De Susqueda a Tübingen: presentació a Tordera

PRESENTACIÓ A TORDERA DEL LLIBRE: 

Paula_2

—TORDERA, a la Sala d’Actes de la Biblioteca de Tordera, 18 de juny de 2010 

La presentació al públic de Tordera no va ser gens decebedora, hi vaig retrobar gent que feia temps que no havia vist i també hi vaig conèixer gent nova i interessada pel tema, tot plegat molt engrescador. A continuació el cartell que anunciava l’acte:    

presenta_Tordera

La primera a intervenir va ser la directora de la biblioteca, Sílvia Anfrons, que molt amablement va explicar algunes meves dades biogràfiques i va donar pas a la Montserrat Saborit, l’editora, que es va referir a la sinopsi del llibre. Seguidament vaig fer la meva exposició, en la qual també vaig parlar del viatge a la ciutat de Tübingen per documentar l’escenari on té lloc la segona part de la novel·la. 

Maig del 2008, la Maria Lluïsa a prop de l’Stiftskirche de Tübingen, a sota en Xavier fent el pallasso

Maig del 2008, la Maria Lluïsa a prop de l’Stiftskirche de Tübingen. A sota en Xavier fent el pallasso. 

TubingXavi

Durant tota la xerrada em vaig sentir molt ben acollida. La resposta va ser tan bona que es van acabar tots els exemplars que havíem previst per a la presentació i molts es van quedar sense. Es pot demanar més?

Maria Lluïsa Latorre, 28 de juny de 2010

De Susqueda a Tübingen: presentació a Vic

ANUNCI DE LA PRESENTACIÓ

El proper dissabte 5 de juny tindrà lloc la presentació de la meva segona novel·la, DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA, al Temple Romà de Vic. La idea central de l’obra és la vida d’una guaridora a l’entorn del 1600 que serà acusada de bruixa. He volgut presentar-la al Temple Romà perquè moltes de les acusades per bruixeria d’Osona van ser turmentades a les presons del palau dels Montcada. Les restes es troben just al costat del Temple Romà —de fet les parets del temple configuraven el pati interior del palau—. Serà un petit homenatge a les víctimes de la cacera de bruixes a Osona. 

cartell susqueda

CRÒNICA DE LA PRESENTACIÓ

En un escenari sobri però alhora imponent i elegant com és el Temple Romà de Vic, emmarcat per l’exquisida i suggerent exposició de poesia i pintura de Gerard Sala que aquests dies s’hi pot admirar, amb l’al·licient que una part de la novel·la transcorre al palau dels Montcada, només puc dir que va ser tot un privilegi tenir-hi l’oportunitat de parlar de la història de la Paula Krüger a una vuitantena de persones. 

D’esquerra a dreta Montserrat Saborit, Maria Lluïsa Latorre i Antoni Ylla-Català

D’esquerra a dreta Montserrat Saborit, Maria Lluïsa Latorre i Antoni Ylla-Català

En primer lloc, el president del Patronat d’Estudis Osonencs, Antoni Ylla-Català, va dirigir unes paraules a l’audiència i va fer referència al paral·lelisme de la seva vida amb la de la Paula: ell viu a Sau, que és molt a prop de Susqueda, i va estudiar a Reutlingen, una ciutat veïna a Tübingen. Això i els seus comentaris positius sobre la novel·la, que ja s’havia llegit, van ser la segona grata sorpresa de la nit. A continuació l’editora, Montserrat Saborit, va elogiar la història i va explicar perquè s’havia decidit a publicar-la.

Durant la meva intervenció vaig situar el públic en el context de la cacera de bruixes de l’edat moderna i vaig donar unes pinzellades sobre unes quantes dones acusades i executades per bruixes per oferir-ne un retrat més humà i entranyable. Com el cas de Felipa Gallifa, de quaranta-sis anys i vídua, que va confiar els seus temors a la seva filla Anna Gallifa: «Seria tant, Anna, que a mi me vinguessin a cercar per anarhi aquexa gent, per causa que feyan fama de bruxa a ma sogra.» Un seu fill, Jaume Gallifa, va demanar la seva llibertat mitjançant un suplicatori que consta en el procés. 

Temple3

Vaig tenir una molt bona acollida al Temple Romà de Vic, com posa de manifest la llarga cua que es va fer mentre signava exemplars de la novel·la. (fotos de Marta Ollich) 

També vaig tenir el gust de conèixer en persona l’historiador Rafel Ginebra, vicepresident del patronat, els escrits del qual m’han sigut molt útils per documentar la història. Per últim, comprovar que havia suscitat l’interès dels assistents mentre els dedicava el llibre em va fer molt feliç i va arrodonir una nit que per mi ja serà inesborrable. Moltíssimes gràcies a tots els que la van fer possible! 

Maria Lluïsa Latorre, 12 de juny de 2010

De Susqueda a Tübingen: El 9 Nou d’Osona

Paula_2

—Juny del 2010, El 9 NOU d’Osona i el Ripollès. Transcripció de la crònica de Jordi Vilarrodà: 

UNA METGESSA DEL SEGLE XVI. Maria Lluïsa Latorre relata a «De Susqueda a Tübingen», la seva segona novel·la, la història d’una guaridora acusada falsament de bruixeria.

Mitjans de l’any 1618. Paula Krüger, una dona guaridora de Susqueda, és traslladada a les masmorres del castell dels Montcada de Vic —l’actual Temple Romà— on la Inquisició la vol torturar per obligar-la a confessar que practica la bruixeria. Al mateix escenari, es presentava dissabte De Susqueda a Tübingen, la segona novel·la que ha escrit Maria Lluïsa Latorre, que té com a protagonista aquesta dona singular. 

temple1

Amb aquest relat, que ha publicat Osedi Serveis Editorials, amb seu a Manlleu, l’autora ha volgut recordar uns personatges femenins que no tenien res de bruixes, i sí de «precursores de les actuals metgesses, i també psicòlogues, llevadores…». Al capdavall, precedents «de les dones independents que treballem», afirma Latorre, que és metgessa de professió. 

La novel·la té tres parts, a través de les quals el lector pot resseguir la trajectòria vital de Paula Krüger, una dona de Susqueda, filla i néta de remeieres que li han transmès els seus coneixements. Del pare, un alemany erudit, n’hereta una elevada instrucció cultural, que la porta a la ciutat de Tübingen a estudiar la medicina oficial. De tornada a Catalunya, es dedicarà a la seva professió fins que serà acusada de bruixeria, en un procés que acaba amb la seva condemna a la forca. Al lector, però, se li reserva la sorpresa d’un inesperat final. El conjunt de la trama és fruit de la imaginació de l’autora, i els personatges principals no van existir, però es barregen amb altres que sí eren històrics, com Antoni Vila i de Savassona, el governador general de Rupit. El rigor en la documentació també dóna versemblança a un relat que «és de ficció, però podia haver estat real», explica Montse Saborit, de l’editorial Osedi. 

L’autora constata que les dones remeieres tenien autoritat moral, la gent hi confiava, i per això despertaven les suspicàcies de les autoritats, que amb les acusacions de bruixeria intentaven «treure-se-les de sobre». Al contrari del tòpic, no les veu com unes pobres ancianes analfabetes: «No eren marginades, sinó integrades al teixit social de la seva època.» El problema de fons, ben actual encara, era la consideració de la dona, en general, com a «ésser dolent per naturalesa».

temple2

Retall de l’article de Jordi Vilarodà al periòdic El 9 Nou d’Osona i el Ripollès 

SEGONA NOVEL·LA. Maria Lluïsa Latorre (Esquirol, 1961) va ser teclista del grup de pop Duble Buble entre els anys 1979 i 1989. Després de la dissolució del grup, va deixar la música i l’any 2006 va reaparèixer com a escriptora amb l’extensa novel·la policíaca Els peons de l’assassí (Emboscall Editorial). 

De Susqueda a Tübingen: nota de l’autora I

DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA

Nota de l’autora (primera part) 

Després de situar el relat de ficció de la Paula Krüger en un context històric que va del 1582 fins al 1619, no m’he pogut resistir a fer algunes observacions dirigides als lectors i lectores que vulguin més informació. Els personatges i l’argument són fruit de la meva imaginació, però evolucionen en un escenari real i, si bé hi ha detalls que poden semblar inversemblants, puc dir que estan ben documentats. 

 Llu_autora

Maria Lluïsa Latorre

—Començo amb unes explicacions sobre l’edició: Com que alguns dels personatges que surten a la història van existir, hem remarcat els seus noms en negreta a la relació de personatges que apareix al final del llibre. A causa d’un malentès, a la primera edició (abril del 2010) vam convertit en reals dos personatges alemanys, Eduard Müller i Markus Vogel; en realitat són inventats i només han existit a la meva ment. Aquesta errada ja es va corregir a la segona edició (desembre del 2010). El que encara es pot trobar a totes dues edicions és una equivocació a la pàgina 276, en què consta el 1589 com l’any que va morir Felip II en lloc del 1598. 

A la pàgina 314 esmento que la comtessa Erzsébet Báthory: «Ara només lluitava per aturar la confiscació de l’enorme patrimoni familiar i per deixar-lo en herència als seus quatres fills.» Però aleshores la segona filla, Orsika, ja havia mort i li quedaven Anna, Kata i Pál. 

—Pel que fa al pare de la Paula, Gustav Krüger, aclariré que no era una cosa inaudita que un alemany erudit anés a parar a Catalunya, ni que tingués lligams amb Perpinyà, com es pot veure en aquesta biografia de l’editor Joan Rosembach, encara que és d’un temps anterior al pare de la Paula: «Joan Rosembach va néixer el segle XV a Heidelberg (Alemanya) i va morir el novembre del 1530 a Barcelona. Va ser un prevere i tipògraf català, d’origen alemany. Se’l considera l’impressor o tipògraf probablement més important del seu temps a Catalunya. De jove es va desplaçar a Catalunya com un més dels alemanys que hi van introduir la tipografia. El 1492 consta que ja estava establert a Barcelona, si bé en anys anteriors havia treballat a València. Va instal·lar-se temporalment a Tarragona, segurament de forma discontínua, entre el 1498 i el 1500. Igualment, entre el 1500 i el 1503 alternava la seva residència entre Barcelona i Perpinyà, on va imprimir el Vocabolari molt profitos per apendre Lo Catalan Alamany y lo Alamany Catalan. Es coneix també que el 1512 va fer una nova estada a Perpinyà i que a finals del mateix any va residir temporalment a Alemanya. En els períodes 1518-1521 i 1523-1524 va treballar en un taller instal·lat a Montserrat el monestir li va cedir una casa a Olesa de Montserrati va sortir-ne una sèrie de llibres litúrgics.» 

dones_XIV

Tots relacionem edat mitjana i edat moderna amb poca higiene, deixadesa i envelliment prematur, i entenc que pot sobtar que la Paula sigui una dona tan polida, que s’ocupi del seu cos i que arribi en tan bon estat a la maduresa. En primer lloc, el fet que unes quantes obres que tractaven de la salut i la bellesa del cos femení es fessin molt populars, sobretot a partir del segle XII, prova que hi havia més dones que feien com la Paula. S’hi recomanava la higiene diària, l’exercici regular, una dieta equilibrada, banys i massatges i s’hi donaven molts consells per embellir. Les dones cultes ho transmetien a les que no sabien llegir i, fins i tot, hi havia versions en vers per facilitar-ne la memorització. En són exemples una de les parts del compendi anomenat Tròtula, De ornatu mulierum, i el Llibre d’amor de dones; tots dos s’esmenten a la història. La versió del Tròtula compilada per Jean de Reimbamaco diu: «Ay moltes dones que-s deliten fort en soffomigar cor molt val a tolre tota dolor e conforta tot lo cors e més los speritz, cor bona olor pus lo conforta que altra cosa.» 

Per altra banda, durant l’edat mitjana l’ús del sabó estava molt estès, especialment entre les classes acomodades. Al llibre de Dolors Pifarré Torres, El comerç internacional de Barcelona i el mar del Nord, Bruges, a finals del segle XIV, s’hi pot llegir: «El sabó, producte molt important en l’edat mitjana, i que generava guanys importants, tot i el seu cost modest, hom el sol anomenar en la correspondència “sabó de València”, i també amb les varietats de “blanc” o “negre”. És lògic que València produís un sabó estimable, ja que era també bona proveïdora del producte bàsic per a la seva elaboració: l’oli.» El sabó de Marsella, el precursor dels sabons actuals, apareix al segle XV. Encara que l’ús del sabó va declinar a l’edat moderna —la gent preferia ocultar les males olors amb perfums—, alguns no van perdre el costum d’utilitzar-lo per rentar-se. 

Cert que al voltant del 1600 la majoria de gent que s’acostava als cinquanta anys ja devia semblar anciana, sobretot les classes humils i els camperols (més exposats al sol); cabells blancs, calvície, dentadures defectuoses, cara arrugada amb taques i berrugues… No obstant, encara que poques, hi havia persones que aparentaven menys edat. L’acusada per bruixa Rafela Puigcercós, àlies Roma, del Lluçanès, és descrita com «una dona alta i gallarda tot i que ronda la seixantena». 

—Amb la «dolçor de Venus», la Paula fa referència al llibre de l’anatomista Realdo Colombo, el primer a descriure el clítoris en el seu llibre pòstum De re anatomica, publicat l’any 1559. Hi diu: «Atès que ningú no ha descobert abans aquests detalls i la seva funció, si se’m permet que doni nom a les coses que descobreixo, s’hauria d’anomenar l’amor o la dolçor de Venus.» Poc després, Gabrielle Fallopio li va disputar el descobriment del clítoris a la seva obra Observationes anatomicae, publicada l’any 1561. Però tots dos tenen el mèrit d’haver descrit un òrgan que havia estat ignorat a les obres d’anatomia anteriors, encara que, posteriorment, l’anatomista danès Caspar Bartholin va dir: «…tant Fallopio com Colombo es vanagloriaven d’haver descobert el clítoris, quan realment és conegut per tot el món des del segle segon». La versió anglesa del Bartholinus Anatomy, revisada pel seu fill Thomas Bartholin i publicada l’any 1668, incloïa una completa descripció de l’anatomia del clítoris i el considerava «as women’s chief seat of delight in carnal copulation and as crucial to orgasm» (com el principal lloc de plaer de les dones en la copulació i com a crucial per a l’orgasme). 

Venus adormida, Giorgione (1510)

Venus adormida, Giorgione (1510)

—A algú li podria semblar extravagant la idea d’una organització criminal com l’orde de l’Abisme, però tenim notícia de l’existència d’una banda criminal que cometia assassinats i feia màgia negra a Lleida, a través del procés iniciat contra Valentina Guarner el quatre de febrer de 1485. La van captar dos homes de la banda amb la promesa de guanyar diners i, tal com li van indicar, ella va renegar de Déu i va prendre el diable com a senyor i mestre. Crida l’atenció que una de les «ordres» del diable era enverinar el que més es volia —fills, cònjuge o pares—, però Valentina es va negar a matar el seu fill i el va substituir per un bou que tenia en gran estima. El verí més emprat era un ungüent a base «de gripau i pulmons de persones mortes». Sense arribar al turment, Valentina va confessar haver participat en diversos enverinaments i va ser condemnada per bruixa, metzinera i homicida a morir d’asfíxia per submersió i després cremada. 

A la baixa edat mitjana proliferaven les llegendes i narracions que parlaven d’un lloc recòndit on hi havia «la font de l’eterna joventut». Els alquimistes buscaven intensament l’elixir de la llarga vida, entre ells Arnau de Vilanova i més tard Paracels, que l’anomenava quinta essència. I tot això coexistia amb creences més sòrdides, com que era possible rejovenir-se si es bevia sang de criatures, o si es prenien banys de sang humana, o si es bevia la llet d’una jove mare. I algunes persones sense escrúpols ho van aprofitar per enriquir-se. 

 La font de l’eterna joventut, Lucas Cranach el Vell (1546)

La font de l’eterna joventut, Lucas Cranach el Vell (1546)

Vull recordar que a la França de Lluís XIV, l’any 1679 va esclatar un escàndol d’enverinaments i sacrificis de nounats, relacionats amb màgia negra, en el qual s’hi va veure implicada madame de Montespan, que havia estat amant del rei, a més de molta gent de la noblesa. 

El mandat de gairebé vint-i-cinc anys del duc Ludwig von Württemberg (1568 a 1593) va ser un període de pau i tranquil·litat, però no sembla que els historiadors ho valorin gaire i no n’abunda la informació. Dit també Ludwig el pietós, va néixer el dia u de gener de 1554 i va ser el cinquè duc de Württemberg. Residia a Stuttgart, al palau renaixentista que ara s’anomena Altes Schloss (antic castell). El pare de Ludwig, el duc Christoph, havia reorganitzat tota l’administració de l’Església i l’Estat i havia reformat el sistema educatiu. L’any 1554 va restituir la Dieta de Württemberg. El 1555 es va promulgar la Llei de Terres, un codi de dret civil exemplar que es va revisar i aprovar el 1567 com el Württemberg Landesordnung (Regles de Württemberg) una llei d’ordenació territorial com un estatut. L’any 1565 la Dieta o Parlament de Württemberg va declarar la fe luterana com l’única confessió del ducat; els catòlics no hi van poder ocupar càrrecs públics i els fills d’un matrimoni mixt havien de ser educats en la fe luterana.

Pati del palau renaixentista on residia el duc Ludwig III von Württemberg (Stuttgart)

Pati del palau renaixentista on residia el duc Ludwig III von Württemberg (Stuttgart) 

El ducat de Württemberg era una tercera part de l’actual Estat federal de Baden-Württemberg (35.752 quilòmetres quadrats) i al voltant del 1600 hi vivien unes 450.000 persones. La ciutat d’Stuttgart tenia uns 9.000 habitants, Tübingen uns 4.000 i el país estava dividit en 58 «oficines». Cada oficina o districte constava d’una ciutat oficial o centre i uns quants pobles. El tres d’agost de 1562 una greu calamarsada va afectar part del ducat i va destruir les collites en diverses oficines al voltant d’Stuttgart, Esslingen, Tübingen i Sindelfingen. Veus irresponsables van atribuir aquesta desgràcia a la bruixeria, es va desencadenar una onada de persecució i almenys van ser executades deu dones en tot el ducat. Els principals teòlegs d’Stuttgart, Matthäus Alber i Wilhelm Bidembach, i el govern es van unir i van aturar la persecució. A la mateixa època Catalunya era un país extremadament catòlic i, amb un territori de 32.114 quilòmetres quadrats, molt més gran que el de Württemberg, comptava amb una població de 500.000 habitants. Barcelona es devia apropar als 30.000. 

Del duc Ludwig es diu que va governar amb prudència, gran clemència i justícia. És segur que va cedir, en gran mesura, poder als consellers i va afavorir una cooperació fluïda entre els consells de decisió i els representants del territori. Un conseller que va tenir una gran influència sobre el duc va ser Melchior Jäger von Gärtringen (1544-1611), que va ser ennoblit el 1582. Ludwig va aprovar la construcció d’un nou edifici per al Parlament, a Stuttgart, que va tenir un cost de 8.593 florins; el setze de febrer de 1583 hi va tenir lloc la primera sessió plenària. Una de les pedres angulars de la seva política va ser mantenir la posició de la doctrina luterana, per això els teòlegs van tenir un pes important en les seves decisions de govern. L’altra pedra angular va ser la promoció de l’educació i la ciència. 

Li agradava molt la cacera, el joc —sembla que se li donava molt bé— i beure en les festes de societat. Algunes fonts li atribueixen una forta inclinació a la beguda i alguna el descriu com a indolent i bevedor. Era un gran amant de la música, el teatre i la poesia. Després de la mort, segurament inesperada, de la seva primera esposa —Dorothea Ursula von Baden— l’any 1583 a Nürnberg, el 1585 es va casar amb Ursula von der Pfalz, una jove de tretze anys mentre que ell en tenia trenta-un; en aquest matrimoni tampoc no va tenir fills. Ludwig va morir sobtadament a Stuttgart l’agost de 1593 a l’edat de trenta-nou anys i el va succeir un cosí del seu pare, Friedrich von Mömpelgard. 

La segona esposa del duc Ludwig, la duquessa Ursula von Württemberg, va néixer el vint-i-quatre de febrer de 1572 a Lützelstein. El seu nom de soltera era Ursula von der Pfalz-Veldenz-Lützelstein, era filla de Georg Johann I von der Pfalz-Veldenz, comte palatí de Veldenz, i néta del rei Gustau I de Suècia. Compartia amb el seu espòs el gust per la música i la cort d’Stuttgart comptava amb una prestigiosa orquestra d’excel·lents músics, compositors i cantants. En va formar part el famós violinista i bufó Hans Bach del 1585 fins al 1593. 

La duquessa Ursula tenia vint-i-un anys quan va quedar vídua i es va traslladar a viure a la cort de Nürtingen, que des del 1421 era el domicili de les vídues dels comtes i ducs de Württemberg. Hans Bach, que aleshores tenia trenta-vuit anys, la va seguir a la seva petita cort. No descarto que acabessin tenint una relació més que amistosa, tot i que es diu que Ursula va plorar molt la mort del seu marit i que per això mai no es va tornar a casar. La duquessa Ursula apreciava l’art i la ciència; va recolzar el científic Wilhem Schickard. A la història apareix com a valedora de la Paula, una ficció que és coherent amb el poc que sabem d’ella. 

Les dones practicaven una medicina paral·lela a l’oficial i coneixien molt bé les propietats curatives de les herbes del lloc on vivien. A la foto Malva Sylvestris

Malva Sylvestris

—La idea del títol de metgessa que la duquessa Ursula lliura a la Paula en nom del seu espòs, es basa en un costum dels reis i reines de la corona catalano-aragonesa, que per desgràcia es va perdre, de concedir llicències per exercir la medicina a dones que havien demostrat la seva expertesa. Tenim l’exemple d’un permís atorgat pel rei Joan I d’Aragó a una dona de Barcelona l’any 1393: «Informat per testimonis fidedignes que vós, Francesca, vídua de Berenguer Ça Torra mariner de Barcelona, fa molt temps que exerciu l’ofici d’obstetrícia, i que heu passat la vostra vida administrant diversos medicaments a dones prenyades, parteres i d’altres, i a nadons i infants, i també a d’altres persones que han recorregut a vós en els seus dolors i malalties […]. Per la present carta us concedim, a vós, dita Francesca, llicència perquè de manera lícita i impune, encara que no hagueu estat examinada sobre l’art de la medicina i la cirurgia, pugueu guarir […] i que administreu els medicaments segons acostumeu.» 

Les dones practicaven una medicina paral·lela a l’oficial i coneixien molt bé les propietats curatives de les herbes del lloc on vivien. Es transmetien els seus sabers entre elles, de mare a filla, d’ancianes a joves, entre amigues i veïnes… a la història es fa referència a una amiga de la Matilde Coll que es deia Elisenda a qui el seu pare, que era metge, havia instruït en la ciència de la medicina. Molts doctors instruïen les seves filles i esposes perquè els ajudessin en la seva pràctica. Hi ha referències a dones que un cop vídues van continuar l’activitat dels seus marits, o dones que van ser contractades junt amb els seus marits. És a dir, moltes dones tenien coneixements pràctics de dietètica, farmacopea, psicologia, infermeria, geriatria, obstetrícia, pediatria… fruit de la transmissió oral i la seva pròpia experiència i observació, però, a més, algunes dones van accedir als coneixements de la medicina oficial per mitjà dels pares o els marits i també els van transmetre a altres dones. 

Una cosa problemàtica de l’obra era com anomenar les malalties i algunes estructures anatòmiques. Per exemple l’Erich pateix una meningitis, però en aquells temps no se sabia que era una infecció de les meninges, per això la Paula l’anomena rigidesa agònica. De l’apendicitis aguda de l’Enriqueta Mas en dic passió ilíaca; era un dels noms que es feia servir perquè encara no es coneixia que es tractava de la inflamació de l’apèndix del cec. El catarro que afecta la comarca d’Osona l’any 1598 i que el doctor Baillou anomena Tussis Quintana és la tos ferina. El jove de setze anys que «cada dia s’aprimava i empal·lidia més i en poques setmanes havia quedat postrat al llit», havia mort de leucèmia, però el pare acusa la Paula d’haver-lo bruixat. Quant als grans vasos, de l’artèria aorta en deien l’artèria principal i de l’artèria pulmonar, la vena arterial. 

L’angina sufocant o morbus strangulatorius que provoca l’asfixia de la Heide és el que avui dia coneixem com la diftèria. La Paula li fa una traqueotomia, però al segle XVI en deien laringotomia o broncotomia i era una pràctica molt incipient; l’any 1546 l’anatomista Antonio Muso Brassavola va descriure la primera realitzada amb èxit. L’escrit del doctor Guillaume Baillou que el doctor Hartmann troba al seu despatx sobre una afecció maligna de la gola que va colpejar París l’any 1576, no va sortir a la llum en un llibre fins a l’any 1640, per això el converteixo en una carta rebuda d’un «amic comú». Encara que la secció de tràquea ja s’esmenta des de temps antics, només amb motiu de l’epidèmia d’angina sufocant patida a Nàpols el 1610, el cirurgià Marc Aureli Severino es va atrevir a realitzar-la sistemàticament; els metges es resistien a practicar-la pel risc que suposava per a la seva reputació si sortia malament. També vull assenyalar que Vesalius va descriure la glàndula tiroide com «dues glàndules, una a cada cantó de l’arrel o base de la laringe, grans, d’aspecte fungós o esponjós i del color de la carn encara que una mica més fosques, i amb moltes venes prominents…», i les va anomenar Glandes laryngis radici adnatae, que vol dir glàndules en contacte o adjacents a l’arrel de la laringe. 

Pàgina del llibre d’anatomia de Vesalius, De humanis corporis fabrica, en què descriu la laringe i la tràquea

Pàgina del llibre d’anatomia de Vesalius, De humanis corporis fabrica, en què descriu la laringe i la tràquea 

Perquè el lector es faci una idea de com s’havia de sentir la Paula davant l’asfíxia de la Heide, acabo aquest punt amb unes paraules del doctor Moisès Broggi extretes del seu llibre Memòries d’un cirurgià: «Les urgències més impressionants, i que feien més angúnia, eren les dels nens que ens arribaven amb diftèria, amb la gola plena de membranes que els obstruïen l’entrada d’aire als pulmons […], la intervenció era aleshores peremptòria i no es podia perdre ni un minut […]. Generalment, primer s’intentava la intubació i, si aquesta fracassava —cosa que no era infreqüent—, s’anava a la traqueotomia. Algun cop la criatura moria en el curs d’aquestes maniobres. Quan tot anava bé, però, l’efecte era formidable: la criatura feia unes respiracions profundes, expulsava amb força per la cànula un conjunt de mucositats i de membranes sanguinolentes i tot quedava transformat i es reflectia en l’aspecte de benestar de l’infant.» 

Maria Lluïsa Latorre (abril del 2010; revisat el setembre del 2011)

De Susqueda a Tübingen: nota de l’autora II

DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA

Nota de l’autora (segona part)

El llibre que apareix al capítol III amb el títol que la Paula tradueix per a la Matilde: «Comença feliçment el llibre de la Concòrdia dels apotecaris de Barcelona per determinar com han de compondre’s els medicaments», va ser publicat l’any 1511 pel Col·legi d’Apotecaris de Barcelona, però no se’n va tenir notícia fins que el novembre del 1943, el doctor Francesc Ballester Castelló, farmacèutic de Valls, en va trobar un exemplar entre els llibres del seu avi. El títol en llatí és Concordie apothecariorum Barchiñ. i medicinis Copositis Liber feliciter incipit, i es tracta d’una obra impresa d’un gran valor farmacèutic. Té el mèrit d’haver estat la segona farmacopea editada al món, la primera es va publicar a Florència l’any 1498. La farmacopea és una col·lecció de fàrmacs, fórmules i orientacions que s’han de seguir obligatòriament en virtut d’un decret de les autoritats governamentals. Ni la Concòrdia de Barcelona ni el Nuovo receptario de Florència van tenir aquesta sanció legal i estricament eren receptaris —Nuremberg té la distinció d’haver tingut la primera farmacopea oficial, l’any 1546, perquè la van sancionar les autoritats municipals—, però van ser acatades pels seus membres i avui dia es consideren autèntiques farmacopees.

ConcordieFriedrich von Mömpelgard, el successor del duc Ludwig, va iniciar el seu mandat l’any 1593. Havia nascut el dinou d’agost de 1557 i era cosí del pare de Ludwig, el duc Christoph, que se’n va ocupar com d’un fill. L’any 1581 es va casar amb Sibylla von Anhalt, a Stuttgart, i el duc Ludwig li va lliurar el comtat de Mömpelgard. Tenia trenta-sis anys quan es va fer càrrec del govern i de seguida es va mostrar com un individu autoritari i ostentós. El seu objectiu era enfortir el seu poder sobirà i va suprimir el consell executiu de l’època del duc Ludwig. Friedrich I von Württemberg no suportava els límits que li imposava la constitució i va arribar a dissoldre el Parlament. El seu principal conseller, Matthäus Enzlin, va recolzar la seva política absolutista i mercantilista. El vint-i-nou de gener de 1608 va morir a Stuttgart a causa d’un accident vascular cerebral. La seva mort inesperada va posar fi als seus esforços per debilitar els altres poders i Matthäus Enzlin va caure en desgràcia. L’hereu del ducat va ser el seu fill primogènit Johann Friedrich. 

—Johann Friedrich von Württemberg no va poder esdevenir un governant absolutista com el seu pare, quan el va succeir el dia quatre de febrer de 1608 va haver de restaurar la constitució i restablir el poder del consell executiu de l’època del duc Ludwig. Havia nascut a Mömpelgard el cinc de maig de 1582 i el cinc de novembre de 1609 es va casar amb Barbara Sophia von Brandenburg, filla de l’elector Joachim Friedrich von Brandenburg. El canceller més poderós del seu pare, Matthäus Enzlin, va ser condemnat a una fortalesa de per vida, acusat d’extorsió i malversació de fons. Més tard va ser sotmès a un judici per alta traïció i l’any 1613 va ser executat a la plaça del mercat d’Urach. Durant el mandat de Johann Friedrich va augmentar el deute tant al si de la família real com al mateix ducat, que va patir molt a causa de la guerra dels Trenta Anys, encara que el duc no hi va participar. Va morir el dia divuit de juliol de 1628 mentre es dirigia a Heidenheim. 

El duc Johann Friedrich, a diferència dels seus predecessors, va estimular l’afany dels perseguidors de bruixes a tot el ducat. L’any 1616, en un diari imprès a Tübingen es diu que «el duc ha imposat instruccions precises als funcionaris per a l’acció legal en contra de les bruixes», i segons l’autor Kurt Baschwitz: «El govern del ducat va posar més llenya al foc publicant l’any 1616 un decret que estimulava les autoritats locals a actuar contra la secta de bruixes.» La unanimitat de predicadors i juristes, que fins aleshores havia frenat la persecució de bruixes al ducat de Württemberg, s’havia trencat i en va sorgir una línia dura que afirmava que tractar la bruixeria amb tebiesa portaria el càstig de Déu en forma de guerres, plagues i fam. 

El balanç total de la cacera de bruixes al ducat de Württemberg va ser moderat comparat amb altres territoris. En el període que va del 1497 al 1750 hi van tenir lloc unes 350 investigacions i processos judicials per bruixeria i en van resultar afectades unes 450 persones, de les quals van acabar executades unes 116; al voltant d’un terç de les suposades pràctiques de bruixeria van acabar amb pena de mort. Un bon funcionament del poder judicial —no es permetia la tortura sense l’autorització del consell superior, no s’utilitzava la prova de l’agulla i la de l’aigua es desconeixia, i no es permetia la confiscació dels béns dels condemnats—, sota l’estricte control dels organismes governamentals, i l’actitud majoritària del clergat, que es va oposar amb sermons i escrits teològics a l’ànsia de persecució de la població, van ser els responsables d’aquesta moderació. 

Dels tres rectors que se succeeixen a Susqueda al llarg del relat, mossèn Garí Benet Carles va existir realment i va ser rector de Susqueda entre els anys 1601 i 1631 tot i que a la ficció apareix el 1607—. Era un home diligent que va deixar molts escrits i per això sabem que les assemblees de veïns es feien al cementiri situat al costat de l’església de Sant Vicenç. També va deixar una crònica impagable de com l’episodi que es coneix com «Lo any del diluvi», unes pluges torrencials que el novembre del 1617 van fer estralls en tot el territori català, va afectar el terme de Susqueda.

Si a algú li pot semblar poc creïble l’apetit sexual de mossèn Gallifa, quan ja havia creat el personatge vaig trobar constància del següent: L’any 1593, al rector de Sant Vicenç de Susqueda, Gabriel Marquès, se li va manar presentar-se a la cúria episcopal —sota pena d’excomunió i 10 ducats de multa— per haver-se absentat de la parròquia durant la visita pastoral «per estar amb una dona». 

A finals del segle XVI Susqueda pertanyia al terme de Rupit, un feu senyorial que depenia del noble Carles de Vilademany i de Cruïlles, baró de Rupit, senyor de Taradell, Viladrau i Santa Coloma de Farners, a més d’altres drets i senyories en un bon nombre de localitats. Entre el seu dilatat patrimoni hi havia unes quantes cases amb cotxera i cavallerissa a Vic, Caldes de Montbui, Taradell, Santa Coloma i Cruïlles. Encara que tot el que en dic a la novel·la està ben documentat, hi ha dues dades que «pengen»: segons els documents el seu casament amb Jerònima Vila va tenir lloc l’any 1595 o el 1596, per a la història de la Paula em vaig decantar pel 1596. També hi havia discrepàncies en la data que va morir, febrer del 1619 o l’any 1626, però vaig trobar un document de l’any 1623 d’un litigi entre la seva vídua i la seva germana, Rafaela de Vilademany, on es pot llegir: «Hieronymam de Vilademany, viduam relictam don Caroli de Vilademany», i vaig donar per bona la data de 1619. 

—Pel que fa al molt il·lustre senyor Antoni Vila i de Savassona, va ser més difícil seguir-li la pista perquè l’avi, el pare i el fill també es deien Antoni Vila i algunes fonts els confonen. Per sort, un article d’Antoni Pladevall em va clarificar les coses i el que ens interessa és Antoni Vila III. El seu cunyat, Carles de Vilademany, el va fer governador general de les seves baronies de Rupit, Taradell i Viladrau, però no he pogut trobar a partir de quina data. Quan apareix per primera vegada a la novel·la, l’agost del 1598, ja ho fa en qualitat de governador de Rupit, però històricament pot ser que encara no en fos, ni tampoc el seu procurador fiscal Baltasar Pla. El seu pare, Antoni Vila II, era el baró de Savassona i Felip III li va concedir el títol de noble a les Corts de 1599. Antoni Vila III es va casar amb Mariana d’Olmera el 1605. 

Detall de l’infern del Tríptic del Judici Universal, Hieronymus Bosch (1504). En la mentalitat medieval la por a l’infern sovint era més forta que l’esperança del paradís

Detall de l’infern del Tríptic del Judici Universal, Hieronymus Bosch (1504) En la mentalitat medieval la por a l’infern sovint era més forta que l’esperança del paradís. 

Entre els anys 1619 i 1620 Antoni Vila III, aleshores senyor i baró dels termes de Savassona, Sau, Tavertet i Sorerols, assistit per Baltasar Pla va presidir una part significativa dels processos per bruixeria documentats a Osona. El primer que es coneix va tenir lloc als seus dominis jurisdiccionals i va començar el dia set de gener de 1619 contra Montserrat i Segimona Quer, Marianna Corbera, Francina Solana, Joan Pagès, Jaume Parareda i Margareta Baldana. Després, com a governador de Rupit va actuar contra Joan Boherats, Joana Trias i Eufrasina Puig de Rajols, tots tres executats al mes de juny de 1619, i van seguir més processos a Viladrau. Els interrogatoris sota tortura es van fer a les presons de Vic, al palau dels Montcada, perquè als seus territoris jurisdiccionals no disposaven de la infraestructura necessària. No sabem què devia motivar Antoni Vila III, els documents només indiquen que va iniciar la persecució de bruixes al seu terme i després la va portar als dominis del seu cunyat, Carles de Vilademany. Va morir el 1624 i va deixar un fill malaltís, Antoni Vila IV, sota la tutela de la seva mare. Mariana Vila i Olmera va dirigir la baronia durant molts anys, per exemple el 1635 apareix en un document nomenant un batlle de Sau. 

La vella, Giorgione (1509). Entre les dones encausades per bruixes trobem dones de classe humil, moltes ancianes i vídues, guaridores, llevadores, cuineres i mainaderes

La vella, Giorgione (1509) Entre les encausades per bruixes trobem dones de classe humil, moltes ancianes i vídues, guaridores, llevadores, serventes, pageses, cuineres i mainaderes. 

Mentre llegia el cas de Marquesa Vila, una llevadora de Sant Feliu Sasserra que va ser acusada i penjada per bruixa, vaig trobar el testimoni favorable d’una veïna que va declarar que Maria Prat, néta de Marquesa Vila, li havia dit: «Molt me maravella y espantada estisch que si la mara bona és bruxa no n’és sinó de Carnestoltes». Aquesta manera tan tendra de referir-se a la seva àvia em va encantar i vaig adoptar lepítet «mare bona» per a la novel·la. 

Per acabar volia referir-me a les bones dones. A mesura que em documentava per escriure aquesta història, anava prenent força la sensació que entre les víctimes de la cacera de bruixes gairebé no hi havia hagut dones dedicades exclusivament a les pràctiques màgiques. De l’entrevista amb Jordi Torres i Sociats autor de diversos llibres que recullen històries, llegendes i costums relacionades amb la vida a pagès em va cridar l’atenció el següent: «…les dones que realment tenien poders, que no creien en res i creien en tot, no van ser acusades. Com que els senyors també eren supersticiosos, les temien». Kurt Baschwitz també afirma en un capítol del seu llibre Brujas y procesos por brujería que les dones amb poders no van ser perseguides. Però ¿com aconseguir informació sobre aquestes dones amb suposats poders sobrenaturals? Tot el que hi ha es basa en l’imaginari popular. Aleshores vaig fer una mena de petit treball de recerca per obtenir-ne uns trets comuns i oferir-ne un perfil coherent i va sorgir el següent: Són dones de classe humil i analfabetes. Han nascut amb el seu poder, heretat de la mare i l’àvia, i el seu coneixement no accessible a tothom els ha sigut transmès de manera oral. Les seves creences són en una esfera privada i secreta, el seu sistema de valors no segueix el de la moral dominant, no el contravé, sinó que en prescindeix; creuen en tot i no creuen en res, es pot dir que són amorals. Admeten una lògica quotidiana i una altra d’un altre món, és a dir, viuen entre el món quotidià i un món paral·lel invisible per als altres, amb el qual es poden connectar. Per a elles la màgia és un art pràctic encaminat a un objectiu directe i definit. Malgrat que estan convençudes dels dots o poders naturals de la seva ànima, recorren a forces ocultes, siguin naturals o sobrenaturals, per aconseguir un propòsit executant els seus rituals secrets. Per assolir l’èxit poden invocar el poder de Déu, encara que sigui per fer un malefici. Un cop a l’any han de renovar els seus poders. 

El següent pas era com anomenar-les. Els noms que apareixen més sovint en els textos són: encantadora, endevinadora, maga, fetillera, fantàstica, fada, bona dona, sortillera, conjuradora… N’havia de triar un per no embolicar el lector i em vaig quedar amb bones dones. Per donar-hi més versemblança em vaig basar en Ellen Boudreaux —un exemple real i sorprenent de la síndrome de savant per caracteritzar una de les bones dones que apareix a la història, na Jacoba: «…i a l’Esquirol hi viu na Jacoba, és cega però camina per l’espessor del bosc sense ensopegar-hi mai». Convençuts dels seus poders, homes i dones del poble menut anaven a veure les bones dones per guarir-se, perquè els endevinessin el futur, per trobar objectes perduts, per afavorir l’amor i la fertilitat, per protegir-se de maleficis… Per la seva banda, les classes altes i els governants recorrien als nigromants, considerats fetillers cultes i entre els quals hi havia molts clergues. 

John Dee fent un experiment davant la reina Elizabeth I, John Gillard Glindoni (1913). Tant a l’edat mitjana com a l’edat moderna la creença en la màgia no entrava en contradicció amb la ciència. John Dee va ser un cèlebre mag anglès que també era matemàtic, astrònom, astròleg i alquimista

John Dee fent un experiment davant la reina Elizabeth I, John Gillard Glindoni (1913) Tant a l’edat mitjana com a l’edat moderna la creença en la màgia no entrava en contradicció amb la ciència, sovint se superposaven perquè els límits eren molt tènues. John  Dee va ser un cèlebre mag anglès que també era matemàtic, astrònom, astròleg i alquimista. 

L’ús de la màgia en les ciències medievals s’entenia com el recurs a les forces ocultes i presents a l’univers, sobrenaturals o naturals però no perceptibles, a fi d’influir en la realitat física o normal. S’admetien dues lògiques, una de quotidiana i una altra d’inaccessible per a la majoria; una realitat més enllà de la física i coneguda. Però va ser a l’edat moderna que es faria lloc entre les classes dirigents la idea que existia una màgia nociva amb la intervenció del diable, que un gran nombre de dones hi havia pactat i rebutjava per complet la fe, i que una secta encapçalada pel dimoni volia acabar amb la cristiandat. La classe dominant va traslladar les seves pors a les classes populars i va tenir lloc la repressió sistemàtica contra les bruixes. Segons els experts, el retrat de les dones acusades per bruixes —pobres, analfabetes, ancianes i soles— és el de la mateixa marginació, però penso que aquest perfil no els fa justícia. Malgrat ser de condició humil, la majoria tenia algun treball: serventes, pageses, guaridores, llevadores, cuineres, mainaderes, artesanes… ¿Eren dones analfabetes? Sí, com la majoria. ¿De condició humil? Sí, però inserides al teixit social de la seva comunitat. ¿Vivien soles? Sí, però tenien familiars a prop. No eren dones marginals, eren dones independents.

Segur que em deixo moltes coses, però si continués aquest escrit es faria etern. Només vull afegir que embarcar-me en l’aventura d’escriure De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, i poder oferir dades contrastades al lector/a per endinsar-los en els temps de la cacera de bruixes, m’ha resultat apassionant i molt enriquidor. Espero que ho gaudiu. 

Maria Lluïsa Latorre (abril del 2010; revisat el setembre del 2011)

De Susqueda a Tübingen: escenaris

ESCENARIS I CONTEXT DE LA NOVEL·LA 

Paula_2

La història transcorre a Susqueda, entre els paisatges del Collsacabra i les Guilleries, i a Tübingen, ciutat del ducat de Württemberg que actualment forma part de l’Estat federal de Baden-Württemberg. 

FOTOS DE SUSQUEDA I RUPIT

cinglera_far1

La majestuosa cinglera del Far 

agullola

Com un misteri insondable, avui dia l’antic poble de Susqueda resta sota les aigües del pantà. 

Rupit1

A l’entorn del 1600 Rupit era la població més important del Collsacabra i Susqueda pertanyia al seu terme municipal. 

agullola2L’Agullola de Rupit (foto de Jaume Pagès), una de les imatges més emblemàtiques de la regió, també apareix a la història: «Es va girar un moment per observar en Gustau. La imatge d’aquell home alt i fort etzibant cops de destral amb l’Agullola de Rupit de fons, una immensa roca separada de la cinglera com si un gegant hi hagués clavat un cop de destral, era un bon argument per no ficar-se amb ell.» 

FOTOS DE LA CIUTAT DE TÜBINGEN 

neckar2

Maria Lluïsa observa la preciosa ciutat on transcorre la segona part de la novel·la. 

kornhaus

Als pisos superiors del Kornhaus hi actuaven còmics ambulants i s’hi celebraven festes i balls: «No ens inquietem, dissabte que ve hi haurà ball al Kornhaus —va recordar l’Eduard—, totes les donzelles de Tübingen hi assistiran i tindrem l’oportunitat de capturar-ne alguna. —Amb l’arribada del fred els balls se celebraven al segon pis de l’edifici del Kornhaus, que es trobava just al davant de la Glückhaus.» 

paronama

 alteaula

La Paula Krüger rep les classes del doctor Lorenz Hartmann a l’antiga Universitat de Tübingen. 

Nonnenhaus1

Nonnenhaus, el metge i botànic Leonhard Fuchs es va instal·lar en aquesta bonica casa l’any 1535 per fer de professor de medicina a la Universitat de Tübingen. El nom de Nonnenhaus li ve perquè al segle XV hi van viure beguines. 

neckar1

Maria Lluïsa al costat del riu Neckar mentre consulta els plànols de la ciutat de Tübingen. 

apotheke

La Paula també aprèn de l’Andreas Weber, un apotecari de Tübingen: «Feia tres setmanes que residia a la ciutat i per fer amistat amb l’Andreas Weber li havia mostrat el seu exemplar del Neu Kreüterbuch, l’herbari de Leonhard Fuchs. Ell, complagut, li havia ensenyat tot el que tenia a la botiga.

Maria Lluïsa Latorre (8 de març de 2010)

De Susqueda a Tübingen: bibliografia

Paula_2

BIBLIOGRAFIA consultada per al llibre DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA.

Llibres, tesis i articles s’han classificat seguint l’ordre alfabètic del títol: 

LLIBRES

Brujas y procesos por brujería, Kurt Baschwitz (1968) 

Bruixes a la Catalunya interior, Jordi Torres i Sociats (2010)

Caça de bruixes al Vallès, Raimundo Garcia Carrera (1987) 

Cavallers i bandolers: Nyerros i cadells a la ciutat i vegueria de Vic (1580-1615), Xavier Torres i Sans (2007) 

Condemnades per bruixes: Processos judicials al Vallès i al Moianès a principis del segle XVII, Rafael Ginebra i Agustí Alcoberro (2007) 

Examination of a Witch, Thompkins H. Matteson (1853)

Examination of a Witch, Thompkins H. Matteson (1853)

El comerç internacional de Barcelona i el mar del Nord (Bruges) al final del segle XIV, Dolors Pifarré Torres (2002) 

El Lluçanès màgic, Pere Mestre, Daniel Montañà i Josep Albert Planes (1998) 

El plet de l’escó, Benet Oliva i Ricós (2005)

El segle de les bruixes, Agustí Alcoberro i Pericay (1992) 

En busca de la eterna juventud, Pedro Pablo Ayuso Arroyo (1992) 

Evangelios de las ruecas, presentats per Jacques Lacarrière (2000). Traducció de Les Evangiles de quenouilles (Els Evangelis de les filoses). És una obra anònima procedent de la regió de la Picardia, França, publicada a Bruixes l’any 1480.  

evangeli_filoses

Historia de la farmacia, David L. Cowen i William H. Helfand (1992)

Historia de la pintura, Wendy Beckett (1995) 

Història de les dones a la Catalunya medieval, Teresa Vinyoles Vidal (2005)

La farmacia verde, Jörg Grünwald i Christof Jänicke (2006) 

Les bruixes segrestades, Lluís Orriols i Montset (1994) 

Les herbes remeieres, Volum I, Ramon Gausachs i Calvet (2007) 

Les herbes remeieres, Volum II, Ramon Gausachs i Calvet (2008) 

Miasmes i Retrovirus, Antonio Carreras Panchón (1991) 

Obra negra, Marguerite Yourcenar (1985). Traduït de l’edició original en francès publicada el 1968. 

Per bruixa i metzinera, Museu d’Història de Catalunya, autors dels textos: Agustí Alcoberro, Joan Bada, Mariano Barriendos, Ignasi Fernández Terricabras, Antoni Pladevall, Jaume de Puig, Josefina Roma, Ramon Sarobe, Eva Serra i Teresa Vinyoles (2007) 

Persecució de bruixes a les comarques de Vic a principis del segle XVII, Antoni Pladevall (1974) 

Por, màgica i tresors a la Catalunya interior, Jordi Torres i Sociats (2003) 

Procés d’un bruixot, Nolasc del Molar (1968) 

Sanadoras, matronas y médicas en Europa, Montserrat Cabré i Teresa Ortiz (2001) 

Tübingen – Ein Stadtführer: Auf alten Wegen Neues entdecken, Wilfried Setzler (2005) 

Witch Hunting in Southwestern Germany, 1562-1684, H. C. Erik Midelfort (1972)

TESIS 

Decus Arnaldi: Estudis entorn dels escrits de medicina pràctica, l’ocultisme i la pervivència del corpus atribuït a Arnau de Vilanova, Sebastià Giralt Soler. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona (2002)

Estudi de les complicacions per intubació prolongada i traqueotomia en malalts sotmesos a ventilació mecànica, capítol 3.1, Eduard Esteller Moré. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona (2002)

La Reforma catòlica a la muntanya catalana a través de les visites pastorals: els bisbats de Girona i Vic (1587-1800), Xavier Solà Colomer. Tesi doctoral. Universitat de Girona (2006) 

La Universidad de Barcelona en el siglo XVI, Antonio Fernández Luzón. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona (2005) 

La vila de Berga a l’edat mitjana, M. Dolors Santandreu i Soler. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona (2006) 

Las pioneras de la medicina en Gran Bretaña, capítols 1, 2 i 6, Pilar Iglesias Aparicio. Tesi doctoral. Universitat de Màlaga (2003)

The Lady of Shalott, John William Waterhouse (1888)

The Lady of Shalott, John William Waterhouse (1888)

ARTICLES 

«El Gran Catharro de 1580 ¿gripe o pertussis?», Ramón Camaño Puig, Mariano Barriendos Vallvé i Francisco Faus Gabandé. Article publicat a la revista Asclepio, vol. LVII, núm. 2 (2005) 

«La mujer venenosa en la época medieval», José Luis Canet Vallés. Article publicat a Revista de Literatura Española Medieval i del Renacimiento, núm. 1 (1996-1997) 

«Origen i toponímia a l’entorn de la Donada de Sant Joan de Fàbregues», Toni Donada Madiroles. Article publicat a la revista Ausa, vol. 22, núm. 158 (2006) 

Diversos articles de la revista Els Cingles de Collsacabra

  • «Altissimus creavit de terra medicamenta», Xavier Bansell, núm. 53, juliol del 2005 
  • «Els ponts del Ter a les Guilleries», Antoni Pladevall, núm. 27, Desembre del 1991 
  • «Notícies sobre bruixes i persecució de bruixes a Tavertet en un procés fins ara desconegut», Rafael Ginebra, núm. 57, Juliol del 2007 
  • «Un judici de bruixes de l’Esquirol (1619 – 1621)», Jaume Crosas, núm. 55, Juliol del 2006 
  • «L’antiga xarxa de camins de les Guilleries», Josep Tarrés, núm. 55, juliol del 2006 

AGRAÏMENTS. Des d’aquí vull manifestar el meu agraïment per l’entrevista que em va concedir Agustí Alcoberro i Pericay i la que vaig mantenir amb Jordi Torres i Sociats, totes dues molt reveladores i inspiradores. A Teresa Vinyoles Vidal perquè amb els seus llibres i escrits he après a valorar l’experiència vital de les dones en totes les èpoques. Als autors de les tesis doctorals que he descobert a la xarxa i que són veritables tresors de dades valuoses i fiables —a vegades insospitades—. Per últim, a la revista Els Cingles de Collsacabra per la seva inestimable labor de donar a conèixer el Collsacabra i pels excel·lents articles que hi he trobat. 

Maria Lluïsa Latorre (8 de març de 2010) 

Entrevista sobre la cacera de bruixes

—NADAL del 2007, Entrevistada per Carla Boix i Nadina Latorre, estudiants de segon de batxillerat   

El primer llibre de Maria Lluïsa Latorre, Els peons de l’assassí, va ser publicat el novembre de 2006 i actualment està treballant en una altra obra. Recentment ha dut a terme xerrades sobre la bruixeria: «Societat patriarcal i misogínia en la cacera de bruixes». Per tant, es pot suposar quin és el tema principal de la seva nova novel·la. Per aquestes festes de Nadal la vam entrevistar:

D’on et ve l’interès pel tema? Quan vaig descobrir que una part important de les víctimes de la terrible persecució de bruixes que hi va haver a l’edat moderna eren guaridores i llevadores, vaig veure clar que aquestes dones eren les nostres precursores, les de totes les dones que avui dia exercim de metgesses, infermeres, llevadores, farmacòlogues, psicòlogues, fins i tot d’advocades i mestres perquè, no hem d’oblidar que els consultaven tota classe de problemes, a més dels de salut, i es transmetien els seus sabers entre elles. Com ja sabeu, les dones no podien tenir una formació acadèmica perquè els era vedat l’accés a les universitats i per exercir de guaridores ho havien de fer de manera clandestina. Això vol dir que les dones que ara treballem d’una manera reconeguda, si haguéssim nascut en aquell temps, a moltes ens hauria tocat viure el mateix suplici que les víctimes de la cacera de bruixes. 

Quines són les principals fonts consultades? En primer lloc llibres que tracten el tema de la cacera de bruixes a Catalunya i Europa, autors com Kurt Baschwitz, Agustí Alcoberro, Antoni Pladevall, Lluís Orriols… Però també que parlen de la situació de la dona en la societat d’aquell temps, per exemple els llibres de Teresa Vinyoles han sigut d’una gran ajuda. En segon lloc un recull d’onze articles fets per autores de diferents nacionalitats sobre les pràctiques sanitàries de les dones en el passat, reunits per Montserrat Cabré i Teresa Ortiz. A través d’Internet he trobat articles i tesis doctorals molt interessants sobre bruixeria, guaridores i misogínia, però després de buscar hores i hores. Per últim, he tornat a repassar la història de la medicina, que ve a ser la història de la pràctica mèdica dels homes, per comparar els seus coneixements amb els de les guaridores que exercien sense títol i que durant molts anys ens van fer creure que només eren dones ignorants que entabanaven la gent. 

torturada

Has tractat tot el tema de la cacera i la bruixeria en general o t’has endinsat en alguns aspectes concrets? Per poder arribar a la part que més m’interessa he hagut d’estudiar tot el tema en general, des del context històric de la baixa edat mitjana i l’edat moderna, la misogínia que es remunta a les civilitzacions antigues dominades pel patriarcat, l’evolució de la medicina des de l’antiguitat, el fenomen de la mateixa cacera de bruixes, tot per poder obtenir un coneixement molt aproximat de les pràctiques sanitàries de les guaridores i llevadores que van ser acusades, torturades i executades per bruixes. 

»Encara que el que més m’atreu del tema és la medicina que practicaven aquestes dones, no vull deixar de dir que tot el fenomen de la cacera de bruixes és molt interessant, i com més t’hi endinses, més t’hi engresques. Hi conflueixen molts factors, entre ells alguns que reflecteixen les parts més obscures dels humans, per això, malgrat el seu dramatisme, és un tema molt enriquidor des d’un punt de vista humà. 

Com a metgessa què penses de les guaridores que van acusar? Puc dir, i sempre situant-nos en la mentalitat i coneixements d’aquella època, que moltes d’aquestes guaridores exercien d’una manera notable. Com que l’aparició de les universitats les va deixar fora dels estudis oficials, adquirien els seus sabers amb la transmissió oral i amb l’observació i experimentació. 

»La transmissió de coneixements es feia entre dones, sobretot de mare a filla, però també d’ancianes a joves, entre veïnes o entre familiars. Heu de tenir en compte que aquest interès i dedicació per transmetre el seu bagatge de sabers a altres dones perquè no es perdin és un dels trets més característics de la medicina feta per les dones. Hi ha casos documentats de metges i cirurgians que van instruir les seves esposes o filles, per tant, aquestes dones coneixien la ciència oficial però no la van poder practicar de manera autoritzada. El que sí van poder fer és ensenyar-la a altres dones, d’aquesta manera, el saber oficial també va arribar a moltes guaridores. 

La memòria, René Magritte (1948)

La memòria, René Magritte (1948)

»Pel que fa a l’observació i l’experimentació, després d’anys d’ofici, moltes guaridores incorporaven nous sabers fruit de la seva experiència. No vol dir que totes ho fessin, segurament moltes es limitaven a aplicar unes quantes coses que havien après, però d’altres s’espavilaven per saber més i poder donar solució als problemes que la gent els plantejava.

»És molt difícil resumir els mètodes que empraven. Coneixien molt bé les propietats remeieres de les herbes del lloc on vivien i les utilitzaven per calmar dolors, fossin musculars o articulars, mals de panxa, d’orella, de queixal… En aquells temps es creia en el poder de la paraula, per tant, les guaridores també s’ajudaven d’oracions, paraules màgiques o invocacions per aplicar els seus tractaments. Com que ciència i màgia no estaven ben diferenciades, amulets, talismans, candeles beneïdes, minerals i tota mena d’objectes simbòlics també servien i segur que devien fer el seu efecte placebo (placebo és qualsevol mena de tractament, sigui un medicament o una actuació, que sense tenir cap valor curatiu real pot produir efectes terapèutics). Però el més important de la seva praxi era la qualitat de la relació que establien amb el malalt, basada en la confiança i la dedicació. Avui dia es pot dir que dels malalts que s’atenen en un centre d’atenció primària, més del 75% acudeixen per processos que es curaran només seguint unes recomanacions generals. Aquelles guaridores no disposaven dels coneixements tècnics actuals, però tenien una cosa que ara ens manca, temps per dedicar als pacients. 

»Per últim, si comparem amb la medicina oficial d’aquell temps, la medicina de les dones no li tenia res que envejar, els homes teoritzaven  i feien moltes elucubracions, però poca cosa servia per millorar la pràctica mèdica diària. Els metges que van fer progressar la medicina al llarg dels anys sempre ho van haver de fer contra la resistència de la majoria, que s’aferraven en el que havien après d’Aristòtil o Galè com si fossin dogmes. És una manera molt simplificada de dir-ho, però és que si no ens estendríem molt i sortiríem del tema que us interessa en el vostre treball.»