Els peons de l’assassí: presentació a Reus

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Presentació a Reus, 12 de desembre de 2008, al Centre de Lectura 

El passat divendres dia 12 de desembre va tenir lloc l’última presentació del llibre Els peons de l’assassí, que es va fer a la sala de projeccions del Centre de Lectura de Reus. La presidenta de la secció de Llengua i Literatura, Txell Granados, va donar la paraula al reusenc Daniel Pi, un bon amic i diputat al Parlament de Catalunya per Iniciativa Verds. De les diferents facetes de Maria Lluïsa Latorre —metgessa, teclista del grup Duble Buble, escriptora…—, Daniel Pi en va destacar que s’hagués presentat a les eleccions municipals de Tordera pel PSC en dues ocasions, i va aportar unes interessants reflexions sobre l’alt grau de participació de metges i metgesses en qüestions polítiques. 

D’esquerra a dreta Txell Granados, Daniel Pi, Maria Lluïsa Latorre i Jesús Aumatell

D’esquerra a dreta Txell Granados, Daniel Pi, Maria Lluïsa Latorre i Jesús Aumatell

Seguidament, l’editor Jesús Aumatell va parlar de l’obra: «En principi, es tracta d’una novel·la que es podria catalogar dins el gènere d’intriga policial. Hi ha crims, i, sobretot, un misteri per resoldre. […] Alhora, el desenvolupament dels personatges, la forma en què aquests evolucionen al llarg de les més de 800 pàgines d’aquest llibre, ens permetria dir que es tracta d’una novel·la psicològica. Però, a mesura que avancem pàgines, es prefigura un vast univers imaginari que, lògicament, escapa a cap mena d’etiqueta.» La va qualificar d’excepcional en molts sentits, fins al punt que es veia incapaç de precisar-ne l’abast: «Crec que caldran molts lectors, i força més temps, per situar aquesta obra en el lloc que li correspongui dins la història de la literatura.» Finalment es va felicitar d’haver-hi contribuït, tant pel valor literari intrínsec de l’obra, com per la generositat i l’entusiasme de l’autora. 

Per la meva banda, vaig començar per aclarir que el contacte de metges i metgesses amb els problemes de la gent els fa molt més conscients de la necessitat de prendre mesures col·lectives per resoldre’ls, d’aquí ve la meva vocació política: «Ja en les epidèmies de segles anteriors es van adonar que la coordinació entre poblacions veïnes era molt més eficaç que els tractaments individuals.» 

Després vaig parlar del llibre, la història se situa a Nova York i Barcelona, l’any 2001, i com que la trama principal tracta de la resolució d’unes morts misterioses vaig fer la protagonista metgessa forense. Mentre l’escrivia la sèrie CSI encara no havia envaït les nostres llars, però vaig reconèixer la influència de la sèrie de culte Expedient X

rosae

Per il·lustrar què vull dir amb l’imaginari col·lectiu de la meva generació vaig parlar de les tres humiliacions que ha patit la humanitat segons Freud. La primera quan Copèrnic ens va treure del centre de l’Univers, la segona quan Darwin ens va treure del centre de la Creació, i la tercera quan Freud ens va treure de la nostra pròpia casa amb el seu concepte del subconscient i les pulsions que sovint fan que no siguem amos de les nostres accions. «Justament ens trobem aquí reunides unes quantes generacions que hem assumit aquestes tres teories més properes a la realitat sense complexos i compartim un interès tant per l’exterior, saber més d’aquest Univers immens i desconegut, com pel nostre interior, sovint tan enigmàtic i desconcertant.» 

També vaig explicar que el 31 de març de 2007 vaig haver de suspendre els actes previstos per a la promoció de la novel·la, entre ells la presentació a Reus, per la malaltia greu d’un familiar proper. A sota el cartell que anunciava la presentació prevista a Montblanc el 31 de març de 2007 i que no es va poder fer: 

Montblancpre

Finalment vaig expressar el meu agraïment als assistents i als organitzadors perquè, amb la seva càlida rebuda, ara podria cloure aquesta etapa amb una sensació molt més gratificant. 

Maria Lluïsa Latorre, 15 de desembre de 2008

Els peons de l’assassí: opinions

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. A continuació trobareu les opinions dels lectors/es. Per respectar-ne l’anonimat només apareixen les inicials, el sexe i l’edat. 

lectores

DMC ♀ (40): Mha agradat molt, sobretot el desenllaç, ja que als llibres dintriga, policíacs… el final sempre em sol decebre (són una mica pastelet), en canvi, el teu està molt ben aconseguit. Moltes felicitats i a veure si nescrius un altre! 

MPB ♀ (27): És molt amè i enganxa molt, i crec que això només ho aconsegueixen els bons llibres. I el final està molt bé. 

JSM(46): És un llibre extens, però de lectura fàcil i que al mateix temps aporta molts coneixements sorprenents i estimulants. Encara que la trama és complexa, està molt ben resolta. Val molt la pena. 

FRB ♀ (49): El vaig llegir en una setmana perquè no el podia deixar i vaig comprovar que està molt ben documentat. 

—JBV ♀ (46): El vaig trobar massa llarg i amb alguns trossos que trencaven el ritme del relat, sobretot cap a la meitat. Això pot fer que molta gent no es decideixi a llegir-lo o que el deixi a mig fer. Ara bé, per ser el primer vaig pensar que no estava malament. 

NAP ♀ (45): Es llegeix molt bé tot el llibre, però la segona part és molt millor; m’hi vaig quedar ben enganxada, a més, el final no és gens decebedor. 

—SPP ♀ (42): He comprovat de nou l’immens plaer que proporciona la lectura amb ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. M’ha enganxat de la primera a l’última pàgina i m’ha sorprès la manera com avançava i com finalitzava. Si hi haig de buscar un inconvenient és que el llibre en sí és una mica assassí, jo que llegeixo al llit abans de dormir me les veia per aguantar el pes de les seves 840 pàgines, però, tot sigui dit, les vaig llegir en molts pocs dies ja que la intriga em tenia completament atrapada. Per un interès purament egoista espero que l’autora segueixi escrivint. 

—RPA ♀ (44): El llibre em va fer reflexionar sobre moltes coses, però, sobretot, em va fer emocionar; em va fer plorar i també riure. A més de la història principal, hi ha diverses subtrames molt ben connectades i, com que també em va agradar com acaba, el recomano a tothom. 

—RBF ♀ (76) i MªACB ♀ (52): Hem parlat amb la meva filla sobre quina opinió ens mereixia l’obra, i estem ben d’acord. El llenguatge planer i el sovintejat diàleg fan molt llegidor el llibre. Com a inconvenients, el volum del llibre fa difícil manejar-lo, i els més de cent personatges que hi surten exigeixen un esforç per anar-los seguint a tots. Les històries col·laterals de l’obra farien possibles un parell de volums més: expedients X, explicació del temps, dels somnis, del voyeurisme, l’Església, l’Islam, etc. L’autora demostra tenir coneixements molt amplis de diversos temes d’actualitat i una cultura molt extensa. Creiem ben de debò que té grans qualitats per a dedicar-se a la literatura, i val la pena que ho faci. 

—EOG ♂ (72): Es tracta d’un llibre d’intriga amb una trama fantàsticament ben rumiada i amb un desenvolupament molt complet. Quan comencen a sortir temes com els fenòmens paranormals o els desapareguts de la dictadura argentina et preguntes «on anirem a parar?», però tot es va encadenant. La història de Nova York està molt ben connectada amb la de Barcelona i el desenllaç és rodó.

—NLV ♀ (17): El llibre es llegeix molt bé i és interessant, però té parts que semblen un manual. 

—IVP ♀ (43): Encara que és un llibre molt llarg i conté temes una mica complexos tot s’entén molt bé i és assequible per a tothom. Hi ha molts personatges però estan molt ben introduïts al llarg del relat. Tot i que en algun moment et preguntes: «com ho farà per lligar tot això?», el final satisfà les expectatives creades. 

—IOC(55): Moltes felicitacions a l’autora! Vaig quedar parada de trobar-me amb una història tan interessant i ben resolta, i més tenint en compte que era el seu primer llibre. 

—FES ♂ (62): Es un libro muy largo pero está muy bien, el lenguaje es fluido y la trama genera mucho interés. Se aprecia un gran esfuerzo, con acierto, por parte de la autora. Muy recomendable. 

—JSS ♂ (75): He acabat de llegir el seu retaule de caràcters i situacions que conformen ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. M’ha agradat molt. Hi ha de tot i bo. Fins i tot els dolents o la dolenta […]. He recorregut diversos móns, ambients, dèries i neures. Gràcies, Maria Lluïsa. 

—LCLL ♀ (36): Respecte el teu llibre… vaja, que des que vaig començar no vaig poder fer res més que llegir-lo fins que l’he acabat. Jo diria que en un temps rècord, però no podia fer res més que llegir. M’ha agradat molt, tot i que els llibres d’assassinats em costen una mica, aquest em va enganxar de tal manera que no vaig poder parar fins que el vaig acabar. O sigui, que, encara que sigui molt tard, moltes felicitats! No sé si n’estàs preparant algun altre, però, si no és així, ja t’hi pots posar! 

—MMV ♂ (81): He trigat molt a llegir-lo, però només puc dir: superior! De fet, no em sorprèn que siguis capaç de forjar històries tan interessants, ara, et devies quedar ben descansada quan el vas acabar, eh? 

—MBJ ♀ (58): Lluïsa, bon dia, ja fa força dies que et volia enviar un correu, però sempre estem massa ocupats i el temps passa ràpid. A finals de gener (2010) vaig acabar de llegir el teu llibre i t’he de dir que m’ha agradat molt. Vaig començar-lo a finals de setembre i em va enganxar  molt. No vaig perdre en cap moment el fil. L’he trobat molt interessant per moltes raons: les referències a fets històrics, a explicacions sobre temes científics, per la transmissió intimista dels personatges, perquè es molt sorprenent amb la resolució […]. La meva valoració es que has escrit una gran novel·la, això sí, quan la reeditis pensa si es possible fer dos volums, es costós prendre-la quan anem a Barcelona amb el tren (març del 2010). 

LlQJ ♀ (46): M’agrada molt la novel·la de misteri i, ja pots imaginar que he gaudit molt de la lectura del teu llibre. Aquest estiu me’l van regalar i en dues setmanes el vaig acabar. Et vull felicitar per tota la trama, tan curosament lligada, pel fet que resulti fàcil d’entendre i de llegir, pels personatges tan ben descrits i també pel grans coneixements que evidencies sobre matèries tan diferents com són els fenòmens paranormals o l’arqueologia. Les meves més sinceres felicitacions. Gràcies! (setembre del 2011). 

Només es recullen les opinions de les persones que han llegit tot el llibre.

ÚLTIMA ACTUALITZACIÓ setembre del 2011 

Els peons de l’assassí: entrevistada per Josep Guijarro

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Resum i fragments de l’entrevista que em va fer Josep Guijarro al programa Enigmes i misteris. Emès a Ràdio 4 el diumenge 23 de juliol de 2007. 

     logotipgroc

   jguijarro

Josep Guijarro anuncia el sumari del programa: llibres que tracten «l’essència del misteri», i comença fent referència a la novel·la Els peons de l’assassí i em felicita per un treball tan voluminós. Després comença l’entrevista amb una breu biografia i em demana de què parla el llibre. Això ens porta a comentar la influència de la sèrie Expedient X

Lluïsa- Jo sóc una fan de la sèrie Expedient X ja quan la van fer al seu temps, i és el que vaig explicant sempre… sóc metgessa, tinc allò que en diem una preparació científica, que… s’ha d’actuar amb rigor, comprovar dades, buscar sempre la major objectivitat possible, i aquesta sèrie m’agradava perquè hi havia l’agent Scully que representava aquesta part, però també hi havia la part… 

Guijarro- Més romàntica, més visceral, més intuïtiva… no? De l’agent Mulder.

Lluïsa- Sí! Igualment, a l’experiència de la vida et trobes amb anècdotes, amb coses que la ciència no explica, no té resposta per a tot i, en canvi, veus moltes coses que et criden l’atenció. Aquesta doble visió estava molt bé i a la novel·la es reflecteix. 

Guijarro- Maria Lluïsa, això vol dir que tu tens una certa inquietud o tendència cap al misteri, es pot conjugar amb la teva formació científica? 

Llui_estudi

Maria Lluïsa amb la seva llibreria de fons 

Lluïsa- Sí, és el que jo defenso perquè… sembla que per molta gent és incompatible: qui té una visió científica no acceptarà mai res de coses sobrenaturals o que no en tenim cap explicació, ja les nega per sistema. Si no està d’acord amb els coneixements científics actuals ja ho nega. Quan precisament la ciència està molt lluny de conèixer la veritat de tot, això per començar. Segona, la mentalitat científica precisament es caracteritza per la humilitat, els veritables científics més que ningú saben que tots els coneixements són provisionals, t’apropen a la veritat, però sempre pot sortir una cosa que ho superi. Les teories vigents en un moment, després s’han hagut de canviar. Mai una cosa pot ser… dogmàtica perquè llavors ja no fem ciència, estaríem fent religió i, precisament, en la ciència sempre s’ha d’estar obert a totes les possibilitats. I una persona amb inquietuds de coses misterioses, que no responen al nostre món del sentit comú, és compatible amb tenir una visió científica i ser capaç d’observar la realitat de manera rigorosa. 

Guijarro- La veritat és que ens fa feliç sentir una declaració d’aquesta mena d’una metgessa, i a mesura que et sento parlar, no sé si hi ha quelcom de biogràfic entre la Clara Verdaguer, que és la protagonista d’Els peons de l’assassí, i la Maria Lluïsa Latorre.

Li contesto que en principi no, que per reflectir l’imaginari col·lectiu de la meva generació vaig utilitzar personatges de la que la precedeix, el pare de la Clara, i de la de després, la mateixa Clara, i la vaig fer metgessa forense perquè havia de parlar de la resolució d’uns crims. A la pregunta de com sorgeix la idea de fer aquesta novel·la, tenint en compte que abans havia estat vinculada al món de la música amb el grup Duble Buble, contesto que justament la vaig començar poc després de plegar el grup, i plantejo que potser aquesta part d’artista que tots tenim a dintre —i aclareixo que de científic, artista i enigmàtic tots en tenim una mica, però que a vegades no ho traiem— tenia necessitat de sortir. 

Sobre el fet d’escriure’l en català, Josep Guijarro comenta que hi ha pocs llibres que tractin temes misteriosos en català i que això s’agraeix moltíssim. Després de fer un breu resum de la història, Josep Guijarro es refereix a què el llibre incorpora certs fenòmens paranormals sobre els quals m’atreveixo a conjecturar i fer algunes hipòtesis, com el cas de la telepatia: 

Lluïsa- Com que hi ha estudis fets en estat d’hipnosi o sota l’èxtasi místic, en els quals s’han practicat proves neurològiques que han mostrat com algunes àrees del cervell s’activen i altres s’inhibeixen, cosa que de moment no se sap ben bé com interpretar. Però bé, jo parteixo d’aquest fet i faig les meves hipòtesis en el que pot passar en persones que experimenten la telepatia. Aquesta capacitat no seria llegir el pensament literal, sinó una idea aproximada, i a la vida quotidiana actual no és útil. Però en els homínids, quan no existia el foc i el llenguatge era molt rudimentari —no cal dir que no tenien ni fax ni telèfons ni res semblant—, la possibilitat que a través de somnis, o de pressentiments, obtinguessin algunes dades, encara que fossin confoses, els podia ajudar a sortir-se de les coses, dels perills, del que fos… I potser aquestes són capacitats que els nostres ancestres van tenir i, en canvi, les hem anat perdent, han quedat… 

Guijarro- Atrofiades, eh?

Lluïsa- Sí, perquè han sortit altres coses que han fet que no les féssim servir, i el predomini del nostre racional cervell esquerre ha ofegat el dret que sí que s’ha vist que és més… 

Guijarro- Intuïtiu.

Lluïsa- Exacte, però és clar, ofegat per l’esquerre, tot plegat, ens ha fet perdre capacitats que els nostres avantpassats tenien, bé, és que ara és difícil d’explicar…

Guijarro- No, jo crec que tothom ha entès perfectament quina és, una mica, la tessitura. 

Josep Guijarro esmenta també que al llibre es parla del big bang entre altres temes interessants i em demana si preparo una altra novel·la. Contesto que m’estic documentant per situar la meva propera història en el context de la cacera de bruixes. Explico que moltes de les dones que van ser acusades de bruixes eren guaridores que tenien uns coneixements molt acceptables per al saber d’aquella època. Josep Guijarro em desitja sort i em recomana que no faci patir tant l’editor i la faci més curta, cosa que tinc molt clar. Per últim, m’invita a parlar-ne quan estigui acabada, ja que la bruixeria entre de ple en els temes del programa, i m’acomiada tot recomanant Els peons de l’assassí

El programa ENIGMES I MISTERIS s’emet la matinada de dissabte a diumenge, de 00:00 a 02:00, i s’hi exposen temes que van des de les incògnites científiques, els fenòmens paranormals i els misteris de la vida. Conduït per Josep Guijarro, periodista i investigador caracteritzat pel seu rigor professional, disposa de dos blocs ben diferenciats. Un tema central amb reportatges, entrevistes i testimonis sonors, i una segona part oberta a la participació dels oients, en la qual s’incorporen diverses seccions com llegendes urbanes, nova era, conspiracions i civilitzacions desaparegudes.

Maria Lluïsa Latorre, 30 de juliol de 2007  

Els peons de l’assassí: entrevistada per Pilar Sampietro

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Transcripció de fragments de l’entrevista que em va fer Pilar Sampietro, directora i presentadora del programa Nautilus, el dimecres 13 de juny de 2007 a Ràdio 4. 

sampietro     logotipgroc

Després de presentar-me com a metgessa, teclista de Duble Buble i escriptora, Pilar Sampietro explica que ara estic convidada al programa per la meva novel·la i comença per demanar-me com va anar tot el procés: 

Lluïsa- Sí, això va ser quan treballava a Tordera, al CAP on estic de metgessa, vaig començar el 94… Bé, el 93 ja havia començat a pensar en la història, una mica la trama principal, que també hi ha unes quantes subtrames, i l’anava escrivint… I quan vaig anar a parar a Tordera vaig continuar, vaig anar fent i ha durat uns deu anys, és un llibre molt llarg… 

Pilar- 836 pàgines, eh! Déu n’hi do. Ara les diré concretament, perquè abans volia comentar-les, però em sembla que me n’havia saltat alguna, però no… arribo al final… 840! 

Lluïsa- Sí, i a més, una pàgina més gran, no és una mida A5. 

Pilar- No, no és la grandària del llibre de butxaca.

Lluïsa- Jo anava escrivint com una mena de diversió… És clar, nosaltres pensa que a la feina, sobretot des dels noranta i pico fins… no fa massa, hem patit molt. Sempre ho dic, els de l’atenció primària, també els especialistes i als hospitals…, el personal sanitari hem anat molt pressionats, cada vegada més feina, sense posar els recursos que necessitàvem, i tot i que m’agrada molt la meva feina… —rialles de Pilar—. Tots ens queixem del mateix, ja ho sé. —també ric. 

Pilar- Sí, això em recorda alguna cosa, eh, no sé per què sona conegut el que estàs explicant. 

Lluïsa- Sí… Llavors jo anava a la feina a les tardes i els matins em dedicava a anar escrivint i em servia d’evasió. Anava fent una història que em divertís a mi, aprofitava per explicar, a part de tota la trama i els personatges que hi anava entrant, doncs hi posava coses que m’interessava comentar. 

Estudi_2007

Maria Lluïsa Latorre al seu estudi 

Pilar- Saps què? Nosaltres imaginàvem a Maria Lluïsa Latorre escrivint en els seus moments d’esbarjo, però dins del CAP, quan estan en aquell despatx esperant entre visita i visita, i que surti el nen tal, el nen qual, i anar entrant… Doncs imaginàvem la Maria Lluïsa explicant: «La Clara Verdaguer… —la Clara Verdaguer és la protagonista d’Els peons de l’assassí, aclareix a l’audiència—… en aquests moments no sap el que li passarà…» 

Lluïsa- No dóna temps, eh! —contesto divertida.

Pilar- Sí, eh, no dóna temps. 

Lluïsa- No. Allà has d’anar a la idea i…

Pilar- A saco Paco, eh! Ara una cama trencada, ara… 

Lluïsa- Als pobles tens les visites programades, entremig urgències, ho has de fer colar tot en pocs minuts… Era una cosa… cada dia semblava una… gimcana, una carrera d’obstacles. 

Pilar- Ara ja no passa, això, Maria Lluïsa?

Lluïsa- A veure, he de dir que des de fa un any i pico es va anar contractant més gent i no és tan bèstia, diguem que es pot absorbir millor. El que passa que ara els metges ens trobem que falten metges. Ara potser hi hauria pressupost per contractar o… des de dalt s’ha decidit que hi hagi pressupost per contractar, però no en trobem. 

Pilar- No hi ha metges! Vosaltres que esteu escoltant i no sabeu la carrera que escollir, precisament, doneu-vos pressa perquè us estan esperant, eh que sí, Maria Lluïsa?

Lluïsa- Sí, sí —reitero.

Pilar- Parlem d’Els Peons de l’assassí i d’aquesta trama. Ja hem presentat la Clara Verdaguer, que és la protagonista. És clar que tu situes l’obra a Nova York i ara ens has de dir per què Nova York i no una altra ciutat, tinguent el CAP de Tordera tan a la vora com el tens, suposo que també ha d’inspirar, no? 

Lluïsa- Quan jo vaig anar a Tordera ja tenia forjat tot això, totes aquestes coses. És clar, com que hi reflecteixo molt l’imaginari col·lectiu de la meva generació, i la ciutat en aquell moment més… cosmopolita potser era Nova York… Potser si això hagués sigut a principis de segle hagués sigut París, no sé com dir-ho, però  en aquells moments Nova York semblava que era el melic del món… a principis dels noranta, que és quan jo vaig començar a pensar la història. Després també, això està lligat amb Barcelona, una part de la història transcorre a Barcelona, i és clar, són els dos llocs que m’agradava connectar per fer una cosa que semblés més universal, que pogués arribar a tothom. 

Pilar- Aquesta història que pot arribar a tothom, universal, les peripècies de la doctora Clara Verdaguer a Nova York, que precisament té una vida molt tranquil·la, eh, però té un seguit de fets insòlits que li donaran un canvi total, i la seva vida plàcida es transformarà en una cosa similar a la viscuda per Maria Lluïsa Latorre en la seva situació de doctora del CAP —rialles de la Maria Lluïsa— aproximadament. I com que Maria Lluïsa Latorre va ser i és, ja us ho hem comentat, teclista dels Duble Buble, i com que al Nautilus ens agrada molt la música, i com que el nostre dimecres d’avui està entossudit a només posar-se música a les oïdes i res més, i ens sembla molt bé, aquesta és la nostra proposta musical. 

PAUSA — es parla del Sónar 2007 

Pilar- […] del programa especial que farem Pachamama i Nautilus al Sónar demà dijous i també divendres, podreu passar-vos pel nostre estand. Estarem al Centre de Cultura Contemporània, al Pati de les Dones, que és on hem d’estar les dones que fem aquest programa. Avui tenim una altra dona també protagonista, és Maria Lluïsa Latorre, ella és escriptora, metgessa, músic, per quin ordre? posem les situacions. 

Lluïsa- El que em dóna diguem el pa per menjar és ser metgessa, és amb el que em guanyo la vida. 

Pilar- El que dóna de menjar…

Lluïsa- El que més m’agrada: escriure, i després la música és un gran hobby, hi tinc molta afició, m’agrada molt tant fer-la jo, com escotar-la.

Pilar- Per tant crear-la, quan fas música quina mena de música, fas, Maria Lluïsa?

Lluïsa- A casa meva amb el piano o el sintetitzador, sola, improvisant, eh, tant poden ser coses clàssiques com… però no, això només és per mi, no és apte per a ningú més! 

Pilar- No és apte per a ningú més?

Lluïsa- El que faig jo, de pròpia creació, no és per a ningú més.

Pilar- No et veus un dia en el Sónar, per exemple?

Lluïsa- No, no, no.

Pilar- Per què no?

Lluïsa- No, jo sóc per interpretar, per això puc estar en el grup, però una creadora musical, no. 

duble

Foto de promoció del grup Duble Buble (1986) 

Pilar- Creadora musical. Home, mai se sap, perquè suposem que quan vas començar a escriure i vas decidir editar o publicar una de les teves novel·les, també devies tenir aquest inici de dir ara no sé si… l’edito o no l’edito.

Lluïsa- Sí, ah… Quan vaig acabar d’escriure el llibre, que primer… el feia per a mi, després el van llegir uns amics, vaig pensar que havia quedat una bona història i sí que vaig tenir ganes d’editar-lo. Va començar un pelegrinatge per tot Catalunya… portant còpies a les editorials, enviant cartes a altres llocs a veure què, sense resultat.

Pilar- No et trucaven? No et deien res?

Lluïsa- N’hi havia que no et feien cas, que això és el que sap més greu, però n’hi havia de molt amables que et deien que era molt interessant, però que no entrava dintre el seu daixonses… que almenys s’agraeix que et diguin alguna cosa, encara que sigui per dir que no; el que sap més greu és quan no et diuen res. Després de voltar per tot Catalunya, curiosament, quan ja pensava que no podria ser va ser quan, precisament el meu pare, casualment, va trobar un editor que, a més a més, té el taller on fa els llibres a Vic. Jo visc a Tordera, ara, però sóc original de Vic. Dic, sembla que hagis voltat tot per tornar… 

Pilar- Per tornar i tancar el cercle.

Lluïsa- Sí, i va ser aquest el que va poder-ho fer, l’editorial Emboscall.

Pilar- L’editor és Jesús Aumatell. Per cert que, ens has d’explicar com va ser el mateix editor el que va decidir que si tu havies creat un llibre de 835 pàgines, així havia de ser, i no teníeu perquè anar retallant, anar polint i anar deixant una novel·la d’aquestes que ja són normals, de cent a dues-centes pàgines màxim.

Lluïsa- […] L’editor té aquesta filosofia de respectar el que ha fet l’autor. Veiam, no vol dir no polir coses que sempre hi ha a la correcció de l’obra perquè pugui ser impresa i presentada. Quant el que és la història i tota la seva estructura ell ho va respectar, tot i que ell pensava, i algun dels que l’ha llegit ho pensa, però la majoria diuen que no, que a la meitat del llibre potser es podien haver tret algunes coses, però bé, ell ho va respectar, i jo me’n vaig alegrar perquè preferia més que sortís el que jo havia decidit i… ell també era conscient que això no responia als cànons comercials de les obres, però és que ell ja té una editora petita que fa totes aquestes… vull dir ja entra en aquest joc… ell creu que també hi ha d’haver-hi aquestes editorials.

Pilar- Has fet algunes presentacions… —Fa un incís—: És clar que han d’existir aquestes editorials, és evident, si no la feina dels creadors no sortiria mai. Has fet diverses presentacions d’Els peons de l’assassí ja fins i tot a Osona, què tal han anat? Quina ha estat la resposta? 

Lluïsa- Molt bona perquè venia gent que coneixia, gent que potser feia temps que no havia vist… a altres llocs potser gent que no coneixia, però que altres els hi havien dit i això m’ha portat a conèixer nova gent… i ha anat molt bé, però és clar, quan feia aquestes presentacions encara no hi havia ningú que l’hagués llegit, el llibre, i realment només era un canvi d’impressions i explicar… Ara que ja n’hem fet unes quantes, ara hi comença a haver gent que l’ha llegit i començo a tenir… opinions, però fa poc.

Pilar- […] Al web www.lluisalatorre.com teniu tota la informació sobre Lluïsa, la seva formació, la seva evolució i sobre Els peons de l’assassí. Ens havíem quedat en què la història té la doctora Clara Verdaguer com a protagonista, ella viu a Nova York. Nova York i després Barcelona hem dit que són els dos punts neuràlgics, precisament Nova York com a imaginari col·lectiu d’una generació dels anys seixanta, però no és només l’única. Quines icones has volgut incloure de la teva generació, tu que vas néixer el 1961?

Lluïsa- Jo crec que nosaltres, els d’aquesta generació dels seixanta… vam viure d’una banda totes les coses científiques, la psicoanàlisi, Einstein, l’Univers, els viatges espacials, la relativitat, que si forats negres, tot el de la mecànica quàntica, el big bang… i per altra banda en aquells temps estava molt de moda, que jo recordo de petita allò d’Uri Heller en aquell programa de l’Íñigo…

Pilar– Sí, el de la cullera! 

Lluïsa- Tot això de les coses paranormals. La psicocinèsia, que és la capacitat de moure objectes amb la ment, o allò de la telepatia. I quan jo era petita vaig anar creixent entre una educació molt científica, però per altra banda també sentint aquestes històries. A part que Osona també és un lloc de llegendes, jo sóc de l’Esquirol i me les explicava la gent gran… Rebia tant les coses fantàstiques i paranormals com les científiques… 

Pilar- Per cert que hi havia un llibre que es deia El triángulo de las Bermudas que també és de l’època. 

Lluïsa- Sí, sí, jo el tinc, amb una edició de fa anys, allà guardat, vell, però em fa gràcia… —I riem—. […] també surt a la novel·la que un dels llocs on hi ha un assassinat és al Central Park, a Strawberry Fields, on va morir el nostre John Lennon, pobret, que ens el van assassinar…

Pilar- El nostre John Lennon! —repeteix amb èmfasi i de nou riuen. 

strawberry-fields

Strawberry Fields, monument dedicat a John Lennon a Central Park. És a prop de l’edifici Dakota, lloc on vivia amb Yoko Ono i on va ser assassinat el 8 de desembre de 1980 

Lluïsa- És que… això va ser als vuitanta i em va saber molt greu. Els Beatles també ens marquen, els Rollings, tota aquesta música tant rockera com pop, Bob Dylan, llavors Joan Baez, tots aquests autors amb què hem crescut nosaltres… També al cine hi ha tot de pel·lícules que també ens marquen, és que ara serien moltes, n’hi ha més encara, d’icones, però ara no em surten. 

Pilar- Una generació que hem viscut uns canvis socials i també culturals remarcables, no? I que han influenciat… Tu creus que ara, aquesta generació que té quaranta i tants anys, es caracteritza d’alguna manera per aquests canvis? Com ho definiries? 

Lluïsa- jo crec que aquesta generació tenim coses en comú que… quan les veiem, sigui reflectides en pel·lícules, música, o en coses socials que passen o així, estic segura que en un percentatge important en compartim l’interès, però no sé si estem com separats, o no estem connectats, compartim individualment, però potser ens falten moviments que ens unifiquin, que anem junts. Una mica, que es vegi, que es vegi reflectit… 

Pilar- No existeix un moviment determinat que identifiqui aquesta generació.

PAUSA — DIARI D’UN REPORTER CULTURAL: Homenatge a Julieta Serrano 

Pilar- […] igual que hem conegut i coneixerem d’aquí a una estona quins són els noms que aniran finalment a la Fira de Frankfurt com a escriptors, és clar que tot això a Maria Lluïsa Latorre no li treu el son perquè, de moment, a Frankfurt no ha d’anar. 

Lluïsa- No, no, per descomptat…

Pilar- Sabem que dins dels referents d’Els peons de l’assasssí hi ha tots aquests elements de paraficció, els elements científics que comentàvem, però tots els altres que ens apropen a històries sobrenaturals mai no explicades i que sí és cert que van marcar molt les lectures i els raonaments de la generació d’aquells que van néixer els anys seixanta, hi havia com un boom en aquest sentit, i que viu Clara Verdaguer. Clara Verdaguer, a la que li canvia la vida, eh, hem dit al principi, perquè, què és el que li passa a la Clara?

Lluïsa- Ella, bé, la vaig fer metgessa forense més que res perquè, com que la trama es tractava de la resolució d’uns crims, diguem que a mi m’anava més bé fer-la metgessa perquè hi podria parlar amb coneixement de causa…

Pilar- Estil guionistes del doctor House, eh, guionistes que saben del que parlen perquè realment la sèrie… va per aquest camí, val. 

Lluïsa- I després bé, comença amb un assassinat que sembla un de tants, és una jove actriu i hi surten personatges del cinema. Jo també tenia ganes de parlar del glamur del cinema perquè en els meus temps les actrius, els actors i les pel·lícules també era un món que semblava «el no va más»… Llavors ella s’hi relaciona pel crim, però a partir d’aquí es comencen a detectar unes connexions que la porten a investigar un crim del passat, relacionat amb la seva família. Això la portarà a Barcelona, i després una cosa va portant a l’altra, a Barcelona continua una investigació i al final bé, no, no puc continuar… 

Pilar- «No puc continuar», i fa molt bé de no continuar. Ella és Maria Lluïsa Latorre, hi ha unes quantes noves propostes al calaix, que vas fent ara d’una manera més relaxada, o no, quan tens temps de crear?

Lluïsa- Ara, per circumstàncies del grup que hem hagut d’assajar molt, no he pogut, però la història que ara tinc al cap… ja he començat… a documentar-me. Anirà de… sabeu la cacera de bruixes que hi va haver entre els segles XV i XVII? Vull agafar la història d’una en concret, perquè realment més que bruixes eren guaridores, eren les meves precursores… En aquells temps, el que és l’ensenyament reglat de la medicina estava només per als homes, les dones havien de fer de guaridores, fetilleres, els deien bruixes, però realment eren dones que ajudaven a sanar la gent, en tots els sentits, de llevadores, de tot. I aquestes dones van ser molt perseguides, se’n van executar moltes. A tot Europa va haver-hi una bogeria que van pagar elles, i tinc ganes de parlar-ne. En el meu llibre surten molts personatges femenins, la vessant de la dona ja hi és, i ara tinc ganes de fer una història… primer de situar-la en aquest context i deixar clar que… per començar no eren ni bruixes, eren dones que es dedicaven a sanar, però que realment tenien uns coneixements que pel seu temps estaven molt bé, no eren dones que feien quatre coses… quatre conjurs… 

Pilar- Quatre herbetes… 

Lluïsa- No. Anaven molt més enllà, que és la cosa que estic investigant i tinc ganes de primer documentar-ho, i segona de plasmar-ho en una novel·la i… Veiam si així arriba a la gent, els ho devem.

Pilar- Ara estàs a la fase de documentació en aquest sentit.

Lluïsa- Sí.

Pilar- És a dir, que encara haurem d’esperar una mica, però realment serà interessant apropar-nos a la nova aposta de Maria Lluïsa Latorre a la que hem volgut avui presentar-vos al Nautilus com una altra de les noves escriptores que està sorgint a casa nostra, encara que ja sabeu que ella comparteix la seva feina d’escriptora amb la de metgessa al CAP de Tordera, cosa que els passa a molts escriptors, com no pot ser d’una altra manera, hem de menjar per viure. Els peons de l’assassí, doncs, la darrera novel·la de Maria Lluïsa Latorre, editada per Moment Angular que nosaltres us proposem. Li agraïm molt a la Maria Lluïsa que hagi vingut al Nautilus… i et donem coratge, eh, per seguir endavant. 

Lluïsa- Moltes gràcies, i jo estic molt contenta d’haver pogut compartir aquest moment amb vosaltres i amb els vostres oïdors. 

El programa Nautilus s’emet a Ràdio 4 de dilluns a divendres de 2 a 3 del migdia i de dimarts a dissabte de 1 a 2 de la matinada se’n fa la reemissió. Informa de manera amplia de l’actualitat cultural que es desenvolupa a tot el planeta. Amb especial atenció a Catalunya i a la península. Les seccions especialitzades en literatura, viatges, art i cinema faciliten aprofundir en novetats i propostes que sovint queden apartades dels informatius culturals i dels programes contenidor. Una entrevista amb protagonistes de l’actualitat cultural és l’eix vertebrador diari del programa. També cada dia la proposta musical, sempre lligada a l’actualitat, repassa un treball discogràfic a fons i selecciona dos temes del disc que s’escolten durant el programa. Els dimecres són dies especials al NAUTILUS: l’espai es transforma per oferir propostes més transgressores en totes les seves seccions.

Maria Lluïsa Latorre, 21 de juny de 2007

Els peons de l’assassí: entrevista a Diguem-ho tot!

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Entrevista per al butlletí informatiu de l’Agrupació Socialista de Tordera, núm. 13, febrer del 2007: DIGUEM-HO TOT! (feta el 25 de novembre de 2006) 

La Maria Lluïsa Latorre acaba de publicar la seva primera novel·la, una història d’intriga, i el proper divendres dia 1 de desembre de 2006 se’n farà la presentació a Tordera, a càrrec de Ferran Mascarell. Avui hem tingut l’oportunitat de fer-li unes quantes preguntes: 

Quan i per què vas començar a escriure aquesta novel·la? Va ser a l’any 1993, a Vic. Llavors jo vivia al carrer Jacint Verdaguer i vaig posar aquest nom a la protagonista, la Clara Verdaguer. Vaig fer-la metgessa forense perquè, tractant-se d’una història que seria d’assassinats per resoldre, la meva condició de metgessa em permetria escriure d’aquests temes amb propietat. En aquells temps la sèrie CSI encara no havia envaït les nostres llars. 

»La vaig començar com una diversió, després em va servir de refugi. De l’any 1994 al 2003 els metges que treballem a la sanitat pública hem patit una situació sostinguda de manca de planificació i inversió, i escriure aquest relat em permetia evadir-me d’aquesta realitat frustrant que no em deixava gaudir d’una professió que en el meus cas és vocacional: la medicina general. 

Per què et vas decidir a publicar-la? Quan vaig acabar el primer esborrany, l’any 2004, la vaig donar a llegir a uns quants amics i aquests em van animar a intentar-ho. Llavors vaig començar una dura peregrinació per moltes editorials de Catalunya, i quan ja desistia d’aconseguir-ho, gairebé per casualitat, vaig trobar l’editorial que me l’ha publicat, Emboscall. El seu cap, en Jesús Aumatell, ha fet més que d’editor, la seva aportació ha sigut molt valuosa i tota aquesta experiència, encara que ha requerit molt d’esforç i sacrifici, ha sigut molt gratificant. 

lluibust

Per tant, et sents satisfeta del teu llibre i de com ha quedat? Del tot, mai no m’hagués imaginat que em faria tanta il·lusió veure el meu llibre publicat. Ara estic com en un núvol, suposo que aviat tornaré a tocar de peus a terra, però, mentrestant, gaudeixo d’aquest moment dolç que la vida m’ha proporcionat. 

Tens intenció d’escriure més llibres? Tinc algunes idees al cap, però tardaré un temps a posar-me a escriure un altre llibre, si és que em decideixo a fer-ho. I si és aquest el cas, segur que no serà tan extens com aquest! 

Des de l’Agrupació del PSC de Tordera desitgem a la Maria Lluïsa molta sort i molts èxits amb el seu llibre ELS PEONS DE L’ASSASSÍ (febrer del 2007). 

Els peons de l’assassí: presentació a Rubí

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Presentació a Rubí, 3 de febrer de 2007, al local El Barn d’en Greg 

Dissabte, poc després de les sis de la tarda, començava la presentació del llibre Els peons de l’assassí davant d’unes quaranta persones. Rosa Piracés, una bona amiga i veïna de Rubí, va explicar que encara que va trigar bastant a llegir l’esborrany que li vaig passar per veure què n’opinava, el relat li va suscitar moltes reflexions i emocions, la va fer plorar i també riure, i el va recomanar a tots els presents. Per la meva part, em vaig mostrar molt agraïda de la bona acollida, tenint en compte que no coneixia la major part dels assistents, i vaig remarcar que havia pensat en la Rosa per llegir l’esborrany del llibre perquè sabia que seria sincera, i vaig afegir que sabia apreciar molt bé el valor d’una amistat així. També em vaig referir al suport que la Rosa em va donar en tot el procés d’intentar buscar una editorial per publicar la història. 

Rubí1

Durant la meva exposició, vaig parlar de les tres grans humiliacions que hem patit els humans al llarg dels últims segles, la primera quan Copèrnic ens va treure del centre de l’Univers, la segona quan Darwin ens va treure del centre de la Creació, i la tercera quan Freud ens va treure de la nostra pròpia casa amb el seu concepte del subconscient i les pulsions que sovint fan que no siguem amos de les nostres accions. «Justament ens trobem aquí reunides unes quantes generacions que hem assumit aquestes tres teories més properes a la realitat sense complexos i compartim un interès tant per l’exterior, saber més d’aquest Univers tan immens i desconegut, com pel nostre interior, sovint tan enigmàtic i desconcertant.» 

Rubí2

Finalment, vaig dedicar l’acte al mes de la pau, adherint-me a les activitats del mes de febrer que estan fent la Xarxa de Biblioteques Catalanes Associades a la UNESCO, entre elles la de Rubí. Després de dedicar el llibre a molts dels convidats, hi vaig poder intercanviar impressions durant el pica-pica que va cloure l’acte. A les fotos es pot apreciar el bon feeling amb el públic de Rubí. 

Rubí3

Maria Lluïsa Latorre, 4 de febrer de 2007

Els peons de l’assassí: presentació a Barcelona

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Presentació a Barcelona, 18 de gener de 2007, a La Central del Raval

«Una presentació molt amena», és com la van qualificar alguns dels que van anar a la cripta de La Central del Raval per escoltar-nos parlar de la meva primera novel·la Els peons de l’assassí. Per cloure l’exposició, Maria Martínez, cantant del grup Duble Buble —del qual també vaig formar part com a teclista— i Rob Gill, a la guitarra elèctrica, van interpretar un tema propi que té per nom La força. Amb aquest bon regust final, les gairebé quaranta persones que van participar en l’acte es van quedar una bona estona per conversar i saludar-me. 

Pb3 

Com que aquí no puc reproduir la magistral i vibrant actuació de Maria i Rob, a continuació la transcripció de la lletra de la cançó amb què van obsequiar el públic: 

La força, blues per dones. No et dónes cap oportunitat sempre tan decidida a no intentar-ho, a no ser una dona diferent, a ser… el que han volgut que siguis. T’agrada escriure, t’agrada veure la teva mà sobre el paper blanc, i amb tinta negra toques les tecles i fas permanent un pensament. La força del costum et fa sentir tan satisfeta de les coses de cada dia… La força del costum et fa creure que no podràs tornar a començar, un altre dia. 

Pb5 

Maria Lluïsa dedica Els peons de l’assassí a una convidada mentre, al seu costat, Ferran Mascarell li dedica el seu llibre La cultura en l’era de la incertesa

Maria Lluïsa dedica Els peons de l’assassí a una convidada mentre, al seu costat, Ferran Mascarell li dedica el seu llibre La cultura en l’era de la incertesa. A sota Maria Lluïsa i l’actor Ferran Rañé. 

      Maria Lluïsa i l’actor Ferran Rañé

Al final tothom es mostrava satisfet d’haver compartit aquesta jornada vespertina i haver contribuït a fer-ne un dia especial per a mi.

Maria Lluïsa Latorre, 21 de gener de 2007 

Els peons de l’assassí: presentació a Girona

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Girona, 21 de desembre de 2006, a La Llibreria      

Gironapre

Encara que només es van congregar una vintena de persones per a la presentació de la meva primera novel·la, Els peons de l’assassí, i malgrat ser la primera nit d’aquest hivern, gèlida i una mica desavinent, la reunió va ser càlida i entranyable i va satisfer a tothom. 

Després de la introducció de l’editor, Jesús Aumatell, em vaig dirigir al públic i vaig explicar el perquè del títol: «sovint les persones malvades poden perjudicar els altres perquè hi ha individus mediocres que els segueixen el joc i amplifiquen la seva capacitat per fer mal; actuen com els seus peons». Tot seguit, Ramon Trias, un conegut músic d’Olot, va delectar els assistents amb una estimulant peça de jazz a la guitarra elèctrica. Finalment, tots vam conversar amicalment mentre degustaven un suculent pica-pica.

Maria Lluïsa Latorre, 22 de desembre de 2006

Els peons de l’assassí: presentació a Tordera

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Crònica de la presentació a Tordera, 1 de desembre de 2006, a la Biblioteca Municipal 

peollib3

Unes cent persones van assistir a la presentació de la meva primera novel·la. Entre el públic hi havia torderencs internacionals com el músic Diego Cortés, polítics de diferents partits amb representació a l’Ajuntament, la Paquita de can Nassos, a qui, mentre li dedicava Els peons de l’assassí, li vaig manifestar la meva enveja sana perquè, des de fa mesos, el seu últim llibre de cuina és present a totes les llibreries de Vic. 

En primer lloc va parlar la Conxita Rodríguez i va excusar l’absència de Ferran Mascarell, la va seguir en Jesús Aumatell, l’editor del llibre, i em va passar la paraula a mi. Per començar vaig referir a la concurrència que exerceixo de metgessa de capçalera al CAP de Tordera des de fa dotze anys i que vaig iniciar el llibre en fa tretze. Després els vaig explicar que la trama principal tracta de la resolució d’unes morts misterioses i que vaig fer la protagonista metgessa forense perquè la meva condició de metgessa em permetria parlar-ne amb propietat. 

puntllibre

Entre altres, vaig reconèixer influències de la sèrie de culte Expedient X: «Em fascinava la visió més científica i realista, encarnada per l’agent Scully, i la més inexplicable i irracional, representada per Mulder. Al llibre plantejo aquesta doble visió i m’atreveixo a formular algunes hipòtesis.» Per últim, vaig assenyalar que hi havia predomini dels personatges femenins, però sense detriment dels masculins. 

Després hi va haver un refrigeri amb pastes i cava mentre firmava dedicatòries als assistents que van comprar el llibre; es van vendre tots els que hi havia. Al final em trobava cansada però exultant i agraïda d’haver tingut tan bona resposta. 

Ara el meu principal desig és que el llibre aporti moments gratificants i reflexions d’interès als seus futurs lectors mentre preparo, junt amb l’editor, les properes presentacions a Barcelona, el dia 18 de gener de 2007, i la de Girona, que encara no té data. 

Maria Lluïsa Latorre, 2 de desembre de 2006 

—Nota de premsa al Diari de Girona, divendres, 1 de desembre de 2006. Edició digital n. 2529: 

L’exconseller de Cultura Ferran Mascarell presentarà avui a les vuit del vespre a la Biblioteca Municipal de Tordera la primera novel·la d’una de les metgesses de l’ambulatori torderenc, Maria Lluïsa Latorre (l’Esquirol, 1961), segons informa Ràdio Tordera. 

L’antic responsable de l’àmbit de Cultura de la Generalitat es farà càrrec de la presentació d’Els peons de l’assassí, la primera obra de ficció de Latorre, que va ser teclista d’un dels primers grups que va fer pop-rock en català, Duble Buble. 

La trama d’Els peons de l’assassí relata en clau d’intriga una història farcida de referents i tributs a l’imaginari col·lectiu de la generació de l’escriptora, que va protagonitzar els efervescents anys 80. Es tracta d’una obra íntegrament de ficció que narra la història d’una metgessa forense, la doctora Clara Verdaguer, que es veu involucrada en un seguit de circumstàncies insòlites que afectaran la seva plàcida vida a Nova York. 

Redactada originàriament en català i editada per Emboscall, la novel·la està dirigida a un públic molt ampli, es tracta d’un relat d’intriga que serveix d’excusa a Latorre per escriure sobre els nombrosos interrogants i misteris que la vida planteja.  

Els peons de l’assassí: reportatge d’El 9 Nou

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Reportatge de Jordi Vilarrodà, El 9 NOU d’Osona i el Ripollès, 27 de novembre de 2006:

A la dècada dels vuitanta, Maria Lluïsa Latorre (L’Esquirol, 1961) va ser coneguda com la noia dels teclats dels Duble Buble. Ara ha canviat la música per la literatura: divendres va presentar a Vic, a la cafeteria L’Occità, la seva primera novel·la. Els peons de l’assassí (Emboscall Editorial) és una trama policíaca explicada al llarg de… 840 pàgines

Nou9color

Un debut contundent és l’encapçalament del reportatge que va fer Jordi Vilarrodà després que mantinguéssim una entrevista a L’Occità, minuts abans de la presentació de la novel·la Els peons de l’assassí. Heus aquí la transcripció: 

No s’hi ha posat per poc. El debut literari de Maria Lluïsa Latorre té 840 pàgines, en mida de foli, i no és fàcil de llegir estirat al llit. Però l’exteclista de Duble Buble està plenament convençuda que «hi ha un públic a qui li agraden els llibres extensos». Un públic que «se sentirà atrapat, a mesura que llegeixi». 

Oc9Nou

Al costat del reportatge un escrit titulat: «El respecte de l’editor a l’autor», posa de manifest la filosofia de Jesús Aumatell, l’editor, i la seva defensa de la llibertat absoluta de l’autor a l’hora d’escriure la seva obra.

Ella mateixa també ha quedat atrapada en la trama d’Els peons de l’assassí. El llibre que divendres presentava a la petita cafeteria-llibreria L’Occità, de Vic, el va començar a escriure —ho recorda clarament— el juliol del 1993. «En aquell moment ja tenia clar el guió i els personatges principals», diu l’autora. La protagonista és la Clara, una metgessa forense, que viu a Nova York. L’assassinat d’una actriu, a qui ella ha de fer l’autòpsia, la posa en contacte amb un jove inspector de policia i li permet entrar en el món, sempre fascinant, del cinema. Fins aquí, tot senzill. La trama comença a créixer quan apareixen altres històries i personatges, i Latorre sent la necessitat d’explicar-los amb més detall, «perquè siguin coherents». Aquests personatges estan relacionats amb les mil circumstàncies que la protagonista viu durant la seva investigació, i que la porten a entrar en contacte amb el món dels fenòmens paranormals, o també a rastrejar el seu passat, a Catalunya. D’aquesta manera, els escenaris del país —Des de Barcelona a Vic— s’incorporen al relat. 

La novel·la deixa entreveure, al marge de la trama policíaca, les inquietuds de l’autora per «temes polítics i socials que crec que preocupen». La dictadura argentina o la mateixa dictadura franquista es fan presents en l’argument d’Els peons de l’assassí. La complexa construcció d’aquest relat ha servit a Maria Lluïsa Latorre, durant anys, com a «refugi» de les tensions que es viuen a la feina. Igual que la protagonista, l’autora també és metgessa i exerceix a Tordera (Maresme): «Rebem molta pressió, perquè no tenim recursos», explica. Així, en el temps que la feina li deixava lliure, ha anat creixent aquest llibre, que es va acabar fa dos anys. Encara era més extens, i es va retallar fins arribar al format actual. Maria Lluïsa Latorre no creu, però, que l’extensió el faci complicat: «Jo sabia com havia d’acabar, sabia on anava, i crec que el lector també ho sabrà».

Després d’aquest debut, la metgessa i escriptora (la música, ara només la practica a casa) té «un parell d’idees per a altres novel·les», però no s’ha posat encara a escriure. Li agradaria parlar, per exemple, «de la Guerra Civil al meu poble, L’Esquirol». Això sí, en tantes pàgines com convingui.

Reportatge de Jordi Vilarrodà publicat al periòdic El 9 Nou d’Osona i el Ripollès el 27 de novembre de 2006