Món en femení: Ingilberga, abadessa de Sant Joan

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones poderoses que han patit el descrèdit i la calúmnia. 

Ingilberga va ser l’última abadessa del monestir de Sant Joan de Ripoll (avui dia Sant Joan de les Abadesses). L’any 1017 les monges de la comunitat van ser expulsades per una butlla del papa Benet VIII, acusades de ser «nefandíssimes meretrius de Venus». Davant d’aquest fet la historiografia sempre havia alçat la veu a favor de la veracitat de les acusacions. Així ho expressava l’historiador Ramon d’Abadal: «La culpabilitat de les monges de Sant Joan, històricament no pot ésser negada». Tanmateix, s’ha anat fent lloc la visió que considera que clausurar el monestir, sota el pretext que les monges hi portaven una vida llicenciosa, va ser una maniobra per confiscar el seu vast patrimoni.

Monja, Julio Romero de Torres (1930). Obra inacabada.

Ingilberga va néixer al voltant del 976 fruit d’una relació extramatrimonial entre Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i Besalú, i la muller d’Ermemir, vicari del castell de Besora, que també es deia Ingilberga. Del matrimoni d’Ermemir de Besora i Ingilberga havien nascut Gombau, Emma-Ingilberga i Oliba. Si se sap que Ingilberga era filla natural del comte Oliba Cabreta i d’Ingilberga és perquè consten com els pares en un document del segle XV, en què es fa referència a l’acta d’oferiment que van fer de la seva filla l’any 987, quan Ingilberga devia tenir entre deu i dotze anys, al monestir de Sant Joan. Aleshores n’era l’abadessa Fredeburga, emparentada amb la casa comtal de Cerdanya i Besalú. Quan les novícies entraven al monestir aportaven un dot que, en el cas d’Ingilberga, va ser l’alou de Tellet, situat al Vallespir. 

El pare d’Oliba Cabreta, Miró II de Cerdanya, era fill dels comtes Guifré I el Pelós i Guinedilda. La mare, Ava de Cerdanya, va enviudar el 927, quan els fills eren menors d’edat. Com que en el testament, Miro II l’havia anomenat tutora dels fills i usufructuaria vitalícia de tots els béns que els deixava, Ava va exercir el govern dels comtats de Cerdanya i Besalú fins que els va anar associant als seus fills a mesura que es feien grans. Cap a l’any 941 la transmissió del poder es va completar, però la comtessa Ava va continuar apareixent en la documentació, al costat dels seus fills, ja que Miró II li havia atorgat el dret de vigilància sobre el seu patrimoni fins a la seva mort, que es va produir cap al 961.

El comte Oliba Cabreta es va casar amb Ermengarda pels volts del 966 i van tenir quatre fills, Bernat, Guifred, Oliba i Berenguer, i almenys una filla, Adelaida. Per expiar els seus pecats, el 988 Oliba Cabreta va renunciar als seus comtats i es va retirar a l’abadia de Montecassino, on moriria dos anys després. La seva herència era indivisa i Ermengarda va governar els comtats del marit junt amb els fills. Després de la mort d’Ermengarda, que va tenir lloc el 994, els fills es van repartir els territoris. El primogènit, posteriorment conegut com Bernat Tallaferro, es va convertir en comte de Besalú, Guifred en comte de Cerdanya i Oliba en comte de Berga i de la part del Ripollès que no era d’altres comtats veïns. El germà petit, Berenguer, havia seguit la carrera eclesiàstica i el 993 havia estat nomenat bisbe d’Elna. Bernat I de Besalú s’havia casat amb Toda de Provença el 992 i de la seva unió naixerien Guillem, Guifré, Hug, Berenguer, Adelaida, Garsenda, Enric i Constança.

Ingilberga era descendent de la família comtal i, potser per això, quan el 996 va morir la seva predecessora va esdevenir abadessa de Sant Joan. Devia rondar els vint anys. Al monestir vivien dotze monges, totes filles de famílies de la noblesa, però també hi feien vida, separadament, els clergues adscrits al servei religiós del convent. La doble comunitat, femenina i masculina, s’articulava al voltant de dos claustres i l’església es trobava al centre del doble cenobi. Des dels temps de l’abadessa Emma hi havia un escriptori on es confeccionaven llibres litúrgics. Poc se sap del mandat d’Ingilberga, però es diu que va actuar amb fermesa per protegir el ric patrimoni monàstic —que es va ampliar amb les donacions de les novícies Elo, Emma i Ledgarda— dels freqüents intents del poder laic per apropiar-se’n. 

 

Hildegard von Bingen i les seves monges, autor desconegut (segle XIII)

A l’agost del 1002, quan tenia trenta-un anys, el germanastre d’Ingilberga per part de pare, Oliba, va cedir el comtat de Ripoll al seu germà Bernat, el de Berga al seu germà Guifré i va ingressar al monestir de Santa Maria de Ripoll. El 1008 en va ser escollit abat i, pocs mesos després, també es va convertir en abat del monestir de Sant Miquel de Cuixà. A causa de la seva fama, el 1009 també va ser nomenat abat de Sant Martí del Canigó i altres monestirs van adoptar el seu estil de govern.

El 1016, el comte Bernat I va viatjar a Roma acompanyat del seu germà, l’abat Oliba, i d’un seguici de religiosos per denunciar el comportament impúdic de les monges de Sant Joan davant del papa Benet VIII. Vegeu com ho reflecteix la butlla papal que va ser emesa uns mesos després, ja a l’any 1017: «Certament, la sol·licitud meritòria del clementíssim comte de Besalú, Bernat, convençuda que pertocava d’una manera molt especial a la seva glòria el comprovar si els llocs dintre dels Iímits del seu principal servien, amb la lliure devoció dels seus avantpassats, el culte diví, va portar en coneixement de la Seu Apostòlica, conjuntament amb alguns clergues ausonencs enviats per la votra caritat a Nós —o sigui, l’ardiaca i el principal i el guardià de l’església, homes religiosos, d’immillorables costums, preclars en el testimoni—, no sense causar-nos una gran tristesa, l’existència d’una horrible infàmia quan van explicar-nos que en un cert lloc en honor de Sant Joan, situat dintre dels termes de la vostra diòcesi, i anomenat Ripoll, el qual havia estat donat per l’ofrena piadosa dels fidels a sacerdots i serventes de Déu per tal que hi visquessin sota unes regles, en aquest lloc, doncs, s’havia causat una injúria de tot punt detestable contra la venerable religió i que no sols hi exercien irreverentment els ludibris de Venus, sollats els propòsits de santedat, sinó també —i esgarrifa de sentir-ho— havien comès parricidi amb els infants concebuts irregularment per tal que quedés totalment desconeguda la falta».

Tot el text s’exclama de la disbauxa sexual de les monges, però no hi diu amb qui cometien els actes libidinosos. Amb els clergues i escribes del monestir? Amb pagesos que treballaven les terres? Amb algú que passava per allà? Sobta que es fessin unes acusacions tan greus sense donar ni una pista de la participació masculina. A sobre, Bernat I va assegurar que el desori era tan notori que no calia aportar cap prova: «El qual [el comte Bernat I], havent estat preguntat diligentment per Nós, ja que ens era difícil de donar crèdit a aquest tipus de queixes, si aquesta incontinència d’elles s’havia fet pública i si havien estat reptades alguna vegada, a causa d’aquest crim, pels seus superiors, va testificar, basant-se en les afirmacions de molts, que era tan manifest en tots els seus detalls que no calia adduir cap prova, i que havien estat increpades privadament moltes vegades per ell mateix i després públicament encara més vegades per mitjà de les persones que heu fet venir a la nostra presencia, perquè la causa de la llur perdició us afectava molt directament, i elles, en canvi, havien desfermat encara més impudentment els frens de la seva lascívia precisament quan havien de reprimir eis impulsos de la seva concupiscencia».

La mateixa butlla revela el segon motiu del viatge a Roma de Bernat I de Besalú: «Finalment demanava [el comte], d’una manera molt insistent, a l’apostòlica potestat que, extirpades immediatament de soca-rel les que havien pol·luït la seva santa professió amb repetits contagis i havien profanat un lloc sagrat destinat al servei diví amb les disbauxes venèries, demanava, doncs, amb molts precs que la nostra autoritat confirmés la implantació d’un orde clerical que hi visqués religiosament per sempre». És a dir, a més de la dissolució de la comunitat femenina, la comitiva va aconseguir establir a Sant Joan un orde masculí i anomenar-ne abat un fill de Bernat, Guifré, com també erigir el nou bisbat de Besalú, del qual Guifré, només amb dotze anys, en seria el primer i únic bisbe. Feia temps que Bernat cobejava els béns del monestir de Sant Joan com a dotació per al bisbat de Besalú, cosa que ja hauria de fer dubtar de la veracitat de les acusacions, però que una persona de la talla de l’abat Oliba el secundés va fer que molts historiadors hi donessin crèdit.

Santa monja en oració, Sebastian de Llanos Valdés (entre el 1625 i el 1677)

Incrèdul, el Papa va convocar totes les monges de Sant Joan a Roma perquè responguessin davant dels acusadors, però no hi van acudir, fet que s’ha vist com una prova més de la seva culpabilitat. Tanmateix, potser Ingilberga i les seves companyes van considerar que no pagava la pena embarcar-se en un viatge tan llarg i fatigós perquè no hi tenien res a fer: «Però Nós, fent ús de la nostra apostòlica longanimitat més que no del dret de la nostra sentència, vam enviar a I’abadessa, de la qual deien que era la més facinerosa, i a les altres una missiva en la qual hi determinàrem una treva canònica generosa per tal que en el dia que vam precisar es presentessin a Roma davant dels acusadors, ja sigui personalment ja sigui per mitjà de delegats que poguessin respondre adequadament a les acusacions; però elles defugiren aquesta solució […]». 

A continuació podeu llegir com Benet VIII va ordenar l’expusió de les monges: «I, ja que es van privar a elles mateixes de l’honor i de la situació de la qual gaudien, desitjant les cupiditats obscenes, refermats en la nostra autoritat i informats a través de les nostres Iletres, us manem amb I’autoritat apostòlica que les expulseu absolutament del lloc abans citat, com a nefandíssimes meretrius de Venus, i que les desposseïu de tot domini i, en el seu Iloc, hi instituiu solemnement un clergat que se sotmeti a l’ordre canonical i que hi visqui perennement sota l’advocació i el patrocini de Sant Pere, del nostre i dels nostres successors, sabent que el mateix venerable comte, del qual hem parlat abans, va donar, per amor de Déu, el lloc amb molts béns, amb tots els que hi eren adscrits, a Sant Pere Apòstol, determinant, a més, que cada any s’havia de lliurar al palau de Laterà la quantitat de tres mancusos procedents d’allí». No obstant això, Benet VIII no les va deixar en la indigència: «Entengueu, però que reservo, només gràcies a la indulgencia apostòlica, això a les expulsades: que totes les que triïn d’habitar fora del monestir plorant amb continuada lamentació el crim de tan gran lascívia, siguin sustentades tant pel que fa referencia a l’aliment com al vestit, mentre visquin». Les monges es van repartir entre el monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona i el de Sant Daniel de Girona, on van ser ben acollides, probablement perquè no es creien les acusacions. Pel que fa a Ingilberga va anar a viure a Vic.

Si bé el comte Bernat I es va sortir amb la seva, el bisbat de Besalú va ser molt efímer. Després que l’any 1020 Bernat morís ofegat a les aigües del Roine, la pressió dels bisbats veïns va fer que la diòcesi de Besalú fos abolida i recuperessin els seus antics dominis i que Guifré de Besalú, sense la protecció política del pare, es retirés a Sant Joan.

El 27 de febrer del 1017 havia mort a Barcelona el comte Ramon Borrell¹. L’abat Oliba li va dedicar un llarg poema fúnebre nomenat EpicedionLa seva viuda, Ermessenda de Carcassona, va governar el comtat com a tutora del seu fill menor d’edat, Berenguer Ramon I. En el seu testament, Ramon Borrell va deixar Ermessenda com a titular vitalícia dels seus comtats, és a dir, va esdevenir senyora i usufructuària del patrimoni marital, sempre que no es tornés a casar. A finals del 1017, a instàncies d’Ermessenda, Oliba va ser nomenat bisbe auxiliar de Vic i, l’any següent, poc després de la mort del seu predecessor, el bisbe Borrell, el 24 de febrer del 1018, va se ordenat bisbe de Vic. En un context polític molt dur, en què emergia la violència feudal, la comtessa Ermessenda va tenir en l’abat Oliba un conseller fidel i indispensable.

Segell de la comtessa Ermessenda, Museu Capitular de Girona. És una calcedònia de tons violats que té el nom gravat en llatí i en àrab.

Mentrestant, Ingilberga vivia a Vic, a la casa del seu nebot Guillem, que era fill d’Emma-Ingilberga i Guifred de Balsareny, i membre de la canònica vigatana. Guillem sempre va mantenir una relació molt propera amb el bisbe Oliba, que el va ordenar com a diaca el 1020 i, més endavant, com a ardiaca el 1030. Guillerm va acompanyar el bisbe Oliba en diversos viatges i va participar en les assemblees de Pau i Treva. Durant el seu mandat, el bisbe Oliba va fundar el monestir de Montserrat. Entre el 1023 i el 1025 hi va instituir una filial de Ripoll, que va ser esmentada com a cenobium de Monteserrado el 1036. A Vic havia fet construir una nova catedral dedicada a Sant Pere i el 1038 va ser consagrada per l’arquebisbe de Narbona. Oliba va morir a Sant Miquel de Cuixà, mentre hi estava de visita, el 30 d’octubre del 1046, tenia setanta-cinc anys. Guillem el va succeir com a bisbe de Vic.

Ingilberga va morir el 26 de març del 1049 a l’edat de 72 anys. Al martirologi de la catedral de Vic hi figura com a «abadessa de bona memòria, germana del bisbe Oliva». Al necrologi del monestir de Sant Joan també se’n va deixar constància: «El dia 7è abans de les calendes d’abril, al palau episcopal de Vic morí Ingilberga, de bon record, abadessa del monestir. Insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució a causa de la justícia». A partir d’aquí, que cadascú es quedi amb el seu veredicte, el meu és d’innocència.

Maria Lluïsa Latorre, 5 de juliol del 2023

¹ Ramon Ordeig i Mata. «El dia de la mort del comte Ramon Borrell (27 de febrer de 1017)». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. LV, 2014, pp. 65-82.

Món en femení: Brunequilda, reina d’Austràsia

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones poderoses que han patit el descrèdit i la calúmnia. 

Quan es va convertir en reina d’Austràsia, per a la princesa visigoda Brunequilda va començar una nova vida que estaria plena de vicissituds i conspiracions. Malgrat que va demostrar que era una reina ben capacitada per governar, al llarg dels quaranta-set anys que va exercir el poder es va crear molts enemics, alguns dels quals es van aliar per donar-li un final tràgic i infame. No sols la van torturar i executar amb una crueltat incomprensible fins i tot per a l’època, la van voler destruir totalment i van imposar un nou relat per enfosquir-ne la figura.

L’espera d’una reina merovíngia, Jean Paul Laurens (1910)

Brunequilda va néixer probablement el 543, però hi ha fonts que situen el naixement entre el 543 i el 550. Del seu nom es poden trobar variants com Bruniquilda, Brunegilda, Brunekilde, Brunelda, Brunilda o Brunehaut i significa cuirassa de guerrer. Els seus pares, Atanagild i Gosuinda, eren de la noblesa visigoda i tenia una germana més gran anomenada Galswinta. Es creu que la mare va néixer entre el 520 i el 530 i que era descendent d’una de les famílies nobiliàries visigodes d’estirp més antiga.

Àkhila I, que era el rei dels visigots des del 549, va intentar sotmetre Còrdova el 550, però va patir un fracàs estrepitós i es va retirar a Mèrida, capital de Lusitània i probablement del regne visigot. El 551, aprofitant que Àkhila estava en hores baixes, el noble Atanagild i els seus partidaris li van disputar el tron i va començar una guerra civil. La monarquia visigoda no era hereditària, l’elecció del rei corresponia a la noblesa, cosa que provocava moltes disputes entre les faccions rivals per imposar el seu candidat i, durant els mandats, sovintejaven els aixecaments o les traïcions. Atanagild es va establir a Sevilla, capital de la part de la província Bètica dominada pels visigots. Cal saber que algunes parts de les províncies Bètica i Cartaginesa seguien en mans de terratinents hispanoromans que no s’havien sotmès als gots. Mentre els exèrcits d’Atanagild i Àkhila s’enfrontaven, algunes ciutats van ser ocupades per les tropes de l’Imperi bizantí, que es van apoderar de la ciutat de Cartago Nova (actual Cartagena).

El 555, després de derrotar les tropes d’Àkhila I, que va ser assassinat a Mèrida, Atanagild va ascendir al tron. Gosuinda i les seves filles es van dirigir a Toledo, on es va establir la cort. Brunequilda i la seva germana van ser educades en la fe cristiana arriana, un corrent religiós del segle IV considerat herètic pel catolicisme però que es va mantenir com a religió oficial en alguns regnes establerts pels gots a Europa. L’arrianisme mantenia que Jesús era fill de Déu, però no Déu mateix.

Després d’una guerra civil que havia dessagnat el país, Atanagild va haver de fer front a una crisi econòmica. I per si no fos prou, va haver de lluitar contra l’afany expansionista de Justinià I el Gran, emperador de l’Imperi bizantí. A l’estiu del 555 va arribar a Cartago Nova un exèrcit conqueridor procedent de Bizanci, que va començar a ocupar part del sud-est de la península Ibèrica. Cap al 560 es va firmar un tractat de pau entre Atanagild i Justinià I en què es van cedir a Bizanci les regions entre Gades i Cartagena, on van establir la província d’Espània.

El 565 les difícils relacions dels visigots amb els francs havien millorat i el rei d’Austràsia, Sigebert I, que era catòlic i tenia trenta anys, va demanar la mà de Brunequilda, que en tenia vint-i-dos. A Sigebert, casar-se amb una princesa visigoda li donava prestigi i el distingia dels seus germans, que portaven una vida dissoluta i promíscua. Sigebert era net de Clodoveu o Clovis I, el primer monarca de la dinastia merovíngia, i un dels quatre fills de Clotari I, que va ser rei dels francs fins a la seva mort el 561.

REINA D’AUSTRÀSIA. Brunequilda es va convertir a la fe catòlica i a la primavera del 566 es va casar amb Sigebert I a Metz, la capital d’Austràsia. Com a núvia va aportar un aixovar generós i, com a regal de casament o dot, va rebre unes quantes ciutats. La llei goda establia que el futur marit pagava un dot, anomenat Morgengabe, a canvi de la núvia. Sembla ben establert que Brunequilda era una dona molt agraciada. El bisbe Gregori de Tours, cronista de l’època merovíngia, en va escriure: «Era una jove de maneres elegants, de bonica figura, honesta i decent en els seus costums, de bon consell i agradable conversa». El poeta i eclesiàstic Venanci Fortunat en va destacar la noblesa, cultura i elegància, a més de la seva inequívoca bellesa.

Khilperic I, que era el rei de Nèustria i germanastre de Sigebert I, va voler emular el casament de Sigibert. Per fer-ho va repudiar la seva esposa Audovera, amb qui havia tingut quatre fills ―Teodobert, Meroveu, Clodoveu i Basina―, va deixar de banda la seva amant Fredegunda i el 567 es va casar amb la germana gran de Brunequilda, la princesa Galswinta, que com a dot va rebre les ciutats de Bordeus, Llemotges, Caors, Bearn i Bigorra.

L’educació dels fills de Clovis, Lawerence Alma-Tadema (1861). Clodoveu o Clovis I va ser rei dels francs del 481 al 511. El van succeir quatre fills, Teodoric, Khildebert, Clotari i Clodomir, que es van repartir el regne. El 558 Clotari I es va convertir en l’únic rei dels francs, però amb la seva mort, el 561, el regne es va tornar a dividir entre els seus fills, Caribert, Guntram, Sigebert i Khilperic. Caribert I va morir el 567 i els seus germans es van repartir el seu domini.  

Tanmateix, Khilperic I no va trigar a tornar a la seva vida llicenciosa d’abans. Bé prou que Galswinta li va demanar, inútilment, que allunyés les concubines de la cort. Finalment, farta dels seus excessos, va voler tornar a la cort visigoda. Això hauria suposat que el seu dot aniria al pare, Atanagild, però estava disposada a renunciar-hi. El cas és que Atanagild va morir a Toledo, de mort natural, i poc després Galswinta va aparèixer estrangulada al llit reial per obra d’un criat del palau. Gregori de Tours va escriure: «El rei va plorar amargament la seva mort i als pocs dies es va casar amb Fredegunda». Així que ningú no va dubtar que l’assassinat havia estat ordenat per Khilperic en connivència amb Fredegunda, la seva amant favorita.

Com era d’esperar, l’assassinat de Galswinta va colpir i enfurismar Brunequilda, que sempre més va odiar Khilperic i Fredegunda. La notícia també degué produir un enorme dolor a la mare, Gosuinda, que havia enviudat recentment. Venanci Fortunat va lamentar la mort de Galswinta amb un llarg poema, gràcies al qual tenim una descripció molt emotiva de quan es va acomiadar de la mare per anar a la cort de Nèustria i casar-se amb un home que no coneixia. Fortunat va posar en boca de Gosuinda frases com «Per què me l’arranqueu?», «¿Per què te n’has d’anar a terres llunyanes on no seré la teva mare?, que reflectien el profund dolor que sentien per la separació.

La mort de la reina Galswinta, Eugène Philastre (1846)

Per desescalar el conflicte, el rei Sigebert I va demanar al seu altre germà, Guntram de Borgonya o Burgúndia, que fes de mediador. Així doncs, després de consultar-ho amb l’aula règia, el rei Guntram va resoldre que, com a compensació, Khilperic lliurés a Brunequilda i els seus descendents les ciutats que Galswinta havia rebut com a dot. Entre el 567 i el 570 van néixer els tres fills de Brunequilda i Sigebert I, Ingundis, Clodosvinta i Khildebert.

Mentrestant, després de cinc mesos de la mort d’Atanagild, la noblesa va proclamar Liuva, que probablement era dux de la Gàl·lia narbonesa, rei dels visigots. El 569 Liuva I va associar al poder el seu germà Leovigild perquè s’ocupés dels assumptes hispànics. Leovigild, que era viudo i tenia dos fills, Ermenegild i Recared, es va casar amb Gosuinda, la mare de Brunequilda. Liuva I va morir el 572 i el va succeir Leovigild.

El 575 Khilperic I de Nèustria va intentar recuperar les cinc ciutats que havia cedit a Brunequilda, però durant l’enfrontament va morir el seu fill Teodobert. Com a resposta, Sigebert I va envair Nèustria amb tanta empenta que va acorralar Khilperic. Davant d’això, molts terratinents i guerrers de Nèustria estaven disposats a acceptar Sigebert com a rei. Tanmateix, Fredegunda va enviar dos sicaris que van fer creure que se sumaven a la causa de Sigebert i el van assassinar amb uns punyals enverinats. La situació es va capgirar i Brunequilda, que es trobava a París amb els seus fills, va ser capturada per Khilperic. Encara bo que Brunequilda va poder fer escapolir el seu fill Khildebert amb l’ajuda de Meroveu, el segon fill de Khilperic i Audovera. De seguida va reclamar per a Khildebert el tron d’Austràsia i per a ella la regència. Els nobles d’Austràsia van acceptar Khildebert com a rei, però d’acord amb la tradició germànica, van optar pel seu oncle, Guntram de Borgonya, com a regent. Khilperic va separar Brunequilda de les seves dues filles i la va relegar a un convent a Rouen.

El 576 Meroveu es va casar amb Brunequilda. Ella tenia trenta-dos anys i ell dinou. La cerimònia la va celebrar Pretextat, el bisbe de Rouen. Khilperic I estava fet una fúria i va fer anul·lar el matrimoni, va desposseir el seu fill del dret d’anar armat i el va fer tonsurar i ordenar sacerdot per la força, cosa que implicava la pèrdua del dret al tron, però Meroveu va aconseguir escapar. Brunequilda va intentar procurar-li asil a Austràsia, però la noblesa tenia por de les represàlies de Khilperic. Després de passar moltes adversitats, Meroveu no va poder escapar a la persecució implacable de Khilperic i Fredegunda i el 577 va morir assassinat.

El 577 Khilperic I va convocar un concili de bisbes a París, davant del qual va fer comparèixer el bisbe Pretextat, que va ser acusat d’haver violat les lleis canòniques, d’haver-lo volgut assassinar i d’haver excitat el poble contra ell. Pretextat va ser defensat per Gregori de Tours, que no va poder evitar que fos desterrat a una illa.

PRIMERA REGÈNCIA. Brunequilda s’havia refugiar a la cort de Guntram, però passat un temps va poder tornar a Austràsia i assumir la regència del seu fill. Aleshores va començar a actuar com a sobirana i es va revelar com una gran governant. Va fer reparar les antigues vies romanes per afavorir el comerç, va fer construir esglésies, abadies i fortaleses, va posar ordre a les finances i va reestructurar l’exèrcit. Això comportava despeses que afectaven els interessos de la noblesa, que també es veia relegada en la presa de decisions i no va trigar a mostrar-li el seu malestar. El 577, per reafirmar la seva autoritat, Brunequilda va aconseguir que Guntram de Borgonya, que no tenia fills vius, adoptés Khildebert II. 

Per reforçar les aliances amb el regne visigot, el 579 Brunequilda va casar la seva filla Ingundis, de tretze anys, amb el príncep Ermenegild. Ara bé, les coses es van tòrcer. Segons les cròniques, quan Ingundis va arribar a Toledo es va negar a convertir-se a la fe arriana. La seva obstinació va enfurir Gosuinda, que la va sotmetre a diverses vexacions perquè renunciés a la fe catòlica. Davant la situació, per allunyar el seu fill i la jove de Toledo, el rei Leovigild va confiar a Ermenegild el govern de la província Bètica. Tanmateix, en els últims mesos del 579, Ermenegild es va rebel·lar contra el seu pare amb el suport de la noblesa hispanoromana catòlica. Els intents de Leovigild per evitar lluitar contra el seu fill, que cap al 582 es va fer catòlic, no van reeixir i l’enfrontament va acabar amb la derrota d’Ermenegild. El 584 va ser desterrat i va morir a Tarragona en circumstàncies no aclarides. Ermenegild seria proclamat sant per l’Església catòlica el 1585. Ingundis es va refugiar a la província d’Espània amb el seu fill Atanagild. Es creu que ella va morir durant el viatge a Constantinoble i no es tenen notícies del fill després d’arribar a la cort bizantina. Un cop la rebel·lió va ser esclafada les relacions entre Austràsia i el regne visigot van quedar totalment trencades. El fill de Brunequilda, Khildebert II, havia començat a regnar com a sobirà al voltant del 583, quan tenia uns tretze anys. 

El 584 Fredegunda va donar a llum l’únic fill mascle que aconseguiria sobreviure a l’etapa de la infantesa, anomenat Clotari, però abans havia parit quatre fills que havien mort prematurament. Fredegunda ho havia atribuït a la màgia negra i, amb aquesta excusa, el 580 havia ordenat assassinar Clodoveu, el tercer fill de Khilperic I amb la seva primera esposa Audovera, que poc després també va ser assassinada al convent on estava reclosa. Basina, la filla que quedava d’aquesta unió, va ser enviada a l’abadia de Santa Creu, a Poitiers.

Leovigild havia negociat l’enllaç del seu fill Recared amb Rigunthis, filla de Khilperic I i Fredegunda, la qual el setembre del 584 va emprendre el viatje cap a la cort de Toledo. Tanmateix, poc després Khilperic va morir apunyalat. Quan es va saber, la comitiva de Rigunthis va ser assaltada, li van robar les riqueses que portava i va haver de tornar sense res. Mentrestant, Fredegunda va aconseguir la protecció del cunyat, Guntram de Borgonya, i es va convertir en la regent del seu fill, Clotari II, si bé Guntram la va apartar de la cort i la va enviar a una vil·la reial de la diòcesi de Rouen. Pretextat va poder tornar a Rouen i Fredegunda va quedar sota la seva supervisió. No obstant això, quan Fredegunda va veure consolidada la seva regència, va tornar a atemptar, sense èxit, contra la vida de Brunequilda i la del seu fill Khildebert II. També va ordenar assassinar el bisbe Pretextat, que va ser apunyalat al peu de l’altar el dia de Pasqua del 586. Segons les cròniques, Pretextat va quedar malferit i Fredegunda va tenir la gosadia d’anar-lo a visitar. El bisbe, ja moribund, la va culpar de la seva mort, però ella es va mantenir impassible.

A la primavera del 586 va morir Leovigild, Recared es va convertir en rei dels visigots i va adoptar Gosuinda com a mare. Gosuinda li va aconsellar que intentés restablir els llaços amb Austràsia i Borgonya, cosa per la qual va haver de fer un jurament exculpatori per la mort d’Ingundis i pagar la wergeld, el preu del crim. El rei Khildebert II es va casar amb Faileuba i van tenir dos fills, el 586 va néixer Teodobert i el 587 Teodoric. Més endavant es va enfrontar al seu oncle, Guntram de Borgonya, per qüestions territorials. Per posar fi a les diferències, el 28 de novembre del 587 van firmar el Tractat d’Andelot, en què es va establir que un heretaria l’altre en cas de mort. Brunequilda hi era reconeguda com a reina i també va signar el tractat. Recared I, que s’havia fet batejar en secret i que havia demanat la mà de Clodosvinta, la germana de Khildebert, va aconseguir el permís de Guntram per casar-s’hi, però es creu que Clodosvinta devia morir abans o poc després de l’enllaç perquè a partir del 588 ja no torna a aparèixer més. Després de la conversió al catolicisme, Recared I va haver de sufocar unes quantes revoltes, una de les quals, a finals del 588, liderada per Gosuinda, la seva mare adoptiva, que va quedar apartada de la cort i va morir el 589.

Fredegunda visita Pretextat al seu llit de mort, Lawerence Alma-Tadema (1864)

SEGONA REGÈNCIA. El 592 va morir Guntram de Borgonya i el va succeir Khildebert II. El jove rei va decidir atacar Nèustria, una decisió compartida per Brunequilda, però les seves tropes van ser derrotades. El 17 de novembre del 594 va morir Gregori de Tours. Cal tenir present que els cronistes que molts anys després van escriure sobre Brunequilda no en van ser contemporanis. La desgràcia va tornar a colpejar Brunequilda quan, el 596, Khildebert i la seva esposa Faileuba van morir enverinats. A pesar d’això, va reaccionar amb rapidesa i va assumir novament la regència, aquesta vegada dels seus dos nets. Teodobert II es va convertir en rei d’Austràsia i Teodoric II en rei de Borgonya. Després de rebre la confirmació de la mort de Khildebert, Fredegunda va reprendre la guerra contra Austràsia i Borgonya i va ser present a la batalla que els va portar a la victòria. Però el 597, a la tornada d’aquesta expedició, Fredegunda va morir a París per malaltia. El seu fill Clotari II, que aleshores comptava tretze anys, va ser proclamat rei de Nèustria.

El 599 Teodobert II, de tretze anys, va ser proclamat rei d’Austràsia. Persuadit per la noblesa, va expulsar la seva àvia de la cort. Brunequilda es va refugiar a la cort de Borgonya, a la ciutat d’Orleans, on va ser ben rebuda pel seu altre net, Teodoric II. Encara que els dos germans es van distanciar, s’unien ocasionalment per combatre altres adversaris. El 25 de desembre del 604, a la batalla d’Étampes van aconseguir la victòria sobre Clotari II de Nèustria. Teodoric II va estar a punt de capturar-lo, però la noblesa d’Austràsia el va forçar a firmar un tractat de pau a canvi de territoris.

La viuda – Relats dels temps merovingis, Jean Paul Laurens (XIX)

Brunequilda havia mantingut bones relacions amb el papa Gregori I el Gran, que en una de les cartes que el pontífex li va enviar la va lloar com a mare i reina exemplar. En canvi, el religiós Desideri d’Autan es va dedicar a criticar els costums relaxats de la cort de Teodoric II i va incloure Brunequilda en les seves bravates. Cap al 608, després d’un sermó en què va criticar durament Teodoric i Brunequilda, va morir assassinat. Immediatament va ser considerat màrtir i després venerat com a sant. Un monjo irlandès, de nom Columbà, que havia imposat una regla molt estricta als monestirs que havia fundat a Borgonya, va tenir conflictes amb els bisbes i els nobles francs i el 610 va ser expulsat de Borgonya. Les cròniques posteriors van culpar Brunequilda de la mort de Desideri i de l’expulsió de Columbà, que també va ser canonitzat.

A la primavera del 612, quan les relacions entre Teodobert II i Teodoric II ja s’havien deteriorat del tot, Teodoric i Brunequilda van decidir atacar Teodobert, que va perdre la guerra i va ser tonsurat i tancat a un monestir al costat del seu fill Meroveu, on van morir el mateix any. El 613, poc després de prendre el tron d’Austràsia, Teodoric II va morir de disenteria amb vint-i-sis anys. Brunequilda, ja amb setanta anys, va reclamar el tron per al seu besnet Sigebert II, de dotze anys, i la regència per a ella. Teodoric II havia tingut quatre fills il·legítims amb concubines desconegudes: Sigebert, Khildebert, Corbus i Meroveu. Però la noblesa d’Austràsia, capitanejada per Pipí de Landen i Arnulf de Metz, que el 612 havia estat nomenat bisbe de Metz tot i que no era sacerdot, va establir una aliança amb Clotari II de Nèustria perquè envaís el regne d’Austràsia i es fes amb el poder. A més d’això, el majordom del palau de Borgonya, Warnacari II, va posar els exèrcits burgundis al servei de Clotari II. Sense suport militar, Brunequilda va haver de fugir amb els seus besnets i va buscar l’ajuda de les tribus germàniques, però van ser capturats per un terratinent que els va lliurar a Clotari. Tant Sigebert com el seu germà Corbus van ser executats. Dels altres dos no se’n va saber més. 

Brunequilda va comparèixer a Renève, on segons la Crònica de Fredegari (títol d’una crònica franca del segle VII probablement escrita per un borgonyó) va ser trobada culpable dels assassinats de deu reis: el seu espòs Sigebert I, el seu cunyat Khilperic I, el seu segon marit Meroveu, el seu net Teodobert II i el seu fill, un incert príncep anomenat Clotari una vegada i Meroveu una altra, i el seu altre net Teodoric II amb els seus tres fills. A continuació va ser torturada durant tres dies i el 13 d’octubre del 613, abans de ser executada, va ser humiliada públicament. La van passejar nua a dalt d’un camell davant dels soldats, que se’n mofaven i la insultaven, i finalment la van lligar a la cua d’un cavall que la va arrossegar fins que va morir. Les seves restes van ser incinerades i dipositades a l’abadia de Sant Martí d’Autun, que ella mateixa havia fundat el 602. Avui reposen al Museu Rolin, a Autun. 

La tortura de Brunequilda, gravat de Philippoteaux i Girardet (segle XIX)

La derrota de Brunequilda va representar el principi del final de la dinastia merovíngia i la victòria de l’aristocràcia d’Austràsia i de Borgonya, que la va trair perquè els havia volgut cobrar impostos per fer camins i altres obres públiques, reparar fortaleses i renovar l’exèrcit, mentre que ells volien ser amos i senyors independents en els seus respectius senyorius. Fins llavors, el majordom de palau havia estat el representant del rei davant dels nobles, totalment subjecte a l’autoritat del rei, que era qui l’anomenava i el podia destituir. A partir del 613 es va convertir en el representant dels nobles davant del rei, que eren els que imposaven al rei la seva elecció. L’any 614 Clotari II va celebrar el Concili de París, en què la corona va autolimitar les seves facultats a favor de la noblesa i l’alt clergat. El 617 Clotari II va convertir el càrrec de majordom de palau en vitalici. Després de la mort del seu fill i successor, el rei Dagobert I, els majordoms de palau van acumular tot el poder. El 751, el majordom de palau Pipí el Breu, descendent de Pipí de Landen i Arnulf de Metz, va usurpar la corona a l’últim rei merovingi, Khilderic III, al qual va fer tancar en un monestir, i es va convertir en el primer rei franc de la dinastia carolíngia.

Maria Lluïsa Latorre, 5 de juny del 2023  

 

Transgressores i fascinants: Cleòpatra i Lívia

CICLE TRANSGRESSORES I FASCINANTS 

—Conferència Les AMBICIOSES, de Cleòpatra a Lívia Drusil·la. Biblioteca Francesca Bonnemaison, 12 de març de 2018

El març passat vaig tenir l’honor de participar al cicle TRANSGRESSORES I FASCINANTS, coordinat per M. Àngels Cabré, escriptora i directora de l’Observatori Cultural de Gènere. Es tractava de presentar «Dones rebels que han volgut guiar el seu destí allunyades de l’ortodòxia. Dones lliures i emancipades que conviden a trencar motlles i contagien ànsies de llibertat». I vaig fer la meva petita contribució mostrant una cara diferent de dues dones famoses però molt desconegudes, CLEÒPATRA i LÍVIA.

Formaven part del mateix cicle:

  • Les PECADORES, d’Anaïs Nin a Édith Piaf, presentades per Àngels Dalmau.
  • Les INTRÈPIDES, d’Alexandra David-Néel a Amelia Earhart, per Thais Morales. 
  • Les HETERODOXES, de Claude Cahun a Jane Bowles, per M. Àngels Cabré.
  • Les MISTERIOSES, de Lizzie Doten a Valentine Penrose, per Elisabet Riera.
  • Les AGOSARADES, de Radclyffe Hall a Patricia Highsmith, Eulàlia Lledó.
  • Les INDEPENDENTS, d’Hildegarda de Bingen a Maria Llopis, per Bel Olid.
  • Les LÈSBIQUES, de Natalie Barney a Djuna Barnes, per Isabel Franc.

Primer vaig assenyalar que la reina Cleòpatra VII i l’emperadriu Lívia Drusil·la van ser contemporànies i que, malgrat estar en bàndols enfrontats, comparteixen la imatge de dones malvades, ambicioses i intrigants. També vaig fer notar com la ciència i la filosofia han proporcionat arguments per justificar i consolidar els prejudicis imposats per la religió i l’organització social presentant la dona com un ésser dèbil i inferior a l’home i legitimant que no és apta per exercir el poder.

Bust de Cleòpatra VII, Altes Museum de Berlín 

Sobre CLEÒPATRA vaig explicar, ajudada d’imatges que rememoren l’època, part de la informació que es pot consultar a la següent entrada del meu webloc: 

http://www.lluisalatorre.com/mon-en-femeni-la-reina-cleopatra-vii/ 

A més, vaig fer cinc cèntims sobre la seva gestió econòmica. Havia heretat un país molt endeutat i, en els primers anys del seu regnat, la situació es va complicar encara més quan va haver de fer front a la fam dels anys 50 i 49: el nivell del Nil estava molt baix i hi havia poca quantitat de cereals. Cleòpatra va elaborar un edicte en virtut del qual prohibia portar cereals riu Nil amunt, cap al sud, on els preus podrien ser més alts i donar més beneficis. Els cereals havien de ser enviats a Alexandria per alimentar la gent de les ciutats sense accés al menjar. Va ser una mesura molt revolucionària per a l’època. Més endavant, quan va tornar a Egipte després de l’assassinat de Juli César, va instaurar mesures per afavorir les exportacions i va negociar tractats comercials que van omplir les arques del tresor. L’economia es va recuperar i Egipte va tornar a ser un país ric i estable. 

Bust de Lívia, Musée Saint-Raymond (Tolosa)

Pel que fa a LÍVIA DRUSIL·LA, no podia deixar de referir-me a la magnífica interpretació que va fer l’actriu Siân Phillips d’una Lívia perversa i intrigant a la sèrie Jo, Claudi. En el meu imaginari, Lívia va quedar com el prototip per excel·lència de la dona malvada, freda i calculadora. Però és un retrat molt injust amb la Lívia històrica, tot i que que resulta igualment fascinant. Per no repetir-me, part de la xerrada es pot llegir en una altra entrada del meu webloc: 

http://www.lluisalatorre.com/mon-en-femeni-livia-drusilla-emperadriu-de-roma/

A la conferència vaig remarcar que la biografia de Lívia, fins que es casa amb Octavi el 38 a.n.e., ens revela una jove d’una gran fortalesa que obeeix el que disposen els homes de la seva família: tot i que la van casar amb un home que podia ser el seu pare i amb qui va passar molts perills, el va seguir i mai no es va queixar. Després, li agradés o no, va haver d’unir-se a un home que havia estat enemic de la seva família i separar-se dels fills. Després del casament, Lívia es va mantenir en un segon pla mentre Octàvia, la germana del seu espòs, assumia el paper de primera dama. 

L’any 35 Octavi va concedir tant a Lívia com a Octàvia una sèrie de privilegis: alliberar-les de la tutela masculina i poder gestionar els seus béns, la sacrosanctitas —ofendre-les es podia penar amb la mort— i l’honor d’erigir-los estàtues. Aleshores Marc Antoni ja havia abandonat Octàvia per unir-se a Cleòpatra i Octavi volia preservar el patrimoni de la seva germana. 

Obra del pintor Stefan Bakalowicz (1857 – 1947)

Des de Roma, Octavi va construir un relat en què contraposava els valors d’Orient, que identificava amb Cleòpatra —el poder monàrquic, els excessos, la luxúria, l’ambició—, amb els valors romans —la República, la moderació, la família, la lleialtat—, que ell pretenia defensar. Però les fonts egípcies presenten Cleòpatra com una reina heroica i una gran patriota, una governant que es va preocupar per portar benestar al seu poble. Per contra, l’estiu del 29, quan Octavi va tornar a Roma victoriós després d’haver derrotat Cleòpatra i Marc Antoni, en aparença va restablir les estructures republicanes, però va mantenir el poder i l’any 27 es va convertir en l’emperador César August. En vida va fomentar el culte a l’emperador i, després de la seva mort, el Senat el va divinitzar. 

Lívia es mostrava al públic com una matrona exemplar i fidel consellera d’August, situada en un discret segon pla, però tenia accés a l’enorme xarxa d’informació que Octavi havia construït per governar l’Imperi i també rebia despatxos, informes i peticions d’instruccions dels governadors de les províncies. No ho podia fer obertament perquè una dona prenent decisions en assumptes de govern de gran complexitat, amb la mateixa dedicació que un home, hauria estat una transgressió insuportable per a l’ordre social estable. 

Després de cinquanta-dos anys de matrimoni ben avingut, l’any 14 de la n.e. August va morir. Lívia es va retirar a la seva vil·la de Prima Porta, una casa luxosa que va ser lloc de descans de la família imperial. L’any 20 hi faria col·locar una còpia de marbre d’una estàtua de bronze d’August. Tiberi es va convertir en el nou emperador, però era esquerp i tímid i no va saber manejar el Senat com ho havia fet August. Tampoc no va tenir bones relacions amb el seu nebot Germànic, casat amb Agripina, néta d’August, que gaudia de més popularitat entre la ciutadania. 

L’audiència de l’acròbata, Capri, Henryk Siemiradzki (1898)

Un dels episodis més foscos dels primers anys del mandat de Tiberi va ser la mort inesperada de Germànic l’octubre del 19, a Dafne (a prop d’Antioquia), en circumstàncies misterioses, fet que va fomentar el rumor que havia estat enverinat a instàncies de Tiberi i Lívia. La vídua de Germànic, Agripina, es va enemistar amb Tiberi. El prefecte de la guàrdia pretoriana, Luci Eli Sejà, que era el braç executor de Tiberi, va dur a terme una forta repressió contra l’entorn d’amics i partidaris d’Agripina. L’any 26 Tiberi es va establir a l’illa de Capri, des d’on va seguir organitzant les províncies, mentre que Sejà va acumular molt de poder a Roma.

L’any 29, després de la mort de Lívia, el règim de terror de Sejà i Tiberi es va desbocar. Agripina i el seu fill Neró van ser desterrats, acusats de traïció. Sejà va iniciar una sèrie de judicis amanyats contra senadors i altres membres de la classe dirigent per desfer-se de rivals i confiscar-los els béns. Més endavant ell també cauria en desgràcia. Malgrat tot, com que això no va afectar les classes populars, es pot dir que Tiberi va ser un bon administrador de l’Imperi. De tarannà auster, en lloc d’organitzar noves campanyes a l’estranger va fer ús de la diplomàcia per mantenir la pau i va fortificar les fronteres. En morir va deixar les arques del tresor amb 3.000 milions de sestercis i un imperi més fort i consolidat. 

Lívia va morir a l’edat de vuitanta-sis anys. Havia aconseguit el respecte i l’admiració en tot l’Imperi. Seria recordada com una emperadriu poderosa i virtuosa. El seu nét Claudi la va fer divinitzar l’any 42 per reforçar el seu paper d’emperador. Per últim, vull subratllar que Lívia va saber aprofitar amb molta habilitat l’oportunitat que li va brindar August d’intervenir en activitats polítiques. 

Maria Lluïsa Latorre, 15 de maig de 2018

Món en femení: Jezabel, princesa de Tir i reina d’Israel

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones poderoses que han patit el descrèdit i la calúmnia. 

El nom de Jezabel ha esdevingut sinònim de maldat, seducció, infidelitat, depravació sexual, ambició i idolatria. Sobretot en el món anglosaxó. Algunes d’aquestes connotacions negatives no s’entenen perquè, almenys a la BCI (Bíblia catalana, traducció interconfessional), els passatges de l’Antic Testament que es refereixen a Jezabel en cap moment la mostren lasciva ni infidel al marit, el rei Acab. Sí que queda com una intrigant amb pocs escrúpols a l’episodi de la vinya de Nabot, però el principal pecat que se li retreu és la idolatria: «Realment, no hi va haver mai ningú que, com Acab, es llancés a fer el mal que ofèn el Senyor. La seva dona, Jezabel, l’havia seduït. El seu comportament va ser del tot abominable: donava culte als ídols repugnants, tal com feien els amorreus que el Senyor havia expulsat de davant dels israelites.» 

Jezabel, Henry John Stock (1882)

En els últims decennis s’ha posat en dubte el caràcter històric d’algunes narracions de la Bíblia i no es consideren una font fiable, sobretot perquè van ser escrites segles després dels fets que s’hi descriuen i des d’una visió totalment monoteista. Disciplines com l’arqueologia, la semiòtica i la història comparada han aportat informació més fidedigna pel que fa a la història d’Israel. Per això, i perquè les dades sobre Jezabel són molt escasses, per apropar-nos-hi cal conèixer el context històric de Fenícia i Israel a la primera meitat del segle IX a.n.e.:

Els FENICIS eren un poble d’origen semític que vivien en una franja costanera del llevant mediterrani, limitada a l’est per la serralada del Mont Líban i sense límits gaire precisos al nord i al sud. Dels cedres dels boscos frondosos de les cadenes muntanyoses de l’est n’obtenien una fusta de molt bona qualitat, cosa que els va permetre construir els magnífics vaixells mercants que els convertirien en els millors navegants de l’antiguitat. 

Vaixell mercant fenici en un baix relleu de Sidó

Les ciutats fenícies s’ubicaven al litoral o en illes properes a la costa. Als seus ports arribaven metalls, espècies, ivori i perfums que els fenicis intercanviaven per fusta, salaó de peix, oli, vi i tint porpra per a la roba, que tenia molta demanda perquè el color roig porpra era signe de prestigi. Es pot dir que el territori era un corredor comercial entre Àfrica i Àsia. La prosperitat que se’n derivava permetia que s’organitzessin en ciutats estat independents, cadascuna amb el seu sobirà. Això sí, ben fortificades, perquè Egipte i Assíria en cobejaven el control. En destacaven Sidó, Biblos, Arados i Tir, de les quals sortien els vaixells mercants per aconseguir metalls com l’or, la plata i el coure. 

Durant el segle IX a.n.e., la pressió demogràfica i la recerca de recursos van empènyer els fenicis a fundar colònies per tota la Mediterrània. Aquesta expansió començava poc abans que el pare de Jezabel, el rei Etbaal, iniciés el seu regnat. Encara que a la Bíblia l’anomenen rei dels sidonis, Etbaal governava tota la regió de Fenícia i la ciutat de Tir n’era el centre de poder. El déu principal de Tir era Baal-Melqart i, segons l’historiador Heròdot, el temple dedicat al seu culte estava flanquejat per dues columnes d’or massís i maragdes. No se sap res de la mare de Jezabel i és té notícia d’un germà, Baal-Eser, perquè més endavant va succeir Etbaal. Per la seva condició de princesa fenícia, Jezabel es va criar rodejada de riquesa i va rebre una educació molt acurada. No hem d’oblidar que els fenicis van idear l’alfabet que després els grecs van adoptar i van difondre per tota la Mediterrània. Com és natural, se li devia inculcar el culte als déus del seu poble, Baal-Melqart i Astarte.

Regió de Canaan al segle IX a.n.e.

Pel que fa a l’ISRAEL d’abans de l’exili de Babilònia (586 a.n.e.), gràcies a la cultura material trobada als llogarrets de l’altiplà de Canaan se sap que el monoteisme no era la religió predominant o exclusiva, tal com pretenen els primers llibres de la Bíblia jueva. A Israel es practicava un henoteisme que barrejava diversos noms com el de Jahvè (YHVH) i el d’El (Déu suprem d’Ugarit), o el de Jahvè i la seva paredra Aixerà, identificada sovint amb l’Astarte fenícia o la Ixtar mesopotàmica. S’han trobat diverses tines domèstiques dels segles IX – VIII a.n.e. que contenen inscripcions que demostren la hipòtesi que Jahvè tenia per companya una deessa (Aixerà). 

Vol dir que mentre Jezabel passava la infància a Tir, a la veïna Israel no només hi havia el culte religiós a Jahvè. Aleshores hi governava el rei Omrí del qual la Bíblia diu: «Omrí va ofendre el Senyor amb el seu comportament i va ser pitjor que tots els seus predecessors. En tot va fer com Jeroboam, fill de Nebat, imitant els pecats que aquest havia fet cometre a Israel i irritant amb els seus ídols el Senyor, Déu d’Israel». De fet, a la Bíblia es recrimina tant a Jeroboam, rei d’Israel, com a Roboam, rei de Judà, i als seus successors que construïssin recintes sagrats, que eren llocs de culte pagà situats dalt d’un turó amb arbres, bosquets i pilars al voltant d’un o més altars. 

Il·lustració de l’artista Balage Balogh, que es basa en estudis arqueològics de la ciutat de Samaria al segle IX a.n.e

El rei Omrí va fer construir una nova ciutat que va anomenar Samaria i la va convertir en la capital definitiva d’Israel —abans ho havia estat Tirsà— i hi va viure els sis últims anys del seu regnat. Omrí va concertar amb el rei Etbaal el matrimoni del seu fill Acab amb Jezabel per interessos polítics i econòmics. Els fenicis necessitaven estendre les seves rutes comercials per terra, i a Israel li convenia tenir un accés a la costa per reforçar els intercanvis comercials amb les ciutats de Canaan. Políticament, aquesta aliança els reforçava contra les incursions constants dels arameus.

Acab va continuar la construcció de la nova capital, Samaria, la va fortificar amb una muralla més gran i en va ampliar el palau, que segons la Bíblia va decorar amb ivori: «La resta de la història d’Acab, tot el que va fer, el palau d’ivori que va construir i totes les ciutats que va fortificar, tot consta en la Crònica dels reis d’Israel.» També va fer construir un palau a Jizreel, al nord de Samaria. Amb Jezabel van tenir tres fills, Ahazià, Jehoram i Atalia, que anys després es casaria amb Joram, rei de Judà. 

Si fem cas de la Bíblia, mentre Acab es dedicava a governar o estava immers en campanyes militars, Jezabel feia perseguir els profetes de Jahvè i imposava el culte als déus Baal i Astarte. Però això no concorda amb els costums dels fenicis. Al contrari del monoteisme que defensaven els profetes Elies i Eliseu, la religió fenícia no era exclusivista, cada ciutat estat tenia el seu déu principal —a Sidó la deessa principal era Astarte i a Tir el déu principal era Baal-Melqart— i a les colònies que fundaven, els déus fenicis se sincretitzaven amb els déus locals. Però als redactors de la Bíblia els va interessar fer quedar Jezabel com la principal impulsora del paganisme, malgrat que ja formava part de la religió popular hebrea: «Acab, fill d’Omrí, començà a ser rei d’Israel l’any trenta-vuit del regnat d’Asà, rei de Judà. Va regnar vint-i-dos anys a Samaria [del 874 al 853 a.n.e.]. Amb el seu comportament va ofendre el Senyor, més que tots els seus predecessors. No en tingué prou d’imitar els pecats de Jeroboam, fill de Nebat, sinó que, a més, es va casar amb Jezabel, filla d’Etbaal, rei dels sidonis. Acab donava culte a Baal i l’adorava; li va erigir un altar en un temple a Samaria. Acab va fer també el bosquet sagrat.» 

En l’episodi de la vinya de Nabot, Acab vol comprar-li la vinya que té al costat del palau de Jizreel, Nabot s’hi nega i Jezabel intriga perquè dos falsos testimonis l’acusin de blasfemar. Nabot acaba apedregat i Acab es queda la vinya. Que fos escrit amb molta posterioritat li treu veracitat. En realitat sembla el pretext perquè el profeta Elies comuniqués a Acab que havia ofès el Senyor i que escombraria la seva descendència. Jahvè també va deixar per a Jezabel el següent missatge: «Els gossos devoraran Jezabel al peu de la muralla de Jizreel». 

Acab va morir en un enfrontament amb els arameus per recuperar la ciutat de Ramot-Galaad, en què s’havia aliat amb Josafat, rei de Judà. El van enterrar a Samaria i el va succeir el seu fill Ahazià. Jezabel es va convertir en la reina mare. A la Bíblia es fa referència a una gran quantitat de fills d’Acab que no eren de Jezabel, si fos cert voldria dir que va tenir unes quantes concubines.

Per als que no coneguin el relat bíblic sobre el final de Jezabel i el llinatge d’Acab en faré un resum. Ahazià va morir després de dos anys de regnat i el va succeir el seu germà Jehoram. Onze anys després a Judà es va proclamar rei Ahazià, fill de Joram i Atalia, i per tant nét d’Acab i Jezabel. Jehoram d’Israel es va aliar amb el seu nebot Ahazià de Judà per combatre els arameus a Ramot-Galaad. Jehoram va ser ferit a la batalla i es va retirar a Jizreel per recuperar-se. Mentrestant, el profeta Eliseu, successor d’Elies, va proclamar rei d’Israel el general Jehú perquè exterminés el llinatge d’Acab. Des de Ramot-Galaad Jehú es va dirigir amb la seva tropa a Jizreel. Ahazià havia anat a visitar el seu oncle i tots dos van baixar a rebre Jehú. Jehoram va preguntar a Jehú: «Véns en so de pau, Jehú?». Jehú va contestar: «¿Com vols que hi hagi pau mentre mantens les prostitucions idolàtriques de la teva mare Jezabel i totes les seves bruixeries?». Tot seguit Jehú va ferir de mort Jehoram. Ahazià va aconseguir fugir però el van perseguir i més tard va morir a Meguidó. Quan Jehú va traspassar la porta del recinte reial Jezabel era a la finestra i Jehú va ordenar que la tiressin daltabaix. Després Jehú va fer exterminar tots els fills d’Acab, els seus familiars, dignataris i sacerdots. Jehú també va fer assassinar els prínceps de Judà parents d’Ahazià, els profetes de Baal i els seus adoradors. Ara bé, malgrat aquesta carnisseria, a la mateixa Bíblia es denuncia que els cultes pagans van continuar: «Jehú va extirpar d’Israel el culte a Baal, però no es va apartar dels pecats que Jeroboam, fill de Nebat, havia fet cometre a Israel.» 

Es té confirmació històrica de l’existència del rei Omrí per l’estela de Meixà (c. 850 a.n.e.), descoberta a Tel Diban, que testimonia que els moabites havien estat sotmesos al rei d’Israel, Omrí, i que el rei Meixà de Moab es va revoltar contra el fill. A l’estela de Kurkh (a la foto) el rei assiri Salmanassar III va fer registrar la derrota que, segons ell, va infligir el 853 a.n.e. a una coalició de reis, entre els quals s’esmenta el rei Acab i els soldats i carros que hi va portar. A l’obelisc negre de Salmanassar III, del 827 a.n.e., hi apareix una figura postrada a terra davant del rei d’Assíria amb la inscripció: «Tribut de Jehú, fill d’Omrí [en el sentit de successor d’Omrí]. En vaig rebre plata, or, un bol d’or, una àmfora d’or, copes d’or, estany, un ceptre real…»

El 2007, l’erudit Marjo Korpel va concloure que un segell datat al segle IX a.n.e., amb la inscripció JZBL en hebreu, pertanyia a Jezabel. És una descoberta important perquè indica que firmava documents oficialment com a reina i que podia despatxar algunes qüestions de govern amb independència del seu espòs: 

Se sap que Acab no va ser un rei dèbil dominat per la seva esposa, tal com alguns autors pretenen. Ben al contrari, va ser un governant hàbil i un líder militar que va mantenir a ratlla els moabites i arameus i va preservar la pau amb Judà i Fenícia. I encara que els registres bíblics no ho reflecteixen, el regnat d’Acab i el del pare es consideren dels més pròspers d’Israel. En canvi, durant el mandat de Jehú els arameus li van arravatar els territoris de Transjordània. Tret de l’acusació no fonamentada de Jehú sobre «les prostitucions idolàtriques i bruixeries», res no indica que la reina Jezabel fos una dona lasciva, ni perversa. Pel que fa a la idolatria, va existir a Israel abans i després de Jezabel i seria absurd culpar-la de venerar els déus del seu poble. En definitiva, Acab va trobar en Jezabel una esposa culta, intel·ligent, de gustos refinats i, sobretot, fidel, que va contribuir activament en la prosperitat d’Israel. 

Maria Lluïsa Latorre, 18 de juny de 2017

Món en femení: Lívia, emperadriu de Roma

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones poderoses que han patit el descrèdit i la calúmnia. 

L’emperadriu Lívia i la reina Cleòpatra VII van ser contemporànies i, malgrat estar en bàndols enfrontats, comparteixen la imatge de dones malèvoles, ambicioses i autoritàries. Diria que som moltes les persones que encara recordem la magnífica interpretació que va fer l’actriu Siân Phillips d’una Lívia perversa i intrigant a la sèrie Jo, Claudi. En el meu imaginari, Lívia va quedar com el prototip per excel·lència de la dona malvada, freda i calculadora. Però és un retrat molt injust amb la Lívia històrica. 

Estàtua sedent de Lívia, exposada al Museo Arqueológico Nacional (Madrid) 

Lívia Drusil·la va néixer el 30 de gener del 59 o 58 a.n.e. (abans de la nostra era). La mare es deia Aufídia i era filla del magistrat Marc Aufidi Lurcó, i el pare es deia Marc Livi Drus Claudià, un membre de la gens Clàudia, una de les principals famílies patrícies de Roma. L’any 43 o 42, quan Lívia tenia entre quinze i disset anys, el pare la va casar amb un cosí de la mateixa gens Clàudia, Tiberi Claudi Neró, de quaranta-tres anys. Tant el pare com l’espòs de Lívia eren contraris a Juli César, que havia estat assassinat el març del 44. Marc Antoni i Octavi van unir les seves forces per perseguir els adversaris de Cèsar i l’octubre del 42 els van derrotar a la batalla de Filipos. El pare de Lívia, que havia lluitat en el bàndol perdedor, es va suïcidar. Poc després, el novembre, va néixer Tiberi, el primer fill de Lívia.

L’any 41, Fúlvia i Luci Antoni, esposa i germà de Marc Antoni, es van enfrontar a Octavi. Tiberi Claudi Neró va prendre partit per Marc Antoni i va deixar Roma amb Lívia i el seu fill per dirigir-se a Perusa. La ciutat va ser assetjada pels exèrcits d’Octavi i, quan va caure, en van haver de fugir. Van passar per moltes penalitats i perills, en un èxode que finalment els va portar a refugiar-se a Esparta. Quan un any després Octavi i Marc Antoni es van reconciliar, l’espòs de Lívia es va beneficiar d’una amnistia general que va permetre que tots tres tornessin a Roma. 

La tardor del 39, quan Lívia devia tenir dinou anys i estava embarassada del segon fill, va ser presentada a Octavi, de vint-i-cinc anys. De manera inesperada, Octavi va decidir que Lívia havia de ser la seva esposa i es va divorciar d’Escribònia el mateix dia que va néixer la seva filla Júlia. També va obligar Tiberi Claudi Neró a divorciar-se de Lívia, que en un principi no hi va estar massa d’acord, però la van convèncer. S’ha dit que l’interès d’Octavi era unir-se a la potent família Clàudia, però no hi ha cap explicació satisfactòria dels beneficis que aquest casament li aportaria, per això es tendeix a pensar que va ser per amor. L’enllaç es va celebrar el 17 de gener del 38, tres dies després de parir el segon fill, Claudi Drus, però algunes fonts diuen que encara estava embarassada. En tot cas, el petit va ser portat a la casa del pare perquè Tiberi Claudi Neró havia pactat amb Octavi que criaria i educaria els seus fills. Quan l’any 33 va morir, Tiberi i Drus van anar a viure amb Lívia i Octavi.

Quan es diu de Lívia que després del matrimoni amb Octavi «va representar de manera exemplar les virtuts de la matrona romana: castedat, obediència, pietat, lleialtat, modèstia…», com si fos una mera imatge pública, es deixa de banda que ja les havia portat a la pràctica. Tot i que la van casar amb un home que podia ser el seu pare i amb qui va passar molts perills, el va seguir i mai no es va queixar. Després, li agradés o no, va haver d’unir-se a un home que havia estat enemic de la seva família i separar-se dels fills. Fet i fet, la biografia de Lívia ens revela una jove d’una gran fortalesa que obeeix el que disposen els homes de la seva família. 

Pintura mural de la vil·la de Lívia a Primaporta, una casa luxosa propietat de Lívia que va ser lloc de descans de la família imperial. 

Després del casament, Lívia es va mantenir en un segon pla mentre Octàvia, la seva cunyada, assumia el paper de primera dama. L’any 35 Octavi va concedir tant a Lívia com a Octàvia una sèrie de privilegis: alliberar-les de la tutela masculina i poder gestionar els seus béns, la sacrosanctitas —ofendre-les es podia penar amb la mort— i l’honor d’erigir-los estàtues. Octàvia tenia dues filles del seu primer matrimoni i un fill, Marcel, que va néixer el 42. De la unió amb Marc Antoni van néixer Antònia Major i Antònia Menor (esposa de Drus i mare de l’emperador Claudi). L’any 29 va acollir els tres fills de Cleòpatra i Marc Antoni i un fill de Marc Antoni amb Fúlvia, Jul Antoni. Amb tota aquesta prole va anar a viure amb el seu germà Octavi i també es va ocupar de la seva filla, Júlia. I sota el mateix sostre ja vivien Tiberi i Drus, els fills de Lívia. 

L’agost del 29, Octavi va celebrar a Roma la victòria contra Cleòpatra i Marc Antoni. Hi van desfilar els tres fills de la parella, Alexandre Heli, Cleòpatra Selene i Ptolomeu Filadelf. Octavi havia posat fi a un segle de guerres civils i va encetar un nou ordre, una època de pau i prosperitat, la pax romana, que va gestionar amb molta cautela i habilitat. En aparença va restablir les estructures republicanes, però va mantenir el poder i l’any 27 el Senat li va atorgar el títol d’August. Es va convertir en l’emperador César August i Lívia en la seva consellera, si bé de portes a enfora no va ultrapassar l’espai domèstic i privat. 

Un passatge de Sèneca descriu que August va descobrir que Cneu Corneli Cinna havia participat en una conspiració contra ell i es debatia entre castigar-lo, perquè «faria morir un home jove de bona casa i nebot del gran Pompeu», o no, «deixaré que el meu assassí es passegi al seu aire?». En veure’l tan atribolat Lívia li va dir: «Rebràs consell de les dones? Fes el que fan els metges quan els remeis acostumats no fan efecte: fan servir els contraris. Per mitjà de la severitat no has tret cap profit fins ara: a Salvidiè va seguir Lèpid; a Lèpid, Murena […]. Comença a experimentar com et serviran la dolçor i la clemència. Cinna ha confessat: perdona’l; ja no podrà perjudicar-te més i la teva glòria en traurà profit». 

Virgili llegeix l’Eneida a Lívia, Octàvia i August, Jean Auguste Dominique Ingres (c. 1812), Musée des Augustins (Toulouse). L’escena mostra com Octàvia cau desmaiada a la falda d’August quan Virgili esmenta el seu fill Marcel, mort als dinou anys. Mentrestant, Lívia es manté impertorbable. 

August pensava en el seu nebot Marcel com el seu successor i el va casar amb la seva filla Júlia l’any 25. Però Marcel va morir el 23, presumiblement a causa d’una malaltia infecciosa. Segons Dió Cassi va córrer el rumor que Lívia l’havia fet enverinar. Octàvia es va retirar de la vida pública fins que va morir, l’any 11 a.n.e.

Lívia i August no van tenir descendència. Pel que fa als fills de Lívia, tant Tiberi com Drus van ser grans generals romans i estaven altament capacitats per succeir August si es donava el cas. Però els néts d’August, Gai i Luci, fills de Júlia i Agripa, i que August havia adoptat com a fills, els precedien en la línia successòria. Luci va morir l’any 2 de la nostra era a Massàlia (Marsella). Gai va morir dos anys després a l’antiga ciutat de Lícia, ubicada al sud d’Anatòlia. Tàcit n’escriu que «els va arravatar una mort fatalment prematura o potser una maniobra de Lívia», una acusació sense fonaments. I encara té menys fonament que, molt abans, tingués res a veure amb la mort del seu fill Drus, amb vint-i-nou anys, el 14 de setembre de l’any 9 a.n.e. Drus dirigia una campanya a Germània quan el seu cavall va relliscar i en caure li va esclafar la cama. Un mes després moria de gangrena en braços del seu germà Tiberi. La seva mort va commocionar tota la família.

Lívia va exercir de primera dama amb molt d’encert. Com que controlava el seu vast patrimoni, amb moltes propietats agrícoles, el va saber incrementar i va dedicar part dels seus diners a la construcció i restauració d’edificis i a fer moltes obres caritatives. Després de cinquanta-dos anys de matrimoni ben avingut, l’any 14 de la nostra era, August va morir i Lívia va rebre el nom de Júlia Augusta. Els enfrontaments amb el seu fill Tiberi, successor d’August, no van trigar a aparèixer. La historiografia en culpa Lívia per voler actuar com a coregent. Més aviat a Tiberi l’exasperaven el prestigi i capacitat d’influència de la seva mare. Irònicament, se suposa que Lívia va cometre els crims que se li atribueixen per convertir el seu fill Tiberi en emperador.

Entre les morts que se li imputen hi ha la de Marcel, nebot i gendre d’August; les de Gai, Luci i Pòstum, néts d’August; la de Germànic, nét de Lívia; i la del mateix August. També se la culpa de la caiguda en desgràcia de Júlia, desterrada pels seus excessos sexuals, tot i que alguns autors sostenen que va tenir més a veure amb una conspiració política contra el mateix August. Però aquests delictes només es basen en especulacions i rumors, no hi ha proves per donar-los crèdit. Els cronistes romans feien servir expressions com «és probable», «s’ha especulat», «d’acord amb els rumors», però enlloc es diu que algun rumor sigui cert. En canvi, sí que se sap que Lívia mai no va perdre la confiança d’August.

Lívia, interpretada per l’actriu Siân Phillips a la sèrie Jo, Claudi

A la sèrie Jo, Claudi se’ns presenta un August bonàs i innocent, que es deixa enganyar fàcilment per les intrigues de Lívia, però no es correspon amb el real. August va ser un home molt hàbil i calculador, que sabia aprofitar les bones oportunitats i, si calia, podia ser cruel i despietat. 

L’any 29 Lívia va morir a l’edat de vuitanta-sis anys. Seria recordada com una emperadriu poderosa i virtuosa, i venerada per moltes generacions.

Maria Lluïsa Latorre, article publicat a la revista electrònica Vèrtex el març del 2013. Completat i revisat el 13 de maig de 2017

Món en femení: la reina Cleòpatra VII

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones poderoses que han patit el descrèdit i la calúmnia. 

Cleòpatra VII, l’última reina d’Egipte, és una de les figures més famoses de la història, però al llarg dels segles se n’ha transmès una imatge molt allunyada de la realitat, fins al punt que es diu que és el personatge històric més adulterat de l’antiguitat. 

Bust de Cleòpatra, Altes Museum de Berlín 

Pel seu origen macedoni, Cleòpatra segurament era rossa i de pell clara. Cuidava molt la imatge externa amb vestits distingits, que lluïa amb la dignitat d’una reina oriental i ptolemaica, adorns, maquillatge i fragàncies, però es diu que el seu atractiu principal irradiava del seu discurs intel·ligent, la seva veu encisadora i un gran sentit de l’humor.

L’any 331 a.n.e.¹ Alexandre el Gran va fundar Alexandria, va dominar Egipte i després de la seva mort un dels seus generals, Ptolomeu, va iniciar la dinastia que governava el país quan l’any 69 a.n.e. va néixer Cleòpatra. Aleshores la dinastia ptolemaica estava en decadència i Egipte s’havia convertit en un estat titella de Roma. L’any 58 la germana gran de Cleòpatra, Berenice, va liderar una revolta contra el pare, Ptolomeu XII Auletes, que va viatjar a Roma per buscar ajuda. L’exèrcit romà el va restituir al tron el 55 a canvi de molts diners. Tan aviat com va tornar, Ptolomeu XII va fer executar la seva filla Berenice IV, de només vint-i-un anys. Així doncs, de molt joveneta Cleòpatra ja va saber què eren les fosques intrigues per aconseguir regnar. També va ser conscient de les quantitats ingents que el seu pare havia de pagar a Roma per mantenir el poder, cosa que comportava gravar els ciutadans amb impostos desorbitats. 

Pel que fa a Alexandria, era una ciutat culta i cosmopolita en què convivien egipcis, grecs, jueus i siris. El seu far majestuós, els edificis de marbre blanc a la gran avinguda anomenada Via Canòpica, la famosa biblioteca, els temples sumptuosos i els jardins de somni en feien una ciutat resplendent.  

El poeta favorit, Lawrence Alma-Tadema (1888)

Cleòpatra va rebre una educació per esdevenir reina, dominava diversos idiomes i va ser la primera dels ptolomeus que es va preocupar d’aprendre la llengua egípcia. Com que els ptolomeus havien adoptat el costum dels faraons de l’Imperi Nou de casar-se entre germans, quan el 51 Cleòpatra va accedir al poder, a divuit anys, junt amb el seu germà Ptolomeu XIII, de deu anys, van contraure matrimoni. Havien heretat un país molt endeutat amb Roma. Al principi ella va governar en solitari, però l’any 48 es va veure obligada a exiliar-se per les intrigues dels consellers del seu germà. 

L’octubre del mateix any Juli Cèsar, de cinquanta-dos anys, va visitar Alexandria. Encara mantenia un cos atlètic i era un gran seductor i faldiller. També era un home casat, però amb la seva tercera i última esposa, Calpúrnia, no tenien fills. Júlia, l’única filla de Juli César, fruit del seu primer matrimoni, havia mort el 54. Cleòpatra, que tenia vint-i-un anys, va aconseguir reunir-s’hi en secret i va començar el seu idil·li. Tots dos eren cultes i intel·ligents i van veure que compartien interessos. La coneguda anècdota en què un criat de confiança la va portar davant Juli Cèsar embolicada en una catifa és acceptada com a certa per la majoria d’historiadors. Juli Cèsar va intentar reconciliar els dos germans, però no se’n va sortir. El bàndol de Ptolomeu XIII es va enfrontar a Juli Cèsar, que es va posar al costat de Cleòpatra en la guerra fratricida que acabaria amb Ptolomeu XIII afogat al Nil, en un combat naval, el març del 47. La germana menor de Cleòpatra, Arsínoe, que s’havia aliat amb el germà, va ser feta presonera i portada a Roma. 

Després de recuperar el tron, Cleòpatra va recórrer Egipte amb Juli Cèsar, que va quedar tan fascinat del país com de la reina. Però les obligacions havien fet que Juli Cèsar ja no estigués a Egipte quan l’estiu del 47 Cleòpatra va parir el seu fill, Ptolomeu Cesarió. Mentrestant, per ordre de Cèsar, Cleòpatra s’havia casat amb el germà més petit, d’onze anys, Ptolomeu XIV.

Relleu de la reina Cleòpatra VII i el seu fill Ptolomeu Cesarió al Temple d’Hathor, a Denderah 

La tardor del 46, Juli Cèsar havia acabat la campanya a l’Àfrica i va demanar a Cleòpatra que anés a Roma amb Cesarió. Els va hostatjar a la vil·la que tenia als afores de la ciutat. Calpúrnia ho va acceptar amb resignació. Però el març del 44 Juli César va ser assassinat. En el seu testament personal va nomenar hereu el fill d’una neboda, Octavi. Desolada, Cleòpatra va tornar a Egipte amb Cesarió, on va seguir governant sense cap ingerència de Roma. Pocs mesos després moria el seu germà i coregent Ptolomeu XIV. L’historiador jueu Flavi Josep (37 − 101 n.e.) va atribuir aquesta mort a Cleòpatra, la culpava d’haver-lo fet enverinar, i si bé probablement va ser així, també cal tenir present que Flavi Josep sentia una gran animadversió per la reina egípcia. 

Marc Antoni i Octavi van perseguir els adversaris de Cèsar. L’octubre del 42 les seves forces van derrotar les de Brutus i Cassi a la batalla de Filipos i es van repartir l’Imperi. Marc Antoni es va quedar amb les províncies d’Orient i l’any 41 va convocar Cleòpatra a la ciutat de Tars per motius polítics. Després de fer-se esperar un temps, la reina s’hi va presentar amb una luxosa embarcació, vestida d’Afrodita i li va oferir un magnífic banquet. Marc Antoni, de quaranta-dos anys, va quedar enlluernat. L’atracció va ser mútua i junts van viatjar cap a Alexandria. Faig un parèntesi per parlar d’Arsínoe, la germana de Cleòpatra, que havia estat perdonada per Juli Cèsar i vivia exiliada a Efes. Sembla que encara aspirava a destronar Cleòpatra per esdevenir reina d’Egipte i, segons cronistes com Apià, Dió Cassi i Flavi Josep, Marc Antoni la va fer assassinar per provar la seva lleialtat a Cleòpatra. 

El març del 40 Antoni va haver d’anar a Tir perquè els parts havien envaït les seves províncies d’Orient. D’allà va tornar a Roma perquè els seus partidaris havien provocat un enfrontament amb Octavi. Finalment es van reconciliar i per segellar la pau, Antoni, que havia enviudat recentment de Fúlvia, es va casar amb Octàvia, la germana d’Octavi. A finals de l’any 40, a Alexandria van néixer els fills bessons de Cleòpatra i Antoni, Alexandre Heli i Cleòpatra Selene. 

L’any 37, Antoni volia emprendre una campanya contra els parts, però necessitava la riquesa egípcia i la ciutat d’Alexandria com a centre d’operacions. Va deixar Octàvia, que estava embarassada de la segona filla, i va demanar a Cleòpatra que es reunís amb ell a Antioquia. La reina li va concedir l’ajuda que sol·licitava, però a canvi d’un seguit de condicions, que serien recollides a les Donacions d’Alexandria, que incloïen reconèixer Cesarió com el fill de Juli César, acceptar la paternitat dels bessons i casar-se amb ella, però també restituir a Egipte territoris a l’Àfrica i l’Orient que n’havien format part. Antoni hi va accedir i es van casar a Antioquia. Però la campanya contra els parts, entre el 36 i el 34, va fracassar. Els cronistes romans en van culpar l’influx de Cleòpatra. Entremig va néixer el seu tercer fill, Ptolomeu Filadelf. 

Relleu a l’interior del temple d’Hathor, a Denderah, de construcció ptolemaica

L’any 34, però, la campanya d’Antoni contra Armènia sí que va ser un èxit, i en va obtenir un tresor immens que va oferir a Cleòpatra a Alexandria, on va celebrar la victòria i va fer públiques les Donacions d’Alexandria. Octavi, que era un mestre de la propaganda, ho va presentar tot com una gravíssima ofensa a Roma.

Antoni va fer la petició formal de divorci d’Octàvia l’any 33. Octavi va llençar una campanya molt dura contra Cleòpatra, a qui va acusar de bruixa perillosa, pervertida i promíscua. El 32 va convèncer el Senat per declarar la guerra a Cleòpatra. Finalment, el conflicte és va decidir a la batalla naval d’Àccium, el setembre del 31. Derrotats, Antoni i Cleòpatra van tornar a Egipte. El juliol de l’any 30 Octavi va envair Alexandria, Antoni no hi va poder fer front i es va suïcidar. Segons la llegenda, el 12 d’agost Cleòpatra es va fer mossegar per una cobra egípcia, un símbol faraònic, i va morir assistida per les seves donzelles. Octavi va respectar el desig de Cleòpatra que l’enterressin amb Antoni, però va fer executar Cesarió i el fill gran d’Antoni i Fúlvia, Marc Antoni Antil, tots dos de disset anys. 

Els cronistes romans van qualificar Cleòpatra d’astuta, ambiciosa, manipuladora, perversa, seductora, meretriu i cortesana. Els historiadors del segle XIX van reproduir els mateixos prejudicis. Però la imatge de lascívia i sensualitat que sempre ha acompanyat Cleòpatra es va desdibuixant, tot sembla indicar que només va mantenir relacions íntimes amb Juli Cèsar i Marc Antoni. A les princeses ptolemaiques se’ls inculcava la virginitat per mantenir el llinatge pur, només es podien unir a homes de la reialesa, per això les casaven amb els germans. En tot cas, la unió de Cleòpatra amb els dos homes més poderosos de Roma va respondre a raons polítiques i estratègiques, encaminades a preservar la independència d’Egipte. 

Bust que s’havia atribuït a Cleòpatra VII. Exposat al British museum, actualment es creu que podria ser d’una dona que volia imitar la reina, o d’una persona del seu seguici.

A Egipte, durant segles, Cleòpatra VII va ser venerada com una reina heroica i una gran patriota. Estudis més recents l’han descobert com una reina molt capacitada i treballadora, que va reconstruir el país i que va mantenir Roma allunyada d’Egipte durant més de vint anys. Després d’ella, Egipte va perdre la independència i es va convertir en una província més de l’Imperi romà.

Maria Lluïsa Latorre, publicat a la revista electrònica Vèrtex el març del 2013. Revisat i completat el 6 de maig de 2017

¹ L’abreviatura a.n.e. significa abans de la nostra era i l’abreviatura n.e. de la nostra era.  

Món en femení: Hatxepsut, la reina faraó

Es pot dir que les dones més maltractades per la historiografia són les que han exercit el poder. Només cal aprofundir una mica en les seves biografies per adonar-se que se les jutja amb molt més rigor que els homes i que se les qualifica d’ambicioses, autoritàries, despietades i intrigants amb molta facilitat. He anomenat MÓN EN FEMENÍ aquesta sèrie que començo amb la reina faraó Hatxepsut (c. 1508 − c. 1458 a.n.e.¹ segons la cronologia de l’egiptòleg Jürgen von Beckerath). 

Estàtua de Hatxepsut que es va trobar mutilada en una fosa a Deir el-Bahari. Exposada al Metropolitan Museum of Art (Nova York) 

Quan HATXEPSUT va ocupar el tron d’Egipte, de seguida es va revelar com una reina hàbil i intel·ligent, es va convertir en cinquè faraó de la dinastia XVIII i el seu regnat de vint-i-dos anys va ser brillant. A finals del segle XIX, els arqueòlegs van descobrir que el nom i la imatge de Hatxepsut havien estat esborrats en molts dels seus monuments. La interpretació que en van fer, i que va dominar fins a finals del segle XX, va ser que havia estat una venjança del seu successor, Tuthmosis III, per haver-li usurpat el tron. L’egiptòleg William C. Hayes (1903 − 1963) s’hi referia amb paraules com «aquesta dona astuta, ambiciosa i sense escrúpols». Tot i que les evidències han anat desmentint la visió de Hatxepsut com una usurpadora, encara avui dia se la presenta com una madrastra malvada. 

Relleu de la reina faraó Hatxepsut esborrat amb un cisell a la Capella Roja de Karnak 

El primer faraó de la dinastia XVIII, Amosis I, es va casar amb la seva germana, la reina Amosis-Nefertari, per mantenir «la puresa de la seva sang divina». Seguint la mateixa política d’estat, el seu fill i successor, Amenofis I, es va casar amb la seva germana Amosis-Meritamon. Amenofis I va regnar del c. 1525 al c. 1504, però no va tenir cap fill que el sobrevisqués i va escollir com a successor Tuthmosis I, un alt comandament militar del qual no es coneix qui era el pare ni la relació amb la família real. Se’n sap que la mare es deia Senseneb i que aleshores estava casat amb la princesa Amosis, que era de la família real però tampoc no se’n coneix la filiació. 

Dels quatre fills que van tenir només Hatxepsut va arribar a l’edat adulta. Com que la reina Amosis era l’esposa principal del faraó Tuthmosis I, si Hatxepsut hagués estat un nen hauria heretat el tron, però va recaure en el fill de Mutnofret, una esposa secundària de Tuthmosis I. Seguint la tradició egípcia, Hatxepsut es va casar amb el seu germanastre i hereu al tron, Tuthmosis II, i van tenir una filla, Neferure. Es creu que Hatxepsut tenia uns quinze anys i que Tuthmosis II en tenia dotze quan el seu pare va morir, el regnat de Tuthmosis I havia durat uns tretze anys. 

No hi ha acord entre els historiadors sobre el temps que va governar Tuthmosis II, uns parlen de tretze anys i altres només de quatre. Tampoc no se sap quan va néixer Neferure, ni el fill que Tuthmosis II va tenir amb una esposa secundària de nom Isis, que seria el futur faraó Tuthmosis III. Només s’ha pogut establir que el 1479 a.n.e. Tuthmosis II va morir i, com que l’hereu era menor d’edat, es va instituir una coregència amb Hatxepsut, que a més de ser la reina viuda tenia el prestigiós títol d’Esposa del déu. 

Al capdavant del govern, la reina Hatxepsut es va saber rodejar de funcionaris molt competents. El djati real, el ministre més poderós i influent, era Senenmut, que havia estat tutor de la princesa Neferure i tenia la confiança de la reina. Mentrestant, Tuthmosis III rebia la formació pròpia d’un príncep hereu. L’educaven els millors mestres del país en disciplines com la religió, l’astronomia, les matemàtiques i la medicina, i l’instruïen en les arts militars. 

Representació de Hatxepsut en pedra calcària pintada procedent del temple Djeser-Djeseru. Exposada al Museu del Caire 

No se sap en quin moment exacte de la coregència Hatxepsut es va proclamar reina faraó, però a partir del setè any de regnat va adoptar, entre altres, el nom de Maatkare Hatxepsut i els artistes la representaven amb la barba postissa de faraó i els altres atributs reals, les corones, els ceptres i la cobra al front. Durant el seu mandat va promoure l’edificació, ampliació i restauració de temples i santuaris per tot el país, i la construcció de grans escultures i obeliscs —a Karnak en sobreviu un de 30 metres i 323 tones de pes—. La gran activitat constructiva de Hatxepsut va culminar al temple que es va fer construir a Deir el-Bahari, Djeser-Djeseru, que està parcialment excavat a la roca. Les terrasses i columnes semblen emergir de la muntanya que hi ha al darrere en forma de piràmide, El-Qurn, de manera que en resulta un conjunt d’una bellesa esplendorosa. En va ser l’artífex i en va supervisar les obres el djati real Senenmut. 

Temple Djeser-Djeseru (el més Sublim dels sublims) a Deir el-Bahari

Que a partir d’un moment donat Hatxepsut es fes representar com un faraó masculí va desconcertar els primers egiptòlegs, que ho van qualificar com un acte d’engany vergonyós. Però la intenció de Hatxepsut no era fer-se passar per un home, tothom a Egipte sabia que era una dona, sinó expressar la seva autoritat de governant per mitjà d’una figura que simbolitzava el poder. A més, hi havia precedents, la reina Khentkaus I de la dinastia IV apareix representada a la seva tomba amb la barba i les insígnies reals d’un faraó. Hatxepsut sabia prou bé que, en alguns aspectes, no es podria equiparar a un home. Per exemple no se li hauria acceptat que col·leccionés esposos menors i favorits com feien els faraons homes. Tot i així, s’ha especulat molt sobre si Senenmut va ser el seu amant. Tot fa pensar que es devien tenir molt d’afecte, però, al meu entendre, si a més a més van tenir una relació amorosa pertany a l’esfera de la seva intimitat. 

El regnat de Hatxepsut va ser llarg i pròsper. Gràcies als monuments, textos i escenes que se n’han conservat tenim notícia d’una campanya militar dirigida per Maatkare Hatxepsut per combatre els atacs del país veí, Núbia. De grans expedicions comercials que van proporcionar a Egipte matèries primeres i productes exòtics, com la que es va fer a la llegendària terra de Punt. Del seu interès en el camp de la salut, com testimonien al temple de Ptah, a Karnak, uns instruments per moldre les herbes i unes altres per fer cirurgia dibuixats al costat de les figures del mateix déu Ptah, a qui s’atribuïa poder guaridor, del gran savi i metge Imhotep i de la deessa Hathor, segellats amb el cartutx de Hatxepsut. Les moltes representacions conjuntes de Hatshepsut i Tuthmosis III ens diuen que participaven junts en molts actes d’estat. Cada any acudien a Tebas per celebrar el Festival Opet en honor a Amon. 

HATHOR era la deessa del cel, l’amor, l’alegria, la música i la dansa, a més de la deessa protectora de la maternitat i dels nens. 

Tot i que el jove Tuthmosis III havia arribat a l’edat de reclamar el tron, no sembla que aquesta qüestió el preocupés, formava part de l’exèrcit i li agradava la vida militar. De seguida hi va destacar, va anar escalant posicions i posteriorment es convertiria en un dels majors herois militars de la història d’Egipte. Si Tuthmosis III hagués estat tan impacient per governar, en lloc d’acumular tant d’odi contra la seva tia perquè el mantenia apartat del poder, li hauria estat ben fàcil guanyar-se la confiança de l’exèrcit i dirigir-lo contra Hatxepsut per enderrocar-la. Podem suposar que si no ho va fer és perquè estava d’acord amb la política i els plans de la seva tia. De la mateixa manera, Hatxepsut no devia recelar del nebot, ni el devia veure com un opositor, en cas contrari no li hauria permès progressar a l’exèrcit. I no ens hauria de sorprendre que Tuthmosis III preferís participar en expedicions i viatjar amb l’exèrcit en lloc d’atendre els assumptes d’estat.

Pel que fa a Neferure, l’única filla de Hatxepsut i germanastra de Tuthmosis III, havia heretat de la mare el càrrec d’Esposa del déu i Senyora de les Dues Terres i l’acompanyava en moltes cerimònies. S’havia de convertir en l’esposa principal de Tuthmosis III, però va morir jove, entre els anys onzè i setzè del regnat de Hatxepsut, i no se sap si es van arribar a casar. El que sí podem endevinar és que aquesta pèrdua va trencar el cor de Hatxepsut, i m’atreveixo a dir que també va ser molt dolorosa per a Tuthmosis III, que havia crescut amb la seva mitja germana i futura esposa. 

Tuthmosis III i Hatxepsut representats a la Capella Roja de Karnak 

La reina faraó va desaparèixer de l’escena cap al vint-i-dosè any del seu regnat, feia dos anys que Senenmut havia mort, però no s’ha trobat cap escrit que digui si Hatxepsut es va retirar per l’edat, per malaltia o si va morir. Tuthmosis III tenia poc més de vint-i-cinc anys quan es va convertir en faraó i va heretar un país pròsper i ben governat, cosa que li va permetre regnar durant uns trenta-tres anys més i forjar un gran imperi. 

Al principi del seu mandat no sols no va fer res contra la memòria de la seva tia i madrastra, sinó que va acabar el preciós santuari anomenat Capella Roja que Hatxepsut havia fet construir al temple d’Amon a Karnak. Per cert, tots dos hi són representats de costat, com a reis, en diverses inscripcions. 

La destrucció de les estàtues de Hatxepsut a Djeser-Djeseru i de les imatges en relleu que la mostraven com un rei masculí, així com el procés de reemplaçar el seu nom per un dels Tuthmosis en moltes inscripcions, no va començar fins vint anys després de la seva mort, per tant, ¿com és possible que l’odi de Tuthmosis III contra la seva tia hagués trigat tant a manifestar-se? I si tant la detestava, ¿per què va respectar els títols i les representacions de Hatxepsut als llocs sacres no accessibles al públic? ¿O per què va fer construir el seu temple dedicat a Amon a Deir el-Bahari, al sud del temple de Hatxepsut? No se sap què va provocar l’eliminació de la memòria de Hatxepsut, potser va sorgir la necessitat d’esborrar qualsevol indici d’una dona faraó en el seu llinatge perquè debilitava la posició del fill i successor de Tuthmosis III, Amenofis II. Però sí que es pot assegurar que no va obeir a l’odi. Cal dir que Hatxepsut també va ser víctima de faraons com Ramsès II, que en moltes construccions va esborrar el nom dels seus predecessors per atribuir-se-les. 

Hatxepsut i Tuthmosis III tenien en comú un excepcional sentit polític, a més de ser intel·ligents, treballadors i perseverants. De fet, per les seves venes corria la mateixa sang, eren filla i nét de Tuthmosis I, amb l’avantatge que no eren fills de matrimonis consanguinis. Un jove Tuthmosis III que rep valuosos consells de Hatxepsut poc abans d’assolir completament el poder és més coherent amb els fets coneguts que el conte de la madrastra malvada, el resultat van ser cinquanta-quatre anys de bon govern. 

Maria Lluïsa Latorre, publicat a la revista electrònica Vèrtex el març del 2014 i revisat el 28 d’abril de 2017

¹ L’abreviatura a.n.e. significa abans de la nostra era.