Dones invisibles: Erzsébet Báthory (capítol revisat)

Capítol 20– Erzsébet Báthory (Nyírbátor, Hongria, 1560 – Čachtice, Eslovàquia, 1614)

Capítol revisat molt després de la publicació del llibre Dones invisibles i de treballar durant quatre anys en la vida d’Erzsébet Báthory.

50invisibles

Segur que la majoria heu sentit a parlar de la comtessa sanguinària, una aristòcrata hongaresa que va passar a la història com la cruel assassina de més de sis-centes donzelles. Segons es diu, obsessionada per la pèrdua de la seva bellesa a causa del pas dels anys, va torturar i matar centenars de noies per banyar-se amb la seva sang, basant-se en la creença —que ja existia a l’edat mitjana— que beure sang o banyar-s’hi feia rejovenir. Un cop descoberts els crims, va ser empresonada en una habitació del seu castell de per vida. A internet hi ha nombroses entrades que en parlen, però són plenes de falsedats i inexactituds, i, encara que és una tasca difícil, m’he proposat rehabilitar Erzsébet Báthory. 

Erzsébet va néixer el 1560¹ a Nyírbátor, al Regne d’Hongria (la part d’Hongria sota l’imperi dels Habsburg), en el si d’una família molt rica i poderosa. Tot i que la mare, Anna Báthory, era germana d’Istvan Báthory, rei de Polònia i gran duc de Lituània del 1576 al 1586, i catòlic practicant, ella i el marit eren de confessió calvinista. Erzsébet va passar la infància al castell d’Ecsed. Alguns autors afirmen que quan tenia quatre o cinc anys va patir uns atacs que podien haver estat crisis d’epilèpsia, però no hi ha cap document que ho acrediti. 

Segons alguns biògrafs, va rebre una educació excepcional i podia llegir i escriure en hongarès, grec, llatí i alemany, però segurament es van confondre amb una cosina², Griseldis Báthory, si bé hi ha bones raons per pensar que Erzsébet també va rebre una educació molt completa. També s’ha dit que li agradava comportar-se i jugar com un nen, i que va aprendre esgrima i equitació, però tot i que és probable que sigui així, tampoc no se’n té confirmació. 

El febrer del 1570, els pares d’Erzsébet van estipular amb la mare de Ferenc Nádasdy, Orsolya Kanizsai, un acord formal de compromís entre els seus fills. Erzsébet no va poder tenir una mala relació amb la seva futura sogra, tal com molts autors afirmen, perquè no és cert que el 1571 hagués anat a viure al castell de Sárvár, la seu familiar dels Nádasdy. El 1573, quan la parella es va comprometre solemnement a Varannó (a l’actual Eslovàquia), ho va fer sense la presència dels pares perquè tots tres havien mort. Es van casar el 8 de maig del 1575, també a Varannó, i hi van assistir uns 4.500 convidats. Erzsébet tenia uns catorze o quinze anys i Ferenc dinou.

El regal de noces que Erzsébet va rebre de Ferenc va ser el castell de Čachtice (també a l’actual Eslovàquia), situat a prop dels Petits Carpats. Després de l’enllaç van establir la seva llar a Sárvár. El 1578 Ferenc va començar a fortificar les finques familiars, va reunir el seu propi exèrcit i, a causa de les contínues ràtzies amb els turcs, havia de passar molt temps fora de casa. Vol dir que, amb divuit anys, Erzsébet va haver d’exercir de senyora i fer-se càrrec de tots els afers relacionats amb les seves propietats, i entre ella i Ferenc havien reunit un patrimoni immens. Això incloïa proveir els pagesos hongaresos i eslovacs fins i tot d’atenció mèdica. Com a senyora també era la responsable de mantenir la llei i l’ordre en els seus dominis i aplicar els càstigs previstos per als diversos delictes tipificats.

No va ser fins a l’any 1585, deu anys després del casament, que va néixer la primera filla d’Erzsébet i Ferenc, que es va dir Anna. Després van venir Orsolya (Orsika), Katalin (Kata), András, que va morir el 1603, i l’any 1598 va néixer el més petit, Pál. A continuació us transcric una carta d’Erzsébet a Ferenc amb data de 24 de maig del 1596: «Puc escriure a vostra gràcia sobre les nostres filles que l’Anna i l’Orsika estan bé de salut. La Kata, en canvi, té la boca malament. Té un queixal corcat i la infecció se li ha escampat per tota la mandíbula. El barber li ha furgat el queixal amb un ferro. Diu que estarà de molta sort si no perd cap dent. No sé com el Senyor voldrà posar fi a tot això, però ara mateix està patint molt. Respecte a mi, us puc dir que les coses em van millor que fa uns dies 

Retrat pòstum d’Erzsébet Báthory, Benjamin von Block (c. 1656)

El gener del 1604 Ferenc va morir al castell de Sárvár i Erzsébet va quedar com la senyora feudal d’uns dominis molt cobejats. És a partir d’aquest moment que se suposa que va començar l’escalada d’assassinats de donzelles i, sis anys després, la nit del 29 de desembre del 1610, el palatí d’Hongria, György Thurzó, va entrar a la casa senyorial de Čachtice, on feia poc que Erzsébet s’havia establert, acompanyat d’una escorta armada i van trobar els cossos de les víctimes escampats pertot arreu… 

Com que no m’és possible resumir-vos el context polític d’aquella època i el interessos contraposats que hi havia, assenyalaré, cronològicament, unes quantes dades: 

● L’any 1605 Erzsébet va casar la filla gran, Anna, amb el comte Miklós Zrínyi, un cosí del comte György Thurzó.

● L’any 1607 Thurzó va convidar Erzsébet a la festa de compromís de la seva filla Judit.

● Un nebot d’Erzsébet, Gábor Báthory, ambicionava ser el príncep de Transsilvània i ho va aconseguir el març del 1608. 

● L’arxiduc d’Àustria, Maties d’Habsburg, es va convertir en el rei d’Hongria el novembre del 1608 i Erzsébet va assistir a la cerimònia de coronació. Les friccions entre el rei Maties II i el príncep Gábor Báthory no van trigar a començar.

●Al llarg del 1609 van arribar a György Thurzó, de manera reiterada, rumors sobre pràctiques sinistres a les propietats d’Erzsébet.

● El desembre del 1609 György Thurzó va ser nomenat palatí d’Hongria.

● El palatí Thurzó va ordenar dur a terme unes investigacions contra Erzsébet el 5 de març del 1610.

El 2012 va començar la restauració del castell de Čachtice

Reprenent la versió oficial, el desembre del 1610 Thurzó va entrar a la casa senyorial de Čachtice acompanyat dels dos gendres d’Erzsébet, el comte Miklós Zrínyi i el senyor György Drugeth de Homonna³. A més dels cadàvers, van trobar algunes noies moribundes, malferides i algunes d’empresonades. Erzsébet va quedar sota arrest domiciliari. Pel que fa als suposats còmplices, eren tres ancianes, Ilona Jó, Dorottya Szentes i Katalin Beniczky, i un noi que anomenaven Fickó. Després de patir terribles turments, van reconèixer els assassinats i tots van dir que Anna Darvulia, una antiga «sòcia» que aleshores ja havia mort, els havia ensenyat a torturar i matar les joves i en van responsabilitzar la seva mestressa. Fixeu-vos que la temible banda criminal al servei d’Erzsébet estava formada per quatre ancianes i un jove! 

La xifra de sis-centes joves assassinades no s’aguanta per enlloc: sota tortura, Fickó va admetre la mort de trenta-set noies i Dorottya Szentes, àlies Dorkó, de trenta-sis. Els tres-cents testimonis que van declarar en les diverses investigacions es van caracteritzar per la seva poca concreció: rumors, xafarderies i informacions de tercera mà. I Erzsébet… mai no es va poder defensar. 

També s’explica que la llei impedia que Erzsébet fos processada perquè era noble i que per això es va escapar de la pena de mort, com si fos un privilegi, però això tampoc no és cert. Quan el palatí Thurzó va ordenar empresonar-la al castell de Čachtice a perpetuïtat, privant-la del dret a un judici, es va saltar la llei i la va deixar en una total indefensió. Thurzó també va posar en marxa un seguit de maniobres per esquivar les peticions reiterades del rei Maties II per portar Erzsébet a judici.

Els banys amb sang de les donzelles van ser una invenció posterior, escrita pel jesuïta hongarès László Thuróczi, publicada l’any 1729. Va quedar desmentida quan al segle XIX es van conèixer els relats dels acusats i dels testimonis, i no en feien cap menció. 

Erzsébet ja havia fet testament el 3 de setembre del 1610, però el 31 de juliol del 1614, durant el seu captiveri al castell de Čachtice, va rebre dos sacerdots catòlics de l’arxidiòcesi d’Esztergom perquè certifiquessin que la seva voluntat era que la propietat de Szécskeresztúr fos dividida a parts iguales entre els seus tres fills, Anna, Kata i Pál. Tres setmanes després, el 21 d’agost del 1614, de bon matí la van trobar morta a l’habitació on era confinada. A la carta en què se’n va informar Thurzó es diu que durant la nit van sentir «que pregava i suplicava, i que lloava Déu amb uns cants preciosos». 

Com a conclusió, descartades del tot les més de sis-centes suposades morts, l’única xifra que tenim és la de trenta-sis o trenta-set noies assassinades, però arrencada a dos acusats mentre eren turmentats. Les declaracions dels testimonis es basen sempre en rumors. Seria interessant conèixer la declaració de les víctimes que van sobreviure, però n’hi va haver? Estudis recents apunten com a molt probable que Thurzó i el seus homes no van atrapar Erzsébet in fraganti al castell de Čachtice, ell ho va argüir per poder-la tancar i evitar el judici a qualsevol preu. Els còmplices d’Erzsébet van ser jutjats sense cap garantia, però ella no va tenir ni el dret a ser jutjada. 

No puc aportar proves que demostrin la innocència d’Erzsébet, però sí que hi ha un dubte racional respecte a la culpabilitat de l’acusada, un dubte raonable. Aleshores, no tocaria un veredicte de no culpable? 

Maria Lluïsa Latorre (escrit el 19 de novembre del 2009 i refet el 30 de gener del 2021)

¹ Lengyel Tünde. Báthory Gábor és kora (2009), pàgina 54. La majoria d’autors indiquen que Erzsébet va néixer el 7 d’agost del 1560, però, per ara, aquesta data no s’ha pogut confirmar amb cap document.

² Lengyel Tünde & Várkonyi Gábor. Báthory Erzsébet Egy asszony élete (2010), pàgina 45. De Griseldis, que va néixer a principis de la dècada del 1570, se sap amb certesa que va rebre una educació excel·lent.

³ Lengyel Tünde & Várkonyi Gábor. Báthory Erzsébet Egy asszony élete (2010), pàgina 193. En realitat els gendres d’Erzsébet no van formar part de l’expedició al castell de Čachtice.

Dones invisibles: tertúlia al magazín televisiu Ben Trobats

TERTÚLIA SOBRE DONES INVISIBLES

—Magazín matinal Ben Trobats, La Xarxa Televisions, 27 de setembre de 2017

La Clara Tena presenta i dirigeix el programa Ben Trobats que s’emet de dilluns a divendres a La Xarxa de televisions locals. Els dimecres hi té lloc la tertúlia de dones, un espai en què es reivindica la igualtat i que modera la Clara Armengol, periodista de VOTV (Vallès Oriental Televisió). De nou vaig tenir el plaer de participar-hi, en aquesta ocasió per parlar de dones inspirant-nos en el meu llibre DONES INVISIBLES. 50 RETRATS DE DONES QUE HAN CANVIAT LA HISTÒRIA SENSE QUE LA HISTÒRIA HO RECONEGUI. 

D’esquerra a dreta Sònia Casas, Carme Lluveras, Clara Armengol, Clara Tena, Maria Lluïsa Latorre i Maria Àngels Cabré.

A més de les presentadores Clara Armengol i Clara Tena, i la seva col·laboradora habitual Carme Lluveras, vam intervenir-hi la Sònia Casas, cap de redacció de la revista Sàpiens, una servidora, Maria Lluïsa Latorre, i l’escriptora i directora de l’Observatori Cultural de Gènere, Maria Àngels Cabré. Sobretot vam parlar de dones que són poc o gens conegudes, però que han aconseguit fites importants. Són les dones que la història ha silenciat. 

La Sònia Casas es va referir al fet que a vegades les dones són eclipsades per altres dones. Per exemple tothom coneix la gran comtessa Ermessenda i, en canvi, una dona tan notable com Arsenda d’Àger és molt desconeguda. Com va dir la Clara Armengol és allò que «en destaquem una i ja pensem que el greuge històric està reparat i no ens fixem en la resta de dones de la mateixa època». La Maria Àngels Cabré va matissar que és la trampa del patriarcat, són els homes que només destaquen una dona perquè només deixen un petit espai per a les dones.

Precisament el capítol vint-i-sis del meu llibre el dedico a Arsenda d’Àger, una dona de la petita noblesa que va governar al costat del seu espòs, Arnau Mir de Tost, en terres de frontera. El dia 23 de maig de l’any 1068 va dictar un testament que avui dia valorem com un document excepcional. Al seu marit li va deixar els escacs, unes boniques peces de cristall de roca d’origen àrab que identifica com a «nostres». Actualment es conserven al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Al testament, per amor prega i demana a Arnau, per Déu i per la caritat i l’amor que Déu ha posat entre l’home i la dona, que per la seva ànima es compleixi tot el que ella ha demanat en el testament. ¿No us sembla bonic que al segle XI una esposa demani al seu marit que compleixi les seves últimes voluntats en nom de l’amor? 

Maria Lluïsa Latorre, 14 d’octubre de 2017

Menopausa: tertúlia al magazín televisiu Ben Trobats

TERTÚLIA SOBRE LA MENOPAUSA 

—Magazín matinal Ben Trobats, El Punt Avui TV, 21 de juny de 2017 

La menopausa és el moment específic en què desapareix la menstruació, que sol ser entre els quaranta cinc i els cinquanta-cinc anys, si bé per identificar-la com a tal ha d’haver passat un any des de l’última regla. El climateri és el període de transició cap a l’etapa de la vida no reproductiva, comprèn els mesos o anys d’irregularitats menstruals prèvies a la desaparició definitiva de la regla, la menopausa pròpiament dita, i els canvis posteriors. 

La doctora Magda Duran i la Carme Lloveras en un moment de la tertúlia.

Una constatació dels prejudicis que encara pesen sobre les dones són les falses creences sobre la menopausa que es prodiguen entre l’opinió pública. Per sort, cada vegada són més les dones que exigeixen informació honesta, sustentada per la major evidència possible. Per tant, tertúlies com la del programa Ben trobats són necessàries per desmentir la idea promoguda per la gran indústria farmacèutica segons la qual la menopausa és un estat anòmal que convé medicar. La menopausa és una etapa natural en la vida de les dones i les convidades que vam participar a la tertúlia ho vam deixar ben clar. 

El programa Ben Trobats s’emet al Punt Avui TV i a la Xarxa de televisions locals. El presenta i dirigeix la Clara Tena i els dimecres modera la tertúlia de dones la Clara Armengol, periodista de VOTV (Vallès Oriental Televisió). Hvam intervenir la Montse Roura, fundadora i directora de l’associació sobre la menopausa Ella y el Abanico, la Magda Duran, especialista en ginecologia i obstetrícia de Barnaclínic, una servidora com a metgessa de família i escriptora, i vam comptar amb la participació estel·lar de la Carme Lloveras. Per accedir al portal creat per l’emprenedora Montse Roura, Ella y El abanico: 

http://ellayelabanico.com/

Encara que les tertulianes vam estar d’acord amb moltes coses, també hi havia discrepàncies que ara comentaré. Tant la doctora Magda Duran com la Montse Roura coincidien a dir que ara hi ha tractaments efectius i segurs per tractar alguns símptomes de la menopausa, que no cal patir, que és qüestió de qualitat de vida. Però pel que fa a la teràpia hormonal substitutiva o THS no hi puc estar d’acord. S’ha de tenir en compte que els símptomes atribuïbles a la menopausa, i no al fet de viure més anys, són els fogots, la sequedat vaginal, l’insomni, el canvi de la distribució del greix corporal i la pèrdua de massa òssia. La THS només incideix en els fogots i la sequedat vaginal. I si bé sembla que frena la pèrdua de massa òssia, una pèrdua que amb els anys s’estabilitza, a les guies actuals sobre opcions de tractament per a la prevenció de fractures osteoporòtiques no es contempla la THS (no és possible dedicar aquí l’espai que mereixeria el tema de l’osteoporosi i l’enfocament integral que requereix).

I sobre la seguretat, l’estudi de la Women’s Health Initiative (WHI) del 2002 va concloure que amb la THS augmentava el risc de patir càncer de mama, malalties coronàries, ictus i embòlies pulmonars. I no solament això, sinó que diversos estudis han constatat una associació entre la disminució sobtada de l’ús de la THS, arran de l’estudi de la WHI, i la reducció del càncer de mama.  

La líder birmana Aung San Suu Kyi va complir setanta-dos anys el passat dinou de juny i es troba en la seva plenitud.

A CONTINUACIÓ, MÉS INFORMACIÓ PER COMPLEMENTAR LA TERTÚLIA SOBRE LA MENOPAUSA: 

Un error molt difós és creure que després de la menopausa la dona de sobte es queda sense estrògens. En realitat li disminueixen els necessaris per ovular i per sostenir un embaràs, però en segueix produint petites quantitats que són suficients per a moltes altres funcions. Els ovaris no deixen de funcionar del tot, per bé que segreguen més andrògens. D’altra banda, les glàndules suprarenals també en produeixen, d’andrògens. A partir d’aquí, algú podria interpretar que si es produeixen més andrògens es traduirà en una pèrdua de feminitat, però res més lluny d’això. Aquests andrògens es transformen en estrògens en els teixits perifèrics gràcies a l’aromatasa, un enzim que afavoreix la conversió d’andrògens en estrògens i que es troba àmpliament expressada en teixits com l’adipós, que és el greix distribuït a tot el cos. D’aquesta manera, després de la menopausa els andrògens esdevenen una important font per obtenir estrògens.

Traslladat a xifres, l’ovari disminueix fins a un 90% la secreció d’estrògens, bàsicament estradiol, que de 110 picograms / ml passa a 7 pg / ml. Aleshores li pren el relleu la conversió perifèrica d’andrògens en estrògens. Després de la menopausa l’estrogen predominant és l’estrona i pot ser convertida a estradiol per un altre enzim, cosa que fa que els nivells circulants d’estradiol pugin a 10-20 pg / ml. Encara que puguin semblar unes quantitats irrisòries, les hormones són uns missatgers bioquímics que regulen les funcions metabòliques amb ínfimes quantitats. Pel que fa a l’altra hormona sexual femenina, la progesterona, després de la menopausa manté uns nivells similars a la fase proliferativa del cicle ovàric a l’etapa fèrtil; la fase proliferativa inclou els dies que van de la menstruació a poc abans de l’ovulació.

Els canvis fisiològics i psicològics que s’experimenten després de la menopausa són diferents per a cada dona. Per exemple, la sensació sobtada de calor que coneixem per fogots es pot acompanyar d’enrogiment en algunes dones, d’altres queden ben amarades de suor i unes poques senten com un ofec. Poden repetir-se unes quantes vegades al dia o ser gairebé inexistents —les dones maies no en tenen—. Poden ser suaus o tan intensos que despertin a la nit. Es presenten en un 80% de les dones però la majoria els assumeix com un fet natural. Tampoc no afecten igual altres símptomes que s’han relacionat amb la menopausa com els canvis de la pell, la sequedat vaginal, el cansament, els trastorns de la son, la irritabilitat… Ni el ritme de pèrdua de massa òssia dels primes anys de la menopausa, que després s’estabilitza, és el mateix per a totes les dones.

Cal dir que revisions exhaustives i rigoroses dels estudis disponibles sobre la menopausa han posat en dubte l’associació que sovint es fa entre incontinència urinària i menopausa, i n’han descartat la relació amb la depressió, els dolors articulars i els canvis en l’esfera sexual. Segons les enquestes la majoria de dones no perden el desig sexual, en part perquè les petites quantitats d’estrògens que els circulen pel cos són suficients per gaudir del sexe, però sobretot perquè hi influeixen altres factors com fer una vida saludable, mantenir un bon estat d’ànim, o l’actitud del company sexual. D’altra banda, no s’ha demostrat un increment important del risc cardiovascular després de la menopausa. 

Faig un incís per aclarir que les dones que per malaltia han hagut de patir una extirpació quirúrgica dels ovaris, o que se’ls va aturar la menstruació de manera brusca per una situació traumàtica, o que se’ls va presentar la menopausa abans d’hora, mereixerien una sèrie de consideracions a part que no es poden reflectir en un escrit com aquest.

Malgrat que són moltes les dones que viuen la menopausa amb naturalitat, ¿per què a Internet hi ha tants webs i blocs que la segueixen presentant com un problema? La resposta és que fa més de quaranta anys van aparèixer els primers arguments pretesament científics —i no em refereixo a la tradició literària androcèntrica i misògina envers la menopausa que es remunta a fa molts segles— per convertir-la en una anomalia o en un estat patològic.

Anciana davant el mirall, Bernardo Strozzi (c. 1615). A l’edat moderna es menyspreava i es caricaturitzava la vellesa, que se situava entre els quaranta i cinquanta anys.

Heus aquí el que escrivia el ginecòleg Robert Wilson al seu llibre, publicat el 1966, Feminine Forever: «Tota dona viva avui dia té l’opció de romandre femenina per sempre. Ja no cal que li preocupi la cruel ironia que les dones envelleixen més ràpidament que els homes». I coses tan ofensives com: «Totes les dones postmenopàusiques són eunucs, però amb la teràpia hormonal substitutiva els pits i òrgans genitals no s’arruguen. Es farà molt més agradable conviure-hi i no es tornaran avorrides i poc atractives». El llibre va ser un best-seller i va persuadir molts metges a prescriure la teràpia hormonal substitutiva o THS i moltes dones a demanar-la. L’any 1969, el psiquiatre David Reuben mantenia al seu llibre Tot el que sempre va voler saber sobre el sexe, que la feminitat anava lligada als ovaris, un cop els estrògens esgotats la dona prenia una aparença masculina: «No és un home però tampoc no és una dona; aquests individus viuen en el món de l’intersexe». Posteriorment va promocionar la THS amb frases com «la feminitat de la dona és una flor preciosa i fràgil, si no se l’alimenta es marceix ràpidament». 

A la dècada dels setanta les companyies farmacèutiques que fabricaven THS van triplicar les vendes. Però a banda de promoure-la com la font de l’eterna joventut li van atribuir una sèrie de beneficis per mitjà de suposats experts: «L’estrogen, en particular, mereix més atenció perquè les seves propietats de millora de les habilitats cognitives, que han estat verificades en diversos assajos clínics controlats, es complementen amb la seva capacitat de prevenir la malaltia cardiovascular i l’osteoporosi, per reduir el risc de càncer de còlon i recte, i la mortalitat en general en les dones postmenopàusiques». 

Al nostre país se’n va estendre l’ús, prescrita pels ginecòlegs, als anys noranta. L’any 2000 alguns «experts» es van lamentar en els mitjans de comunicació perquè, comparat amb altres països, a Espanya molt poques dones prenien THS. Després d’anys de debat sobre si la THS augmentava el risc de càncer de mama, l’any 2002 sorgien estudis que ho confirmaven i el 2004 va saltar l’alerta. També es va relacionar la THS amb més risc de patir càncer d’ovari, accidents vasculars cerebrals (ictus), malalties cardíaques i embòlies pulmonars. És a dir, no sols no oferia cap protecció, tal com havien promès, sinó que fins i tot representava un risc vascular. Després es va saber que els experts que havien opinat tan favorablement sobre la THS havien estat ben recompensats pels principals fabricants mundials d’estrògens. 

Actualment, després d’anys d’avaluar diferents assajos s’ha demostrat que els riscos del tractament amb THS superen els efectes beneficiosos. I per bé que moltes dones no hi noten cap benefici, el poder de la indústria farmacològica és tan gran que encara molts ginecòlegs la recomanen. Les autoritats sanitàries n’han limitat la indicació a les dones que, adequadament informades, considerin que pateixen símptomes climatèrics que afecten de manera important la seva qualitat de vida, i sempre fent servir la dosi mínima efectiva durant el menor temps possible. Ara bé, un estudi fet a Espanya va detectar que només el 57,3% de les dones que en consumien en coneixien el risc.

La model Nicola Griffin, de 56 anys, va ser contractada el 2016 com a musa de l’edició especial de roba de bany de la revista Sports Illustrated.

Acabo amb unes RECOMANACIONS TELEGRÀFIQUES: 

Entendre que amb la menopausa comença una etapa de moltes oportunitats. L’experiència i coneixement acumulats i la capacitat de reflexió i serenor la poden convertir en una etapa apassionant, creativa i de plenitud.

Seguir una dieta equilibrada i variada, de pocs greixos i quantitats suficients de calci en forma de llet i iogurts descremats i formatges baixos en greix. Sense perseguir una figura prima, la rodonesa no està renyida amb l’elegància i la pell i la fesomia de la cara ho agrairan.

Practicar activitats físiques com caminar, ballar o nedar, i fer els exercicis de Kegel per enfortir el sòl pèlvic, que a més de prevenir i controlar la incontinència d’orina i de millorar la sexualitat, estimulen les glàndules encarregades de lubrificar i milloren la sequedat vaginal.

Dutxar-se amb aigua no molt calenta o tèbia i les més atrevides acabar amb aigua freda, que tonifica el cos. Eixugar-se amb cura i hidratar la pell. 

Exposar-se al sol deu minuts al dia i prendre suplements de vitamina D.

Convertir la dificultat d’adormir-se en moments per somiejar, relaxar-se o fer plans.

Afavorir la connexió amb el propi cos alliberat de seguir els cànons establerts. 

Recordar que la nostra feminitat roman intacta perquè no depèn d’un grapat d’hormones. 

Maria Lluïsa Latorre, 23 de juny de 2017

Trobada d’escriptores del Maresme a Mataró

SEGONA TROBADA D’ESCRIPTORES DEL MARESME

—Mataró, Consell Comarcal del Maresme, 18 d’abril de 2017

Organitzada pel SIAD (Servei d’Informació i Atenció a la Dona) del Maresme per donar a conèixer la literatura feta per dones de la comarca. 

La jornada va començar a les dotze amb una fireta a la plaça Miquel Biada, davant l’estació de Renfe, en què una trentena d’escriptores vam mostrar els nostres llibres. Hi vaig portar DE SUSQUEDA A TÜBINGEN, DONES INVISIBLES I EL COR DE LES LLAVORS. Cal dir que hi va venir poca gent, ara bé, hi va haver un aspecte molt positiu, i és que les escriptores ens vam conèixer, vam compartir informació i ens vam fer amigues.

A dos quarts de set es feia l’acte més institucional a la sala de Plens del Consell Comarcal del Maresme. Oferia el següent programa:

HOMENATGE a Lola Casas i Peña. Mestra, activista, poeta i escriptora de literatura infantil i juvenil. Amb la seva intervenció ens va fer riure i emocionar, ens va fer corejar un poema i ens va encantar.

PRESENTACIÓ de la guia d’escriptores del Maresme. Es tracta d’una guia virtual que s’anirà actualitzant a mesura que publiquem noves obres i s’hi incorporin noves escriptores. Us en deixo l’enllaç 

http://www.ccmaresme.cat/document.php?id=12549

CONFERÈNCIA Lola Anglada: dibuixos compromesos i contes innovadors. Teresa Sanz Coll i Núria Rius Vernet ens van descobrir una artista polifacètica (il·lustradora professional, escriptora, decoradora, pintora, ceramista i escultora), molt treballadora, gens convencional i molt compromesa amb l’independentisme català i la República. Una dona coratjosa que no es va voler exiliar quan va acabar la guerra i es va recollir a la seva casa de Tiana. Bandejada pel règim franquista, que la va descriure com a roja, separatista i perillosa, es pot dir que fins al 2015 no va rebre el reconeixement que mereixia. 

El taller de l’artista, dibuix a tinta aquarel·lat sobre paper, Lola Anglada i Sarriera (1921) 

Als últims anys de la seva vida, Lola Anglada va preparar un conjunt d’escrits, poemes, cartes i dibuixos que volia publicar a manera de memòries: «Aquestes meves pàgines, record del meu viscut, les ofereixo a la memòria dels màrtirs immolats i perseguits en defensa de les llibertats de Catalunya. Avui, Díada de l’11 de setembre de 1977. Per Catalunya. Per la nostra llibertat». Núria Rius i Teresa Sanz van ordenar aquest material, que va sortir a la llum el 2015 amb el títol Lola Anglada. Memòries 1892 – 1984

L’actuació de Mayte Carreras va animar amb grans dosis d’humor i ironia la segona trobada d’escriptores del Maresme 

REPRESENTACIÓ TEATRAL de l’actriu, cantant i humorista Mayte Carreras, que va cloure la jornada amb Dona, i encara vols ser artista?, un espectacle hilarant i molt ben executat que ens va arrencar moltes rialles, ens va fer oblidar el cansament després de nou hores i ens va deixar una molt bona sensació. 

Maria Lluïsa Latorre, 22 d’abril de 2017

Dones invisibles, bruixes i guaridores: xerrada al Guinardó

Xerrada sobre DONES INVISIBLES, BRUIXES I GUARIDORES

—Barri del Guinardó, a la Llibreria Cooperativa Rocaguinarda, 9 de març de 2017. 

Per commemorar el Dia Internacional de la Dona, la Cooperativa Cultural Rocaguinarda em va convidar a fer una xerrada sobre els meus llibres DE SUSQUEDA A TÜBINGEN i DONES INVISIBLES. Al seu local, a més de llibres hi pots trobar productes de consum responsable com aliments, joguines i cosmètics ecològics. 

Encara que vaig fer referències a algunes dones invisibles, com la guaridora JACOBA FÉLICIÉ, que el 1322 va ser jutjada a París per practicar la medicina il·legalment, vaig centrar la presentació en la cacera de bruixes i, entre altres, vaig parlar del CONCEPTE ACUMULATIU DE LA BRUIXERIA. A partir del segle XV, l’acumulació de tradicions anteriors relacionades amb els maleficis, la persecució de l’heretgia (càtars, valdesos…), la identificació de criatures mitològiques com sàtirs i faunes amb diables, i la creença en diversos esperits nocturns que poden entrar a les cases i fer mal, va portar a creure que existia un nou crim, el de la bruixeria. 

Sàtir i nimfa, gravat de la col·lecció eròtica Lascivie, d’Agostino Carracci (c. 1590 – 1595) Sant Agustí (IV-V) havia afirmat que només Déu tenia poder sobre la Terra. Sant Tomàs (XIII), en canvi, va admetre que el diable també hi podia actuar i mantenir relacions sexuals amb els humans. Això va donar la base perquè la inofensiva fetillera medieval es convertís en la bruixa maligna que, confabulada amb el diable, conspirava contra la cristiandat. 

La primera gran onada repressiva de la cacera de bruixes va tenir lloc a la segona meitat del segle XV, però ja s’havien produït alguns processos a les regions alpines de França i Suïssa en les dècades de 1420 i 1430. A Catalunya hi va haver una actuació molt primerenca contra la bruixeria: el 1424 els prohoms de la Vall d’Àneu van fer un document civil en què és el primer delicte que s’hi regula. Són les ordinacions de les valls d’Àneu i s’hi condemnen «els crims comesos per homes i dones que anaven de nit amb les bruxes al boc de Biterna, jurant-li homenatge i renegant el nom de Déu, assassinant infants i provocant la malaltia i la mort dels seus veïns per mitjà de maleficis i metzines». Es tracta de la primera legislació contra la bruixeria documentada a Europa. 

El primer document civil a Europa que va legislar i condemnar el nou crim de la bruixeria es va forjar el 1424 a la Vall d’Àneu.

El nou concepte de la bruixeria va ser expressat en tractats que van tenir molta difusió gràcies a la impremta. Les seves descripcions detallades dels sàbats i de les pràctiques de les bruixes hi van donar veracitat. Com també les il·lustracions, com es pot veure en aquesta miniatura del Tractat contra la secta valdesa (c. 1460), del teòleg Jean Taincture: 

Però el manual que resultaria més letal va ser el Malleus Maleficarum (martell de bruixes). Els autors, els dominicans alemanys Krämer i Sprenger, havien actuat d’inquisidors perseguint les bruixes a diferents regions de l’Imperi alemany. Les descripcions dels nombrosos casos, explicats en primera persona, que van fer en aquest llibre, publicat per primer cop el 1486, van contribuir a donar-hi credibilitat. Fins al 1520 se n’han identificat 30 reimpressions. Tot i així, la seva actuació va generar moltes resistències entre les autoritats locals, tant civils com eclesiàstiques, i a partir del 1520, coincidint amb una disminució de les publicacions i reimpressions d’aquests tractats, la cacera es va moderar a tot Europa i es va mantenir amb molt baixa intensitat fins al 1580. 

A la dècada del 1580 es va iniciar un segona onada repressiva que fins a l’any 1650 va ser molt cruenta i encara es va allargar fins al 1750. Es calcula que unes cent deu mil persones van ser processades a Europa i unes seixanta mil executades, la majoria dones. Aquesta segona onada va coincidir amb la reedició dels tractats sobre bruixes i la publicació d’obres noves. Com l’obra Disquisitionum Magicarum (1593), del jesuïta Martín Delrío: 

Fins aquí només ha estat un extracte de tota la xerrada. A les entrades de Capellades, Vic i Subirats hi comento altres aspectes del terrible fenomen repressiu que va ser la cacera de bruixes durant l’edat moderna. 

Maria Lluïsa Latorre, 30 de març de 2017

Dones invisibles: conferència a Sabadell

CONFERÈNCIA La dona al món. Breu repàs d’una injustícia històrica (basada en el llibre DONES INVISIBLES) 

—SABADELL, al Casal Pere Quart, 4 d’octubre de 2016. 

Vaig tenir el privilegi d’inaugurar el cicle AMB VEU DE DONA, organitzat per la Universitat Popular de Sabadell, davant de més de cinquanta persones i va ser una experiència molt gratificant. 

sabadell_dones

Es pot dir que les dones més maltractades per la historiografia són les que han exercit el poder i per demostrar a l’audiència que se les jutja amb molt més rigor que els homes vaig parlar de la reina faraó Hatxepsut (c. 1508 – 1458 a.n.e.). L’egiptòleg William C. Hayes (1903 – 1963) s’hi referia amb les paraules «aquesta dona astuta, ambiciosa i sense escrúpols», en canvi, el seu regnat va ser llarg i pròsper. 

cleo-4

Bust que s’havia atribuït a Cleòpatra VII. Exposat al British museum, actualment es creu que podria ser d’una dona que volia imitar la reina, o d’una persona del seu seguici.

Els cronistes romans van qualificar la reina Cleòpatra VII d’astuta, manipuladora, ambiciosa, perversa i meretriu. Els historiadors del segle XIX van reproduir els mateixos prejudicis. Estudis més recents l’han descobert com una reina molt capacitada i treballadora, que va reconstruir el seu país, que prenia les decisions tenint en compte l’interès del regne i dels seus fills, i que va aconseguir mantenir Roma allunyada d’Egipte durant vint anys. Després de Cleòpatra, Egipte va perdre la independència i es va convertir en una província més de l’Imperi romà.

Livia4

Diria que som moltes les persones que encara recordem la magnífica interpretació que va fer de Lívia l’actriu Siân Phillips a la sèrie Jo, Claudi. En el meu imaginari, Lívia va quedar com el prototip per excel·lència de la dona malvada, freda i calculadora, però és un retrat molt injust amb la Lívia històrica. 

Les dones han estat discriminades i penalitzades en tots els àmbits, fins i tot l’espiritual. L’any 1017, les monges de la comunitat de Sant Joan van ser expulsades per una butlla del Papa Benet VIII, acusades «de ser meretrius de Venus, i entre elles, l’abadessa Ingilberga, la més abominable de totes». A la butlla papal es poden llegir frases com: «L’existència d’una horrible infàmia quan van explicar-nos que en un cert lloc en honor de Sant Joan […] que no sols hi exercien irreverentment els ludibris de Venus, sollats els propòsits de santedat, sinó també —i esgarrifa de sentir-ho— havien comès parricidi amb els infants concebuts irregularment per tal que quedés totalment desconeguda la falta». Tot el text s’exclama de la disbauxa sexual de les monges, però no hi diu amb qui cometien els actes libidinosos. ¿Amb els clergues i escribes del monestir? ¿Amb pagesos que treballaven les terres? ¿Amb algú que passava per allà? Sobta que es facin unes acusacions tan greus sense donar ni una pista de la participació masculina.  

Babilònia en flames, miniaturista i religiosa Ende (975)

Babilònia en flames, de la miniaturista i religiosa Ende (975) 

Ingilberga es va retirar a casa del seu nebot Guillem, canonge i després bisbe de Vic, i va morir el 1049 a l’edat de setanta-dos anys. Al llibre d’òbits consta: «El dia 7è abans de les calendes d’abril, al palau episcopal de Vic morí Ingilberga, de bon record, abadessa del monestir. Insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució a causa de la justícia». 

A principis del segle XV una guerra civil començava a França entre armanyaguesos (al voltant del delfí Carles) i borgonyons (aliats amb els anglesos). En aquest període l’escriptora i intel·lectual Christine de Pizan va escriure dos llibres, Lamentacions sobre la guerra civil i El llibre de la pau. El 1418 la situació era tan caòtica que va deixar París i es va refugiar al monestir de Poissy amb la seva filla. Christine no tornaria a escriure, però el 1429, quan va aparèixer la figura de Joana d’Arc i va acabar amb el setge de la ciutat d’Orleans, Christine es va animar i li va dedicar Le ditié de Jehanne d’Arc (La cançó de Joana d’Arc). Després d’un seguit de victòries liderades per Joana el delfí Carles va ser coronat a la ciutat de Reims el juliol del 1429. 

joana_leicester

Vitrall de la catedral de Leicester que representa Joana d’Arc 

Christine va morir a Poissy el 1930 i no va conèixer el destí final de la donzella d’Orleans. Joana va ser capturada pels borgonyons i venuda als anglesos, empresonada a Rouen, acusada de bruixeria i heretgia, sotmesa a un judici ple d’irregularitats i finalment cremada el 30 de maig de 1431. Tot això sense que el rei de França fes res per salvar-la.

Després de fer una breu referència al fenomen repressiu de la cacera de bruixes (1450 – 1750) vaig parlar d’Olympe de Gouges, la dona que en plena Revolució Francesa va escriure el primer document que postula la igualtat jurídica i legal de les dones respecte als homes i el caràcter universal dels drets cívics. Redactat l’any 1791 va ser rebutjat per l’Assemblea revolucionària. 

gainsborough-dona-blau

La dona de blau, Gainsborough (1770 – 1780)

Al segle XVIII la dona ja no era una versió imperfecta de l’home, però se la considerava inferior en nom de la seva naturalesa «més delicada i que la feia més sensible als estímuls», a diferència de l’home, «més racional i més qualificat per a la vida pública». Segons els il·lustrats la bellesa, l’honor i la intel·ligència de la dona no tenien valor si no eren  reconegudes per l’home: «La femme est faite spécialement pour plaire à l’homme».

D’entre les científiques que van haver de patir les crítiques, intrigues i actituds hostils per part dels seus col·legues masculins vaig destacar la doctora en física Rosalind Franklin. James Watson, Francis Crick i Maurice Wilkins no sols li van amargar la vida al laboratori de John Randall al King’s College, sinó que van utilitzar dades del seus treballs sense que ella ho sabés per completar la seva hipòtesi sobre l’ADN i publicar a la revista Nature un dels articles més importants de la història de la ciència.  

franklin-rosalind-2 Maria Lluïsa Latorre, 26 d’octubre de 2016 

Dones invisibles: xerrada a Cardedeu

PRESENTACIÓ conjunta del llibre DÓNA’T de l’actriu i escriptora Àngels Bassas i del meu llibre DONES INVISIBLES 

—CARDEDEU, al Casal de la Gent Gran, 26 de setembre de 2016.

Organitzat pel taller d’escriptura la Tec-Ca, l’acte girava entorn de la dona i el va encetar la també escriptora Rosa Maria Pascual, que va presentar les dues convidades, Àngels Bassas i una servidora. 

Il·lustració del llibre La ciutat de les dames (1405)

En la meva intervenció em vaig referir a l’escriptora i intel·lectual Christine de Pizan (1364 – c. 1430) perquè fa sis-cents anys, al seu llibre La ciutat de les dames, ja es preguntava «quines podien ser les causes i les raons que impulsaven tants d’homes, clergues i laics, a parlar malament de les dones i a vituperar-ne la conducta bé de paraula, bé en els seus tractats i els seus escrits. […] per arribar a la conclusió que la dona, dolenta per essència i naturalesa, sempre s’inclina cap al vici». 

Avui dia encara són moltes les idees misògines i prejudicis contra les dones que impregnen la nostra societat, sovint d’una manera inconscient, i si no arriben a la consciència es van perpetuant. La resposta a la misogínia és fer història de dones per oferir exemples de dones reals que neutralitzin aquests prejudicis, però també per mostrar referents femenins en tots els àmbits que es contraposin als estereotips que sovint ens mostren els mitjans de comunicació, que no ensenyen la imatge real del món, sinó la versió que els convé.

cardedeu_1

Àngels Bassas i Maria Lluïsa Latorre escoltant les preguntes i intervencions del públic

De les cinquanta dones del meu llibre em vaig centrar en tres, l’actriu Hedy Lamarr (1914 – 2000), la sexòloga Shere Hite (1942) i la intel·lectual i psicoanalista Lou Andreas Salomé (1861 – 1937). Són les que més connecten amb la protagonista del llibre d’Àngels Bassas, la Maria, una actriu que viu la seva professió intensament alhora que exerceix la seva sexualitat amb llibertat i sense complexos. 

Abans de ser coneguda com a Hedy Lamarr, l’actriu Hedwig Eva Maria Kiesler va causar sensació per dues escenes en una pel·lícula txeca titulada Ecstasy del 1933. En una apareix nua nedant al riu i corrent pel bosc. En l’altra experimenta un orgasme mentre la càmera només ens mostra el rostre de l’actriu, oferint una visió deliciosa de la sexualitat femenina que no sols es va avançar a la seva època, sinó que avui dia deixa enrere les pel·lícules actuals, que gairebé sempre escenifiquen el sexe amb un coit. 

hedy-lamarr-in-ecstasy-1933

hedy_orgasme

Hedy Lamarr en dues escenes de la pel·lícula Ecstasy (1933) 

Durant la meva exposició vaig tenir el privilegi que Àngels Bassas llegís algunes citacions i ho va fer de manera brillant. Després, la seva intervenció va captivar tots els assistents. Us deixo un enllaç amb un resum de la xerrada realitzat per Salvador Coll : 

https://www.youtube.com/watch?v=7g32q1DDhfM

Maria Lluïsa Latorre, 14 d’octubre de 2016

Dones invisibles: opinions

50invisibles

DONES INVISIBLES. 50 retrats de dones que han canviat la història sense que la història ho reconegui

COMENTARIS DE LECTORES I LECTORS. Per respectar-ne l’anonimat només apareixen les inicials del nom i cognoms, el sexe i l’edat: 

—TVM ♀ (62): El seu llibre Dones invisibles m’ha semblat molt interessant i li’n vull donar les gràcies. Espero veure-la en persona perquè me’l pugui dedicar. (juliol del 2012) 

—RCC ♀ (62): Aquí, al meu costat dret, tinc el teu llibre, i, em fa molt de respecte i admiració. No és un llibre comú, dins dels de bona qualitat literària; és un treball diferent i engrescador, per llegir-lo, si es volgués, tot seguit sense cansar. Em vaig qüestionar la manera de com el llegiria jo. Ho vaig fer de manera esglaonada, per així, assimilar-les bé i poder guardar a la memòria aquestes «dones invisibles», que, varen tenir la valentia de pretendre «fer-se visibles» i en pagaren les conseqüències. Trobo que és un llibre escrit d’una manera franca i segura; portes el timó de la síntesi de les seves històries i aconsegueixes fer-les sentir reals. Llegir història, pot cansar, fins i tot col·lapsar, a qui no està interessat a aprofundir en ella; en canvi, aquest teu treball, a part d’enaltir (la dona) aquestes dones, també fa entrar en el temps social i històric on va transcorre la seva existència. Hi has hagut de dedicar moltes hores de treball. Et felicito per tot. (febrer del 2012) 

—MMV ♂ (83): Llegir el seu llibre ha estat com un passeig per la història de la mà d’unes dones molt interessants i que fins ara desconeixia. Cadascuna m’ha submergit en un capítol diferent de la història de la humanitat, però amb una mirada ben diferent de la que acostumàvem a estudiar, i, com diu vostè, més enriquidora. És una lectura molt recomanable. (febrer del 2012) 

escriu1

—Misha_usa ♀: No es que me haya parecido una lectura maravillosa, se siente… a mi parecer hay en él personajes realmente relevantes y que merece la pena conocer, pero también otros que se quedan más bien flojos y parecen estar citados únicamente para satisfacer los impulsos feministas de la autora. A ratos es un poco demasiado «… ¡pero mirad lo que nos dicen!», algo que tristemente todas conocemos en mayor o menor medida… y se echa en falta un poco más de rigurosidad en el texto, algo menos de opinión personal por su parte, pero de todos modos me parece una lectura muy recomendable para todos aquellos a quienes les apetezca abrir la mente durante unos diez minutos al día, leer un capítulo y sentirse un poco más sabio y tolerante. En definitiva, es una buena lectura que guardo con cariño en mi pequeña biblioteca y que puedo afirmar haber usado como tomo de consulta y citado en más de una ocasión. (gener del 2012) 

—CRD ♀ (50): El motiu d’adreçar-me a tu és per una urgència personal i ideològica que em va portar, curiosament, a llegir el teu llibre «Dones invisibles» amb avidesa un bon dia, després d’haver-lo tingut durant uns quants mesos exposat a la llibreria que tenim i no haver tingut temps d’abordar-lo. I t’escric perquè entenc, pel que dius a la presentació del llibre, que el fet de fer-nos descobrir dones oblidades i presentar-les, no només planerament sinó com a personatges no reconeguts/des, i el fet de ser una publicació fruit de la teva recerca i la teva voluntat de donar-les a conèixer per Internet a tots els teus coneguts, entenc, repeteixo, que no es tracta d’un treball tancat, sinó d’un interès viu personal i permanent […]. Aprofito l’avinentesa per manifestar-te que m’agradaria poder contactar amb tu a veure si podem fer alguna col·laboració. (octubre del 2011) 

EFR ♀ (49): Apreciada M. Lluïsa, cada lectura de les teves dones invisibles m’emociona molt profundament, tant per l’interès en si de les vides d’aquestes dones, com la forma en què tu ens ho expliques. També t’he de dir que l’estiu que he passat amb la Paula i les seves aventures ha estat deliciós. Sàpigues que valoro molt l’esforç creatiu que fas i també com ets (sempre que llegeixo com escrius penso… quina dona més completa aquesta Lluïsa!). Que siguis molt feliç i no t’oblidis de nosaltres perquè ens has fet addictes. No et tornis una dona invisible per sempre. (setembre del 2011) 

—FJH ♂ (82): Per Sant Jordi, la meva esposa comprà el seu llibre «Dones invisibles – 50 retrats de dones que han canviat la història sense que la història ho reconegui», publicat per Viena edicions, el març d’enguany. La meva esposa n’està molt satisfeta i manifesta la seva admiració per les interessants històries d’aquestes heroïnes anònimes silenciades per la història oficial, dominada pel masclisme multisecular que ha governat el món. Evidentment, són moltes més les dones que han forjat la història, i vostè prou que ho sap. Hi ha una frase, possiblement masclista, que diu que «darrere de cada gran home, hi ha una gran dona». Un servidor creu que no és pas al darrere, sinó al costat i, en molts casos, al davant. Em permeto felicitar-la ben cordialment per la seva idea d’escriure aquest treball, tot desitjant-li que segueixi aquesta noble tasca de posar les dones al lloc que els correspon, que és on haurien d’haver estat sempre. Un servidor ja fa anys que dic i escric que el segle XXI serà el de les dones, i ja s’està demostrant. (juliol del 2011)

—JCS ♀ (75): És un llibre ple de dades interessants i molt desconegudes, amb l’avantatge que si estàs uns dies sense poder-lo agafar, no perds el fil perquè cada dona es tracta en un sol capítol. M’agrada que et refereixis a les protagonistes pel seu nom, fa que les sentis molt properes i que brillin amb naturalitat malgrat haver estat invisibles fins ara. La lectura d’aquests cinquanta retrats femenins és molt edificant i alhora és una manera molt efectiva de mostrar fins a quin punt hem estat silenciades totes les dones fins al dia d’avui. (juny del 2011)

—SAC ♀ (72): El teu és un recull interessantíssim de vides poc conegudes principalment perquè són dones. Crec que coincidim en moltes apreciacions i m’ha agradat llegir el teu llibre. Et felicito sobretot pels coneixements que demostres i la gràcia amb què descrius les vides d’aquestes dones. Totes elles són persones molt interessants que demostren una intel·ligència destacada. Has fet un bon treball de recerca. (maig del 2011) 

—SLL ♀ (60): El llibre ha quedat preciós. El tinc al costat del llit i cada nit  llegeixo una «dona invisible». Ens va fer molta il·lusió venir a la presentació.  Els teus pares, encantadors, i la resta de la família molt entusiasmats. Segurament l’esforç  és gran, però veure el resultat, suposo que compensa. Felicitats de tot cor i… a l’espera del proper. (abril del 2011) 

Dones invisibles: presentacions I

PRESENTACIONS I NOTÍCIES del llibre:

50invisibles

Han passat uns setze mesos d’ençà que el llibre va sortir a la llum i durant aquest període he tingut l’oportunitat de fer-ne presentacions, xerrades i entrevistes per mitjà de les quals he pogut conèixer moltes persones interessants, amb projectes de vida apassionants, i que m’han aportat moltíssim. Ha estat un privilegi i, profundament agraïda, en deixo el testimoni al llarg de tres entrades. L’ordre va de l’esdeveniment més recent al més antic, és per això que la tercera entrada acaba amb la primera presentació, la que va tenir lloc a Barcelona el 8 d’abril de 2011, al Corte Inglés del Portal de l’Àngel.

Maria Lluïsa Latorre, 19 de juliol de 2012

Maria Lluïsa Latorre a l’ambulatori de Tordera. Foto de Jordi Ribot / ICONNA (25 / 5 / 2012)

Maria Lluïsa Latorre a l’ambulatori de Tordera. Foto de Jordi Ribot / ICONNA (25 / 5 / 2012)

—26 de juny de 2012, Cadena SER a les comarques de Girona, programa Hora LSi voleu sentir l’entrevista que em va fer Màxim Castillo sobre pràctiques mèdiques femenines a la Selva i conèixer alguns remeis estrafolaris que ell va qualificar de gore, a continuació podeu clicar el link: 

https://www.mixcloud.com/HoraL/per-treure-la-febra-alta-escorxaven-un-conill-i-posaven-la-pell-damunt-el-pit-del-malalt/ 

—25 de juny de 2012, «Metgesses invisibles a la Selva», article de Nuri Forns al diari El Punt Avui. La periodista Nuri Forns em va entrevistar arran de la conferència a Santa Coloma de Farners i en va sorgir un article que podeu llegir al següent enllaç: 

http://www.elpuntavui.cat/article/2-societat/5-societat/553796-metgesses-invisibles-a-la-selva.html?cks_mnu_id=553 

―18 de maig de 2012, conferència a la Biblioteca Joan Vinyoli, Santa Coloma de Farners: PRÀCTIQUES MÈDIQUES EN ÈPOQUES PASSADES A SUSQUEDA   

Un any després que sortís a la llum la meva novel·la DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA, i en plena promoció del DONES INVISIBLES, vaig tenir l’oportunitat de conèixer unes quantes persones que havien viscut en aquesta zona rural i isolada de les Guilleries durant el segle passat. La idea central de la novel·la és la vida d’una guaridora de Susqueda, a l’entorn del 1600, que serà acusada de bruixa. Per al personatge de la protagonista, Paula Krüger, vaig haver de buscar informació fidedigna sobre les pràctiques sanitàries de les dones en el passat. Si en vaig trobar, va ser gràcies a les metgesses i historiadores que fa un segle van començar a investigar la història de la pràctica mèdica femenina, fins aleshores invisible. Però no tenia cap dada sobre l’existència de guaridores a Susqueda. 

La infermera atenta, Jean-Siméon Chardin (c. 1738)

La infermera atenta, Jean-Siméon Chardin (c. 1738)

Recentment, gràcies al testimoni de quinze persones originàries de Susqueda, Sant Martí Sacalm, Querós i Osor, vaig tenir el privilegi de descobrir que a finals del segle XIX i fins gairebé a la segona meitat del XX van viure en aquest territori dones que practicaven una medicina paral·lela a l’oficial. Dones analfabetes, però molt espavilades, i amb una autèntica vocació per assistir i tenir cura dels seus veïns. Per estructurar una mica la informació recollida, i presentar-la en aquesta xerrada, com que vaig poder reunir unes quantes dades sobre tres guaridores d’una certa entitat,  la Rita Masachs Corominas (c. 845 – 1923) de Montdois, la Paula Vinyoles Puig (c. 1876 – c. 1948) de Susqueda i la Mercè Colomer Expòsit (c. 1893 – 1979) de Sant Martí Sacalm, l’exposició gira al seu voltant. Per accedir a la conferència: 

Guaridores Susqueda  

Guari_1      Guari_3

En Joan Baptista Ferrà va presentar l’acte en representació de l’agrupació que va organitzar la conferència, el Centre Excursionista Farners. Gairebé unes quaranta persones van seguir amb interès el que vaig poder reconstruir de la vida d’aquestes tres guaridores, unes experiències vitals de dones que entronquen de ple amb les de les cinquanta dones que explico al llibre DONES INVISIBLES.

Maria Lluïsa Latorre, 25 de maig de 2012 

—18 d’abril de 2012, jornada literària al Centre Cívic El Sortidor, Poble Sec. A les sis de la tarda va començar la desena jornada literària que organitza l’ACDS (Associació Catalana de Dones Separades) mentre al costat una colla de joves seguia un curs de cuina. Va ser molt bonic dirigir-me a una trentena de dones que fa molts anys, al principi de la democràcia, van haver de passar per la dolorosa experiència duna ruptura matrimonial, que actualment està del tot superada. Primer, la Maria Dolors Camps em va fer algunes preguntes sobre com vaig arribar a laventura de lescriptura i després, com es pot veure a les fotos, totes van escoltar amb atenció el tema de la invisibilitat de les dones al llarg de la història. 

ADSC_2—23 d’abril de 2012, Sant Jordi a Barcelona. El meu segon Sant Jordi a Barcelona, a la parada de Viena Edicions (Rambla Catalunya, 48), va tornar a ser una jornada de molt contacte amb la gent, de parlar de les dones del llibre i de signar-lo a les persones que es van animar a comprar-lo. Després d’anys gaudint com a lectora i compradora de llibres, desitjant ser al cantó dels autors i autores, va ser un somni fet realitat com l’any anterior. 

Sant Jordi_2012

Sant Jordi 2012 a Barcelona, la màgia del contacte amb el públic

Sant Jordi 2012 a Barcelona, la màgia del contacte amb el públic

—10 de març de 2012, presentació a l’Esquirol. La forma rodona de la bonica sala de plens de l’Esquirol la fa un lloc original, agradable i idoni per presentar un llibre; et connecta molt bé amb la concurrència, unes vint-i-cinc persones el passat dissabte. En primer lloc, la Marisol Cabral va fer una interessant introducció sobre la celebració del dia de la dona treballadora. Seguidament, el regidor de cultura, Xavier Pàmies, va explicar algunes dades de la meva biografia i la meva vinculació amb l’Esquirol, poble on vaig néixer el 28 de febrer de 1961. Aprofito per deixar constància que em vaig sentir molt honrada de poder compartir taula amb un traductor de reconegut prestigi com és Xavier Pàmies, que ha traduït autors com Karen Blixen, Charles Dickens, Philip Roth, Jane Austen, Irène Némirovsky, J K Rowling, José Saramago i Salman Rushdie, entre molts altres.

EsquirolMarisol Cabral, Xavier Pàmies i Maria Lluïsa Latorre a la sala de plens de l’Ajuntament de l’Esquirol durant l’acte per celebrar el dia de la dona treballadora. 

A continuació vaig fer la meva exposició i vaig poder posar de manifest que era la primera vegada que em convidaven a presentar un meu llibre al poble on vaig néixer, que em feia una especial il·lusió i que volia transmetre el meu agraïment a les persones que ho havien fet possible. També va ser molt emotiu retrobar persones que feia temps que no veia i compartir-hi les meves idees sobre la situació actual de les dones, marcada encara per la desigualtat de drets del passat.

—9 de març de 2012, presentació a Quart. Va ser un plaer parlar del DONES INVISIBLES a la sala de lectura Miquel Pairolí del Local Social de Quart. Organitzat per l’associació de dones de Quart, Amb ulls de Dona, va haver-hi un intercanvi d’opinions molt fluid i enriquidor, amb moltes intervencions de les assistents, i vaig passar-hi una estona molt agradable.

―8 de març de 2012, presentació a la Cafeteria – Llibreria Tastalletres, Cervera. La visita a Cervera va suposar la meva primera presentació en terres de Lleida. Ubicada en una zona molt cèntrica, molt a prop de la Universitat, la Cafeteria Llibreria Tastalletres (carrer General Güell, 25) és un local encisador. L’acte, organitzat conjuntament amb l’Associació per a la Igualtat de Cervera, va començar a les set de la tarda amb una lectura teatralitzada de Gàbia, obra d’Itziar Pascual, a càrrec del grup de teatre La Segarrenca. Després d’una petita pausa, la llibretera Ramona Boladeres va donar pas a la meva intervenció.

Cervera_8Maria Lluïsa a la Cafeteria – Llibreria Tastalletres de Cervera, d’esquena a la càmera i parlant amb entusiasme. Era la seva primera presentació en terres de Lleida. 

Davant d’unes trenta-cinc persones, totes assegudes en taules i envoltades de llibres, una imatge molt bonica i encoratjadora, vaig tornar a explicar que, per la meva part, «la resposta al silenci i el menyspreu que les dones hem patit al llarg de la història ha sigut oferir exemples de dones reals de tots els temps —sempre molt ben documentades perquè si no se’ns qüestiona— per mostrar les dificultats afegides que van haver de superar només pel fet de ser dones, però, sobretot, per mostrar referents femenins en tots els àmbits que es contraposin als estereotips que sovint ens ofereixen els mitjans de comunicació. Són aquestes dones reals les que poden neutralitzar tots els prejudicis que pesen sobre la dona com a col·lectiu, perquè per desgràcia encara són moltes les idees misògines que impregnen la nostra societat, sovint duna manera inconscient, i si no arriben a la consciència es van perpetuant». El públic va seguir la meva xerrada amb molt interès i va fer aportacions molt enriquidores. L’amfitriona em va mostrar la seva satisfacció per la meva exposició i em va felicitar pel DONES INVISIBLES i, posteriorment, vam poder intercanviar les nostres inquietuds i impressions en un agradable sopar. 

—2 de març de 2012, presentació a la llibreria A peu de pàgina, Sarrià. Aterrar al barri de Sarrià un divendres a la tarda, després de superar el trànsit frenètic de Barcelona, i respirar el seu ambient de poble, tranquil i reconfortant, va ser molt agradable. A més, era la vigília de Sant Medir i, de sobte, el carrer Major de Sarrià es va convertir en una festa de caramels. A continuació, descobrir la llibreria A peu de pàgina, bonica, autèntica i entranyable —com si fos una projecció de la seva mestressa, Gemma Barrufet—, va ser molt estimulant. I les bones expectatives es van complir de sobres quan van arribar puntualment unes vint-i-cinc persones que ens van escoltar interessades i amatents, i van fer moltes aportacions. Entre el públic hi havia la pintora Elisenda Ortega. Em va dir que ja havia llegit el llibre i que li havia agradat molt. Us deixo un enllaç al seu blog: 

http://elisendaortega.blogspot.com.es/

Tot plegat va ser una experiència molt feliç.

dones_peu_pagina

D’esquerra a dreta Maria Lluïsa Latorre, l’editora Isabel Monsó i la llibretera Gemma Barrufet a la llibreria A peu de pàgina. 

—17 de desembre de 2011, presentació a Tarragona amb tretze artistes plàstiques. Envoltada de les obres de tretze dones artistes que del 16 al 23 de desembre oferien una exposició col·lectiva, Creadores 2011, als porxos de la Catedral (carrer Merceria, 4), vaig gaudir d’un escenari excepcional i privilegiat per parlar en una taula rodona que vaig compartir amb la periodista Ruth Troyano, la tècnica de l’ajuntament Estela Piñol i una de les artistes, Dolors Aldama. 

Després de la nostres intervencions es va generar un debat molt animat, que es va allargar més del previst. Durant el deliciós pica-pica algunes assistents ens van fer saber que els havien interessat molt les dades que vam aportar a la xerrada. Dies més tard, Dolors Aldama ens va escriure: «Sóc responsable de fer-vos arribar felicitacions de part de molta gent, encara que suposo que algunes d’elles ja ho van fer personalment». 

D’esquerra a dreta Ruth Troyano, Estela Piñol, Maria Lluisa Latorre i Dolors Aldama

D’esquerra a dreta Ruth Troyano, Estela Piñol, Maria Lluïsa Latorre i Dolors Aldama 

Les tretze artistes plàstiques que hi participaven són Berta Baixeras (ceràmica), Cristina Juncosa (fotografia), Dolors Aldama (pintura), Dolors Barberán (aquarel·la), Elia Bonmati (pintura), Gemma Molero (ceràmica), Marsal i Carles (escultura), Marta Balañá (pintura), Mercè Ferrer-Argote (gravat), Montse Aiguadé (ceràmica), Rosa Figueres (esmalt i gravat), Verònica Risalde (fotografia) i Rosa Ciurana (gravat i pintura). Des daquí els vull agrair que hagin posat a labast de tothom unes obres tan suggestives, belles, evocadores i fascinants —dignes de lindret on sexposaven—, i que en sorgís aquest escenari únic per presentar les DONES INVISIBLES. 

Maria Lluïsa Latorre, 27 de desembre de 2011 

Porxos gòtics del carrer Merceria (Tarragona)

Porxos gòtics del carrer Merceria (Tarragona) 

Més de 500 visitants al II Oppening d’art contemporani de la Part Alta. Notícia publicada el 23 / 12 / 2011 a les 12:59 per Redacció Tarragona Ràdio: 

Més de 500 persones han visitat les obres exposades a la Part Alta en el marc del II Oppening dart contemporani. Aquest divendres al vespre, la iniciativa arriba al seu punt i final després duna setmana dintensa activitat, que sha concentrat al taller del número 4 del carrer Merceria. Durant aquests dies, sha pogut contemplar la feina realitzada per tretze dones artistes del nucli antic de Tarragona. Ha estat la segona edició daquesta proposta, que va néixer ara fa dos anys de la mà de lAssociació Tallers 03, amb el suport del Pla Integral del barri. Entre les activitats més participatives, cal destacar la presentació del llibre de Maria Lluïsa Latorre DONES INVISIBLES i la taula rodona sobre la presència de la dona al món laboral. 

Des de Tallers 03 valoren molt positivament linterès dels ciutadans per la cultura i en particular per les arts plàstiques. Pensen que iniciatives daquest tipus han de ser permanents per posar de relleu lart de Tarragona i que els ciutadans puguin gaudir-ne com una activitat cultural i familiar més. 

—Dilluns, 28 de novembre de 2011, La nit lletrada – Dones invisibles. Recomanacions de la Biblioteca Delta de l’Ebre

http://lanitlletrada.blogspot.com.es/2011/11/avui-parlem-de-dones-invisibles.html 

Club de lectura de la Biblioteca Delta de lEbre

Dones invisibles: Presentacions II

—26 de novembre de 2011, presentació a Llegim…? Llibreria, Igualada. La presentació a Llegim…? Llibreria es va escaure en dissabte a les set de la tarda. La ubicació d’aquesta botiga coquetona i acollidora en un carreró encisador d’aire medieval —en ple nucli antic de la ciutat d’Igualada—, i la col·laboració de la música i compositora Concepció Ramió i Diumenge per parlar del llibre a la gent d’Igualada que s’hi va apropar, van afavorir que la reunió es convertís en un petit esdeveniment, una vetllada entranyable que no oblidaré. 

Llegim...? Llibreria, passatge Capità Galí, 2 (Igualada)

Igualada_2Llegim…? Llibreria, passatge Capità Galí, 2 (Igualada)

―Divendres, 25 de novembre de 2011, Els lectors que sí estimen els llibres – 134 – Dones invisibles. Article de J. M. Solé – «Vols llegir?» – Ràdio Nova – Igualada:  

https://volsllegir.blogspot.com/2011/11/els-lectors-que-si-estimen-els-llibres_25.html 

—17 de novembre de 2011, Ràdio Ona (Torelló), Entrevista en temps de nit. Era un vespre una mica fred quan vaig dirigir-me a Torelló per compartir amb Montserrat Font el seu programa de 8 a 9 del vespre als estudis de Ràdio Ona. Va ser una hora intensa, que va passar sense adonar-nos-en, durant la qual vaig gaudir moltíssim. Llàstima que l’entrevista no va quedar ben gravada i no es pot reproduir!

—3 de novembre de 2011, presentació a Vilafranca. La biblioteca Torras i Bages (plaça de l’Oli, 20) va tornar a ser l’escenari de la presentació d’un llibre meu en un mateix any. Flanquejada per Ramona Suriol, regidora de Benestar Social i Família, Sílvia Amigó, poeta i rapsoda, i amb la presència estel·lar d’una dona invisible, Rosa Bonet (capítol XXX, memòria històrica i viva), va resultar una reunió memorable. Totes les intervencions van pagar la pena, tant les del públic com de les que presentàvem l’acte, però vull remarcar la brillant presentació de Sílvia Amigó, la podeu llegir clicant a continuació:

INTERVENCIÓ DE SÍLVIA AMIGÓ 

D’esquerra a dreta Ramona Suriol, Maria Lluïsa Latorre i Sílvia Amigó

D’esquerra a dreta Ramona Suriol, Maria Lluïsa i Sílvia Amigó 

Maria Lluïsa Latorre signant el llibre Dones invisibles

Maria Lluïsa Latorre signant el Dones invisibles

—21 d’octubre de 2011, presentació a Mataró. La vocalia de Dones de Vista Alegre (carrer d’Almeria s/n) va organitzar un acte de presentació impecable i alhora entranyable. El local feia molt de goig, el micròfon, el canó i el portàtil van funcionar amb total perfecció. La intervenció de les psicòlogues Montse Damont i Patrícia Alba va ser molt escaient i en sintonia amb el missatge que el Dones invisibles vol transmetre i em vaig sentir molt a gust al seu costat. El públic va ser molt participatiu i va fer moltes aportacions interessants, i el pica-pica amb Cervesa del Montseny va ser boníssim. Crec que no es pot demanar més. Totes les dones de l’associació es van esforçar molt perquè tot anés tan bé i des d’aquí vull elogiar la tasca que duen a terme des de fa temps per situar la dona en el lloc que li pertoca. 

Maria Lluïsa Latorre acompanyada de Montse Damon i Patrícia Alba al local de la vocalia de Dones de Vista Alegre, Mataró

Maria Lluïsa Latorre acompanyada de Montse Damon i Patrícia Alba al local de la vocalia de Dones de Vista Alegre, Mataró. 

—20 d’octubre de 2011, Dones invisibles: La vida de 50 dones que van fer història. Article de Cristina Salad a Mataró Ràdio:  

http://mataroradio.cat/mataronoticies/cultura/noticia/dones-invisibles-la-vida-de-50-dones-que-van-fer-historia

—20 d’octubre de 2011, Mataró Ràdio, programa Viu la vida dia a dia. Maria Lluïsa Aranaz, directora i presentadora del Viu la vida dia a dia, em va fer una entrevista molt càlida i ben conduïda —malgrat que va haver de ser a través del telèfon— i m’hi vaig sentir molt a gust. La podeu seguir al següent enllaç: 

http://www.ivoox.com/2011-10-20-viu-vida-dia-a-dia-2a-audios-mp3_rf_852891_1.html

—7 d’octubre de 2011, presentació a Arenys de Munt. La presentació a la Biblioteca Antònia Torrent i Martori organitzada per lentitat Donaviva – Associació de dones dArenys de Munt va resultar molt agradable. La participació del públic al final de la meva exposició va generar una tertúlia ben animada. Crec que tots i totes en vam sortir molt satisfets/es. A sota una foto de l’acte: 

Arenys_2

—Dilluns, 26 de setembre de 2011, Dones en xarxa. Secció Llibres Recomanats: 

http://www.donesenxarxa.cat/dones-invisibles?lang=ca 

—Setembre de 2011, Setmana del Llibre en Català. Dels dies 9 al 18 de setembre es va celebrar la Setmana del Llibre en Català al parc de la Ciutadella. El matí de la Diada vaig tenir el privilegi de signar llibres al costat del dibuixant Fer a lestand de Viena Edicions: 

El conseller de Cultura Ferran Mascarell, el dibuixant Fer, d’esquena, i la Maria Lluïsa al parc de la Ciutadella (11 de setembre de 2011)

El conseller de Cultura Ferran Mascarell, el dibuixant Fer, d’esquena, i la Maria Lluïsa al parc de la Ciutadella (11 de setembre de 2011)  

SLlC_2

Les dedicatòries acolorides d’en Fer són fantàstiques i vaig ser-hi present quan dedicava el seu llibre al conseller Ferran Mascarell. Lendemà es comentava al diari El País: «Entre los visitantes ayer, el consejero de Cultura Ferran Mascarell (con Més de cent raons per ser culé bajo el brazo, dedicado por Fer), que se mostraba muy satisfecho de la feria.» 

—7 de setembre de 2011, COMRàdio, programa Tots x tots. Eva Corbacho va parlar del Dones invisibles a la secció «Recomanacions en Femení». Actualment ja no disponible el podcast.

—17 de juliol de 2011, el Periódico Mediterráneo, escrit de Josep Palomero a la secció COMENTARIS LITERARIS. 

«L’autora Maria Lluïsa Latorre Casellas és una metgessa que, preocupada per la poca atenció que han merescut les dones dedicades al camp de la salut, va investigar per què les ignoraven els llibres d’història de la medicina. Quan va començar la recerca va entropessar amb un munt de texts misògins que, dissortadament, tenen continuïtat amb els habituals comentaris maliciosos que, a propòsit de les dones, s’escolten a vegades en determinats cercles masculins. Tot plegat, el mes de juny del 2009 va prendre la decisió d’escriure cada setmana un article biogràfic sobre dones singulars ignorades. Amb la finalitat de divulgar la seua vida i obra, va enviar aquests articles als seus contactes i els va penjar en el seu web. 

»Aquest llibre n’és el resultat. S’hi recuperen cinquanta petites biografies de dones excepcionals per una o altra raó, editades amb la mateixa seqüència que es van publicar en internet. N’hi ha de totes les èpoques, d’arreu el món i de diverses activitats i professions, des de l’astrònoma, filòsofa i matemàtica Hipàtia d’Alexandria, fins a l’epidemiòloga anglesa Alice Stewart o la periodista congolesa Caddy Adzuba.» JP

JPmediterrani—10 de juliol de 2011, article de Toni Mata i Riu al Regió 7. Reivindicació en clau femenina. Recull de mig centenar de breus ressenyes biogràfiques que donen testimoni del pes de les dones en la història del coneixement. TONI MATA I RIU, Manresa. Transcripció de l’article: 

La doctora Maria Lluïsa Latorre (l’Esquirol, Osona, 1961) es va indignar. Tot recercant referents històrics de la pràctica sanitària protagonitzada per dones, es va trobar que el relat mèdic està escrit pensant només a destacar l’aportació masculina. No tan sols això, «també vaig topar amb alguns textos molt misògins que em van deixar estupefacta». Decidida a posar-hi remei d’alguna manera, va posar el seu granet de sorra a la necessària reivindicació del treball fet per les dones començant a escriure esbossos biogràfics de figures que, al llarg de la història, han demostrat que la naturalesa femenina no té res a veure amb febleses ni perversions. Els articles tenien com a destinataris les persones les adreces de les quals Latorre —els aficionats a la música la reconeixeran com a teclista de Duble Buble als anys 80— conservava al seu correu electrònic, una relació que va pujar de 80 a 275 en una clara demostració de la simpatia que va despertar la seva iniciativa. Fa unes setmanes, Viena edicions va posar aquest treball en paper en un llibre que aplega mig centenar de retrats.

L’índex mostra la volguda heterogeneïtat amb què Latorre va emprendre el repte: hi ha figures medievals i altres del segle XXI, dones amb trajectòries professionals brillants i altres que han viscut experiències vitals intenses. En el recull hi trobem des de la cèlebre erudita Hipàtia d’Alexandria, símbol de les víctimes de la intolerància i el fanatisme religiós masclista, fins a Aung San Suu Kyi, premi Nobel de la pau del 1991, que viu reclosa a casa seva per la por que genera la seva popularitat entre les autoritats del règim militar birmà. 

La principal virtut d’aquest aplec és la voluntat de donar llum a la vida d’unes dones que, malgrat els seus assoliments, han sofert l’estigma de la invisibilitat. El cas més paradigmàtic és el d’Elisabet Martina, de qui se sap que va néixer a Viladrau en una data desconeguda i va morir a Seva el 1620, víctima del furor amb què es va emprendre la cacera de bruixes a la Catalunya del segle XVII. Latorre exposa amb detall els mètodes de tortura a què va ser sotmesa aquesta dona d’extracció social humil, un horror que, malgrat tot, no va fer l’efecte que els seus botxins esperaven i no va delatar ningú. Un fet trist, esfereïdor i, malgrat tot, excepcional que l’autora inclou a la llista per retre un emotiu homenatge a tantes i tantes dones que han estat víctimes de l’oblit i la injustícia al llarg de la història. 

DI_Regio_7

—28 de juny de 2011, Televisió i Ràdio l’Hospitalet, programa Tots els matins. Va ser un dia molt calorós de final de juny, el de la meva visita als mitjans de comunicació de l’Hospitalet, però va pagar la pena per la bona rebuda del productor, Jordi Caixàs, i l’entrevista que em va fer la presentadora Elisabeth Pavón al seu magazín matinal. La podeu trobar seguint el següent enllaç: 

http://lhdigital.cat/c/journal/view_article_content?groupId=10911&articleId=3802946 

—19 de juny de 2011, «Dones sorgides de l’oblit», escrit de Raphel Pherrer al Diari de Balears. 

«PALMA. Dones invisibles es troba en el primer lloc de classificació quant a novetats de la llibreria Lluna…», podeu seguir llegint el text de Raphel Pherrer a: 

http://www.vienaeditorial.com/fitxers/Dones%20invisibles%20-Diari%20de%20Balears%2020110619.pdf 

—13 de juny de 2011, reportatge de Jordi Vilarrodà a El 9 Nou d’Osona i el Ripollès. L’escriptora de l’Esquirol reivindica l’aportació femenina amagada en la història. Transcripció de l’article: 

LLUÏSA LATORRE RECULL EN UN LLIBRE LA TRAJECTÒRIA DE 50 DONES «INVISIBLES». Han fet aportacions al progrés de la humanitat, han estat importants en la història, heroiques en les seves accions o pioneres en diversos camps… però són poc conegudes, perquè són dones. L’escriptora i metgessa Maria Lluïsa Latorre (l’Esquirol, 1961) treu de la foscor 50 personatges femenins de tots els temps a Dones invisibles (Viena Edicions), al seu tercer llibre i primer d’assaig. Publicat l’abril passat, es va presentar divendres a VicDones, en el darrer acte presidit per la regidora Gràcia Ferrer.

L’origen del llibre es troba en una recerca que duia a terme Lluïsa Latorre sobre les pràctiques sanitàries de les dones. La recerca d’informació la va portar «a trobar dones, en aquest i en tots els àmbits» que, tot i els seus mèrits, no figuraven en lloc destacat en les enciclopèdies. «A més d’invisibles, moltes vegades la imatge tòpica de les dones és de dolenteria, perversitat…». Una reacció visceral —«ja n’hi ha prou!»— la va portar a escriure fa dos anys el primer retrat, el de Duoda, comtessa de Barcelona al segle IX, una dona valenta que en veure’s separada dels seus fills els va escriure «un manual d’educació» modèlic per a l’època. «El vaig enviar a tots els meus contactes de correu i vaig rebre molt bona resposta», explica Latorre. Els comentaris la van animar a continuar escrivint retrats, una cada setmana, fins arribar a mig centenar. Les reaccions que rebia pel correu electrònic, amb una llista de contactes que s’anava ampliant, «van ser un estímul potent per seguir escrivint». La cadena va arribar fins a Viena Edicions, que al veure els textos es va interessar per publicar el llibre.

Les dones que afloren gràcies al llibre són científiques com Rita Levi-Montalcini, premi Nobel de Medicina, Ada Lovelace, pionera de la informàtica, o Rosalind Franklin, investigadora de l’ADN; són artistes com Berthe Morisot, fundadora de l’impressionisme, o Barbara Strozzi, compositora barroca; són lluitadores com Louise Michel, a la Comuna de París, Caddy Adzuba, veu de les dones congoleses víctimes de la guerra. «Tota la història de la humanitat es pot explicar a través de les dones», constata Lluïsa Latorre. Cada retrat està contextualitzat a la seva època i proporciona al lector «una visió més equànime» de la trajectòria de la humanitat. Des de les dones caçadores representades amb arcs i fletxes a les pintures prehistòriques, fins a la metgessa [en realitat sexòloga] Shere Hite, descobridora dels secrets de l’orgasme femení. Sense oblidar, per exemple, que ni tan sols va ser un home el que va conduir per primer cop un cotxe, activitat tan paradigmàticament masculina: l’honor correspon a Bertha Benz, la dona de Karl Benz, que l’any 1888 va recórrer els 104 quilòmetres que separen Mannheim de Pforzheim a Alemanya.

Latorre9Nou_4