Categoria: Fenòmens paranormals

Vampirisme (primera part)

D’ençà de la publicació del llibre Dràcula, l’any 1897, els vampirs no han deixat d’inspirar obres literàries, pel·lícules, sèries, pintures, còmics… Per què aquest tema mai no s’esgota? Què el fa tan fascinant? En el meu llibre Els peons de l’assassí, al capítol 19 pàgina 195, també parlo de vampirs: 

«La Judith comentava la intervenció de l’expert en vampirs en la qual havia explicat que, actualment, els vampirs prefereixen xuclar l’energia de l’individu en lloc de la seva sang, i ho fan amb una manera particular de respirar o amb la seva mirada penetrant. La Marjorie no seguia gaire la conversa i es va sentir observada. De nou aquella jove, aquells ulls verds! Qui li recordava? Potser era una vampira que li volia absorbir l’energia? La poca energia que li quedava. Si era així, s’havia equivocat de víctima, no li resultaria un bon aliment. 

—Un vampir representa una persona morta —estava aclarint la Judith—, però que manté una existència més enllà de la mort gràcies al fet que obté quelcom dels vius, és un paràsit.

—I això pot ser energia en lloc de sang? —demanava l’Elizabeth. 

—Per què no? La sang és un fluid i fa segles, tot i que no es coneixia bé la seva circulació pel cos, sí que sabien que després de perdre una quantitat considerable de sang els individus es quedaven pàl·lids i febles, per tant, era fàcil que identifiquessin sang i energia com una mateixa cosa. També podien haver existit persones convençudes que amb la sang dels altres allargaven la seva existència, i creure’s vampirs, i transmetre’s aquesta idea durant generacions. Però actualment els descendents dels que preconitzaven això han hagut de buscar noves fórmules perquè saben que la sang no els serveix, i ara es creuen capaços d’obtenir les energies dels altres a través de la mirada i la respiració. Però, en tot cas, que ells es creguin vampirs, i que es comportin com a tals, no significa que siguin vampirs. 

—Vols dir que s’han hagut de reciclar, Judith? —va ironitzar la Melanie—. Però per què la volen, l’energia? Se suposa que ara deuen saber que xuclant l’energia dels mortals no obtindran la vida eterna, no? 

—Potser creuen que els allarga la vida —va suggerir la Judith—. Només pretenia fer una hipòtesi sobre com es devia forjar la llegenda dels vampirs! 

Com diu la Judith, com es devia forjar la llegenda dels vampirs? Què va portar a creure que hi havia éssers que per prolongar la seva existència d’ultratomba havien de xuclar sang dels vius? Perquè, una de les coses que més em crida l’atenció és que la figura del vampir, o d’éssers que s’hi poden assimilar, apareix al llarg de la història a moltes cultures.

LA PRIMERA DONA VAMPIRA, LILIT 

Les arrels del mite de Lilit es troben als pobles de Mesopotàmia. Al segle VI a.n.e, el poble hebreu la va adoptar amb el nom de Lilith durant el seu exili a Babilònia, però convertida en una criatura diabòlica que raptava criatures i atacava els homes durant la nit. Entre els segles VIII i XI, la tradició hebrea la va convertir en la primera esposa d’Adam. Figura que Lilit no es va voler sotmetre a Adam i va abandonar l’Edèn. D’aquí va degenerar en una diablessa que procreava hordes de dimonis i que s’alimentava de sang de recent nascuts. Ara bé, a l’Antic Testament Lilit només es menciona a Isaïes 34,14: «Els gats mesquers s’hi reuniran amb les hienes, i els sàtirs es cridaran l’un a l’altre. Allà reposarà la fantasma Lilit, allà hi trobarà recer.» A l’edat mitjana es va assimilar amb éssers vampírics fins al punt de ser considerada la primera dona vampira. 

Lilit, John Collier (1982)

A la mitologia grega el personatge de Lilit va derivar en les làmies, criatures meitat dona i meitat serp o drac que segrestaven i devoraven nens. Les empuses eren uns éssers de l’inframon, que formaven part del seguici d’Hècate, la reina del món dels espectres, i que podien convertir-se en dones molt atractives que seduïen homes joves per devorar-los, ja que tenien sang pura. Sovint les dues figures es cofonen en una entitat única. A Roma, el poeta Ovidi va descriure les estriges com a ocells ferotges que esquinçaven els cossos dels nens petits i se’n bevien la sang.

En excavacions fetes a Pèrsia es van descobrir fragments de ceràmica amb el dibuix d’un home lluitant contra una criatura monstruosa que intenta xuclar-li sang. Es troben llegendes de criatures que s’alimenten de sang humana a diverses tribus africanes, a l’illa de Nova Guinea i a països com Turquia, Malàisia, l’Índia, Madagascar i la Xina, entre molts altres. Ara bé, la imatge de vampir amb què estem més familiaritzats és la que va sorgir a països d’Europa com Silèsia, Moldàvia, Rússia, Polònia, Romania, Bulgària, Ucraïna, Àustria i Hongria.

En el passat, la línia que separava la vida i la mort no era tan definida i impermeable com la concebem avui dia. La possibilitat que algú pogués tornar de la mort generava inquietud i por fins i tot en temps remots. S’han trobat cadàvers prehistòrics plegats sobre si mateixos i fortament lligats. Julieta Sepich, docent de l’àrea audiovisual de la Universitat de Palermo, Argentina, assenyala: «Sabem que la preocupació dels primitius pels seus morts no sempre obeeix a l’amor i a l’obediència, sinó a la por. Es dona el cas, també, que els morts són enterrats amb les mans i els peus lligats i de bocaterrosa; això respon a la creença que si el difunt pretenia moure’s, s’enfonsaria cada vegada més, sense poder emergir a la superfície». L’any 1907 es va descobrir a Ofnet, Baviera, una sepultura del Neolític amb dues fosses circulars, la primera amb sis i l’altra amb vint-i-set cranis ordenats de manera concèntrica i orientats cap a occident. Julieta Sepich considera que aquest culte podria respondre a un procediment per honrar els morts o per anul·lar els seus poders malèfics, ja que és constant la creença segons la qual la separació del cap és un dels mitjans més segurs per defendre’s del poder dels morts i dels seus espectres. 

Per a molts estudiosos, els vampirs són un arquetip que compleix la funció de desafiar la mortalitat i per això moltes cultures han poblat el seu univers imaginari de criatures sobrenaturals que xuclen la sang.

LES EXPLICACIONS NATURALS 

Nosferatu (1922), film del director F. W. Murnau

—EPIDÈMIES DE PESTA. En el passat, sovint s’atribuïen als vampirs les morts causades per la pesta. Nosferatu significa «portador de la pesta», «portador de plagues» o «transmissor del mal». A la pel·lícula Nosferatu apareix amb un seguici de rates, i una epidèmia de pesta humana sempre ve precedida per una epidèmia entre rates. És per això que s’ha relacionat la llegenda dels vampirs amb les epidèmies de pesta. La pesta és una malaltia infecciosa causada pel bacteri Yersinia pestis, les puces la contagien a les rates i a mesura que aquestes moren, les puces passen a picar els humans i els infecten. El quadre comença amb malestar general, calfreds i febre alta. Localment s’inflen els ganglis limfàtics regionals —els engonals, els axil·lars, els del coll o diverses cadenes simultàniament— i es fan molt grans i dolorosos. Entre quatre i vuit dies després el malalt se sumeix en un estat letàrgic d’extrema debilitat que acaba amb la seva vida. La forma pulmonar és encara més greu, l’ofec i l’esput sanguinolent precedeixen el terrible final. N’existeixen formes abortives que comencen bruscament però que curen de seguida.

La pesta negra va fer estralls en la població europea del segle XIV 

A vegades, per evitar el contagi s’afanyaven a enterrar els afectats sense haver-ne constatat la mort clínica. Més tard, quan es descobria algú amb marques d’haver intentat sortir del taüt es creia que es tractava del cos d’un vampir i que els malalts de la pesta n’eren les víctimes.

 —INFECCIÓ PEL VIRUS DE LA RÀBIA. La ràbia és una infecció aguda del sistema nerviós central. El període d’incubació va d’un a tres mesos des de la mossegada de l’animal infectat, però hi ha casos descrits d’un any. S’inicia amb febre, malestar i mal de cap que es poden acompanyar d’anorèxia, nàusees, vòmits, tos seca, canvis de caràcter —mal humor, depressió i por— i el més característic: formigueigs i contraccions de fibres musculars a la zona de la mossegada (apareix en un 50–80% dels afectats). Entre un i quatre dies després segueix el període d’excitació: el pacient pateix espasmes dolorosos dels músculs faringis provocats per ingerir líquids o veure’ls (hidrofòbia), salivació espumosa, respiració irregular, espasmes de les extremitats i músculs del tronc, i una excitabilitat mental creixent que origina greus accessos de furor amb molta angoixa que poden ser desencadenats per petits estímuls tàctils, visuals, auditius… També pot aparèixer rigidesa de nuca, reflexos vius, confusió, al·lucinacions, insomni, convulsions, alteracions del pensament amb idees grotesques i conductes anòmales. A vegades, aquest període pot evolucionar amb una paràlisi flàccida. Aquest estat tan aparatós s’alterna amb fases de lucidesa que cada vegada són més breus. Invariablement, tots els malalts acaben amb el període paralític, en el qual apareix esgotament i paràlisi i la mort s’esdevé per parada del centre respiratori, situat al bulb raquidi. 

De tant en tant, quan la infecció afecta algunes parts dels nuclis amigdalins cerebrals pot aparèixer priapisme (erecció anormal i dolorosa del penis sense desig sexual) i ejaculació espontània en els homes i augment de la libido en les dones. Per això es considera la hipersexualitat com una manifestació més de la ràbia. 

Els vampirs són una subfamília de ratpenats que s’alimenten de la sang del bestiar. A la foto el vampir comú (desmodus rotundus) 

La transmissió per mossegada i símptomes com el furor, les idees grotesques, l’insomni i la hipersexualitat han donat peu a identificar els vampirs amb persones afectades de ràbia. A més, els vampirs tropicals que s’alimenten de sang són mamífers que la poden transmetre. Ara bé, el procés dura una mitjana de set dies, massa poc per explicar el fenomen del vampirisme. 

—PORFÍRIA. Posats a trobar una explicació natural, la que té més indicis a favor és la porfíria, una rara malaltia de la sang que engloba una sèrie de trastorns que tenen en comú uns pigments, anomenats porfirines, que s’acumulen a la pell, els ossos i les dents. Moltes d’aquestes porfirines són innòcues en la obscuritat, però el sol les transforma en toxines càustiques que, literalment, devoren la carn. Sense tractament, les formes més severes provoquen un aspecte sinistre: les orelles, el nas i els llavis apareixen com corroïts, les genives descarnades deixen al descobert unes dents llargues com ullals, la pell es cobreix d’ampolles que curen amb cicatrius horribles i envelleix prematurament, i l’anèmia que acompanya el procés provoca una pal·lidesa mortal. Avui dia no veiem formes extremes, però les cicatrius facials de la foto, deixades a la seva evolució amb noves exposicions al sol, acabarien per desfigurar el rostre.  

Com que l’anèmia pot ser tractada amb transfusions de sang, s’ha especulat que en èpoques pretèrites, els malalts de porfíria podien haver buscat remei bevent sang dels altres. En tot cas, els afectats havien après a no aventurar-se a sortir de dia perquè l’exposició al sol empitjorava els seus problemes. És possible que també evitessin els alls perquè poden convertir un atac lleu en una reacció horrorosa. Sembla una ironia que aquests pigments tan perjudicials, actualment s’estan experimentant com a teràpia contra alguns tipus de càncers. 

—L’EXHUMACIÓ DE CADÀVERS amb ungles o dits trencats, mans que sortien del taüt, sang a la seva mortalla… va suposar una terrible constatació: que havien estat enterrats vius. Això va reforçar la creença en el mite del vampir perquè molta gent va creure que es tractava dels cossos d’aquestes criatures diabòliques. Encara que aquest error tan dramàtic se sol atribuir a la catalèpsia, són els enterraments apressats en èpoques d’epidèmies, guerres o catàstrofes naturals el que més hi ha contribuït. 

Catalèpsia en grec vol dir «no tan mort» i és un estat biològic en el qual la persona resta immòbil en una postura antinatural. A vegades pot simular un estat de mort perquè el subjecte no respon a estímuls i està rígid, el pols i la respiració són molt lents i la pell ha empal·lidit. Pot donar-se en l’esquizofrènia catatònica, la malaltia de Parkinson i altres alteracions neurològiques, també durant la hipnosi i pels efectes de la cocaïna i alguns medicaments com l’haloperidol. És diferent de la narcolèpsia, un trastorn poc freqüent que consisteix en una somnolència permanent i atacs de son irresistibles durant el dia —d’una duració de deu a quinze minuts— que sovint s’associen a la cataplèxia, una sobtada disminució o pèrdua del to muscular de segons similar a la hipotonia fisiològica normal que acompanya la fase REM del son.  

Maria Lluïsa Latorre (26 d’octubre de 2007; revisat el juliol del 2016)

Vampirisme (segona part)

TRETS DELS VAMPIRS

Tots coneixem dels vampirs, amb algunes variants, que la llum del sol els pot destruir, que no es reflecteixen al mirall ni tenen ombra i que dormen en taüts. La creu, els alls i l’aigua beneïda els fan fugir i se’ls pot matar clavant-los una estaca al cor o decapitant-los. La sang fresca els manté al llarg dels segles sense que envelleixin. Tenen un aspecte lànguid, prim i ungles llargues. Ara bé, no són aquests trets superficials els que fan el vampir atraient i horripilant alhora. És quan s’hi aprofundeix que el personatge esdevé, merescudament, «senyor de la nit». Un ésser capaç de subjugar homes i dones i que estima la nit amb els seus vicis. El seu esperit malvat corromp tot el que toca servint-se dels altres com de meres joguines o simples vies d’alimentació. És insensible, flegmàtic, molt racional i tan indiferentment cruel com la natura, perquè és incapaç d’estimar i d’odiar. No té consciència ni moral. 

El romanticisme li va donar aquest aire de personatge turmentat, maleït per haver volgut la immortalitat, aristocràtic, decadent i condemnat a la solitud. El vampir no ha de retre comptes a ningú, però es troba estancat en la immortalitat de la matèria i la raó, presoner d’un buit existencial que res no omple. És això el que ens fascina dels vampirs? 

VAMPIRS REALS? 

—Erzsébet Báthory (1560 – 1614) era una aristòcrata hongaresa que va passar a la història com la cruel assassina de més de sis-centes donzelles. Es diu que, obsessionada per la pèrdua de la bellesa amb el pas dels anys, va perpetrar la tortura i mort de tantes joves per banyar-se amb la seva sang —la creença que banyar-se amb sang feia rejovenir ja existia a l’edat mitjana—. Va ser considerada culpable sense passar per un judici i empresonada al castell de Čachtice de per vida. I si bé sembla que al segle XIX va inspirar alguns relats sobre vampirs, hi ha historiadors hongaresos que pensen que aquests crims van ser invencions dels seus enemics per treure-se-la de sobre.

Erzsébet era una dona culta que pertanyia a una família de la noblesa molt poderosa i rica. Als quinze anys es va casar amb el també noble Ferenc Nádasdy i van tenir cinc fills, Anna, Orsika, Kata, András i Pál. Entre tots dos van reunir un patrimoni enorme i, com que Ferenc passava molt temps fora de casa per les contínues ràtzies amb els turcs, era Erzsébet qui l’administrava.

L’actriu Anna Friel interpreta l’aristòcrata Erzsébet Báthory a la pel·lícula Báthory (2008) 

L’any 1604 Ferenc va morir i Erzsébet va quedar com la senyora feudal d’uns dominis molt cobejats i sense un exèrcit per protegir-lo. Cap al 1609 van començar els rumors sobre pràctiques sinistres a les seves propietats.

El 29 de desembre del 1610 el palatí György Thurzó i els seus soldats van fer una incursió a la casa senyorial de Čachtice, on Erzsébet passava les festes de Nadal. No hi van trobar cap resistència i van detenir Erzsébet mentre sopava. Del servei van agafar tres ancianes, Ilona Jó, Katalin Beniczky i Dorottya Szentes, i un xicot anomenat János Újváry, àlies Fickó, els van acusar de ser còmplices de la seva senyora i els van torturar diverses vegades. El 7 de gener del 1611 van ser jutjats, declarats culpables i, excepte Katalin, executats.

Thurzó va sentenciar Erzsébet a ser empresonada al castell de Čachtice a perpetuïtat. El rei Maties II volia portar-la a judici, però Thurzó ho volia evitar i, després d’un llarg estira-i-arronsa, Thurzó es va sortir amb la seva. Erzsébet va morir oblidada al seu castell durant la matinada del 21 d’agost del 1614.

Cal saber que la xifra de sis-centes joves assassinades és impossible, segons dades demogràfiques de l’epoca no hi havia tantes noies als pobles del voltant dels dominis d’Erzsébet. Els banys de sang van ser una invenció posterior. Alguns autors opinen que Erzsébet es va afeccionar a aquestes pràctiques macabres perquè s’avorria, però això no se sosté. Com podia haver estat ociosa si va dirigir les seves vastes propietats fins i tot quan el marit era viu? A la Catalunya medieval hi ha molts casos documentats de dones de la noblesa que van administrar i governar el seu patrimoni mentre els seus esposos anaven a fer la guerra.

Podeu llegir més a Erzsébet Báthory

—Gilles de Rais (1404 – 1440), company d’armes de Joana d’Arc i mariscal de França, va ser acusat de torturar, violar, beure’s la sang i assassinar uns cent cinquanta nens i nenes. Ara bé, quan hi vaig aprofundir i vaig llegir que el judici va tenir moltes irregularitats, que va reconèixer la seva culpabilitat després de ser torturat i amenaçat amb l’excomunió, cosa que li feia molta por, i que el duc de Bretanya va confiscar les seves propietats, que es va repartir amb l’acusador, el bisbe de Nantes, només hi puc afegir que a França, l’any 1992, un tribunal d’honor va rehabilitar la seva figura. 

—Vlad Draculea o Dràcula (1431 – 1476), príncep de Valàquia. Se’l descriu tan excessivament cruel que després de veure els casos d’Erzsébet Báthory i Gilles de Rais prefereixo no pronunciar-me. 

—Enriqueta Martí (1868 – 1913), segons el relat mediàtic va aterrir la Barcelona del 1912 pel segrest de nens i nenes que oferia com a objectes de plaer a clients que mai no va delatar. Posteriorment els assassinava per aprofitar-ne la sang i greix i fer les seves «potingues» —la tuberculosi era una malaltia greu i es creia que el millor remei era beure sang humana i aplicar-se cataplasmes de greix en el pit—. Però tant la historiadora Elsa Plaza com el periodista Jordi Corominas —tots dos han estudiat el cas en profunditat i n’han publicat llibres— han demostrat que és un relat ple de falsedats. Vull remarcar que l’Enriqueta no sols no va patir un linxament a la presó, com es va arribar a dir, sinó que hi va morir a causa d’un càncer d’úter i que les seves companyes la van cuidar fins a l’últim moment. 

Enriqueta Martí no va ser una assassina en sèrie, però els diaris de l’època en van publicar molts detalls escabrosos que després, durant la investigació, es van descartar.

—John George Haigh (1909 – 1949), estafador i assassí, es desfeia dels cadàvers de la seves víctimes amb un bany d’àcid sulfúric. Ell va declarar que abans els feia un tall al coll, omplia un vas amb la sang que rajava i se’l bevia. Al tribunal li va quedar clar que aquesta pretesa faceta de vampir era un engany per fer-se passar per dement i salvar-se de la forca i va ser executat a la presó de Wandsworth, a Londres. 

BEVEDORS DE SANG

La sang sempre ha estat lligada a la força i la vitalitat, els sacrificis d’animals i éssers humans es feien amb la intenció d’extreure’n la seva essència última. La sang té un important paper en els ritus i cerimònies de moltes religions.

Als Estats Units s’han multiplicat les «sectes de sang» que fan convencions dedicades al vampirisme, on troben nous adeptes, sobretot entre els més joves. Els seus membres creuen que la sang augmenta el vigor físic i que, com els estupefaents, estimula estats alterats de consciència. Segons investigadors que s’han infiltrat en algunes d’aquestes sectes, les cerimònies de sang acaben en orgies sexuals i ingestió d’altres fluids corporals. Ara bé, mai no s’ha demostrat que facin sacrificis humans en els quals les víctimes morin dessagnades. 

VAMPIRS ENERGÈTICS 

Anys enrere vaig sentir dir a uns parapsicòlegs que hi havia vampirs que xuclaven energia en lloc de sang i ho vaig fer servir per al fragment que he transcrit de la novel·la ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Opino que cal distingir els vampirs energètics d’aquelles persones absorbents, esgotadores, desconfiades, invasives i que irradien sentiments negatius, com la frustració i el desànim. Segur que molts heu experimentat un cansament sense motiu aparent després d’haver estat amb algú així, com si aquesta persona us hagués absorbit tota l’energia. Se les anomena vampirs emocionals o persones tóxiques, però en realitat pateixen un trastorn de personalitat. Són psicòpates que, igual que els suposats vampirs energètics, tenen l’habilitat de detectar les persones més susceptibles de caure en les seves maquinacions. 

Pel que fa als vampirs energètics genuïns serien veritables paràsits mentals que, per mantenir-se actius, necessiten xuclar l’energia vital dels altres, preferiblement gent jove. Se suposa que si no s’autocontrolen poden anul·lar la voluntat de la víctima i fer-la emmalaltir. Si algú creu que és la víctima d’un vampir a Internet trobarà diversos consells per neutralitzar-lo, per bé que algun autor assegura que la millor manera de protegir-se de l’atac d’un vampir energètic és allunyar-se’n. Bram Stoker escriu a Dràcula: «El vampir que vol entrar i sortir d’una casa com i quan vol, ha de fer-ho la primera vegada per expressa invitació d’un familiar de la casa». Aquestes paraules equivalen a dir que ningú no et pot fer un dany psíquic si tu no li ho permets. Sovint el desgast psíquic ens el generem nosaltres mateixos —posant esforços en empreses equivocades o adoptant actituds contraproduents— i amb això podem afavorir que certes persones ens «vampiritzin». 

CONCLUSIÓ. No sé què hi ha de real darrere la llegenda dels vampirs. Pel que fa a les explicacions naturals —la pesta, la ràbia, la porfíria i els enterraments prematurs— no crec que hagin contribuït a crear el mite, però sí que poden haver reforçat la creença en la seva existència. Després d’haver qüestionat la reputació d’Erzsébet Báthory, Gilles de Rais i Enriqueta Martí com a assassins sanguinaris vull recordar que Joseph Goebbels, ministre de propaganda d’Adolf Hitler, assegurava que «una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat». Potser la por ancestral a la possibilitat que els morts tornin al món dels vius va despertar, en l’imaginari col·lectiu, un ésser que amb el temps ha concentrat símbols tan potents com la immortalitat, la sang, la nit, el mal, la por i el misteri. Quin humà s’hi podria resistir?

Maria Lluïsa Latorre (26 d’octubre de 2007; revisat el maig del 2023)

Els boscos han acompanyat l’espècie humana des de fa milions d’anys, molt abans que fos homo sapiens sapiens, però més enllà d’aquesta omnipresència en el seu espai temps físic, s’han endinsat en el més profund de la seva psique. 

El bosc és un escenari extern, objectiu, amb elements que es poden observar i estudiar: espècies vegetals i animals, subsòl, roques i minerals, accidents geogràfics, rius i rierols, etc. Però alhora té un simbolisme molt poderós: el bosc inexpugnable, tenebrós i ple de perills, o encantat i poblat per criatures fantàstiques; el bosc sagrat, santuari de rituals i saviesa; el bosc protector que ens empara per reposar i reflexionar, guardià dels nostres secrets. 

La immensitat de molts boscos ha preservat espais i éssers vius que, sense ser imaginaris, resulten igualment extraordinaris i, a vegades, perillosos: coves laberíntiques, vestigis de ciutats antigues i oblidades, volcans apagats, llacs i rius abismals, animals salvatges, plantes i bolets verinosos… Molts dels que s’hi han extraviat han desaparegut per sempre, cosa que ha reforçat la imatge del bosc habitat per entitats perilloses.

Copán (Hondures), ruïnes Mayes

L’espessor del bosc poblat d’arbres, configurant llocs inaccessibles, ha fet que hi traslladem moltes de les nostres pors. Aleshores el bosc inexpugnable es torna inhòspit i terrorífic, però segueix oferint racons insondables que el fan misteriós i màgic. La frondositat del bosc alberga molts secrets, fins i tot els que mai no s’haurien de desvetllar. Dintre dels seus límits tot és possible. Això l’ha fet escenari de les històries i imatges més increïbles i fantàstiques, més boniques, més poètiques, més tràgiques i més cruels. El bosc és un lloc idoni per crear un món paral·lel i original:

En el capítol 18, pàgina 181, del meu llibre Els peons de l’assassí apareix una petita història de terror en el bosc: 

• Estaven dinant en un dels restaurants del mateix edifici on es feia el congrés d’expedients X. Les quatre s’havien reunit amb la Mariel Curtis durant el descans del migdia i aprofitaven per comentar les primeres ponències mentre menjaven. 
• —Què us ha semblat la primera exposició? —va preguntar la Mariel. 
• —Molt fantasiosa —va respondre tot seguit la Judith—, la màgia dels boscos encantats no m’inspira cap temor. 
• —No n’estaria tan segura —va replicar l’Emily—. Heu estat mai en un bosc de nit? O fins i tot de dia però soles? La calma aparent i els sorolls habituals a vegades poden adquirir trets esgarrifosos. 
• —Has tingut alguna mala experiència en un bosc? —va intervenir la Melanie. 
• —Quan tenia vuit anys em vaig perdre en un bosc del poble on vivia. M’era ben conegut, però em vaig endinsar més que de costum i, quan vaig voler fer marxa enrere, ja no reconeixia l’entorn. Vaig caminar hores i hores i, quan vaig veure que es feia fosc, em vaig rendir. Vaig trobar un indret més o menys acceptable per jeure i vaig intentar adormir-me amb l’esperança que l’endemà trobaria la manera de tornar a casa. —L’Emily va fer una pausa i es va adonar que totes la miraven molt interessades.— Va ser una nit interminable, em venien al pensament totes les històries de terror que s’explicaven a la regió. Estava alerta tement que alguna bèstia m’atacaria, que una serp m’encerclaria o que algun monstre em capturaria… Em vaig imaginar moltes coses horripilants i, com més volia evitar aquelles representacions aterridores, més me’n venien al cap. 
• »No sé quanta estona vaig passar immòbil sense fer fressa perquè ningú em descobrís, però ja era negra nit i se sentien sorolls estranys, o almenys m’ho semblaven, i sonaven relativament a prop. De sobte vaig sentir una presència, però no es distingia res, em vaig incorporar a poc a poc, tenia un arbre a la meva esquena i l’anava palpant amb les mans, pensant que em cobria per darrere, mentre anava mirant al voltant sense veure-hi. La lluna, que fins aleshores havia estat tapada per núvols, es va mostrar uns instants i aleshores vaig entreveure una criatura d’uns ulls brillants a la meva esquerra, vaig apressar-me a córrer en direcció contrària tant com vaig poder. Durant la fugida vaig sentir que m’engrapaven el peu dret, vaig forcejar i me’n vaig desprendre, però vaig perdre la sabata. I vaig tornar a córrer, aquesta vegada cridant auxili. Per sort es van sentir unes veus familiars, eren el meu pare i uns veïns que m’estaven buscant, portaven llanternes i de seguida ens vam trobar. M’hi vaig abraçar ben fort suplicant que ens allunyéssim d’allà. Em van veure tan esverada, que em van fer cas i després d’una hora arribàvem a casa. Allà els ho vaig explicar tot i van creure que segurament m’havia espantat algun animal del bosc.
• —És una història esgarrifosa, no ens l’havies explicat mai! —va dir la Judith. 
• —Només és una anècdota —va contestar l’Emily—, no té més importància, avui me l’han recordat i ja està. 
• —Què se’n va fer, de la sabata? —va preguntar la Melanie. 

El bosc i el desconegut han caminat de la mà al llarg de segles, i una aliada ha sentenciat aquesta relació: la nit. Des de temps antics, extenses zones obscures, poblades d’animals i éssers fantàstics, van penetrar el nostre imaginari i van convertir el bosc en l’hàbitat de fades, follets, gnoms, sílfides, nimfes, dones d’aigua, ogres, dracs, mags… No hi ha regió que no tingui boscos en els quals et pots topar amb algun d’aquests éssers. Tanta prodigalitat de llegendes potser indica la necessitat d’una vida paral·lela a la quotidiana on poder expressar els nostres desitjos més inconfessables. Si és així, no hi podem trobar, també, el pitjor dels càstigs per la nostra gosadia? Els nostres fantasmes interiors com els sentiments de culpa, la por a la censura, a ser abandonats, a ser rebutjats, a perdre-ho tot… es transformen en criatures i monstres aterridors del bosc, però en les llegendes és un altre qui s’hi enfronta. L’heroi de la llegenda és com un explorador que obre camí a l’altra gent, un camí a través de l’entramat de la nostra ment. Magdalena Campomenosi, artista i periodista, ha captat magistralment la imatge fantasmagòrica però alhora real del bosc: 

La tradició del bosc sagrat associat a ritus d’iniciació i coneixements, amb un savi i mag que n’és el dipositari, és comú a moltes cultures. En el nostre imaginari col·lectiu el trobem encarnat pel mag Merlí, però també per Gandalf —Tolkien es va inspirar en el vell i savi Väinämöinen del Kalevala—, el druida Panoramix i el gitano Melquiades de Cien años de soledad. 

El mag Merlí i el jove Artur

Però quin va ser el primer? Qui va donar origen a aquesta figura que trobem en tots el temps i cultures? Potser el déu Hermes de la mitologia grega? Però per als grecs l’arquetip de mag i sacerdot va ser Zaratustra, el gran savi persa. 

Zaratustra va ser un profeta que va viure a Pèrsia no se sap exactament quan —se l’ha situat en èpoques tan dispars com 1.000 a 700 anys a.n.e.—, que va fundar la religió anomenada zoroastrisme després d’una revelació divina, tot i que algun autor afirma que va posar per escrit les doctrines orals de la secta dels mags o adoradors del foc. Les seves doctrines es basen en dos principis que regeixen els esdeveniments de l’Univers: Ormuz, principi del bé, de la llum i del foc; el seu animal simbòlic és l’àguila real, i Ahriman, principi del mal i de les tenebres; el seu animal simbòlic és la serp. Aquests dos éssers, malgrat tenir la mateixa entitat metafísica, estan eternament enfrontats en una eterna lluita per governar el món. 

Segurament ens hauríem de remuntar al paleolític, quan el patriarcat encara no havia ofegat la societat i potser per això la dona sàvia i maga també apareix a les diferents cultures, per bé que amb els anys es va deformar per donar lloc a la bruixa dolenta i confabulada amb el dimoni. La trobem representada per Atenea, la deessa grega de la saviesa. Al tarot, la carta de la sacerdotessa és la guardiana de tota saviesa i la gran iniciadora. A la literatura la dignifica Na Galadriel, la Senyora del bosc de Lórien al llibre El Senyor dels Anells. Norma, la sacerdotessa gal·la que dóna nom a l’òpera de Bellini és una druïdessa. En un capítol de la sèrie Expedient X desenterren l’urna d’una amaru, una dona xaman (No he trobat enlloc que a les dones xaman se les anomeni amaru, però l’esmento perquè aquí només parlo de personatges creats per la imaginació). Entre els maputxes una dona xaman és una machi, i al poble embera l’anomenen una jaibanà. 

La llegenda artúrica ens proporciona les fades Viviana i Morgana, dones celtes coneixedores de la màgia de la Terra, encara que moltes versions les han fet dolentes i antagonistes del mag Merlí i el rei Artur. Per desgràcia, a les dones notables, siguin personatges de ficció o reals, gairebé sempre se’ls ha penjat el rètol d’ambicioses, intrigants i perverses. La misogínia heretada de la cultura grega, llatina i jueva, i amplificada durant l’edat mitjana, ha adulterat l’arquetip de dona sàvia, però aquest seria un tema per comentar en un altre apartat.

Abans d’acabar, no podia deixar de referir-me als habitants més legítims del bosc, els arbres. La seva forma, amb el tronc central i les branques, té una certa similitud amb la humana (recordem en Barbarbrat) i, com els humans, sovint s’agrupen en comunitats: alzinars, pinedes, rouredes… En temps remots, quan els nostres avantpassats veien que els arbres es renovaven a cada estació, ho devien interpretar com un cicle de mort i regeneració que els feia immortals, aleshores arbres i boscos van adquirir característiques divines, arribant a representar la intersecció entre dos móns, el real i l’espiritual. Els arbres, amb la seva estructura de moltes ramificacions a partir d’un eix central, ens han subministrat representacions i han il·luminat les nostres consciències. Els devem expressions com arbre genealògic, tronc cerebral, branques del coneixement; o la noció de sistemes com les jerarquies o la circulació. 

Barbarbrat, un pastor d’arbres, és un dels éssers més vells de la mítica Terra Mitjana de J.R.R. Tolkien 

A més d’alimentar el nostre esperit, els boscos ens aporten molts beneficis. A part de la biodiversitat que alberguen, els seus arbres, arbusts, matolls i plantes, amb les seves arrels, fixen el sòl i n’eviten l’erosió i desertització. Purifiquen l’aire, enriqueixen el terra, mantenen els cursos d’aigua, proporcionen fusta, retenen l’aigua, filtrant-la i emmagatzemant-la en el subsòl… Però malgrat aquests beneficis, la desforestació continua a un ritme alarmant. A l’última dècada s’han perdut 200 milions d’hectàrees, l’equivalent a quatre vegades la superfície d’Espanya.

Avui dia anem al bosc a buscar un santuari de pau i tranquil·litat, a retrobar els nostres orígens, però ara comencem a entendre que aquest bosc protector està amenaçat, que si no es prenen mesures pot desaparèixer, i nosaltres amb ell. La preocupació i interès creixent per preservar espais naturals i boscos ens reconcilia amb les antigues creences que valoraven els arbres com a divinitats, és un vincle entre l’home primitiu i el contemporani, potser el que ens donarà la força necessària per lluitar contra el canvi climàtic i tot el que comporta.

Maria Lluïsa Latorre (18 d’agost de 2007)

Costa de creure que pugui existir la capacitat de comunicar-se mentalment: llegir el pensament dels altres o transmetre missatges a distància i rebre’n, però tot això és el que defineix la telepatia, un tipus de percepció extrasensorial o ESP (per les sigles en anglès dels mots extrasensory perception) que junt amb la psicocinèsia o PK constitueixen els dos grans pilars de la parapsicologia actual. El terme psi engloba tant els fenòmens ESP com PK. 

L’ESP fa referència a qualsevol percepció que no arriba a través dels sentits ordinaris, per això sovint se l’anomena el sisè sentit. Com que m’hi refereixo en el meu llibre ELS PEONS DE L’ASSASSÍ, transcric un fragment del capítol 32, pàgina 379, en el qual la Christine Howell parla amb en Michael i la Sharon, parapsicòlegs de la CIFE, de la seva estranya sensació: 

• —Segons l’informe del seu psicoterapeuta —va prosseguir la Sharon—, vostè no ha rebut cap sensació a través dels sentits ja que no ha vist, escoltat, tocat, degustat ni olorat res. En aquest cas nosaltres parlem de percepcions extrasensorials, i és perquè actuen a través d’uns canals independents de les formes de percepció conegudes. 
• —[…] Us escolto amb molta atenció, però realment creieu que estic experimentant una percepció extrasensorial? 
• —Aquí ve el motiu de la nostra petició inicial. Tenim diversos mètodes per comprovar la capacitat de percepció extrasensorial d’una persona i volem intentar objectivar el que en direm la teva ESP. Perquè t’hi vagis acostumant, quan ens referim a percepció extrasensorial sempre utilitzem les sigles ESP. 
• —I com penseu estudiar la meva ESP?     

Es fa difícil trobar experiments per objectivar el fenomen ESP que no permetin l’engany per part dels subjectes que s’hi sotmeten, o que els escèptics no hi puguin trobar errors metodològics. En un experiment, a cada ESP observada se li ha de donar una probabilitat subjectiva de què ha estat fruit de l’atzar o un error d’observació. Estadísticament hi ha uns valors establerts que fan que els resultats siguin significatius o no. S’anomena nivell de significació la probabilitat que uns resultats que ens condueixen a rebutjar una hipòtesi nul·la (expressa el contrari del que intentem demostrar) siguin en realitat fruit de l’atzar, i per tant ens indueixin a un error de tipus I (falsos positius). Per conveni se sol utilitzar el valor de 5% o 0,05. Quan un estudi hi arriba vol dir que les probabilitats són de vint a una en contra que els resultats hagin estat fruit de l’atzar. Des dels anys trenta que es fan experiments per provar que existeix l’ESP i els resultats globals són significatius. Ara bé, els crítics o escèptics sempre hi han posat objeccions. 

CHARLES HONORTON és un dels parapsicòlegs que considero més solvent i preparat. En un capítol del seu llibre Charles Honorton i l’empobrit estat de l’escepticisme, publicat el juliol del 1994, es lamenta de la hipervigilància a què els sotmeten els escèptics i fa un repàs de la investigació parapsicològica dels anys trenta als vuitanta. Per desgràcia va morir el 4 de novembre de 1992, abans que el seu llibre veiés la llum. La seva exposició és prou convincent i per això en transcric uns quants punts amb unes quantes aportacions meves: 

—Els crítics són molt exigents amb els parapsicòlegs, en canvi, ells es permeten fer afirmacions que no se sostenen científicament, com dir que després de cent cinquanta anys d’investigacions psíquiques no hi ha evidència de cap fenomen (Brown, 1992), quan la investigació parapsicològica no va existir fins el 1882 i les proves de laboratori amb mètodes estadístics no van començar fins a principis dels trenta i sempre amb molt poc finançament. També argüeixen que, al contrari de la ciència, en la parapsicologia no hi ha acumulació de coneixements, i obvien que les metanàlisis que ells mateixos critiquen són resultat d’una acumulació de dades d’estudis anteriors. Una metanàlisi és una anàlisi estadística que integra els resultats de diferents assaigs clínics independents que són considerats combinables. En medicina també se’n diu revisió sistemàtica i és una de les peces essencials de la medicina basada en l’evidència. 

—Encara ara es creu que els experiments amb resultats significatius que van fer Rhine et al. no han sigut reproduïts per fonts independents. Això no és cert, trenta-tres dels cinquanta estudis publicats entre el 1930 i el 1950 eren d’investigadors independents, dels qual un 60% aportaven efectes ESP significatius (Honorton, 1975). 

—Hi ha dos casos documentats de frau en parapsicologia, analitzats i denunciats per Rhine (1974) i Markwick (1978), però la comunitat científica tampoc no se n’escapa, del frau científic.  

—Els escèptics, entre ells Ray Hyman, James Alcock i James Randi, durant els vuitanta van intentar demostrar que els resultats estadístics del fenomen ESP no eren significatius, però les seves crítiques van ser refutades per estadístics. Igualment, quan van apel·lar a errors metodològics o de procediment, els parapsicòlegs van respondre millorant el disseny dels seus experiments: grups de control, tècniques de doble cec, duplicació d’estudis per investigadors independents, efecte ganzfeld… 

El debat Ganzfeld consisteix en una sèrie d’intercanvis entre Hyman i Honorton (1983 a 1985) sobre la metanàlisi de quaranta-dos estudis ganzfeld fets entre 1974 i 1981. Hyman va argumentar en contra dels resultats fins que, en una anàlisi independent, dos experts en estadística (Harris i Rosenthal, 1988) el van contradir: «les nostres anàlisis dels efectes dels errors en els resultats dels estudis no donen suport a la hipòtesi segons la qual els resultats de la investigació ganzfeld són una funció significativa de variables d’error».

    

MÈTODE GANZFELD (significa camp total): el subjecte és col·locat en unes condicions especials per obtenir un entorn perceptiu homogeni i millorar el rendiment de psi. Al llibre ELS PEONS DE L’ASSASSÍ la Sharon el descriu a la Christine: 

—No t’hem de lligar a cap llitera ni injectar-te substàncies, ni tampoc t’hem de cobrir el cap d’elèctrodes, no has de témer res —la Sharon parlava de nou molt suaument—. Per a les proves t’hauràs de tombar en un llit molt còmode, totalment relaxada, amb els ulls tapats i un soroll de fons que no molesta gens; així entraràs en un estat de passivitat mental i aïllament sensorial que afavoreix les ESP.

—Pel que fa als resultats, els individus que creuen en l’efecte psi tenen més èxits que els escèptics. Els registres del fenomen ESP sota hipnosi són consistentment i significativament més alts que en els controls. També hi ha correlació entre un major rendiment de psi i la personalitat extravertida. 

—Un dels pocs crítics considerat imparcial per parapsicòlegs i escèptics és Ray Hyman. Almenys Hyman dirigeix les seves crítiques a qüestions discutibles, però el crític James Alcock ho enfoca com si els parapsicòlegs només volguessin justificar alguna forma de creença espiritual, quan molts científics tenen creences religioses i s’admet que no han d’interferir en la seva investigació. El mag James Randi fa uns comentaris sobre la metaanàlisi que demostren que no sap l’ampli ús que se’n fa en medicina. 

DOS POSSIBLES CASOS DE PERCEPCIÓ EXTRASENSORIAL O ESP 

HILDEGARD VON BINGEN (1098 – 1179) 

Hildegard va ser una monja de l’edat mitjana, excel·lent cosmòloga i metgessa i amb unes capacitats intel·lectuals excepcionals. Segons Rosa M. Piquer: «Des de molt petita tenia percepcions extrasensorials, unides a una gran intuïció i un agut sentit de l’observació. Aquests fenòmens sorprenien els altres i a ella l’espantaven, fins que va deixar de parlar-ne.» Als quaranta-dos anys va sentir una crida que venia de Déu i va començar a escriure les seves visions. Cal dir que si hagués expressat el mateix com a reflexions pròpies hagués perdut autoritat, en canvi, amb les visions, era com si Déu parlés per mitjà d’ella, la seva humil servidora. 

          

Així s’expressa Hildegard en una carta a Guibert de Gembloux l’any 1175: «Des de la meva infància […] fins ara, que ja tinc més de setanta anys, sempre he tingut en la meva ànima el do de veure-hi. En la meva visió el meu esperit s’eleva, tal com Déu vol, a les altures celestes i fins al canvi dels diversos aires, i s’escampa entre pobles diversos, en regions llunyanes i en llocs que són per a mi remots. […] No sento aquestes coses amb les meves orelles corporals, ni amb els pensaments del meu cor, no les percebo amb cap dels meus cinc sentits, solament amb la meva ànima, amb els ulls exteriors oberts, de tal manera que mai no he conegut la pèrdua [de consciència] de l’èxtasi, perquè veig aquestes imatges en estat de vetlla, tant de dia com de nit.» 

Els neuròlegs consideren que l’èxtasi dels místics obeeix a una complexa descàrrega neuronal sovint en el context d’una epilèpsia, però Hildegard experimentava les seves visions sense perdre el coneixement ni entrar en èxtasi. Tampoc no eren al·lucinacions ni somnis. Alguns autors les han atribuït a la migranya amb aura, però per mi eren unes visions massa estructurades perquè aquesta explicació sigui suficient. 

Durant molts anys es va considerar l’abadessa Hildegard von Bingen una dona ingènua, mística i ignorant que es va basar en les seves visions celestials, i no en l’experiència mèdica ni els sabers tradicionals, per escriure les seves obres. Però les investigacions més recents situen Hildegard com un dels exponents més brillants de la medicina monàstica del seu temps. 

Quan Hildegard descriu el món com un ou còsmic i subratlla la idea d’aquesta totalitat com una cosa viva, en creixement, ens recorda la teoria del big bang amb un univers en expansió oposat a l’univers estàtic de Plató. Les seves narracions apocalíptiques de l’univers deixen entreveure una idea de creació contínua, magnetisme, energia oculta en la matèria… conceptes totalment vigents en astrofísica. 

Hildegard va fer més de setanta composicions musicals

Per Hildegard la música hi va ser des del principi i segueix ressonant en el cosmos, en l’ànima humana i en els instruments. Tot tendeix a una simfònica reunió. Va deixar escrit que no tenia experiència musical: «Vaig composar el cant en lloança a Déu i als Sants, malgrat no haver estudiat mai notació musical ni interpretació vocal», i que les partitures li eren revelades de la mateixa manera que experimentava les seves visions. L’estil, la intensitat i l’harmonia d’aquests cants és innovador; per exemple, el cant gregorià es desenvolupa en una octava i ella en feia servir dues. 

El saber de la seva època era global, no existia l’especialització, i Hildegard va ser metgessa, herbolària, psicòloga, compositora musical, cosmòloga, predicadora i teòloga, és a dir, una dona observadora que prenia nota de tot allò que veia i en buscava les causes. El seu coneixement científic era experimental i amb un gran sentit de la realitat. Les seves obres de medicina, de farmacologia i de plantes medicinals van ser fruit de l’observació de la natura, de les malalties de les monges i dels veïns, i de les parteres del poble que ella atenia. I una dona tan sàvia fins fa una dècada només era considerada una visionària.  

—SIR HUBERT WILKINS & HAROLD SHERMAN 

El famós explorador Sir Hubert Wilkins (1888 – 1958)

Hi ha molts casos descrits de comunicació transtelepàtica, però un dels que més em va cridar l’atenció és el de Sir Hubert Wilkins i el seu amic Harold Sherman. L’experiment es va fer quan Wilkins va anar a una expedició a l’Àrtic. Van acordar que tres cops a la setmana es comunicarien mentalment i Sherman, que residia a Nova York, va anar registrant les activitats de Wilkins a mesura que les rebia per telepatia durant un període de sis mesos, a l’hivern del 1937–38. Els seus registres es van guardar de manera que no hi hagués possibilitat de frau. 

Més tard es van comparar, el resultat de coincidència no va ser del 100%, però sí que hi havia un percentatge extraordinari de lectures correctes. Sherman va registrar un incendi en una comunitat d’Alaska que, efectivament, va succeir. L’experiment està ben documentat i el va supervisar el doctor Gardner Murphy, un prestigiós psicòleg pioner en la parapsicologia. 

SUPOSEM QUE EL FENOMEN ESP ÉS UNA REALITAT, COM INTERPRETAR-LO? 

La majoria de casos de telepatia recopilats es presenten com un fenomen involuntari, espontani i instantani que sol transmetre una informació poc precisa. En canvi, la comunicació via sentits ordinaris està sotmesa al control de la voluntat i és molt més exacta i fiable, per tant, és més útil per resoldre els problemes de la vida diària. Seria versemblant pensar que en temps remots, quan els nostres avantpassats no tenien ni el foc per comunicar-se des d’una certa distància —i el seu llenguatge era poc estructurat i menys eficient que el nostre—, els somnis, pressentiments, estats de trànsit, visions fugaces… tinguessin la seva funció i el fenomen ESP fos bastant comú. Ara bé, en el moment que el llenguatge es va perfeccionar i la tecnologia va permetre millorar els sistemes de comunicació via sentits ordinaris, es va anar perdent fins quedar com una cosa atàvica. En l’últim capítol de la novel·la ELS PEONS DE L’ASSASSÍ, pàgina 827, em permeto fer una hipòtesi en aquest sentit: 

»En el cas de la Milena, la Christine, la Nadine, i m’atreviria a dir de l’Anna, ens trobem amb unes persones que semblen tenir un sisè sentit per captar informació que no utilitza les vies dels sentits coneguts. Sigui a través del somni, d’entrar en estat de trànsit, o visions fugaces… capten dades que els altres no som capaços de detectar. Potser en elles s’han conjuminat forces mentals i físiques donant lloc a un desenvolupament especial del seu sistema nerviós? Un pas més a l’evolució? O és tot el contrari? Potser en elles es mantenen capacitats remotes dels nostres ancestres que la majoria hem anat perdent en ser ofegades per la preponderància de la nostra part racional? 

Tots hem experimentat situacions com les següents: Tenir notícies o rebre la trucada d’algú que fa temps que no hem vist just quan hi acabem de pensar o somiar. Expressar pensaments a l’uníson amb altres persones. Mirar algú que de cop es gira cap a nosaltres com si se n’hagués adonat, o sentir-nos observats i, en girar-nos, atrapar una mirada clavada en nosaltres. Potser són vestigis d’aquestes capacitats dels nostres avantpassats?

PUNTS QUE CONSIDERO INQÜESTIONABLES 

—La parapsicologia s’ha vist forçada a existir als marges de la ciència establerta i la seva investigació ha comptat amb molts pocs recursos econòmics. 

—Els crítics assumeixen que l’existència del fenomen psi és incompatible amb els principis científics fonamentals i no se senten obligats a provar el que ells defensen. Però és com donar per fet que el coneixement científic és complet, i la ciència encara està molt lluny d’explicar-ho tot. Tal com diu Honorton, «la ciència representa una aproximació al coneixement, les veritats científiques sempre porten l’advertència: “fins a noves notícies”». A més, l’existència del fenomen psi no entra necessàriament en conflicte amb el coneixement establert. Quan a principis del segle passat alguns fenòmens com la radiació de cos negre no podien ser explicats per la física clàssica, es va obrir pas una visió nova i radical, la física quàntica. De nou un fragment de l’últim capítol del llibre ELS PEONS DE L’ASSASSÍ, pàgina 826: 

—Els humans experimentem els fenòmens naturals a través dels cinc sentits —va explicar la Clara—, però hi ha sorolls i olors que no podem sentir i que el gossos sí que perceben. Nous aparells d’observació permeten detectar ones de llum que l’ull humà no veu, però hi són i actuen, i el món microscòpic, tant el dels éssers vius com el de les molècules i els àtoms i les partícules encara més petites, l’hem conegut a través de sistemes fiables que en demostren la seva existència. Per tant, la nostra manera de percebre l’Univers ens pot enganyar molt. Rebutjar una explicació perquè no lliga amb la nostra lògica i el nostre sentit comú no és acceptable. El món quàntic, per exemple, desafia totes les normes del sentit comú i, en canvi, existeix i molts experiments l’avalen. 

—La figura de Hildegard von Bingen exemplifica que un suposat poder psi no és incompatible amb una mentalitat científica: les seves ESP no van impedir que prengués nota de tot allò que observava i en busqués explicacions. 

—Gran part de la ciència moderna es basa en la teoria de probabilitat, si no s’admeten els resultats de metanàlisis a favor de l’existència de psi, s’haurien de qüestionar moltes evidències científiques que avui dia es consideren provades. 

—Els escèptics plantegen que si el fenomen ESP és una realitat, per què no es munten empreses que n’aprofitin els avantatges honradament? El mag Randi ofereix el premi d’un milió de dòlars a qui sigui capaç de demostrar la possessió de poders paranormals i de moment ningú no l’ha aconseguit. 

Representació de Sant Joan evangelista en què el pintor i muralista Josep Maria Sert mostra com l’àguila li transmet el seu missatge

En definitiva, per mi la qüestió és oberta. Crec possible que existeixi un fenomen ESP que es presenta de manera imprevisible i incontrolable. Com que, aparentment, no aporta cap avantatge ni valor afegit a la vida quotidiana dels humans, no té més transcendència ni progressa, però, en cas de confirmar-se’n l’existència plantejaria un intent de comprensió del fenomen mental subjacent i una visió més matisada de la nostra realitat. 

Maria Lluïsa Latorre (12 de juliol de 2007)