La cacera de bruixes: xerrada a Subirats

Xerrada sobre la cacera de bruixes a Subirats

—SUBIRATS, al Patronat Familiar dels Casots, 10 de març de 2017 

Organitzada per l’Ajuntament per celebrar el Dia Internacional de la Dona amb la inauguració de l’exposició «Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya» del Museu d’Història de Catalunya. 

Mentre comentava les primeres diapositives, la sala es va anar omplint fins a una cinquantena de persones. 

Després de la presentació de la regidora de cultura, Lluïsa Sueiro, vaig començar la meva intervenció remuntant-me a la Grècia clàssica per explicar com la dona hi era considerada un ésser malalt, dèbil i inferior a l’home per naturalesa, i com aquesta visió va continuar durant l’edat mitjana. Més endavant, la dona embogida per l’efecte del seu úter incontrolat s’assimilarà a la bruixa, arrossegada per la seva debilitat a mantenir relacions amb el diable.

La descripció de les juntes, aplecs o sàbats amb el diable ocupava un lloc destacat en els interrogatoris dels perseguidors. La idea que en tenien queda ben reflectida a la pregunta que li van fer a Marianna Corbera el 31 de gener de 1619 a les presons del palau de Montcada, a Vic: «…que diga ella deposant si un altre dia […] se juntaren tots y totas […] en un lloch anomenat Coll ses Vilas que és entre Tavertet y Prohit [Pruit] i si en dit ajust se juntaren trenta o més. Diga quants y qui eran [que] en companya del diabla en forma de cabró ab la banya en lo front digueren y offeriren al dit dimoni tots los mals y danys que cada hu d’ells havia fets, y si saltaren y ballaren […] y si adoraren lo dimoni y li besaren lo detràs y si determinaren de fer caura pedra y neula y altres bruxarias y si lo dimoni tingué part ab tots y ab totes carnalment […], y si en aqueix temps caygué dita padregada en la parròquia de Tavertet, y si fou la causa […] na Torra vella de Tavertet». Marianna va respondre: «Señor, jo en axò no’y sé res». 

Vella fregint ous, Diego Velázquez (1618). La majoria d’acusades per bruixeria eren dones de mitjana edat o ancianes. 

Se suposa que aquesta trobada a Collsesviles, un indret inexistent, hauria tingut lloc el juny del 1618 i que hauria acabat amb una pedregada a Tavertet. Marianna Corbera vivia al terme de Sau. Va ser condemnada a la forca el 20 de febrer de 1619 i el seu forma part d’un procés que havia començat el 7 de gener. Els altres acusats eren els germans Montserrat i Segimona Quer, Francina Solana, Joan Pagès, Jaume Parareda i Margareta Baldana. A finals d’abril havien penjat l’últim, però abans, sota tortura, tots havien hagut de confessar haver participat en aplecs a llocs com Collsesviles, les Palanques de Casserres i el pla Ballador, des d’on havien provocat grans pedregades després d’adorar i fornicar amb el diable. Però el pitjor era que havien hagut de delatar altres persones. 

A l’acusada, un cop sentenciada i abans de ser executada, se la tornava a interrogar sota tortura perquè delatés altres bruixes i bruixots. Com que se la considerava una bruixa convicta, com a tal no tenia cap dret. Se la despullava i només se li deixava un drap per cobrir «les parts vergonyoses». Se l’asseia en un banc i se la instava a delatar els còmplices. Si s’hi negava, un dels turments era penjar-la d’una corriola i, per cada negativa a confessar, enrotllaven la corda i feien que s’enlairés. Si encara no deia el que se n’esperava li penjaven uns pesos de mig quintar o un quintar (uns 42 quilos) als peus. 

Fragment de l’acta del notari durant la tortura a Jerònima Pons, àlies Joana Negra (octubre del 1618): «Morta só! No y sé res, no y sé res! Dexaume morir! Maria Sanctíssima! Siau ab mi, Maria! No sé res! Mare de Déu del Roser, jo só morta, jo só morta! Adéu siau! Ay! No sé res! Ay los meus germans! Ay, ay, Maria Sanctíssima! Senyor Governador, tingau pietat de mi!» Poc després, Jerònima seria penjada a la forca, el càstig pel delicte de bruixeria a Catalunya. 

EL MÍTIC VOL DE LES BRUIXES I ELS UNGÜENTS. Descripció del vol de Violant Mateu, àlies Xica Mateua, de Sant Andreu de Sagàs (Berguedà): «…ens untàrem ab uns engüents, que ma comare portava [la cunyada, Joana Mateu, àlies Matamoros], en los palmells de las mans y en las axelles i demanàrem ajuda al dimoni per a caminar y així anàrem ab lo dimoni devant y arribàrem molt pres perquè caminàrem molt y casi no tocàvem de peus a terra». 

Violant Mateu, Joana Mateu i Francina Vall, àlies Barjaula, van ser penjades davant l’església de Sant Martí de Biure, al Berguedà. 

El 4 d’octubre de 1619 Jacoba Ricarda, àlies Pellissona, d’Alpens, va confessar sota tortura que el dimoni li va proporcionar els pots d’ungüents: «…y jo me untí ab los ungüents dejús les axelles y en ser untada, tota nua, men aní per la xemeneia dient: —Dejús fulla! Dejús fulla! Jom don al dimoni—. Y men anava per los ayres a Pedraforca». 

La cuina de les bruixes, Frans Francken El jove (1610)

Els alcaloides derivats del tropà (atropina, hiosciamina i escopolamina) produeixen sensació d’enlairar-se, al·lucinacions i eufòria, s’absorbeixen molt bé per la pell i es troben a plantes com la belladona, el jusquiam negre i l’estramoni. Per això alguns autors consideren que formaven part dels ungüents i que explicarien les fantasies nocturnes de les acusades. En tot cas, no podem oblidar que descrivien els seus vols sota turment, en un camí sense sortida que portava a confessar allò que els torturadors donaven per cert, i que la gran majoria no es devia haver posat mai cap ungüent per anar a un sàbat.

Bruixes anant al sàbat, Luis Ricardo Falero (1878)

D’altra banda, quan el 1610 la Inquisició de Logronyo va començar els processos de Zugarramurdi i Urdax (Navarra), es van arribar a obrir més de set mil causes. La Suprema hi va enviar l’inquisidor Alonso de Salazar Frías per investigar-ho. Entre moltes altres actuacions, Salazar va fer analitzar els suposats ungüents a diversos apotecaris i tots van determinar que contenien substàncies inerts. El seu informe exhaustiu va fer que el 29 d’agost de 1614 la Inquisició espanyola prohibís la persecució de la bruixeria. 

Però a Catalunya, el descobridor de bruixes Cosme Soler, àlies Tarragó, va fer executar dotze dones a les terres de Ponent durant el 1616. Fregava l’espatlla esquerra de les sospitoses amb aigua beneïda per fer aparèixer la suposada marca del diable, que només veia ell, i aleshores dictaminava que eren bruixes i metzineres. La Inquisició de Barcelona, després d’advertir-li que si reincidia el castigarien amb tot el rigor, el va alliberar el 2 de juny de 1617. Però a finals del 1618 tornava a actuar a Sant Feliu Sasserra, on va determinar que Felipa Gallifa, Montserrada Fàbregas i la llevadora Marquesa Vila eren bruixes i van ser penjades a la forca. 

L’examen d’una bruixa, Thompkins H. Matteson (1852) La creença que quan les dones es feien bruixes el diable els feia una marca, la marca de la bruixa o la marca del diable, va donar peu a la figura del descobridor de bruixes, uns aprofitats que anaven de poble en poble i cobraven uns diners per desemmascarar les suposades bruixes. 

El 10 de gener de 1619, el jesuïta Pere Gil i Estalella, va presentar un memorial al virrei de Catalunya en què denunciava els abusos que es cometien en els processos per bruixeria. Després de diversos intercanvis d’arguments, la mort del rei Felip III (31 de març de 1621), que fou succeït pel seu fill Felip IV, consultes als bisbes catalans… finalment el 1622 la Reial Audiència del Principat va decretar l’alliberament de tots els encausats i es va posar fi a la cacera de bruixes a Catalunya. 

La persecució no es va donar de manera institucionalitzada. Una cacera local es podia desencadenar per l’arribada de notícies o rumors sobre processos que tenien lloc en una altra regió. Aleshores, la seva evolució depenia de l’actitud de les autoritats locals. Si cedien a la pressió popular, o fins i tot n’atiaven el foc, la persecució acabava amb condemnes a mort. El 18 de gener de 1621, des de Gualba van enviar una carta a Hostalric, al doctor Galderic Crestina, en què li deien que se sospitava que hi havia bruixes i demanaven ajut monetari. El doctor Crestina els va contestar que no hi creien, en bruixes, i que si volien jutjar algun sospitós que es paguessin les despeses del seu propi erari municipal. 

Acusada de bruixeria, Douglas Volk (1884)

La misogínia exagerada representada pel Martell de bruixes i els altres tractats afins va abonar el terreny perquè es desencadenés la cacera de bruixes quan una sèrie de circumstàncies van confluir (crisi de religió, crisi econòmica, climatologia adversa…). Durant segles es va proporcionar la base «científica» per establir que la dona era inferior i més dèbil que l’home. Alguns doctors de l’Església la van convertir en dolenta per naturalesa i la van relegar fins a una condició tan vulnerable que, quan el context ho va propiciar, es va convertir en el boc expiatori.

Després de la meva intervenció vaig poder compartir moltes impressions amb el públic mentre fèiem un tast de cava i a alguns els dedicava el meu llibre DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. Entre altres, vaig tenir el gust de conèixer la pintora, gravadora i tapissera Maria Assumpció Raventós, l’enòleg Lluís Ràfols, i el viticultor i enòleg Pere Llopart, de la Cava Llopart, que em va convidar a visitar-la amb la meva família, cosa que farem ben aviat.

Finalment, de part de l’Ajuntament em van regalar un selecció de productes de proximitat de la zona que han estat deliciosos. Va ser una relació entranyable que no va acabar aquí. Lluïsa Sueiro, la regidora, em va demanar si podia repetir la xerrada, però reduïda a la meitat, a la FESTA DE LA GENT GRAN. Hi vaig accedir i el diumenge 26 de març, a les dotze i a la una del migdia, presentava la xerrada en dos torns per a una vuitantena de persones. Després vam dinar junts al restaurant Mirador de les Caves.

Maria Lluïsa Latorre, 2 d’abril de 2017

Dones invisibles, bruixes i guaridores: xerrada al Guinardó

Xerrada sobre DONES INVISIBLES, BRUIXES I GUARIDORES

—Barri del Guinardó, a la Llibreria Cooperativa Rocaguinarda, 9 de març de 2017. 

Per commemorar el Dia Internacional de la Dona, la Cooperativa Cultural Rocaguinarda em va convidar a fer una xerrada sobre els meus llibres DE SUSQUEDA A TÜBINGEN i DONES INVISIBLES. Al seu local, a més de llibres hi pots trobar productes de consum responsable com aliments, joguines i cosmètics ecològics. 

Encara que vaig fer referències a algunes dones invisibles, com la guaridora JACOBA FÉLICIÉ, que el 1322 va ser jutjada a París per practicar la medicina il·legalment, vaig centrar la presentació en la cacera de bruixes i, entre altres, vaig parlar del CONCEPTE ACUMULATIU DE LA BRUIXERIA. A partir del segle XV, l’acumulació de tradicions anteriors relacionades amb els maleficis, la persecució de l’heretgia (càtars, valdesos…), la identificació de criatures mitològiques com sàtirs i faunes amb diables, i la creença en diversos esperits nocturns que poden entrar a les cases i fer mal, va portar a creure que existia un nou crim, el de la bruixeria. 

Sàtir i nimfa, gravat de la col·lecció eròtica Lascivie, d’Agostino Carracci (c. 1590 – 1595) Sant Agustí (IV-V) havia afirmat que només Déu tenia poder sobre la Terra. Sant Tomàs (XIII), en canvi, va admetre que el diable també hi podia actuar i mantenir relacions sexuals amb els humans. Això va donar la base perquè la inofensiva fetillera medieval es convertís en la bruixa maligna que, confabulada amb el diable, conspirava contra la cristiandat. 

La primera gran onada repressiva de la cacera de bruixes va tenir lloc a la segona meitat del segle XV, però ja s’havien produït alguns processos a les regions alpines de França i Suïssa en les dècades de 1420 i 1430. A Catalunya hi va haver una actuació molt primerenca contra la bruixeria: el 1424 els prohoms de la Vall d’Àneu van fer un document civil en què és el primer delicte que s’hi regula. Són les ordinacions de les valls d’Àneu i s’hi condemnen «els crims comesos per homes i dones que anaven de nit amb les bruxes al boc de Biterna, jurant-li homenatge i renegant el nom de Déu, assassinant infants i provocant la malaltia i la mort dels seus veïns per mitjà de maleficis i metzines». Es tracta de la primera legislació contra la bruixeria documentada a Europa. 

El primer document civil a Europa que va legislar i condemnar el nou crim de la bruixeria es va forjar el 1424 a la Vall d’Àneu.

El nou concepte de la bruixeria va ser expressat en tractats que van tenir molta difusió gràcies a la impremta. Les seves descripcions detallades dels sàbats i de les pràctiques de les bruixes hi van donar veracitat. Com també les il·lustracions, com es pot veure en aquesta miniatura del Tractat contra la secta valdesa (c. 1460), del teòleg Jean Taincture: 

Però el manual que resultaria més letal va ser el Malleus Maleficarum (martell de bruixes). Els autors, els dominicans alemanys Krämer i Sprenger, havien actuat d’inquisidors perseguint les bruixes a diferents regions de l’Imperi alemany. Les descripcions dels nombrosos casos, explicats en primera persona, que van fer en aquest llibre, publicat per primer cop el 1486, van contribuir a donar-hi credibilitat. Fins al 1520 se n’han identificat 30 reimpressions. Tot i així, la seva actuació va generar moltes resistències entre les autoritats locals, tant civils com eclesiàstiques, i a partir del 1520, coincidint amb una disminució de les publicacions i reimpressions d’aquests tractats, la cacera es va moderar a tot Europa i es va mantenir amb molt baixa intensitat fins al 1580. 

A la dècada del 1580 es va iniciar un segona onada repressiva que fins a l’any 1650 va ser molt cruenta i encara es va allargar fins al 1750. Es calcula que unes cent deu mil persones van ser processades a Europa i unes seixanta mil executades, la majoria dones. Aquesta segona onada va coincidir amb la reedició dels tractats sobre bruixes i la publicació d’obres noves. Com l’obra Disquisitionum Magicarum (1593), del jesuïta Martín Delrío: 

Fins aquí només ha estat un extracte de tota la xerrada. A les entrades de Capellades, Vic i Subirats hi comento altres aspectes del terrible fenomen repressiu que va ser la cacera de bruixes de l’edat moderna. 

Maria Lluïsa Latorre, 30 de març de 2017

De Susqueda a Tübingen: xerrada a Vic

Xerrada sobre LA CACERA DE BRUIXES a la ciutat de Vic   

—VIC, a l’Escola d’Art, 17 de novembre de 2016.

Organitzat pel Col·lectiu Feminista Adona’t per commemorar el 25 de novembre, el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones.

adonat_bruixesLa presentació de l’Asun i la bona assistència de públic van ser un bon estímul per encetar la xerrada sobre el fenomen repressiu de la cacera de bruixes. Entre altres qüestions vaig parlar de la visió del cos de la dona a l’edat mitjana, en què es considerava l’úter una mena de fera que feia les dones més vulnerables. Aquesta visió es va mantenir fins al segle XVII.  

 

Noia davant el mirall, Tiziano (c. 1515) 

Com a la Grècia clàssica, a l’úter se’l seguia culpant de les malalties de les dones. La menstruació va passar a ser matèria enverinada, la dona era un ésser acostumat a viure amb el seu propi verí que expulsava regularment. A la menopausa li contaminava tot el cos i podia provocar mal d’ull. La dona embogida pel seu úter incontrolat s’assimilaria a la bruixa arrossegada per la seva debilitat a mantenir relacions amb el diable.

John Dee fent un experiment davant la reina Elizabeth I, John Gillard Glindoni (1913). Tant a l’edat mitjana com a l’edat moderna la creença en la màgia no entrava en contradicció amb la ciència. John Dee va ser un cèlebre mag anglès que també era matemàtic, astrònom, astròleg i alquimista

John Dee fent un experiment davant la reina Elizabeth I, John Gillard Glindoni (1913) 

Un altre punt important era explicar que tant a l’edat mitjana com a l’edat moderna la màgia no entrava en contradicció amb la ciència, sovint se superposaven perquè els límits eren molt tènues. Es distingia entre la màgia superior (astrologia, nigromància i màgia natural) i la màgia inferior, que era la fetilleria. Toledo era considerat com un dels grans centres de la màgia superior. John Dee (1527 – c. 1608) va ser un cèlebre mag anglès que també era matemàtic, astrònom, astròleg i alquimista.

Pel que fa a les fetilleres, se les acusava —per tant se les creia amb poder— de trobar objectes perduts o robats, de fer maleficis, filtres d’amor, lligadures que portaven a la impotència (segons el testimoni de les acusades, però, l’encanteri dels nusos o lligadures més aviat es feia servir perquè un home se sentís irresistiblement atret per una dona), sortilegis per tenir fills, metzines, herbes abortives, amulets… En tot cas, a l’edat mitjana rebien càstigs lleus (dejunis i penitències) i no se les creia amb poder per fer mal. 

Mentre em documentava per escriure De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, anava prenent força la idea que, en plena cacera de bruixes, les fetilleres que es dedicaven exclusivament a les pràctiques màgiques gairebé no havien estat perseguides. Kurt Baschwitz, autor del llibre Bruixes i processos per bruixeria, explica que aquestes ancianes, a qui s’atribuïen coneixements i facultats sobrenaturals, no van ser víctimes dels perseguidors de bruixes. Com que tot el que se’n sap es basa en l’imaginari popular i en els documents medievals dels judicis vaig fer un petit treball de recerca per oferir-ne un perfil coherent: 

  • Eren dones de classe humil i analfabetes. 
  • Havien nascut amb el seu poder, heretat de la mare i l’àvia, i el seu coneixement no accessible a tothom els havia estat transmès de manera oral. 
  • Les seves creences eren en una esfera privada i secreta, el seu sistema de valors no seguia el de la moral dominant, no el contravenia, sinó que en prescindia; creien en tot i no creien en res, es pot dir que eren amorals.  
  • Admetien una lògica quotidiana i una altra d’un altre món: vivien entre el món quotidià i un món paral·lel invisible per als altres, amb el qual es podien connectar. 
  • Per a elles la màgia era un art pràctic encaminat a un objectiu directe i definit.
  • Malgrat que estaven convençudes dels poders naturals de la seva ànima, recorrien a forces ocultes per aconseguir el seu propòsit. 
  • Per assolir l’èxit podien invocar el poder de Déu, encara que fos per fer un malefici.
  • Un cop a l’any havien de renovar els seus poders. 

El cercle màgic, John William Waterhouse (1881) 

Entre les dones encausades per bruixes trobem moltes ancianes i vídues, guaridores, llevadores, serventes, pageses, cuineres i mainaderes. Les culpaven de participar en els sàbats, adorar i copular amb el diable, provocar tempestes, males collites, plagues, malalties, accidents, impotència en els homes, esterilitat en les dones, matar bestiar, sacrificar nens per oferir-los al diable… 

Instantània del públic assistent a la xerrada

Les acusades per bruixeria també van tenir defensors. L’any 1565 l’humanista Fuglino de Basilea denunciava: «¡A quines aberracions ha arribat la nostra època! Estem tan depravats com per tremolar davant les ancianes treballadores, miserables i humils amb les seves escombres, pots i parracs vells, per no dir una altra cosa. ¡Ai, ai de la sanguinària vergonya! Els mags i els que elaboren verins, els deliberadament aliats del diable són en llibertat, mentre que les miserables velles, anomenades bruixes… van a parar a la foguera.» 

Aquesta entrada es complementa amb la Xerrada a Capellades 

Maria Lluïsa Latorre, 21 de novembre de 2016

De Susqueda a Tübingen: xerrada a Capellades

Xerrada sobre la cacera de bruixes i el meu llibre De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa al municipi de Capellades: 

—CAPELLADES, a la Biblioteca El Safareig, 17 de maig de 2016 

Coincidint amb el centenari del naixement de l’escriptor Roald Dalh, autor d’obres com Les Bruixes o Charlie i la fàbrica de xocolata, des de les biblioteques de l’Anoia es va impulsar una iniciativa molt original: donar màxim protagonisme a les bruixes. 

Cacera_Capellades

A Capellades, per reforçar la iniciativa es van programar dues activitats per a infants, els dies 24 i 26 de maig, i una dirigida al públic adult: la presentació del meu llibre De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa en què explico la vida d’una guaridora a l’entorn del 1600 que serà acusada de bruixa.

Quan vam arribar a la biblioteca ens va rebre amb molta simpatia la directora, Marta Camps. A poc a poc va arribar un públic majoritàriament femení i molt interessat pel tema. A continuació unes pinzellades de la xerrada: 

La primera diapositiva plantejava la següent pregunta: ¿Per què al llarg de l’edat moderna (1450 – 1750) es va creure que «el mal conviu amb nosaltres, és dona i se l’ha d’exterminar»? 

Crystal_ball

The Crystall Ball, John William Waterhouse (1902)

Per explicar el fenomen de la cacera de bruixes vaig retrocedir fins a les venus paleolítiques i la consideració que es tenia de la dona a la Grècia clàssica. Deia Aristòtil sobre el cos femení: «Aquest cos, dotat d’un cervell més petit que el de l’home, és inacabat com el d’un nen i és mancat de semen com el d’un home estèril. Malalt per naturalesa, es constitueix més lentament a la matriu, a causa de la seva debilitat tèrmica, però envelleix més ràpidament […]. Tot això, perquè les femelles són per naturalesa més dèbils i més fredes, i s’ha de considerar la seva naturalesa com un defecte natural.» En el sistema aristotèlic la dona sempre és vista com el defecte, la imperfecció sistemàtica respecte a un model, el masculí, cosa que la fa inferior i inadequada per a la vida pública. 

DE LA SUBMISSIÓ A L’ODI. Des del segle II trobarem multitud de cites misògines dels pares de l’Església  que denigren la dona:  

tertulia

Tertul·lià (segle II – III): «Dona, hauries d’anar sempre de dol i vestida amb parracs, oferint, a les mirades de tots, els teus ulls plens de llàgrimes de penediment, per fer oblidar que vas fer perdre el gènere humà. Dona, ets la porta de l’infern.»  

Thesaurus bizantí del segle XIII, contestant a la pregunta, ¿què és dona?: «És simplement l’amiga i òrgan del dimoni, la font de tot mal, una bèstia salvatge i desvergonyida, una serp verinosa, un magatzem de brutícia, una trampa sexual que és insaciable.» 

Sant Albert el gran (1206 – 1280)                     

Sant Albert el gran (segle XIII): «Les velles que encara tenen les seves menstruacions i algunes que ja no la tenen regularment, si miren els nens petits ajaguts al seu bressol els inoculen verí per la vista…» 

LES DONES EXCLOSES DE LES UNIVERSITATS. Amb l’inici de les universitats modernes, durant el període que va del segle XII al XVI es va organitzar i consolidar un sistema mèdic oficial que va excloure les dones dels estudis de medicina i només va deixar a les seves mans l’exercici de l’obstetrícia. 

ginecologa

El monopoli dels homes va abocar les dones a fer una medicina clandestina. No era una pràctica competitiva ni excloent, era una medicina paral·lela a l’oficial que cobria les necessitats de les classes més humils i de les comunitats rurals aïllades que no comptaven amb metges. 

llevadora_XVI

L’activitat principal de les guaridores era l’obstetrícia, però també administraven remeis i tractaven malalties; no hi havia uns límits definits entre guaridora i llevadora. Com tampoc entre guaridores i fetilleres perquè tant les unes com les altres s’ajudaven de mitjans màgics. 

LA NOVA FORMULACIÓ DE LA BRUIXERIA. Sant Agustí (segles IV i V) havia afirmat que només Déu tenia poder sobre la Terra. Sant Tomàs (segle XIII), en canvi, va admetre que el diable també hi podia actuar i mantenir relacions sexuals amb els humans. Això donarà la base perquè la inofensiva fetillera medieval es converteixi en la bruixa maligna que confabulada amb el diable conspira contra la cristiandat. Aquest nou concepte va ser expressat en tractats que van tenir molta difusió gràcies a la impremta. Les seves descripcions detallades dels sàbats i de les pràctiques de les bruixes hi van donar veracitat. 

Diana i les seves nimfes sorpreses pels faunes, Rubens (1639-40)

Diana i les seves nimfes sorpreses pels faunes, Rubens (1639 – 40) L’existència d’orgies amb amuntegament de cossos nus, sexe, desordre i embriaguesa no era un fet aliè a l’imaginari popular ni als erudits de l’edat moderna. Al Renaixement trobem pintures amb el tema de les nimfes, els faunes, les bacants i els sàtirs que anaven al seguici de Bacus… En l’estereotip del sàbat conflueixen idees de la classe dominant, elaborades i expressades en diversos tractats, i elements folklòrics del poble. La idea del sàbat era a la ment del perseguidor, però també a la de l’acusada. 

Fragment del Malleus maleficarum (martell de bruixes) dels dominicans Krämer i Sprenger publicat el 1487: «Però com que en aquests temps aquesta perfídia es troba amb més freqüència entre les dones que entre els homes, com bé ho sabem per experiència, si algú té curiositat per saber-ne la raó, podem afegir, a allò que ja s’ha dit, el següent: que com que són més dèbils de ment i de cos, no ha d’estranyar que caiguin més fàcilment sota l’encís de la bruixeria.» 

El primer cicle repressiu de la cacera de bruixes va tenir lloc a la segona meitat del segle XV. A partir del 1520 la cacera es va moderar, però a la dècada del 1580 es va iniciar un segona onada repressiva que fins a l’any 1650 va ser molt cruenta. Es calcula que unes cent deu mil persones van ser processades a Europa i unes seixanta mil executades, la majoria dones. 

torturadaGUARIR ELS COSSOS I ASSERENAR ELS ESPERITS. Paral·lelament a la medicina oficial es va practicar una altra mena de coneixement del cos i de l’esperit. Però aquestes guaridores expertes, tan lligades a la vida i a la mort, feien por; en feien les seves mans, la seva mirada i la seva ment. Es creia en el seu poder sobre la vida i la mort, per suscitar o esvair amors i per endevinar el futur. Moltes guaridores van ser sospitoses de fetilleres perquè se les creia capaces de donar i prendre l’amor i la vida. I a finals de l’edat mitjana es van convertir en sospitoses de bruixeria.  

Magdalena penitent, Georges de La Tour (1640)

Magdalena penitent, Georges de La Tour (1640)

Perquè es donés la cacera intensiva de bruixes va ser necessari que la classe dirigent cregués que el delicte es practicava a gran escala, que un gran nombre de bruixes rebutjava per complet la fe, que es tractava d’una secta organitzada d’adoradors del diable i que es posava en perill la civilització cristiana. La classe dirigent va traslladar les seves pors a les classes populars i la idea que la bruixa practicava màgia nociva i pactava amb el diable es va anar fent lloc en l’imaginari popular. I pràctiques que anys enrere havien provocat petites penes, van portar moltes dones a la tortura i a la mort. 

Jean Bodin (c. 1530 – 1596), un erudit i pensador polític prestigiós, va ser un dels promotors de la cacera de bruixes. El 1580 va publicar el llibre Démonomanie des sorcies, en el qual afirmava: «Encara que a les bruixes se les torri i cogui a foc lent, mai no serà un càstig excessiu ni tan terrible com el turment que Satanàs ha preparat per a elles en aquest món, per no parlar dels sofriments eterns que les esperen a l’infern…»

Durant segles es va proporcionar la base «científica» per establir que la dona era inferior i més dèbil que l’home. Alguns doctors de l’Església la van convertir en dolenta per naturalesa i la van relegar fins a una condició tan vulnerable que, quan el context ho va propiciar, es va convertir en el boc expiatori.

FINAL DE LA CACERA. Al segle XVIII la cacera es va acabar, però va continuar la reculada de la participació social de la dona, els metges van prendre el monopoli de la salut i fins i tot van desplaçar les llevadores i les van convertir en les seves subordinades.

Les dones van haver de lluitar molt per conquerir el dret a estudiar a les universitats. A Espanya, l’accés de les primeres joves als estudis universitaris no es va produir fins a la dècada del 1870. Precisament va ser la Facultat de Medicina de Barcelona la que va admetre aquestes heroïnes.  

Dolors Aleu Riera (1857 – 1913)

Dolors Aleu Riera (1857 – 1913)

Les dues primeres que es van llicenciar i van obtenir el doctorat van ser Dolors Aleu Riera i Martina Castells Ballespí. 

Martina Castells Ballespí (1852 – 1884)

Martina Castells Ballespí (1852 – 1884)

Mentrestant, el 74% de les dones de Barcelona eren analfabetes. 

Maria Lluïsa Latorre, 30 de maig de 2016

De Susqueda a Tübingen: opinions

Paula_2

DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA

OPINIONS DE LECTORES I LECTORS. Per respectar-ne l’anonimat només apareixen les inicials del nom i cognoms, el sexe i l’edat: 

—LLMV ♂ (58): He gaudit molt del teu llibre, i encara que explica una història dramàtica, hi ha moments que et fa riure, i tot relatat amb un ritme trepidant. És molt bo i s’hauria de vendre a cabassos. (maig del 2016) 

—NPA ♀ (50): Hola Lluïsa, finalment m’he llegit De Susqueda a Tübingen! I m’ha agradat. L’he trobat ben escrit, es llegeix molt bé i la Paula és un personatge molt maco. El que m’ha agradat molt és la recreació que fas de com funcionava el món de la medicina. Perquè ara ens sembla la mar de natural, però fins fa quatre dies la gent no tenien el CAP al costat i bé s’havien d’espavilar. (juliol del 2015) 

—EJM ♀ (37): Amb molta humilitat m’atreveixo a escriure’n quatre ratlles i ho faig perquè crec que la història de la Paula s’ho val. Gràcies per aquesta novel·la tan meravellosa, plena de sentiments però també de reivindicacions. M’admira moltíssim com aquesta història transmet la innocència, la felicitat i la curiositat d’una nena, però també la tristor, la impotència, la ràbia, la incertesa, l’atreviment i la seguretat d’una noia, i la valentia, la dedicació, la saviesa i l’amor d’una dona que és capaç de vèncer una vida plena d’obstacles gràcies a la seva bondat. Quina sort que aquest llibre hagi passat per les meves mans! (16 de febrer 2012) 

—PAS ♀ (26): El passat mes  d’octubre vas venir a presentar el teu llibre «Dones Invisibles» a la Vocalia de Dones de Vista Alegre (Mataró). Aquell mateix dia ens vas fer un altre bon regal: el teu llibre «De Susqueda a Tübingen». Vaig ser la primera a agafar-lo i el vaig començar a llegir després d’acabar el que estava llegint en aquells moments. M’ha acompanyat durant els esmorzars dels darrers mesos, on aprofitava per llegir un capítol entre glop de suc i torrada. Avui l’acabo d’enllestir i he de dir que m’ha agradat molt la història de la Paula, la seva força i valentia, però sobretot com has tractat tot tipus de temes, des dels més polítics i socials, fins als més emotius i fins i tot sexuals. Serà un d’aquells llibres a recomanar, sense dubte! (8 de gener 2012) 

comenta

Al meu estudi, abril del 2010

—RCC ♀ (62): No  m’he oblidat d’aquella tertúlia [club de lectura a la Biblioteca Antoni Pladevall i Font, Taradell, 24 de novembre de 2011], en especial, de la persona – escriptora, ni tampoc puc oblidar el contingut del llibre i de l’estil. Encara que hagués durat una hora més no hauríem acabat de fer-te’n més comentaris. És del llibres que requereixen una segona lectura, subratllar detalls per copsar i interioritzar  els  diferents matisos. Personalment vaig trobar, en ell, una gran humanitat, tendresa i…, no acabaria. Valdria la pena fer un: tu a tu. (11 de desembre 2011) 

—TGR ♂ (51): He llegit la teva novel·la i m’ho he passat de conya. Una història apassionant amb tots els ingredients per fer de la novel·la una autèntica joia. Trepidant, apassionant, plena d’intriga i d’emocions intenses. (1 d’agost 2011) 

—AGFM ♀ (55): Creo que lo tuyo, por ahora, es el ensayo, porque la novela no está bien lograda; la leí y me hizo gracia porque es fresca y clara como tú, pero carece de solidez narrativa, quizá porque te falta ponerte como modelo a los grandes autores, no a la literatura comercial. (20 de juliol 2011

—Club de lectura a la Biblioteca de Tona: Estava pendent d’escriure’t perquè a hores d’ara encara rebo comentaris de lectors/es que van estar tant contents amb la teva xerrada. Mira si va tenir èxit, que no he fet cap gestió per donar els teus llibres a la Xarxa perquè en tinc molts de deixats! Sense anar més lluny ahir va venir una senyora que havia llegit el teu primer llibre i que li havia agradat tant, tant, que quan va saber que havies vingut a la Biblioteca, va venir corrents a buscar el segon. A més va dir que era una llàstima que no el tinguéssim perquè de segur que tindria també molt d’èxit, fins i tot va comentar que te l’haurien de reeditar! (1 de juliol 2011) 

N_Tubingen

Una lectora amb el llibre i la ciutat de Tübingen de fons (gràcies, Núria!), maig del 2011

—SAC ♀ (72): Estimada, ahir al vespre vaig acabar el teu «De Susqueda a Tübingen». Estic impressionada pel teu saber d’història, de medicina tradicional, d’herbes remeieres, de costums de dones, de bruixes! Per com escrius i et mous entre una colla de protagonistes. Pel sentit del deure i de l’ètica que desprèn. Per la llibertat de la protagonista. Per l’art d’estimar fet explícit amb tanta delicadesa, etc. Vaig començar-lo i no l’he deixat fins acabar de llegir-lo. M’ha enganxat i m’ha agradat molt. Com em desitges a la dedicatòria, la Paula m’ha arribat al cor. Et felicito. (14 de juny 2011) 

—NBP ♀ (62): El teu llibre em va entusiasmar, ja li vaig dir a en Joan. La personalitat de la Paula em va impressionar, i la forma en què defenses les dones també. Per això aquest nou llibre [Dones invisibles] amb la història de tantes dones, que segurament mai se’ls ha reconegut, em crida molt l’atenció. (maig del 2011) 

—MUS ♀ (38): Que tinguis un molt bon dia de Sant Jordi. Segur que estaràs molt enfeinada. Acabo de fer-me una fart de plorar. Sí, amb les tortures i les injustícies que la malevolència va practicar a la Paula, com a representació de tantes i tantes dones i també homes de bona fe. Estic en aquell punt del llibre en què un cop finalitzat no pares de donar-li voltes i més voltes. Aquest, penso jo, és l’èxit dels escriptors. (22 d’abril de 2011) 

—SAC ♀ (45): Recomano llegir aquesta novel·la perquè, malgrat la foscor, la crueltat, la pobresa, la ignorància del món que s’hi relata, en ella s’hi expressa i s’hi transmet aquest desig d’abastar un món màgic i reparador, un món de pau i d’harmonia. I és així com jo m’he sentit després de llegir-la: reparada i en pau. (10 de març 2011) 

—FPL ♂ (57): Ja he acabat de llegir la teva novel·la, és que jo sóc un poc retardat. La lectura m’ha fet companyia molts dies, abans d’anar dormir. M’ha agradat molt, tens una forma molt amena i afectuosa d’escriure, que fa que visquis els personatges! A més, per mi també em porta records i evocacions de quan era petit, dels paisatges de Rupit, l’Esquirol, i tot el Collsacabra, i els noms dels personatges, fins i tot una Pallejana! (24 de febrer 2011) 

—JTS ♂ (68): Després de llegir les peripècies de la Paula he arribat a la conclusió que l’autora és una persona amb una gran càrrega emotiva, fidel defensora de les llibertats i la justícia, però sempre al servei dels més desvalguts. Valenta en la narració i de sentiments sincers. Lluïsa, estic molt content que hagis escrit aquesta història, perquè, ja comença a ser hora que els fets s’expliquin amb tota la seva cruesa igual com varen succeir. Encara que moltes de les humiliacions i escarnis de l’època, i fins i tot del segle XIX, començaments del XX, sobrepassaven amb escreix les de la Paula. Enhorabona, espero que aquesta història sigui el primer graó que comenci a desmuntar la teoria (d’intel·lectuals de primera fila) que aquestes històries son fruit de ments desequilibrades o persones incultes —com per exemple, que les mal anomenades bruixes varen deixar d’existir quan va arribar el corrent elèctric—. Gràcies per la Paula! (6 de setembre 2010) 

—MVB ♀ (56): De Susqueda a Tübingen transcorre durant gairebé 40 anys de la seva protagonista, Paula Krüger. La Maria Lluïsa Latorre en fa un relat fluid, àgil, que salta de Catalunya a Baden-Württemberg contextualitzant amb facilitat dues cultures ben diferents però sovint paral·leles en els prejudicis i les supersticions. M’ho he passat molt bé llegint la novel·la, i he arribat a travar una autèntica complicitat amb la Paula i el seu compromís amb la compassió, la llibertat i el lliure albir. Felicitats, Maria Lluïsa! (20 d’agost 2010) 

—ABF ♀ (50): Em varem regalar el teu llibre i m’ha encantat. He gaudit molt de la lectura i l’he trobat molt amè. Penso que tens molta imaginació i fas que la lectura ens engresqui a dins la història que ens expliques. Només et volia felicitar i encoratjar-te a què continuïs escrivint. (9 d’agost 2010) 

—ASM ♀ (43): Abans de res, felicitar-te per la presentació del teu llibre al Barri Gòtic de Barcelona i desitjar-te’n moltes més per fer possible que molts més lectors gaudeixin i visquin, com ho estic fent jo, el món de la Paula, ple d’aventures, informació històrica, trames romàntiques, poesia, colors i paisatges que tan bé hi descrius. També comentar-te que estic patint molt: primer, perquè em veig a venir el pitjor sobre si acusaran la Paula o no i, segon, perquè cada dia veig que falten menys pàgines per acabar el llibre, i cada dia llegeixo més a poc a poc per si així s’allarga i s’omple de més pàgines; em consolo pensant que quan l’acabi el tornaré a llegir i així, amb l’excusa que estic treballant amb la recerca de l’ofici de les dones remeieres, podré descobrir nous secrets i més informació sobre la novel·la. Sincerament: M’ENCANTA! (3 d’agost 2010) 

—CCV ♀ (50): La història de la Paula és una història molt romàntica que m’ha atret des del principi del llibre fins al final. Està situada en un marc geogràfic que conec bé i per això m’agrada. La novel·la està basada en uns fets històrics verídics i la Maria Lluïsa retrata molt bé l’època històrica on ha situat el personatge. M’ha agradat molt la manera de ser de la protagonista, una dona molt avançada per la seva època, forta, culta, molt liberal i sobretot molt apassionada i molt feminista. Els personatges estan molt ben lligats i en un moment o altre els personatges secundaris es converteixen en protagonistes, com és el cas d’en Felip, el primer amor de la Paula, o bé la Palmira, la bruixa de la cabanya. Les descripcions dels llocs i ambients són excel·lents. I ja no cal dir totes les explicacions en medicina… Vaig pensar que la història acabaria malament, però em va agradar molt el final tan romàntic. Només he de dir que potser hi ha un excés de personatges secundaris, és clar que la novel·la és molt llarga, però quan vaig llegir-ne la relació que hi havia al final, d’alguns ja ni me’n recordava. (2 d’agost 2010) 

—MMV (82): És una obra de lectura amena, personatges sòlids i una protagonista entranyable, un argument que atrapa, aventures amb moments trepidants, moments emotius, alguns tocs de misteri i un final ben resolt, és a dir, té tots els ingredients de les bones novel·les. (1 d’agost 2010) 

—SLL ♀ (59): No he parat fins que m’he acabat la novel·la. Moltes gràcies per saber endinsar-nos en aquest món tan tenebrós de la cacera de bruixes. Jo reivindico la nostra condició de bruixes, totes ho som d’alguna manera, en el millor sentit del terme. Et felicito per la teva valentia en el tractament de les qüestions de sexe, ets clara i directa. Quant al personatge de l’heroïna, tota l’estona estava pensant… «ai, que la penjaran… no, la Paula, No!». Un altre aspecte destacable és la il·lustració dels temes mèdics. Es nota que ets una metgessa (potser hauries estat una Paula en el segle XVI). Res més, encoratjar-te perquè continuïs endavant. (31 de juliol 2010) 

—JSM ♂ (49): M’ha agradat molt, té molt bona lectura, de seguida et capta l’interès, la protagonista ha de viure moltes aventures i és molt feminista en el sentit més positiu del terme. Penso que el teu llibre guanyaria molts premis si el presentessis als concursos de literatura. (20 de juliol 2010) 

—IOC ♀ (58): La història de la Paula m’ha entusiasmat, la vaig llegir en un temps rècord. També et vull dir que tens molta imaginació. Ah, i com a historiadora puc garantir que l’obra està molt ben documentada. Per últim, la protagonista sembla inspirada en una guaridora contemporània que m’agradaria presentar-te. Et vaig felicitar pel teu primer llibre, que he llegit dues vegades, doncs ara hi torno! (16 de juliol 2010) 

—IVP ♀ (46): Es llegeix molt bé, la trama està molt ben travada, les dades reals estan molt ben introduïdes i no entorpeixen la ficció, al contrari, la història és molt emocionant i el desenllaç m’ha agradat molt, paga molt la pena. (19 de juny 2010) 

—JCS ♀ (75): Només començar ja m’ha enganxat i l’he llegit amb molt interès i emoció, fins i tot alguns trossos m’han fet plorar. El final m’ha agradat molt i desitjo que arribi a molta gent. (10 de juny 2010) 

—AYCG ♂ (68): El llibre és de lectura molt amena i la història m’ha agradat molt, a més, m’han fet molta gràcia alguns paral·lelismes entre la meva vida i la de la protagonista: Jo visc a Sau, que és molt a prop de Susqueda i, per altra banda, la Paula aprèn la medicina oficial a la ciutat de Tübingen i jo vaig estudiar a la veïna ciutat de Reutlingen. (5 de juny 2010) 

—Maria Lluïsa del Río: Felicitacions per la teva novel·la! M’ha agradat i interessat molt, ara et faig un petit avenç i em comprometo a fer un comentari més ample en el meu bloc, així com a difondre-la a través de la xarxa. És interessant pel tema, el tractament, la prosa clara, concisa, la capacitat de transmissió d’una etapa de la història de la societat i del paper de les dones, tan oblidat i desconegut, d’aquí el seu valor i interès. Enhorabona i tant de bo creixi l’interès per d’altres dones i col·lectius, en especial el mèdic. Rep una forta abraçada i tot el meu reconeixement, intel·lectual i humà. Salut i creativitat feminista. (3 de juny 2010) 

ENTRADA ACTUALITZADA el maig del 2016 

De Susqueda a Tübingen: clubs de lectura

—TARADELL, club de lectura a la Biblioteca Antoni Pladevall i Font, 24 de novembre de 2011 

Si el club de lectura del mes de juny a Tona va ser tot un èxit, no es pot dir menys del club de lectura de Taradell. Més d’una trentena de persones van acudir i van seguir amb interès la xerrada col·loqui sobre el llibre que es va organitzar amb el suport del Pla d’Igualtat de la Mancomunitat La Plana. 

24N 2011Taradell

Vaig tenir la satisfacció d’escoltar que els havia agradat molt i em van regalar unes hores més de plenitud i felicitat a la meva vida. També hi vaig tenir el gust de conèixer la poeta Rosa Codina. En fi, un vespre magnífic. 

—TONA, club de lectura a la Biblioteca Caterina Figueras, 20 de juny de 2011 

L’afluència de més de vint lectores i lectors a la biblioteca de Tona per comentar amb mi el llibre DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA va ser una grata i agradable sorpresa, i comprovar el seu interès pel llibre i per les meves explicacions, una experiència inoblidable.

Per fer-vos una idea de com va ser la reunió podeu mirar el petit reportatge del vint-i-dos de juny a la Revistona.cat: 

http://www.larevistona.cat/main.asp?opc=0&codi=1004200

Comença amb el titular: Èxit de participació al club de lectura de la biblioteca Caterina Figueras. Crec que no cal afegir més.

Maria Lluïsa Latorre

De Susqueda a Tübingen: presentació a Reus

—REUS, al Centre de Lectura, 18 de març de 2011 

El divendres 18 de març a les vuit del vespre, Daniel Pi va fer la presentació de la novel·la DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA al Centre de Lectura de Reus. En un discurs molt interessant i amè, va desgranar per a l’audiència unes quantes reflexions que la novel·la li havia suscitat, com també en va remarcar la vigència de molts elements i successos, tot i que la història transcorre en els segles XVI i XVII. 

Daniel Pi i Maria Lluïsa Latorre durant la presentació de la novel·la De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa

Daniel Pi i Maria Lluïsa Latorre

Per la meva part, vaig parlar del context històric de la cacera de bruixes, de com hi va influir la forta misogínia que venia de segles anteriors i, sobretot, vaig donar un gran protagonisme a les víctimes de la cacera. 

Durant la xerrada vaig aclarir que no va ser la Inquisició qui va liderar la persecució de la bruixeria, una creença errònia molt estesa. Majoritàriament la van dur a terme els poders civils i locals. La cacera de bruixes no es va donar de manera lineal: notícies o rumors sobre processos d’una regió podien precipitar l’inici en altres, i la seva evolució depenia de la mentalitat de les autoritats locals i les pressions a què es trobaven sotmeses. 

bathory-5

Imatge de la pel·lícula Báthory (2008), del director eslovac Juraj Jakubisko. A Europa, les persones condemnades a mort per bruixeria eres cremades vives, però a Catalunya i Anglaterra eren penjades a la forca.  

Per exemple, el dia divuit de gener de 1621 des de Gualba van enviar una lletra a Hostalric, dirigida al doctor Galderic Crestina. Li feien saber que se sospitava que hi havia bruixes i demanaven ajut monetari per iniciar una persecució. Als pocs dies el doctor Galderic va contestar al batlle de Gualba que no hi creien, en bruixes, i pel que fa als diners que no els n’enviarien, i que si volien jutjar algun sospitós que es paguessin les despeses del seu propi erari municipal. És possible que això aturés la cacera a Gualba. Cosa que em porta al motiu de situar la trama entre Susqueda i Tübingen. Buscava dos llocs on s’havia actuat de manera diferent. A la ciutat de Tübingen no hi va haver persecució de bruixes; només una dona hi va ser condemnada i executada per bruixa el 1505. En canvi a Susqueda, poc abans del deu de juny de 1619 van penjar a la forca dues dones, Joana Trias, vídua de Pere Genís Masgrau, i Eufrasina Puig de Rajols, vídua de Gabriel Puig de Rajols. 

Després de la presentació ens vam reunir unes quantes persones per anar a sopar i vaig descobrir dues doules en el grup. Les doules són dones que acompanyen i donen suport emocional i físic a altres dones durant l’embaràs, el part i després del part. Mentre menjàvem va ser molt enriquidor escoltar la seva experiència com a doula. 

Maria Lluïsa Latorre, 11 d’abril de 2011 

De Susqueda a Tübingen: presentació a Vilafranca

Vilafranca_S

—VILAFRANCA DEL PENEDÈS, a la Biblioteca Torras i Bages, 10 de març de 2011 

La presentació a Vilafranca va anar a càrrec de l’Àngels Dalmau i la Sílvia Amigó i… va ser de somni. Em vaig sentir tan afortunada que, perquè entengueu en quin estat de gràcia em vaig quedar, us transcric les paraules de la Sílvia Amigó: 

Després d’aquesta intervenció de l’Àngels Dalmau, que ens ha situat històricament la novel·la que presentem, dir-vos que, personalment, em fa una il·lusió molt especial ser avui aquí.

Tots sabem que a la vida, quan obrim les portes als esdeveniments, sempre hi apareixen nous coneixements i amb ells les noves coneixences. Farà gairebé més de dos anys, a través d’un correu electrònic, vaig tenir coneixement de la Maria Lluïsa. Ella em demanava permís per incloure un poema de la meva tieta en un dels seus articles virtuals sobre dones invisibles que setmanalment publicava i enviava a les persones que ho desitjàvem. L’editor del llibre de poemes de la meva tieta li havia passat la meva adreça i ella, amb la delicadesa que la caracteritza, s’adreçava a mi per demanar-me’n permís. Això, s’hagués pogut quedar aquí com tantes i tantes altres coses que tenen un incipient i atzarós inici i un fulminant desenllaç, però no, m’adono desprès de llegir la novel·la De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, que les coses amb la Maria Lluïsa no funcionen així. Quan ella troba un tresor el comparteix, quan ella intueix una nova amistat la cuida i la conserva, i quan durant anys i anys cova una idea, una història, un relat, l’acaba escrivint. I és així com li va néixer la història de la Paula Krüger.  

En el seu assaig «L’art de novel·la», Milan Kundera parla del do que tenen alguns escriptors de crear un personatge «viu»és a dir, la capacitat d’anar fins al fons de la seva existència, d’anar fins al fons de la seva situació, d’anar fins al fons de les seves raons de viure. I això, la Maria Lluïsa ho ha sabut fer amb escreix amb el personatge de la Paula, aquesta entranyable i coratjosa dona metgessa que va viure al segle XVI a la comarca d’Osona, a prop de Rupit, i que, donada la seva ascendència alemanya, va tenir l’oportunitat d’estudiar medecina a la mítica Universitat de Tübingen en una època en que es negaven els estudis, i no cal dir els estudis universitaris, a totes les dones. Tots els esdeveniments externs que determinen i estimulen el transcórrer d’aquesta novel·la van definits per dues necessitats: la necessitat de conèixer i la noble i alta necessitat de transmetre i compartir. Si observem la portada de la novel·la, la seva il·lustració, hi trobem gairebé tots els elements que de manera constant formen part del contingut: les herbes remeieres, les tisanes, els llibres, els flascons de medicaments, les balances per mesurar, i al fons el bosc, el bosc espès i lluminós que és la font i alhora el camí de la Paula. Tot aquest conjunt, aquesta mena de bodegó viu, són les eines amb què la Paula treballa i que ha heretat de la seva àvia, la Matilde, juntament amb la curiositat i el desig de lliurar-se als altres a través del seu saber. Jo no us explicaré la trama ni el contingut d’aquesta novel·la, només voldria encomanar-vos el desig de llegir-la. 

Presenta_Vilafranca

Àngels Dalmau, Maria Lluïsa Latorre i Sílvia Amigó van oferir als assistents una presentació molt completa del llibre De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa. 

Dir-vos que és viatjar al fosc però alhora lluminós segle XVI en una Europa dominada pels prejudicis contra les dones, i malauradament no tan sols els prejudicis, sinó sobretot els judicis a què es van haver de sotmetre tantes i tantes dones acusades de bruixeria a causa de la por i la ignorància (que sempre van plegades) d’homes amb poder, que les condemnaven a la foguera per sospitar que la seva saviesa podria posar en perill el seu estatus masculí de domini i d’interpretació del món i de la vida. Com ens explica a la contraportada del llibre, més de seixanta mil dones van ser dutes a la foguera o a la forca en diferents llocs d’Europa en l’anomenada cacera de bruixes […]. I és amb aquesta espasa de Dàmocles constant que es desenvolupa tota la història de la Paula. Repeteixo molt el nom de la protagonista, però el cert és que aquesta novel·la és una història absolutament coral. Hi surten ni més ni menys que cent quinze personatges, sí,  ho heu sentit bé! Cent quinze i, amb tot, la Maria Lluïsa fa que no ens perdem en la narració, perquè tots ells tenen el seu paper tan mesurat, tan ben dibuixat, tan aclaridor, que no hi ha cap mena d’embarbussament ni de confusió a l’hora de seguir-ne la trama. 

En aquesta novel·la hi trobareu molta ciència, que per alguna cosa la seva autora és i exerceix la medicina, hi trobareu fets històrics reals ja que, em consta que la Maria Lluïsa es va documentar a bastament abans d’iniciar la narració, i també hi trobareu sensualitat, erotisme, musicalitat, tendresa, molta tendresa i amor (mai sentimentalisme), i, naturalment, molta feminitat. Orgull i defensa del llarg i penós camí que hem hagut i encara fem les dones per viure en plena llibertat les nostres decisions, el nostre cos, la nostra sexualitat, les nostres relacions socials, familiars, el nostre vincle amb la natura, amb la vida… és per això que trobo encertadíssim que presentem aquesta novel·la en el marc dels actes que ha programat el Pla per la Igualtat, perquè encara que sigui en el reducte del pensament i de l’actitud de molts homes i també, malauradament, de moltes dones, d’igualtat encara no n’hi ha.

Torno a la novel·la i, ja per acabar, dir-vos que la Maria Lluïsa ha planificat molt bé cadascun dels capítols, es nota que té una ment científica. En la primera part tot se’ns presenta en escenes que tenen lloc de manera simultània per fer el mapa general de la història. Després, en la segona i la tercera part, si bé també hi conviuen temps simultanis en llocs i personatges diversos, cada vegada més la narració tendeix a fer un camí únic, l’esplendorós i terrible camí de la vida de la Paula Krüger. Talment venes i artèries van i retornen incessantment del mateix lloc, al centre vital del cor. 

Jo us recomano llegir aquesta novel·la perquè, malgrat la foscor, la crueltat, la pobresa, la ignorància del món que s’hi relata, en ella s’hi expressa i s’hi transmet aquest desig d’abastar un món màgic i reparador, un món de pau i d’harmonia. I és així com jo m’he sentit després de llegir-la: reparada i en pau. Gràcies, Maria Lluïsa. 

Sílvia Amigó Cuscó, 10 de març de 2011 

De Susqueda a Tübingen: presentacions a Barcelona

Paula_2

—PRESENTACIÓ al cor del Barri Gòtic de Barcelona, 16 de juliol de 2010

La presentació de la novel·la DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA a la llibreria Santo Domingo (Sant Domènec del Call, 4) va sortir rodona. Ens vam reunir trenta-nou persones en una sala adequada per a unes quaranta. Davant d’un públic atent i interessat, en aquest punt recòndit i misteriós ubicat a l’antic barri jueu de Barcelona, vaig explicar algunes de les claus del fenomen de la cacera de bruixes. 

Aquí reprodueixo el final de la meva xerrada: «Ara, per acabar, i com un homenatge a totes les persones que van viure avançades al seu temps us llegiré un fragment del llibre, una part que té lloc aquí, al Barri Gòtic de Barcelona, a prop d’on estem ara». I mentre llegia un fragment de la història de la Paula Krüger, acompanyada pel violí de fons magistralment tocat per Alberto Chacra, va ser com si la sentíssim passar pel Barri Gòtic amb en Roger Comasòlibes. 

Call3

Una exquisida peça barroca interpretada per Alberto al violí va donar pas al piscolabis i aleshores vaig poder gaudir de la companyia i els comentaris càlids i afectuosos dels assistents. 

call1

Maria Lluïsa dedicant la novel·la en un raconet mentre tots degusten el piscolabis, però ella encantada! (fotos de Marta Ollich) 

Un cop acabada la reunió, ja als carrers estrets del Call tan plens d’història, em van arribar murmuris del sinistre orde de l’Abisme mentre una fetillera s’esforçava per desfer el malefici d’un terror sense nom… En fi, va ser una vetllada màgica i meravellosa. 

—PRESENTACIÓ a Barcelona, al Paladar de la Lluïsa, 27 de juny de 2010 

Era diumenge i vaig tenir el goig de presentar el meu llibre després d’assaborir un exquisit dinar ideat i preparat per l’agitadora cultural Maria Lluïsa del Río, també coneguda com la sultana del Gòtic. Mireu quin menú: Aperitius selvàtics. Cuscús amb verdures a l’estil de la Lluïsa. Calamars farcits a la catalana. Delícies de pinya natural amb aroma de tarongina. Cafè i/o infusions. 

La reunió va tenir diverses sorpreses, totes molt agradables, i va ser molt divertida i fructífera. Assistir a un Paladar de la Maria Lluïsa del Río és una experiència única que no us heu de perdre, la recomano a tothom.   

Maria Lluïsa Latorre, 22 de juliol de 2010

De Susqueda a Tübingen: presentació a Tordera

PRESENTACIÓ A TORDERA DEL LLIBRE: 

Paula_2

—TORDERA, a la Sala d’Actes de la Biblioteca de Tordera, 18 de juny de 2010 

La presentació al públic de Tordera no va ser gens decebedora, hi vaig retrobar gent que feia temps que no havia vist i també hi vaig conèixer gent nova i interessada pel tema, tot plegat molt engrescador. A continuació el cartell que anunciava l’acte:    

presenta_Tordera

La primera a intervenir va ser la directora de la biblioteca, Sílvia Anfrons, que molt amablement va explicar algunes meves dades biogràfiques i va donar pas a la Montserrat Saborit, l’editora, que es va referir a la sinopsi del llibre. Seguidament vaig fer la meva exposició, en la qual també vaig parlar del viatge a la ciutat de Tübingen per documentar l’escenari on té lloc la segona part de la novel·la. 

Maig del 2008, la Maria Lluïsa a prop de l’Stiftskirche de Tübingen, a sota en Xavier fent el pallasso

Maig del 2008, la Maria Lluïsa a prop de l’Stiftskirche de Tübingen. A sota en Xavier fent el pallasso. 

TubingXavi

Durant tota la xerrada em vaig sentir molt ben acollida. La resposta va ser tan bona que es van acabar tots els exemplars que havíem previst per a la presentació i molts es van quedar sense. Es pot demanar més?

Maria Lluïsa Latorre, 28 de juny de 2010