Dones invisibles: article de Sílvia Soler

—Article de Sílvia Soler publicat al diari Avui sobre la sèrie Dones Invisibles, octubre del 2009

La col·leccionista. Duoda, Berthe, Rita, Maria Lluïsa 

Des de fa un parell de mesos cada dijous arriben al meu correu electrònic petits relats que em parlen de Dones Invisibles. La remitent és Maria Lluïsa Latorre, metgessa de capçalera de Tordera, a qui no conec personalment. Sé que tot plegat, així, d’entrada, sona una mica estrany. I probablement ho és: estrany, sorprenent i admirable. La Maria Lluïsa va començar aquesta sèrie sobre Dones Invisibles «farta de sentir comentaris, tant per part d’homes com de dones, que atribueixen a les dones una naturalesa maliciosa, intrigant, falsa, deslleial, histriònica, malintencionada i tants tòpics més». Per això es va proposar compondre una sèrie d’articles amb exemples de dones reals, de tots els temps, que contradiuen aquests tòpics, i fer-los arribar a totes les persones que hi havia a la seva agenda de correu electrònic. Un amic que rebia els articles de la Maria Lluïsa va pensar que podien interessar-me i li va suggerir que m’afegís a la llista. Ara, com per art de màgia, rebo un regal cada dijous. 

Així he conegut la comtessa Duoda, casada amb Bernat de Septimània, a qui el rei Carles el Calb va prendre els dos fills com a ostatges per assegurar-se la fidelitat del pare. La comtessa, apartada dels seus fills, va escriure un tractat d’educació per al seu fill Guillem… O Rita Levi-Montalcini, una italiana de família jueva que es va enfrontar al seu pare per poder estudiar una carrera universitària. Va convertir-se en neuropsiquiatra i va acabar guanyant el Nobel de medicina el 1986… O Elisabet Martina, nascuda a Viladrau, al segle XVII, que va ser acusada de bruixeria i no va delatar cap de les seves presumptes companyes, malgrat les tortures més salvatges… O Berthe Morisot, pintora francesa del XIX, amiga de Manet —acabaria casant-se amb el germà del pintor— i una de les fundadores del grup dels impressionistes. Com que Berthe pintava sobre escenes de la vida quotidiana, majoritàriament protagonitzades per dones i nens, la seva obra va ser relegada a la categoria «d’artistes femenines»… O la mateixa Maria Lluïsa Latorre, que roba moments al seu temps per reivindicar la memòria d’aquestes dones i regalar-nos la seva recerca. Gràcies! 

Un dia d’estiu, Berthe Morisot (1879)

Una dia d’estiu, Berthe Morisot (1879)

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Dissabte, 24 d’octubre de 2009. Paraules clau: Maria, Lluïsa, Berthe, Duoda, Rita. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *