Maria Lluïsa Latorre – Pàgina 2 – Maria Lluïsa Latorre (metgessa i escriptora)

Menopausa: tertúlia al magazín televisiu Ben Trobats

TERTÚLIA SOBRE LA MENOPAUSA

—Magazín matinal Ben Trobats, El Punt Avui TV, 21 de juny de 2017

La menopausa és el moment específic en què desapareix la menstruació, que sol ser entre els quaranta cinc i els cinquanta-cinc anys, si bé per identificar-la com a tal ha d’haver passat un any des de l’última regla. El climateri és el període de transició cap a l’etapa de la vida no reproductiva, comprèn els mesos o anys d’irregularitats menstruals prèvies a la desaparició definitiva de la regla, la menopausa pròpiament dita, i els canvis posteriors.

La doctora Magda Duran i la Carme Lloveras en un moment de la tertúlia

Una constatació dels prejudicis que encara pesen sobre les dones són les falses creences sobre la menopausa que es prodiguen entre l’opinió pública. Per sort, cada vegada són més les dones que exigeixen informació honesta, sustentada per la major evidència possible. Per tant, tertúlies com la del programa Ben trobats són necessàries per desmentir la idea promoguda per la gran indústria farmacèutica segons la qual la menopausa és un estat anòmal que convé medicar. La menopausa és una etapa natural en la vida de les dones i les convidades que vam participar a la tertúlia ho vam deixar ben clar.

El programa Ben Trobats s’emet al Punt Avui TV i a la Xarxa de televisions locals. El presenta i dirigeix la Clara Tena i els dimecres modera la tertúlia de dones la Clara Armengol, periodista de VOTV (Vallès Oriental Televisió). Hi vam intervenir la Montse Roura, fundadora i directora de l’associació sobre la menopausa Ella y el Abanico, la Magda Duran, especialista en ginecologia i obstetrícia de Barnaclínic, una servidora com a metgessa de família i escriptora, i vam comptar amb la participació estel·lar de la Carme Lloveras. Us en deixo l’enllaç:

http://www.xiptv.cat/ben-trobats/capitol/menopausa

Per accedir al portal creat per l’emprenedora Montse Roura, Ella y El abanico:

http://ellayelabanico.com/

Encara que les tertulianes vam estar d’acord amb moltes coses, també hi havia discrepàncies que ara comentaré. Tant la doctora Magda Duran com la Montse Roura coincidien a dir que ara hi ha tractaments efectius i segurs per tractar alguns símptomes de la menopausa, que no cal patir, que és qüestió de qualitat de vida. Però pel que fa a la teràpia hormonal substitutiva o THS no hi puc estar d’acord. S’ha de tenir en compte que els símptomes atribuïbles a la menopausa, i no al fet de viure més anys, són els fogots, la sequedat vaginal, l’insomni, el canvi de la distribució del greix corporal i la pèrdua de massa òssia. La THS només incideix en els fogots i la sequedat vaginal. I si bé sembla que frena la pèrdua de massa òssia, una pèrdua que amb els anys s’estabilitza, a les guies actuals sobre opcions de tractament per a la prevenció de fractures osteoporòtiques no es contempla la THS (no és possible dedicar aquí l’espai que mereixeria el tema de l’osteoporosi i l’enfocament integral que requereix).

I sobre la seguretat, l’estudi de la Women’s Health Initiative (WHI) del 2002 va concloure que amb la THS augmentava el risc de patir càncer de mama, malalties coronàries, ictus i embòlies pulmonars. I no solament això, sinó que diversos estudis han constatat una associació entre la disminució sobtada de l’ús de la THS, arran de l’estudi de la WHI, i la reducció del càncer de mama.

La líder birmana Aung San Suu Kyi va complir setanta-dos anys el passat dinou de juny i es troba en la seva plenitud

A CONTINUACIÓ, MÉS INFORMACIÓ PER COMPLEMENTAR LA TERTÚLIA SOBRE LA MENOPAUSA:

Un error molt difós és creure que després de la menopausa la dona de sobte es queda sense estrògens. En realitat li disminueixen els necessaris per ovular i per sostenir un embaràs, però en segueix produint petites quantitats que són suficients per a moltes altres funcions. Els ovaris no deixen de funcionar del tot, per bé que segreguen més andrògens. D’altra banda, les glàndules suprarenals també en produeixen, d’andrògens. A partir d’aquí, algú podria interpretar que si es produeixen més andrògens es traduirà en una pèrdua de feminitat, però res més lluny d’això. Aquests andrògens es transformen en estrògens en els teixits perifèrics gràcies a l’aromatasa, un enzim que afavoreix la conversió d’andrògens en estrògens i que es troba àmpliament expressada en teixits com l’adipós, que és el greix distribuït a tot el cos. D’aquesta manera, després de la menopausa els andrògens esdevenen una important font per obtenir estrògens.

Traslladat a xifres, l’ovari disminueix fins a un 90% la secreció d’estrògens, bàsicament estradiol, que de 110 picograms / ml passa a 7 pg / ml. Aleshores li pren el relleu la conversió perifèrica d’andrògens en estrògens. Després de la menopausa l’estrogen predominant és l’estrona i pot ser convertida a estradiol per un altre enzim, cosa que fa que els nivells circulants d’estradiol pugin a 10-20 pg / ml. Encara que puguin semblar unes quantitats irrisòries, les hormones són uns missatgers bioquímics que regulen les funcions metabòliques amb ínfimes quantitats. Pel que fa a l’altra hormona sexual femenina, la progesterona, després de la menopausa manté uns nivells similars a la fase proliferativa del cicle ovàric a l’etapa fèrtil; la fase proliferativa inclou els dies que van de la menstruació a poc abans de l’ovulació.

Els canvis fisiològics i psicològics que s’experimenten després de la menopausa són diferents per a cada dona. Per exemple, la sensació sobtada de calor que coneixem per fogots es pot acompanyar d’enrogiment en algunes dones, d’altres queden ben amarades de suor i unes poques senten com un ofec. Poden repetir-se unes quantes vegades al dia o ser gairebé inexistents —les dones maies no en tenen—. Poden ser suaus o tan intensos que despertin a la nit. Es presenten en un 80% de les dones però la majoria els assumeix com un fet natural. Tampoc no afecten igual altres símptomes que s’han relacionat amb la menopausa com els canvis de la pell, la sequedat vaginal, el cansament, els trastorns de la son, la irritabilitat… Ni el ritme de pèrdua de massa òssia dels primes anys de la menopausa, que després s’estabilitza, és el mateix per a totes les dones.

Cal dir que revisions exhaustives i rigoroses dels estudis disponibles sobre la menopausa han posat en dubte l’associació que sovint es fa entre incontinència urinària i menopausa, i n’han descartat la relació amb la depressió, els dolors articulars i els canvis en l’esfera sexual. Segons les enquestes la majoria de dones no perden el desig sexual, en part perquè les petites quantitats d’estrògens que els circulen pel cos són suficients per gaudir del sexe, però sobretot perquè hi influeixen altres factors com fer una vida saludable, mantenir un bon estat d’ànim, o l’actitud del company sexual. D’altra banda, no s’ha demostrat un increment important del risc cardiovascular després de la menopausa.

Faig un incís per aclarir que les dones que per malaltia han hagut de patir una extirpació quirúrgica dels ovaris, o que se’ls va aturar la menstruació de manera brusca per una situació traumàtica, o que se’ls va presentar la menopausa abans d’hora, mereixerien una sèrie de consideracions a part que no es poden reflectir en un escrit com aquest.

Malgrat que són moltes les dones que viuen la menopausa amb naturalitat, ¿per què a Internet hi ha tants webs i blocs que la segueixen presentant com un problema? La resposta és que fa més de quaranta anys van aparèixer els primers arguments pretesament científics —i no em refereixo a la tradició literària androcèntrica i misògina envers la menopausa que es remunta a fa molts segles— per convertir-la en una anomalia o en un estat patològic.

Anciana davant el mirall, Bernardo Strozzi (c. 1615) A l’edat moderna es menyspreava i es caricaturitzava la vellesa, que se situava entre els quaranta i cinquanta anys.

Heus aquí el que escrivia el ginecòleg Robert Wilson al seu llibre, publicat el 1966, Feminine Forever: «Tota dona viva avui dia té l’opció de romandre femenina per sempre. Ja no cal que li preocupi la cruel ironia que les dones envelleixen més ràpidament que els homes». I coses tan ofensives com: «Totes les dones postmenopàusiques són eunucs, però amb la teràpia hormonal substitutiva els pits i òrgans genitals no s’arruguen. Es farà molt més agradable conviure-hi i no es tornaran avorrides i poc atractives». El llibre va ser un best-seller i va persuadir molts metges a prescriure la teràpia hormonal substitutiva o THS i moltes dones a demanar-la. L’any 1969, el psiquiatre David Reuben mantenia al seu llibre Tot el que sempre va voler saber sobre el sexe, que la feminitat anava lligada als ovaris, un cop els estrògens esgotats la dona prenia una aparença masculina: «No és un home però tampoc no és una dona; aquests individus viuen en el món de l’intersexe». Posteriorment va promocionar la THS amb frases com «la feminitat de la dona és una flor preciosa i fràgil, si no se l’alimenta es marceix ràpidament».

A la dècada dels setanta les companyies farmacèutiques que fabricaven THS van triplicar les vendes. Però a banda de promoure-la com la font de l’eterna joventut li van atribuir una sèrie de beneficis per mitjà de suposats experts: «L’estrogen, en particular, mereix més atenció perquè les seves propietats de millora de les habilitats cognitives, que han estat verificades en diversos assajos clínics controlats, es complementen amb la seva capacitat de prevenir la malaltia cardiovascular i l’osteoporosi, per reduir el risc de càncer de còlon i recte, i la mortalitat en general en les dones postmenopàusiques».

Al nostre país se’n va estendre l’ús, prescrita pels ginecòlegs, als anys noranta. L’any 2000 alguns «experts» es van lamentar en els mitjans de comunicació perquè, comparat amb altres països, a Espanya molt poques dones prenien THS. Després d’anys de debat sobre si la THS augmentava el risc de càncer de mama, l’any 2002 sorgien estudis que ho confirmaven i el 2004 va saltar l’alerta. També es va relacionar la THS amb més risc de patir càncer d’ovari, accidents vasculars cerebrals (ictus), malalties cardíaques i embòlies pulmonars. És a dir, no sols no oferia cap protecció, tal com havien promès, sinó que fins i tot representava un risc vascular. Després es va saber que els experts que havien opinat tan favorablement sobre la THS havien estat ben recompensats pels principals fabricants mundials d’estrògens.

Actualment, després d’anys d’avaluar diferents assajos s’ha demostrat que els riscos del tractament amb THS superen els efectes beneficiosos. I per bé que moltes dones no hi noten cap benefici, el poder de la indústria farmacològica és tan gran que encara molts ginecòlegs la recomanen. Les autoritats sanitàries n’han limitat la indicació a les dones que, adequadament informades, considerin que pateixen símptomes climatèrics que afecten de manera important la seva qualitat de vida, i sempre fent servir la dosi mínima efectiva durant el menor temps possible. Ara bé, un estudi fet a Espanya va detectar que només el 57,3% de les dones que en consumien en coneixien el risc.

La model Nicola Griffin, de 56 anys, va ser contractada el 2016 com a musa de l’edició especial de roba de bany de la revista Sports Illustrated

Acabo amb unes RECOMANACIONS TELEGRÀFIQUES:

Entendre que amb la menopausa comença una etapa de moltes oportunitats. L’experiència i coneixement acumulats i la capacitat de reflexió i serenor la poden convertir en una etapa apassionant, creativa i de plenitud.

Seguir una dieta equilibrada i variada, de pocs greixos i quantitats suficients de calci en forma de llet i iogurts descremats i formatges baixos en greix. Sense perseguir una figura prima, la rodonesa no està renyida amb l’elegància i la pell i la fesomia de la cara ho agrairan.

Practicar activitats físiques com caminar, ballar o nedar, i fer els exercicis de Kegel per enfortir el sòl pèlvic, que a més de prevenir i controlar la incontinència d’orina i de millorar la sexualitat, estimulen les glàndules encarregades de lubrificar i milloren la sequedat vaginal.

Dutxar-se amb aigua no molt calenta o tèbia i les més atrevides acabar amb aigua freda, que tonifica el cos. Eixugar-se amb cura i hidratar la pell.

Exposar-se al sol deu minuts al dia i prendre suplements de vitamina D.

Convertir la dificultat d’adormir-se en moments per somiejar, relaxar-se o fer plans.

Afavorir la connexió amb el propi cos alliberat de seguir els cànons establerts.

Recordar que la nostra feminitat roman intacta perquè no depèn d’un grapat d’hormones.

Maria Lluïsa Latorre, 23 de juny de 2017

Món en femení: Jezabel, princesa de Tir i reina d’Israel

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones conegudes que han patit el descrèdit i la calúmnia.

El nom de Jezabel ha esdevingut sinònim de maldat, seducció, infidelitat, depravació sexual, ambició i idolatria. Sobretot en el món anglosaxó. Algunes d’aquestes connotacions negatives no s’entenen perquè, a la Bíblia interconfessional, els passatges de l’Antic Testament que es refereixen a Jezabel en cap moment la mostren lasciva ni infidel al marit, el rei Acab. Sí que queda com una intrigant amb pocs escrúpols a l’episodi de la vinya de Nabot, però el principal pecat que se li retreu és la idolatria: «Realment, no hi va haver mai ningú que, com Acab, es llancés a fer el mal que ofèn el Senyor. La seva dona, Jezabel, l’havia seduït. El seu comportament va ser del tot abominable: donava culte als ídols repugnants, tal com feien els amorreus que el Senyor havia expulsat de davant dels israelites.»

Jezabel, Henry John Stock (1882)

En els últims decennis s’ha posat en dubte el caràcter històric d’algunes narracions de la Bíblia i no es consideren una font fiable, sobretot perquè van ser escrites segles després dels fets que s’hi descriuen i des d’una visió totalment monoteista. Disciplines com l’arqueologia, la semiòtica i la història comparada han aportat informació més fidedigna pel que fa a la història d’Israel. Per això, i perquè les dades sobre Jezabel són molt escasses, per apropar-nos-hi cal conèixer el context històric de Fenícia i Israel a la primera meitat del segle IX a.n.e.:

Els FENICIS eren un poble d’origen semític que vivien en una franja costanera del llevant mediterrani, limitada a l’est per la serralada del Mont Líban i sense límits gaire precisos al nord i al sud. Dels cedres dels boscos frondosos de les cadenes muntanyoses de l’est n’obtenien una fusta de molt bona qualitat, cosa que els va permetre construir els magnífics vaixells mercants que els convertirien en els millors navegants de l’antiguitat.

Vaixell mercant fenici en un baix relleu de Sidó

Les ciutats fenícies s’ubicaven al litoral o en illes properes a la costa. Als seus ports arribaven metalls, espècies, ivori i perfums que els fenicis intercanviaven per fusta, salaó de peix, oli, vi i tint porpra per a la roba, que tenia molta demanda perquè el color roig porpra era signe de prestigi. Es pot dir que el territori era un corredor comercial entre Àfrica i Àsia. La prosperitat que se’n derivava permetia que s’organitzessin en ciutats estat independents, cadascuna amb el seu sobirà. Això sí, ben fortificades, perquè Egipte i Assíria en cobejaven el control. En destacaven Sidó, Biblos, Arados i Tir, de les quals sortien els vaixells mercants per aconseguir metalls com l’or, la plata i el coure.

Durant el segle IX a.n.e., la pressió demogràfica i la recerca de recursos van empènyer els fenicis a fundar colònies per tota la Mediterrània. Aquesta expansió començava poc abans que el pare de Jezabel, el rei Etbaal, iniciés el seu regnat. Encara que a la Bíblia l’anomenen rei dels sidonis, Etbaal governava tota la regió de Fenícia i la ciutat de Tir n’era el centre de poder. El déu principal de Tir era Baal-Melqart i, segons l’historiador Heròdot, el temple dedicat al seu culte estava flanquejat per dues columnes d’or massís i maragdes. No se sap res de la mare de Jezabel i és té notícia d’un germà, Baal-Eser, perquè més endavant va succeir Etbaal. Per la seva condició de princesa fenícia, Jezabel es va criar rodejada de riquesa i va rebre una educació molt acurada. No hem d’oblidar que els fenicis van idear l’alfabet que després els grecs van adoptar i van difondre per tota la Mediterrània. Com és natural, se li devia inculcar el culte als déus del seu poble, Baal-Melqart i Astarte.

Regió de Canaan al segle IX a.n.e.

Pel que fa a l’ISRAEL d’abans de l’exili de Babilònia (586 a.n.e.), gràcies a la cultura material trobada als llogarrets de l’altiplà de Canaan se sap que el monoteisme no era la religió predominant o exclusiva, tal com pretenen els primers llibres de la Bíblia jueva. A Israel es practicava un henoteisme que barrejava diversos noms com el de Jahvè (YHVH) i el d’El (Déu suprem d’Ugarit), o el de Jahvè i la seva paredra Aixerà, identificada sovint amb l’Astarte fenícia o la Ixtar mesopotàmica. S’han trobat diverses tines domèstiques dels segles IX – VIII a.n.e. que contenen inscripcions que demostren la hipòtesi que Jahvè tenia per companya una deessa (Aixerà).

Vol dir que mentre Jezabel passava la infància a Tir, a la veïna Israel no només hi havia el culte religiós a Jahvè. Aleshores hi governava el rei Omrí del qual la Bíblia diu: «Omrí va ofendre el Senyor amb el seu comportament i va ser pitjor que tots els seus predecessors. En tot va fer com Jeroboam, fill de Nebat, imitant els pecats que aquest havia fet cometre a Israel i irritant amb els seus ídols el Senyor, Déu d’Israel». De fet, a la Bíblia es recrimina tant a Jeroboam, rei d’Israel, com a Roboam, rei de Judà, i als seus successors que construïssin recintes sagrats, que eren llocs de culte pagà situats dalt d’un turó amb arbres, bosquets i pilars al voltant d’un o més altars.

Il·lustració de l’artista Balage Balogh, que es basa en estudis arqueològics de la ciutat de Samaria al segle IX a.n.e

El rei Omrí va fer construir una nova ciutat que va anomenar Samaria i la va convertir en la capital definitiva d’Israel —abans ho havia estat Tirsà— i hi va viure els sis últims anys del seu regnat. Omrí va concertar amb el rei Etbaal el matrimoni del seu fill Acab amb Jezabel per interessos polítics i econòmics. Els fenicis necessitaven estendre les seves rutes comercials per terra, i a Israel li convenia tenir un accés a la costa per reforçar els intercanvis comercials amb les ciutats de Canaan. Políticament, aquesta aliança els reforçava contra les incursions constants dels arameus.

Acab va continuar la construcció de la nova capital, Samaria, la va fortificar amb una muralla més gran i en va ampliar el palau, que segons la Bíblia va decorar amb ivori: «La resta de la història d’Acab, tot el que va fer, el palau d’ivori que va construir i totes les ciutats que va fortificar, tot consta en la Crònica dels reis d’Israel.» També va fer construir un palau a Jizreel, al nord de Samaria. Amb Jezabel van tenir tres fills, Ahazià, Jehoram i Atalia, que anys després es casaria amb Joram, rei de Judà.

Si fem cas de la Bíblia, mentre Acab es dedicava a governar o estava immers en campanyes militars, Jezabel feia perseguir els profetes de Jahvè i imposava el culte als déus Baal i Astarte. Però això no concorda amb els costums dels fenicis. Al contrari del monoteisme que defensaven els profetes Elies i Eliseu, la religió fenícia no era exclusivista, cada ciutat estat tenia el seu déu principal —a Sidó la deessa principal era Astarte i a Tir el déu principal era Baal-Melqart— i a les colònies que fundaven, els déus fenicis se sincretitzaven amb els déus locals. Però als redactors de la Bíblia els va interessar fer quedar Jezabel com la principal impulsora del paganisme, malgrat que ja formava part de la religió popular hebrea: «Acab, fill d’Omrí, començà a ser rei d’Israel l’any trenta-vuit del regnat d’Asà, rei de Judà. Va regnar vint-i-dos anys a Samaria [del 874 al 853 a.n.e.]. Amb el seu comportament va ofendre el Senyor, més que tots els seus predecessors. No en tingué prou d’imitar els pecats de Jeroboam, fill de Nebat, sinó que, a més, es va casar amb Jezabel, filla d’Etbaal, rei dels sidonis. Acab donava culte a Baal i l’adorava; li va erigir un altar en un temple a Samaria. Acab va fer també el bosquet sagrat.»

En l’episodi de la vinya de Nabot, Acab vol comprar-li la vinya que té al costat del palau de Jizreel, Nabot s’hi nega i Jezabel intriga perquè dos falsos testimonis l’acusin de blasfemar. Nabot acaba apedregat i Acab es queda la vinya. Que fos escrit amb molta posterioritat li treu veracitat. En realitat sembla el pretext perquè el profeta Elies comuniqui a Acab que ha ofès el Senyor i que escombrarà la seva descendència. Jahvè també deixa per a Jezabel el següent missatge: «Els gossos devoraran Jezabel al peu de la muralla de Jizreel».

Acab va morir en un enfrontament amb els arameus per recuperar la ciutat de Ramot-Galaad en què s’havia aliat amb Josafat, rei de Judà. El van enterrar a Samaria i el va succeir el seu fill Ahazià. Jezabel es va convertir en la reina mare. A la Bíblia es fa referència a una gran quantitat de fills d’Acab que no eren de Jezabel, si fos cert voldria dir que va tenir unes quantes concubines.

Per als que no coneguin el relat bíblic sobre el final de Jezabel i el llinatge d’Acab en faré un resum. Ahazià va morir després de dos anys de regnat i el va succeir el seu germà Jehoram. Onze anys després a Judà es va proclamar rei Ahazià, fill de Joram i Atalia, i per tant nét d’Acab i Jezabel. Jehoram d’Israel es va aliar amb el seu nebot Ahazià de Judà per combatre els arameus a Ramot-Galaad. Jehoram va ser ferit a la batalla i es va retirar a Jizreel per recuperar-se. Mentrestant, el profeta Eliseu, successor d’Elies, va proclamar rei d’Israel el general Jehú perquè exterminés el llinatge d’Acab. Des de Ramot-Galaad Jehú es va dirigir amb la seva tropa a Jizreel. Ahazià havia anat a visitar el seu oncle i tots dos van baixar a rebre Jehú. Jehoram va preguntar a Jehú: «¿Véns en so de pau, Jehú?». Jehú va contestar: «¿Com vols que hi hagi pau mentre mantens les prostitucions idolàtriques de la teva mare Jezabel i totes les seves bruixeries?». Tot seguit Jehú va ferir de mort Jehoram. Ahazià va aconseguir fugir però el van perseguir i més tard va morir a Meguidó. Quan Jehú va traspassar la porta del recinte real Jezabel era a la finestra i Jehú va ordenar que la tiressin daltabaix. Després Jehú va fer exterminar tots els fills d’Acab, els seus familiars, dignataris i sacerdots. Jehú també va fer assassinar els prínceps de Judà parents d’Ahazià, els profetes de Baal i els seus adoradors. Ara bé, malgrat aquesta carnisseria, a la mateixa Bíblia es denuncia que els cultes pagans van continuar: «Jehú va extirpar d’Israel el culte a Baal, però no es va apartar dels pecats que Jeroboam, fill de Nebat, havia fet cometre a Israel.»

Es té confirmació històrica de l’existència del rei Omrí per l’estela de Meixà (c. 850 a.n.e.), descoberta a Tel Diban, que testimonia que els moabites havien estat sotmesos al rei d’Israel, Omrí, i que el rei Meixà de Moab es va revoltar contra el fill. A l’estela de Kurkh (a la foto) el rei assiri Salmanassar III va fer registrar la derrota que, segons ell, va infligir el 853 a.n.e. a una coalició de reis, entre els quals s’esmenta el rei Acab i els soldats i carros que hi va aportar. A l’obelisc negre de Salmanassar III, del 827 a.n.e., hi apareix una figura postrada a terra davant del rei d’Assíria amb la inscripció: «Tribut de Jehú, fill d’Omrí. En vaig rebre plata, or, un bol d’or, una àmfora d’or, copes d’or, estany, un ceptre real…»

El 2007, l’erudit Marjo Korpel va concloure que un segell datat al segle IX a.n.e., amb la inscripció JZBL en hebreu, pertanyia a Jezabel. És una descoberta important perquè indica que firmava documents oficialment com a reina i que podia despatxar algunes qüestions de govern amb independència del seu espòs:

Se sap que Acab no va ser un rei dèbil dominat per la seva esposa, tal com alguns autors pretenen. Ben al contrari, va ser un governant hàbil i un líder militar que va mantenir a ratlla els moabites i arameus i va preservar la pau amb Judà i Fenícia. I encara que els registres bíblics no ho reflecteixen, el regnat d’Acab i el del pare es consideren dels més pròspers d’Israel. En canvi, durant el mandat de Jehú els arameus li van arravatar els territoris de Transjordània. Tret de l’acusació no fonamentada de Jehú sobre «les prostitucions idolàtriques i bruixeries», res no indica que la reina Jezabel fos una dona lasciva, ni perversa. Pel que fa a la idolatria, va existir a Israel abans i després de Jezabel i seria absurd culpar-la de venerar els déus del seu poble. En definitiva, Acab va trobar en Jezabel una esposa culta, intel·ligent, de gustos refinats i, sobretot, fidel, que va contribuir activament en la prosperitat d’Israel.

Maria Lluïsa Latorre, 18 de juny de 2017

Món en femení: Lívia, emperadriu de Roma

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones conegudes que han patit el descrèdit i la calúmnia.

L’emperadriu Lívia i la reina Cleòpatra VII van ser contemporànies i, malgrat estar en bàndols enfrontats, comparteixen la imatge de dones malèvoles, ambicioses i autoritàries. Diria que som moltes les persones que encara recordem la magnífica interpretació que va fer l’actriu Siân Phillips d’una Lívia perversa i intrigant a la sèrie Jo, Claudi. En el meu imaginari, Lívia va quedar com el prototip per excel·lència de la dona malvada, freda i calculadora. Però és un retrat molt injust amb la Lívia històrica.

Estàtua sedent de Lívia, exposada al Museo Arqueológico Nacional (Madrid)

Lívia Drusil·la va néixer el 30 de gener del 59 o 58 a.n.e. (abans de la nostra era). La mare es deia Aufídia i era filla del magistrat Marc Aufidi Lurcó, i el pare es deia Marc Livi Drus Claudià, un membre de la gens Clàudia, una de les principals famílies patrícies de Roma. L’any 43 o 42, quan Lívia tenia entre quinze i disset anys, el pare la va casar amb un cosí de la mateixa gens Clàudia, Tiberi Claudi Neró, de quaranta-tres anys. Tant el pare com l’espòs de Lívia eren contraris a Juli César, que havia estat assassinat el març del 44. Marc Antoni i Octavi van unir les seves forces per perseguir els adversaris de Cèsar i l’octubre del 42 els van derrotar a la batalla de Filipos. El pare de Lívia, que havia lluitat amb el bàndol perdedor, es va suïcidar. Poc després, el novembre, va néixer Tiberi, el primer fill de Lívia.

L’any 41, Fúlvia i Luci Antoni, esposa i germà de Marc Antoni, es van enfrontar a Octavi. Tiberi Claudi Neró va prendre partit per Marc Antoni i va deixar Roma amb Lívia i el seu fill per dirigir-se a Perusa. La ciutat va ser assetjada pels exèrcits d’Octavi i, quan va caure, en van haver de fugir. Van passar per moltes penalitats i perills, en un èxode que finalment els va portar a refugiar-se a Esparta. Quan un any després Octavi i Antoni es van reconciliar, l’espòs de Lívia es va beneficiar d’una amnistia general que va permetre que tots tres tornessin a Roma.

La tardor del 39, quan Lívia devia tenir dinou anys i estava embarassada del segon fill, va ser presentada a Octavi, de vint-i-cinc anys. De manera inesperada, Octavi va decidir que Lívia havia de ser la seva esposa i es va divorciar d’Escribònia pocs dies després de néixer la seva filla Júlia. També va obligar Tiberi Claudi Neró a divorciar-se de Lívia, la qual en un principi no hi estava massa d’acord, però la van convèncer. S’ha dit que l’interès d’Octavi era unir-se a la potent família Clàudia, però no hi ha cap explicació satisfactòria dels beneficis que aquest casament li aportaria, per això es tendeix a pensar que va ser per amor. L’enllaç es va celebrar el 17 de gener del 38, tres dies després de parir el segon fill, Claudi Drus, però algunes fonts diuen que encara estava embarassada. En tot cas, el petit va ser portat a la casa del pare perquè Tiberi Claudi Neró havia pactat amb Octavi que criaria i educaria els seus fills. Quan l’any 33 va morir, Tiberi i Drus van anar a viure amb Lívia i Octavi.

Quan es diu de Lívia que després del matrimoni amb Octavi «va representar de manera exemplar les virtuts de la matrona romana: castedat, obediència, pietat, lleialtat, modèstia…», com si fos una mera imatge pública, es deixa de banda que ja les havia portat a la pràctica. Tot i que la van casar amb un home que podia ser el seu pare i amb qui va passar molts perills, el va seguir i mai no es va queixar. Després, li agradés o no, va haver d’unir-se a un home que havia estat enemic de la seva família i separar-se dels fills. Fins aquí, la biografia de Lívia ens revela una jove d’una gran fortalesa que obeeix el que disposen els homes de la seva família.

Pintura mural de la vil·la de Lívia a Primaporta, una casa luxosa propietat de Lívia que va ser lloc de descans de la família imperial.

Després del casament, Lívia es va mantenir en un segon pla mentre Octàvia assumia el paper de primera dama. L’any 35 Octavi va concedir tant a Lívia com a Octàvia una sèrie de privilegis: alliberar-les de la tutela masculina i poder gestionar els seus béns, la sacrosanctitas —ofendre-les es podia penar amb la mort— i l’honor d’erigir-los estàtues. Octàvia tenia dues filles del seu primer matrimoni i un fill, Marcel, que va néixer el 42. De la unió amb Marc Antoni van néixer Antònia Major i Antònia Menor (esposa de Drus i mare de l’emperador Claudi). L’any 30 va acollir els tres fills de Cleòpatra i Antoni i un fill d’Antoni amb Fúlvia, Juli Antoni. Amb tota aquesta prole va anar a viure amb el seu germà Octavi i també es va preocupar de la seva filla, Júlia. I sota el mateix sostre ja vivien Tiberi i Drus, els fills de Lívia.

L’estiu del 29, després que Octavi hagués derrotat Cleòpatra i Marc Antoni, va tornar a Roma victoriós. Havia posat fi a un segle de guerres civils i va encetar un nou ordre, una època de pau i prosperitat, la pax romana, que va gestionar amb molta cautela i habilitat. En aparença va restablir les estructures republicanes, però va mantenir el poder i l’any 27 el Senat li va atorgar el títol d’August. Es va convertir en l’emperador César August i Lívia en la seva consellera, però, en aparença, sense ultrapassar l’espai domèstic i privat.

Un passatge de Sèneca descriu que August va descobrir que Cneu Corneli Cinna havia participat en una conspiració contra ell i es debatia entre castigar-lo, perquè «faria morir un home jove de bona casa i nebot del gran Pompeu», o no, «¿deixaré que el meu assassí es passegi al seu aire?». En veure’l tan atribolat Lívia li va dir: «¿Rebràs consell de les dones? Fes el que fan els metges quan els remeis acostumats no fan efecte: fan servir els contraris. Per mitjà de la severitat no has tret cap profit fins ara: a Salvidiè va seguir Lèpid; a Lèpid, Murena […]. Comença a experimentar com et serviran la dolçor i la clemència. Cinna ha confessat: perdona’l; ja no podrà perjudicar-te més i la teva glòria en traurà profit».

Virgili llegeix l’Eneida a Lívia, Octàvia i August, Jean Auguste Dominique Ingres (c. 1812), Musée des Augustins (Toulouse). L’escena mostra com Octàvia cau desmaiada a la falda d’August quan Virgili esmenta el seu fill Marcel, mort als dinou anys. Mentrestant, Lívia es manté impertorbable.

August pensava en el seu nebot Marcel com el seu successor i el va casar amb la seva filla Júlia l’any 25. Però Marcel va morir el 23 víctima d’una epidèmia que va causar moltes morts. Segons Dió Cassi va córrer el rumor que Lívia l’havia fet enverinar. Octàvia es va retirar de la vida pública fins que va morir, l’any 11 a.n.e.

Lívia i August no van tenir descendència. Pel que fa als fills de Lívia, tant Tiberi com Drus van ser grans generals romans i estaven altament capacitats per succeir August si es donava el cas. Però els néts d’August, Gai i Luci, fills de Júlia i d’Agripa, i que August havia adoptat com a fills, els precedien en la línia successòria. Luci va morir l’any 2 de la nostra era a Massàlia (Marsella). Gai va morir dos anys després a l’antiga ciutat de Lícia, ubicada al sud d’Anatòlia. Tàcit n’escriu que «els va arravatar una mort fatalment prematura o potser una maniobra de Lívia», una acusació sense fonaments. I encara menys fonament té que, molt abans, tingués res a veure amb la mort del seu fill Drus, amb vint-i-nou anys, el 14 de setembre de l’any 9. Drus dirigia una campanya a Germània quan el seu cavall va relliscar i en caure li va esclafar la cama. Un mes després moria de gangrena en braços del seu germà Tiberi. La seva mort va commocionar tota la família.

Lívia va exercir de primera dama amb molt d’encert. Com que controlava el seu vast patrimoni, amb moltes propietats agrícoles, el va saber incrementar i va dedicar part dels seus diners a la construcció i restauració d’edificis i a fer moltes obres caritatives. Després de cinquanta-dos anys de matrimoni ben avingut, l’any 14 de la nostra era, August va morir i Lívia va rebre el nom de Júlia Augusta. Els enfrontaments amb el seu fill Tiberi, successor d’August, no van trigar a aparèixer. La historiografia en culpa Lívia per voler actuar com a coregent. Més aviat a Tiberi l’exasperaven el prestigi i capacitat d’influència de la seva mare. Irònicament, se suposa que Lívia va cometre els crims que se li atribueixen per convertir el seu fill Tiberi en emperador.

Entre les morts que se li imputen hi ha la de Marcel, nebot i gendre d’August; les de Gai, Luci i Pòstum, néts d’August; la de Germànic, nét de Lívia; i la del mateix August. També se la culpa de la caiguda en desgràcia de Júlia, desterrada pels seus excessos sexuals, tot i que alguns autors sostenen que va tenir més a veure amb una conspiració política contra el mateix August. Però aquests delictes només es basen en especulacions i rumors, no hi ha proves per donar-los crèdit. Els cronistes romans feien servir expressions com «és probable», «s’ha especulat», «d’acord amb els rumors», però enlloc es diu que algun rumor sigui cert. En canvi, sí que se sap que Lívia mai no va perdre la confiança d’August.

Lívia, interpretada per l’actriu Siân Phillips a la sèrie Jo, Claudi

A la sèrie Jo, Claudi se’ns presenta un August bonàs i innocent, que es deixa enganyar fàcilment per les intrigues de Lívia, però no es correspon amb el real. August va ser un home molt hàbil i calculador, que sabia aprofitar les bones oportunitats i, si calia, podia ser cruel i despietat.

L’any 29 Lívia va morir a l’edat de vuitanta-sis anys. Seria recordada com una emperadriu poderosa i virtuosa, i venerada per moltes generacions.

Maria Lluïsa Latorre, article publicat a la revista electrònica Vèrtex el març del 2013. Completat i revisat el 13 de maig de 2017

Món en femení: la reina Cleòpatra VII

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones conegudes que han patit el descrèdit i la calúmnia.

Cleòpatra VII, l’última reina d’Egipte, és una de les figures més famoses de la història, però al llarg dels segles se n’ha transmès una imatge molt allunyada de la realitat. Ha estat el personatge històric més adulterat de l’antiguitat.

Bust de Cleòpatra, Altes Museum de Berlín

Pel seu origen macedoni, Cleòpatra segurament era rossa i de pell clara. Cuidava molt la imatge externa amb vestits distingits, que lluïa amb la dignitat d’una reina oriental i ptolemaica, adorns, maquillatge i fragàncies, però es diu que el seu atractiu principal irradiava del seu discurs intel·ligent, la seva veu encisadora i un gran sentit de l’humor.

L’any 331 a.n.e. Alexandre el Gran va fundar Alexandria, va dominar Egipte i després de la seva mort un dels seus generals, Ptolomeu, va iniciar la dinastia que governava el país quan l’any 69 a.n.e. va néixer Cleòpatra. Aleshores la dinastia ptolemaica estava en decadència i Egipte s’havia convertit en un estat titella de Roma. L’any 58 la germana gran de Cleòpatra, Berenice, va liderar una revolta contra el pare, Ptolomeu XII Auletes, que va viatjar a Roma per buscar ajuda. L’exèrcit romà el va restituir al tron el 55 a canvi de molts diners. Tan aviat com va tornar, Ptolomeu XII va fer executar la seva filla Berenice IV, de només vint-i-un anys. Vol dir que de molt joveneta, Cleòpatra ja va saber què eren les fosques intrigues per aconseguir regnar. També va ser conscient de les quantitats ingents que el seu pare havia de pagar a Roma per mantenir el poder, cosa que comportava gravar els ciutadans amb impostos desorbitats.

Pel que fa a Alexandria, era una ciutat culta i cosmopolita en què convivien egipcis, grecs, jueus i siris. El seu far majestuós, els edificis de marbre blanc a la gran avinguda anomenada Via Canòpica, la famosa biblioteca, els temples sumptuosos i els jardins de somni en feien una ciutat resplendent.

El poeta favorit, Lawrence Alma-Tadema (1888)

Cleòpatra va rebre una educació per esdevenir reina, dominava diversos idiomes i va ser la primera dels ptolomeus que es va preocupar d’aprendre la llengua egípcia. Com que els ptolomeus havien adoptat el costum dels faraons de l’Imperi Nou de casar-se entre germans, quan el 51 Cleòpatra va accedir al poder, a divuit anys, junt amb el seu germà Ptolomeu XIII, de deu anys, van contraure matrimoni. Havien heretat un país molt endeutat amb Roma. Al principi ella va governar en solitari, però l’any 48 es va veure obligada a exiliar-se per les intrigues dels consellers del seu germà.

L’octubre del mateix any Juli Cèsar, de cinquanta-dos anys, va visitar Alexandria. Encara mantenia un cos atlètic i era un gran seductor i faldiller. També era un home casat, però amb la seva quarta i última esposa, Calpúrnia, no tenien fills. Cleòpatra, que tenia vint-i-un anys, va aconseguir reunir-s’hi en secret i va començar el seu idil·li. Tots dos eren cultes i intel·ligents i van veure que compartien interessos. La coneguda anècdota en què un criat de confiança la va portar davant Juli Cèsar embolicada en una catifa és acceptada com a certa per la majoria d’historiadors. Juli Cèsar va intentar reconciliar els dos germans, però no se’n va sortir. El bàndol de Ptolomeu XIII es va enfrontar a Juli Cèsar, que es va posar al costat de Cleòpatra en la guerra fratricida que acabaria amb Ptolomeu XIII afogat al Nil, en un combat naval, el març del 47. La germana menor de Cleòpatra, Arsínoe, que s’havia aliat amb el germà, va ser feta presonera i portada a Roma.

Relleu de la reina Cleòpatra VII i el seu fill Ptolomeu Cesarió al Temple d’Hathor, a Denderah

Després de recuperar el tron, Cleòpatra va recórrer Egipte amb Juli Cèsar, que va quedar tan fascinat del país com de la reina. Però les obligacions havien fet que Juli Cèsar ja no estigués a Egipte quan l’estiu del 47 Cleòpatra va parir el seu fill, Ptolomeu Cesarió. Mentrestant, per ordre de Cèsar, Cleòpatra s’havia casat amb el germà més petit, d’onze anys, Ptolomeu XIV.

La tardor del 46, Juli Cèsar havia acabat la campanya a l’Àfrica i va demanar a Cleòpatra que anés a Roma amb Cesarió. Els va hostatjar a la vil·la que tenia als afores de la ciutat. Calpúrnia ho va acceptar amb resignació. Però el març del 44 Juli César va ser assassinat. En el seu testament personal va nomenar hereu el fill d’una neboda, Octavi. Desolada, Cleòpatra va tornar a Egipte amb Cesarió, on va seguir governant sense cap ingerència de Roma. Pocs mesos després moria el seu germà i coregent Ptolomeu XIV. L’historiador jueu Flavi Josep (37 − 101 n.e.) va atribuir aquesta mort a Cleòpatra, la culpava d’haver-lo fet enverinar, però sentia una gran animadversió per la reina egípcia i no és una font fiable.

Marc Antoni i Octavi van perseguir els adversaris de Cèsar. L’octubre del 42 les seves forces van derrotar les de Brutus i Cassi a la batalla de Filipos i es van repartir l’Imperi. Marc Antoni es va quedar amb les províncies d’Orient i l’any 41 va convocar Cleòpatra a la ciutat de Tars per motius polítics. Després de fer-se esperar un temps, la reina s’hi va presentar amb una luxosa embarcació, vestida d’Afrodita i li va oferir un magnífic banquet. Marc Antoni, de quaranta-dos anys, va quedar enlluernat, l’atracció va ser mútua i junts van viatjar cap a Alexandria. Faig un parèntesi per parlar d’Arsínoe, la germana de Cleòpatra, que havia estat perdonada per Juli Cèsar i vivia exiliada a Efes. Sembla que encara aspirava a destronar Cleòpatra per esdevenir reina d’Egipte i, segons cronistes com Apià, Dió Cassi i Flavi Josep, Marc Antoni la va fer assassinar per provar la seva lleialtat a Cleòpatra.

El març del 40 Antoni va haver d’anar a Tir perquè els parts havien envaït les seves províncies d’Orient. D’allà va tornar a Roma perquè els seus partidaris havien provocat un enfrontament amb Octavi. Finalment es van reconciliar i per segellar la pau, Antoni, que havia enviduat recentment de Fúlvia, es va casar amb Octàvia, la germana d’Octavi. A finals de l’any 40, a Alexandria van néixer els fills bessons de Cleòpatra i Antoni, Alexandre Heli i Cleòpatra Selene.

L’any 37, Antoni volia emprendre una campanya contra els parts, però necessitava la riquesa egípcia i la ciutat d’Alexandria com a centre d’operacions. Va deixar Octàvia, que estava embarassada de la segona filla, i va demanar a Cleòpatra que es reunís amb ell a Antioquia. La reina li va concedir l’ajuda que sol·licitava, però a canvi d’un seguit de condicions, recollides a les DONACIONS D’ALEXANDRIA, que incloïen reconèixer Cesarió com el fill de César, acceptar la paternitat dels bessons i casar-se amb ella, però també restituir a Egipte territoris a l’Àfrica i l’Orient que n’havien format part. Antoni hi va accedir i es van casar a Antioquia. Però la campanya contra els parts, entre el 36 i el 34, va fracassar. Els cronistes romans en van culpar l’influx de Cleòpatra. Entremig va néixer el seu tercer fill, Ptolomeu Filadelf.

Relleu a l’interior del temple d’Hathor, a Denderah, de construcció ptolemaica

L’any 34, però, la campanya d’Antoni contra Armènia sí que va ser un èxit, i en va obtenir un tresor immens que va oferir a Cleòpatra a Alexandria, on va celebrar la victòria i va fer públiques les Donacions d’Alexandria. Octavi, que era un mestre de la propaganda, ho va presentar tot com una gravíssima ofensa a Roma.

Antoni va fer la petició formal de divorci d’Octàvia l’any 33. Octavi va llençar una campanya molt dura contra Cleòpatra, a qui va acusar de bruixa perillosa, pervertida, promiscua i meuca. El 32 va convèncer el Senat per declarar la guerra a Cleòpatra. Finalment, el conflicte és va decidir a la batalla naval d’Àctium, el setembre del 31. Derrotats, Antoni i Cleòpatra van tornar a Egipte. El juliol de l’any 30 Octavi va envair Alexandria, Antoni no hi va poder fer front i es va suïcidar. Segons la llegenda, el 12 d’agost Cleòpatra es va fer mossegar per una cobra egípcia, un símbol faraònic, i va morir assistida per les seves donzelles. Octavi va respectar el desig de Cleòpatra que l’enterressin amb Antoni, però va fer executar Cesarió i el fill gran d’Antoni i Fúlvia, Marc Antoni Antillus, tots dos de disset anys.

Els cronistes romans van qualificar Cleòpatra d’astuta, ambiciosa, manipuladora, perversa, meretriu i cortesana. Els historiadors del segle XIX van reproduir els mateixos prejudicis. Però la imatge de lascívia i sensualitat que sempre ha acompanyat Cleòpatra es va desdibuixant, tot sembla indicar que només va mantenir relacions íntimes amb Juli Cèsar i Marc Antoni. A les princeses ptolemaiques se’ls inculcava la virginitat per mantenir el llinatge pur, només es podien unir a homes de la reialesa, per això les casaven amb els germans. En tot cas, la unió de Cleòpatra amb els dos homes més poderosos de Roma va respondre a raons polítiques i estratègiques, encaminades a preservar la independència d’Egipte.

Bust que s’havia atribuït a Cleòpatra VII. Exposat al British museum, actualment es creu que podria ser d’una dona que volia imitar la reina, o d’una persona del seu seguici.

A Egipte, durant segles, Cleòpatra VII va ser venerada com una reina heroica i una gran patriota. Estudis més recents l’han descobert com una reina treballadora, que va reconstruir el país i que va mantenir Roma allunyada d’Egipte durant més de vint anys. Després d’ella, Egipte va perdre la independència i es va convertir en una província més de l’Imperi romà.

Maria Lluïsa Latorre, publicat a la revista electrònica Vèrtex el març del 2013. Revisat i completat el 6 de maig de 2017

Món en femení: Hatxepsut, la reina faraó

Es pot dir que les dones més maltractades per la historiografia són les que han exercit el poder. Només cal aprofundir una mica en les seves biografies per adonar-se que se les jutja amb molt més rigor que els homes i que se les qualifica d’ambicioses, autoritàries, despietades i intrigants amb una gran facilitat. He anomenat MÓN EN FEMENÍ aquesta sèrie que començo amb la reina faraó Hatxepsut (c. 1508 − c. 1458 a.n.e. segons la cronologia de l’egiptòleg Jürgen von Beckerath).

Estàtua de Hatxepsut que es va trobar mutilada en una fosa a Deir el-Bahari. Exposada al Metropolitan Museum of Art (Nova York)

Quan HATXEPSUT va ocupar el tron d’Egipte, de seguida es va revelar com una reina hàbil i intel·ligent, es va convertir en cinquè faraó de la dinastia XVIII i el seu regnat de vint-i-dos anys va ser brillant. A finals del segle XIX, els arqueòlegs van descobrir que el nom i la imatge de Hatxepsut havien estat esborrats en molts dels seus monuments. La interpretació que en van fer, i que va dominar fins a finals del segle XX, va ser que havia estat una venjança del seu successor, Tuthmosis III, per haver-li usurpat el tron. L’egiptòleg William C. Hayes (1903 − 1963) s’hi referia amb paraules com «aquesta dona astuta, ambiciosa i sense escrúpols». Tot i que les evidències han anat desmentint la visió de Hatxepsut com una usurpadora, encara avui dia se la presenta com una madrastra malvada.

Relleu de la reina faraó Hatxepsut esborrat amb un cisell a la Capella Roja de Karnak

El primer faraó de la dinastia XVIII, Amosis I, es va casar amb la seva germana, la reina Amosis-Nefertari, per mantenir «la puresa de la seva sang divina». Seguint la mateixa política d’estat, el seu fill i successor, Amenofis I, es va casar amb la seva germana Amosis-Meritamon. Amenofis I va regnar del c. 1525 al c. 1504, però no va tenir cap fill que el sobrevisqués i va escollir com a successor Tuthmosis I, un alt comandament militar del qual no es coneix qui era el pare ni la relació amb la família real. Se’n sap que la mare es deia Senseneb i que aleshores estava casat amb la princesa Amosis, que era de la família real però tampoc no se’n coneix la filiació.

Dels quatre fills que van tenir només Hatxepsut va arribar a l’edat adulta. Com que la reina Amosis era l’esposa principal del faraó Tuthmosis I, si Hatxepsut hagués estat un nen hauria heretat el tron, però va recaure en el fill de Mutnofret, una esposa secundària de Tuthmosis I. Seguint la tradició egípcia, Hatxepsut es va casar amb el seu germanastre i hereu al tron, Tuthmosis II, i van tenir una filla, Neferure. Es creu que Hatxepsut tenia uns quinze anys i que Tuthmosis II en tenia dotze quan el seu pare va morir, el regnat de Tuthmosis I havia durat uns tretze anys.

No hi ha acord entre els historiadors sobre el temps que va governar Tuthmosis II, uns parlen de tretze anys i altres només de quatre. Tampoc no se sap quan va néixer Neferure, ni el fill que Tuthmosis II va tenir amb una esposa secundària de nom Isis, que seria el futur faraó Tuthmosis III. Només s’ha pogut establir que el 1479 a.n.e. Tuthmosis II va morir i, com que l’hereu era menor d’edat, es va instituir una coregència amb Hatxepsut, que a més de ser la reina vídua tenia el prestigiós títol d’Esposa del déu.

Al capdavant del govern, la reina Hatxepsut es va saber rodejar de funcionaris molt competents. El djati real, el ministre més poderós i influent, era Senenmut, que havia estat tutor de la princesa Neferure i tenia la confiança de la reina. Mentrestant, Tuthmosis III rebia la formació pròpia d’un príncep hereu; l’educaven els millors mestres del país en disciplines com la religió, l’astronomia, les matemàtiques i la medicina, i l’instruïen en les arts militars.

Representació de Hatxepsut en pedra calcària pintada procedent del temple Djeser-Djeseru. Exposada al Museu del Caire

No se sap en quin moment exacte de la coregència Hatxepsut es va proclamar reina faraó, però a partir del setè any de regnat va adoptar, entre altres, el nom de Maatkare Hatxepsut i els artistes la representaven amb la barba postissa de faraó i els altres atributs reals —les corones, els ceptres i la cobra al front—. Durant el seu mandat va promoure l’edificació, ampliació i restauració de temples i santuaris per tot el país, i la construcció de grans escultures i obeliscs —a Karnak en sobreviu un de 30 metres i 323 tones de pes—. La gran activitat constructiva de Hatxepsut va culminar al temple que es va fer construir a Deir el-Bahari, Djeser-Djeseru, que està parcialment excavat a la roca. Les terrasses i columnes semblen emergir de la muntanya que hi ha al darrere en forma de piràmide, El-Qurn, de manera que en resulta un conjunt d’una bellesa esplendorosa. En va ser l’artífex i en va supervisar les obres el djati real Senenmut.

Temple Djeser-Djeseru (el més Sublim dels sublims) a Deir el-Bahari

Que a partir d’un moment donat Hatxepsut es fes representar com un faraó masculí va desconcertar els primers egiptòlegs, que ho van qualificar com un acte d’engany vergonyós. Però la intenció de Hatxepsut no era fer-se passar per un home, tothom a Egipte sabia que era una dona, sinó expressar la seva autoritat de governant per mitjà d’una figura que simbolitzava el poder. A més, hi havia precedents, la reina Khentkaus I de la dinastia IV apareix representada a la seva tomba amb la barba i les insígnies reals d’un faraó. Hatxepsut sabia prou bé que, en alguns aspectes, no es podria equiparar a un home. Per exemple no se li hauria acceptat que col·leccionés esposos menors i favorits com feien els faraons homes. Tot i així, s’ha especulat molt sobre si Senenmut va ser el seu amant. Tot fa pensar que es devien tenir molt d’afecte, però, al meu entendre, si a més a més van tenir una relació amorosa pertany a l’esfera de la seva intimitat.

El regnat de Hatxepsut va ser llarg i pròsper. Gràcies als monuments, textos i escenes que se n’han conservat tenim notícia d’una campanya militar dirigida per Maatkare Hatxepsut per combatre els atacs del país veí, Núbia. De grans expedicions comercials que van proporcionar a Egipte matèries primeres i productes exòtics, com la que es va fer a la llegendària terra de Punt. Del seu interès en el camp de la salut, com testimonien al temple de Ptah, a Karnak, uns instruments de cirurgia i per moldre les herbes dibuixats al costat de les figures del mateix déu Ptah, a qui s’atribuïa poder guaridor, del gran savi i metge Imhotep i de la deessa Hathor, segellats amb el cartutx de Hatxepsut. Les moltes representacions conjuntes de Hatshepsut i Tuthmosis III ens diuen que participaven junts en molts actes d’estat. Cada any acudien a Tebas per celebrar el Festival Opet en honor a Amon.

HATHOR era la deessa del cel, l’amor, l’alegria, la música i la dansa, a més de la deessa protectora de la maternitat i dels nens.

Tot i que el jove Tuthmosis III havia arribat a l’edat de reclamar el tron, no sembla que aquesta qüestió el preocupés, formava part de l’exèrcit i li agradava la vida militar. De seguida hi va destacar, va anar escalant posicions i posteriorment es convertiria en un dels majors herois militars de la història d’Egipte. Si Tuthmosis III hagués estat tan impacient per governar, en lloc d’acumular tant d’odi contra la seva tia perquè el mantenia apartat del poder, li hauria estat ben fàcil guanyar-se la confiança de l’exèrcit i dirigir-lo contra Hatxepsut per enderrocar-la. Podem suposar que si no ho va fer és perquè estava d’acord amb la política i els plans de la seva tia. De la mateixa manera, Hatxepsut no devia recelar del nebot, ni el devia veure com un opositor, en cas contrari no li hauria permès progressar a l’exèrcit. I no ens hauria de sorprendre que Tuthmosis III preferís participar en expedicions i viatjar amb l’exèrcit en lloc d’atendre els assumptes d’estat.

Pel que fa a Neferure, l’única filla de Hatxepsut i germanastra de Tuthmosis III, havia heretat de la mare el càrrec d’Esposa del déu i Senyora de les Dues Terres i l’acompanyava en moltes cerimònies. S’havia de convertir en l’esposa principal de Tuthmosis III, però va morir jove, entre els anys onzè i setzè del regnat de Hatxepsut, i no se sap si es van arribar a casar. El que sí podem endevinar és que aquesta pèrdua va trencar el cor de Hatxepsut, i m’atreveixo a dir que també va ser molt dolorosa per a Tuthmosis III, que havia crescut amb la seva mitja germana i futura esposa.

Tuthmosis III i Hatxepsut representats a la Capella Roja de Karnak

La reina faraó va desaparèixer de l’escena cap al vint-i-dosè any del seu regnat, feia dos anys que Senenmut havia mort, però no s’ha trobat cap escrit que digui si Hatxepsut es va retirar per l’edat, per malaltia o si va morir. Tuthmosis III tenia poc més de vint-i-cinc anys quan es va convertir en faraó i va heretar un país pròsper i ben governat, cosa que li va permetre regnar durant uns trenta-tres anys més i forjar un gran imperi.

Al principi del seu mandat no sols no va fer res contra la memòria de la seva tia i madrastra, sinó que va acabar el preciós santuari anomenat Capella Roja que Hatxepsut havia fet construir al temple d’Amon a Karnak. Per cert, tots dos hi són representats de costat, com a reis, en diverses inscripcions.

La destrucció de les estàtues de Hatxepsut a Djeser-Djeseru i de les imatges en relleu que la mostraven com un rei masculí, així com el procés de reemplaçar el seu nom per un dels Tuthmosis en moltes inscripcions no va començar fins vint anys després, per tant, ¿com és possible que l’odi de Tuthmosis III contra la seva tia hagués trigat tant a manifestar-se? I si tant la detestava, ¿per què va respectar els títols i les representacions de Hatxepsut als llocs sacres no accessibles al públic? ¿O per què va fer construir el seu temple dedicat a Amon a Deir el-Bahari al sud del temple de Hatxepsut? No se sap què va provocar l’eliminació de la memòria de Hatxepsut, potser va sorgir la necessitat d’esborrar qualsevol indici d’una dona faraó en el seu llinatge perquè debilitava la posició del fill i successor de Tuthmosis III, Amenofis II. Però sí que es pot assegurar que no va obeir a l’odi. Cal dir que Hatxepsut també va ser víctima de faraons com Ramsès II, que en moltes construccions va esborrar el nom dels seus predecessors per atribuir-se-les.

Hatxepsut i Tuthmosis III tenien en comú un excepcional sentit polític, a més de ser intel·ligents, treballadors i perseverants. De fet, per les seves venes corria la mateixa sang, eren filla i nét de Tuthmosis I, amb l’avantatge que no eren fills de matrimonis consanguinis. Un jove Tuthmosis III que rep valuosos consells de Hatxepsut poc abans d’assolir completament el poder és més coherent amb els fets coneguts que el conte de la madrastra malvada, el resultat van ser cinquanta-quatre anys de bon govern.

Maria Lluïsa Latorre, publicat a la revista electrònica Vèrtex el març del 2014 i revisat el 28 d’abril de 2017

Trobada d’escriptores del Maresme a Mataró

SEGONA TROBADA D’ESCRIPTORES DEL MARESME

—Mataró, Consell Comarcal del Maresme, 18 d’abril de 2017

Organitzada pel SIAD (Servei d’Informació i Atenció a la Dona) del Maresme per donar a conèixer la literatura feta per dones de la comarca.

La jornada va començar a les dotze amb una fireta a la plaça Miquel Biada, davant l’estació de Renfe, en què una trentena d’escriptores vam mostrar els nostres llibres. Hi vaig portar DE SUSQUEDA A TÜBINGEN, DONES INVISIBLES I EL COR DE LES LLAVORS. Cal dir que hi va venir poca gent, ara bé, hi va haver un aspecte molt positiu, i és que les escriptores ens vam conèixer, vam compartir informació i ens vam fer amigues.

A dos quarts de set es feia l’acte més institucional a la sala de Plens del Consell Comarcal del Maresme. Oferia el següent programa:

HOMENATGE a Lola Casas i Peña. Mestra, activista, poeta i escriptora de literatura infantil i juvenil. Amb la seva intervenció ens va fer riure i emocionar, ens va fer corejar un poema i ens va encantar.

PRESENTACIÓ de la guia d’escriptores del Maresme. Es tracta d’una guia virtual que s’anirà actualitzant a mesura que publiquem noves obres i s’hi incorporin noves escriptores. Us en deixo l’enllaç

http://www.ccmaresme.cat/document.php?id=12549

CONFERÈNCIA Lola Anglada: dibuixos compromesos i contes innovadors. Teresa Sanz Coll i Núria Rius Vernet ens van descobrir una artista polifacètica (il·lustradora professional, escriptora, decoradora, pintora, ceramista i escultora), molt treballadora, gens convencional i molt compromesa amb l’independentisme català i la República. Una dona coratjosa que no es va voler exiliar quan va acabar la guerra i es va recollir a la seva casa de Tiana. Bandejada pel règim franquista, que la va descriure com a roja, separatista i perillosa, es pot dir que fins al 2015 no va rebre el reconeixement que mereixia.

El taller de l’artista, dibuix a tinta aquarel·lat sobre paper, Lola Anglada i Sarriera (1921)

Als últims anys de la seva vida, Lola Anglada va preparar un conjunt d’escrits, poemes, cartes i dibuixos que volia publicar a manera de memòries: «Aquestes meves pàgines, record del meu viscut, les ofereixo a la memòria dels màrtirs immolats i perseguits en defensa de les llibertats de Catalunya. Avui, Díada de l’11 de setembre de 1977. Per Catalunya. Per la nostra llibertat». Núria Rius i Teresa Sanz van ordenar aquest material, que va sortir a la llum el 2015 amb el títol Lola Anglada. Memòries 1892 – 1984.

L’actuació de Mayte Carreras va animar amb grans dosis d’humor i ironia la segona trobada d’escriptores del Maresme

REPRESENTACIÓ TEATRAL de l’actriu, cantant i humorista Mayte Carreras, que va cloure la jornada amb Dona, i encara vols ser artista?, un espectacle hilarant i molt ben executat que ens va arrencar moltes rialles, ens va fer oblidar el cansament després de nou hores i ens va deixar una molt bona sensació.

Maria Lluïsa Latorre, 22 d’abril de 2017

La cacera de bruixes: xerrada a Subirats

Xerrada sobre la cacera de bruixes a Subirats

—SUBIRATS, al Patronat Familiar dels Casots, 10 de març de 2017

Organitzada per l’Ajuntament per celebrar el Dia Internacional de la Dona amb la inauguració de l’exposició «Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya» del Museu d’Història de Catalunya.

Mentre comentava les primeres diapositives, la sala es va anar omplint fins a una cinquantena de persones.

Després de la presentació de la regidora de cultura, Lluïsa Sueiro, vaig començar la meva intervenció remuntant-me a la Grècia clàssica per explicar com la dona hi era considerada un ésser malalt, dèbil i inferior a l’home per naturalesa, i com aquesta visió va continuar durant l’edat mitjana. Més endavant, la dona embogida per l’efecte del seu úter incontrolat s’assimilarà a la bruixa, arrossegada per la seva debilitat a mantenir relacions amb el diable.

La descripció de les juntes, aplecs o sàbats amb el diable ocupava un lloc destacat en els interrogatoris dels perseguidors. La idea que en tenien queda ben reflectida a la pregunta que li van fer a Marianna Corbera el 31 de gener de 1619 a les presons del palau de Montcada, a Vic: «…que diga ella deposant si un altre dia […] se juntaren tots y totas […] en un lloch anomenat Coll ses Vilas que és entre Tavertet y Prohit [Pruit] i si en dit ajust se juntaren trenta o més. Diga quants y qui eran [que] en companya del diabla en forma de cabró ab la banya en lo front digueren y offeriren al dit dimoni tots los mals y danys que cada hu d’ells havia fets, y si saltaren y ballaren […] y si adoraren lo dimoni y li besaren lo detràs y si determinaren de fer caura pedra y neula y altres bruxarias y si lo dimoni tingué part ab tots y ab totes carnalment […], y si en aqueix temps caygué dita padregada en la parròquia de Tavertet, y si fou la causa […] na Torra vella de Tavertet». Marianna va respondre: «Señor, jo en axò no’y sé res».

Vella fregint ous, Diego Velázquez (1618). La majoria d’acusades per bruixeria eren dones de mitjana edat o ancianes.

Se suposa que aquesta trobada a Collsesviles, un indret inexistent, hauria tingut lloc el juny del 1618 i que hauria acabat amb una pedregada a Tavertet. Marianna Corbera vivia al terme de Sau. Va ser condemnada a la forca el 20 de febrer de 1619 i el seu forma part d’un procés que havia començat el 7 de gener. Els altres acusats eren els germans Montserrat i Segimona Quer, Francina Solana, Joan Pagès, Jaume Parareda i Margareta Baldana. A finals d’abril havien penjat l’últim, però abans, sota tortura, tots havien hagut de confessar haver participat en aplecs a llocs com Collsesviles, les Palanques de Casserres i el pla Ballador, des d’on havien provocat grans pedregades després d’adorar i fornicar amb el diable. Però el pitjor era que havien hagut de delatar altres persones.

A l’acusada, un cop sentenciada i abans de ser executada, se la tornava a interrogar sota tortura perquè delatés altres bruixes i bruixots. Com que se la considerava una bruixa convicta, com a tal no tenia cap dret. Se la despullava i només se li deixava un drap per cobrir «les parts vergonyoses». Se l’asseia en un banc i se la instava a delatar els còmplices. Si s’hi negava, un dels turments era penjar-la d’una corriola i, per cada negativa a confessar, enrotllaven la corda i feien que s’enlairés. Si encara no deia el que se n’esperava li penjaven uns pesos de mig quintar o un quintar (uns 42 quilos) als peus.

Fragment de l’acta del notari durant la tortura a Jerònima Pons, àlies Joana Negra (octubre del 1618): «Morta só! No y sé res, no y sé res! Dexaume morir! Maria Sanctíssima! Siau ab mi, Maria! No sé res! Mare de Déu del Roser, jo só morta, jo só morta! Adéu siau! Ay! No sé res! Ay los meus germans! Ay, ay, Maria Sanctíssima! Senyor Governador, tingau pietat de mi!» Poc després, Jerònima seria penjada a la forca, el càstig pel delicte de bruixeria a Catalunya.

EL MÍTIC VOL DE LES BRUIXES I ELS UNGÜENTS. Descripció del vol de Violant Mateu, àlies Xica Mateua, de Sant Andreu de Sagàs (Berguedà): «…ens untàrem ab uns engüents, que ma comare portava [la cunyada, Joana Mateu, àlies Matamoros], en los palmells de las mans y en las axelles i demanàrem ajuda al dimoni per a caminar y així anàrem ab lo dimoni devant y arribàrem molt pres perquè caminàrem molt y casi no tocàvem de peus a terra».

Violant Mateu, Joana Mateu i Francina Vall, àlies Barjaula, van ser penjades davant l’església de Sant Martí de Biure, al Berguedà.

El 4 d’octubre de 1619 Jacoba Ricarda, àlies Pellissona, d’Alpens, va confessar sota tortura que el dimoni li va proporcionar els pots d’ungüents: «…y jo me untí ab los ungüents dejús les axelles y en ser untada, tota nua, men aní per la xemeneia dient: —Dejús fulla! Dejús fulla! Jom don al dimoni—. Y men anava per los ayres a Pedraforca».

La cuina de les bruixes, Frans Francken El jove (1610)

Els alcaloides derivats del tropà (atropina, hiosciamina i escopolamina) produeixen sensació d’enlairar-se, al·lucinacions i eufòria, s’absorbeixen molt bé per la pell i es troben a plantes com la belladona, el jusquiam negre i l’estramoni. Per això alguns autors consideren que formaven part dels ungüents i que explicarien les fantasies nocturnes de les acusades. En tot cas, no podem oblidar que descrivien els seus vols sota turment, en un camí sense sortida que portava a confessar allò que els torturadors donaven per cert, i que la gran majoria no es devia haver posat mai cap ungüent per anar a un sàbat.

Bruixes anant al sàbat, Luis Ricardo Falero (1878)

D’altra banda, quan el 1610 la Inquisició de Logronyo va començar els processos de Zugarramurdi i Urdax (Navarra), es van arribar a obrir més de set mil causes. La Suprema hi va enviar l’inquisidor Alonso de Salazar Frías per investigar-ho. Entre moltes altres actuacions, Salazar va fer analitzar els suposats ungüents a diversos apotecaris i tots van determinar que contenien substàncies inerts. El seu informe exhaustiu va fer que el 29 d’agost de 1614 la Inquisició espanyola prohibís la persecució de la bruixeria.

Ara bé, a Catalunya, el descobridor de bruixes Cosme Soler, àlies Tarragó, va fer executar dotze dones a les terres de Ponent durant el 1616. Fregava l’espatlla esquerra de les sospitoses amb aigua beneïda per fer aparèixer la suposada marca del diable, que només veia ell, i aleshores dictaminava que eren bruixes i metzineres. La Inquisició de Barcelona, després d’advertir-li que si reincidia el castigarien amb tot el rigor, el va alliberar el 2 de juny de 1617. Però a finals del 1618 tornava a actuar a Sant Feliu Sasserra, on va determinar que Felipa Gallifa, Montserrada Fàbregas i la llevadora Marquesa Vila eren bruixes i van ser penjades a la forca.

L’examen d’una bruixa, Thompkins H. Matteson (1852) La creença que quan les dones es feien bruixes el diable els feia una marca, la marca de la bruixa o la marca del diable, va donar peu a la figura del descobridor de bruixes, uns aprofitats que anaven de poble en poble i cobraven uns diners per desemmascarar les suposades bruixes.

El 10 de gener de 1619, el jesuïta Pere Gil i Estalella, va presentar un memorial al virrei de Catalunya en què denunciava els abusos que es cometien en els processos per bruixeria. Després de diversos intercanvis d’arguments, la mort del rei Felip III (31 de març de 1621), que fou succeït pel seu fill Felip IV, consultes als bisbes catalans… finalment el 1622 la Reial Audiència del Principat va decretar l’alliberament de tots els encausats i es va posar fi a la cacera de bruixes a Catalunya.

La persecució no es va donar de manera institucionalitzada. Una cacera local es podia desencadenar per l’arribada de notícies o rumors sobre processos que tenien lloc en una altra regió. Aleshores, la seva evolució depenia de l’actitud de les autoritats locals. Si cedien a la pressió popular, o fins i tot n’atiaven el foc, la persecució acabava amb condemnes a mort. El 18 de gener de 1621, des de Gualba van enviar una carta a Hostalric, al doctor Galderic Crestina, en què li deien que se sospitava que hi havia bruixes i demanaven ajut monetari. El doctor Crestina els va contestar que no hi creien, en bruixes, i que si volien jutjar algun sospitós que es paguessin les despeses del seu propi erari municipal.

Acusada de bruixeria, Douglas Volk (1884)

La misogínia exagerada representada pel Martell de bruixes i els altres tractats afins va abonar el terreny perquè es desencadenés la cacera de bruixes quan una sèrie de circumstàncies van confluir (crisi de religió, crisi econòmica, climatologia adversa…). Durant segles es va proporcionar la base «científica» per establir que la dona era inferior i més dèbil que l’home. Alguns doctors de l’Església la van convertir en dolenta per naturalesa i la van relegar fins a una condició tan vulnerable que, quan el context ho va propiciar, es va convertir en el boc expiatori.

Després de la meva intervenció vaig poder compartir moltes impressions amb el públic mentre fèiem un tast de cava i a alguns els dedicava el meu llibre DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. Entre altres, vaig tenir el gust de conèixer la pintora, gravadora i tapissera Maria Assumpció Raventós, l’enòleg Lluís Ràfols, i el viticultor i enòleg Pere Llopart, de la Cava Llopart, que em va convidar a visitar-la amb la meva família, cosa que farem ben aviat.

Finalment, de part de l’Ajuntament em van regalar un selecció de productes de proximitat de la zona que han estat deliciosos. Va ser una relació entranyable que no va acabar aquí. Lluïsa Sueiro, la regidora, em va demanar si podia repetir la xerrada, però reduïda a la meitat, a la FESTA DE LA GENT GRAN. Hi vaig accedir i el diumenge 26 de març, a les dotze i a la una del migdia, presentava la xerrada en dos torns per a una vuitantena de persones. Després vam dinar junts al restaurant Mirador de les Caves.

Maria Lluïsa Latorre, 2 d’abril de 2017

Dones invisibles, bruixes i guaridores: xerrada al Guinardó

Xerrada sobre DONES INVISIBLES, BRUIXES I GUARIDORES

—Barri del Guinardó, a la Llibreria Cooperativa Rocaguinarda, 9 de març de 2017.

Per commemorar el Dia Internacional de la Dona, la Cooperativa Cultural Rocaguinarda em va convidar a fer una xerrada sobre els meus llibres DE SUSQUEDA A TÜBINGEN i DONES INVISIBLES. Al seu local, a més de llibres hi pots trobar productes de consum responsable com aliments, joguines i cosmètics ecològics.

Encara que vaig fer referències a algunes dones invisibles, com la guaridora JACOBA FÉLICIÉ, que el 1322 va ser jutjada a París per practicar la medicina il·legalment, vaig centrar la presentació en la cacera de bruixes i, entre altres, vaig parlar del CONCEPTE ACUMULATIU DE LA BRUIXERIA. A partir del segle XV, l’acumulació de tradicions anteriors relacionades amb els maleficis, la persecució de l’heretgia (càtars, valdesos…), la identificació de criatures mitològiques com sàtirs i faunes amb diables, i la creença en diversos esperits nocturns que poden entrar a les cases i fer mal, va portar a creure que existia un nou crim, el de la bruixeria.

Sàtir i nimfa, gravat de la col·lecció eròtica Lascivie, d’Agostino Carracci (c. 1590 – 1595) Sant Agustí (IV-V) havia afirmat que només Déu tenia poder sobre la Terra. Sant Tomàs (XIII), en canvi, va admetre que el diable també hi podia actuar i mantenir relacions sexuals amb els humans. Això va donar la base perquè la inofensiva fetillera medieval es convertís en la bruixa maligna que, confabulada amb el diable, conspirava contra la cristiandat.

La primera gran onada repressiva de la cacera de bruixes va tenir lloc a la segona meitat del segle XV, però ja s’havien produït alguns processos a les regions alpines de França i Suïssa en les dècades de 1420 i 1430. A Catalunya hi va haver una actuació molt primerenca contra la bruixeria: el 1424 els prohoms de la Vall d’Àneu van fer un document civil en què és el primer delicte que s’hi regula. Són les ordinacions de les valls d’Àneu i s’hi condemnen «els crims comesos per homes i dones que anaven de nit amb les bruxes al boc de Biterna, jurant-li homenatge i renegant el nom de Déu, assassinant infants i provocant la malaltia i la mort dels seus veïns per mitjà de maleficis i metzines». Es tracta de la primera legislació contra la bruixeria documentada a Europa.

El primer document civil a Europa que va legislar i condemnar el nou crim de la bruixeria es va forjar el 1424 a la Vall d’Àneu.

El nou concepte de la bruixeria va ser expressat en tractats que van tenir molta difusió gràcies a la impremta. Les seves descripcions detallades dels sàbats i de les pràctiques de les bruixes hi van donar veracitat. Com també les il·lustracions, com es pot veure en aquesta miniatura del Tractat contra la secta valdesa (c. 1460), del teòleg Jean Taincture:

Però el manual que resultaria més letal va ser el Malleus Maleficarum (martell de bruixes). Els autors, els dominicans alemanys Krämer i Sprenger, havien actuat d’inquisidors perseguint les bruixes a diferents regions de l’Imperi alemany. Les descripcions dels nombrosos casos, explicats en primera persona, que van fer en aquest llibre, publicat per primer cop el 1486, van contribuir a donar-hi credibilitat. Fins al 1520 se n’han identificat 30 reimpressions. Tot i així, la seva actuació va generar moltes resistències entre les autoritats locals, tant civils com eclesiàstiques, i a partir del 1520, coincidint amb una disminució de les publicacions i reimpressions d’aquests tractats, la cacera es va moderar a tot Europa i es va mantenir amb molt baixa intensitat fins al 1580.

A la dècada del 1580 es va iniciar un segona onada repressiva que fins a l’any 1650 va ser molt cruenta i encara es va allargar fins al 1750. Es calcula que unes cent deu mil persones van ser processades a Europa i unes seixanta mil executades, la majoria dones. Aquesta segona onada va coincidir amb la reedició dels tractats sobre bruixes i la publicació d’obres noves. Com l’obra Disquisitionum Magicarum (1593), del jesuïta Martín Delrío:

Fins aquí només ha estat un extracte de tota la xerrada. A les entrades de Capellades, Vic i Subirats hi comento altres aspectes del terrible fenomen repressiu que va ser la cacera de bruixes durant l’edat moderna.

Maria Lluïsa Latorre, 30 de març de 2017

El cor de les llavors: club de lectura a Taradell

—CLUB DE LECTURA sobre el llibre El cor de les llavors a Taradell, Biblioteca Antoni Pladevall i Font, 9 de febrer de 2017

Per tercera vegada vaig tenir la satisfacció de conduir un club de lectura d’un meu llibre davant unes quinze persones, totes dones, i compartir-hi molts dels seus continguts.

Després que la directora Eva Leucó fes la presentació vaig referir-me al model d’agricultura intensiva que les llavors transgèniques perpetuen, així com al model de societat que condicionen atès que el mercat està en mans dels sis gegants agronòmics: Monsanto, Syngenta, Bayer, DuPont, BASF i Dow-Chemical.

Monocultiu de soja transgènica resistent a l’herbicida glifosat

Cal dir que aquestes corporacions biotecnològiques també dominen el mercat de les llavors convencionals i els productes agroquímics i que amb les seves estratègies afavoreixen la pèrdua d’agrobiodiversitat, cosa que no solament fa més vulnerables els cultius, sinó que a la llarga també n’afecta la rendibilitat. A sobre, per si no estaven prou concentrades, Dow i Dupont es van unir a finals del 2015 i Bayer va comprar Monsanto el setembre del 2016. Per ara, les seves fusions estan subjectes a l’aprovació de les entitats reguladores de la Unió Europea, però s’espera que a finals del 2017 es concretin els processos de compra. Val a dir que aquestes propostes de megafusions són el resultat de la pressió dels inversos financers que no volen renunciar als seus alts rendiments.

Totes vam tenir clar que si el lobby transgènic acapara encara més poder el panorama per a l’agricultura i el futur del planeta s’enfosquirà. Per fer front a aquest escenari incert ens haurem de mobilitzar i defensar la nostra sobirania alimentària.

Interior de la Biblioteca Antoni Pladevall i Font

Diverses intervencions van coincidir a veure l’agricultura ecològica com l’alternativa més adient per equilibrar el mercat, protegir els drets dels consumidors, així com els dels petits i mitjans agricultors, i preservar el medi ambient.

També vam parlar de l’idil·li entre la protagonista, la doctora en biologia Laura Alemany, i el president de l’OHBE, Richard Osborn, i de com es pot gaudir de la conversa, d’un bon sopar i del sexe a la maduresa.

Per últim, va ser un plaer retrobar-hi la poeta Rosa Codina.

Maria Lluïsa Latorre, 11 de març de 2017

De Susqueda a Tübingen: xerrada a Vic

Xerrada sobre LA CACERA DE BRUIXES a la ciutat de Vic

—VIC, a l’Escola d’Art, 17 de novembre de 2016.

Organitzat pel Col·lectiu Feminista Adona’t per commemorar el 25 de novembre, el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones.

adonat_bruixes La presentació de l’Asun i la bona assistència de públic van ser un bon estímul per encetar la xerrada sobre el fenomen repressiu de la cacera de bruixes. Entre altres qüestions vaig parlar de la visió del cos de la dona a l’edat mitjana, en què es considerava l’úter una mena de fera que feia les dones més vulnerables. Aquesta visió es va mantenir fins al segle XVII.

Noia davant el mirall, Tiziano (c. 1515)

Com a la Grècia clàssica, a l’úter se’l seguia culpant de les malalties de les dones. La menstruació va passar a ser matèria enverinada, la dona era un ésser acostumat a viure amb el seu propi verí que expulsava regularment. A la menopausa li contaminava tot el cos i podia provocar mal d’ull. La dona embogida pel seu úter incontrolat s’assimilaria a la bruixa arrossegada per la seva debilitat a mantenir relacions amb el diable.

John Dee fent un experiment davant la reina Elizabeth I, John Gillard Glindoni (1913). Tant a l’edat mitjana com a l’edat moderna la creença en la màgia no entrava en contradicció amb la ciència. John Dee va ser un cèlebre mag anglès que també era matemàtic, astrònom, astròleg i alquimista

John Dee fent un experiment davant la reina Elizabeth I, John Gillard Glindoni (1913)

Un altre punt important era explicar que tant a l’edat mitjana com a l’edat moderna la màgia no entrava en contradicció amb la ciència, sovint se superposaven perquè els límits eren molt tènues. Es distingia entre la màgia superior (astrologia, nigromància i màgia natural) i la màgia inferior, que era la fetilleria. Toledo era considerat com un dels grans centres de la màgia superior. John Dee (1527 – c. 1608) va ser un cèlebre mag anglès que també era matemàtic, astrònom, astròleg i alquimista.

Pel que fa a les fetilleres, se les acusava —per tant se les creia amb poder— de trobar objectes perduts o robats, de fer maleficis, filtres d’amor, lligadures que portaven a la impotència (segons el testimoni de les acusades, però, l’encanteri dels nusos o lligadures més aviat es feia servir perquè un home se sentís irresistiblement atret per una dona), sortilegis per tenir fills, metzines, herbes abortives, amulets… En tot cas, a l’edat mitjana rebien càstigs lleus (dejunis i penitències) i no se les creia amb poder per fer mal.

Mentre em documentava per escriure De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, anava prenent força la idea que, en plena cacera de bruixes, les fetilleres que es dedicaven exclusivament a les pràctiques màgiques gairebé no havien estat perseguides. Kurt Baschwitz, autor del llibre Bruixes i processos per bruixeria, explica que aquestes ancianes, a qui s’atribuïen coneixements i facultats sobrenaturals, no van ser víctimes dels perseguidors de bruixes. Com que tot el que se’n sap es basa en l’imaginari popular i en els documents medievals dels judicis vaig fer un petit treball de recerca per oferir-ne un perfil coherent:

Eren dones de classe humil i analfabetes.
Havien nascut amb el seu poder, heretat de la mare i l’àvia, i el seu coneixement no accessible a tothom els havia estat transmès de manera oral.
Les seves creences eren en una esfera privada i secreta, el seu sistema de valors no seguia el de la moral dominant, no el contravenia, sinó que en prescindia; creien en tot i no creien en res, es pot dir que eren amorals.
Admetien una lògica quotidiana i una altra d’un altre món: vivien entre el món quotidià i un món paral·lel invisible per als altres, amb el qual es podien connectar.
Per a elles la màgia era un art pràctic encaminat a un objectiu directe i definit.
Malgrat que estaven convençudes dels poders naturals de la seva ànima, recorrien a forces ocultes per aconseguir el seu propòsit.
Per assolir l’èxit podien invocar el poder de Déu, encara que fos per fer un malefici.
Un cop a l’any havien de renovar els seus poders.

El cercle màgic, John William Waterhouse (1881)

Entre les dones encausades per bruixes trobem moltes ancianes i vídues, guaridores, llevadores, serventes, pageses, cuineres i mainaderes. Les culpaven de participar en els sàbats, adorar i copular amb el diable, provocar tempestes, males collites, plagues, malalties, accidents, impotència en els homes, esterilitat en les dones, matar bestiar, sacrificar nens per oferir-los al diable…

Instantània del públic assistent a la xerrada

Les acusades per bruixeria també van tenir defensors. L’any 1565 l’humanista Fuglino de Basilea denunciava: «¡A quines aberracions ha arribat la nostra època! Estem tan depravats com per tremolar davant les ancianes treballadores, miserables i humils amb les seves escombres, pots i parracs vells, per no dir una altra cosa. ¡Ai, ai de la sanguinària vergonya! Els mags i els que elaboren verins, els deliberadament aliats del diable són en llibertat, mentre que les miserables velles, anomenades bruixes… van a parar a la foguera.»

Aquesta entrada es complementa amb la Xerrada a Capellades

Maria Lluïsa Latorre, 21 de novembre de 2016