El dia onze de gener de 2010 la poeta Rosa Bonet i jo vam ser rebudes pel DOCTOR MOISÈS BROGGI (1908 – 2012) al carrer del Putget. Ens va fer passar al seu despatx i després de les oportunes presentacions, i de trencar el gel, vam començar a parlar. A continuació us en faig la transcripció.
La Rosa té molt interès a comentar el sistema de cures oclusives amb guix que va poder veure durant la Guerra Civil, mentre treballava d’infermera voluntària a l’hospital de segona línia de Caldes de Malavella, i el doctor Broggi ens explica com va sorgir aquest mètode:
«El 1918, al final de la Primera Guerra Mundial, es va organitzar un vaixell per portar els ferits americans procedents dels camps de batalla d’Europa als Estats Units. El doctor Winnett Orr era l’encarregat de curar-los durant el trajecte, però n’eren tants que a molts no els va poder ni tocar.
Doctor Winnett Orr (1877 – 1956)
»Un cop al destí, quan els van poder examinar a tots, es va adonar que els que no havia tocat eren els que estaven millor. Els ferits havien arribar en bon estat i, en retirar els embenats, van poder comprovar que aquelles ferides que havien estat tapades durant tot el trajecte estaven millor que les que havien estat sotmeses a cures i manipulacions repetides. En canvi, les normes de l’època eren fer cures a diari. El doctor Orr més endavant ho va publicar, però com que la guerra s’havia acabat ningú no en va fer cas i es va oblidar.
»Però a Barcelona, a l’Hospital Clínic, el doctor Joaquim Trias i Pujol havia creat la secció de traumatologia integrada al servei de cirurgia. Hi havia moltes infeccions òssies, aleshores no hi havia antibiòtics, i hi aplicàvem el mètode oclusiu del doctor Orr. Les operàvem, netejàvem el pus i després les enguixàvem, però s’havia de vigilar molt perquè, si es posava el guix sense que s’hagués fet una neteja prèvia conscienciosa, extirpant teixits desvitalitzats, cossos estranys i eliminant els trossos d’os necrosats, s’afavoria el desenvolupament d’infeccions greus que portaven a l’amputació.
»Durant la Guerra Civil els cirurgians formats al Clínic ho vam aplicar als ferits. Les ferides per arma de foc tenen un forat d’entrada molt petit, però a dintre hi pot haver una gran destrucció de teixits. El procediment era obrir la ferida, netejar-la escrupolosament, deixar-la oberta i posar-hi un guix. El doctor Trueta, que era a l’Hospital de Sant Pau i rebia tota classe de ferits i víctimes dels bombardeigs, es va adonar que els que seguien el procediment del doctor Orr evolucionaven molt millor. Ho va sistematitzar i en va fer un llibre que a la Segona Guerra Mundial va evitar moltes amputacions entre els aliats.
Retrat de Dominique-Jean Larrey (1766 – 1842)
»La cosa venia de lluny perquè el doctor Larrey, d’origen occità, ja a l’època de Napoleó deia que les ferides per arma de foc no s’havien de tractar com les altres, s’havien de desbridar bé, deixar obertes i no suturar perquè és molt difícil que quedin netes, a més, la bala arrossega teixits cap a dintre i molts soldats es morien de les infeccions secundàries.
Lluïsa- Per tant, faltava que algú ho sistematitzés, fes un protocol…?
Broggi- Exacte, a les guerres es veuen molts ferits per armes de foc, però després no, després ja ningú no se’n recorda, i es perd tota l’experiència acumulada.
Rosa- Se seguia l’evolució de les ferides i algú es va adonar que unes evolucionaven millor per algun motiu… Sort que hi ha gent que observa i que no fa les coses perquè sempre s’han fet així!
Broggi- Hi havia uns que ho feien d’una manera, i altres d’una altra, però uns ho feien bé, per sentit comú…
Lluïsa- He llegit al seu llibre que al front, amb les Brigades Internacionals, éreu tres equips de cirurgia, vostè, el doctor Hart i el doctor Quemada. Hart us va comentar que havia tingut un gran número de baixes per infecció gangrenosa, en principi ho va atribuir a les mosques que contaminaven les ferides, però en realitat era que suturava les ferides.
Broggi- Com molts, el doctor Hart i molts altres.
Lluïsa- Però això us va donar l’oportunitat d’explicar-li el vostre sistema, de fer-li notar la presència de sutures en la majoria dels seus malalts, i el vau deixar convençut de quina era la tècnica bona.
Broggi- De seguida, sí.
Lluïsa- L’episodi en què explica com el cap de Sanitat de les Brigades, el coronel Oscar Taelge, us va confessar que estava molt preocupat pels mals resultats en el tractament dels ferits en general i us va demanar el vostre parer és apassionant. Fins i tot vau recórrer el terreny proper a la línia del front i junts us vau donar compte que faltava un hospital més proper…
Broggi- És clar, el transport a Guadalajara i a Madrid era llarg i penós, cada hora que passava empitjorava el pronòstic del ferit i va sorgir la idea de l’hospital mòbil.
Rosa- Quina idea tan bona!
Broggi- I lògica.
Lluïsa- Els metges del front franquista també les van aplicar, aquestes innovacions o altres?
Broggi- No, res, ells no van fer cap progrés. A l’altre costat hi havia l’ordre jeràrquic dels militars, els que manen són els de dalt de tot i… no saben res.
Rosa- Això ja sol passar, es donen les ordres des dels despatxos sense tenir en compte l’opinió dels que estan sobre el terreny.
Lluïsa- En canvi, és molt interessant veure que, a la part republicana, el cap de sanitat va consultar els seus subordinats, és a dir vosaltres, per intentar millorar les coses, i com això es va traduir en molts beneficis per als ferits.
Broggi- Per posar en pràctica l’hospital mòbil vam habilitar un hotel a prop del front, però molt ben comunicat per l’altre vessant, cosa que permetria una evacuació fàcil. Es rebien els ferits a la gran sala de recepció i dos metges, el doctor Loutit i el doctor Kiszely, feien «el triatge». Els que podien anar a la rereguarda es portaven en ambulància directament a Madrid, mentre que els que es creia havien de ser operats sense més dilació es distribuïen als tres quiròfans instal·lats. Els ferits abdominals, d’una mortalitat gairebé total van passar a una supervivència del 50%, cosa mai vista fins aleshores. També se’n van beneficiar ferits toràcics per metralla en què la vida depenia de minuts, ferits amb fractures obertes de fèmur i ferits amb lesions vasculars i hemorràgiques.
Doctor Moisès Broggi (1908 – 2012)
La Rosa i jo comentem al doctor Broggi que el seu llibre de memòries és molt amè i que té un estil molt planer. La Rosa explica que fa molts anys que el va llegir —la primera part es va publicar el 2001—, que li va agradar molt i que ara el tornarà a començar.
Rosa- A la meva edat, noranta-un anys, ara em dedico a rellegir coses…
Broggi- Noranta-un? No ho sembla, eh?
Lluïsa- Cap no ho sembla! —Exclamo davant d’un senyor venerable de cent un anys i una senyora encantadora de noranta-un que mostren un esperit tan vital.
Rosa- Doncs n’acabo de fer noranta-un, oi que no ho sembla? Deu ser veritat.
Tots assentim i riem. Mentre el doctor Broggi em dedica el meu exemplar de MEMÒRIES D’UN CIRURGIÀ, la Rosa diu que feia anys que tenia ganes de parlar de tot això amb ell en persona i que avui se sent molt satisfeta.
Lluïsa- Una cosa que teniu en comú i que em va fer molta gràcia és que tots dos assegureu que heu estat de molta sort a la vida, i en canvi heu passat per tràngols molt difícils i per molts entrebancs.
Rosa- I tant! Perquè n’he passades, eh! Però he tingut sort, i ho sento, no ho dic perquè sí. Som positius!
Jo els insinuo que aquest és el seu secret, haver sabut valorar les coses bones de la vida, la família, els amics… malgrat les penalitats.
Broggi- Fins i tot coses que de moment em semblaven una desgràcia i després resulta que ha sigut bo.
Rosa- I l’experiència a la guerra, no la veig com una cosa traumàtica, potser perquè era jove, tenia vint anys, però tot i els fets tràgics que vaig veure, en tinc bon record. —El doctor Broggi assenteix—. Encara que a Caldes de Malavella arribaven trens plens de ferits, que venien del front de la Batalla de l’Ebre mig desmaiats i morts de gana i només duien la gasa de la primera cura, els l’arrancava i els curava la ferida… era dramàtic, però ho recordo com una cosa positiva.
Broggi- Perquè veies que feies una cosa bona, beneficiosa. A la guerra tot són desgràcies menys a la sanitat, un hi procura salvar la gent.
Lluïsa- El que també sorprèn és totes les persones de fora que van venir a les Brigades Internacionals, aquest esperit de sacrifici, aquesta generositat…
Broggi- És que entre ells hi havia gent molt bona.
Faig referència a algunes fotos que apareixen al llibre on es veu un jove doctor Broggi vestit d’uniforme amb unes botes i els pantalons per dintre, dóna una imatge molt intrèpida. Li dic que fa pensar en el protagonista d’una pel·lícula d’aventures i ell somriu.
Rosa- Aventures, i tant! A l’hospital de Caldes, quan feien els preparatius per evacuar els ferits en la retirada de l’exèrcit republicà, els trens ja eren a punt i vaig voler sortir però em van dir que no. Em vaig pensar que hauria de marxar amb els soldats cap a França i un dia vaig saltar per un finestra tal com anava, amb la bata, i me’n vaig anar a la casa on m’estava a pensió. Aquell moment en vaig passar una mica, de por, però ara en tinc un bon record.
Broggi- És que les coses són molt diferents quan un les mira així, de dalt a baix. A vegades quan un pensa les coses diu: «oh, llavors sí que era feliç, però no me’n donava compte!».
Lluïsa– I quan veig les vostres experiències, esforçant-vos pels ferits… Tanta gent bona que hi ha, disposada a ajudar, i que ens haguem de veure abocats a aquestes guerres, eh que és trist això?
Broggi- Tots aquests internacionals venien per arreglar el món. Entre ells hi havia molts fugitius dels països centreeuropeus, de Hitler, de Mussolini, després hi havia molts intel·lectuals, universitaris… Lluitaven per un món millor.
Lluïsa- És molt reconfortant veure que enmig d’aquests temps tan penosos també hi ha molta gent que treballa pel bé comú.
Ens quedem una estona en silenci.
Broggi- Una cosa important que es va fer aquí, a Barcelona, va ser el banc de sang. El 1936 el doctor Duran Jordà va idear un sistema tancat per guardar la sang de sis donants del mateix grup que va ser revolucionari, va ser el primer banc de sang que es va fer en el món.
Rosa- En el món?
Durant els primers mesos de la Guerra Civil, el doctor Duran Jordà va idear un sistema tancat i hermètic per guardar la sang de sis donants del mateix grup que va ser revolucionari; si un d’ells presentava algun factor indetectable d’incompatibilitat quedava diluït per la sang dels altres. Els tubs de vidres autoinjectables, que contenien la sang classificada per grups, es guardaven en una cambra frigorífica. Va ser el primer banc de sang que es va crear al món amb èxit. Un sistema que després seria molt útil al front.
Doctor Frederic Duran Jordà (1905 – 1957)
Broggi- És que a Barcelona van tenir lloc innovacions en sanitat fantàstiques!
Lluïsa– I tant, i abans de llegir el seu llibre no ho sabia.
Broggi- Abans ja hem parlat del tractament de les ferides, la sistematització.
Lluïsa– I aquest afany dels germans Trias i Pujol de buscar sempre el més innovador…
Broggi- Això mateix, ells van crear el primer dispensari de cirurgia traumatològica. Fins llavors els resultats dels tractaments de les ferides i les fractures havien sigut deplorables per una manca d’unitat de criteri. L’any 1928 el doctor Joaquim Trias va descobrir un manual sobre tractament de fractures, escrit pel doctor Böhler, que havia acumulat una gran experiència amb els ferits de la guerra del 1914, i va viatjar a Viena per parlar-hi. Després hi va enviar el doctor Jimeno Vidal durant un any i en va tornar ben preparat per dirigir el nou dispensari de traumatologia.
Rosa- Oh, és emocionant saber que hi havia aquesta inquietud per fer progressar la medicina.
Lluïsa- Tampoc no coneixia la creació d’un patronat per reformar la universitat i modernitzar-la, tant que prometia! I en canvi, la Universitat Autònoma de Barcelona va ser desmantellada l’octubre del 1934, i amb això es va perdre una altra oportunitat històrica.
Broggi- El Patronat va ser dissolt i els seus membres empresonats, entre ells el doctor Antoni Trias.
Rosa- Sempre hi ha d’haver els que entrebanquen!
Lluïsa- Sobretot m’ha agradat el missatge del seu pare, que us deia que la cobdícia és una font de mal, que l’afany de guanyar diners no té límits i porta a la desgràcia, que la gent ha de treballar per guanyar-se la vida sense somiar riqueses…
Broggi- És el que diuen de la Mare de Déu del Roser, has de procurar guanyar-te la vida: «…feu que en aquesta casa no hi hagi poc ni massa, però sí el just per viure bé».
Lluïsa– Però no tothom té la saviesa de veure-ho.
Broggi- Allò que dèiem de la sort, i he tingut la sort de viure molts anys.
Se’ns afegeix a la conversa l’Angelina Trias, l’esposa del doctor Broggi. Ens ofereix un bombó i passem a una xerrada més informal. Ella també diu que a la vida ha estat de molta sort, i es mostra convençuda de tenir un àngel de la guarda. Ens acomiadem i el doctor ens acompanya fins a la porta. Crec que tots tenim la sensació d’haver compartit una estona molt especial. Jo em sento en un estat de gràcia, com si tres persones molt sàvies m’haguessin revelat un secret molt important.
Maria Lluïsa Latorre (11 de gener de 2010)
