho amb l’aula règia, el rei Guntram va resoldre que, com a compensació, Khilperic lliurés a Brunequilda i els seus descendents les ciutats que Galswinta havia rebut com a dot. Entre el 567 i el 570 van néixer els tres fills de Brunequilda i Sigebert I, Ingundis, Clodosvinta i Khildebert.

Mentrestant, després de cinc mesos de la mort d’Atanagild, la noblesa va proclamar Liuva, que probablement era dux de la Gàl·lia narbonesa, rei dels visigots. El 569 Liuva I va associar al poder el seu germà Leovigild perquè s’ocupés dels assumptes hispànics. Leovigild, que era viudo i tenia dos fills, Ermenegild i Recared, es va casar amb Gosuinda, la mare de Brunequilda. Liuva I va morir el 572 i el va succeir Leovigild.

El 575 Khilperic I de Nèustria va intentar recuperar les cinc ciutats que havia cedit a Brunequilda, però durant l’enfrontament va morir el seu fill Teodobert. Com a resposta, Sigebert I va envair Nèustria amb tanta empenta que va acorralar Khilperic. Davant d’això, molts terratinents i guerrers de Nèustria estaven disposats a acceptar Sigebert com a rei. Tanmateix, Fredegunda va enviar dos sicaris que van fer creure que se sumaven a la causa de Sigebert i el van assassinar amb uns punyals enverinats. La situació es va capgirar i Brunequilda, que es trobava a París amb els seus fills, va ser capturada per Khilperic. Encara bo que Brunequilda va poder fer escapolir el seu fill Khildebert amb l’ajuda de Meroveu, el segon fill de Khilperic i Audovera. De seguida va reclamar per a Khildebert el tron d’Austràsia i per a ella la regència. Els nobles d’Austràsia van acceptar Khildebert com a rei, però d’acord amb la tradició germànica, van optar pel seu oncle, Guntram de Borgonya, com a regent. Khilperic va separar Brunequilda de les seves dues filles i la va relegar a un convent a Rouen.

El 576 Meroveu es va casar amb Brunequilda. Ella tenia trenta-dos anys i ell dinou. La cerimònia la va celebrar Pretextat, el bisbe de Rouen. Khilperic I estava fet una fúria i va fer anul·lar el matrimoni, va desposseir el seu fill del dret d’anar armat i el va fer tonsurar i ordenar sacerdot per la força, cosa que implicava la pèrdua del dret al tron, però Meroveu va aconseguir escapar. Brunequilda va intentar procurar-li asil a Austràsia, però la noblesa tenia por de les represàlies de Khilperic. Després de passar moltes adversitats, Meroveu no va poder escapar a la persecució implacable de Khilperic i Fredegunda i el 577 va morir assassinat.

El 577 Khilperic I va convocar un concili de bisbes a París, davant del qual va fer comparèixer el bisbe Pretextat, que va ser acusat d’haver violat les lleis canòniques, d’haver-lo volgut assassinar i d’haver excitat el poble contra ell. Pretextat va ser defensat per Gregori de Tours, que no va poder evitar que fos desterrat a una illa.

PRIMERA REGÈNCIA. Brunequilda s’havia refugiar a la cort de Guntram, però passat un temps va poder tornar a Austràsia i assumir la regència del seu fill. Aleshores va començar a actuar com a sobirana i es va revelar com una gran governant. Va fer reparar les antigues vies romanes per afavorir el comerç, va fer construir esglésies, abadies i fortaleses, va posar ordre a les finances i va reestructurar l’exèrcit. Això comportava despeses que afectaven els interessos de la noblesa, que també es veia relegada en la presa de decisions i no va trigar a mostrar-li el seu malestar. El 577, per reafirmar la seva autoritat, Brunequilda va aconseguir que Guntram de Borgonya, que no tenia fills vius, adoptés Khildebert II. 

Per reforçar les aliances amb el regne visigot, el 579 Brunequilda va casar la seva filla Ingundis, de tretze anys, amb el príncep Ermenegild. Ara bé, les coses es van tòrcer. Segons les cròniques, quan Ingundis va arribar a Toledo es va negar a convertir-se a la fe arriana. La seva obstinació va enfurir Gosuinda, que la va sotmetre a diverses vexacions perquè renunciés a la fe catòlica. Davant la situació, per allunyar el seu fill i la jove de Toledo, el rei Leovigild va confiar a Ermenegild el govern de la província Bètica. Tanmateix, en els últims mesos del 579, Ermenegild es va rebel·lar contra el seu pare amb el suport de la noblesa hispanoromana catòlica. Els intents de Leovigild per evitar lluitar contra el seu fill, que cap al 582 es va fer catòlic, no van reeixir i l’enfrontament va acabar amb la derrota d’Ermenegild. El 584 va ser desterrat i va morir a Tarragona en circumstàncies no aclarides. Ermenegild seria proclamat sant per l’Església catòlica el 1585. Ingundis es va refugiar a la província d’Espània amb el seu fill Atanagild. Es creu que ella va morir durant el viatge a Constantinoble i no es tenen notícies del fill després d’arribar a la cort bizantina. Un cop la rebel·lió va ser esclafada les relacions entre Austràsia i el regne visigot van quedar totalment trencades. El fill de Brunequilda, Khildebert II, havia començat a regnar com a sobirà al voltant del 583, quan tenia uns tretze anys. 

El 584 Fredegunda va donar a llum l’únic fill mascle que aconseguiria sobreviure a l’etapa de la infantesa, anomenat Clotari, però abans havia parit quatre fills que havien mort prematurament. Fredegunda ho havia atribuït a la màgia negra i, amb aquesta excusa, el 580 havia ordenat assassinar Clodoveu, el tercer fill de Khilperic I amb la seva primera esposa Audovera, que poc després també va ser assassinada al convent on estava reclosa. Basina, la filla que quedava d’aquesta unió, va ser enviada a l’abadia de Santa Creu, a Poitiers.

Leovigild havia negociat l’enllaç del seu fill Recared amb Rigunthis, filla de Khilperic I i Fredegunda, la qual el setembre del 584 va emprendre el viatje cap a la cort de Toledo. Tanmateix, poc després Khilperic va morir apunyalat. Quan es va saber, la comitiva de Rigunthis va ser assaltada, li van robar les riqueses que portava i va haver de tornar sense res. Mentrestant, Fredegunda va aconseguir la protecció del cunyat, Guntram de Borgonya, i es va convertir en la regent del seu fill, Clotari II, si bé Guntram la va apartar de la cort i la va enviar a una vil·la reial de la diòcesi de Rouen. Pretextat va poder tornar a Rouen i Fredegunda va quedar sota la seva supervisió. No obstant això, quan Fredegunda va veure consolidada la seva regència, va tornar a atemptar, sense èxit, contra la vida de Brunequilda i la del seu fill Khildebert II. També va ordenar assassinar el bisbe Pretextat, que va ser apunyalat al peu de l’altar el dia de Pasqua del 586. Segons les cròniques, Pretextat va quedar malferit i Fredegunda va tenir la gosadia d’anar-lo a visitar. El bisbe, ja moribund, la va culpar de la seva mort, però ella es va mantenir impassible.

A la primavera del 586 va morir Leovigild, Recared es va convertir en rei dels visigots i va adoptar Gosuinda com a mare. Gosuinda li va aconsellar que intentés restablir els llaços amb Austràsia i Borgonya, cosa per la qual va haver de fer un jurament exculpatori per la mort d’Ingundis i pagar la wergeld, el preu del crim. El rei Khildebert II es va casar amb Faileuba i van tenir dos fills, el 586 va néixer Teodobert i el 587 Teodoric. Més endavant es va enfrontar al seu oncle, Guntram de Borgonya, per qüestions territorials. Per posar fi a les diferències, el 28 de novembre del 587 van firmar el Tractat d’Andelot, en què es va establir que un heretaria l’altre en cas de mort. Brunequilda hi era reconeguda com a reina i també va signar el tractat. Recared I, que s’havia fet batejar en secret i que havia demanat la mà de Clodosvinta, la germana de Khildebert, va aconseguir el permís de Guntram per casar-s’hi, però es creu que Clodosvinta devia morir abans o poc després de l’enllaç perquè a partir del 588 ja no torna a aparèixer més. Després de la conversió al catolicisme, Recared I va haver de sufocar unes quantes revoltes, una de les quals, a finals del 588, liderada per Gosuinda, la seva mare adoptiva, que va quedar apartada de la cort i va morir el 589.

Fredegunda visita Pretextat al seu llit de mort, Lawerence Alma-Tadema (1864)

SEGONA REGÈNCIA. El 592 va morir Guntram de Borgonya i el va succeir Khildebert II. El jove rei va decidir atacar Nèustria, una decisió compartida per Brunequilda, però les seves tropes van ser derrotades. El 17 de novembre del 594 va morir Gregori de Tours. Cal tenir present que els cronistes que molts anys després van escriure sobre Brunequilda no en van ser contemporanis. La desgràcia va tornar a colpejar Brunequilda quan, el 596, Khildebert i la seva esposa Faileuba van morir enverinats. A pesar d’això, va reaccionar amb rapidesa i va assumir novament la regència, aquesta vegada dels seus dos nets. Teodobert II es va convertir en rei d’Austràsia i Teodoric II en rei de Borgonya. Després de rebre la confirmació de la mort de Khildebert, Fredegunda va reprendre la guerra contra Austràsia i Borgonya i va ser present a la batalla que els va portar a la victòria. Però el 597, a la tornada d’aquesta expedició, Fredegunda va morir a París per malaltia. El seu fill Clotari II, que aleshores comptava tretze anys, va ser proclamat rei de Nèustria.

El 599 Teodobert II, de tretze anys, va ser proclamat rei d’Austràsia. Persuadit per la noblesa, va expulsar la seva àvia de la cort. Brunequilda es va refugiar a la cort de Borgonya, a la ciutat d’Orleans, on va ser ben rebuda pel seu altre net, Teodoric II. Encara que els dos germans es van distanciar, s’unien ocasionalment per combatre altres adversaris. El 25 de desembre del 604, a la batalla d’Étampes van aconseguir la victòria sobre Clotari II de Nèustria. Teodoric II va estar a punt de capturar-lo, però la noblesa d’Austràsia el va forçar a firmar un tractat de pau a canvi de territoris.

La viuda – Relats dels temps merovingis, Jean Paul Laurens (XIX)

Brunequilda havia mantingut bones relacions amb el papa Gregori I el Gran, que en una de les cartes que el pontífex li va enviar la va lloar com a mare i reina exemplar. En canvi, el religiós Desideri d’Autan es va dedicar a criticar els costums relaxats de la cort de Teodoric II i va incloure Brunequilda en les seves bravates. Cap al 608, després d’un sermó en què va criticar durament Teodoric i Brunequilda, va morir assassinat. Immediatament va ser considerat màrtir i després venerat com a sant. Un monjo irlandès, de nom Columbà, que havia imposat una regla molt estricta als monestirs que havia fundat a Borgonya, va tenir conflictes amb els bisbes i els nobles francs i el 610 va ser expulsat de Borgonya. Les cròniques posteriors van culpar Brunequilda de la mort de Desideri i de l’expulsió de Columbà, que també va ser canonitzat.

A la primavera del 612, quan les relacions entre Teodobert II i Teodoric II ja s’havien deteriorat del tot, Teodoric i Brunequilda van decidir atacar Teodobert, que va perdre la guerra i va ser tonsurat i tancat a un monestir al costat del seu fill Meroveu, on van morir el mateix any. El 613, poc després de prendre el tron d’Austràsia, Teodoric II va morir de disenteria amb vint-i-sis anys. Brunequilda, ja amb setanta anys, va reclamar el tron per al seu besnet Sigebert II, de dotze anys, i la regència per a ella. Teodoric II havia tingut quatre fills il·legítims amb concubines desconegudes: Sigebert, Khildebert, Corbus i Meroveu. Però la noblesa d’Austràsia, capitanejada per Pipí de Landen i Arnulf de Metz, que el 612 havia estat nomenat bisbe de Metz tot i que no era sacerdot, va establir una aliança amb Clotari II de Nèustria perquè envaís el regne d’Austràsia i es fes amb el poder. A més d’això, el majordom del palau de Borgonya, Warnacari II, va posar els exèrcits burgundis al servei de Clotari II. Sense suport militar, Brunequilda va haver de fugir amb els seus besnets i va buscar l’ajuda de les tribus germàniques, però van ser capturats per un terratinent que els va lliurar a Clotari. Tant Sigebert com el seu germà Corbus van ser executats. Dels altres dos no se’n va saber més. 

Brunequilda va comparèixer a Renève, on segons la Crònica de Fredegari (títol d’una crònica franca del segle VII probablement escrita per un borgonyó) va ser trobada culpable dels assassinats de deu reis: el seu espòs Sigebert I, el seu cunyat Khilperic I, el seu segon marit Meroveu, el seu net Teodobert II i el seu fill, un incert príncep anomenat Clotari una vegada i Meroveu una altra, i el seu altre net Teodoric II amb els seus tres fills. A continuació va ser torturada durant tres dies i el 13 d’octubre del 613, abans de ser executada, va ser humiliada públicament. La van passejar nua a dalt d’un camell davant dels soldats, que se’n mofaven i la insultaven, i finalment la van lligar a la cua d’un cavall que la va arrossegar fins que va morir. Les seves restes van ser incinerades i dipositades a l’abadia de Sant Martí d’Autun, que ella mateixa havia fundat el 602. Avui reposen al Museu Rolin, a Autun. 

La tortura de Brunequilda, gravat de Philippoteaux i Girardet (segle XIX)

La derrota de Brunequilda va representar el principi del final de la dinastia merovíngia i la victòria de l’aristocràcia d’Austràsia i de Borgonya, que la va trair perquè els havia volgut cobrar impostos per fer camins i altres obres públiques, reparar fortaleses i renovar l’exèrcit, mentre que ells volien ser amos i senyors independents en els seus respectius senyorius. Fins llavors, el majordom de palau havia estat el representant del rei davant dels nobles, totalment subjecte a l’autoritat del rei, que era qui l’anomenava i el podia destituir. A partir del 613 es va convertir en el representant dels nobles davant del rei, que eren els que imposaven al rei la seva elecció. L’any 614 Clotari II va celebrar el Concili de París, en què la corona va autolimitar les seves facultats a favor de la noblesa i l’alt clergat. El 617 Clotari II va convertir el càrrec de majordom de palau en vitalici. Després de la mort del seu fill i successor, el rei Dagobert I, els majordoms de palau van acumular tot el poder. El 751, el majordom de palau Pipí el Breu, descendent de Pipí de Landen i Arnulf de Metz, va usurpar la corona a l’últim rei merovingi, Khilderic III, al qual va fer tancar en un monestir, i es va convertir en el primer rei franc de la dinastia carolíngia.

Maria Lluïsa Latorre, 5 de juny del 2023  

 

Sant Jordi a les unitats d’adolescents i joves de l’hospital de Mataró

Celebració de «Sant Jordi als Hospitals 2023», organitzat pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (IBBY), una iniciativa que va impulsar fa 14 anys el prolífic escriptor i comentarista musical Jordi Sierra i Fabra. Aquest any una trentena d’autors i il·lustradors hem visitat infants i joves de 20 hospitals de tot el territori català. A continuació us explico la visita que vam fer amb l’escriptora Núria Parera a les dues unitats de l’hospital de Mataró que atenen joves adolescents.

—HOSPITAL DE MATARÓ, a l’Hospital de Dia Infantil i Juvenil (HDIJ) i a la Unitat de Referència per Psiquiatria Infantil i Juvenil (URPIJ), 27 d’abril de 2023 

Fa poc més d’una setmana vaig tenir el goig de participar en dues sessions, una dirigida als adolescents i joves que cada dia acudeixen a l’HDIJ i, l’altra, als que estan ingressats a la URPIJ. Es tractava de conversar, de parlar de la importància de la lectura, de la vocació d’escriure, del procés creatiu i de presentar alguns dels nostres llibres. I de debó que va ser una experiència irrepetible compartir el matí amb unes personetes que encara s’estan formant i que es troben en un tràngol difícil. Necessiten ajuda perquè poden tenir des d’un trastorn de l’espectre autista (TEA), un trastorn d’ansietat generalitzada (TAG), un trastorn depressiu major (TDM), un trastorn de la conducta alimentària (TCA), un trastorn greu de la conducta (TGC) o algunes fòbies, entre altres.

Abans de seguir, però, us vull presentar la Núria Parera i, per fer-ho, us transcric les seves pròpies paraules: «Vaig néixer en una família nombrosa, l’hivern de 1972. He crescut entre els carrers de la ciutat de Barcelona i els camps d’una masia, a Sant Cebrià, al Montnegre. Els estius me’ls passava voltant en bicicleta o bé enfilada dalt d’un arbre (una vella mimosa, per ser exactes) amb un llibre a les mans. La natura i la lectura sempre han estat el meu refugi. I l’escriptura, és clar. Ja de ben petita creava les meves històries, i per això vaig tenir clar que volia estudiar Periodisme, Dramatúrgia i Guionatge. M’encanta escriure reportatges, obres de teatre i sèries de televisió. Però el que més m’omple és perdre’m en els meus mons imaginaris i sortir-ne amb un conte. No sempre ho aconsegueixo, però, quan passa, em sento lleugera i feliç, igual que el protagonista d’El gran salt quan s’enlaira amunt, molt amunt». 

 L’escriptora i guionista Núria Parera

La primera sessió va començar a dos quarts de deu del matí. Les dues autores ens vam asseure al voltant d’una taula gran amb cinc noies, les metgesses i infermeres que les atenen i el docent. La Núria Parera ens va parlar de la seva trajectòria mentre ens mostrava els seus llibres, que ens van seduir per les seves il·lustracions precioses i acolorides, perfectament conjuntades amb el text, com Tami, el maquinista, en què el protagonista és un nen negre que explora nous camins i es basa en un nen real, o El gran salt, una entranyable història de superació. I quan la Núria ens va dir que era guionista i que havia participat en sèries com Les de l’hoquei, La Riera i Com si fos ahir, tothom es va quedar meravellat. Vegeu la portada de dos dels seus contes: 

           

Per la meva part els vaig portar exemplars del llibre De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa. Per fer-los cinc cèntims de la novel·la els vaig explicar que és un relat de ficció que evoluciona en un context real, el de la cacera de bruixes que hi va haver a bona part d’Europa durant l’edat moderna, en què moltes guaridores i llevadores van ser condemnades a morir a la forca, en el cas de Catalunya i Anglaterra, i a la foguera. Els vaig aclarir que les considerava les meves precursores, ja que aleshores les dones no podien estudiar a les universitats. Si jo hagués nascut en aquella època no hauria pogut estudiar medicina, hauria estat abocada a practicar la medicina de manera clandestina, com feien elles, i hauria pogut acabar a la forca.

Per a la segona sessió ens vam desplaçar a la planta de l’hospital on ens esperaven cinc noies i un noi. Com a exercici, els components dels dos grups havien d’haver preparat un escrit en prosa del tema que volguessin i, durant la nostra visita, l’havien de llegir davant de tots per després comentar-lo. Hi va haver qui no el va fer, una ens el va presentar a la pantalla del seu portàtil amb el programa Canva, que no coneixia i vaig descobrir que està desplaçant el PowerPoint, altres no van voler llegir el seu escrit per vergonya i ho va haver de fer el professor, i algunes ja apuntaven maneres i les vam encoratjar. I no vull deixar de dir que tant les noies de l’HDIJ com les noies i el noi de la URPIJ es van portar molt bé. Des d’aquí els desitjo el millor. 

                 

         Una servidora, Maria Lluïsa Latorre

Totes dues autores vam coincidir que, quan escrivim, una de les coses més gratificants és que tot depèn de nosaltres mateixes, ningú de fora ens imposa les seves idees com sovint passa a la vida real. Quan escrius estàs en un univers en el qual ningú et mana, ningú no t’oprimeix ni t’intimida i això és fantàstic. També els vam intentar transmetre que escriure requereix molt d’esforç, però que paga la pena perquè et fa progressar, encara que no t’hi guanyis la vida i hagis de fer altres feines. Per exercitar-se en l’escriptura creativa els vam recomanar llegir molt, mirar pel·lícules i sèries, tenir clara la idea, guió o argument que es vol explicar, perseverar i estar-ne convençut.

Maria Lluïsa Latorre, 6 de maig de 2023

Duble Buble: concert del 175è aniversari del Casino de Vic

Osona: boira i música. Concert a la sala Ramon Montanyà de l’Atlàntida de Vic per commemorar el 175è aniversari del Casino de Vic (14 d’abril de 2023)

Fa uns dos mesos el grup Duble Buble em va convidar a tornar a formar-ne part per participar al concert organitzat pel Casino de Vic per celebrar el seu 175è aniversari. Gairebé feia cinc anys de l’última vegada que vaig actuar amb Duble Buble i em va fer una il·lusió especial. Per motius de feina no havia pogut continuar i havia pres el relleu dels teclats en Jordi Gas. Després, quan vaig saber que es tractava d’un concert en què actuarien grups de diferents generacions, la il·lusió es va transformar en entusiasme. Era un homenatge en tota regla a la tradició de grups musicals que s’han succeït a Osona en els últims cinquanta anys, el que molts anomenen el Liverpool català.

        Duble Buble durant l’actuació a l’Atlàntida (totes les fotos són de Joan Parera)

El cert és que vaig gaudir molt dels assajos, de retrobar en Jaume i en Fonsu Coromina, en Ramon Ferrer, en Francesc Latorre i en Pep Poblet, com també de col·laborar amb en Jordi Gas, la Carla Serrat i en Ricard Puigdomènech. Però totes les emocions d’aquests dies van culminar el passat divendres 14 d’abril, quan vam sortir a tocar. Vam ser els primers, però no va caldre escalfar el públic, que emplenava la sala fins a dalt de tot i ens va rebre amb molts aplaudiments. Per a mi van ser uns moments memorables.  

Pep Poblet, Ramon Ferrer i Maria Lluïsa Latorre

Després de la nostra actuació em vaig quedar a darrere l’escenari, entre bambolines, per escoltar els altres grups. Tots van estar molt ben sonoritzats i la tònica general va ser d’una gran qualitat. Va ser un luxe compartir cartell amb Joana Serrat, Quimi Portet, La Iaia i Power Burkas. 

Duble Buble i col·laboradors després de la seva actuació 

Salutació final de tots els grups 

Un cop finalitzada la part musical hi va haver una recepció oberta a tots els assistents i vaig tenir la grata sorpresa de trobar-hi molts amics i coneguts. Va ser una nit preciosa i entranyable, de tornar a trepitjar l’escenari, rememorar bons records i reunir-me amb persones estimades.

Maria Lluïsa Latorre, 20 d’abril de 2023   

Taula rodona: Dones sàvies, dones perseguides

Taula rodona sobre Gueralda de Codines i altres dones perseguides per exercir de guaridores amb la participació de l’historiador Roger Benito i una servidora, Maria Lluïsa Latorre, i moderada per la periodista Ariadna Caballero.

—VILAFRANCA DEL PENEDÈS, al Casal Popular La Gueralda, 16 de desembre de 2021 

Quan en Fèlix Casanellas, membre del Casal Popular La Gueralda, em va convidar a participar en aquesta taula rodona m’hi vaig apuntar encantada. El tema «Dones sàvies, dones perseguides» entroncava de ple amb la meva novel·la De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, en la qual una guaridora és acusada de bruixa. Així doncs, una tarda vespre freda de desembre, immersos en una nova onada de la covid-19, ens vam reunir una quinzena de persones.

Naturalment, la principal protagonista no podia ser altra que la guaridora Gueralda de Cordines. L’historiador Roger Benito, autor de l’estudi «Geralda de Codines: metgessa o fetillera», ens en va fer unes quantes pinzellades que intentaré resumir aquí.

Gueralda (Geralda o Gueraula) va viure a la parròquia de Subirats entre els segles XIII i XIV. El 19 de desembre de 1304 va ser cridada pel bisbe Ponç de Gualba, que la va acusar del crim de sortilegi i endevinacions. Ja al juliol del 1303 havia estat assenyalada com a endevinadora. Gueralda es va defensar dient que feia conjurs i invocacions de Déu i sants per curar diverses malalties, com la gota, algunes febres i els gotornons (podia referir-se a ganglis del coll inflamats, golls o galteres), i per curar animals. Preguntada per si feia servir pràctiques mèdiques va reconèixer que diagnosticava malalties mirant el color de l’orina. Malgrat les explicacions el bisbe li va prohibir l’ús de cap conjur o medicina, li va imposar que durant tres festivitats s’estigués dreta al presbiteri de l’església sense la capa i que, després de resar, anunciés als fidels que no havien de creure en la utilitat dels seus remeis i els advertís que els que acudissin a ella serien excomunicats. També li va imposar com a penitència visitar l’església de Montserrat un cop hagués infantat, per tant ens assabentem que estava embarassada, i resar cent parenostres i cent avemaries. Tan bon punt ho hagués dut tot a terme li donaria l’absolució. 

Durant l’acte tothom portava mascareta i es va mantenir la distància de seguretat

El 22 de juliol de 1307, Gueralda va anar a veure el bisbe Ponç de Gualba per iniciativa pròpia a Sant Cugat del Vallès. Li va fer saber que ja no feia conjurs màgics, però sí que diagnosticava malalties amb l’observació de l’orina i la presa del pols, i donava consells als pacients. Ho havia après feia trenta anys d’un metge foraster de nom En Bonfi (o En Bofim). Davant d’això el bisbe va demanar consell al metge Bernat Llimona i al frare Pere Tomàs, que van considerar que Gueralda podia seguir amb les seves pràctiques mèdiques, però sense fer conjurs ni administrar medicines. Segons la declaració podríem calcular que Gueralda havia nascut cap al 1260.

El 28 de juny de 1328 va tornar a comparèixer davant el bisbe per haver fet ús de sortilegis i endevinacions. Gueralda va prometre que no ho tornaria a fer. El bisbe Ponç de Gualba va dictaminar que si incomplia la promesa seria condemnada a pagar cinc-cents sous. El fill de Gueralda, Pere Ferrer, es va presentar com a fiador de la seva mare, és a dir, en cas de reincidir seria el que aportaria els diners. Dos anys més tard, el 30 de juny de 1330, va ser acusada d’heretgia. La seva fama s’havia estès i anava a Vilafranca del Penedès els dies de fira o mercat. L’inquisidor encarregat del cas va ser el vicari general Felip Alfons, tanmateix, no es coneix com va acabar el procés perquè la causa va quedar oberta. A partir d’aquí no hi ha més informació de Gueralda, que aleshores devia rondar els setanta anys.

En aquesta entrada m’he centrat més a parlar de Gueralda de Codines perquè no hauria estat factible recollir totes les coses interessants que es van dir a la taula rodona amb la participació dels assistents. Havent acabat l’intercanvi d’idees, la majoria de les presents es van quedar exemplars de la meva novel·la De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, que els vaig dedicar amb molt de gust. Després, els participants de la taula rodona ens vam quedar a sopar a la Taverna de La Gueralda i ens vam poder conèixer una mica més. Aleshores em va venir al cap que havia posat el nom de Gueraula Giner a un personatge de la meva novel·la, una dona instruïda vídua d’un apotecari, com a reconeixement a Gueralda de Codines.

Magdalena penitent, Georges de La Tour (1640)

Encara uns dies després vaig contestar dues preguntes a la periodista i autora Rosa Vendrell per al seu programa de ràdio:

—Com a metgessa, consideres les guaridores, remeieres, trementinaires, etc. les teves avantpassades? Te n’han parlat a la carrera o ha estat un descobriment autodidacta?

»Sí que les considero les meves avantpassades. L’estiu del 2006, després d’haver estat explicant a una meva neboda, que aspirava a estudiar medicina, que moltes de les víctimes de la cacera de bruixes van ser guaridores i llevadores, em vaig adonar que en realitat estàvem parlant de les nostres precursores, perquè si nosaltres haguéssim nascut en aquella època no hauríem pogut estudiar medicina. Igual que elles, ens hauríem vist abocades a fer una pràctica mèdica clandestina i podríem haver acabat penjades a la forca. Penseu que les dones van haver de lluitar molt per poder estudiar a les universitats. A l’Estat espanyol, la primera dona que es va poder matricular per estudiar medicina, la Maria Elena Maseras, ho va fer a la Facultat de Barcelona l’any 1872.

»Quan estudiava la carrera de medicina mai ningú no ens va parlar de les metgesses sense títol. Encara avui dia, als llibres d’història de la medicina no se’n fa cap esment. Per conèixer la medicina que practicaven les dones en el passat em vaig haver de submergir a Internet i començar a buscar. Hi vaig descobrir l’abadessa Hildegard de Bingen, que va practicar la medicina monàstica del seu temps de manera brillant, i Trota de Salern, que va escriure dos manuscrits. Totes dues van viure entre els segles XI i XII. Així com una dona de la noblesa, Lady Grace Mildmay, que va deixar uns escrits molt detallats que avalen la participació de les dones com a guaridores «no professionals» a finals del segle XVI i principis del XVII.

—Com a escriptora: creus necessària la reescriptura de l’imaginari al voltant d’aquestes sàvies, perseguides pel fet de ser-ho i de ser autònomes i amb llibertat de moviments?

»És molt important difondre les activitats relacionades amb la salut que les dones van practicar en el passat. Un tret característic de la medicina feta per les dones era la voluntat de preservar els seus sabers i transmetre’ls a altres dones perquè no es perdessin. Però només podien compartir els seus coneixements, tècniques i creences en petites comunitats. Com que la transmissió era oral, la documentació era escassa. Però fa un segle van sorgir unes quantes metgesses i historiadores a Europa i als Estats Units que ho van començar a investigar a fons. El seu objectiu era reescriure la història de la medicina practicada per les dones i avui dia és una línia d’investigació que està donant molts fruïts i que trenca molts estereotips. Per mi és un tema apassionant. Però no sols en el camp de la medicina, cal reescriure la història explicant la participació de les dones en tots els àmbits. Cal mostrar que en tots els temps les dones hi érem i fèiem. En resultaria una història de la humanitat més rica i esperançadora, que ens faria millors persones. La informació ja hi és, ara falta que es traslladi als llibres de text que s’estudien, als llibres de ficció, a les pel·lícules, a les sèries i a la societat en general.

Maria Lluïsa Latorre, 31 de gener de 2022 

Manifest de Sant Jordi 2021

Transcripció del Manifest de Sant Jordi 2021:

Bon vespre a tothom,

El dia 1 d’octubre del 2017 una part majoritària de la ciutadania de Catalunya vam quedar en estat de xoc. Poc després, començava una ofensiva de l’Estat espanyol contra el moviment independentista sense precedents. Per si no fos prou, mentre encara estàvem immersos en aquest cicle repressiu, el febrer del 2020 va irrompre a les nostres vides la pandèmia de la covid-19, una crisi sanitària que encara no sabem quan acabarà, que està fent estralls en la nostra economia i que està minant la nostra moral.

Però avui, tot i que el panorama és desolador, hem tornat a treure el millor de nosaltres per celebrar la diada de Sant Jordi. A les parades a l’aire lliure, hi hem hagut d’afegir la distància de seguretat, les mascaretes, el gel hidroalcohòlic i el fluir de la gent sense aglomeracions. Tot per fer possible que l’amor i la cultura tornessin a inundar els nostres carrers en forma de roses i d’aquestes càrregues de profunditat contra el pensament únic que són els llibres. Llibres, però, que només reflecteixen una part de la diversitat de llengües que hi ha al món. 

Una diversitat que també és present a Catalunya perquè, no només s’hi parla català i castellà. Naturalment s’hi parla l’aranès, que és la llengua pròpia de la Vall d’Aran, però també l’amazig, el ruandès, el quítxua, el bengalí, el portuguès, el basc, l’asturià, el panjabi, l’àrab, el romanès, l’armeni, l’anglès, el rus… i podria seguir fins a més de 300 llengües, que es parlen a Catalunya! Això representa un ric patrimoni cultural que, si sabem gestionar bé, redundarà en molts beneficis per a la nostra societat. I el català és el punt de trobada d’aquesta diversitat social, ètnica i cultural. Ara, la immersió lingüística en català té més sentit que mai. Vull recordar que es va fer perquè, els nens que no tenien el català com a llengua familiar, el coneguessin oralment abans d’aprendre’l a llegir i a escriure.

I alguns em podrien dir per què el català i no el castellà? Doncs perquè el català és la llengua pròpia de Catalunya. El català va néixer a Catalunya, n’és la llengua autòctona. I estareu d’acord amb mi que el castellà no es va originar a Catalunya. Contràriament al que alguns ens han volgut fer creure, el castellà no és una llengua amenaçada a Catalunya, és la llengua majoritària en cinemes, plataformes digitals com Netflix, videojocs, còmics, publicacions periòdiques digitals i en paper, cadenes de televisió i de ràdio, naturalment en els tribunals de justícia, i un llarg etcètera.

Per això vull demanar als torderencs i torderenques que no acostumeu a parlar en català, que us atreviu a fer-ho, com també a llegir en català. I als que teniu com a llengua materna el català, que no canvieu al castellà si el vostre interlocutor no parla en català, no doneu per fet que no us entendrà! I no li esteu fent cap favor! Molts estudis han demostrat que conèixer i fer servir dues llengües beneficia el funcionament del cervell. Com a catalans, a tots ens incumbeix promoure l’ús del català per assegurar-ne la pervivència. Cada vegada que desapareix una llengua mor la manera de pensar i el saber d’un poble. Expressar-nos en català no ens ho pot impedir ni una pandèmia, només és una qüestió de voluntat. I com va dir el president Lluís Companys: «Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres».

Encara que la situació actual de pandèmia pesa com una llosa, la jornada d’avui ha sigut com un raig de llum. El ritme de vacunacions s’ha accelerat en les últimes setmanes i, tot plegat, fa augurar un canvi cap a un futur esperançador. Haurem de fer un esforç col·lectiu immens per superar aquest temps infaust que ens ha tocat viure, però confio en la capacitat de sacrifici i esforç de la societat catalana. Gràcies al poble de Tordera, gràcies a La Peixera i espero que acabeu de passar una bona diada de Sant Jordi.

Maria Lluïsa Latorre, 23 d’abril del 2021 

 

Dones invisibles: Erzsébet Báthory (capítol revisat)

Capítol 20– Erzsébet Báthory (Nyírbátor, Hongria, 1560 – Čachtice, Eslovàquia, 1614)

Capítol revisat molt després de la publicació del llibre Dones invisibles i de treballar durant quatre anys en la vida d’Erzsébet Báthory.

50invisibles

Segur que la majoria heu sentit a parlar de la comtessa sagnant, una aristòcrata hongaresa que va passar a la història com la cruel assassina de més de sis-centes donzelles. Segons es diu, obsessionada per la pèrdua de la seva bellesa a causa del pas dels anys, va torturar i matar centenars de noies per banyar-se amb la seva sang, basant-se en la creença —que ja existia a l’edat mitjana— que beure sang o banyar-s’hi feia rejovenir. Un cop descoberts els crims, va ser empresonada en una habitació del seu castell de per vida. A Internet hi ha nombroses entrades que en parlen, però són plenes de falsedats i inexactituds, i, encara que és una tasca difícil, m’he proposat rehabilitar Erzsébet Báthory. 

Erzsébet va néixer el 1560¹ a Nyírbátor, al Regne d’Hongria (la part d’Hongria sota l’imperi dels Habsburg), en el si d’una família molt rica i poderosa. Tot i que la mare, Anna Báthory, era germana d’Istvan Báthory, rei de Polònia i gran duc de Lituània del 1576 al 1586, i catòlic practicant, ella i el marit eren de confessió calvinista. Erzsébet va passar la infància al castell d’Ecsed. Alguns autors afirmen que quan tenia quatre o cinc anys va patir uns atacs que podien haver estat crisis d’epilèpsia, però no hi ha cap document que ho acrediti. 

Segons alguns biògrafs, va rebre una educació excepcional i podia llegir i escriure en hongarès, grec, llatí i alemany, però segurament es van confondre amb una cosina², Griseldis Báthory, si bé hi ha bones raons per pensar que Erzsébet també va rebre una educació molt completa. També s’ha dit que li agradava comportar-se i jugar com un nen, i que va aprendre esgrima i equitació, però tot i que és probable que sigui així, tampoc no se’n té confirmació. 

El febrer del 1570, els pares d’Erzsébet van estipular amb la mare de Ferenc Nádasdy, Orsolya Kanizsai, un acord formal de compromís entre els seus fills. Erzsébet no va poder tenir una mala relació amb la seva futura sogra, tal com molts autors afirmen, perquè és fals que el 1571 hagués anat a viure al castell de Sárvár, la seu familiar dels Nádasdy. El 1573, quan la parella es va comprometre solemnement a Varannó (a l’actual Eslovàquia), ho va fer sense la presència dels pares perquè tots tres havien mort. Es van casar el 8 de maig del 1575, també a Varannó, i hi van assistir uns 4.500 convidats. Erzsébet tenia uns catorze o quinze anys i Ferenc dinou.

El regal de noces que Erzsébet va rebre de Ferenc va ser el castell de Čachtice (també a l’actual Eslovàquia), situat a prop dels Petits Carpats. Després de l’enllaç van establir la seva llar a Sárvár. El 1578 Ferenc va començar a fortificar les finques familiars, va reunir el seu propi exèrcit i, a causa de les contínues ràtzies amb els turcs, havia de passar molt temps fora de casa. Vol dir que, amb divuit anys, Erzsébet va haver d’exercir de senyora i fer-se càrrec de tots els afers relacionats amb les seves propietats, i entre ella i Ferenc havien reunit un patrimoni immens. Això incloïa proveir els pagesos hongaresos i eslovacs fins i tot d’atenció mèdica. Com a senyora també era la responsable de mantenir la llei i l’ordre en els seus dominis i aplicar els càstigs previstos per als diversos delictes tipificats. 

Retrat pòstum d’Erzsébet Báthory, Benjamin von Block (c. 1656)

No va ser fins a l’any 1585, deu anys després del casament, que va néixer la primera filla d’Erzsébet i Ferenc, que es va dir Anna. Després van venir Orsolya (Orsika), Katalin (Kata), András, que va morir el 1603, i l’any 1598 va néixer el més petit, Pál. A continuació us transcric una carta d’Erzsébet a Ferenc amb data de 24 de maig del 1596: «Puc escriure a vostra gràcia sobre les nostres filles que l’Anna i l’Orsika estan bé de salut. La Kata, en canvi, té la boca malament. Té un queixal corcat i la infecció se li ha escampat per tota la mandíbula. El barber li ha furgat el queixal amb un ferro. Diu que estarà de molta sort si no perd cap dent. No sé com el Senyor voldrà posar fi a tot això, però ara mateix està patint molt. Respecte a mi, us puc dir que les coses em van millor que fa uns dies».

El gener del 1604 Ferenc va morir al castell de Sárvár i Erzsébet va quedar com la senyora feudal d’uns dominis molt cobejats. És a partir d’aquest moment que se suposa que va començar l’escalada d’assassinats de donzelles i, sis anys després, la nit del 29 de desembre del 1610, el palatí d’Hongria, György Thurzó, va entrar a la casa senyorial de Čachtice, on feia poc que Erzsébet s’havia establert, acompanyat d’una escorta armada i van trobar els cossos de les víctimes escampats pertot arreu… 

Com que no m’és possible resumir-vos el context polític d’aquella època i el interessos contraposats que hi havia, assenyalaré, cronològicament, unes quantes dades: 

● L’any 1605 Erzsébet va casar la filla gran, Anna, amb el comte Miklós Zrínyi, un cosí del comte György Thurzó.

● L’any 1607 Thurzó va convidar Erzsébet a la festa de compromís de la seva filla Judit.

● Un nebot d’Erzsébet, Gábor Báthory, ambicionava ser el príncep de Transsilvània i ho va aconseguir el març del 1608. 

● L’arxiduc d’Àustria, Maties d’Habsburg, es va convertir en el rei d’Hongria el novembre del 1608 i Erzsébet va assistir a la cerimònia de coronació. Les friccions entre el rei Maties II i el príncep Gábor Báthory no van trigar a començar.

● Al llarg del 1609 van arribar a György Thurzó, de manera reiterada, rumors sobre pràctiques sinistres a les propietats d’Erzsébet.

● El desembre del 1609 György Thurzó va ser nomenat palatí d’Hongria.

● El palatí Thurzó va ordenar dur a terme unes investigacions contra Erzsébet el 5 de març del 1610.

El 2012 va començar la restauració del castell de Čachtice

Reprenent la versió oficial, el desembre del 1610 Thurzó va entrar a la casa senyorial de Čachtice acompanyat dels dos gendres d’Erzsébet, el comte Miklós Zrínyi i el senyor György Drugeth de Homonna³. A més dels cadàvers, van trobar algunes noies moribundes, malferides i algunes d’empresonades. Erzsébet va quedar sota arrest domiciliari. Pel que fa als suposats còmplices, eren tres ancianes, Ilona Jó, Dorottya Szentes i Katalin Beniczky, i un noi que anomenaven Fickó. Després de patir terribles turments, van reconèixer els assassinats i tots van dir que Anna Darvulia, una antiga «sòcia» que aleshores ja havia mort, els havia ensenyat a torturar i matar les joves i en van responsabilitzar la seva mestressa. Fixeu-vos que la temible banda criminal al servei d’Erzsébet estava formada per quatre ancianes i un jove! 

La xifra de sis-centes joves assassinades no s’aguanta per enlloc: sota tortura, Fickó va admetre la mort de trenta-set noies i Dorottya Szentes, àlies Dorkó, de trenta-sis. Els tres-cents testimonis que van declarar en les diverses investigacions es van caracteritzar per la seva poca concreció: rumors, xafarderies i informacions de tercera mà. I Erzsébet… mai no es va poder defensar. 

També s’explica que la llei impedia que Erzsébet fos processada perquè era noble i que per això es va escapar de la pena de mort, com si fos un privilegi, però això tampoc no és cert. Quan el palatí Thurzó va ordenar empresonar-la al castell de Čachtice a perpetuïtat, privant-la del dret a un judici, es va saltar la llei i la va deixar en una total indefensió. Thurzó també va posar en marxa un seguit de maniobres per esquivar les peticions reiterades del rei Maties II per portar Erzsébet a judici.

Els banys amb sang de les donzelles van ser una invenció posterior, escrita pel jesuïta hongarès László Thuróczi i publicada l’any 1729. Va quedar desmentida quan al segle XIX es van conèixer els relats dels acusats i dels testimonis, i no en feien cap menció. 

Erzsébet ja havia fet testament el 3 de setembre del 1610, però el 31 de juliol del 1614, durant el seu captiveri al castell de Čachtice, va rebre dos sacerdots catòlics de l’arxidiòcesi d’Esztergom perquè certifiquessin que la seva voluntat era que la propietat de Szécskeresztúr fos dividida a parts iguales entre els seus tres fills, Anna, Kata i Pál. Tres setmanes després, el 21 d’agost del 1614, de bon matí la van trobar morta a l’habitació on era confinada. A la carta en què se’n va informar Thurzó es diu que durant la nit van sentir «que pregava i suplicava, i que lloava Déu amb uns cants preciosos». 

Com a conclusió, descartades del tot les més de sis-centes suposades morts, l’única xifra que tenim és la de trenta-sis o trenta-set noies assassinades, però arrencada a dos acusats mentre eren turmentats. Les declaracions dels testimonis es basen sempre en rumors. Seria interessant conèixer la declaració de les víctimes que van sobreviure, però n’hi va haver? Estudis recents apunten com a molt probable que Thurzó i el seus homes no van atrapar Erzsébet in fraganti al castell de Čachtice, ell ho va argüir per poder-la tancar i evitar el judici a tota costa. Els còmplices d’Erzsébet van ser jutjats sense cap garantia, però ella no va tenir ni el dret a ser jutjada. 

No puc aportar proves que demostrin la innocència d’Erzsébet, però sí que hi ha un dubte racional respecte a la culpabilitat de l’acusada, un dubte raonable. Aleshores, no tocaria un veredicte de no culpable? 

Maria Lluïsa Latorre (escrit el 19 de novembre de 2009 i refet el 30 de gener del 2021)

¹ Lengyel Tünde. Báthory Gábor és kora (2009), pàgina 54. La majoria d’autors indiquen que Erzsébet va néixer el 7 d’agost del 1560, però, per ara, aquesta data no s’ha pogut confirmar amb cap document.

² Lengyel Tünde & Várkonyi Gábor. Báthory Erzsébet Egy asszony élete (2010), pàgina 45. De Griseldis, que va néixer a principis de la dècada del 1570, se sap amb certesa que va rebre una educació excel·lent.

³ Lengyel Tünde & Várkonyi Gábor. Báthory Erzsébet Egy asszony élete (2010), pàgina 193. En realitat els gendres d’Erzsébet no van formar part de l’expedició al castell de Čachtice.

Eleccions del 14 de febrer

El dia 1 d’octubre del 2017 la ciutadania catalana, amb una participació del 43% malgrat el tancament d’uns 400 col·legis electorals i la violència de les actuacions policials, vam exercir el nostre dret d’autodeterminació i va guanyar el sí a la independència de Catalunya. Des d’aleshores ens hem hagut d’enfrontar al poder formidable d’un estat, l’Estat espanyol, només amb la força de la gent i de la democràcia, i el balanç és de més de 2.850 persones perseguides o condemnades. Només fa 3 dies el TSJC va inhabilitar durant un any el conseller d’Exteriors, Bernat Solé, per haver participat en l’organització de l’1-O a Agramunt. Per tota aquesta repressió de l’Estat espanyol contra Catalunya em sumo al lema d’Òmnium: AMNISTIA, FEM-NOS LLIURES.

Mentrestant, immersos en aquesta ofensiva de l’aparell estatal contra el moviment independentista, per si no fos prou el febrer del 2020 va irrompre a les nostres vides la pandèmia de la covid-19, una crisi sanitària que després de gairebé un any ha provocat més de 480.000 persones infectades al nostre país, de les quals 18.577 han mort. Una pandèmia que encara no sabem quan acabarà, que està fent estralls en la nostra economia i que està minant la nostra moral.

Davant daquest panorama tan nefast, en què l’atenció primària està desbordada i van augmentant les persones ingressades als hospitals i a les UCI, tot sembla apuntar que el 14 de febrer del 2021 ens veurem abocats a fer eleccions perquè així ho decidirà el TSJC. Per això, per demostrar que malgrat la repressió seguim reclamant, tossuts, el nostre dret d’autodeterminació, desitjo que sortim a votar i que els partits independentistes guanyin per una gran majoria.

Maria Lluïsa Latorre, 24 de gener del 2021 

Duble Buble: el retorn dels dinosaures

Plaça Fra Bernadí, Manlleu: Concert inaugural del retorn als escenaris de Duble Buble (15 d’agost de 2018)

El 6 de desembre de 2016, en un sopar de retrobament dels components de Duble Buble, es va començar a gestar la idea de tornar als escenaris, però no d’una manera esporàdica com en els últims anys, sinó amb una continuïtat. La vetllada va ser molt divertida, vam riure molt i fins i tot vam immortalitzar el moment col·locant-nos com a la foto de promoció del primer disc Urbi et Orbi:

 

La idea de tornar als escenaris va començar la nit del 6 de desembre de 2016

Però els mesos passaven i, tret d’en Fonsu Coromina, que sí que va practicar la bateria de manera regular, fins que no va sorgir l’actuació a l’Adoberies Fest el 15 de setembre de 2017 no ens vam despertar. Convé dir que en aquest moment la vocalista Maria Martínez havia abandonat la formació per emprendre altres projectes. A partir d’aquí, en Fonsu i en Jaume Coromina, en Ramon Ferrer i en Francesc Latorre van començar a assajar a l’Esquirol amb un bon ritme, un ritme que jo no podia seguir des de Tordera i així els ho vaig fer saber perquè busquessin un altre teclista. 

Encara vaig tenir la satisfacció d’actuar amb Duble Buble el 10 de març de 2018, a l’entranyable concert celebrat a L’Atlàntida, CANTEM AMB SANT TOMÀS, perquè era un esdeveniment puntual.

Poc després ja van buscar músics per completar el grup i van fitxar la Laura Domènech i la Laura Segarra com a vocalistes i en Jordi Gas com a teclista. Durant els següents mesos van treballar de valent i ja es va poder veure un preludi del seu bon fer el 28 de juliol passat, al concert EL TEU LLOC ÉS AQUÍ que l’ANC va organitzar a Palafrugell en homenatge a Jordi Sánchez. Va ser una experiència nova per a mi escoltar els Duble Buble des del públic, i va ser molt gratificant. Vaig poder gaudir d’un grup ben compenetrat i molt professional que em va entusiasmar.

Cartell de promoció del concert a Manlleu

Mentrestant, els preparatius per al concert de Manlleu havien començat unes setmanes abans. Com ara la participació estel·lar del músic i actor Joan Crosas amb els temes dels Esquirols «Et cobriran de blasmes», «Arrels» i «Torna, torna, Serrallonga». La del músic i cantant Arnau Tordera, líder d’Obeses, que va mostrar el seu ampli registre de veu i el seu talent en el tema «Clava’t». O també la idea de fer un assaig general el 12 d’agost al teatre L’Atlàntida de Vic, on se’ns veu a la foto següent:

I tot va culminar el 15 d’agost a la plaça Fra Bernadí quan, després de començar el tema «Urbi et Orbi» amb les veus a cappella, s’hi van afegir els instruments amb contundència i el concert va continuar tota la nit amb un so vibrant i potent. Presenciar-ho entre el públic va ser memorable. No sé que més puc afegir al que ja s’ha dit en els mitjans de comunicació: 

Toni Carrasco, Osona.com Nació.Digital: «El vaixell insígnia i pioner del pop rock en català […] van donar un exemple actualitzat de la seva bona forma, aquest 2018, a dalt de l’escenari». «Un públic adult, lliurat, sincer i agraït, com no podia ser d’una altra manera amb el retorn del seu grup de pop, de tan sols fa 38 anys». «Durant més de dues hores de concert, en una plaça plena i agraïda, amb una temperatura agradable, els Duble Buble van aconseguir la màgia del retorn més històric que es recorda a la nostra comarca».

Jordi Vilarrodà, El 9 Nou. «La banda compleix amb solvència, musicalment, i alguns dels seus components, com el guitarrista Ramon Ferrer, evidencia que no ha deixat de tocar durant aquest temps, encara que no l’hàgim vist als escenaris com al saxofonista Pep Poblet. Francesc Latorre (baix) i Leonci Coromina (bateria) són els altres dos components fundacionals del grup, a més de l’enèrgic Jaume Coromina Met a la veu. Jordi Gas s’incorporava als teclats, substituint Lluïsa Latorre, que tot i això va fer una aparició esporàdica. Les dues incorporacions femenines (i joves) a les veus es complementen perfectament: una Laura Segarra que llueix en el to més íntim i una Laura Domènech que evidencia la seva formació teatral i aporta —a més de la veu— una potència escènica inqüestionable». 

El 9 Nou. Foto i titular: Duble Buble, «dinosaures» molt vius

Em va fer molta il·lusió que la foto que apareix al periòdic El 9 Nou mostrés la recta final del concert, quan vaig pujar a l’escenari per tocar els teclats en el «Perduts enmig de l’espai». 

Canal Taronja: «El concert de Duble Buble a la Festa major de Manlleu va fer realitat el somni dels fans de la mítica banda. Es va fer un repàs a tots els temes dels àlbums que a la dècada dels 80 va liderar aquesta banda nascuda a l’Esquirol, les dues noves veus femenines, la Laura Domènech i Laura Segarra, van demostrar moltes taules i la cirereta del pastís la van posar dos convidats de luxe, en Joan Crosas dels Esquirols i l’Arnau Tordera d’Obeses». Més avall continua: «No hi ha dubte que Duble Buble va marcar una època en el panorama musical Català. Ha estat la banda tecno pop roquera que va crear un estil ballable i de qualitat a finals dels 80 i que va sonar moltíssim a les emissores públiques, municipals i comercials». 

Només em queda dir que la resposta del públic va ser fantàstica, la nit meravellosa, i anunciar la propera aparició del grup, que serà amb un concert acústic, al Casino de Vic, el 8 de setembre. 

Maria Lluïsa Latorre, 30 d’agost de 2018 

Transgressores i fascinants: Cleòpatra i Lívia

CICLE TRANSGRESSORES I FASCINANTS 

—Conferència Les AMBICIOSES, de Cleòpatra a Lívia Drusil·la. Biblioteca Francesca Bonnemaison, 12 de març de 2018

El març passat vaig tenir l’honor de participar al cicle TRANSGRESSORES I FASCINANTS, coordinat per M. Àngels Cabré, escriptora i directora de l’Observatori Cultural de Gènere. Es tractava de presentar «Dones rebels que han volgut guiar el seu destí allunyades de l’ortodòxia. Dones lliures i emancipades que conviden a trencar motlles i contagien ànsies de llibertat». I vaig fer la meva petita contribució mostrant una cara diferent de dues dones famoses però molt desconegudes, CLEÒPATRA i LÍVIA.

Formaven part del mateix cicle:

  • Les PECADORES, d’Anaïs Nin a Édith Piaf, presentades per Àngels Dalmau.
  • Les INTRÈPIDES, d’Alexandra David-Néel a Amelia Earhart, per Thais Morales. 
  • Les HETERODOXES, de Claude Cahun a Jane Bowles, per M. Àngels Cabré.
  • Les MISTERIOSES, de Lizzie Doten a Valentine Penrose, per Elisabet Riera.
  • Les AGOSARADES, de Radclyffe Hall a Patricia Highsmith, Eulàlia Lledó.
  • Les INDEPENDENTS, d’Hildegarda de Bingen a Maria Llopis, per Bel Olid.
  • Les LÈSBIQUES, de Natalie Barney a Djuna Barnes, per Isabel Franc.

Primer vaig assenyalar que la reina Cleòpatra VII i l’emperadriu Lívia Drusil·la van ser contemporànies i que, malgrat estar en bàndols enfrontats, comparteixen la imatge de dones malvades, ambicioses i intrigants. També vaig fer notar com la ciència i la filosofia han proporcionat arguments per justificar i consolidar els prejudicis imposats per la religió i l’organització social presentant la dona com un ésser dèbil i inferior a l’home i legitimant que no és apta per exercir el poder.

Bust de Cleòpatra VII, Altes Museum de Berlín 

Sobre CLEÒPATRA vaig explicar, ajudada d’imatges que rememoren l’època, part de la informació que es pot consultar a la següent entrada del meu webloc: 

http://www.lluisalatorre.com/mon-en-femeni-la-reina-cleopatra-vii/ 

A més, vaig fer cinc cèntims sobre la seva gestió econòmica. Havia heretat un país molt endeutat i, en els primers anys del seu regnat, la situació es va complicar encara més quan va haver de fer front a la fam dels anys 50 i 49: el nivell del Nil estava molt baix i hi havia poca quantitat de cereals. Cleòpatra va elaborar un edicte en virtut del qual prohibia portar cereals riu Nil amunt, cap al sud, on els preus podrien ser més alts i donar més beneficis. Els cereals havien de ser enviats a Alexandria per alimentar la gent de les ciutats sense accés al menjar. Va ser una mesura molt revolucionària per a l’època. Més endavant, quan va tornar a Egipte després de l’assassinat de Juli César, va instaurar mesures per afavorir les exportacions i va negociar tractats comercials que van omplir les arques del tresor. L’economia es va recuperar i Egipte va tornar a ser un país ric i estable. 

Bust de Lívia, Musée Saint-Raymond (Tolosa)

Pel que fa a LÍVIA DRUSIL·LA, no podia deixar de referir-me a la magnífica interpretació que va fer l’actriu Siân Phillips d’una Lívia perversa i intrigant a la sèrie Jo, Claudi. En el meu imaginari, Lívia va quedar com el prototip per excel·lència de la dona malvada, freda i calculadora. Però és un retrat molt injust amb la Lívia històrica, tot i que que resulta igualment fascinant. Per no repetir-me, part de la xerrada es pot llegir en una altra entrada del meu webloc: 

http://www.lluisalatorre.com/mon-en-femeni-livia-drusilla-emperadriu-de-roma/

A la conferència vaig remarcar que la biografia de Lívia, fins que es casa amb Octavi el 38 a.n.e., ens revela una jove d’una gran fortalesa que obeeix el que disposen els homes de la seva família: tot i que la van casar amb un home que podia ser el seu pare i amb qui va passar molts perills, el va seguir i mai no es va queixar. Després, li agradés o no, va haver d’unir-se a un home que havia estat enemic de la seva família i separar-se dels fills. Després del casament, Lívia es va mantenir en un segon pla mentre Octàvia, la germana del seu espòs, assumia el paper de primera dama. 

L’any 35 Octavi va concedir tant a Lívia com a Octàvia una sèrie de privilegis: alliberar-les de la tutela masculina i poder gestionar els seus béns, la sacrosanctitas —ofendre-les es podia penar amb la mort— i l’honor d’erigir-los estàtues. Aleshores Marc Antoni ja havia abandonat Octàvia per unir-se a Cleòpatra i Octavi volia preservar el patrimoni de la seva germana. 

Obra del pintor Stefan Bakalowicz (1857 – 1947)

Des de Roma, Octavi va construir un relat en què contraposava els valors d’Orient, que identificava amb Cleòpatra —el poder monàrquic, els excessos, la luxúria, l’ambició—, amb els valors romans —la República, la moderació, la família, la lleialtat—, que ell pretenia defensar. Però les fonts egípcies presenten Cleòpatra com una reina heroica i una gran patriota, una governant que es va preocupar per portar benestar al seu poble. Per contra, l’estiu del 29, quan Octavi va tornar a Roma victoriós després d’haver derrotat Cleòpatra i Marc Antoni, en aparença va restablir les estructures republicanes, però va mantenir el poder i l’any 27 es va convertir en l’emperador César August. En vida va fomentar el culte a l’emperador i, després de la seva mort, el Senat el va divinitzar. 

Lívia es mostrava al públic com una matrona exemplar i fidel consellera d’August, situada en un discret segon pla, però tenia accés a l’enorme xarxa d’informació que Octavi havia construït per governar l’Imperi i també rebia despatxos, informes i peticions d’instruccions dels governadors de les províncies. No ho podia fer obertament perquè una dona prenent decisions en assumptes de govern de gran complexitat, amb la mateixa dedicació que un home, hauria estat una transgressió insuportable per a l’ordre social estable. 

Després de cinquanta-dos anys de matrimoni ben avingut, l’any 14 de la n.e. August va morir. Lívia es va retirar a la seva vil·la de Prima Porta, una casa luxosa que va ser lloc de descans de la família imperial. L’any 20 hi faria col·locar una còpia de marbre d’una estàtua de bronze d’August. Tiberi es va convertir en el nou emperador, però era esquerp i tímid i no va saber manejar el Senat com ho havia fet August. Tampoc no va tenir bones relacions amb el seu nebot Germànic, casat amb Agripina, néta d’August, que gaudia de més popularitat entre la ciutadania. 

L’audiència de l’acròbata, Capri, Henryk Siemiradzki (1898)

Un dels episodis més foscos dels primers anys del mandat de Tiberi va ser la mort inesperada de Germànic l’octubre del 19, a Dafne (a prop d’Antioquia), en circumstàncies misterioses, fet que va fomentar el rumor que havia estat enverinat a instàncies de Tiberi i Lívia. La vídua de Germànic, Agripina, es va enemistar amb Tiberi. El prefecte de la guàrdia pretoriana, Luci Eli Sejà, que era el braç executor de Tiberi, va dur a terme una forta repressió contra l’entorn d’amics i partidaris d’Agripina. L’any 26 Tiberi es va establir a l’illa de Capri, des d’on va seguir organitzant les províncies, mentre que Sejà va acumular molt de poder a Roma.

L’any 29, després de la mort de Lívia, el règim de terror de Sejà i Tiberi es va desbocar. Agripina i el seu fill Neró van ser desterrats, acusats de traïció. Sejà va iniciar una sèrie de judicis amanyats contra senadors i altres membres de la classe dirigent per desfer-se de rivals i confiscar-los els béns. Més endavant ell també cauria en desgràcia. Malgrat tot, com que això no va afectar les classes populars, es pot dir que Tiberi va ser un bon administrador de l’Imperi. De tarannà auster, en lloc d’organitzar noves campanyes a l’estranger va fer ús de la diplomàcia per mantenir la pau i va fortificar les  fronteres. En morir va deixar les arques del tresor amb 3.000 milions de sestercis i un imperi més fort i consolidat. 

Lívia va morir a l’edat de vuitanta-sis anys. Havia aconseguit el respecte i l’admiració en tot l’Imperi. Seria recordada com una emperadriu poderosa i virtuosa. El seu nét Claudi la va fer divinitzar l’any 42 per reforçar el seu paper d’emperador. Per últim, vull subratllar que Lívia va saber aprofitar amb molta habilitat l’oportunitat que li va brindar August d’intervenir en activitats polítiques. 

Maria Lluïsa Latorre, 15 de maig de 2018