DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA
Nota de l’autora (segona part)
—El llibre que apareix al capítol III amb el títol que la Paula tradueix per a la Matilde: «Comença feliçment el llibre de la Concòrdia dels apotecaris de Barcelona per determinar com han de compondre’s els medicaments», va ser publicat l’any 1511 pel Col·legi d’Apotecaris de Barcelona, però no se’n va tenir notícia fins que el novembre del 1943, el doctor Francesc Ballester Castelló, farmacèutic de Valls, en va trobar un exemplar entre els llibres del seu avi. El títol en llatí és Concordie apothecariorum Barchiñ. i medicinis Copositis Liber feliciter incipit, i es tracta d’una obra impresa d’un gran valor farmacèutic. Té el mèrit d’haver estat la segona farmacopea editada al món, la primera es va publicar a Florència l’any 1498. La farmacopea és una col·lecció de fàrmacs, fórmules i orientacions que s’han de seguir obligatòriament en virtut d’un decret de les autoritats governamentals. Ni la Concòrdia de Barcelona ni el Nuovo receptario de Florència van tenir aquesta sanció legal i estricament eren receptaris —Nuremberg té la distinció d’haver tingut la primera farmacopea oficial, l’any 1546, perquè la van sancionar les autoritats municipals—, però van ser acatades pels seus membres i avui dia es consideren autèntiques farmacopees.
—Friedrich von Mömpelgard, el successor del duc Ludwig, va iniciar el seu mandat l’any 1593. Havia nascut el dinou d’agost de 1557 i era cosí del pare de Ludwig, el duc Christoph, que se’n va ocupar com d’un fill. L’any 1581 es va casar amb Sibylla von Anhalt, a Stuttgart, i el duc Ludwig li va lliurar el comtat de Mömpelgard. Tenia trenta-sis anys quan es va fer càrrec del govern i de seguida es va mostrar com un individu autoritari i ostentós. El seu objectiu era enfortir el seu poder sobirà i va suprimir el consell executiu de l’època del duc Ludwig. Friedrich I von Württemberg no suportava els límits que li imposava la constitució i va arribar a dissoldre el Parlament. El seu principal conseller, Matthäus Enzlin, va recolzar la seva política absolutista i mercantilista. El vint-i-nou de gener de 1608 va morir a Stuttgart a causa d’un accident vascular cerebral. La seva mort inesperada va posar fi als seus esforços per debilitar els altres poders i Matthäus Enzlin va caure en desgràcia. L’hereu del ducat va ser el seu fill primogènit Johann Friedrich.
—Johann Friedrich von Württemberg no va poder esdevenir un governant absolutista com el seu pare, quan el va succeir el dia quatre de febrer de 1608 va haver de restaurar la constitució i restablir el poder del consell executiu de l’època del duc Ludwig. Havia nascut a Mömpelgard el cinc de maig de 1582 i el cinc de novembre de 1609 es va casar amb Barbara Sophia von Brandenburg, filla de l’elector Joachim Friedrich von Brandenburg. El canceller més poderós del seu pare, Matthäus Enzlin, va ser condemnat a una fortalesa de per vida, acusat d’extorsió i malversació de fons. Més tard va ser sotmès a un judici per alta traïció i l’any 1613 va ser executat a la plaça del mercat d’Urach. Durant el mandat de Johann Friedrich va augmentar el deute tant al si de la família real com al mateix ducat, que va patir molt a causa de la guerra dels Trenta Anys, encara que el duc no hi va participar. Va morir el dia divuit de juliol de 1628 mentre es dirigia a Heidenheim.
El duc Johann Friedrich, a diferència dels seus predecessors, va estimular l’afany dels perseguidors de bruixes a tot el ducat. L’any 1616, en un diari imprès a Tübingen es diu que «el duc ha imposat instruccions precises als funcionaris per a l’acció legal en contra de les bruixes», i segons l’autor Kurt Baschwitz: «El govern del ducat va posar més llenya al foc publicant l’any 1616 un decret que estimulava les autoritats locals a actuar contra la secta de bruixes.» La unanimitat de predicadors i juristes, que fins aleshores havia frenat la persecució de bruixes al ducat de Württemberg, s’havia trencat i en va sorgir una línia dura que afirmava que tractar la bruixeria amb tebiesa portaria el càstig de Déu en forma de guerres, plagues i fam.
—El balanç total de la cacera de bruixes al ducat de Württemberg va ser moderat comparat amb altres territoris. En el període que va del 1497 al 1750 hi van tenir lloc unes 350 investigacions i processos judicials per bruixeria i en van resultar afectades unes 450 persones, de les quals van acabar executades unes 116; al voltant d’un terç de les suposades pràctiques de bruixeria van acabar amb pena de mort. Un bon funcionament del poder judicial —no es permetia la tortura sense l’autorització del consell superior, no s’utilitzava la prova de l’agulla i la de l’aigua es desconeixia, i no es permetia la confiscació dels béns dels condemnats—, sota l’estricte control dels organismes governamentals, i l’actitud majoritària del clergat, que es va oposar amb sermons i escrits teològics a l’ànsia de persecució de la població, van ser els responsables d’aquesta moderació.
—Dels tres rectors que se succeeixen a Susqueda al llarg del relat, mossèn Garí Benet Carles va existir realment i va ser rector de Susqueda entre els anys 1601 i 1631 —tot i que a la ficció apareix el 1607—. Era un home diligent que va deixar molts escrits i per això sabem que les assemblees de veïns es feien al cementiri situat al costat de l’església de Sant Vicenç. També va deixar una crònica impagable de com l’episodi que es coneix com «Lo any del diluvi», unes pluges torrencials que el novembre del 1617 van fer estralls en tot el territori català, va afectar el terme de Susqueda.
Si a algú li pot semblar poc creïble l’apetit sexual de mossèn Gallifa, quan ja havia creat el personatge vaig trobar constància del següent: L’any 1593, al rector de Sant Vicenç de Susqueda, Gabriel Marquès, se li va manar presentar-se a la cúria episcopal —sota pena d’excomunió i 10 ducats de multa— per haver-se absentat de la parròquia durant la visita pastoral «per estar amb una dona».
—A finals del segle XVI Susqueda pertanyia al terme de Rupit, un feu senyorial que depenia del noble Carles de Vilademany i de Cruïlles, baró de Rupit, senyor de Taradell, Viladrau i Santa Coloma de Farners, a més d’altres drets i senyories en un bon nombre de localitats. Entre el seu dilatat patrimoni hi havia unes quantes cases amb cotxera i cavallerissa a Vic, Caldes de Montbui, Taradell, Santa Coloma i Cruïlles. Encara que tot el que en dic a la novel·la està ben documentat, hi ha dues dades que «pengen»: segons els documents el seu casament amb Jerònima Vila va tenir lloc l’any 1595 o el 1596, per a la història de la Paula em vaig decantar pel 1596. També hi havia discrepàncies en la data que va morir, febrer del 1619 o l’any 1626, però vaig trobar un document de l’any 1623 d’un litigi entre la seva vídua i la seva germana, Rafaela de Vilademany, on es pot llegir: «Hieronymam de Vilademany, viduam relictam don Caroli de Vilademany», i vaig donar per bona la data de 1619.
—Pel que fa al molt il·lustre senyor Antoni Vila i de Savassona, va ser més difícil seguir-li la pista perquè l’avi, el pare i el fill també es deien Antoni Vila i algunes fonts els confonen. Per sort, un article d’Antoni Pladevall em va clarificar les coses i el que ens interessa és Antoni Vila III. El seu cunyat, Carles de Vilademany, el va fer governador general de les seves baronies de Rupit, Taradell i Viladrau, però no he pogut trobar a partir de quina data. Quan apareix per primera vegada a la novel·la, l’agost del 1598, ja ho fa en qualitat de governador de Rupit, però històricament pot ser que encara no en fos, ni tampoc el seu procurador fiscal Baltasar Pla. El seu pare, Antoni Vila II, era el baró de Savassona i Felip III li va concedir el títol de noble a les Corts de 1599. Antoni Vila III es va casar amb Mariana d’Olmera el 1605.
Detall de l’infern del Tríptic del Judici Universal, Hieronymus Bosch (1504) En la mentalitat medieval la por a l’infern sovint era més forta que l’esperança del paradís.
Entre els anys 1619 i 1620 Antoni Vila III, aleshores senyor i baró dels termes de Savassona, Sau, Tavertet i Sorerols, assistit per Baltasar Pla va presidir una part significativa dels processos per bruixeria documentats a Osona. El primer que es coneix va tenir lloc als seus dominis jurisdiccionals i va començar el dia set de gener de 1619 contra Montserrat i Segimona Quer, Marianna Corbera, Francina Solana, Joan Pagès, Jaume Parareda i Margareta Baldana. Després, com a governador de Rupit va actuar contra Joan Boherats, Joana Trias i Eufrasina Puig de Rajols, tots tres executats al mes de juny de 1619, i van seguir més processos a Viladrau. Els interrogatoris sota tortura es van fer a les presons de Vic, al palau dels Montcada, perquè als seus territoris jurisdiccionals no disposaven de la infraestructura necessària. No sabem què devia motivar Antoni Vila III, els documents només indiquen que va iniciar la persecució de bruixes al seu terme i després la va portar als dominis del seu cunyat, Carles de Vilademany. Va morir el 1624 i va deixar un fill malaltís, Antoni Vila IV, sota la tutela de la seva mare. Mariana Vila i Olmera va dirigir la baronia durant molts anys, per exemple el 1635 apareix en un document nomenant un batlle de Sau.
La vella, Giorgione (1509) Entre les encausades per bruixes trobem dones de classe humil, moltes ancianes i vídues, guaridores, llevadores, serventes, pageses, cuineres i mainaderes.
—Mentre llegia el cas de Marquesa Vila, una llevadora de Sant Feliu Sasserra que va ser acusada i penjada per bruixa, vaig trobar el testimoni favorable d’una veïna que va declarar que Maria Prat, néta de Marquesa Vila, li havia dit: «Molt me maravella y espantada estisch que si la mara bona és bruxa no n’és sinó de Carnestoltes». Aquesta manera tan tendra de referir-se a la seva àvia em va encantar i vaig adoptar l’epítet «mare bona» per a la novel·la.
—Per acabar volia referir-me a les bones dones. A mesura que em documentava per escriure aquesta història, anava prenent força la sensació que entre les víctimes de la cacera de bruixes gairebé no hi havia hagut dones dedicades exclusivament a les pràctiques màgiques. De l’entrevista amb Jordi Torres i Sociats —autor de diversos llibres que recullen històries, llegendes i costums relacionades amb la vida a pagès— em va cridar l’atenció el següent: «…les dones que realment tenien poders, que no creien en res i creien en tot, no van ser acusades. Com que els senyors també eren supersticiosos, les temien». Kurt Baschwitz també afirma en un capítol del seu llibre Brujas y procesos por brujería que les dones amb poders no van ser perseguides. Però ¿com aconseguir informació sobre aquestes dones amb suposats poders sobrenaturals? Tot el que hi ha es basa en l’imaginari popular. Aleshores vaig fer una mena de petit treball de recerca per obtenir-ne uns trets comuns i oferir-ne un perfil coherent i va sorgir el següent: Són dones de classe humil i analfabetes. Han nascut amb el seu poder, heretat de la mare i l’àvia, i el seu coneixement no accessible a tothom els ha sigut transmès de manera oral. Les seves creences són en una esfera privada i secreta, el seu sistema de valors no segueix el de la moral dominant, no el contravé, sinó que en prescindeix; creuen en tot i no creuen en res, es pot dir que són amorals. Admeten una lògica quotidiana i una altra d’un altre món, és a dir, viuen entre el món quotidià i un món paral·lel invisible per als altres, amb el qual es poden connectar. Per a elles la màgia és un art pràctic encaminat a un objectiu directe i definit. Malgrat que estan convençudes dels dots o poders naturals de la seva ànima, recorren a forces ocultes, siguin naturals o sobrenaturals, per aconseguir un propòsit executant els seus rituals secrets. Per assolir l’èxit poden invocar el poder de Déu, encara que sigui per fer un malefici. Un cop a l’any han de renovar els seus poders.
El següent pas era com anomenar-les. Els noms que apareixen més sovint en els textos són: encantadora, endevinadora, maga, fetillera, fantàstica, fada, bona dona, sortillera, conjuradora… N’havia de triar un per no embolicar el lector i em vaig quedar amb bones dones. Per donar-hi més versemblança em vaig basar en Ellen Boudreaux —un exemple real i sorprenent de la síndrome de savant— per caracteritzar una de les bones dones que apareix a la història, na Jacoba: «…i a l’Esquirol hi viu na Jacoba, és cega però camina per l’espessor del bosc sense ensopegar-hi mai». Convençuts dels seus poders, homes i dones del poble menut anaven a veure les bones dones per guarir-se, perquè els endevinessin el futur, per trobar objectes perduts, per afavorir l’amor i la fertilitat, per protegir-se de maleficis… Per la seva banda, les classes altes i els governants recorrien als nigromants, considerats fetillers cultes i entre els quals hi havia molts clergues.
John Dee fent un experiment davant la reina Elizabeth I, John Gillard Glindoni (1913) Tant a l’edat mitjana com a l’edat moderna la creença en la màgia no entrava en contradicció amb la ciència, sovint se superposaven perquè els límits eren molt tènues. John Dee va ser un cèlebre mag anglès que també era matemàtic, astrònom, astròleg i alquimista.
L’ús de la màgia en les ciències medievals s’entenia com el recurs a les forces ocultes i presents a l’univers, sobrenaturals o naturals però no perceptibles, a fi d’influir en la realitat física o normal. S’admetien dues lògiques, una de quotidiana i una altra d’inaccessible per a la majoria; una realitat més enllà de la física i coneguda. Però va ser a l’edat moderna que es faria lloc entre les classes dirigents la idea que existia una màgia nociva amb la intervenció del diable, que un gran nombre de dones hi havia pactat i rebutjava per complet la fe, i que una secta encapçalada pel dimoni volia acabar amb la cristiandat. La classe dominant va traslladar les seves pors a les classes populars i va tenir lloc la repressió sistemàtica contra les bruixes. Segons els experts, el retrat de les dones acusades per bruixes —pobres, analfabetes, ancianes i soles— és el de la mateixa marginació, però penso que aquest perfil no els fa justícia. Malgrat ser de condició humil, la majoria tenia algun treball: serventes, pageses, guaridores, llevadores, cuineres, mainaderes, artesanes… ¿Eren dones analfabetes? Sí, com la majoria. ¿De condició humil? Sí, però inserides al teixit social de la seva comunitat. ¿Vivien soles? Sí, però tenien familiars a prop. No eren dones marginals, eren dones independents.
Segur que em deixo moltes coses, però si continués aquest escrit es faria etern. Només vull afegir que embarcar-me en l’aventura d’escriure De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, i poder oferir dades contrastades al lector/a per endinsar-los en els temps de la cacera de bruixes, m’ha resultat apassionant i molt enriquidor. Espero que ho gaudiu.
Maria Lluïsa Latorre (abril del 2010; revisat el setembre del 2011)