Món en femení: Jezabel, princesa de Tir i reina d’Israel

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones conegudes que han patit el descrèdit i la calúmnia. 

El nom de Jezabel ha esdevingut sinònim de maldat, seducció, infidelitat, depravació sexual, ambició i idolatria. Sobretot en el món anglosaxó. Algunes d’aquestes connotacions negatives no s’entenen perquè, a la Bíblia interconfessional, els passatges de l’Antic Testament que es refereixen a Jezabel en cap moment la mostren lasciva ni infidel al marit, el rei Acab. Sí que queda com una intrigant amb pocs escrúpols a l’episodi de la vinya de Nabot, però el principal pecat que se li retreu és la idolatria: «Realment, no hi va haver mai ningú que, com Acab, es llancés a fer el mal que ofèn el Senyor. La seva dona, Jezabel, l’havia seduït. El seu comportament va ser del tot abominable: donava culte als ídols repugnants, tal com feien els amorreus que el Senyor havia expulsat de davant dels israelites.» 

Jezabel, Henry John Stock (1882)

En els últims decennis s’ha posat en dubte el caràcter històric d’algunes narracions de la Bíblia i no es consideren una font fiable, sobretot perquè van ser escrites segles després dels fets que s’hi descriuen i des d’una visió totalment monoteista. Disciplines com l’arqueologia, la semiòtica i la història comparada han aportat informació més fidedigna pel que fa a la història d’Israel. Per això, i perquè les dades sobre Jezabel són molt escasses, per apropar-nos-hi cal conèixer el context històric de Fenícia i Israel a la primera meitat del segle IX a.n.e.:

Els FENICIS eren un poble d’origen semític que vivien en una franja costanera del llevant mediterrani, limitada a l’est per la serralada del Mont Líban i sense límits gaire precisos al nord i al sud. Dels cedres dels boscos frondosos de les cadenes muntanyoses de l’est n’obtenien una fusta de molt bona qualitat, cosa que els va permetre construir els magnífics vaixells mercants que els convertirien en els millors navegants de l’antiguitat. 

Vaixell mercant fenici en un baix relleu de Sidó

Les ciutats fenícies s’ubicaven al litoral o en illes properes a la costa. Als seus ports arribaven metalls, espècies, ivori i perfums que els fenicis intercanviaven per fusta, salaó de peix, oli, vi i tint porpra per a la roba, que tenia molta demanda perquè el color roig porpra era signe de prestigi. Es pot dir que el territori era un corredor comercial entre Àfrica i Àsia. La prosperitat que se’n derivava permetia que s’organitzessin en ciutats estat independents, cadascuna amb el seu sobirà. Això sí, ben fortificades, perquè Egipte i Assíria en cobejaven el control. En destacaven Sidó, Biblos, Arados i Tir, de les quals sortien els vaixells mercants per aconseguir metalls com l’or, la plata i el coure. 

Durant el segle IX a.n.e., la pressió demogràfica i la recerca de recursos van empènyer els fenicis a fundar colònies per tota la Mediterrània. Aquesta expansió començava poc abans que el pare de Jezabel, el rei Etbaal, iniciés el seu regnat. Encara que a la Bíblia l’anomenen rei dels sidonis, Etbaal governava tota la regió de Fenícia i la ciutat de Tir n’era el centre de poder. El déu principal de Tir era Baal-Melqart i, segons l’historiador Heròdot, el temple dedicat al seu culte estava flanquejat per dues columnes d’or massís i maragdes. No se sap res de la mare de Jezabel i és té notícia d’un germà, Baal-Eser, perquè més endavant va succeir Etbaal. Per la seva condició de princesa fenícia, Jezabel es va criar rodejada de riquesa i va rebre una educació molt acurada. No hem d’oblidar que els fenicis van idear l’alfabet que després els grecs van adoptar i van difondre per tota la Mediterrània. Com és natural, se li devia inculcar el culte als déus del seu poble, Baal-Melqart i Astarte.

Regió de Canaan al segle IX a.n.e.

Pel que fa a l’ISRAEL d’abans de l’exili de Babilònia (586 a.n.e.), gràcies a la cultura material trobada als llogarrets de l’altiplà de Canaan se sap que el monoteisme no era la religió predominant o exclusiva, tal com pretenen els primers llibres de la Bíblia jueva. A Israel es practicava un henoteisme que barrejava diversos noms com el de Jahvè (YHVH) i el d’El (Déu suprem d’Ugarit), o el de Jahvè i la seva paredra Aixerà, identificada sovint amb l’Astarte fenícia o la Ixtar mesopotàmica. S’han trobat diverses tines domèstiques dels segles IX – VIII a.n.e. que contenen inscripcions que demostren la hipòtesi que Jahvè tenia per companya una deessa (Aixerà). 

Vol dir que mentre Jezabel passava la infància a Tir, a la veïna Israel no només hi havia el culte religiós a Jahvè. Aleshores hi governava el rei Omrí del qual la Bíblia diu: «Omrí va ofendre el Senyor amb el seu comportament i va ser pitjor que tots els seus predecessors. En tot va fer com Jeroboam, fill de Nebat, imitant els pecats que aquest havia fet cometre a Israel i irritant amb els seus ídols el Senyor, Déu d’Israel». De fet, a la Bíblia es recrimina tant a Jeroboam, rei d’Israel, com a Roboam, rei de Judà, i als seus successors que construïssin recintes sagrats, que eren llocs de culte pagà situats dalt d’un turó amb arbres, bosquets i pilars al voltant d’un o més altars. 

Il·lustració de l’artista Balage Balogh, que es basa en estudis arqueològics de la ciutat de Samaria al segle IX a.n.e

El rei Omrí va fer construir una nova ciutat que va anomenar Samaria i la va convertir en la capital definitiva d’Israel —abans ho havia estat Tirsà— i hi va viure els sis últims anys del seu regnat. Omrí va concertar amb el rei Etbaal el matrimoni del seu fill Acab amb Jezabel per interessos polítics i econòmics. Els fenicis necessitaven estendre les seves rutes comercials per terra, i a Israel li convenia tenir un accés a la costa per reforçar els intercanvis comercials amb les ciutats de Canaan. Políticament, aquesta aliança els reforçava contra les incursions constants dels arameus.

Acab va continuar la construcció de la nova capital, Samaria, la va fortificar amb una muralla més gran i en va ampliar el palau, que segons la Bíblia va decorar amb ivori: «La resta de la història d’Acab, tot el que va fer, el palau d’ivori que va construir i totes les ciutats que va fortificar, tot consta en la Crònica dels reis d’Israel.» També va fer construir un palau a Jizreel, al nord de Samaria. Amb Jezabel van tenir tres fills, Ahazià, Jehoram i Atalia, que anys després es casaria amb Joram, rei de Judà. 

Si fem cas de la Bíblia, mentre Acab es dedicava a governar o estava immers en campanyes militars, Jezabel feia perseguir els profetes de Jahvè i imposava el culte als déus Baal i Astarte. Però això no concorda amb els costums dels fenicis. Al contrari del monoteisme que defensaven els profetes Elies i Eliseu, la religió fenícia no era exclusivista, cada ciutat estat tenia el seu déu principal —a Sidó la deessa principal era Astarte i a Tir el déu principal era Baal-Melqart— i a les colònies que fundaven, els déus fenicis se sincretitzaven amb els déus locals. Però als redactors de la Bíblia els va interessar fer quedar Jezabel com la principal impulsora del paganisme, malgrat que ja formava part de la religió popular hebrea: «Acab, fill d’Omrí, començà a ser rei d’Israel l’any trenta-vuit del regnat d’Asà, rei de Judà. Va regnar vint-i-dos anys a Samaria [del 874 al 853 a.n.e.]. Amb el seu comportament va ofendre el Senyor, més que tots els seus predecessors. No en tingué prou d’imitar els pecats de Jeroboam, fill de Nebat, sinó que, a més, es va casar amb Jezabel, filla d’Etbaal, rei dels sidonis. Acab donava culte a Baal i l’adorava; li va erigir un altar en un temple a Samaria. Acab va fer també el bosquet sagrat.» 

En l’episodi de la vinya de Nabot, Acab vol comprar-li la vinya que té al costat del palau de Jizreel, Nabot s’hi nega i Jezabel intriga perquè dos falsos testimonis l’acusin de blasfemar. Nabot acaba apedregat i Acab es queda la vinya. Que fos escrit amb molta posterioritat li treu veracitat. En realitat sembla el pretext perquè el profeta Elies comuniqui a Acab que ha ofès el Senyor i que escombrarà la seva descendència. Jahvè també deixa per a Jezabel el següent missatge: «Els gossos devoraran Jezabel al peu de la muralla de Jizreel». 

Acab va morir en un enfrontament amb els arameus per recuperar la ciutat de Ramot-Galaad en què s’havia aliat amb Josafat, rei de Judà. El van enterrar a Samaria i el va succeir el seu fill Ahazià. Jezabel es va convertir en la reina mare. A la Bíblia es fa referència a una gran quantitat de fills d’Acab que no eren de Jezabel, si fos cert voldria dir que va tenir unes quantes concubines.

Per als que no coneguin el relat bíblic sobre el final de Jezabel i el llinatge d’Acab en faré un resum. Ahazià va morir després de dos anys de regnat i el va succeir el seu germà Jehoram. Onze anys després a Judà es va proclamar rei Ahazià, fill de Joram i Atalia, i per tant nét d’Acab i Jezabel. Jehoram d’Israel es va aliar amb el seu nebot Ahazià de Judà per combatre els arameus a Ramot-Galaad. Jehoram va ser ferit a la batalla i es va retirar a Jizreel per recuperar-se. Mentrestant, el profeta Eliseu, successor d’Elies, va proclamar rei d’Israel el general Jehú perquè exterminés el llinatge d’Acab. Des de Ramot-Galaad Jehú es va dirigir amb la seva tropa a Jizreel. Ahazià havia anat a visitar el seu oncle i tots dos van baixar a rebre Jehú. Jehoram va preguntar a Jehú: «¿Véns en so de pau, Jehú?». Jehú va contestar: «¿Com vols que hi hagi pau mentre mantens les prostitucions idolàtriques de la teva mare Jezabel i totes les seves bruixeries?». Tot seguit Jehú va ferir de mort Jehoram. Ahazià va aconseguir fugir però el van perseguir i més tard va morir a Meguidó. Quan Jehú va traspassar la porta del recinte real Jezabel era a la finestra i Jehú va ordenar que la tiressin daltabaix. Després Jehú va fer exterminar tots els fills d’Acab, els seus familiars, dignataris i sacerdots. Jehú també va fer assassinar els prínceps de Judà parents d’Ahazià, els profetes de Baal i els seus adoradors. Ara bé, malgrat aquesta carnisseria, a la mateixa Bíblia es denuncia que els cultes pagans van continuar: «Jehú va extirpar d’Israel el culte a Baal, però no es va apartar dels pecats que Jeroboam, fill de Nebat, havia fet cometre a Israel.» 

Es té confirmació històrica de l’existència del rei Omrí per l’estela de Meixà (c. 850 a.n.e.), descoberta a Tel Diban, que testimonia que els moabites havien estat sotmesos al rei d’Israel, Omrí, i que el rei Meixà de Moab es va revoltar contra el fill. A l’estela de Kurkh (a la foto) el rei assiri Salmanassar III va fer registrar la derrota que, segons ell, va infligir el 853 a.n.e. a una coalició de reis, entre els quals s’esmenta el rei Acab i els soldats i carros que hi va aportar. A l’obelisc negre de Salmanassar III, del 827 a.n.e., hi apareix una figura postrada a terra davant del rei d’Assíria amb la inscripció: «Tribut de Jehú, fill d’Omrí. En vaig rebre plata, or, un bol d’or, una àmfora d’or, copes d’or, estany, un ceptre real…»

El 2007, l’erudit Marjo Korpel va concloure que un segell datat al segle IX a.n.e., amb la inscripció JZBL en hebreu, pertanyia a Jezabel. És una descoberta important perquè indica que firmava documents oficialment com a reina i que podia despatxar algunes qüestions de govern amb independència del seu espòs: 

Se sap que Acab no va ser un rei dèbil dominat per la seva esposa, tal com alguns autors pretenen. Ben al contrari, va ser un governant hàbil i un líder militar que va mantenir a ratlla els moabites i arameus i va preservar la pau amb Judà i Fenícia. I encara que els registres bíblics no ho reflecteixen, el regnat d’Acab i el del pare es consideren dels més pròspers d’Israel. En canvi, durant el mandat de Jehú els arameus li van arravatar els territoris de Transjordània. Tret de l’acusació no fonamentada de Jehú sobre «les prostitucions idolàtriques i bruixeries», res no indica que la reina Jezabel fos una dona lasciva, ni perversa. Pel que fa a la idolatria, va existir a Israel abans i després de Jezabel i seria absurd culpar-la de venerar els déus del seu poble. En definitiva, Acab va trobar en Jezabel una esposa culta, intel·ligent, de gustos refinats i, sobretot, fidel, que va contribuir activament en la prosperitat d’Israel. 

Maria Lluïsa Latorre, 18 de juny de 2017

Món en femení: Lívia, emperadriu de Roma

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones conegudes que han patit el descrèdit i la calúmnia. 

L’emperadriu Lívia i la reina Cleòpatra VII van ser contemporànies i, malgrat estar en bàndols enfrontats, comparteixen la imatge de dones malèvoles, ambicioses i autoritàries. Diria que som moltes les persones que encara recordem la magnífica interpretació que va fer l’actriu Siân Phillips d’una Lívia perversa i intrigant a la sèrie Jo, Claudi. En el meu imaginari, Lívia va quedar com el prototip per excel·lència de la dona malvada, freda i calculadora. Però és un retrat molt injust amb la Lívia històrica. 

Estàtua sedent de Lívia, exposada al Museo Arqueológico Nacional (Madrid) 

Lívia Drusil·la va néixer el 30 de gener del 59 o 58 a.n.e. (abans de la nostra era). La mare es deia Aufídia i era filla del magistrat Marc Aufidi Lurcó, i el pare es deia Marc Livi Drus Claudià, un membre de la gens Clàudia, una de les principals famílies patrícies de Roma. L’any 43 o 42, quan Lívia tenia entre quinze i disset anys, el pare la va casar amb un cosí de la mateixa gens Clàudia, Tiberi Claudi Neró, de quaranta-tres anys. Tant el pare com l’espòs de Lívia eren contraris a Juli César, que havia estat assassinat el març del 44. Marc Antoni i Octavi van unir les seves forces per perseguir els adversaris de Cèsar i l’octubre del 42 els van derrotar a la batalla de Filipos. El pare de Lívia, que havia lluitat amb el bàndol perdedor, es va suïcidar. Poc després, el novembre, va néixer Tiberi, el primer fill de Lívia.

L’any 41 Marc Antoni i Octavi es van enfrontar. Tiberi Claudi Neró va prendre partit per Marc Antoni i va deixar Roma amb Lívia i el seu fill per dirigir-se a Perusa. La ciutat va ser assetjada pels exèrcits d’Octavi i, quan va caure, en van haver de fugir. Van passar per moltes penalitats i perills, en un èxode que finalment els va portar a refugiar-se a Esparta. Quan un any després Octavi i Antoni es van reconciliar, l’espòs de Lívia es va beneficiar d’una amnistia general que va permetre que tots tres tornessin a Roma. 

La tardor del 39, quan Lívia devia tenir dinou anys i estava embarassada del segon fill, va ser presentada a Octavi, de vint-i-cinc anys. De manera sobtada, Octavi va decidir que Lívia havia de ser la seva esposa i es va divorciar d’Escribònia pocs dies després de néixer la seva filla Júlia. També va obligar Tiberi Claudi Neró a divorciar-se de Lívia, la qual en un principi no hi estava massa d’acord, però la van convèncer. S’ha dit que l’interès d’Octavi era unir-se a la família Clàudia, però no hi ha cap explicació satisfactòria dels beneficis que aquest casament li aportaria, per això es tendeix a pensar que va ser per amor. L’enllaç es va celebrar el 17 de gener del 38, tres dies després de parir el segon fill, Claudi Drus, però algunes fonts diuen que encara estava embarassada. En tot cas, el petit va ser portat a la casa del pare perquè Tiberi Claudi Neró havia pactat amb Octavi que criaria i educaria els seus fills. Quan l’any 33 va morir, Tiberi i Drus van anar a viure amb Lívia i Octavi.

Quan es diu de Lívia que després del matrimoni amb Octavi «va representar de manera exemplar les virtuts de la matrona romana: castedat, obediència, pietat, lleialtat, modèstia…», com si fos una mera imatge pública, es deixa de banda que ja les havia portat a la pràctica. Tot i que la van casar amb un home que podia ser el seu pare i amb qui va passar molts perills, el va seguir i mai no es va queixar. Després, li agradés o no, va haver d’unir-se a un altre home i separar-se dels fills. Fins aquí, la biografia de Lívia ens revela una jove d’una gran fortalesa que obeeix el que disposen els homes de la seva família. 

Pintura mural de la vil·la de Lívia a Primaporta, una casa luxosa propietat de Lívia que va ser lloc de descans i relaxació de la família imperial 

L’estiu del 29, després que Octavi hagués derrotat Cleòpatra i Marc Antoni, va tornar a Roma victoriós. Havia posat fi a un segle de guerres civils i va encetar un nou ordre, una època de pau i prosperitat, la pax romana, que va gestionar amb molta cautela i habilitat. En aparença va restablir les estructures republicanes, però va mantenir el poder i l’any 27 el Senat li va atorgar el títol d’August. Es va convertir en l’emperador César August i Lívia en la seva confident i consellera. 

Un passatge de Sèneca descriu que August va descobrir que Cneu Corneli Cinna havia participat en una conspiració contra ell i es debatia entre castigar-lo, perquè «faria morir un home jove de bona casa i nebot del gran Pompeu», o no, «¿deixaré que el meu assassí es passegi al seu aire?». En veure’l tan atribolat Lívia li va dir: «¿Rebràs consell de les dones? Fes el que fan els metges quan els remeis acostumats no fan efecte: fan servir els contraris. Per mitjà de la severitat no has tret cap profit fins ara: a Salvidiè va seguir Lèpid; a Lèpid, Murena […]. Comença a experimentar com et serviran la dolçor i la clemència. Cinna ha confessat: perdona’l; ja no podrà perjudicar-te més i la teva glòria en traurà profit». Seneca continua: «Després d’aquests fets, que s’esdevingueren quan August tenia quaranta anys, no hi hagué mai cap conjura ni empresa contra ell i va rebre una justa recompensa per la seva clemència». 

Virgili llegeix l’Eneida a Lívia, Octàvia i August, Jean Auguste Dominique Ingres (c. 1812), Musée des Augustins (Toulouse). L’escena mostra com Octàvia cau desmaiada a la falda d’August quan Virgili esmenta el seu fill Marcel, mort als dinou anys. Mentrestant, Lívia es manté impertorbable. 

Lívia i August no van tenir descendència. Pel que fa als fills de Lívia, tant Tiberi com Drus van ser grans generals romans i estaven altament capacitats per succeir August si es donava el cas. Però els néts d’August, Gai i Luci, fills de Júlia i que August havia adoptat com a fills, els precedien en la línia successòria. Luci va morir l’any 2 de la nostra era a Massàlia (Marsella). Gai va morir dos anys després a l’antiga ciutat de Lícia, ubicada al sud d’Anatòlia. Tàcit n’escriu que «els va arravatar una mort fatalment prematura o potser una maniobra de Lívia», una acusació sense fonaments. I encara menys fonament té que, molt abans, tingués res a veure amb la mort del seu fill Drus, amb vint-i-nou anys, el 14 de setembre de l’any 9. Drus dirigia una campanya a Germania quan el seu cavall va relliscar i en caure li va esclafar la cama. Un mes després moria de gangrena en braços del seu germà Tiberi. La seva mort va commocionar tota la família.

Lívia va exercir de primera dama amb molt d’encert. Per concessió d’August, controlava el seu vast patrimoni i va dedicar part dels seus diners a la construcció i restauració d’edificis i a fer moltes obres caritatives. Després de cinquanta-dos anys de matrimoni ben avingut, l’any 14 de la nostra era, August va morir i Lívia va rebre el nom de Júlia Augusta. Els enfrontaments amb el seu fill Tiberi, successor d’August, no van trigar a aparèixer. La historiografia en culpa Lívia per voler actuar com a coregent, tot i que reconeix que a Tiberi l’exasperava el prestigi de la seva mare entre el poble romà. 

Irònicament, se suposa que Lívia va cometre els crims que se li atribueixen per convertir el seu fill Tiberi en emperador. Entre les morts que se li imputen hi ha la de Marcel, nebot i gendre d’August; les de Gai, Luci i Pòstum, néts d’August; la de Germànic, nét de Lívia; i la del mateix August. També se la culpa de la caiguda en desgràcia de Júlia, desterrada pels seus excessos sexuals, tot i que alguns autors sostenen que va tenir més a veure amb una conspiració política contra el mateix August. Però aquests delictes només es basen en especulacions i rumors, no hi ha proves per donar-los crèdit. Els cronistes romans feien servir expressions com «és probable», «s’ha especulat», «d’acord amb els rumors», però enlloc es diu que algun rumor sigui cert. En canvi, sí que se sap que Lívia mai no va perdre la confiança d’August. 

Lívia, interpretada per l’actriu Siân Phillips a la sèrie Jo, Claudi

A la sèrie Jo, Claudi se’ns presenta un August bonàs i innocent, que es deixa enganyar fàcilment per les intrigues de Lívia, però no es correspon amb el real. August va ser un home molt hàbil i calculador, que sabia aprofitar les bones oportunitats i, si calia, podia ser cruel i despietat. 

L’any 29 Lívia va morir a l’edat de vuitanta-sis anys. Seria recordada com una emperadriu poderosa i virtuosa, i venerada per moltes generacions.

Maria Lluïsa Latorre, article publicat a la revista electrònica Vèrtex el març del 2013 i completat i revisat el 13 de maig de 2017

Món en femení: la reina Cleòpatra VII

MÓN EN FEMENÍ és una sèrie sobre dones conegudes que han patit el descrèdit i la calúmnia.

Cleòpatra VII, l’última reina d’Egipte, és una de les figures més famoses de la història, però al llarg dels segles se n’ha transmès una imatge molt allunyada de la realitat. Ha estat el personatge històric més adulterat de l’antiguitat. Pel seu origen macedoni, Cleòpatra segurament era rossa i de pell clara. Cuidava molt la imatge externa amb vestits distingits, adorns, fragàncies i maquillatge, però es diu que el seu atractiu principal irradiava del seu discurs intel·ligent i la seva veu encisadora. 

Bust de Cleòpatra, Altes Museum de Berlín 

L’any 331 a.n.e. Alexandre el Gran va fundar Alexandria, va dominar Egipte i després de la seva mort un dels seus generals, Ptolomeu, va iniciar la dinastia que governava el país quan l’any 69 a.n.e. va néixer Cleòpatra. Aleshores la dinastia ptolemaica estava en decadència i Egipte s’havia convertit en un estat titella de Roma. L’any 58 la germana gran de Cleòpatra, Berenice, va liderar una revolta contra el pare, Ptolomeu XII Auletes (el flautista), que va viatjar a Roma per buscar ajuda. L’exèrcit romà el va restituir al tron el 55 a canvi de molts diners. Tan aviat com van tornar, Ptolomeu XII va fer executar la seva filla Berenice IV, de només vint-i-un anys. Vol dir que de molt joveneta, Cleòpatra ja va saber què eren les fosques intrigues per aconseguir regnar. També va ser conscient de les quantitats ingents que el seu pare havia de pagar a Roma per mantenir el poder, cosa que comportava gravar els ciutadans amb impostos desorbitats. 

Pel que fa a Alexandria, era una ciutat culta i cosmopolita en què convivien egipcis, grecs, jueus i siris. El seu far majestuós, els edificis de marbre blanc a la gran avinguda anomenada Via Canòpica, la famosa biblioteca, els temples sumptuosos i els jardins de somni en feien una ciutat resplendent.  

El poeta favorit, Lawrence Alma Tadema (1888)

Cleòpatra va rebre una educació per esdevenir reina, dominava diversos idiomes i va ser la primera dels ptolomeus que es va preocupar d’aprendre la llengua egípcia. Com que els ptolomeus havien adoptat el costum dels faraons de l’Imperi Nou de casar-se entre germans, quan el 51 Cleòpatra va accedir al poder, a divuit anys, junt amb el seu germà Ptolomeu XIII, de deu anys, van contraure matrimoni. Al principi ella va governar en solitari, però l’any 48 es va veure obligada a exiliar-se per les intrigues dels consellers del seu germà. 

L’octubre del mateix any Juli Cèsar, de cinquanta-dos anys, va visitar Alexandria. Encara mantenia un cos atlètic i era un gran seductor i faldiller. També era un home casat, però amb la seva quarta i última esposa, Calpúrnia, no tenien fills. Cleòpatra, que tenia vint-i-un anys, va aconseguir reunir-s’hi en secret i va començar el seu idil·li. Tots dos eren cultes i intel·ligents i van veure que compartien interessos. La coneguda anècdota en què un criat de confiança la va portar davant Juli Cèsar embolicada en una catifa és acceptada com a certa per la majoria d’historiadors. Juli Cèsar va intentar reconciliar els dos germans, però no se’n va sortir. El bàndol de Ptolomeu XIII es va enfrontar a Juli Cèsar, que es va posar al costat de Cleòpatra en la guerra fratricida que acabaria amb Ptolomeu XIII afogat al Nil, en un combat naval, el març del 47. La germana menor de Cleòpatra, Arsinoe, que s’havia aliat amb el germà, va ser feta presonera i portada a Roma. 

Després de recuperar el tron, Cleòpatra va recórrer Egipte amb Juli Cèsar i el país el va fascinar tant com la reina. Però les obligacions havien fet que Juli Cèsar ja no estigués a Egipte quan l’estiu del 47 Cleòpatra va parir el seu fill, Ptolomeu Cesarió. Mentrestant, per ordre de Cèsar, Cleòpatra s’havia casat amb el germà més petit, d’onze anys, Ptolomeu XIV. 

Relleu de la reina Cleòpatra VII i el seu fill Ptolomeu Cesarió al Temple d’Hathor, a Denderah 

La tardor del 46, Juli Cèsar havia acabat la campanya a l’Àfrica i va demanar a Cleòpatra que anés a Roma amb Cesarió. Els va hostatjar a la vil·la que tenia als afores de la ciutat. Calpúrnia ho va acceptar amb resignació. Però el març del 44 Juli César va ser assassinat. En el seu testament personal va nomenar hereu el fill d’una neboda, Octavi. Desolada, Cleòpatra va tornar a Egipte amb Cesarió, on va seguir governant sense cap ingerència de Roma. Pocs mesos després moria el seu germà i coregent Ptolomeu XIV. L’historiador jueu Flavi Josep (37 − 101 n.e.) va culpar Cleòpatra de fer-lo enverinar, però sentia una gran animadversió per la reina egípcia i no és una font fiable. 

Marc Antoni i Octavi van perseguir els adversaris de Cèsar. L’octubre del 42 les seves forces van derrotar les de Brutus i Cassi a la batalla de Filipos i es van repartir l’Imperi. Marc Antoni es va quedar amb les províncies d’Orient i l’any 41 va convocar Cleòpatra a la ciutat de Tars per motius polítics. Després de fer-se esperar un temps, la reina s’hi va presentar amb una luxosa embarcació, vestida d’Afrodita i li va oferir un magnífic banquet. Marc Antoni, de quaranta-dos anys, va quedar enlluernat, l’atracció va ser mútua i junts van viatjar cap a Alexandria. Faig un parèntesi per parlar d’Arsinoe, la germana de Cleòpatra, que havia estat perdonada per Juli Cèsar i vivia exiliada a Efes. Segons cronistes com Apià, Dió Cassi i Flavi Josep, Marc Antoni la va fer assassinar per provar la seva lleialtat a Cleòpatra. 

Uns mesos després, Marc Antoni va haver de tornar a Roma perquè els seus partidaris havien provocat un enfrontament amb Octavi, però es van reconciliar. Per segellar la pau, Antoni, que havia enviduat recentment de Fúlvia, es va casar amb Octàvia, la germana d’Octavi. A finals de l’any 40, a Alexandria van néixer els fills bessons de Cleòpatra i Antoni, Alexandre Heli i Cleòpatra Selene. 

L’any 37, Antoni volia emprendre una campanya contra els parts, però necessitava la riquesa egípcia i la ciutat d’Alexandria com a centre d’operacions. Va deixar Octàvia, que estava embarassada de la segona filla, i va demanar a Cleòpatra que es reunís amb ell a Antioquia. La reina li va concedir l’ajuda que sol·licitava, però a canvi d’un seguit de condicions, recollides a les DONACIONS D’ALEXANDRIA, entre les quals havia de reconèixer Cesarió com el fill de César, acceptar la paternitat dels bessons i casar-se amb ella, però també restituir a Egipte territoris a l’Àfrica i l’Orient que n’havien format part. Antoni hi va accedir però la campanya contra els parts, entre el 36 i el 34, va fracassar. Els cronistes romans en van culpar l’influx de Cleòpatra. Entremig va néixer el seu tercer fill, Ptolomeu Filadelf. 

Relleu a l’interior del temple d’Hathor, a Denderah, de construcció ptolemaica

Antoni va fer la petició formal de divorci d’Octàvia l’any 33. Octavi va llençar una campanya molt dura contra Cleòpatra, a qui va acusar de bruixa perillosa, pervertida, promiscua i meuca. El 32 va convèncer el Senat per declarar la guerra a Cleòpatra. Finalment, el conflicte és va decidir a la batalla naval d’Actium, el setembre del 31. Derrotats, Antoni i Cleòpatra van tornar a Egipte. El juliol de l’any 30 Octavi va envair Egipte, Antoni no hi va poder fer front i es va suïcidar. Segons la llegenda, el 12 d’agost Cleòpatra es va fer mossegar per una cobra egípcia, un símbol faraònic, i va morir assistida per les seves donzelles. Octavi va respectar el desig de Cleòpatra que l’enterressin amb Antoni, però va fer executar Cesarió i el fill gran d’Antoni i Fúlvia, Marc Antoni Antilo, tots dos de disset anys. 

Els cronistes romans van qualificar Cleòpatra d’astuta, ambiciosa, manipuladora, perversa, meretriu i cortesana. Els historiadors del segle XIX van reproduir els mateixos prejudicis. Però la imatge de lascívia i sensualitat que sempre ha acompanyat Cleòpatra es va desdibuixant, tot sembla indicar que només va mantenir relacions íntimes amb Juli Cèsar i Marc Antoni; a les princeses ptolemaiques se’ls inculcava la virginitat per mantenir el llinatge pur, només es podien unir a homes de la reialesa, per això les casaven amb els germans. És molt probable que Cleòpatra veiés en els dos homes més poderosos de Roma els companys sexuals adequats per engendrar fills dignes d’un imperi com el d’Alexandre el Gran. 

Cap atribuït a Cleòpatra VII, exposat al British museum

A Egipte, durant segles, Cleòpatra VII va ser venerada com una reina heroica i una gran patriota. Estudis més recents l’han descobert com una reina treballadora, que va reconstruir el país i que va mantenir Roma allunyada d’Egipte durant més de vint anys. Després d’ella, Egipte va perdre la independència i es va convertir en una província més de l’Imperi romà.

Maria Lluïsa Latorre, publicat a la revista electrònica Vèrtex el març del 2013 i revisat i completat el 6 de maig de 2017

Món en femení: Hatxepsut, la reina faraó

Es pot dir que les dones més maltractades per la historiografia són les que han exercit el poder. Només cal aprofundir una mica en les seves biografies per adonar-se que se les jutja amb molt més rigor que els homes i que se les qualifica d’ambicioses, autoritàries, despietades i intrigants amb una gran facilitat. He anomenat MÓN EN FEMENÍ aquesta sèrie que començo amb la reina faraó Hatxepsut (c. 1508 − c. 1458 a.n.e. segons la cronologia de l’egiptòleg Jürgen von Beckerath). 

Estàtua de Hatxepsut que es va trobar mutilada en una fosa a Deir el-Bahari. Exposada al Metropolitan Museum of Art (Nova York) 

Quan HATXEPSUT va ocupar el tron d’Egipte, de seguida es va revelar com una reina hàbil i intel·ligent, es va convertir en cinquè faraó de la dinastia XVIII i el seu regnat de vint-i-dos anys va ser brillant. A finals del segle XIX, els arqueòlegs van descobrir que el nom i la imatge de Hatxepsut havien estat esborrats en molts dels seus monuments. La interpretació que en van fer, i que va dominar fins a finals del segle XX, va ser que havia estat una venjança del seu successor, Tuthmosis III, per haver-li usurpat el tron. L’egiptòleg William C. Hayes (1903 − 1963) s’hi referia amb paraules com «aquesta dona astuta, ambiciosa i sense escrúpols». Tot i que les evidències han anat desmentint la visió de Hatxepsut com una usurpadora, encara avui dia se la presenta com una madrastra malvada. 

Relleu de la reina faraó Hatxepsut esborrat amb un cisell a la Capella Roja de Karnak 

El primer faraó de la dinastia XVIII, Amosis I, es va casar amb la seva germana, la reina Amosis-Nefertari, per mantenir «la puresa de la seva sang divina». Seguint la mateixa política d’estat, el seu fill i successor, Amenofis I, es va casar amb la seva germana Amosis-Meritamon. Amenofis I va regnar del c. 1525 al c. 1504, però no va tenir cap fill que el sobrevisqués i va escollir com a successor Tuthmosis I, un alt comandament militar del qual no es coneix qui era el pare ni la relació amb la família real. Se’n sap que la mare es deia Senseneb i que aleshores estava casat amb la princesa Amosis, que era de la família real però tampoc no se’n coneix la filiació. 

Dels quatre fills que van tenir només Hatxepsut va arribar a l’edat adulta. Com que la reina Amosis era l’esposa principal del faraó Tuthmosis I, si Hatxepsut hagués estat un nen hauria heretat el tron, però va recaure en el fill de Mutnofret, una esposa secundària de Tuthmosis I. Seguint la tradició egípcia, Hatxepsut es va casar amb el seu germanastre i hereu al tron, Tuthmosis II, i van tenir una filla, Neferure. Es creu que Hatxepsut tenia uns quinze anys i que Tuthmosis II en tenia dotze quan el seu pare va morir, el regnat de Tuthmosis I havia durat uns tretze anys. 

No hi ha acord entre els historiadors sobre el temps que va governar Tuthmosis II, uns parlen de tretze anys i altres només de quatre. Tampoc no se sap quan va néixer Neferure, ni el fill que Tuthmosis II va tenir amb una esposa secundària de nom Isis, que seria el futur faraó Tuthmosis III. Només s’ha pogut establir que el 1479 a.n.e. Tuthmosis II va morir i, com que l’hereu era menor d’edat, es va instituir una coregència amb Hatxepsut, que a més de ser la reina vídua tenia el prestigiós títol d’Esposa del déu. 

Al capdavant del govern, la reina Hatxepsut es va saber rodejar de funcionaris molt competents. El djati real, el ministre més poderós i influent, era Senenmut, que havia estat tutor de la princesa Neferure i tenia la confiança de la reina. Mentrestant, Tuthmosis III rebia la formació pròpia d’un príncep hereu; l’educaven els millors mestres del país en disciplines com la religió, l’astronomia, les matemàtiques i la medicina, i l’instruïen en les arts militars. 

Representació de Hatxepsut en pedra calcària pintada procedent del temple Djeser-Djeseru. Exposada al Museu del Caire 

No se sap en quin moment exacte de la coregència Hatxepsut es va proclamar reina faraó, però a partir del setè any de regnat va adoptar, entre altres, el nom de Maatkare Hatxepsut i els artistes la representaven amb la barba postissa de faraó i els altres atributs reals —les corones, els ceptres i la cobra al front—. Durant el seu mandat va promoure l’edificació, ampliació i restauració de temples i santuaris per tot el país, i la construcció de grans escultures i obeliscs —a Karnak en sobreviu un de 30 metres i 323 tones de pes—. La gran activitat constructiva de Hatxepsut va culminar al temple que es va fer construir a Deir el-Bahari, Djeser-Djeseru, que està parcialment excavat a la roca. Les terrasses i columnes semblen emergir de la muntanya que hi ha al darrere en forma de piràmide, El-Qurn, de manera que en resulta un conjunt d’una bellesa esplendorosa. En va ser l’artífex i en va supervisar les obres el djati real Senenmut. 

Temple Djeser-Djeseru (el més Sublim dels sublims) a Deir el-Bahari

Que a partir d’un moment donat Hatxepsut es fes representar com un faraó masculí va desconcertar els primers egiptòlegs, que ho van qualificar com un acte d’engany vergonyós. Però la intenció de Hatxepsut no era fer-se passar per un home, tothom a Egipte sabia que era una dona, sinó expressar la seva autoritat de governant per mitjà d’una figura que simbolitzava el poder. A més, hi havia precedents, la reina Khentkaus I de la dinastia IV apareix representada a la seva tomba amb la barba i les insígnies reals d’un faraó. Hatxepsut sabia prou bé que, en alguns aspectes, no es podria equiparar a un home. Per exemple no se li hauria acceptat que col·leccionés esposos menors i favorits com feien els faraons homes. Tot i així, s’ha especulat molt sobre si Senenmut va ser el seu amant. Tot fa pensar que es devien tenir molt d’afecte, però, al meu entendre, si a més a més van tenir una relació amorosa pertany a l’esfera de la seva intimitat. 

El regnat de Hatxepsut va ser llarg i pròsper. Gràcies als monuments, textos i escenes que se n’han conservat tenim notícia d’una campanya militar dirigida per Maatkare Hatxepsut per combatre els atacs del país veí, Núbia. De grans expedicions comercials que van proporcionar a Egipte matèries primeres i productes exòtics, com la que es va fer a la llegendària terra de Punt. Del seu interès en el camp de la salut, com testimonien al temple de Ptah, a Karnak, uns instruments de cirurgia i per moldre les herbes dibuixats al costat de les figures del mateix déu Ptah, a qui s’atribuïa poder guaridor, del gran savi i metge Imhotep i de la deessa Hathor, segellats amb el cartutx de Hatxepsut. Les moltes representacions conjuntes de Hatshepsut i Tuthmosis III ens diuen que participaven junts en molts actes d’estat. Cada any acudien a Tebas per celebrar el Festival Opet en honor a Amon. 

HATHOR era la deessa del cel, l’amor, l’alegria, la música i la dansa, a més de la deessa protectora de la maternitat i dels nens. 

Tot i que el jove Tuthmosis III havia arribat a l’edat de reclamar el tron, no sembla que aquesta qüestió el preocupés, formava part de l’exèrcit i li agradava la vida militar. De seguida hi va destacar, va anar escalant posicions i posteriorment es convertiria en un dels majors herois militars de la història d’Egipte. Si Tuthmosis III hagués estat tan impacient per governar, en lloc d’acumular tant d’odi contra la seva tia perquè el mantenia apartat del poder, li hauria estat ben fàcil guanyar-se la confiança de l’exèrcit i dirigir-lo contra Hatxepsut per enderrocar-la. Podem suposar que si no ho va fer és perquè estava d’acord amb la política i els plans de la seva tia. De la mateixa manera, Hatxepsut no devia recelar del nebot, ni el devia veure com un opositor, en cas contrari no li hauria permès progressar a l’exèrcit. I no ens hauria de sorprendre que Tuthmosis III preferís participar en expedicions i viatjar amb l’exèrcit en lloc d’atendre els assumptes d’estat.

Pel que fa a Neferure, l’única filla de Hatxepsut i germanastra de Tuthmosis III, havia heretat de la mare el càrrec d’Esposa del déu i Senyora de les Dues Terres i l’acompanyava en moltes cerimònies. S’havia de convertir en l’esposa principal de Tuthmosis III, però va morir jove, entre els anys onzè i setzè del regnat de Hatxepsut, i no se sap si es van arribar a casar. El que sí podem endevinar és que aquesta pèrdua va trencar el cor de Hatxepsut, i m’atreveixo a dir que també va ser molt dolorosa per a Tuthmosis III, que havia crescut amb la seva mitja germana i futura esposa. 

Tuthmosis III i Hatxepsut representats a la Capella Roja de Karnak 

La reina faraó va desaparèixer de l’escena cap al vint-i-dosè any del seu regnat, feia dos anys que Senenmut havia mort, però no s’ha trobat cap escrit que digui si Hatxepsut es va retirar per l’edat, per malaltia o si va morir. Tuthmosis III tenia poc més de vint-i-cinc anys quan es va convertir en faraó i va heretar un país pròsper i ben governat, cosa que li va permetre regnar durant uns trenta-tres anys més i forjar un gran imperi. 

Al principi del seu mandat no sols no va fer res contra la memòria de la seva tia i madrastra, sinó que va acabar el preciós santuari anomenat Capella Roja que Hatxepsut havia fet construir al temple d’Amon a Karnak. Per cert, tots dos hi són representats de costat, com a reis, en diverses inscripcions. 

La destrucció de les estàtues de Hatxepsut a Djeser-Djeseru i de les imatges en relleu que la mostraven com un rei masculí, així com el procés de reemplaçar el seu nom per un dels Tuthmosis en moltes inscripcions no va començar fins vint anys després, per tant, ¿com és possible que l’odi de Tuthmosis III contra la seva tia hagués trigat tant a manifestar-se? I si tant la detestava, ¿per què va respectar els títols i les representacions de Hatxepsut als llocs sacres no accessibles al públic? ¿O per què va fer construir el seu temple dedicat a Amon a Deir el-Bahari al sud del temple de Hatxepsut? No se sap què va provocar l’eliminació de la memòria de Hatxepsut, potser va sorgir la necessitat d’esborrar qualsevol indici d’una dona faraó en el seu llinatge perquè debilitava la posició del fill i successor de Tuthmosis III, Amenofis II. Però sí que es pot assegurar que no va obeir a l’odi. Cal dir que Hatxepsut també va ser víctima de faraons com Ramsès II, que en moltes construccions va esborrar el nom dels seus predecessors per atribuir-se-les. 

Hatxepsut i Tuthmosis III tenien en comú un excepcional sentit polític, a més de ser intel·ligents, treballadors i perseverants. De fet, per les seves venes corria la mateixa sang, eren filla i nét de Tuthmosis I, amb l’avantatge que no eren fills de matrimonis consanguinis. Un jove Tuthmosis III que rep valuosos consells de Hatxepsut poc abans d’assolir completament el poder és més coherent amb els fets coneguts que el conte de la madrastra malvada, el resultat van ser cinquanta-quatre anys de bon govern. 

Maria Lluïsa Latorre, publicat a la revista electrònica Vèrtex el març del 2014 i revisat el 28 d’abril de 2017