De Susqueda a Tübingen: bibliografia

Paula_2

BIBLIOGRAFIA consultada per al llibre DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA.

Llibres, tesis i articles s’han classificat seguint l’ordre alfabètic del títol: 

LLIBRES

Brujas y procesos por brujería, Kurt Baschwitz (1968) 

Bruixes a la Catalunya interior, Jordi Torres i Sociats (2010)

Caça de bruixes al Vallès, Raimundo Garcia Carrera (1987) 

Cavallers i bandolers: Nyerros i cadells a la ciutat i vegueria de Vic (1580-1615), Xavier Torres i Sans (2007) 

Condemnades per bruixes: Processos judicials al Vallès i al Moianès a principis del segle XVII, Rafael Ginebra i Agustí Alcoberro (2007) 

Examination of a Witch, Thompkins H. Matteson (1853)

Examination of a Witch, Thompkins H. Matteson (1853)

El comerç internacional de Barcelona i el mar del Nord (Bruges) al final del segle XIV, Dolors Pifarré Torres (2002) 

El Lluçanès màgic, Pere Mestre, Daniel Montañà i Josep Albert Planes (1998) 

El plet de l’escó, Benet Oliva i Ricós (2005)

El segle de les bruixes, Agustí Alcoberro i Pericay (1992) 

En busca de la eterna juventud, Pedro Pablo Ayuso Arroyo (1992) 

Evangelios de las ruecas, presentats per Jacques Lacarrière (2000). Traducció de Les Evangiles de quenouilles (Els Evangelis de les filoses). És una obra anònima procedent de la regió de la Picardia, França, publicada a Bruixes l’any 1480.  

evangeli_filoses

Historia de la farmacia, David L. Cowen i William H. Helfand (1992)

Historia de la pintura, Wendy Beckett (1995) 

Història de les dones a la Catalunya medieval, Teresa Vinyoles Vidal (2005)

La farmacia verde, Jörg Grünwald i Christof Jänicke (2006) 

Les bruixes segrestades, Lluís Orriols i Montset (1994) 

Les herbes remeieres, Volum I, Ramon Gausachs i Calvet (2007) 

Les herbes remeieres, Volum II, Ramon Gausachs i Calvet (2008) 

Miasmes i Retrovirus, Antonio Carreras Panchón (1991) 

Obra negra, Marguerite Yourcenar (1985). Traduït de l’edició original en francès publicada el 1968. 

Per bruixa i metzinera, Museu d’Història de Catalunya, autors dels textos: Agustí Alcoberro, Joan Bada, Mariano Barriendos, Ignasi Fernández Terricabras, Antoni Pladevall, Jaume de Puig, Josefina Roma, Ramon Sarobe, Eva Serra i Teresa Vinyoles (2007) 

Persecució de bruixes a les comarques de Vic a principis del segle XVII, Antoni Pladevall (1974) 

Por, màgica i tresors a la Catalunya interior, Jordi Torres i Sociats (2003) 

Procés d’un bruixot, Nolasc del Molar (1968) 

Sanadoras, matronas y médicas en Europa, Montserrat Cabré i Teresa Ortiz (2001) 

Tübingen – Ein Stadtführer: Auf alten Wegen Neues entdecken, Wilfried Setzler (2005) 

Witch Hunting in Southwestern Germany, 1562-1684, H. C. Erik Midelfort (1972)

TESIS 

Decus Arnaldi: Estudis entorn dels escrits de medicina pràctica, l’ocultisme i la pervivència del corpus atribuït a Arnau de Vilanova, Sebastià Giralt Soler. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona (2002)

Estudi de les complicacions per intubació prolongada i traqueotomia en malalts sotmesos a ventilació mecànica, capítol 3.1, Eduard Esteller Moré. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona (2002)

La Reforma catòlica a la muntanya catalana a través de les visites pastorals: els bisbats de Girona i Vic (1587-1800), Xavier Solà Colomer. Tesi doctoral. Universitat de Girona (2006) 

La Universidad de Barcelona en el siglo XVI, Antonio Fernández Luzón. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona (2005) 

La vila de Berga a l’edat mitjana, M. Dolors Santandreu i Soler. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona (2006) 

Las pioneras de la medicina en Gran Bretaña, capítols 1, 2 i 6, Pilar Iglesias Aparicio. Tesi doctoral. Universitat de Màlaga (2003)

The Lady of Shalott, John William Waterhouse (1888)

The Lady of Shalott, John William Waterhouse (1888)

ARTICLES 

«El Gran Catharro de 1580 ¿gripe o pertussis?», Ramón Camaño Puig, Mariano Barriendos Vallvé i Francisco Faus Gabandé. Article publicat a la revista Asclepio, vol. LVII, núm. 2 (2005) 

«La mujer venenosa en la época medieval», José Luis Canet Vallés. Article publicat a Revista de Literatura Española Medieval i del Renacimiento, núm. 1 (1996-1997) 

«Origen i toponímia a l’entorn de la Donada de Sant Joan de Fàbregues», Toni Donada Madiroles. Article publicat a la revista Ausa, vol. 22, núm. 158 (2006) 

Diversos articles de la revista Els Cingles de Collsacabra

  • «Altissimus creavit de terra medicamenta», Xavier Bansell, núm. 53, juliol del 2005 
  • «Els ponts del Ter a les Guilleries», Antoni Pladevall, núm. 27, Desembre del 1991 
  • «Notícies sobre bruixes i persecució de bruixes a Tavertet en un procés fins ara desconegut», Rafael Ginebra, núm. 57, Juliol del 2007 
  • «Un judici de bruixes de l’Esquirol (1619 – 1621)», Jaume Crosas, núm. 55, Juliol del 2006 
  • «L’antiga xarxa de camins de les Guilleries», Josep Tarrés, núm. 55, juliol del 2006 

AGRAÏMENTS. Des d’aquí vull manifestar el meu agraïment per l’entrevista que em va concedir Agustí Alcoberro i Pericay i la que vaig mantenir amb Jordi Torres i Sociats, totes dues molt reveladores i inspiradores. A Teresa Vinyoles Vidal perquè amb els seus llibres i escrits he après a valorar l’experiència vital de les dones en totes les èpoques. Als autors de les tesis doctorals que he descobert a la xarxa i que són veritables tresors de dades valuoses i fiables —a vegades insospitades—. Per últim, a la revista Els Cingles de Collsacabra per la seva inestimable labor de donar a conèixer el Collsacabra i pels excel·lents articles que hi he trobat. 

Maria Lluïsa Latorre (8 de març de 2010) 

Conversa amb el doctor Broggi

El dia onze de gener de 2010 la poeta Rosa Bonet i jo vam ser rebudes pel DOCTOR MOISÈS BROGGI (1908 – 2012) al carrer del Putget. Ens va fer passar al seu despatx i després de les oportunes presentacions, i de trencar el gel, vam començar a parlar. A continuació us en faig la transcripció. 

La Rosa té molt interès a comentar el sistema de cures oclusives amb guix que va poder veure durant la Guerra Civil, mentre treballava d’infermera voluntària a l’hospital de segona línia de Caldes de Malavella, i el doctor Broggi ens explica com va sorgir aquest mètode: 

«El 1918, al final de la Primera Guerra Mundial, es va organitzar un vaixell per portar els ferits americans procedents dels camps de batalla d’Europa als Estats Units. El doctor Winnett Orr era l’encarregat de curar-los durant el trajecte, però n’eren tants que a molts no els va poder ni tocar. 

Doctor Winnett Orr (1877 – 1956)

Doctor Winnett Orr (1877 – 1956)

»Un cop al destí, quan els van poder examinar a tots, es va adonar que els que no havia tocat eren els que estaven millor. Els ferits havien arribar en bon estat i, en retirar els embenats, van poder comprovar que aquelles ferides que havien estat tapades durant tot el trajecte estaven millor que les que havien estat sotmeses a cures i manipulacions repetides. En canvi, les normes de l’època eren fer cures a diari. El doctor Orr més endavant ho va publicar, però com que la guerra s’havia acabat ningú no en va fer cas i es va oblidar.  

»Però a Barcelona, a l’Hospital Clínic, el doctor Joaquim Trias i Pujol havia creat la secció de traumatologia integrada al servei de cirurgia. Hi havia moltes infeccions òssies, aleshores no hi havia antibiòtics, i hi aplicàvem el mètode oclusiu del doctor Orr. Les operàvem, netejàvem el pus i després les enguixàvem, però s’havia de vigilar molt perquè, si es posava el guix sense que s’hagués fet una neteja prèvia conscienciosa, extirpant teixits desvitalitzats, cossos estranys i eliminant els trossos d’os necrosats, s’afavoria el desenvolupament d’infeccions greus que portaven a l’amputació.

»Durant la Guerra Civil els cirurgians formats al Clínic ho vam aplicar als ferits. Les ferides per arma de foc tenen un forat d’entrada molt petit, però a dintre hi pot haver una gran destrucció de teixits. El procediment era obrir la ferida, netejar-la escrupolosament, deixar-la oberta i posar-hi un guix. El doctor Trueta, que era a l’Hospital de Sant Pau i rebia tota classe de ferits i víctimes dels bombardeigs, es va adonar que els que seguien el procediment del doctor Orr evolucionaven molt millor. Ho va sistematitzar i en va fer un llibre que a la Segona Guerra Mundial va evitar moltes amputacions entre els aliats.  

Retrat de Dominique-Jean Larrey (1766 – 1842)

Retrat de Dominique-Jean Larrey (1766 – 1842)

»La cosa venia de lluny perquè el doctor Larrey, d’origen occità, ja a l’època de Napoleó deia que les ferides per arma de foc no s’havien de tractar com les altres, s’havien de desbridar bé, deixar obertes i no suturar perquè és molt difícil que quedin netes, a més, la bala arrossega teixits cap a dintre i molts soldats es morien de les infeccions secundàries. 

Lluïsa- Per tant, faltava que algú ho sistematitzés, fes un protocol…?

Broggi- Exacte, a les guerres es veuen molts ferits per armes de foc, però després no, després ja ningú no se’n recorda, i es perd tota l’experiència acumulada. 

Rosa- Se seguia l’evolució de les ferides i algú es va adonar que unes evolucionaven millor per algun motiu… Sort que hi ha gent que observa i que no fa les coses perquè sempre s’han fet així! 

Broggi- Hi havia uns que ho feien d’una manera, i altres d’una altra, però uns ho feien bé, per sentit comú… 

Lluïsa- He llegit al seu llibre que al front, amb les Brigades Internacionals, éreu tres equips de cirurgia, vostè, el doctor Hart i el doctor Quemada. Hart us va comentar que havia tingut un gran número de baixes per infecció gangrenosa, en principi ho va atribuir a les mosques que contaminaven les ferides, però en realitat era que suturava les ferides. 

Broggi- Com molts, el doctor Hart i molts altres. 

Lluïsa- Però això us va donar l’oportunitat d’explicar-li el vostre sistema, de fer-li notar la presència de sutures en la majoria dels seus malalts, i el vau deixar convençut de quina era la tècnica bona.

Broggi- De seguida, sí. 

Lluïsa- L’episodi en què explica com el cap de Sanitat de les Brigades, el coronel Oscar Taelge, us va confessar que estava molt preocupat pels mals resultats en el tractament dels ferits en general i us va demanar el vostre parer és apassionant. Fins i tot vau recórrer el terreny proper a la línia del front i junts us vau donar compte que faltava un hospital més proper… 

Broggi- És clar, el transport a Guadalajara i a Madrid era llarg i penós, cada hora que passava empitjorava el pronòstic del ferit i va sorgir la idea de l’hospital mòbil. 

Rosa- Quina idea tan bona! 

Broggi- I lògica. 

Lluïsa- Els metges del front franquista també les van aplicar, aquestes innovacions o altres? 

Broggi- No, res, ells no van fer cap progrés. A l’altre costat hi havia l’ordre jeràrquic dels militars, els que manen són els de dalt de tot i… no saben res. 

Rosa- Això ja sol passar, es donen les ordres des dels despatxos sense tenir en compte l’opinió dels que estan sobre el terreny. 

Lluïsa- En canvi, és molt interessant veure que, a la part republicana, el cap de sanitat va consultar els seus subordinats, és a dir vosaltres, per intentar millorar les coses, i com això es va traduir en molts beneficis per als ferits. 

Broggi- Per posar en pràctica l’hospital mòbil vam habilitar un hotel a prop del front, però molt ben comunicat per l’altre vessant, cosa que permetria una evacuació fàcil. Es rebien els ferits a la gran sala de recepció i dos metges, el doctor Loutit i el doctor Kiszely, feien «el triatge». Els que podien anar a la rereguarda es portaven en ambulància directament a Madrid, mentre que els que es creia havien de ser operats sense més dilació es distribuïen als tres quiròfans instal·lats. Els ferits abdominals, d’una mortalitat gairebé total van passar a una supervivència del 50%, cosa mai vista fins aleshores. També se’n van beneficiar ferits toràcics per metralla en què la vida depenia de minuts, ferits amb fractures obertes de fèmur i ferits amb lesions vasculars i hemorràgiques. 

Doctor Moisès Broggi (1908 – 2012)

Doctor Moisès Broggi (1908 – 2012)

La Rosa i jo comentem al doctor Broggi que el seu llibre de memòries és molt amè i que té un estil molt planer. La Rosa explica que fa molts anys que el va llegir —la primera part es va publicar el 2001—, que li va agradar molt i que ara el tornarà a començar. 

Rosa- A la meva edat, noranta-un anys, ara em dedico a rellegir coses… 

Broggi- Noranta-un? No ho sembla, eh? 

Lluïsa- Cap no ho sembla! —Exclamo davant d’un senyor venerable de cent un anys i una senyora encantadora de noranta-un que mostren un esperit tan vital. 

Rosa- Doncs n’acabo de fer noranta-un, oi que no ho sembla? Deu ser veritat. 

Tots assentim i riem. Mentre el doctor Broggi em dedica el meu exemplar de MEMÒRIES D’UN CIRURGIÀ, la Rosa diu que feia anys que tenia ganes de parlar de tot això amb ell en persona i que avui se sent molt satisfeta. 

Lluïsa- Una cosa que teniu en comú i que em va fer molta gràcia és que tots dos assegureu que heu estat de molta sort a la vida, i en canvi heu passat per tràngols molt difícils i per molts entrebancs. 

Rosa- I tant! Perquè n’he passades, eh! Però he tingut sort, i ho sento, no ho dic perquè sí. Som positius! 

Jo els insinuo que aquest és el seu secret, haver sabut valorar les coses bones de la vida, la família, els amics… malgrat les penalitats. 

Broggi- Fins i tot coses que de moment em semblaven una desgràcia i després resulta que ha sigut bo. 

Rosa- I l’experiència a la guerra, no la veig com una cosa traumàtica, potser perquè era jove, tenia vint anys, però tot i els fets tràgics que vaig veure, en tinc bon record. —El doctor Broggi assenteix—. Encara que a Caldes de Malavella arribaven trens plens de ferits, que venien del front de la Batalla de l’Ebre mig desmaiats i morts de gana i només duien la gasa de la primera cura, els l’arrancava i els curava la ferida… era dramàtic, però ho recordo com una cosa positiva. 

Broggi- Perquè veies que feies una cosa bona, beneficiosa. A la guerra tot són desgràcies menys a la sanitat, un hi procura salvar la gent. 

Lluïsa- El que també sorprèn és totes les persones de fora que van venir a les Brigades Internacionals, aquest esperit de sacrifici, aquesta generositat… 

Broggi- És que entre ells hi havia gent molt bona. 

Faig referència a algunes fotos que apareixen al llibre on es veu un jove doctor Broggi vestit d’uniforme amb unes botes i els pantalons per dintre, dóna una imatge molt intrèpida. Li dic que fa pensar en el protagonista d’una pel·lícula d’aventures i ell somriu. 

Rosa- Aventures, i tant! A l’hospital de Caldes, quan feien els preparatius per evacuar els ferits en la retirada de l’exèrcit republicà, els trens ja eren a punt i vaig voler sortir però em van dir que no. Em vaig pensar que hauria de marxar amb els soldats cap a França i un dia vaig saltar per un finestra tal com anava, amb la bata, i me’n vaig anar a la casa on m’estava a pensió. Aquell moment en vaig passar una mica, de por, però ara en tinc un bon record. 

Broggi- És que les coses són molt diferents quan un les mira així, de dalt a baix. A vegades quan un pensa les coses diu: «oh, llavors sí que era feliç, però no me’n donava compte!». 

Lluïsa– I quan veig les vostres experiències, esforçant-vos pels ferits… Tanta gent bona que hi ha, disposada a ajudar, i que ens haguem de veure abocats a aquestes guerres, eh que és trist això? 

Broggi- Tots aquests internacionals venien per arreglar el món. Entre ells hi havia molts fugitius dels països centreeuropeus, de Hitler, de Mussolini, després hi havia molts intel·lectuals, universitaris… Lluitaven per un món millor. 

Lluïsa- És molt reconfortant veure que enmig d’aquests temps tan penosos també hi ha molta gent que treballa pel bé comú. 

Ens quedem una estona en silenci. 

Broggi- Una cosa important que es va fer aquí, a Barcelona, va ser el banc de sang. El 1936 el doctor Duran Jordà va idear un sistema tancat per guardar la sang de sis donants del mateix grup que va ser revolucionari, va ser el primer banc de sang que es va fer en el món. 

Rosa- En el món?

Durant els primers mesos de la Guerra Civil, el doctor Duran Jordà va idear un sistema tancat i hermètic per guardar la sang de sis donants del mateix grup que va ser revolucionari; si un d’ells presentava algun factor indetectable d’incompatibilitat quedava diluït per la sang dels altres. Els tubs de vidres autoinjectables, que contenien la sang classificada per grups, es guardaven en una cambra frigorífica.  Va ser el primer banc de sang que es va crear al món amb èxit. Un sistema que després seria molt útil al front. 

Doctor Frederic Duran Jordà (1905 – 1957)

Doctor Frederic Duran Jordà (1905 – 1957) 

Broggi- És que a Barcelona van tenir lloc innovacions en sanitat fantàstiques! 

Lluïsa– I tant, i abans de llegir el seu llibre no ho sabia. 

Broggi- Abans ja hem parlat del tractament de les ferides, la sistematització

Lluïsa– I aquest afany dels germans Trias i Pujol de buscar sempre el més innovador… 

Broggi- Això mateix, ells van crear el primer dispensari de cirurgia traumatològica. Fins llavors els resultats dels tractaments de les ferides i les fractures havien sigut deplorables per una manca d’unitat de criteri. L’any 1928 el doctor Joaquim Trias va descobrir un manual sobre tractament de fractures, escrit pel doctor Böhler, que havia acumulat una gran experiència amb els ferits de la guerra del 1914, i va viatjar a Viena per parlar-hi. Després hi va enviar el doctor Jimeno Vidal durant un any i en va tornar ben preparat per dirigir el nou dispensari de traumatologia. 

Rosa- Oh, és emocionant saber que hi havia aquesta inquietud per fer progressar la medicina. 

Lluïsa- Tampoc no coneixia la creació d’un patronat per reformar la universitat i modernitzar-la, tant que prometia! I en canvi, la Universitat Autònoma de Barcelona va ser desmantellada l’octubre del 1934, i amb això es va perdre una altra oportunitat històrica. 

Broggi- El Patronat va ser dissolt i els seus membres empresonats, entre ells el doctor Antoni Trias. 

Rosa- Sempre hi ha d’haver els que entrebanquen! 

Lluïsa- Sobretot m’ha agradat el missatge del seu pare, que us deia que la cobdícia és una font de mal, que l’afany de guanyar diners no té límits i porta a la desgràcia, que la gent ha de treballar per guanyar-se la vida sense somiar riqueses… 

Broggi- És el que diuen de la Mare de Déu del Roser, has de procurar guanyar-te la vida: «…feu que en aquesta casa no hi hagi poc ni massa, però sí el just per viure bé». 

Lluïsa– Però no tothom té la saviesa de veure-ho. 

Broggi- Allò que dèiem de la sort, i he tingut la sort de viure molts anys. 

Se’ns afegeix a la conversa l’Angelina Trias, l’esposa del doctor Broggi. Ens ofereix un bombó i passem a una xerrada més informal. Ella també diu que a la vida ha estat de molta sort, i es mostra convençuda de tenir un àngel de la guarda. Ens acomiadem i el doctor ens acompanya fins a la porta. Crec que tots tenim la sensació d’haver compartit una estona molt especial. Jo em sento en un estat de gràcia, com si tres persones molt sàvies m’haguessin revelat un secret molt important. 

Maria Lluïsa Latorre (11 de gener de 2010)

Conversa amb Jordi Torres i Sociats

JORDI TORRES I SOCIATS va néixer a Oristà l’any 1942, és autor de diversos llibres que recullen històries, llegendes i costums relacionades amb la vida a pagès i forma part del Grup de Treball de Transhumància del Solc. Viu al poble de Sant Feliu Sasserra. Recentment ha publicat el llibre A TOC DE CAMPANA. COM ES VIVIA A LA CATALUNYA RURAL. 

Vaig conèixer el senyor Jordi Torres i Sociats un matí d’agost del 2007. Jo havia anat a l’Ajuntament de Sant Feliu Sasserra per buscar-hi informació sobre la cacera de bruixes al Lluçanès i una noia molt amable em va parlar d’ell i em va indicar la seva adreça. Jordi Torres viu molt a prop del Serrat de les Forques, un indret situat en un extrem del poble, a dalt d’un turó, on entre els anys 1619 i 1620 van penjar sis dones acusades de bruixeria. Vaig dirigir-m’hi amb la intenció de concertar-hi una cita per un altre dia, però em va convidar a passar a la casa i vam mantenir una xerrada molt entranyable i fructífera. 

Lluïsa- Com és que es va interessar pel tema de la bruixeria? 

Jordi- Des de petit que he sentit curiositat per totes les històries populars i llegendes. Durant molts anys vaig anar recopilant i encara ho continuo fent tot de rondalles i anècdotes que els ancians m’explicaven, i nhi havia sobre bruixes plenes de maldat, d’altres de bondat, de bruixes remeieres… 

Entre els anys 1619 i 1620 van ser penjades sis dones, acusades de bruixes, al Serrat de les Forques (Sant Feliu Sasserra)

Entre els anys 1619 i 1620 van ser penjades sis dones acusades de bruixes al Serrat de les Forques (Sant Feliu Sasserra)

Lluïsa- I què me’n diu de les dones que van ser acusades i que tenim ben documentades? 

Jordi- Les dones que van ser acusades de bruixes eren remeieres i llevadores. El senyor de la vila tenia molt poder, en el cas del Lluçanès, si hi tenies alguna diferència queies en desgràcia. Però no actuava ell directament, només havia de deixar anar davant d’uns quants vilatans que creia que la tal era bruixa i els altres ja li feien la feina bruta. Per exemple la remeiera i llevadora Montserrada Fàbregas, coneguda com la Graciana, després d’uns quants anys de bon servei com a majordoma a la casa del patrici Francesc Sala, a Sant Feliu Sasserra, va ser acusada perquè es va discutir amb la sogra del senyor, la noble dama Esperança Sala i Sansalvador. 

Lluïsa- Vol dir que van perseguir les dones que shavien enfrontat al senyor de la vila? 

Jordi- Al servei del senyor hi havia moltes criades, i en tenia una dexclusiva per a ell. Se la beneficiava durant un temps i quan se’n cansava, o ja no la volia, se’n desfeia. Si no havia quedat embarassada, la casava amb algú del poble a canvi d’una gratificació, si havia tingut una criatura era més difícil, però s’intentava. En tot cas, quan la noia quedava embarassada, el senyor recorria a la llevadora perquè li provoqués un avortament. Si aquesta s’hi negava s’enemistaria amb el senyor, però si l’hi practicava passaria a «saber massa», totes dues situacions podien desembocar en una acusació de bruixeria. 

»Quan la minyona no es podia col·locar, el senyor la deixava a la seva sort i aquesta, rebutjada per tots, no tenia on anar. Moltes acabaven vivint en coves, cases abandonades i mig enderrocades, sense res, i amb els anys adquirien la imatge associada a la bruixa de dona escabellada, amb berrugues, arrugada, bruta… 

Visita a la bruixa, Edward Frederick Brewtnall (1882)

UNA VISITA A LA BRUIXA, Edward Frederick Brewtnall (1882) 

Lluïsa- Veig que és un altre prototip de bruixa, diferent al de les guaridores, però aquestes dones no van ser acusades, oi? 

Jordi- No, només van patir el menyspreu dels seus veïns i van ser com enterrades en vida. 

Lluïsa- Condemnades a l’ostracisme. En canvi, la seva imatge és la que ha perdurat a través dels segles i és la que associem a les bruixes… Tornant a les guaridores, què en sap sobre els seus mètodes per guarir? 

Jordi- No hi ha res escrit sobre això, fins i tot molta informació dels mateixos processos judicials es va cremar. Els del Lluçanès es van salvar perquè es trobaven en uns documents que Ramon Vinader va donar a Menéndez y Pelayo, que no hi va prendre gaire interès i van quedar retinguts a la seva biblioteca. 

Lluïsa- Tinc entès que Ramon Vinader probablement els va escamotejar dalgun arxiu vigatà. Sort que, després d’un segle, Lluís Orriols els va estudiar acuradament i ens en va presentar el contingut al seu llibre LES BRUIXES SEGRESTADES, publicat l’any 1994. 

Jordi- Pel que fa a documents que puguin estar a l’Arxiu Episcopal de Vic, hi vaig anar tots els dimecres durant mesos i no hi vaig trobar res. El més important ho tenen a la Cúria Fumada i no hi deixen accedir. Jo tampoc no m’he endinsat molt en el tema, però és una llàstima que no es pugui disposar de tota la informació que existeix, ja que es corre el risc de caure en errors. Per exemple, Ainaud de Lasarte va escriure que al segle XVII es produïren els processos de les bruixes de Vic, entre 1618 i 1620, en un dels quals es condemnà a mort la bruixa Napa de Prats, i això últim és incorrecte. 

Lluïsa- És clar, en realitat va ser ajusticiada l’any 1767. 

Jordi- Exacte, però a partir d’aquesta font s’han propagat diversos errors sobre la bruixa Napa, com que va ser l’última bruixa executada a Catalunya, quan ho va ser per delinqüent i no per bruixa, o que va ser penjada al Serrat de les Forques. 

Lluïsa- Doncs moltes entrades d’Internet reprodueixen aquestes pífies. 

LA BRUIXA NAPA. Per al lector interessat faig un incís per aclarir el tema de la bruixa Napa. A la Gran Enciclopèdia Catalana es diu: «…ja al XVII, els processos de les bruixes de Vic (1618-20), amb la mort de la famosa bruixa dita La Napa, del Lluçanès…», però és una errada. Maria Pujol, la bruixa Napa, era una dona dement que vivia a Prats de Lluçanès. El dia vint-i-dos de desembre de 1766 es va trobar al femer de can Vilanova el cos mutilat de Maria Anna Riambau, una nena de quatre anys: «…degollada amb l’esquena dreta descarnada i el braç esquerre tallat al mig, els quals membres [el fetge i el braç] són trobats a la pròpia habitació de Maria Pujol, vídua. La nena és revisada pel batlle, la vídua és detinguda i portada a la presó. Finalment el seu cos és desenterrat i embalsamat [el de la menuda?] fins que se’l requereixi per altra providència del que se segueix a l’Audiència de Barcelona». Malgrat la dada ambigua del cos, el text deixa clar que el procés es va seguir a Barcelona. Per aquest crim, i no per bruixa, Maria Pujol va ser executada el vuit de gener de 1767 i segons Mossèn Josep Valls: «Encara donà mal temps als cirurgians […] que tingueren d’embalsamar-la». No he pogut esbrinar on va acabar el cos, embalsamat o no, de Maria Pujol, però segur que no va ser penjada al Serrat de les Forques. 

Lluïsa- I les dones que practicaven la màgia pròpiament dita, les fetilleres? 

Jordi- Les dones que realment tenien poders no van ser acusades. Els senyors també eren supersticiosos i les temien. 

Lluïsa- Què ha volgut dir amb «tenien poders»? Que elles es pensaven que en tenien? I de qui els obtenien, aquests poders? En qui creien, en Déu, en el diable…? 

Jordi- Eren dones que no creien en res i creien en tot, havien d’anar un cop a l’any a Montserrat per renovar els seus poders perquè durant l’any feien una gran despesa d’energia i consum de facultats curatives i endevinadores. Fins no fa gaire encara s’explicava que la muntanya de Montserrat era repleta d’una immensa càrrega d’energia màgica i que cada vuit de setembre, les bruixes i bruixots, endevinadors/es i curanderos/es del Lluçanès, també els qui es dedicaven a fer mal, hi pujaven per carregar-se de l’energia necessària per treballar durant l’any. 

Lluïsa- Ara que ho diu, he de reconèixer que després d’haver analitzat molta informació sobre la cacera de bruixes, la impressió que m’ha quedat és que les dones que suposadament tenien poders, fos per perjudicar o per beneficiar, no estaven entre les acusades. 

Escric al meu quadern que la por que suscitaven, com una explicació de per què no van ser perseguides, és versemblant, però sembla que se me n’escapi alguna cosa. Mentrestant Jordi Torres em parla d’històries de bruixes que es transformaven en gats per cometre les seves malifetes, que bruixaven criatures que poc després morien, de famílies que tot plegat descobrien que la inofensiva àvia era una bruixa, de fruites embruixades, de perills que assetjaven a les cruïlles de camins i per això s’hi aixecava un pedró amb una creu per protegir-se’n, de dones d’aigua que s’apareixien de manera inesperada… Ho fa amb un convenciment que em decideixo a preguntar-li: 

Lluïsa- Però que vostè se les creu, aquestes històries? 

Jordi- He pogut escoltar, de primera mà, successos que no tenen una explicació racional i, després d’entrevistar algunes persones iniciades en la màgia i en el món de l’ocult, he tingut l’oportunitat de veure i experimentar coses increïbles. 

Estudi per a Jason i Medea, John William Waterhouse (1907)

Estudi per a Jason i Medea (El filtre de l’amor), John William Waterhouse (c. 1906) 

Em quedo una estona perplexa mentre me n’insinua alguna, però no vol entrar en detalls ni contestar les preguntes que em suscita. Deixo el tema de les creences i el misteri i li demano que em dediqui els meus exemplars de dos dels seus llibres: POR, MÀGICA I TRESORS A LA CATALUNYA INTERIOR (2003) i BRUIXES A LA CATALUNYA INTERIOR (2010). 

Lluïsa- Què creu que va motivar que la majoria de víctimes de la cacera de bruixes fossin dones? 

Jordi- Hi van influir moltes coses, una terrible misogínia, una societat en crisi, les maltempsades, els homes que es volien enriquir fent creure que podien reconèixer les bruixes, em refereixo als descobridors de bruixes, fins i tot algunes dones van ser acusades de bruixes perquè es van negar a concedir els seus favors a homes importants. 

»En el cas del Lluçanès les víctimes majoritàriament eren llevadores i bones remeieres, cosa que els permetia mantenir un contacte molt estret amb la població més desvalguda i sotmesa pels qui exercien el poder. A causa del seu ofici coneixien de primera mà la vida i les intimitats tant dels grans propietaris com de les famílies humils. No és inversemblant de veure, darrere d’aquestes acusacions, l’actuació personal de l’oligarquia vilatana per tal de desfer-se de persones indefenses que sabien massa i que mantenien alhora ferms vincles amb la comunitat. 

»Hem de tenir en compte, també, que en aquella societat la dona era considerada inferior i impura. Després d’infantar, la dona esdevenia impura a causa del pecat que suposava parir amb dolor, havia d’estar tancada a casa perquè podia transmetre la seva impuresa als que la tocaven —només podia tenir contacte amb el marit— i no en sortia fins passats quaranta dies, quan anava a la missa de purificació. 

»Quan les dones complien quaranta anys les feien anar de negre amb un mocador al cap, per por a les banyes, ja que se suposava que la dona estava en la plenitud de la seva sexualitat mentre que l’home dequeia. Dones com Marquesa Vila, la Graciana o altres acusades podien haver desafiat aquesta i altres imposicions. Pesaven molts prejudicis sobre les dones. 

Per desgràcia encara avui dia pesen molts prejudicis sobre les dones. Queden moltes preguntes i no totes tenen resposta, però ho hem de deixar. Macomiado de Jordi Torres amb moltes ganes de tornar un altre dia per reprendre la nostra xerrada. Ha sigut un interlocutor planer, gentil i honest i des d’aquí li vull expressar el meu agraïment més profund. 

Post scriptum: El 2014 Jordi Torres i Sociats va publicar el llibre LA CASA PAIRAL. LES ESTANCES, EL FOC, L’AIGUA I ELS REMEIS. 

Maria Lluïsa Latorre (entrevista feta el 3 d’agost de 2007; publicada el desembre del 2009; revisada el juliol del 2016)

Dones invisibles: article de Sílvia Soler

—Article de Sílvia Soler publicat al diari Avui sobre la sèrie Dones Invisibles, octubre del 2009

La col·leccionista. Duoda, Berthe, Rita, Maria Lluïsa 

Des de fa un parell de mesos cada dijous arriben al meu correu electrònic petits relats que em parlen de Dones Invisibles. La remitent és Maria Lluïsa Latorre, metgessa de capçalera de Tordera, a qui no conec personalment. Sé que tot plegat, així, d’entrada, sona una mica estrany. I probablement ho és: estrany, sorprenent i admirable. La Maria Lluïsa va començar aquesta sèrie sobre Dones Invisibles «farta de sentir comentaris, tant per part d’homes com de dones, que atribueixen a les dones una naturalesa maliciosa, intrigant, falsa, deslleial, histriònica, malintencionada i tants tòpics més». Per això es va proposar compondre una sèrie d’articles amb exemples de dones reals, de tots els temps, que contradiuen aquests tòpics, i fer-los arribar a totes les persones que hi havia a la seva agenda de correu electrònic. Un amic que rebia els articles de la Maria Lluïsa va pensar que podien interessar-me i li va suggerir que m’afegís a la llista. Ara, com per art de màgia, rebo un regal cada dijous. 

Així he conegut la comtessa Duoda, casada amb Bernat de Septimània, a qui el rei Carles el Calb va prendre els dos fills com a ostatges per assegurar-se la fidelitat del pare. La comtessa, apartada dels seus fills, va escriure un tractat d’educació per al seu fill Guillem… O Rita Levi-Montalcini, una italiana de família jueva que es va enfrontar al seu pare per poder estudiar una carrera universitària. Va convertir-se en neuropsiquiatra i va acabar guanyant el Nobel de medicina el 1986… O Elisabet Martina, nascuda a Viladrau, al segle XVII, que va ser acusada de bruixeria i no va delatar cap de les seves presumptes companyes, malgrat les tortures més salvatges… O Berthe Morisot, pintora francesa del XIX, amiga de Manet —acabaria casant-se amb el germà del pintor— i una de les fundadores del grup dels impressionistes. Com que Berthe pintava sobre escenes de la vida quotidiana, majoritàriament protagonitzades per dones i nens, la seva obra va ser relegada a la categoria «d’artistes femenines»… O la mateixa Maria Lluïsa Latorre, que roba moments al seu temps per reivindicar la memòria d’aquestes dones i regalar-nos la seva recerca. Gràcies! 

Un dia d’estiu, Berthe Morisot (1879)

Una dia d’estiu, Berthe Morisot (1879)

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Dissabte, 24 d’octubre de 2009. Paraules clau: Maria, Lluïsa, Berthe, Duoda, Rita. 

Els peons de l’assassí: presentació a Reus

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Presentació a Reus, 12 de desembre de 2008, al Centre de Lectura 

El passat divendres dia 12 de desembre va tenir lloc l’última presentació del llibre Els peons de l’assassí, que es va fer a la sala de projeccions del Centre de Lectura de Reus. La presidenta de la secció de Llengua i Literatura, Txell Granados, va donar la paraula al reusenc Daniel Pi, un bon amic i diputat al Parlament de Catalunya per Iniciativa Verds. De les diferents facetes de Maria Lluïsa Latorre —metgessa, teclista del grup Duble Buble, escriptora…—, Daniel Pi en va destacar que s’hagués presentat a les eleccions municipals de Tordera pel PSC en dues ocasions, i va aportar unes interessants reflexions sobre l’alt grau de participació de metges i metgesses en qüestions polítiques. 

D’esquerra a dreta Txell Granados, Daniel Pi, Maria Lluïsa Latorre i Jesús Aumatell

D’esquerra a dreta Txell Granados, Daniel Pi, Maria Lluïsa Latorre i Jesús Aumatell

Seguidament, l’editor Jesús Aumatell va parlar de l’obra: «En principi, es tracta d’una novel·la que es podria catalogar dins el gènere d’intriga policial. Hi ha crims, i, sobretot, un misteri per resoldre. […] Alhora, el desenvolupament dels personatges, la forma en què aquests evolucionen al llarg de les més de 800 pàgines d’aquest llibre, ens permetria dir que es tracta d’una novel·la psicològica. Però, a mesura que avancem pàgines, es prefigura un vast univers imaginari que, lògicament, escapa a cap mena d’etiqueta.» La va qualificar d’excepcional en molts sentits, fins al punt que es veia incapaç de precisar-ne l’abast: «Crec que caldran molts lectors, i força més temps, per situar aquesta obra en el lloc que li correspongui dins la història de la literatura.» Finalment es va felicitar d’haver-hi contribuït, tant pel valor literari intrínsec de l’obra, com per la generositat i l’entusiasme de l’autora. 

Per la meva banda, vaig començar per aclarir que el contacte de metges i metgesses amb els problemes de la gent els fa molt més conscients de la necessitat de prendre mesures col·lectives per resoldre’ls, d’aquí ve la meva vocació política: «Ja en les epidèmies de segles anteriors es van adonar que la coordinació entre poblacions veïnes era molt més eficaç que els tractaments individuals.» 

Després vaig parlar del llibre, la història se situa a Nova York i Barcelona, l’any 2001, i com que la trama principal tracta de la resolució d’unes morts misterioses vaig fer la protagonista metgessa forense. Mentre l’escrivia la sèrie CSI encara no havia envaït les nostres llars, però vaig reconèixer la influència de la sèrie de culte Expedient X

rosae

Per il·lustrar què vull dir amb l’imaginari col·lectiu de la meva generació vaig parlar de les tres humiliacions que ha patit la humanitat segons Freud. La primera quan Copèrnic ens va treure del centre de l’Univers, la segona quan Darwin ens va treure del centre de la Creació, i la tercera quan Freud ens va treure de la nostra pròpia casa amb el seu concepte del subconscient i les pulsions que sovint fan que no siguem amos de les nostres accions. «Justament ens trobem aquí reunides unes quantes generacions que hem assumit aquestes tres teories més properes a la realitat sense complexos i compartim un interès tant per l’exterior, saber més d’aquest Univers immens i desconegut, com pel nostre interior, sovint tan enigmàtic i desconcertant.» 

També vaig explicar que el 31 de març de 2007 vaig haver de suspendre els actes previstos per a la promoció de la novel·la, entre ells la presentació a Reus, per la malaltia greu d’un familiar proper. A sota el cartell que anunciava la presentació prevista a Montblanc el 31 de març de 2007 i que no es va poder fer: 

Montblancpre

Finalment vaig expressar el meu agraïment als assistents i als organitzadors perquè, amb la seva càlida rebuda, ara podria cloure aquesta etapa amb una sensació molt més gratificant. 

Maria Lluïsa Latorre, 15 de desembre de 2008

Els peons de l’assassí: opinions

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. A continuació trobareu les opinions dels lectors/es. Per respectar-ne l’anonimat només apareixen les inicials, el sexe i l’edat. 

lectores

DMC ♀ (40): Mha agradat molt, sobretot el desenllaç, ja que als llibres dintriga, policíacs… el final sempre em sol decebre (són una mica pastelet), en canvi, el teu està molt ben aconseguit. Moltes felicitats i a veure si nescrius un altre! 

MPB ♀ (27): És molt amè i enganxa molt, i crec que això només ho aconsegueixen els bons llibres. I el final està molt bé. 

JSM(46): És un llibre extens, però de lectura fàcil i que al mateix temps aporta molts coneixements sorprenents i estimulants. Encara que la trama és complexa, està molt ben resolta. Val molt la pena. 

FRB ♀ (49): El vaig llegir en una setmana perquè no el podia deixar i vaig comprovar que està molt ben documentat. 

—JBV ♀ (46): El vaig trobar massa llarg i amb alguns trossos que trencaven el ritme del relat, sobretot cap a la meitat. Això pot fer que molta gent no es decideixi a llegir-lo o que el deixi a mig fer. Ara bé, per ser el primer vaig pensar que no estava malament. 

NAP ♀ (45): Es llegeix molt bé tot el llibre, però la segona part és molt millor; m’hi vaig quedar ben enganxada, a més, el final no és gens decebedor. 

—SPP ♀ (42): He comprovat de nou l’immens plaer que proporciona la lectura amb ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. M’ha enganxat de la primera a l’última pàgina i m’ha sorprès la manera com avançava i com finalitzava. Si hi haig de buscar un inconvenient és que el llibre en sí és una mica assassí, jo que llegeixo al llit abans de dormir me les veia per aguantar el pes de les seves 840 pàgines, però, tot sigui dit, les vaig llegir en molts pocs dies ja que la intriga em tenia completament atrapada. Per un interès purament egoista espero que l’autora segueixi escrivint. 

—RPA ♀ (44): El llibre em va fer reflexionar sobre moltes coses, però, sobretot, em va fer emocionar; em va fer plorar i també riure. A més de la història principal, hi ha diverses subtrames molt ben connectades i, com que també em va agradar com acaba, el recomano a tothom. 

—RBF ♀ (76) i MªACB ♀ (52): Hem parlat amb la meva filla sobre quina opinió ens mereixia l’obra, i estem ben d’acord. El llenguatge planer i el sovintejat diàleg fan molt llegidor el llibre. Com a inconvenients, el volum del llibre fa difícil manejar-lo, i els més de cent personatges que hi surten exigeixen un esforç per anar-los seguint a tots. Les històries col·laterals de l’obra farien possibles un parell de volums més: expedients X, explicació del temps, dels somnis, del voyeurisme, l’Església, l’Islam, etc. L’autora demostra tenir coneixements molt amplis de diversos temes d’actualitat i una cultura molt extensa. Creiem ben de debò que té grans qualitats per a dedicar-se a la literatura, i val la pena que ho faci. 

—EOG ♂ (72): Es tracta d’un llibre d’intriga amb una trama fantàsticament ben rumiada i amb un desenvolupament molt complet. Quan comencen a sortir temes com els fenòmens paranormals o els desapareguts de la dictadura argentina et preguntes «on anirem a parar?», però tot es va encadenant. La història de Nova York està molt ben connectada amb la de Barcelona i el desenllaç és rodó.

—NLV ♀ (17): El llibre es llegeix molt bé i és interessant, però té parts que semblen un manual. 

—IVP ♀ (43): Encara que és un llibre molt llarg i conté temes una mica complexos tot s’entén molt bé i és assequible per a tothom. Hi ha molts personatges però estan molt ben introduïts al llarg del relat. Tot i que en algun moment et preguntes: «com ho farà per lligar tot això?», el final satisfà les expectatives creades. 

—IOC(55): Moltes felicitacions a l’autora! Vaig quedar parada de trobar-me amb una història tan interessant i ben resolta, i més tenint en compte que era el seu primer llibre. 

—FES ♂ (62): Es un libro muy largo pero está muy bien, el lenguaje es fluido y la trama genera mucho interés. Se aprecia un gran esfuerzo, con acierto, por parte de la autora. Muy recomendable. 

—JSS ♂ (75): He acabat de llegir el seu retaule de caràcters i situacions que conformen ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. M’ha agradat molt. Hi ha de tot i bo. Fins i tot els dolents o la dolenta […]. He recorregut diversos móns, ambients, dèries i neures. Gràcies, Maria Lluïsa. 

—LCLL ♀ (36): Respecte el teu llibre… vaja, que des que vaig començar no vaig poder fer res més que llegir-lo fins que l’he acabat. Jo diria que en un temps rècord, però no podia fer res més que llegir. M’ha agradat molt, tot i que els llibres d’assassinats em costen una mica, aquest em va enganxar de tal manera que no vaig poder parar fins que el vaig acabar. O sigui, que, encara que sigui molt tard, moltes felicitats! No sé si n’estàs preparant algun altre, però, si no és així, ja t’hi pots posar! 

—MMV ♂ (81): He trigat molt a llegir-lo, però només puc dir: superior! De fet, no em sorprèn que siguis capaç de forjar històries tan interessants, ara, et devies quedar ben descansada quan el vas acabar, eh? 

—MBJ ♀ (58): Lluïsa, bon dia, ja fa força dies que et volia enviar un correu, però sempre estem massa ocupats i el temps passa ràpid. A finals de gener (2010) vaig acabar de llegir el teu llibre i t’he de dir que m’ha agradat molt. Vaig començar-lo a finals de setembre i em va enganxar  molt. No vaig perdre en cap moment el fil. L’he trobat molt interessant per moltes raons: les referències a fets històrics, a explicacions sobre temes científics, per la transmissió intimista dels personatges, perquè es molt sorprenent amb la resolució […]. La meva valoració es que has escrit una gran novel·la, això sí, quan la reeditis pensa si es possible fer dos volums, es costós prendre-la quan anem a Barcelona amb el tren (març del 2010). 

LlQJ ♀ (46): M’agrada molt la novel·la de misteri i, ja pots imaginar que he gaudit molt de la lectura del teu llibre. Aquest estiu me’l van regalar i en dues setmanes el vaig acabar. Et vull felicitar per tota la trama, tan curosament lligada, pel fet que resulti fàcil d’entendre i de llegir, pels personatges tan ben descrits i també pel grans coneixements que evidencies sobre matèries tan diferents com són els fenòmens paranormals o l’arqueologia. Les meves més sinceres felicitacions. Gràcies! (setembre del 2011). 

Només es recullen les opinions de les persones que han llegit tot el llibre.

ÚLTIMA ACTUALITZACIÓ setembre del 2011 

Teoria de l’evolució

El juliol del 1858 es van presentar a la Linnean Society, de manera conjunta, dos articles de Charles Darwin i Alfred Wallace sobre la selecció natural en l’origen de les espècies. D’entrada no van generar gaires reaccions. Un any més tard, Darwin va publicar el llibre L’origen de les espècies i en un dia es va esgotar la primera edició de 1.250 exemplars. A partir d’aquí es va iniciar una polèmica que encara dura. Personalment, sempre m’ha admirat i intrigat que dos naturalistes arribessin a unes conclusions tan brillants de manera simultània i independent. A la novel·la Els peons de l’assassí en faig referència en el següent fragment del capítol 38 pàgina 457: 

  • —Sí, i penso en la teoria del sincronisme de Jung —va dir la Mariel—. La coneixeu? —La Clara i en Wolfgang van assentir. 
  • —Crec recordar —va indicar la Marjorie— que Jung parla de successos simultanis i significatius que han esdevingut al llarg de la història i que van més enllà de la pura casualitat. Un dels exemples és el de Darwin i Wallace sobre la teoria de l’origen de les espècies. L’any 1858 Charles Darwin estava ampliant la seva teoria, que encara no havia fet pública, quan va rebre una carta d’un jove biòleg, Alfred Russel Wallace, on li feia una exposició més curta, però anàloga a la seva teoria. Wallace sabia que Darwin era naturalista, però desconeixia les seves idees. Tots dos van arribar, independentment, a la mateixa hipòtesi; una hipòtesi crucial, perquè va revolucionar el món de la ciència i la visió de la vida, la teoria de l’evolució. Cadascun d’ells va concebre la seva teoria com un esclat d’intuïció, després sustentada en proves, és clar, i ara ve l’interrogant: va ser casualitat una coincidència tan significativa? I com aquests exemples n’hi ha d’altres. 
  • »Quantes vegades no s’han donat premis Nobel compartits perquè dos investigadors han arribat al mateix descobriment? En temps del mateix Newton, que entre moltes altres coses va inventar el càlcul diferencial i integral, un altre savi de l’època, Leibniz, va fer el mateix de manera independent. Es pot atribuir al pur atzar? 

Una servidora asseguda al costat de l’esquelet d’un mamut a l’American Museum of Natural History de Nova York (foto del 1995)

Una servidora asseguda al costat de l’esquelet d’un mamut a l’Americam Museum of Natural History de Nova York (foto del 1995)

Amb els paràgrafs anteriors espero haver il·lustrat com m’interessa i apassiona aquest tema. Ara bé, no ens ha d’estranyar que la teoria evolutiva provoqués una forta i llarga polèmica en el si de la societat de la segona meitat del segle XIX, especialment pel que fa a l’origen de l’home; molts ho van considerar un insult intolerable. També va ser notòria l’oposició tant de l’Església anglicana com de l’Església catòlica. L’any 1874, el teòleg presbiterià Charles Hodge va acusar Darwin de negar l’existència de Déu en definir els humans com el resultat d’un procés natural en lloc d’una creació dissenyada per Déu. I per descomptat, no van faltar les nombroses burles i les caricatures de Darwin amb cos de mona

anismona

L’any 1870 Catalunya tampoc no era aliena al debat sobre l’evolució: sembla força contrastat que la cara de l’etiqueta de l’Anís del Mono és la de Darwin. El propietari badaloní, Vicenç Bosch, va encarregar-ne el disseny al seu sogre, el senyor Sala. 

Cal dir que quan es va publicar la sisena edició de L’origen de les espècies, l’any 1872, la majoria de científics naturalistes ja acceptaven la teoria de l’evolució de Darwin. 

Charles Darwin

Charles Darwin (1809 – 1882) 

Malgrat la resistència inicial, a principis del segle XX la idea de l’evolució ja era acceptada per la majoria de confessions cristianes i pràcticament per tots els països. L’any 1950 el papa Pius XII va manifestar a l’encíclica Humani Generis: «El Magisteri de l’Església no prohibeix que —segons l’estat actual de les ciències i la teologia— en les investigacions i disputes, entre els homes més competents de tots dos camps, sigui objecte d’estudi la doctrina de l’evolucionisme, entenent que busca l’origen del cos humà en una matèria viva preexistent —però la fe catòlica mana defendre que les ànimes són creades immediatament per Déu—». El debat es va superar i avui dia no hi ha una oposició dels catòlics, ni de molts cristians, cap al darwinisme. En el meu cas vaig estudiar en un col·legi religiós catòlic i se’m va ensenyar l’evolució sense complexos. 

Alfred Russel Wallace (1823 – 1913), coautor de la teoria de l’evolució per selecció natural

Alfred Russel Wallace (1823 – 1913), coautor de la teoria de l’evolució per selecció natural

Dit tot això, el que em produeix estranyesa és que encara persisteixin grups que es resisteixen a la teoria evolucionista, els anomenats creacionistes. Recentment, mentre llegia el llibre de Susan George, El pensamiento secuestrado, em va desanimar veure com els creacionistes avancen posicions per mitjà d’una nova i sofisticada versió de les seves creences que anomenen disseny intel·ligent. Els seus promotors presenten la seva ideologia com a evidència científica i compten amb molts recursos econòmics per a la seva difusió. 

Entre altres mèrits, valoro la precisió i la claredat sense pal·liatius amb què s’expressa la brillant escriptora Susan George

Entre altres mèrits, valoro la precisió i la claredat amb què s’expressa la brillant escriptora Susan George 

L’any 2005 ja em va sobtar que Matilde Asensi, en el seu llibre L’origen perdut, qüestionés per mitjà dels seus personatges la teoria de l’evolució: «…en molts llocs del món s’han trobat restes d’esquelets fossilitzats de mamífers i de dinosaures en els mateixos estrats geològics, una cosa impossible segons la teoria de l’evolució…». La teoria evolutiva no diu que això és impossible, si en temps dels dinosaures no haguessin existit mamífers, de qui hauríem evolucionat? La línia evolutiva dels primats es va iniciar, dintre dels mamífers, fa uns setanta milions d’anys. I continua: «…o petjades de dinosaures i éssers humans en el mateix lloc…». Un humà pot haver deixat la seva petjada al costat de les preexistents de criatures extingides fa milions d’anys. Vull deixar clar que no tinc res contra l’autora, només he volgut mostrar la capacitat de convicció dels neocreacionistes: van aconseguir que una escriptora com Asensi es prengués prou seriosament els seus arguments com per tenir-los en compte a la seva novel·la. 

Un dels principals actius del disseny intel·ligent, el bioquímic Michael J. Behe, sosté que els sistemes bioquímics complexos que es troben dintre les cèl·lules no poden haver estat produïts per l’evolució perquè tenen una qualitat que anomena complexitat irreductible, vol dir que si falta una de les seves parts no poden funcionar. Com que la selecció natural només opera entre sistemes que ja estan funcionant, en dedueix que els mecanismes darwinians no poden haver produït aquests sistemes complexos irreductibles, i apel·la a la intervenció d’una intel·ligència superior. Un dels seus exemples preferits per fer-ho entenedor és el de les rateres. Però com argumenta el biòleg Kenneth R. Miller amb el mateix exemple, si n’elimines el ressort, en lloc de tenir una ratera per atrapar ratolins tindràs un clauer, o la fusta pot fer de petjapapers. És a dir, les peces o trossos de complexitats suposadament irreductibles poden haver tingut funcions diferents i útils abans d’ajuntar-se. Un altre exemple de Behe és el del flagel bacterià, ell diu que no funciona si li falta alguna part, però s’ha comprovat que un petit grup de proteïnes del flagel sí que funciona, i és usat per molts bacteris com a dispositiu per injectar verins a altres cèl·lules. 

No calen paraules

No calen paraules

Afegeixo unes declaracions del biòleg Ricard Guerrero en una entrevista del desembre del 2006: «…abans els creacionistes convencien a cop de Bíblia. Ara que la gent ja no accepta fàcilment els preceptes bíblics, ho fa a força de pseudocites científiques. I heus aquí el que és realment perillós. Ells poden dir: “El Doctor Guerrero diu que Darwin no serveix per a res”, però jo el que dic és que Darwin sabia molt, però que no ho sabia tot. I així ho fan els neocreacionistes citant a Margulis, Gould, etc. Els defensors del disseny intel·ligent utilitzen eines i cites pseudocientífiques per demostrar els seus coneixements. Com a científic jo dubto, fins i tot del que estic dient ara mateix». 

Mentrestant, molts científics treballen amb rigor i constància, i alguns s’esforcen per reconstruir el llarg camí recorregut per la nostra família evolutiva, com l’equip investigador d’Atapuerca que el juny del 2007 va fer un nou descobriment: una mandíbula d’uns 1,2 milions d’anys que ha estat atribuïda a l’Homo antecessor, una espècie d’homínids que té els seus orígens a l’Àfrica. 

Eudald Carbonell entre Juan Luís Arsuaga i José María Bermúdez a Atapuerca

Eudald Carbonell entre Juan Luís Arsuaga i José María Bermúdez a Atapuerca

És impossible fer aquí una explicació detallada de la teoria de l’evolució, però si es coneix bé, de seguida es detecten les fal·làcies dels que la volen desacreditar. Sovint li atribueixen coses que ni Darwin ni cap evolucionista ha dit o se serveixen d’una retòrica que no aporta res, i confonen la gent. Una teoria científica és un exercici rigorós que intenta aproximar-se a la realitat per explicar-la, no es tracta d’una conjectura o una hipòtesi, sinó que ja ha passat un estadi preliminar encara que no estigui del tot establerta. En canvi, el disseny intel·ligent no és una teoria senzillament perquè no compleix els mínims requisits: una teoria no sols ha de reproduir les lleis sobre les quals s’ha bastit, sinó que ha de ser capaç de predir. 

A mi em meravella la simplicitat de la teoria evolucionista per explicar la riquesa i diversitat dels éssers vius, i en aquí rau la grandesa de Darwin i Wallace que, sense els coneixements actuals, la van intuir. A més, la bellesa de la seva simplicitat pot enfortir la fe dels creients i alhora provocar l’entusiasme dels ateus. Els científics hi han seguit fent aportacions a mesura que han obtingut més coneixements en biologia molecular, genètica, epigenètica, paleontologia… i si bé no hi ha total acord de com actua a tots els nivells, la teoria de Darwin i Wallace és com la teoria del Big Bang si mai en sorgeix una que ens aproximi més a la realitat l’haurà d’incloure. 

Maria Lluïsa Latorre (15 de juny de 2008; revisat el juliol del 2016)

Entrevista sobre la cacera de bruixes

—NADAL del 2007, Entrevistada per Carla Boix i Nadina Latorre, estudiants de segon de batxillerat   

El primer llibre de Maria Lluïsa Latorre, Els peons de l’assassí, va ser publicat el novembre de 2006 i actualment està treballant en una altra obra. Recentment ha dut a terme xerrades sobre la bruixeria: «Societat patriarcal i misogínia en la cacera de bruixes». Per tant, es pot suposar quin és el tema principal de la seva nova novel·la. Per aquestes festes de Nadal la vam entrevistar:

D’on et ve l’interès pel tema? Quan vaig descobrir que una part important de les víctimes de la terrible persecució de bruixes que hi va haver a l’edat moderna eren guaridores i llevadores, vaig veure clar que aquestes dones eren les nostres precursores, les de totes les dones que avui dia exercim de metgesses, infermeres, llevadores, farmacòlogues, psicòlogues, fins i tot d’advocades i mestres perquè, no hem d’oblidar que els consultaven tota classe de problemes, a més dels de salut, i es transmetien els seus sabers entre elles. Com ja sabeu, les dones no podien tenir una formació acadèmica perquè els era vedat l’accés a les universitats i per exercir de guaridores ho havien de fer de manera clandestina. Això vol dir que les dones que ara treballem d’una manera reconeguda, si haguéssim nascut en aquell temps, a moltes ens hauria tocat viure el mateix suplici que les víctimes de la cacera de bruixes. 

Quines són les principals fonts consultades? En primer lloc llibres que tracten el tema de la cacera de bruixes a Catalunya i Europa, autors com Kurt Baschwitz, Agustí Alcoberro, Antoni Pladevall, Lluís Orriols… Però també que parlen de la situació de la dona en la societat d’aquell temps, per exemple els llibres de Teresa Vinyoles han sigut d’una gran ajuda. En segon lloc un recull d’onze articles fets per autores de diferents nacionalitats sobre les pràctiques sanitàries de les dones en el passat, reunits per Montserrat Cabré i Teresa Ortiz. A través d’Internet he trobat articles i tesis doctorals molt interessants sobre bruixeria, guaridores i misogínia, però després de buscar hores i hores. Per últim, he tornat a repassar la història de la medicina, que ve a ser la història de la pràctica mèdica dels homes, per comparar els seus coneixements amb els de les guaridores que exercien sense títol i que durant molts anys ens van fer creure que només eren dones ignorants que entabanaven la gent. 

torturada

Has tractat tot el tema de la cacera i la bruixeria en general o t’has endinsat en alguns aspectes concrets? Per poder arribar a la part que més m’interessa he hagut d’estudiar tot el tema en general, des del context històric de la baixa edat mitjana i l’edat moderna, la misogínia que es remunta a les civilitzacions antigues dominades pel patriarcat, l’evolució de la medicina des de l’antiguitat, el fenomen de la mateixa cacera de bruixes, tot per poder obtenir un coneixement molt aproximat de les pràctiques sanitàries de les guaridores i llevadores que van ser acusades, torturades i executades per bruixes. 

»Encara que el que més m’atreu del tema és la medicina que practicaven aquestes dones, no vull deixar de dir que tot el fenomen de la cacera de bruixes és molt interessant, i com més t’hi endinses, més t’hi engresques. Hi conflueixen molts factors, entre ells alguns que reflecteixen les parts més obscures dels humans, per això, malgrat el seu dramatisme, és un tema molt enriquidor des d’un punt de vista humà. 

Com a metgessa què penses de les guaridores que van acusar? Puc dir, i sempre situant-nos en la mentalitat i coneixements d’aquella època, que moltes d’aquestes guaridores exercien d’una manera notable. Com que l’aparició de les universitats les va deixar fora dels estudis oficials, adquirien els seus sabers amb la transmissió oral i amb l’observació i experimentació. 

»La transmissió de coneixements es feia entre dones, sobretot de mare a filla, però també d’ancianes a joves, entre veïnes o entre familiars. Heu de tenir en compte que aquest interès i dedicació per transmetre el seu bagatge de sabers a altres dones perquè no es perdin és un dels trets més característics de la medicina feta per les dones. Hi ha casos documentats de metges i cirurgians que van instruir les seves esposes o filles, per tant, aquestes dones coneixien la ciència oficial però no la van poder practicar de manera autoritzada. El que sí van poder fer és ensenyar-la a altres dones, d’aquesta manera, el saber oficial també va arribar a moltes guaridores. 

La memòria, René Magritte (1948)

La memòria, René Magritte (1948)

»Pel que fa a l’observació i l’experimentació, després d’anys d’ofici, moltes guaridores incorporaven nous sabers fruit de la seva experiència. No vol dir que totes ho fessin, segurament moltes es limitaven a aplicar unes quantes coses que havien après, però d’altres s’espavilaven per saber més i poder donar solució als problemes que la gent els plantejava.

»És molt difícil resumir els mètodes que empraven. Coneixien molt bé les propietats remeieres de les herbes del lloc on vivien i les utilitzaven per calmar dolors, fossin musculars o articulars, mals de panxa, d’orella, de queixal… En aquells temps es creia en el poder de la paraula, per tant, les guaridores també s’ajudaven d’oracions, paraules màgiques o invocacions per aplicar els seus tractaments. Com que ciència i màgia no estaven ben diferenciades, amulets, talismans, candeles beneïdes, minerals i tota mena d’objectes simbòlics també servien i segur que devien fer el seu efecte placebo (placebo és qualsevol mena de tractament, sigui un medicament o una actuació, que sense tenir cap valor curatiu real pot produir efectes terapèutics). Però el més important de la seva praxi era la qualitat de la relació que establien amb el malalt, basada en la confiança i la dedicació. Avui dia es pot dir que dels malalts que s’atenen en un centre d’atenció primària, més del 75% acudeixen per processos que es curaran només seguint unes recomanacions generals. Aquelles guaridores no disposaven dels coneixements tècnics actuals, però tenien una cosa que ara ens manca, temps per dedicar als pacients. 

»Per últim, si comparem amb la medicina oficial d’aquell temps, la medicina de les dones no li tenia res que envejar, els homes teoritzaven  i feien moltes elucubracions, però poca cosa servia per millorar la pràctica mèdica diària. Els metges que van fer progressar la medicina al llarg dels anys sempre ho van haver de fer contra la resistència de la majoria, que s’aferraven en el que havien après d’Aristòtil o Galè com si fossin dogmes. És una manera molt simplificada de dir-ho, però és que si no ens estendríem molt i sortiríem del tema que us interessa en el vostre treball.»

Vampirisme I

Vampirisme (primera part)

D’ençà de la publicació del llibre Dràcula, l’any 1897, els vampirs no han deixat d’inspirar obres literàries, pel·lícules, sèries, pintures, còmics… Per què aquest tema mai no s’esgota? Què el fa tan fascinant? En el meu llibre Els peons de l’assassíal capítol 19 pàgina 195, també parlo de vampirs: 

«La Judith comentava la intervenció de l’expert en vampirs en la qual havia explicat que, actualment, els vampirs prefereixen xuclar l’energia de l’individu en lloc de la seva sang, i ho fan amb una manera particular de respirar o amb la seva mirada penetrant. La Marjorie no seguia gaire la conversa i es va sentir observada. De nou aquella jove, aquells ulls verds! Qui li recordava? Potser era una vampira que li volia absorbir l’energia? La poca energia que li quedava. Si era així, s’havia equivocat de víctima, no li resultaria un bon aliment. 

—Un vampir representa una persona morta —estava aclarint la Judith—, però que manté una existència més enllà de la mort gràcies al fet que obté quelcom dels vius, és un paràsit.

—I això pot ser energia en lloc de sang? —demanava l’Elizabeth. 

—Per què no? La sang és un fluid i fa segles, tot i que no es coneixia bé la seva circulació pel cos, sí que sabien que després de perdre una quantitat considerable de sang els individus es quedaven pàl·lids i febles, per tant, era fàcil que identifiquessin sang i energia com una mateixa cosa. També podien haver existit persones convençudes que amb la sang dels altres allargaven la seva existència, i creure’s vampirs, i transmetre’s aquesta idea durant generacions. Però actualment els descendents dels que preconitzaven això han hagut de buscar noves fórmules perquè saben que la sang no els serveix, i ara es creuen capaços d’obtenir les energies dels altres a través de la mirada i la respiració. Però, en tot cas, que ells es creguin vampirs, i que es comportin com a tals, no significa que siguin vampirs. 

—Vols dir que s’han hagut de reciclar, Judith? —va ironitzar la Melanie—. Però per què la volen, l’energia? Se suposa que ara deuen saber que xuclant l’energia dels mortals no obtindran la vida eterna, no? 

—Potser creuen que els allarga la vida —va suggerir la Judith—. Només pretenia fer una hipòtesi sobre com es devia forjar la llegenda dels vampirs! 

Com diu la Judith, com es devia forjar la llegenda dels vampirs? Què va portar a creure que hi havia éssers que per prolongar la seva existència d’ultratomba havien de xuclar sang dels vius? Perquè, una de les coses que més em crida l’atenció és que la figura del vampir, o d’éssers que s’hi poden assimilar, apareix al llarg de la història a moltes cultures.

LA PRIMERA DONA VAMPIRA, LILIT 

Les arrels del mite de Lilit es troben als pobles de Mesopotàmia. Al segle VI a.n.e, el poble hebreu la va adoptar amb el nom de Lilith durant el seu exili a Babilònia, però convertida en una criatura diabòlica que raptava criatures i atacava els homes durant la nit. Entre els segles VIII i XI, la tradició hebrea la va convertir en la primera esposa d’Adam. Figura que Lilit no es va voler sotmetre a Adam i va abandonar l’Edèn. D’aquí va degenerar en una diablessa que procreava hordes de dimonis i que s’alimentava de sang de recent nascuts. Ara bé, a l’Antic Testament Lilit només es menciona a Isaïes 34,14: «Els gats mesquers s’hi reuniran amb les hienes, i els sàtirs es cridaran l’un a l’altre. Allà reposarà la fantasma Lilit, allà hi trobarà recer.» A l’edat mitjana es va assimilar amb éssers vampírics fins al punt de ser considerada la primera dona vampira. 

Lilit, pintura de John Collier (1892)

Lilit, John Collier (1982)

A la mitologia grega el personatge de Lilit va derivar en les làmies, criatures meitat dona i meitat serp o drac que segrestaven i devoraven nens. Les empuses eren uns éssers de l’inframon, que formaven part del seguici d’Hècate, la reina del món dels espectres, i que podien convertir-se en dones molt atractives que seduïen homes joves per devorar-los, ja que tenien sang pura. Sovint les dues figures es cofonen en una entitat única. A Roma, el poeta Ovidi va descriure les estriges com a ocells ferotges que esquinçaven els cossos dels nens petits i se’n bevien la sang.

En excavacions fetes a Pèrsia es van descobrir fragments de ceràmica amb el dibuix d’un home lluitant contra una criatura monstruosa que intenta xuclar-li sang. Es troben llegendes de criatures que s’alimenten de sang humana a diverses tribus africanes, a l’illa de Nova Guinea i a països com Turquia, Malàisia, l’Índia, Madagascar i la Xina, entre molts altres. Ara bé, la imatge de vampir amb què estem més familiaritzats és la que va sorgir a països d’Europa com Silèsia, Moldàvia, Rússia, Polònia, Romania, Bulgària, Ucraïna, Àustria i Hongria.

En el passat, la línia que separava la vida i la mort no era tan definida i impermeable com la concebem avui dia. La possibilitat que algú pogués tornar de la mort generava inquietud i por fins i tot en temps remots. S’han trobat cadàvers prehistòrics plegats sobre si mateixos i fortament lligats. Julieta Sepich, docent de l’àrea audiovisual de la Universitat de Palermo, Argentina, assenyala: «Sabem que la preocupació dels primitius pels seus morts no sempre obeeix a l’amor i a l’obediència, sinó a la por. Es dona el cas, també, que els morts són enterrats amb les mans i els peus lligats i de bocaterrosa; això respon a la creença que si el difunt pretenia moure’s, s’enfonsaria cada vegada més, sense poder emergir a la superfície». L’any 1907 es va descobrir a Ofnet, Baviera, una sepultura del Neolític amb dues fosses circulars, la primera amb sis i l’altra amb vint-i-set cranis ordenats de manera concèntrica i orientats cap a occident. Julieta Sepich considera que aquest culte podria respondre a un procediment per honrar els morts o per anul·lar els seus poders malèfics, ja que és constant la creença segons la qual la separació del cap és un dels mitjans més segurs per defendre’s del poder dels morts i dels seus espectres. 

Per a molts estudiosos, els vampirs són un arquetip que compleix la funció de desafiar la mortalitat i per això moltes cultures han poblat el seu univers imaginari de criatures sobrenaturals que xuclen la sang.

LES EXPLICACIONS NATURALS 

Nosferatu (1922), film del director F.W. Murnau

Nosferatu (1922), film del director F. W. Murnau

—EPIDÈMIES DE PESTA. En el passat, sovint s’atribuïen als vampirs les morts causades per la pesta. Nosferatu significa «portador de la pesta», «portador de plagues» o «transmissor del mal». A la pel·lícula Nosferatu apareix amb un seguici de rates, i una epidèmia de pesta humana sempre ve precedida per una epidèmia entre rates. És per això que s’ha relacionat la llegenda dels vampirs amb les epidèmies de pesta. La pesta és una malaltia infecciosa causada pel bacteri Yersinia pestis, les puces la contagien a les rates i a mesura que aquestes moren, les puces passen a picar els humans i els infecten. El quadre comença amb malestar general, calfreds i febre alta. Localment s’inflen els ganglis limfàtics regionals —els engonals, els axil·lars, els del coll o diverses cadenes simultàniament— i es fan molt grans i dolorosos. Entre quatre i vuit dies després el malalt se sumeix en un estat letàrgic d’extrema debilitat que acaba amb la seva vida. La forma pulmonar és encara més greu, l’ofec i l’esput sanguinolent precedeixen el terrible final. N’existeixen formes abortives que comencen bruscament però que curen de seguida.

La pesta negra va fer estralls en la població europea del segle XIV

La pesta negra va fer estralls en la població europea del segle XIV 

A vegades, per evitar el contagi s’afanyaven a enterrar els afectats sense haver-ne constatat la mort clínica. Més tard, quan es descobria algú amb marques d’haver intentat sortir del taüt es creia que es tractava del cos d’un vampir i que els malalts de la pesta n’eren les víctimes.

 —INFECCIÓ PEL VIRUS DE LA RÀBIA. La ràbia és una infecció aguda del sistema nerviós central. El període d’incubació va d’un a tres mesos des de la mossegada de l’animal infectat, però hi ha casos descrits d’un any. S’inicia amb febre, malestar i mal de cap que es poden acompanyar d’anorèxia, nàusees, vòmits, tos seca, canvis de caràcter —mal humor, depressió i por— i el més característic: formigueigs i contraccions de fibres musculars a la zona de la mossegada (apareix en un 50–80% dels afectats). Entre un i quatre dies després segueix el període d’excitació: el pacient pateix espasmes dolorosos dels músculs faringis provocats per ingerir líquids o veure’ls (hidrofòbia), salivació espumosa, respiració irregular, espasmes de les extremitats i músculs del tronc, i una excitabilitat mental creixent que origina greus accessos de furor amb molta angoixa que poden ser desencadenats per petits estímuls tàctils, visuals, auditius… També pot aparèixer rigidesa de nuca, reflexos vius, confusió, al·lucinacions, insomni, convulsions, alteracions del pensament amb idees grotesques i conductes anòmales. A vegades, aquest període pot evolucionar amb una paràlisi flàccida. Aquest estat tan aparatós s’alterna amb fases de lucidesa que cada vegada són més breus. Invariablement, tots els malalts acaben amb el període paralític, en el qual apareix esgotament i paràlisi i la mort s’esdevé per parada del centre respiratori, situat al bulb raquidi. 

De tant en tant, quan la infecció afecta algunes parts dels nuclis amigdalins cerebrals pot aparèixer priapisme (erecció anormal i dolorosa del penis sense desig sexual) i ejaculació espontània en els homes i augment de la libido en les dones. Per això es considera la hipersexualitat com una manifestació més de la ràbia. 

Els vampirs són una subfamília de ratpenats que s’alimenten de la sang del bestiar. A la foto el vampir comú (desmodus rotundus

La transmissió per mossegada i símptomes com el furor, les idees grotesques, l’insomni i la hipersexualitat han donat peu a identificar els vampirs amb persones afectades de ràbia. A més, els vampirs tropicals que s’alimenten de sang són mamífers que la poden transmetre. Ara bé, el procés dura una mitjana de set dies, massa poc per explicar el fenomen del vampirisme. 

—PORFÍRIA. Posats a trobar una explicació natural, la que té més indicis a favor és la porfíria, una rara malaltia de la sang que engloba una sèrie de trastorns que tenen en comú uns pigments, anomenats porfirines, que s’acumulen a la pell, els ossos i les dents. Moltes d’aquestes porfirines són innòcues en la obscuritat, però el sol les transforma en toxines càustiques que, literalment, devoren la carn. Sense tractament, les formes més severes provoquen un aspecte sinistre: les orelles, el nas i els llavis apareixen com corroïts, les genives descarnades deixen al descobert unes dents llargues com ullals, la pell es cobreix d’ampolles que curen amb cicatrius horribles i envelleix prematurament, i l’anèmia que acompanya el procés provoca una pal·lidesa mortal. Avui dia no veiem formes extremes, però les cicatrius facials de la foto, deixades a la seva evolució amb noves exposicions al sol, acabarien per desfigurar el rostre.  

porfi1Com que l’anèmia pot ser tractada amb transfusions de sang, s’ha especulat que en èpoques pretèrites, els malalts de porfíria podien haver buscat remei bevent sang dels altres. En tot cas, els afectats havien après a no aventurar-se a sortir de dia perquè l’exposició al sol empitjorava els seus problemes. És possible que també evitessin els alls perquè poden convertir un atac lleu en una reacció horrorosa. Sembla una ironia que aquests pigments tan perjudicials, actualment s’estan experimentant com a teràpia contra alguns tipus de càncers. 

—L’EXHUMACIÓ DE CADÀVERS amb ungles o dits trencats, mans que sortien del taüt, sang a la seva mortalla… va suposar una terrible constatació: que havien estat enterrats vius. Això va reforçar la creença en el mite del vampir perquè molta gent va creure que es tractava dels cossos d’aquestes criatures diabòliques. Encara que aquest error tan dramàtic se sol atribuir a la catalèpsia, són els enterraments apressats en èpoques d’epidèmies, guerres o catàstrofes naturals el que més hi ha contribuït. 

Catalèpsia en grec vol dir «no tan mort» i és un estat biològic en el qual la persona resta immòbil en una postura antinatural. A vegades pot simular un estat de mort perquè el subjecte no respon a estímuls i està rígid, el pols i la respiració són molt lents i la pell ha empal·lidit. Pot donar-se en l’esquizofrènia catatònica, la malaltia de Parkinson i altres alteracions neurològiques, també durant la hipnosi i pels efectes de la cocaïna i alguns medicaments com l’haloperidol. És diferent de la narcolèpsia, un trastorn poc freqüent que consisteix en una somnolència permanent i atacs de son irresistibles durant el dia —d’una duració de deu a quinze minuts— que sovint s’associen a la cataplèxia, una sobtada disminució o pèrdua del to muscular de segons similar a la hipotonia fisiològica normal que acompanya la fase REM del son.  

Maria Lluïsa Latorre (26 d’octubre de 2007; revisat el juliol del 2016)

Vampirisme II

Vampirisme (segona part)

TRETS DELS VAMPIRS

Tots coneixem dels vampirs, amb algunes variants, que la llum del sol els pot destruir, que no es reflecteixen al mirall ni tenen ombra i que dormen en taüts. La creu, els alls i l’aigua beneïda els fan fugir i se’ls pot matar clavant-los una estaca al cor o decapitant-los. La sang fresca els manté al llarg dels segles sense que envelleixin. Tenen un aspecte lànguid, prim i ungles llargues. Ara bé, no són aquests trets superficials els que fan el vampir atraient i horripilant alhora. És quan s’hi aprofundeix que el personatge esdevé, merescudament, «senyor de la nit». Un ésser capaç de subjugar homes i dones i que estima la nit amb els seus vicis. El seu esperit malvat corromp tot el que toca servint-se dels altres com de meres joguines o simples vies d’alimentació. És insensible, flegmàtic, molt racional i tan indiferentment cruel com la natura, perquè és incapaç d’estimar i d’odiar. No té consciència ni moral. 

El romanticisme li va donar aquest aire de personatge turmentat, maleït per haver volgut la immortalitat, aristocràtic, decadent i condemnat a la solitud. El vampir no ha de retre comptes a ningú, però es troba estancat en la immortalitat de la matèria i la raó, presoner d’un buit existencial que res no omple. És això el que ens fascina dels vampirs? 

VAMPIRS REALS? 

Erzsébet Báthory (1560 – 1614) era una aristòcrata hongaresa que va passar a la història com la cruel assassina de més de sis-centes donzelles. Es diu que, obsessionada per la pèrdua de la bellesa amb el pas dels anys, va perpetrar la tortura i mort de tantes joves per banyar-se amb la seva sang —la creença que banyar-se amb sang feia rejovenir ja existia a l’edat mitjana—. Va ser considerada culpable sense passar per un judici i empresonada al castell de Čachtice de per vida. I si bé sembla que al segle XIX va inspirar alguns relats sobre vampirs, hi ha historiadors hongaresos que pensen que aquests crims van ser invencions dels seus enemics per treure-se-la de sobre.

Erzsébet era una dona culta que pertanyia a una família de la noblesa molt poderosa i rica. Als quinze anys es va casar amb el també noble Ferenc Nádasdy i van tenir cinc fills, Anna, Orsika, Kata, András i Pál. Entre tots dos van reunir un patrimoni enorme i, com que Ferenc passava molt temps fora de casa per les contínues ràtzies amb els turcs, era Erzsébet qui l’administrava.

bathory-3

L’actriu Anna Friel interpreta l’aristòcrata Erzsébet Báthory a la pel·lícula Báthory (2008) 

L’any 1604 Ferenc va morir i Erzsébet va quedar com la senyora feudal d’uns dominis molt cobejats i sense un exèrcit per protegir-lo. Cap al 1609 van començar els rumors sobre pràctiques sinistres a les seves propietats.

El 29 de desembre del 1610 el palatí György Thurzó i els seus soldats van fer una incursió a la casa senyorial de Čachtice, on Erzsébet passava les festes de Nadal. No hi van trobar cap resistència i van detenir Erzsébet mentre sopava. Del servei van agafar tres ancianes, Ilona Jó, Katalin Beniczky i Dorottya Szentes, i un xicot anomenat János Újváry, àlies Fickó, els van acusar de ser còmplices de la seva senyora i els van torturar diverses vegades. El 7 de gener del 1611 van ser jutjats, declarats culpables i, excepte Katalin, executats.

Thurzó va sentenciar Erzsébet a ser empresonada al castell de Čachtice a perpetuïtat. El rei Maties II volia portar-la a judici, però Thurzó ho volia evitar i, després d’un llarg estira-i-arronsa, Thurzó es va sortir amb la seva. Erzsébet va morir oblidada al seu castell durant la matinada del 21 d’agost del 1614.

Cal saber que la xifra de sis-centes joves assassinades és impossible, segons dades demogràfiques de l’epoca no hi havia tantes noies als pobles del voltant dels dominis d’Erzsébet. Els banys de sang van ser una invenció posterior. Alguns autors opinen que Erzsébet es va afeccionar a aquestes pràctiques macabres perquè s’avorria, però això no se sosté. Com podia haver estat ociosa si va dirigir les seves vastes propietats fins i tot quan el marit era viu? A la Catalunya medieval hi ha molts casos documentats de dones de la noblesa que van administrar i governar el seu patrimoni mentre els seus esposos anaven a fer la guerra.

Podeu llegir més a Erzsébet Báthory

—Gilles de Rais (1404 – 1440), company d’armes de Joana d’Arc i mariscal de França, va ser acusat de torturar, violar, beure’s la sang i assassinar uns cent cinquanta nens i nenes. Ara bé, quan hi vaig aprofundir i vaig llegir que el judici va tenir moltes irregularitats, que va reconèixer la seva culpabilitat després de ser torturat i amenaçat amb l’excomunió, cosa que li feia molta por, i que el duc de Bretanya va confiscar les seves propietats, que es va repartir amb l’acusador, el bisbe de Nantes, només hi puc afegir que a França, l’any 1992, un tribunal d’honor va rehabilitar la seva figura. 

—Vlad Draculea o Dràcula (1431 – 1476), príncep de Valàquia. Se’l descriu tan excessivament cruel que després de veure els casos d’Erzsébet Báthory i Gilles de Rais prefereixo no pronunciar-me. 

—Enriqueta Martí (1868 – 1913), segons el relat mediàtic va aterrir la Barcelona del 1912 pel segrest de nens i nenes que oferia com a objectes de plaer a clients que mai no va delatar. Posteriorment els assassinava per aprofitar-ne la sang i greix i fer les seves «potingues» —la tuberculosi era una malaltia greu i es creia que el millor remei era beure sang humana i aplicar-se cataplasmes de greix en el pit—. Però tant la historiadora Elsa Plaza com el periodista Jordi Corominas —tots dos han estudiat el cas en profunditat i n’han publicat llibres— han demostrat que és un relat ple de falsedats. Vull remarcar que l’Enriqueta no sols no va patir un linxament a la presó, com es va arribar a dir, sinó que hi va morir a causa d’un càncer d’úter i que les seves companyes la van cuidar fins a l’últim moment. 

Enriqueta Martí no va ser una assassina en sèrie, però les cròniques de l’època s’hi van acarnissar

Enriqueta Martí no va ser una assassina en sèrie, però els diaris de l’època en van publicar molts detalls escabrosos que després, durant la investigació, es van descartar.

—John George Haigh (1909 – 1949), estafador i assassí, es desfeia dels cadàvers de la seves víctimes amb un bany d’àcid sulfúric. Ell va declarar que abans els feia un tall al coll, omplia un vas amb la sang que rajava i se’l bevia. Al tribunal li va quedar clar que aquesta pretesa faceta de vampir era un engany per fer-se passar per dement i salvar-se de la forca i va ser executat a la presó de Wandsworth, a Londres. 

BEVEDORS DE SANG

La sang sempre ha estat lligada a la força i la vitalitat, els sacrificis d’animals i éssers humans es feien amb la intenció d’extreure’n la seva essència última. La sang té un important paper en els ritus i cerimònies de moltes religions.

Als Estats Units s’han multiplicat les «sectes de sang» que fan convencions dedicades al vampirisme, on troben nous adeptes, sobretot entre els més joves. Els seus membres creuen que la sang augmenta el vigor físic i que, com els estupefaents, estimula estats alterats de consciència. Segons investigadors que s’han infiltrat en algunes d’aquestes sectes, les cerimònies de sang acaben en orgies sexuals i ingestió d’altres fluids corporals. Ara bé, mai no s’ha demostrat que facin sacrificis humans en els quals les víctimes morin dessagnades. 

VAMPIRS ENERGÈTICS 

Anys enrere vaig sentir dir a uns parapsicòlegs que hi havia vampirs que xuclaven energia en lloc de sang i ho vaig fer servir per al fragment que he transcrit de la novel·la ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Opino que cal distingir els vampirs energètics d’aquelles persones absorbents, esgotadores, desconfiades, invasives i que irradien sentiments negatius, com la frustració i el desànim. Segur que molts heu experimentat un cansament sense motiu aparent després d’haver estat amb algú així, com si aquesta persona us hagués absorbit tota l’energia. Se les anomena vampirs emocionals o persones tóxiques, però en realitat pateixen un trastorn de personalitat. Són psicòpates queigual que els suposats vampirs energètics, tenen l’habilitat de detectar les persones més susceptibles de caure en les seves maquinacions. 

Pel que fa als vampirs energètics genuïns serien veritables paràsits mentals que, per mantenir-se actius, necessiten xuclar l’energia vital dels altres, preferiblement gent jove. Se suposa que si no s’autocontrolen poden anul·lar la voluntat de la víctima i fer-la emmalaltir. Si algú creu que és la víctima d’un vampir a Internet trobarà diversos consells per neutralitzar-lo, per bé que algun autor assegura que la millor manera de protegir-se de l’atac d’un vampir energètic és allunyar-se’n. Bram Stoker escriu a Dràcula: «El vampir que vol entrar i sortir d’una casa com i quan vol, ha de fer-ho la primera vegada per expressa invitació d’un familiar de la casa». Aquestes paraules equivalen a dir que ningú no et pot fer un dany psíquic si tu no li ho permets. Sovint el desgast psíquic ens el generem nosaltres mateixos —posant esforços en empreses equivocades o adoptant actituds contraproduents— i amb això podem afavorir que certes persones ens «vampiritzin». 

CONCLUSIÓ. No sé què hi ha de real darrere la llegenda dels vampirs. Pel que fa a les explicacions naturals —la pesta, la ràbia, la porfíria i els enterraments prematurs— no crec que hagin contribuït a crear el mite, però sí que poden haver reforçat la creença en la seva existència. Després d’haver qüestionat la reputació d’Erzsébet Báthory, Gilles de Rais i Enriqueta Martí com a assassins sanguinaris vull recordar que Joseph Goebbels, ministre de propaganda d’Adolf Hitler, assegurava que «una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat». Potser la por ancestral a la possibilitat que els morts tornin al món dels vius va despertar, en l’imaginari col·lectiu, un ésser que amb el temps ha concentrat símbols tan potents com la immortalitat, la sang, la nit, el mal, la por i el misteri. Quin humà s’hi podria resistir?

Maria Lluïsa Latorre (26 d’octubre de 2007; revisat el maig del 2023)