XXII Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana

El 10 i 11 de novembre de 2023 es va celebrar el XXII Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana. Organitzat per la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i la Societat Catalana d’Història de la Medicina, aquest any el lema era «La història en ciències de la salut: del passat al present per projectar el futur». A més d’assistir-hi vaig tenir el privilegi de participar-hi amb la següent comunicació oral: «Guaridores en zones aïllades de les Guilleries, segles XIX – XX». Vegeu el cartell del Congrés i a continuació el resum:

SABADELL, al Casal Pere IV, 10 i 11 de novembre del 2023

El primer dia de Congrés, el divendres 10 de novembre, la conferència inaugural a càrrec de Mercè Renom i Pulit ens va permetre conèixer la figura del polifacètic metge sabadellenc Antoni Bosch i Cardellach (1758 – 1829). Seguidament va haver-hi tres simposis, un primer dedicat a l’impacte de l’epidèmia de grip de 1918 al Vallès, un segon sobre els antecedents històrics de l’odontologia catalana, i un tercer al voltant del català en la ciència i la pràctica sanitària en què, entre altres, va intervenir Òscar Escuder i de la Torre, metge especialista en cirurgia maxil·lofacial que actualment és president de Plataforma per la Llengua. També vull remarcar la ponència de Lluís Cifuentes i Comamala, que ens va presentar El receptari de Joan Martina (Sabadell, 1439)un llibre sobre la recopilació de 119 receptes d’ús domèstic per resoldre problemes casolans i de salut que va fer el sabadellenc Joan Martina en llengua catalana, aleshores anomenada vulgar o vernacla. Joan Martina no era metge, ni cirurgià ni farmacèutic, formava part de la burgesia benestant i el seu escrit no pretenia ser un tractat mèdic, sinó un manual d’autoajuda familiar, que ens diu molt de les necessitats i anhels de la societat baixmedieval. Se’ns va lliurar un exemplar del llibre a tots els assistents que guardo com un tresor.

Intervenció de Josep Tarrés al costat de la moderadora M. Àngels Calvo

Havent dinat van començar les comunicacions orals que es feien en quatres sales diferents i era impossible seguir-les totes. Va ser especialment emotiva i molt interessant l’exposició «Carme Noguera, infermera, filla i neta d’hospitalers d’Olot», d’Anna Ramió i Carme Torres, a la qual va assistir una neta que casualment coneixia. Per la connexió amb la meva presentació destacaré la comunicació de Josep Tarrés sobre «El “doctor Marín”, un republicà emboscat a les Guilleries: noves dades de la recerca», un personatge enigmàtic que havia estat caporal de sanitat durant la Guerra Civil i que va prestar serveis mèdics a la gent de les Guilleries —en qui va deixar molt bon record— des de la dècada del 1940 fins al 1959, any en què va morir.

Fent la meva exposició a l’auditori del Casal Pere IV al costat del moderador Josep M. Vilaseca

L’endemà dissabte vaig fer la meva intervenció sobre tres guaridores de certa entitat que van exercir en aquesta zona rural i isolada de les Guilleries a finals del segle XIX i fins gairebé a la segona meitat del XX. Eren analfabetes, però molt eixerides i amb una autèntica vocació per assistir i tenir cura dels seus veïns. No feien una medicina alternativa ni excloent, suplien o complementaven la medicina convencional. L’autoritat mèdica no els la conferia cap títol, sinó els veïns, que hi recorrien i hi confiaven. A continuació una pinzellada de cadascuna: 

La Mercè Colomer Expòsit (c. 1893 – 1979), de Sant Martí Sacalm, que a més de treballar moltíssim a la llar i en les activitats pròpies de la vida a pagès, feia de guaridora i llevadora. Va emprar una teràpia ben singular per a un ancià amb un atac de pedra i retenció d’orina. El va fer asseure en un suport que aguantava dues fustes paral·leles, però separades un pam, mentre, a sota, una perola amb aigua i herbes remeieres que abans havia escalfat desprenia vapor. L’ancià va poder orinar i es va refer.

La Rita Massachs Corominas (c. 1845 – 1923), de Montdois, que exercia de llevadora, però també tenia cura dels malalts i com a remeis feia servir tota classe d’herbes. Hi va haver una passa de tifus i, per poder atendre tots els afectats, el metge d’Amer se’ls va repartir amb la Rita. Allà on va anar la Rita no va morir ningú, en canvi, allà on van ser atesos pel metge en van morir set. La Rita era molt neta i rentava molt. És probable que implantés als convivents amb els malalts rentar-se les mans, així com la roba, i això frenés la  propagació de la febre tifoide.  

Noia malalta, Vasily Polenov (1886)

La Paula Vinyolas Puig (c. 1876 – c. 1948), de Susqueda, que va aprendre a fer de llevadora i remeiera de la seva mare. Una de les pràctiques que es feia quan hi havia una febre alta i persistent era matar un conill a la mateixa habitació del malalt i cobrir-lo amb la pell recent escorxada. La Paula i el seu fill van assistir uns veïns afectats de tifus. Una filla estava molt greu i, com a «mesura extrema», la Paula va decidir provar amb la pell d’un xai. El fill va escorxar el xai i van cobrir la noia amb la pell. La noia va sobreviure si bé hi va haver dues morts.

A mig matí es va fer un simposi dedicat a les noves necessitats sanitàries derivades de la Guerra Civil. L’exposició de Cinta Sadurní i Bassols sobre el paper de les infermeres de les Brigades Internacionals als hospitals de Vic em va sorprendre gratament. Tot seguit va ser un gran privilegi escoltar Carola Duran i Tort parlar de la figura del seu pare, el metge Frederic Duran i Jordà, que el 1936 va crear el primer servei de transfussió del món a Barcelona amb una metodologia que va ser molt útil al front.

La conferència de clausura «Digitalització, intel·ligència artificial i la nova revolució tecnològica en medicina», impartida per Genís Roca i Verard, expert en transformació digital, va resultat inquietant però molt aclaridora. Després de dinar vam fer una visita guiada a l’antiga fàbrica tèxtil el vapor Buxeda Vell, construïda entre els anys 1852 i 1854, que actualment és el Museu de la Indústria Tèxtil Llanera.

Maria Lluïsa Latorre, 24 de novembre de 2023 

Sant Jordi 2023 a les unitats d’adolescents i joves de l’hospital de Mataró

«Sant Jordi als Hospitals» és una iniciativa que va impulsar fa 14 anys el prolífic escriptor i comentarista musical Jordi Sierra i Fabra per celebrar el Dia del Llibre amb infants i joves hospitalitzats. Organitzats pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (IBBY), aquest any una trentena d’autors i il·lustradors hem visitat infants i joves de 20 hospitals de tot el territori català. A continuació us explico la visita que vam fer amb l’escriptora Núria Parera a les dues unitats de l’hospital de Mataró que atenen joves adolescents.

—HOSPITAL DE MATARÓ, a l’Hospital de Dia Infantil i Juvenil (HDIJ) i a la Unitat de Referència per Psiquiatria Infantil i Juvenil (URPIJ), 27 d’abril de 2023 

Fa poc més d’una setmana vaig tenir el goig de participar en dues sessions, una dirigida als adolescents i joves que cada dia acudeixen a l’HDIJ i, l’altra, als que estan ingressats a la URPIJ. Es tractava de conversar, de parlar de la importància de la lectura, de la vocació d’escriure, del procés creatiu i de presentar alguns dels nostres llibres. I de debó que va ser una experiència irrepetible compartir el matí amb unes personetes que encara s’estan formant i que es troben en un tràngol difícil. Necessiten ajuda perquè poden tenir des d’un trastorn de l’espectre autista (TEA), un trastorn d’ansietat generalitzada (TAG), un trastorn depressiu major (TDM), un trastorn de la conducta alimentària (TCA), un trastorn greu de la conducta (TGC) o algunes fòbies, entre altres.

Abans de seguir, però, us vull presentar la Núria Parera i, per fer-ho, us transcric les seves pròpies paraules: «Vaig néixer en una família nombrosa, l’hivern de 1972. He crescut entre els carrers de la ciutat de Barcelona i els camps d’una masia, a Sant Cebrià, al Montnegre. Els estius me’ls passava voltant en bicicleta o bé enfilada dalt d’un arbre (una vella mimosa, per ser exactes) amb un llibre a les mans. La natura i la lectura sempre han estat el meu refugi. I l’escriptura, és clar. Ja de ben petita creava les meves històries, i per això vaig tenir clar que volia estudiar Periodisme, Dramatúrgia i Guionatge. M’encanta escriure reportatges, obres de teatre i sèries de televisió. Però el que més m’omple és perdre’m en els meus mons imaginaris i sortir-ne amb un conte. No sempre ho aconsegueixo, però, quan passa, em sento lleugera i feliç, igual que el protagonista d’El gran salt quan s’enlaira amunt, molt amunt». 

 L’escriptora i guionista Núria Parera

La primera sessió va començar a dos quarts de deu del matí. Les dues autores ens vam asseure al voltant d’una taula gran amb cinc noies, les metgesses i infermeres que les atenen i el docent. La Núria Parera ens va parlar de la seva trajectòria mentre ens mostrava els seus llibres, que ens van seduir per les seves il·lustracions precioses i acolorides, perfectament conjuntades amb el text, com Tami, el maquinista, en què el protagonista és un nen negre que explora nous camins i es basa en un nen real, o El gran salt, una entranyable història de superació. I quan la Núria ens va dir que era guionista i que havia participat en sèries com Les de l’hoquei, La Riera i Com si fos ahir, tothom es va quedar meravellat. Vegeu la portada de dos dels seus contes: 

           

Per la meva part els vaig portar exemplars del llibre De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa. Per fer-los cinc cèntims de la novel·la els vaig explicar que és un relat de ficció que evoluciona en un context real, el de la cacera de bruixes que hi va haver a bona part d’Europa durant l’edat moderna, en què moltes guaridores i llevadores van ser condemnades a morir a la forca, en el cas de Catalunya i Anglaterra, i a la foguera. Els vaig aclarir que les considerava les meves precursores, ja que aleshores les dones no podien estudiar a les universitats. Si jo hagués nascut en aquella època no hauria pogut estudiar medicina, hauria estat abocada a practicar la medicina de manera clandestina, com feien elles, i hauria pogut acabar a la forca.

Per a la segona sessió ens vam desplaçar a la planta de l’hospital on ens esperaven cinc noies i un noi. Com a exercici, els components dels dos grups havien d’haver preparat un escrit en prosa del tema que volguessin i, durant la nostra visita, l’havien de llegir davant de tots per després comentar-lo. Hi va haver qui no el va fer, una ens el va presentar a la pantalla del seu portàtil amb el programa Canva, que no coneixia i vaig descobrir que està desplaçant el PowerPoint, altres no van voler llegir el seu escrit per vergonya i ho va haver de fer el professor, i algunes ja apuntaven maneres i les vam encoratjar. I no vull deixar de dir que tant les noies de l’HDIJ com les noies i el noi de la URPIJ es van portar molt bé. Des d’aquí els desitjo el millor. 

                 

         Una servidora, Maria Lluïsa Latorre

Totes dues autores vam coincidir que, quan escrivim, una de les coses més gratificants és que tot depèn de nosaltres mateixes, ningú de fora ens imposa les seves idees com sovint passa a la vida real. Quan escrius estàs en un univers en el qual ningú et mana, ningú no t’oprimeix ni t’intimida i això és fantàstic. També els vam intentar transmetre que escriure requereix molt d’esforç, però que paga la pena perquè et fa progressar, encara que no t’hi guanyis la vida i hagis de fer altres feines. Per exercitar-se en l’escriptura creativa els vam recomanar llegir molt, mirar pel·lícules i sèries, tenir clara la idea, guió o argument que es vol explicar, perseverar i estar-ne convençut.

Maria Lluïsa Latorre, 6 de maig de 2023

Taula rodona: Dones sàvies, dones perseguides

Taula rodona sobre Gueralda de Codines i altres dones perseguides per exercir de guaridores amb la participació de l’historiador Roger Benito i una servidora, Maria Lluïsa Latorre, i moderada per la periodista Ariadna Caballero.

—VILAFRANCA DEL PENEDÈS, al Casal Popular La Gueralda, 16 de desembre de 2021 

Quan en Fèlix Casanellas, membre del Casal Popular La Gueralda, em va convidar a participar en aquesta taula rodona m’hi vaig apuntar encantada. El tema «Dones sàvies, dones perseguides» entroncava de ple amb la meva novel·la De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, en la qual una guaridora és acusada de bruixa. Així doncs, una tarda vespre freda de desembre, immersos en una nova onada de la covid-19, ens vam reunir una quinzena de persones.

Naturalment, la principal protagonista no podia ser altra que la guaridora Gueralda de Cordines. L’historiador Roger Benito, autor de l’estudi «Geralda de Codines: metgessa o fetillera», ens en va fer unes quantes pinzellades que intentaré resumir aquí.

Gueralda (Geralda o Gueraula) va viure a la parròquia de Subirats entre els segles XIII i XIV. El 19 de desembre de 1304 va ser cridada pel bisbe Ponç de Gualba, que la va acusar del crim de sortilegi i endevinacions. Ja al juliol del 1303 havia estat assenyalada com a endevinadora. Gueralda es va defensar dient que feia conjurs i invocacions de Déu i sants per curar diverses malalties, com la gota, algunes febres i els gotornons (podia referir-se a ganglis del coll inflamats, golls o galteres), i per curar animals. Preguntada per si feia servir pràctiques mèdiques va reconèixer que diagnosticava malalties mirant el color de l’orina. Malgrat les explicacions el bisbe li va prohibir l’ús de cap conjur o medicina, li va imposar que durant tres festivitats s’estigués dreta al presbiteri de l’església sense la capa i que, després de resar, anunciés als fidels que no havien de creure en la utilitat dels seus remeis i els advertís que els que acudissin a ella serien excomunicats. També li va imposar com a penitència visitar l’església de Montserrat un cop hagués infantat, per tant ens assabentem que estava embarassada, i resar cent parenostres i cent avemaries. Tan bon punt ho hagués dut tot a terme li donaria l’absolució. 

Durant l’acte tothom portava mascareta i es va mantenir la distància de seguretat

El 22 de juliol de 1307, Gueralda va anar a veure el bisbe Ponç de Gualba per iniciativa pròpia a Sant Cugat del Vallès. Li va fer saber que ja no feia conjurs màgics, però sí que diagnosticava malalties amb l’observació de l’orina i la presa del pols, i donava consells als pacients. Ho havia après feia trenta anys d’un metge foraster de nom En Bonfi (o En Bofim). Davant d’això el bisbe va demanar consell al metge Bernat Llimona i al frare Pere Tomàs, que van considerar que Gueralda podia seguir amb les seves pràctiques mèdiques, però sense fer conjurs ni administrar medicines. Segons la declaració podríem calcular que Gueralda havia nascut cap al 1260.

El 28 de juny de 1328 va tornar a comparèixer davant el bisbe per haver fet ús de sortilegis i endevinacions. Gueralda va prometre que no ho tornaria a fer. El bisbe Ponç de Gualba va dictaminar que si incomplia la promesa seria condemnada a pagar cinc-cents sous. El fill de Gueralda, Pere Ferrer, es va presentar com a fiador de la seva mare, és a dir, en cas de reincidir seria el que aportaria els diners. Dos anys més tard, el 30 de juny de 1330, va ser acusada d’heretgia. La seva fama s’havia estès i anava a Vilafranca del Penedès els dies de fira o mercat. L’inquisidor encarregat del cas va ser el vicari general Felip Alfons, tanmateix, no es coneix com va acabar el procés perquè la causa va quedar oberta. A partir d’aquí no hi ha més informació de Gueralda, que aleshores devia rondar els setanta anys.

En aquesta entrada m’he centrat més a parlar de Gueralda de Codines perquè no hauria estat factible recollir totes les coses interessants que es van dir a la taula rodona amb la participació dels assistents. Havent acabat l’intercanvi d’idees, la majoria de les presents es van quedar exemplars de la meva novel·la De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, que els vaig dedicar amb molt de gust. Després, els participants de la taula rodona ens vam quedar a sopar a la Taverna de La Gueralda i ens vam poder conèixer una mica més. Aleshores em va venir al cap que havia posat el nom de Gueraula Giner a un personatge de la meva novel·la, una dona instruïda vídua d’un apotecari, com a reconeixement a Gueralda de Codines.

Magdalena penitent, Georges de La Tour (1640)

Encara uns dies després vaig contestar dues preguntes a la periodista i autora Rosa Vendrell per al seu programa de ràdio:

—Com a metgessa, consideres les guaridores, remeieres, trementinaires, etc. les teves avantpassades? Te n’han parlat a la carrera o ha estat un descobriment autodidacta?

»Sí que les considero les meves avantpassades. L’estiu del 2006, després d’haver estat explicant a una meva neboda, que aspirava a estudiar medicina, que moltes de les víctimes de la cacera de bruixes van ser guaridores i llevadores, em vaig adonar que en realitat estàvem parlant de les nostres precursores, perquè si nosaltres haguéssim nascut en aquella època no hauríem pogut estudiar medicina. Igual que elles, ens hauríem vist abocades a fer una pràctica mèdica clandestina i podríem haver acabat penjades a la forca. Penseu que les dones van haver de lluitar molt per poder estudiar a les universitats. A l’Estat espanyol, la primera dona que es va poder matricular per estudiar medicina, la Maria Elena Maseras, ho va fer a la Facultat de Barcelona l’any 1872.

»Quan estudiava la carrera de medicina mai ningú no ens va parlar de les metgesses sense títol. Encara avui dia, als llibres d’història de la medicina no se’n fa cap esment. Per conèixer la medicina que practicaven les dones en el passat em vaig haver de submergir a Internet i començar a buscar. Hi vaig descobrir l’abadessa Hildegard de Bingen, que va practicar la medicina monàstica del seu temps de manera brillant, i Trota de Salern, que va escriure dos manuscrits. Totes dues van viure entre els segles XI i XII. Així com una dona de la noblesa, Lady Grace Mildmay, que va deixar uns escrits molt detallats que avalen la participació de les dones com a guaridores «no professionals» a finals del segle XVI i principis del XVII.

—Com a escriptora: creus necessària la reescriptura de l’imaginari al voltant d’aquestes sàvies, perseguides pel fet de ser-ho i de ser autònomes i amb llibertat de moviments?

»És molt important difondre les activitats relacionades amb la salut que les dones van practicar en el passat. Un tret característic de la medicina feta per les dones era la voluntat de preservar els seus sabers i transmetre’ls a altres dones perquè no es perdessin. Però només podien compartir els seus coneixements, tècniques i creences en petites comunitats. Com que la transmissió era oral, la documentació era escassa. Però fa un segle van sorgir unes quantes metgesses i historiadores a Europa i als Estats Units que ho van començar a investigar a fons. El seu objectiu era reescriure la història de la medicina practicada per les dones i avui dia és una línia d’investigació que està donant molts fruïts i que trenca molts estereotips. Per mi és un tema apassionant. Però no sols en el camp de la medicina, cal reescriure la història explicant la participació de les dones en tots els àmbits. Cal mostrar que en tots els temps les dones hi érem i fèiem. En resultaria una història de la humanitat més rica i esperançadora, que ens faria millors persones. La informació ja hi és, ara falta que es traslladi als llibres de text que s’estudien, als llibres de ficció, a les pel·lícules, a les sèries i a la societat en general.

Maria Lluïsa Latorre, 31 de gener de 2022 

Cacera de bruixes: xerrada a l’Institut La Plana

Xerrada sobre la cacera de bruixes a l’Institut La Plana

—VIC, a l’Institut La Plana, 2 de març de 2017

A tercer d’ESO toca estudiar l’edat moderna, que és l’època en què va tenir lloc el fenomen repressiu de la cacera de bruixes, per això la professora Júlia Pamos em va convidar a impartir una conferència sobre aquest tema als seus estudiants. I he de dir que va ser tot un privilegi dirigir-me a un alumnat de procedència tan diversa.

Comunitat educativa de l’Institut La Plana (foto del 2014)

La majoria es van sorprendre força quan vaig llegir algunes cites misògines dels pares de l’Església, com ara aquesta de Sant Odó, abat de Cluny (segle X): «La bellesa física de les dones només és aparent i no va més enllà de la pell. Si els homes poguessin veure què amaguen a sota, així com es diu que el linx de Beòcia pot veure l’interior, amb la visió de les dones se’ls regiraria l’estómac. Si no ens possible tocar amb la punta del dit un gargall o un excrement, ¿com podem arribar a desitjar abraçar aquest sac de fems?»

Un alumne desconcertat em preguntava: «¿Però qui els va escriure, aquests llibres?» Va ser una mica difícil explicar-li que la paraula escrita no equival a la veritat i que sempre cal fer una mirada crítica de les nostres lectures.

Miniatura que representa Sant Odó

Per mitjà de les moltes preguntes vaig tenir l’oportunitat d’aclarir que la persecució la van protagonitzar principalment les autoritats civils i no la Inquisició espanyola, una creença errònia que moltes pel·lícules han contribuït a estendre. Ben al contrari, gràcies a la investigació exhaustiva de l’inquisidor Alonso de Salazar Frías sobre les acusacions de bruixeria a Zugarramurdi i Urdax, el 29 d’agost de 1614 la Suprema Inquisició va prohibir la persecució de la bruixeria.

Bruixes anant al sàbat, Luis Ricardo Falero (1878) Les pintures amb persones nues que apareixien al llarg de l’exposició van provocar el somriure de gran part de l’auditori. 

Institut La Plana (foto del 2018)

També van sorgir preguntes sobre els meus llibres, en els quals la dona hi és molt protagonista, i els vaig confirmar que, com ja suposaven, sóc feminista i sense complexos. L’altre aspecte que es va posar de manifest és que fenòmens que considerem nous com la postveritat i les Fake news (notícies falses) existeixen de molt abans.

Els temes que vaig anar desgranant al llarg de la xerrada estan explicats en altres entrades sobre la cacera de bruixes i aquí no els repetiré. Només vull afegir que va ser una experiència molt gratificant passar un matí en un institut de secundària i dirigir-me i contestar les preguntes d’un grup inquiet de nois i noies d’entre 14 i 15 anys.

Maria Lluïsa Latorre, 2 d’abril de 2018

La cacera de bruixes: xerrada a Subirats

Xerrada sobre la cacera de bruixes a Subirats

—SUBIRATS, al Patronat Familiar dels Casots, 10 de març de 2017 

Organitzada per l’Ajuntament per celebrar el Dia Internacional de la Dona amb la inauguració de l’exposició «Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya» del Museu d’Història de Catalunya. 

Mentre comentava les primeres diapositives, la sala es va anar omplint fins a una cinquantena de persones. 

Després de la presentació de la regidora de cultura, Lluïsa Sueiro, vaig començar la meva intervenció remuntant-me a la Grècia clàssica per explicar com la dona hi era considerada un ésser malalt, dèbil i inferior a l’home per naturalesa, i com aquesta visió va continuar durant l’edat mitjana. Més endavant, la dona embogida per l’efecte del seu úter incontrolat s’assimilarà a la bruixa, arrossegada per la seva debilitat a mantenir relacions amb el diable.

La descripció de les juntes, aplecs o sàbats amb el diable ocupava un lloc destacat en els interrogatoris dels perseguidors. La idea que en tenien queda ben reflectida a la pregunta que li van fer a Marianna Corbera el 31 de gener de 1619 a les presons del palau de Montcada, a Vic: «…que diga ella deposant si un altre dia […] se juntaren tots y totas […] en un lloch anomenat Coll ses Vilas que és entre Tavertet y Prohit [Pruit] i si en dit ajust se juntaren trenta o més. Diga quants y qui eran [que] en companya del diabla en forma de cabró ab la banya en lo front digueren y offeriren al dit dimoni tots los mals y danys que cada hu d’ells havia fets, y si saltaren y ballaren […] y si adoraren lo dimoni y li besaren lo detràs y si determinaren de fer caura pedra y neula y altres bruxarias y si lo dimoni tingué part ab tots y ab totes carnalment […], y si en aqueix temps caygué dita padregada en la parròquia de Tavertet, y si fou la causa […] na Torra vella de Tavertet». Marianna va respondre: «Señor, jo en axò no’y sé res». 

Vella fregint ous, Diego Velázquez (1618). La majoria d’acusades per bruixeria eren dones de mitjana edat o ancianes. 

Se suposa que aquesta trobada a Collsesviles, un indret inexistent, hauria tingut lloc el juny del 1618 i que hauria acabat amb una pedregada a Tavertet. Marianna Corbera vivia al terme de Sau. Va ser condemnada a la forca el 20 de febrer de 1619 i el seu forma part d’un procés que havia començat el 7 de gener. Els altres acusats eren els germans Montserrat i Segimona Quer, Francina Solana, Joan Pagès, Jaume Parareda i Margareta Baldana. A finals d’abril havien penjat l’últim, però abans, sota tortura, tots havien hagut de confessar haver participat en aplecs a llocs com Collsesviles, les Palanques de Casserres i el pla Ballador, des d’on havien provocat grans pedregades després d’adorar i fornicar amb el diable. Però el pitjor era que havien hagut de delatar altres persones. 

A l’acusada, un cop sentenciada i abans de ser executada, se la tornava a interrogar sota tortura perquè delatés altres bruixes i bruixots. Com que se la considerava una bruixa convicta, com a tal no tenia cap dret. Se la despullava i només se li deixava un drap per cobrir «les parts vergonyoses». Se l’asseia en un banc i se la instava a delatar els còmplices. Si s’hi negava, un dels turments era penjar-la d’una corriola i, per cada negativa a confessar, enrotllaven la corda i feien que s’enlairés. Si encara no deia el que se n’esperava li penjaven uns pesos de mig quintar o un quintar (uns 42 quilos) als peus. 

Fragment de l’acta del notari durant la tortura a Jerònima Pons, àlies Joana Negra (octubre del 1618): «Morta só! No y sé res, no y sé res! Dexaume morir! Maria Sanctíssima! Siau ab mi, Maria! No sé res! Mare de Déu del Roser, jo só morta, jo só morta! Adéu siau! Ay! No sé res! Ay los meus germans! Ay, ay, Maria Sanctíssima! Senyor Governador, tingau pietat de mi!» Poc després, Jerònima seria penjada a la forca, el càstig pel delicte de bruixeria a Catalunya. 

EL MÍTIC VOL DE LES BRUIXES I ELS UNGÜENTS. Descripció del vol de Violant Mateu, àlies Xica Mateua, de Sant Andreu de Sagàs (Berguedà): «…ens untàrem ab uns engüents, que ma comare portava [la cunyada, Joana Mateu, àlies Matamoros], en los palmells de las mans y en las axelles i demanàrem ajuda al dimoni per a caminar y així anàrem ab lo dimoni devant y arribàrem molt pres perquè caminàrem molt y casi no tocàvem de peus a terra». 

Violant Mateu, Joana Mateu i Francina Vall, àlies Barjaula, van ser penjades davant l’església de Sant Martí de Biure, al Berguedà. 

El 4 d’octubre de 1619 Jacoba Ricarda, àlies Pellissona, d’Alpens, va confessar sota tortura que el dimoni li va proporcionar els pots d’ungüents: «…y jo me untí ab los ungüents dejús les axelles y en ser untada, tota nua, men aní per la xemeneia dient: —Dejús fulla! Dejús fulla! Jom don al dimoni—. Y men anava per los ayres a Pedraforca». 

La cuina de les bruixes, Frans Francken El jove (1610)

Els alcaloides derivats del tropà (atropina, hiosciamina i escopolamina) produeixen sensació d’enlairar-se, al·lucinacions i eufòria, s’absorbeixen molt bé per la pell i es troben a plantes com la belladona, el jusquiam negre i l’estramoni. Per això alguns autors consideren que formaven part dels ungüents i que explicarien les fantasies nocturnes de les acusades. En tot cas, no podem oblidar que descrivien els seus vols sota turment, en un camí sense sortida que portava a confessar allò que els torturadors donaven per cert, i que la gran majoria no es devia haver posat mai cap ungüent per anar a un sàbat.

Bruixes anant al sàbat, Luis Ricardo Falero (1878)

D’altra banda, quan el 1610 la Inquisició de Logronyo va començar els processos de Zugarramurdi i Urdax (Navarra), es van arribar a obrir més de set mil causes. La Suprema hi va enviar l’inquisidor Alonso de Salazar Frías per investigar-ho. Entre moltes altres actuacions, Salazar va fer analitzar els suposats ungüents a diversos apotecaris i tots van determinar que contenien substàncies inerts. El seu informe exhaustiu va fer que el 29 d’agost de 1614 la Inquisició espanyola prohibís la persecució de la bruixeria. 

Ara bé, a Catalunya, el descobridor de bruixes Cosme Soler, àlies Tarragó, va fer executar dotze dones a les terres de Ponent durant el 1616. Fregava l’espatlla esquerra de les sospitoses amb aigua beneïda per fer aparèixer la suposada marca del diable, que només veia ell, i aleshores dictaminava que eren bruixes i metzineres. La Inquisició de Barcelona, després d’advertir-li que si reincidia el castigarien amb tot el rigor, el va alliberar el 2 de juny de 1617. Però a finals del 1618 tornava a actuar a Sant Feliu Sasserra, on va determinar que Felipa Gallifa, Montserrada Fàbregas i la llevadora Marquesa Vila eren bruixes i van ser penjades a la forca. 

L’examen d’una bruixa, Thompkins H. Matteson (1852) La creença que quan les dones es feien bruixes el diable els feia una marca, la marca de la bruixa o la marca del diable, va donar peu a la figura del descobridor de bruixes, uns aprofitats que anaven de poble en poble i cobraven uns diners per desemmascarar les suposades bruixes. 

El 10 de gener de 1619, el jesuïta Pere Gil i Estalella, va presentar un memorial al virrei de Catalunya en què denunciava els abusos que es cometien en els processos per bruixeria. Després de diversos intercanvis d’arguments, la mort del rei Felip III (31 de març de 1621), que fou succeït pel seu fill Felip IV, consultes als bisbes catalans… finalment el 1622 la Reial Audiència del Principat va decretar l’alliberament de tots els encausats i es va posar fi a la cacera de bruixes a Catalunya. 

La persecució no es va donar de manera institucionalitzada. Una cacera local es podia desencadenar per l’arribada de notícies o rumors sobre processos que tenien lloc en una altra regió. Aleshores, la seva evolució depenia de l’actitud de les autoritats locals. Si cedien a la pressió popular, o fins i tot n’atiaven el foc, la persecució acabava amb condemnes a mort. El 18 de gener de 1621, des de Gualba van enviar una carta a Hostalric, al doctor Galderic Crestina, en què li deien que se sospitava que hi havia bruixes i demanaven ajut monetari. El doctor Crestina els va contestar que no hi creien, en bruixes, i que si volien jutjar algun sospitós que es paguessin les despeses del seu propi erari municipal. 

Acusada de bruixeria, Douglas Volk (1884)

La misogínia exagerada representada pel Martell de bruixes i els altres tractats afins va abonar el terreny perquè es desencadenés la cacera de bruixes quan una sèrie de circumstàncies van confluir (crisi de religió, crisi econòmica, climatologia adversa…). Durant segles es va proporcionar la base «científica» per establir que la dona era inferior i més dèbil que l’home. Alguns doctors de l’Església la van convertir en dolenta per naturalesa i la van relegar fins a una condició tan vulnerable que, quan el context ho va propiciar, es va convertir en el boc expiatori.

Després de la meva intervenció vaig poder compartir moltes impressions amb el públic mentre fèiem un tast de cava i a alguns els dedicava el meu llibre DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. Entre altres, vaig tenir el gust de conèixer la pintora, gravadora i tapissera Maria Assumpció Raventós, l’enòleg Lluís Ràfols, i el viticultor i enòleg Pere Llopart, de la Cava Llopart, que em va convidar a visitar-la amb la meva família, cosa que farem ben aviat.

Finalment, de part de l’Ajuntament em van regalar un selecció de productes de proximitat de la zona que han estat deliciosos. Va ser una relació entranyable que no va acabar aquí. Lluïsa Sueiro, la regidora, em va demanar si podia repetir la xerrada, però reduïda a la meitat, a la FESTA DE LA GENT GRAN. Hi vaig accedir i el diumenge 26 de març, a les dotze i a la una del migdia, presentava la xerrada en dos torns per a una vuitantena de persones. Després vam dinar junts al restaurant Mirador de les Caves.

Maria Lluïsa Latorre, 2 d’abril de 2017

Dones invisibles, bruixes i guaridores: xerrada al Guinardó

Xerrada sobre DONES INVISIBLES, BRUIXES I GUARIDORES

—Barri del Guinardó, a la Llibreria Cooperativa Rocaguinarda, 9 de març de 2017. 

Per commemorar el Dia Internacional de la Dona, la Cooperativa Cultural Rocaguinarda em va convidar a fer una xerrada sobre els meus llibres DE SUSQUEDA A TÜBINGEN i DONES INVISIBLES. Al seu local, a més de llibres hi pots trobar productes de consum responsable com aliments, joguines i cosmètics ecològics. 

Encara que vaig fer referències a algunes dones invisibles, com la guaridora JACOBA FÉLICIÉ, que el 1322 va ser jutjada a París per practicar la medicina il·legalment, vaig centrar la presentació en la cacera de bruixes i, entre altres, vaig parlar del CONCEPTE ACUMULATIU DE LA BRUIXERIA. A partir del segle XV, l’acumulació de tradicions anteriors relacionades amb els maleficis, la persecució de l’heretgia (càtars, valdesos…), la identificació de criatures mitològiques com sàtirs i faunes amb diables, i la creença en diversos esperits nocturns que poden entrar a les cases i fer mal, va portar a creure que existia un nou crim, el de la bruixeria. 

Sàtir i nimfa, gravat de la col·lecció eròtica Lascivie, d’Agostino Carracci (c. 1590 – 1595) Sant Agustí (IV-V) havia afirmat que només Déu tenia poder sobre la Terra. Sant Tomàs (XIII), en canvi, va admetre que el diable també hi podia actuar i mantenir relacions sexuals amb els humans. Això va donar la base perquè la inofensiva fetillera medieval es convertís en la bruixa maligna que, confabulada amb el diable, conspirava contra la cristiandat. 

La primera gran onada repressiva de la cacera de bruixes va tenir lloc a la segona meitat del segle XV, però ja s’havien produït alguns processos a les regions alpines de França i Suïssa en les dècades de 1420 i 1430. A Catalunya hi va haver una actuació molt primerenca contra la bruixeria: el 1424 els prohoms de la Vall d’Àneu van fer un document civil en què és el primer delicte que s’hi regula. Són les ordinacions de les valls d’Àneu i s’hi condemnen «els crims comesos per homes i dones que anaven de nit amb les bruxes al boc de Biterna, jurant-li homenatge i renegant el nom de Déu, assassinant infants i provocant la malaltia i la mort dels seus veïns per mitjà de maleficis i metzines». Es tracta de la primera legislació contra la bruixeria documentada a Europa. 

El primer document civil a Europa que va legislar i condemnar el nou crim de la bruixeria es va forjar el 1424 a la Vall d’Àneu.

El nou concepte de la bruixeria va ser expressat en tractats que van tenir molta difusió gràcies a la impremta. Les seves descripcions detallades dels sàbats i de les pràctiques de les bruixes hi van donar veracitat. Com també les il·lustracions, com es pot veure en aquesta miniatura del Tractat contra la secta valdesa (c. 1460), del teòleg Jean Taincture: 

Però el manual que resultaria més letal va ser el Malleus Maleficarum (martell de bruixes). Els autors, els dominicans alemanys Krämer i Sprenger, havien actuat d’inquisidors perseguint les bruixes a diferents regions de l’Imperi alemany. Les descripcions dels nombrosos casos, explicats en primera persona, que van fer en aquest llibre, publicat per primer cop el 1486, van contribuir a donar-hi credibilitat. Fins al 1520 se n’han identificat 30 reimpressions. Tot i així, la seva actuació va generar moltes resistències entre les autoritats locals, tant civils com eclesiàstiques, i a partir del 1520, coincidint amb una disminució de les publicacions i reimpressions d’aquests tractats, la cacera es va moderar a tot Europa i es va mantenir amb molt baixa intensitat fins al 1580. 

A la dècada del 1580 es va iniciar un segona onada repressiva que fins a l’any 1650 va ser molt cruenta i encara es va allargar fins al 1750. Es calcula que unes cent deu mil persones van ser processades a Europa i unes seixanta mil executades, la majoria dones. Aquesta segona onada va coincidir amb la reedició dels tractats sobre bruixes i la publicació d’obres noves. Com l’obra Disquisitionum Magicarum (1593), del jesuïta Martín Delrío: 

Fins aquí només ha estat un extracte de tota la xerrada. A les entrades de Capellades, Vic i Subirats hi comento altres aspectes del terrible fenomen repressiu que va ser la cacera de bruixes durant l’edat moderna. 

Maria Lluïsa Latorre, 30 de març de 2017

De Susqueda a Tübingen: xerrada a Vic

Xerrada sobre LA CACERA DE BRUIXES a la ciutat de Vic   

—VIC, a l’Escola d’Art, 17 de novembre de 2016.

Organitzat pel Col·lectiu Feminista Adona’t per commemorar el 25 de novembre, el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones.

adonat_bruixesLa presentació de l’Asun i la bona assistència de públic van ser un bon estímul per encetar la xerrada sobre el fenomen repressiu de la cacera de bruixes. Entre altres qüestions vaig parlar de la visió del cos de la dona a l’edat mitjana, en què es considerava l’úter una mena de fera que feia les dones més vulnerables. Aquesta visió es va mantenir fins al segle XVII.  

 

Noia davant el mirall, Tiziano (c. 1515) 

Com a la Grècia clàssica, a l’úter se’l seguia culpant de les malalties de les dones. La menstruació va passar a ser matèria enverinada, la dona era un ésser acostumat a viure amb el seu propi verí que expulsava regularment. A la menopausa li contaminava tot el cos i podia provocar mal d’ull. La dona embogida pel seu úter incontrolat s’assimilaria a la bruixa arrossegada per la seva debilitat a mantenir relacions amb el diable.

John Dee fent un experiment davant la reina Elizabeth I, John Gillard Glindoni (1913). Tant a l’edat mitjana com a l’edat moderna la creença en la màgia no entrava en contradicció amb la ciència. John Dee va ser un cèlebre mag anglès que també era matemàtic, astrònom, astròleg i alquimista

John Dee fent un experiment davant la reina Elizabeth I, John Gillard Glindoni (1913) 

Un altre punt important era explicar que tant a l’edat mitjana com a l’edat moderna la màgia no entrava en contradicció amb la ciència, sovint se superposaven perquè els límits eren molt tènues. Es distingia entre la màgia superior (astrologia, nigromància i màgia natural) i la màgia inferior, que era la fetilleria. Toledo era considerat com un dels grans centres de la màgia superior. John Dee (1527 – c. 1608) va ser un cèlebre mag anglès que també era matemàtic, astrònom, astròleg i alquimista.

Pel que fa a les fetilleres, se les acusava —per tant se les creia amb poder— de trobar objectes perduts o robats, de fer maleficis, filtres d’amor, lligadures que portaven a la impotència (segons el testimoni de les acusades, però, l’encanteri dels nusos o lligadures més aviat es feia servir perquè un home se sentís irresistiblement atret per una dona), sortilegis per tenir fills, metzines, herbes abortives, amulets… En tot cas, a l’edat mitjana rebien càstigs lleus (dejunis i penitències) i no se les creia amb poder per fer mal. 

Mentre em documentava per escriure De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, anava prenent força la idea que, en plena cacera de bruixes, les fetilleres que es dedicaven exclusivament a les pràctiques màgiques gairebé no havien estat perseguides. Kurt Baschwitz, autor del llibre Bruixes i processos per bruixeria, explica que aquestes ancianes, a qui s’atribuïen coneixements i facultats sobrenaturals, no van ser víctimes dels perseguidors de bruixes. Com que tot el que se’n sap es basa en l’imaginari popular i en els documents medievals dels judicis vaig fer un petit treball de recerca per oferir-ne un perfil coherent: 

  • Eren dones de classe humil i analfabetes. 
  • Havien nascut amb el seu poder, heretat de la mare i l’àvia, i el seu coneixement no accessible a tothom els havia estat transmès de manera oral. 
  • Les seves creences eren en una esfera privada i secreta, el seu sistema de valors no seguia el de la moral dominant, no el contravenia, sinó que en prescindia; creien en tot i no creien en res, es pot dir que eren amorals.  
  • Admetien una lògica quotidiana i una altra d’un altre món: vivien entre el món quotidià i un món paral·lel invisible per als altres, amb el qual es podien connectar. 
  • Per a elles la màgia era un art pràctic encaminat a un objectiu directe i definit.
  • Malgrat que estaven convençudes dels poders naturals de la seva ànima, recorrien a forces ocultes per aconseguir el seu propòsit. 
  • Per assolir l’èxit podien invocar el poder de Déu, encara que fos per fer un malefici.
  • Un cop a l’any havien de renovar els seus poders. 

El cercle màgic, John William Waterhouse (1881) 

Entre les dones encausades per bruixes trobem moltes ancianes i vídues, guaridores, llevadores, serventes, pageses, cuineres i mainaderes. Les culpaven de participar en els sàbats, adorar i copular amb el diable, provocar tempestes, males collites, plagues, malalties, accidents, impotència en els homes, esterilitat en les dones, matar bestiar, sacrificar nens per oferir-los al diable… 

Instantània del públic assistent a la xerrada

Les acusades per bruixeria també van tenir defensors. L’any 1565 l’humanista Fuglino de Basilea denunciava: «¡A quines aberracions ha arribat la nostra època! Estem tan depravats com per tremolar davant les ancianes treballadores, miserables i humils amb les seves escombres, pots i parracs vells, per no dir una altra cosa. ¡Ai, ai de la sanguinària vergonya! Els mags i els que elaboren verins, els deliberadament aliats del diable són en llibertat, mentre que les miserables velles, anomenades bruixes… van a parar a la foguera.» 

Aquesta entrada es complementa amb la Xerrada a Capellades 

Maria Lluïsa Latorre, 21 de novembre de 2016

De Susqueda a Tübingen: xerrada a Capellades

Xerrada sobre la cacera de bruixes i el meu llibre De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa al municipi de Capellades: 

—CAPELLADES, a la Biblioteca El Safareig, 17 de maig de 2016 

Coincidint amb el centenari del naixement de l’escriptor Roald Dalh, autor d’obres com Les Bruixes o Charlie i la fàbrica de xocolata, des de les biblioteques de l’Anoia es va impulsar una iniciativa molt original: donar màxim protagonisme a les bruixes. 

Cacera_Capellades

A Capellades, per reforçar la iniciativa es van programar dues activitats per a infants, els dies 24 i 26 de maig, i una dirigida al públic adult: la presentació del meu llibre De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa en què explico la vida d’una guaridora a l’entorn del 1600 que serà acusada de bruixa.

Quan vam arribar a la biblioteca ens va rebre amb molta simpatia la directora, Marta Camps. A poc a poc va arribar un públic majoritàriament femení i molt interessat pel tema. A continuació unes pinzellades de la xerrada: 

La primera diapositiva plantejava la següent pregunta: ¿Per què al llarg de l’edat moderna (1450 – 1750) es va creure que «el mal conviu amb nosaltres, és dona i se l’ha d’exterminar»? 

Crystal_ball

The Crystall Ball, John William Waterhouse (1902)

Per explicar el fenomen de la cacera de bruixes vaig retrocedir fins a les venus paleolítiques i la consideració que es tenia de la dona a la Grècia clàssica. Deia Aristòtil sobre el cos femení: «Aquest cos, dotat d’un cervell més petit que el de l’home, és inacabat com el d’un nen i és mancat de semen com el d’un home estèril. Malalt per naturalesa, es constitueix més lentament a la matriu, a causa de la seva debilitat tèrmica, però envelleix més ràpidament […]. Tot això, perquè les femelles són per naturalesa més dèbils i més fredes, i s’ha de considerar la seva naturalesa com un defecte natural.» En el sistema aristotèlic la dona sempre és vista com el defecte, la imperfecció sistemàtica respecte a un model, el masculí, cosa que la fa inferior i inadequada per a la vida pública. 

DE LA SUBMISSIÓ A L’ODI. Des del segle II trobarem multitud de cites misògines dels pares de l’Església  que denigren la dona:  

tertulia

Tertul·lià (segle II – III): «Dona, hauries d’anar sempre de dol i vestida amb parracs, oferint, a les mirades de tots, els teus ulls plens de llàgrimes de penediment, per fer oblidar que vas fer perdre el gènere humà. Dona, ets la porta de l’infern.»  

Thesaurus bizantí del segle XIII, contestant a la pregunta, ¿què és dona?: «És simplement l’amiga i òrgan del dimoni, la font de tot mal, una bèstia salvatge i desvergonyida, una serp verinosa, un magatzem de brutícia, una trampa sexual que és insaciable.» 

Sant Albert el gran (1206 – 1280)                     

Sant Albert el gran (segle XIII): «Les velles que encara tenen les seves menstruacions i algunes que ja no la tenen regularment, si miren els nens petits ajaguts al seu bressol els inoculen verí per la vista…» 

LES DONES EXCLOSES DE LES UNIVERSITATS. Amb l’inici de les universitats modernes, durant el període que va del segle XII al XVI es va organitzar i consolidar un sistema mèdic oficial que va excloure les dones dels estudis de medicina i només va deixar a les seves mans l’exercici de l’obstetrícia. 

ginecologa

El monopoli dels homes va abocar les dones a fer una medicina clandestina. No era una pràctica competitiva ni excloent, era una medicina paral·lela a l’oficial que cobria les necessitats de les classes més humils i de les comunitats rurals aïllades que no comptaven amb metges. 

llevadora_XVI

L’activitat principal de les guaridores era l’obstetrícia, però també administraven remeis i tractaven malalties; no hi havia uns límits definits entre guaridora i llevadora. Com tampoc entre guaridores i fetilleres perquè tant les unes com les altres s’ajudaven de mitjans màgics. 

LA NOVA FORMULACIÓ DE LA BRUIXERIA. Sant Agustí (segles IV i V) havia afirmat que només Déu tenia poder sobre la Terra. Sant Tomàs (segle XIII), en canvi, va admetre que el diable també hi podia actuar i mantenir relacions sexuals amb els humans. Això donarà la base perquè la inofensiva fetillera medieval es converteixi en la bruixa maligna que confabulada amb el diable conspira contra la cristiandat. Aquest nou concepte va ser expressat en tractats que van tenir molta difusió gràcies a la impremta. Les seves descripcions detallades dels sàbats i de les pràctiques de les bruixes hi van donar veracitat. 

Diana i les seves nimfes sorpreses pels faunes, Rubens (1639-40)

Diana i les seves nimfes sorpreses pels faunes, Rubens (1639 – 40) L’existència d’orgies amb amuntegament de cossos nus, sexe, desordre i embriaguesa no era un fet aliè a l’imaginari popular ni als erudits de l’edat moderna. Al Renaixement trobem pintures amb el tema de les nimfes, els faunes, les bacants i els sàtirs que anaven al seguici de Bacus… En l’estereotip del sàbat conflueixen idees de la classe dominant, elaborades i expressades en diversos tractats, i elements folklòrics del poble. La idea del sàbat era a la ment del perseguidor, però també a la de l’acusada. 

Fragment del Malleus maleficarum (martell de bruixes) dels dominicans Krämer i Sprenger publicat el 1487: «Però com que en aquests temps aquesta perfídia es troba amb més freqüència entre les dones que entre els homes, com bé ho sabem per experiència, si algú té curiositat per saber-ne la raó, podem afegir, a allò que ja s’ha dit, el següent: que com que són més dèbils de ment i de cos, no ha d’estranyar que caiguin més fàcilment sota l’encís de la bruixeria.» 

El primer cicle repressiu de la cacera de bruixes va tenir lloc a la segona meitat del segle XV. A partir del 1520 la cacera es va moderar, però a la dècada del 1580 es va iniciar un segona onada repressiva que fins a l’any 1650 va ser molt cruenta. Es calcula que unes cent deu mil persones van ser processades a Europa i unes seixanta mil executades, la majoria dones. 

torturadaGUARIR ELS COSSOS I ASSERENAR ELS ESPERITS. Paral·lelament a la medicina oficial es va practicar una altra mena de coneixement del cos i de l’esperit. Però aquestes guaridores expertes, tan lligades a la vida i a la mort, feien por; en feien les seves mans, la seva mirada i la seva ment. Es creia en el seu poder sobre la vida i la mort, per suscitar o esvair amors i per endevinar el futur. Moltes guaridores van ser sospitoses de fetilleres perquè se les creia capaces de donar i prendre l’amor i la vida. I a finals de l’edat mitjana es van convertir en sospitoses de bruixeria.  

Magdalena penitent, Georges de La Tour (1640)

Magdalena penitent, Georges de La Tour (1640)

Perquè es donés la cacera intensiva de bruixes va ser necessari que la classe dirigent cregués que el delicte es practicava a gran escala, que un gran nombre de bruixes rebutjava per complet la fe, que es tractava d’una secta organitzada d’adoradors del diable i que es posava en perill la civilització cristiana. La classe dirigent va traslladar les seves pors a les classes populars i la idea que la bruixa practicava màgia nociva i pactava amb el diable es va anar fent lloc en l’imaginari popular. I pràctiques que anys enrere havien provocat petites penes, van portar moltes dones a la tortura i a la mort. 

Jean Bodin (c. 1530 – 1596), un erudit i pensador polític prestigiós, va ser un dels promotors de la cacera de bruixes. El 1580 va publicar el llibre Démonomanie des sorcies, en el qual afirmava: «Encara que a les bruixes se les torri i cogui a foc lent, mai no serà un càstig excessiu ni tan terrible com el turment que Satanàs ha preparat per a elles en aquest món, per no parlar dels sofriments eterns que les esperen a l’infern…»

Durant segles es va proporcionar la base «científica» per establir que la dona era inferior i més dèbil que l’home. Alguns doctors de l’Església la van convertir en dolenta per naturalesa i la van relegar fins a una condició tan vulnerable que, quan el context ho va propiciar, es va convertir en el boc expiatori.

FINAL DE LA CACERA. Al segle XVIII la cacera es va acabar, però va continuar la reculada de la participació social de la dona, els metges van prendre el monopoli de la salut i fins i tot van desplaçar les llevadores i les van convertir en les seves subordinades.

Les dones van haver de lluitar molt per conquerir el dret a estudiar a les universitats. A Espanya, l’accés de les primeres joves als estudis universitaris no es va produir fins a la dècada del 1870. Precisament va ser la Facultat de Medicina de Barcelona la que va admetre aquestes heroïnes.  

Dolors Aleu Riera (1857 – 1913)

Dolors Aleu Riera (1857 – 1913)

Les dues primeres que es van llicenciar i van obtenir el doctorat van ser Dolors Aleu Riera i Martina Castells Ballespí. 

Martina Castells Ballespí (1852 – 1884)

Martina Castells Ballespí (1852 – 1884)

Mentrestant, el 74% de les dones de Barcelona eren analfabetes. 

Maria Lluïsa Latorre, 30 de maig de 2016

De Susqueda a Tübingen: opinions

Paula_2

DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA

OPINIONS DE LECTORES I LECTORS. Per respectar-ne l’anonimat només apareixen les inicials del nom i cognoms, el sexe i l’edat: 

—APM ♂ (66): Viatjant de Vic a Barcelona (tren) avui he acabat de llegir un altre «viatge» (més llarg): de Susqueda a Tübingen. He pensat que t’agradaria saber que l’he llegit amb passió (el tenia pendent de fa temps!) i m’ha apassionat (especialment les dues primeres parts). M’ha emocionat especialment l’actitud de «tenir cura», d’acollir, d’entendre i ajudar (encara que no tingui bona solució), fins i tot arriscadament, de la Paula, la guaridora-metgessa protagonista. Crec que la seva actitud és un fidel reflex de la que ens guia als metges/metgesses de família: m’hi he sentit identificat. Té mèrit també la teva capacitat per descriure l’entorn històric i geogràfic, així com la vàlua i valentia de les dones malgrat els entrebancs i menyspreus. Ho he passat bé llegint-te, i no me’n volia estar de dir-t’ho! (març del 2023)  

—LLMV ♂ (58): He gaudit molt del teu llibre, i encara que explica una història dramàtica, hi ha moments que et fa riure, i tot relatat amb un ritme trepidant. És molt bo i s’hauria de vendre a cabassos. (maig del 2016) 

—NPA ♀ (50): Hola Lluïsa, finalment m’he llegit De Susqueda a Tübingen! I m’ha agradat. L’he trobat ben escrit, es llegeix molt bé i la Paula és un personatge molt maco. El que m’ha agradat molt és la recreació que fas de com funcionava el món de la medicina. Perquè ara ens sembla la mar de natural, però fins fa quatre dies la gent no tenien el CAP al costat i bé s’havien d’espavilar. (juliol del 2015) 

—EJM ♀ (37): Amb molta humilitat m’atreveixo a escriure’n quatre ratlles i ho faig perquè crec que la història de la Paula s’ho val. Gràcies per aquesta novel·la tan meravellosa, plena de sentiments però també de reivindicacions. M’admira moltíssim com aquesta història transmet la innocència, la felicitat i la curiositat d’una nena, però també la tristor, la impotència, la ràbia, la incertesa, l’atreviment i la seguretat d’una noia, i la valentia, la dedicació, la saviesa i l’amor d’una dona que és capaç de vèncer una vida plena d’obstacles gràcies a la seva bondat. Quina sort que aquest llibre hagi passat per les meves mans! (16 de febrer 2012) 

—PAS ♀ (26): El passat mes  d’octubre vas venir a presentar el teu llibre «Dones Invisibles» a la Vocalia de Dones de Vista Alegre (Mataró). Aquell mateix dia ens vas fer un altre bon regal: el teu llibre «De Susqueda a Tübingen». Vaig ser la primera a agafar-lo i el vaig començar a llegir després d’acabar el que estava llegint en aquells moments. M’ha acompanyat durant els esmorzars dels darrers mesos, on aprofitava per llegir un capítol entre glop de suc i torrada. Avui l’acabo d’enllestir i he de dir que m’ha agradat molt la història de la Paula, la seva força i valentia, però sobretot com has tractat tot tipus de temes, des dels més polítics i socials, fins als més emotius i fins i tot sexuals. Serà un d’aquells llibres a recomanar, sense dubte! (8 de gener 2012) 

comenta

Al meu estudi, abril del 2010

—RCC ♀ (62): No  m’he oblidat d’aquella tertúlia [club de lectura a la Biblioteca Antoni Pladevall i Font, Taradell, 24 de novembre de 2011], en especial, de la persona – escriptora, ni tampoc puc oblidar el contingut del llibre i de l’estil. Encara que hagués durat una hora més no hauríem acabat de fer-te’n més comentaris. És del llibres que requereixen una segona lectura, subratllar detalls per copsar i interioritzar  els  diferents matisos. Personalment vaig trobar, en ell, una gran humanitat, tendresa i…, no acabaria. Valdria la pena fer un: tu a tu. (11 de desembre 2011) 

—TGR ♂ (51): He llegit la teva novel·la i m’ho he passat de conya. Una història apassionant amb tots els ingredients per fer de la novel·la una autèntica joia. Trepidant, apassionant, plena d’intriga i d’emocions intenses. (1 d’agost 2011) 

—AGFM ♀ (55): Creo que lo tuyo, por ahora, es el ensayo, porque la novela no está bien lograda; la leí y me hizo gracia porque es fresca y clara como tú, pero carece de solidez narrativa, quizá porque te falta ponerte como modelo a los grandes autores, no a la literatura comercial. (20 de juliol 2011

—Club de lectura a la Biblioteca de Tona: Estava pendent d’escriure’t perquè a hores d’ara encara rebo comentaris de lectors/es que van estar tant contents amb la teva xerrada. Mira si va tenir èxit, que no he fet cap gestió per donar els teus llibres a la Xarxa perquè en tinc molts de deixats! Sense anar més lluny ahir va venir una senyora que havia llegit el teu primer llibre i que li havia agradat tant, tant, que quan va saber que havies vingut a la Biblioteca, va venir corrents a buscar el segon. A més va dir que era una llàstima que no el tinguéssim perquè de segur que tindria també molt d’èxit, fins i tot va comentar que te l’haurien de reeditar! (1 de juliol 2011) 

N_Tubingen

Una lectora amb el llibre i la ciutat de Tübingen de fons (gràcies, Núria!), maig del 2011

—SAC ♀ (72): Estimada, ahir al vespre vaig acabar el teu «De Susqueda a Tübingen». Estic impressionada pel teu saber d’història, de medicina tradicional, d’herbes remeieres, de costums de dones, de bruixes! Per com escrius i et mous entre una colla de protagonistes. Pel sentit del deure i de l’ètica que desprèn. Per la llibertat de la protagonista. Per l’art d’estimar fet explícit amb tanta delicadesa, etc. Vaig començar-lo i no l’he deixat fins acabar de llegir-lo. M’ha enganxat i m’ha agradat molt. Com em desitges a la dedicatòria, la Paula m’ha arribat al cor. Et felicito. (14 de juny 2011) 

—NBP ♀ (62): El teu llibre em va entusiasmar, ja li vaig dir a en Joan. La personalitat de la Paula em va impressionar, i la forma en què defenses les dones també. Per això aquest nou llibre [Dones invisibles] amb la història de tantes dones, que segurament mai se’ls ha reconegut, em crida molt l’atenció. (maig del 2011) 

—MUS ♀ (38): Que tinguis un molt bon dia de Sant Jordi. Segur que estaràs molt enfeinada. Acabo de fer-me una fart de plorar. Sí, amb les tortures i les injustícies que la malevolència va practicar a la Paula, com a representació de tantes i tantes dones i també homes de bona fe. Estic en aquell punt del llibre en què un cop finalitzat no pares de donar-li voltes i més voltes. Aquest, penso jo, és l’èxit dels escriptors. (22 d’abril de 2011) 

—SAC ♀ (45): Recomano llegir aquesta novel·la perquè, malgrat la foscor, la crueltat, la pobresa, la ignorància del món que s’hi relata, en ella s’hi expressa i s’hi transmet aquest desig d’abastar un món màgic i reparador, un món de pau i d’harmonia. I és així com jo m’he sentit després de llegir-la: reparada i en pau. (10 de març 2011) 

—FPL ♂ (57): Ja he acabat de llegir la teva novel·la, és que jo sóc un poc retardat. La lectura m’ha fet companyia molts dies, abans d’anar dormir. M’ha agradat molt, tens una forma molt amena i afectuosa d’escriure, que fa que visquis els personatges! A més, per mi també em porta records i evocacions de quan era petit, dels paisatges de Rupit, l’Esquirol, i tot el Collsacabra, i els noms dels personatges, fins i tot una Pallejana! (24 de febrer 2011) 

—JTS ♂ (68): Després de llegir les peripècies de la Paula he arribat a la conclusió que l’autora és una persona amb una gran càrrega emotiva, fidel defensora de les llibertats i la justícia, però sempre al servei dels més desvalguts. Valenta en la narració i de sentiments sincers. Lluïsa, estic molt content que hagis escrit aquesta història, perquè, ja comença a ser hora que els fets s’expliquin amb tota la seva cruesa igual com varen succeir. Encara que moltes de les humiliacions i escarnis de l’època, i fins i tot del segle XIX, començaments del XX, sobrepassaven amb escreix les de la Paula. Enhorabona, espero que aquesta història sigui el primer graó que comenci a desmuntar la teoria (d’intel·lectuals de primera fila) que aquestes històries son fruit de ments desequilibrades o persones incultes —com per exemple, que les mal anomenades bruixes varen deixar d’existir quan va arribar el corrent elèctric—. Gràcies per la Paula! (6 de setembre 2010) 

—MVB ♀ (56): De Susqueda a Tübingen transcorre durant gairebé 40 anys de la seva protagonista, Paula Krüger. La Maria Lluïsa Latorre en fa un relat fluid, àgil, que salta de Catalunya a Baden-Württemberg contextualitzant amb facilitat dues cultures ben diferents però sovint paral·leles en els prejudicis i les supersticions. M’ho he passat molt bé llegint la novel·la, i he arribat a travar una autèntica complicitat amb la Paula i el seu compromís amb la compassió, la llibertat i el lliure albir. Felicitats, Maria Lluïsa! (20 d’agost 2010) 

—ABF ♀ (50): Em varem regalar el teu llibre i m’ha encantat. He gaudit molt de la lectura i l’he trobat molt amè. Penso que tens molta imaginació i fas que la lectura ens engresqui a dins la història que ens expliques. Només et volia felicitar i encoratjar-te a què continuïs escrivint. (9 d’agost 2010) 

—ASM ♀ (43): Abans de res, felicitar-te per la presentació del teu llibre al Barri Gòtic de Barcelona i desitjar-te’n moltes més per fer possible que molts més lectors gaudeixin i visquin, com ho estic fent jo, el món de la Paula, ple d’aventures, informació històrica, trames romàntiques, poesia, colors i paisatges que tan bé hi descrius. També comentar-te que estic patint molt: primer, perquè em veig a venir el pitjor sobre si acusaran la Paula o no i, segon, perquè cada dia veig que falten menys pàgines per acabar el llibre, i cada dia llegeixo més a poc a poc per si així s’allarga i s’omple de més pàgines; em consolo pensant que quan l’acabi el tornaré a llegir i així, amb l’excusa que estic treballant amb la recerca de l’ofici de les dones remeieres, podré descobrir nous secrets i més informació sobre la novel·la. Sincerament: M’ENCANTA! (3 d’agost 2010) 

—CCV ♀ (50): La història de la Paula és una història molt romàntica que m’ha atret des del principi del llibre fins al final. Està situada en un marc geogràfic que conec bé i per això m’agrada. La novel·la està basada en uns fets històrics verídics i la Maria Lluïsa retrata molt bé l’època històrica on ha situat el personatge. M’ha agradat molt la manera de ser de la protagonista, una dona molt avançada per la seva època, forta, culta, molt liberal i sobretot molt apassionada i molt feminista. Els personatges estan molt ben lligats i en un moment o altre els personatges secundaris es converteixen en protagonistes, com és el cas d’en Felip, el primer amor de la Paula, o bé la Palmira, la bruixa de la cabanya. Les descripcions dels llocs i ambients són excel·lents. I ja no cal dir totes les explicacions en medicina… Vaig pensar que la història acabaria malament, però em va agradar molt el final tan romàntic. Només he de dir que potser hi ha un excés de personatges secundaris, és clar que la novel·la és molt llarga, però quan vaig llegir-ne la relació que hi havia al final, d’alguns ja ni me’n recordava. (2 d’agost 2010) 

—MMV (82): És una obra de lectura amena, personatges sòlids i una protagonista entranyable, un argument que atrapa, aventures amb moments trepidants, moments emotius, alguns tocs de misteri i un final ben resolt, és a dir, té tots els ingredients de les bones novel·les. (1 d’agost 2010) 

—SLL ♀ (59): No he parat fins que m’he acabat la novel·la. Moltes gràcies per saber endinsar-nos en aquest món tan tenebrós de la cacera de bruixes. Jo reivindico la nostra condició de bruixes, totes ho som d’alguna manera, en el millor sentit del terme. Et felicito per la teva valentia en el tractament de les qüestions de sexe, ets clara i directa. Quant al personatge de l’heroïna, tota l’estona estava pensant… «ai, que la penjaran… no, la Paula, No!». Un altre aspecte destacable és la il·lustració dels temes mèdics. Es nota que ets una metgessa (potser hauries estat una Paula en el segle XVI). Res més, encoratjar-te perquè continuïs endavant. (31 de juliol 2010) 

—JSM ♂ (49): M’ha agradat molt, té molt bona lectura, de seguida et capta l’interès, la protagonista ha de viure moltes aventures i és molt feminista en el sentit més positiu del terme. Penso que el teu llibre guanyaria molts premis si el presentessis als concursos de literatura. (20 de juliol 2010) 

—IOC ♀ (58): La història de la Paula m’ha entusiasmat, la vaig llegir en un temps rècord. També et vull dir que tens molta imaginació. Ah, i com a historiadora puc garantir que l’obra està molt ben documentada. Per últim, la protagonista sembla inspirada en una guaridora contemporània que m’agradaria presentar-te. Et vaig felicitar pel teu primer llibre, que he llegit dues vegades, doncs ara hi torno! (16 de juliol 2010) 

—IVP ♀ (46): Es llegeix molt bé, la trama està molt ben travada, les dades reals estan molt ben introduïdes i no entorpeixen la ficció, al contrari, la història és molt emocionant i el desenllaç m’ha agradat molt, paga molt la pena. (19 de juny 2010) 

—JCS ♀ (75): Només començar ja m’ha enganxat i l’he llegit amb molt interès i emoció, fins i tot alguns trossos m’han fet plorar. El final m’ha agradat molt i desitjo que arribi a molta gent. (10 de juny 2010) 

—AYCG ♂ (68): El llibre és de lectura molt amena i la història m’ha agradat molt, a més, m’han fet molta gràcia alguns paral·lelismes entre la meva vida i la de la protagonista: Jo visc a Sau, que és molt a prop de Susqueda i, per altra banda, la Paula aprèn la medicina oficial a la ciutat de Tübingen i jo vaig estudiar a la veïna ciutat de Reutlingen. (5 de juny 2010) 

—Maria Lluïsa del Río: Felicitacions per la teva novel·la! M’ha agradat i interessat molt, ara et faig un petit avenç i em comprometo a fer un comentari més ample en el meu bloc, així com a difondre-la a través de la xarxa. És interessant pel tema, el tractament, la prosa clara, concisa, la capacitat de transmissió d’una etapa de la història de la societat i del paper de les dones, tan oblidat i desconegut, d’aquí el seu valor i interès. Enhorabona i tant de bo creixi l’interès per d’altres dones i col·lectius, en especial el mèdic. Rep una forta abraçada i tot el meu reconeixement, intel·lectual i humà. Salut i creativitat feminista. (3 de juny 2010) 

ENTRADA ACTUALITZADA el maig del 2016 

De Susqueda a Tübingen: clubs de lectura

—TARADELL, club de lectura a la Biblioteca Antoni Pladevall i Font, 24 de novembre de 2011 

Si el club de lectura del mes de juny a Tona va ser tot un èxit, no es pot dir menys del club de lectura de Taradell. Més d’una trentena de persones van acudir i van seguir amb interès la xerrada col·loqui sobre el llibre que es va organitzar amb el suport del Pla d’Igualtat de la Mancomunitat La Plana. 

24N 2011Taradell

Vaig tenir la satisfacció d’escoltar que els havia agradat molt i em van regalar unes hores més de plenitud i felicitat a la meva vida. També hi vaig tenir el gust de conèixer la poeta Rosa Codina. En fi, un vespre magnífic. 

—TONA, club de lectura a la Biblioteca Caterina Figueras, 20 de juny de 2011 

L’afluència de més de vint lectores i lectors a la biblioteca de Tona per comentar amb mi el llibre DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA va ser una grata i agradable sorpresa, i comprovar el seu interès pel llibre i per les meves explicacions, una experiència inoblidable.

Per fer-vos una idea de com va ser la reunió podeu mirar el petit reportatge del vint-i-dos de juny a la Revistona.cat: 

http://www.larevistona.cat/main.asp?opc=0&codi=1004200

Comença amb el titular: Èxit de participació al club de lectura de la biblioteca Caterina Figueras. Crec que no cal afegir més.

Maria Lluïsa Latorre