Autor: Maria Lluïsa Latorre

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Girona, 21 de desembre de 2006, a La Llibreria      

Encara que només es van congregar una vintena de persones per a la presentació de la meva primera novel·la, Els peons de l’assassí, i malgrat ser la primera nit d’aquest hivern, gèlida i una mica desavinent, la reunió va ser càlida i entranyable i va satisfer a tothom. 

Després de la introducció de l’editor, Jesús Aumatell, em vaig dirigir al públic i vaig explicar el perquè del títol: «sovint les persones malvades poden perjudicar els altres perquè hi ha individus mediocres que els segueixen el joc i amplifiquen la seva capacitat per fer mal; actuen com els seus peons». Tot seguit, Ramon Trias, un conegut músic d’Olot, va delectar els assistents amb una estimulant peça de jazz a la guitarra elèctrica. Finalment, tots vam conversar amicalment mentre degustaven un suculent pica-pica.

Maria Lluïsa Latorre, 22 de desembre de 2006

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Crònica de la presentació a Tordera, 1 de desembre de 2006, a la Biblioteca Municipal 

Unes cent persones van assistir a la presentació de la meva primera novel·la. Entre el públic hi havia torderencs internacionals com el músic Diego Cortés, polítics de diferents partits amb representació a l’Ajuntament, la Paquita de can Nassos, a qui, mentre li dedicava Els peons de l’assassí, li vaig manifestar la meva enveja sana perquè, des de fa mesos, el seu últim llibre de cuina és present a totes les llibreries de Vic. 

En primer lloc va parlar la Conxita Rodríguez i va excusar l’absència de Ferran Mascarell, la va seguir en Jesús Aumatell, l’editor del llibre, i em va passar la paraula a mi. Per començar vaig referir a la concurrència que exerceixo de metgessa de capçalera al CAP de Tordera des de fa dotze anys i que vaig iniciar el llibre en fa tretze. Després els vaig explicar que la trama principal tracta de la resolució d’unes morts misterioses i que vaig fer la protagonista metgessa forense perquè la meva condició de metgessa em permetria parlar-ne amb propietat. 

Entre altres, vaig reconèixer influències de la sèrie de culte Expedient X: «Em fascinava la visió més científica i realista, encarnada per l’agent Scully, i la més inexplicable i irracional, representada per Mulder. Al llibre plantejo aquesta doble visió i m’atreveixo a formular algunes hipòtesis.» Per últim, vaig assenyalar que hi havia predomini dels personatges femenins, però sense detriment dels masculins. 

Després hi va haver un refrigeri amb pastes i cava mentre firmava dedicatòries als assistents que van comprar el llibre; es van vendre tots els que hi havia. Al final em trobava cansada però exultant i agraïda d’haver tingut tan bona resposta. 

Ara el meu principal desig és que el llibre aporti moments gratificants i reflexions d’interès als seus futurs lectors mentre preparo, junt amb l’editor, les properes presentacions a Barcelona, el dia 18 de gener de 2007, i la de Girona, que encara no té data. 

Maria Lluïsa Latorre, 2 de desembre de 2006 

—Nota de premsa al Diari de Girona, divendres, 1 de desembre de 2006. Edició digital n. 2529: 

L’exconseller de Cultura Ferran Mascarell presentarà avui a les vuit del vespre a la Biblioteca Municipal de Tordera la primera novel·la d’una de les metgesses de l’ambulatori torderenc, Maria Lluïsa Latorre (l’Esquirol, 1961), segons informa Ràdio Tordera. 

L’antic responsable de l’àmbit de Cultura de la Generalitat es farà càrrec de la presentació d’Els peons de l’assassí, la primera obra de ficció de Latorre, que va ser teclista d’un dels primers grups que va fer pop-rock en català, Duble Buble. 

La trama d’Els peons de l’assassí relata en clau d’intriga una història farcida de referents i tributs a l’imaginari col·lectiu de la generació de l’escriptora, que va protagonitzar els efervescents anys 80. Es tracta d’una obra íntegrament de ficció que narra la història d’una metgessa forense, la doctora Clara Verdaguer, que es veu involucrada en un seguit de circumstàncies insòlites que afectaran la seva plàcida vida a Nova York. 

Redactada originàriament en català i editada per Emboscall, la novel·la està dirigida a un públic molt ampli, es tracta d’un relat d’intriga que serveix d’excusa a Latorre per escriure sobre els nombrosos interrogants i misteris que la vida planteja.  

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Reportatge de Jordi Vilarrodà, El 9 NOU d’Osona i el Ripollès, 27 de novembre de 2006:

A la dècada dels vuitanta, Maria Lluïsa Latorre (L’Esquirol, 1961) va ser coneguda com la noia dels teclats dels Duble Buble. Ara ha canviat la música per la literatura: divendres va presentar a Vic, a la cafeteria L’Occità, la seva primera novel·la. Els peons de l’assassí (Emboscall Editorial) és una trama policíaca explicada al llarg de… 840 pàgines. 

Un debut contundent és l’encapçalament del reportatge que va fer Jordi Vilarrodà després que mantinguéssim una entrevista a L’Occità, minuts abans de la presentació de la novel·la Els peons de l’assassí. Heus aquí la transcripció: 

No s’hi ha posat per poc. El debut literari de Maria Lluïsa Latorre té 840 pàgines, en mida de foli, i no és fàcil de llegir estirat al llit. Però l’exteclista de Duble Buble està plenament convençuda que «hi ha un públic a qui li agraden els llibres extensos». Un públic que «se sentirà atrapat, a mesura que llegeixi». 

Al costat del reportatge un escrit titulat: «El respecte de l’editor a l’autor», posa de manifest la filosofia de Jesús Aumatell, l’editor, i la seva defensa de la llibertat absoluta de l’autor a l’hora d’escriure la seva obra.

Ella mateixa també ha quedat atrapada en la trama d’Els peons de l’assassí. El llibre que divendres presentava a la petita cafeteria-llibreria L’Occità, de Vic, el va començar a escriure —ho recorda clarament— el juliol del 1993. «En aquell moment ja tenia clar el guió i els personatges principals», diu l’autora. La protagonista és la Clara, una metgessa forense, que viu a Nova York. L’assassinat d’una actriu, a qui ella ha de fer l’autòpsia, la posa en contacte amb un jove inspector de policia i li permet entrar en el món, sempre fascinant, del cinema. Fins aquí, tot senzill. La trama comença a créixer quan apareixen altres històries i personatges, i Latorre sent la necessitat d’explicar-los amb més detall, «perquè siguin coherents». Aquests personatges estan relacionats amb les mil circumstàncies que la protagonista viu durant la seva investigació, i que la porten a entrar en contacte amb el món dels fenòmens paranormals, o també a rastrejar el seu passat, a Catalunya. D’aquesta manera, els escenaris del país —Des de Barcelona a Vic— s’incorporen al relat. 

La novel·la deixa entreveure, al marge de la trama policíaca, les inquietuds de l’autora per «temes polítics i socials que crec que preocupen». La dictadura argentina o la mateixa dictadura franquista es fan presents en l’argument d’Els peons de l’assassí. La complexa construcció d’aquest relat ha servit a Maria Lluïsa Latorre, durant anys, com a «refugi» de les tensions que es viuen a la feina. Igual que la protagonista, l’autora també és metgessa i exerceix a Tordera (Maresme): «Rebem molta pressió, perquè no tenim recursos», explica. Així, en el temps que la feina li deixava lliure, ha anat creixent aquest llibre, que es va acabar fa dos anys. Encara era més extens, i es va retallar fins arribar al format actual. Maria Lluïsa Latorre no creu, però, que l’extensió el faci complicat: «Jo sabia com havia d’acabar, sabia on anava, i crec que el lector també ho sabrà».

Després d’aquest debut, la metgessa i escriptora (la música, ara només la practica a casa) té «un parell d’idees per a altres novel·les», però no s’ha posat encara a escriure. Li agradaria parlar, per exemple, «de la Guerra Civil al meu poble, L’Esquirol». Això sí, en tantes pàgines com convingui.

Reportatge de Jordi Vilarrodà publicat al periòdic El 9 Nou d’Osona i el Ripollès el 27 de novembre de 2006

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Presentació a Vic, 24 de novembre de 2006, al cafè-llibreria L’Occità 

TRANSCRIPCIÓ DE LA PRESENTACIÓ DE L’EDITOR JESÚS AUMATELL: 

Els peons de l’assassí és una obra excepcional en molts sentits, cosa que fa difícil, ara mateix, precisar-ne la transcendència. Crec que caldran mots lectors, i força més temps, per situar aquesta obra en el lloc que li correspongui dins la història de la literatura. 

En principi, es tracta d’una novel·la que es podria catalogar dins el gènere d’intriga policial. Hi ha crims, i, sobretot, un misteri per resoldre. Amb tot, però, hi ha una idea subjacent diàfana —clara, com és el nom de la protagonista—, la qual ens permetria dir que es tracta d’una novel·la de tesi: el propòsit últim seria exposar a través de la ficció novel·lesca un seguit de plantejaments científics que es resumirien en (o es derivarien de) el pes del bagatge genètic en els comportaments humans. 

Alhora, el desenvolupament dels personatges, la forma en què aquests evolucionen al llarg de les més de 800 pàgines d’aquest llibre, ens permetria dir que es tracta d’una novel·la psicològica. Però, a mesura que avancem pàgines, es prefigura un vast univers imaginari que, lògicament, escapa a cap mena d’etiqueta. I també percebem, de forma no del tot racional, sinó més aviat intuïtiva, que allò característic d’aquesta obra —o sia, allò que la singularitza— no està tant en els continguts com en la forma en què aquests apareixen i s’oculten, s’ordenen i es confonen. El seu mecanisme es construeix i es mou per mitjà de la relació especular que s’estableix en tots els ordres de la novel·la: en l’àmbit de l’espai, del temps, de la trama i dels personatges. Es tracta d’un conjunt de miralls que no estan posats al llarg del camí (com proposava Stendhal), sinó que, disposats en un fragment d’aquest camí (del món, de la realitat), giren al seu voltant, creant un joc de relacions especulars, en una estratègia singular que vol donar compte d’una realitat molt més vasta que no pas aquella que reflectiria un mirall immòbil. 

Hi ha, en definitiva, un plantejament dual, de contraposició dels oposats. Una contraposició que no és necessàriament conflictiva, ans sovint esdevé complementària: racional i irracional, bé i mal són les parelles estel·lars d’aquesta dansa de contraris, seguides d’altres com femení i masculí, bellesa i lletjor, vida i mort, llum i ombra… De vegades, les parelles s’intercanvien entre si, o es fan grups, i fins i tot algú, durant un temps, dansa sol.

Al final, però, tot torna a ocupar el lloc que li pertoca, no perquè es resolgui el misteri del món, sinó perquè aquest singular joc de miralls ha acomplert l’objectiu que se li demanava: donar-nos una imatge quadridimensional de la realitat.

Com he dit al principi, Els peons de l’assassí és una obra tan excepcional que em veig incapaç de precisar-ne l’abast. Però més enllà de quin pugui ser el seu destí en el marc de la literatura, sí que li vull reconèixer a la seva autora, des d’ara, una capacitat excepcional per dur a bon terme una empresa tan gran. Un projecte d’aquestes dimensions només podia produir-se (per molt que a algú pugui semblar-li el contrari) al marge de les modes literàries, i de les capelletes que pretenen dictar-les. D’aquí també la dificultat que ha trobat l’obra en obrir-se camí al públic. Personalment només puc felicitar-me de contribuir-hi, tant pel valor literari intrínsec, com per la generositat i l’entusiasme de Maria Lluïsa Latorre, que n’és l’autora. 

A continuació vaig dirigir unes paraules a una munió d’amics, familiars i coneguts. Era la primera vegada que presentava un llibre i va ser extraordinari. Per últim, Pep Poblet ens va oferir, amb el saxo soprano, una deliciosa interpretació del tema Clava’t, un dels més emblemàtics de Duble Buble. La podeu veure a: 

https://www.youtube.com/watch?v=BerEXjznm1E&mode=related&search= 

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Escenaris de la meva primera novel·la. Publicada el 2006, es tracta d’una història d’intriga que té lloc a Nova York i Barcelona. 

NOVA YORK 

Un cadàver a la platja. La història comença amb el descobriment del cadàver d’una actriu, la Jenny Scott, a la població de Jones Beach.

Brooklyn Heights. La protagonista, la doctora Clara Verdaguer, viu en una Brownstone a Brooklyn Heights amb el seu pare i un amic de la família.  

Una urbanització exclusiva. L’inspector John Calthrop i el subinspector Phil Abbott entrevisten la Jacqueline Selwyn, la cap de la Stanboard Enterprise Films (SEF), a la seva casa de Forest Hills, al districte de Queens.

The Little Church Around the Corner. La doctora Clara Verdaguer acompanya les seves veïnes octogenàries, la Clàudia Davis i la Charlotte Robbins, a la celebració dels funerals per l’actriu assassinada. 

Soho. L’actriu Marta Carrington protagonitza la pel·lícula que rodava la Jenny Scott abans de ser assassinada. Viu en un loft situat al Soho. 

Aeroport John F. Kennedy. Durant la investigació arriben a Nova York uns amics de la Clara, l’eminent físic Wolfgang Leinberger i la seva esposa Marjorie, procedents de Viena, i la coneguda escriptora Mariel Curtis.

Parc Zoològic del Bronx. En Joan Verdaguer, el pare de la Clara, i la Marjorie Leinberger parlen de la mort mentre, al seu voltant, els animals salvatges fan vida als hàbitats simulats del zoo. 

Dakota Building. L’actriu Emily Butler viu a l’edifici Dakota, famós perquè hi van viure John Lennon i Yoko Ono i perquè Roman Polanski hi va filmar la pel·lícula Rosemary’s Baby amb Mia Farrow de protagonista. 

BARCELONA 

Carrer Elisenda Pinós. L’oncle Ricard Pujol, el que va ser tutor de les germanes Margenet, acull la Clara Verdaguer al seu domicili, situat en aquest carrer proper als consolats del Canadà i dels EUA, perquè pugui fer la seva investigació. 

Cantonada carrer Bruc amb Gran Via. Mentre tem per la Brígida Daufí, la Clara pateix una forta empenta i cau a la calçada; un cotxe frena just a temps. 

Plaça Major de Vic. Les investigacions porten la Clara a viatjar a la ciutat de Vic per entrevistar-se amb la Carme Clos. 

Les Rambles. La Clara es passeja pels carrers de Barcelona i visita diferents punts de Catalunya acompanyada de l’Eulàlia Font i la Núria Soler. 

Casa Batlló, Antoni Gaudí. La Clara deixa Barcelona i torna a Nova York amb una nebulosa de dubtes i sospites. La seva confusió augmenta quan s’esdevenen més assassinats, però, a poc a poc, anirà destriant el gra de la palla i descobrirà la veritat. 

Maria Lluïsa Latorre (octubre del 2006) 

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Novel·la d’intriga publicada el novembre del 2006. BIBLIOGRAFIA classificada seguint l’ordre alfabètic del títol: 

Cómo dar las malas noticias en medicina, Marcos Gómez Sancho (1998) 

Cosmos, Carl Sagan (1982) 

De la paradoxa a la realitat, Els nostres conceptes bàsics del món físic, Fritz Rohrlich (1997)

Diccionario del Cosmos, John Gribbin (1997) 

El Bosco (Hieronymus Bosch), Stefano Peccatori i Stefano Zuffi (1998) 

El hombre y sus símbolos (sisena edició), Carl G. Jung i col·laboradors (1997)

CARTELL DE PROMOCIÓ SANT JORDI 2007 

Formaciones de lo inconsciente, Carl G. Jung (1992) 

Historia de la psiquiatría, Ana Martos Rubio (2000) 

Historia del psicoanálisis después de Freud, J. B. Fages (1979) 

Informe Lugano, Susan George (2001) 

Introducción al psicoanálisis, Pierre Daco (1980) 

La materia-espacio-tiempo, Gilles Cohen-Tannoudji i Michel Spiro (1988) 

Medicina Legal y Toxicología (quarta edició), J. A. Gisbert Calabuig (1991) 

New York City, John Gatusso (1992) 

New York State, Hans Hoefer i Louisa Campbell (1992) 

Origen i evolució de l’Univers, Santiago Riera i Tuèbols (1996) 

Planeta humà, Eudald Carbonell i Robert Sala (2000) 

—Expediente X, sèrie de televisió amb nou temporades creada per Chris Carter (1993 – 2002) 

—Misterios del mundo, sèrie de televisió presentada per Arthur C. Clarke (1980)

—Revista KARMA 7, enigmas y misterios del mundo, núm. 292, Juny del 1998 

—Revista JANO, Medicina y Humanidades, Març del 2002 

—Sumario del crimen. Viaje a lo más profundo del delito, cent fascicles, 1991

—Diversos articles de la revista Investigación y Ciencia, edició espanyola de Scientific American: 

• «Arrels de la violència», Roy F. Baumeister, núm. 297, juny del 2001 
• «El temps en psicologia», Giovanni Bruno Vicario, núm. 253, octubre del 1997
• «Jules Verne», Arthur B. Evans i Ron Miller, núm. 251, agost del 1997
• «El problema de la consciència», David J. Chalmers, núm. 233, febrer del 1996
• «¿Com calcula el nostre cervell?», Stanislas Dehaene, núm. 253, octubre del 1997
• «El temps mental», Antonio R. Damasio, núm. 314, novembre del 2002
• «El temps cultural», Carol Ezzell, núm. 314, novembre del 2002
• «El poder dels mems», Susan Blackmore, núm. 291, desembre del 2000
• «Hipnosi», Michael R. Nash, núm. 300, setembre del 2001 
• «Prehistòria del canibalisme», Tim D. White, núm. 301, octubre del 2001
• «Trets genials», Darold A. Treffert i Gregory L. Wallace, núm. 311, agost del 2002
• «Dos cervells en un», Michael S. Gazzaniga, núm. 264, setembre del 1998