Dones invisibles: conferència a Sabadell

CONFERÈNCIA La dona al món. Breu repàs d’una injustícia històrica (basada en el llibre DONES INVISIBLES) 

—SABADELL, al Casal Pere Quart, 4 d’octubre de 2016. 

Vaig tenir el privilegi d’inaugurar el cicle AMB VEU DE DONA, organitzat per la Universitat Popular de Sabadell, davant de més de cinquanta persones i va ser una experiència molt gratificant. 

sabadell_dones

Es pot dir que les dones més maltractades per la historiografia són les que han exercit el poder i per demostrar a l’audiència que se les jutja amb molt més rigor que els homes vaig parlar de la reina faraó Hatshepsut (c. 1508 – 1458 a.n.e.). L’egiptòleg William C. Hayes (1903 – 1963) s’hi referia amb les paraules «aquesta dona astuta, ambiciosa i sense escrúpols», en canvi, el seu regnat va ser llarg i pròsper. 

cleo-4

Cap atribuït a Cleòpatra VII (69 al 30 a.n.e.), l’última reina d’Egipte 

Els cronistes romans van qualificar la reina Cleòpatra VII d’astuta, manipuladora, ambiciosa, perversa i meretriu. Els historiadors del segle XIX van reproduir els mateixos prejudicis. Estudis més recents l’han descobert com una reina molt capacitada i treballadora, que va reconstruir el seu país, que prenia les decisions tenint en compte l’interès del regne i dels seus fills, i que va aconseguir mantenir Roma allunyada d’Egipte durant vint anys. Després de Cleòpatra, Egipte va perdre la independència i es va convertir en una província més de l’Imperi romà.

Livia4

Diria que som moltes les persones que encara recordem la magnífica interpretació que va fer de Lívia l’actriu Siân Phillips a la sèrie Jo, Claudi. En el meu imaginari, Lívia va quedar com el prototip per excel·lència de la dona malvada, freda i calculadora, però és un retrat molt injust amb la Lívia històrica. 

Les dones han estat discriminades i penalitzades en tots els àmbits, fins i tot l’espiritual. L’any 1017, les monges de la comunitat de Sant Joan van ser expulsades per una butlla del Papa Benet VIII, acusades «de ser meretrius de Venus, i entre elles, l’abadessa Ingilberga, la més abominable de totes». A la butlla papal es poden llegir frases com: «L’existència d’una horrible infàmia quan van explicar-nos que en un cert lloc en honor de Sant Joan […] que no sols hi exercien irreverentment els ludibris de Venus, sollats els propòsits de santedat, sinó també —i esgarrifa de sentir-ho— havien comès parricidi amb els infants concebuts irregularment per tal que quedés totalment desconeguda la falta». Tot el text s’exclama de la disbauxa sexual de les monges, però no hi diu amb qui cometien els actes libidinosos. ¿Amb els clergues i escribes del monestir? ¿Amb pagesos que treballaven les terres? ¿Amb algú que passava per allà? Sobta que es facin unes acusacions tan greus sense donar ni una pista de la participació masculina.  

Babilònia en flames, miniaturista i religiosa Ende (975)

Babilònia en flames, de la miniaturista i religiosa Ende (975) 

Ingilberga es va retirar a casa del seu nebot Guillem, canonge i després bisbe de Vic, i va morir el 1049 a l’edat de setanta-dos anys. Al llibre d’òbits consta: «El dia 7è abans de les calendes d’abril, al palau episcopal de Vic morí Ingilberga, de bon record, abadessa del monestir. Insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució a causa de la justícia». 

A principis del segle XV una guerra civil començava a França entre armanyaguesos (al voltant del delfí Carles) i borgonyons (aliats amb els anglesos). En aquest període l’escriptora i intel·lectual Christine de Pizan va escriure dos llibres, Lamentacions sobre la guerra civil i El llibre de la pau. El 1418 la situació era tan caòtica que va deixar París i es va refugiar al monestir de Poissy amb la seva filla. Christine no tornaria a escriure, però el 1429, quan va aparèixer la figura de Joana d’Arc i va acabar amb el setge de la ciutat d’Orleans, Christine es va animar i li va dedicar Le ditié de Jehanne d’Arc (La cançó de Joana d’Arc). Després d’un seguit de victòries liderades per Joana el delfí Carles va ser coronat a la ciutat de Reims el juliol del 1429. 

joana_leicester

Vitrall de la catedral de Leicester que representa Joana d’Arc 

Christine va morir a Poissy el 1930 i no va conèixer el destí final de la donzella d’Orleans. Joana va ser capturada pels borgonyons i venuda als anglesos, empresonada a Rouen, acusada de bruixeria i heretgia, sotmesa a un judici ple d’irregularitats i finalment cremada el 30 de maig de 1431. Tot això sense que el rei de França fes res per salvar-la.

Després de fer una breu referència al fenomen repressiu de la cacera de bruixes (1450 – 1750) vaig parlar d’Olympe de Gouges, la dona que en plena Revolució Francesa va escriure el primer document que postula la igualtat jurídica i legal de les dones respecte als homes i el caràcter universal dels drets cívics. Redactat l’any 1791 va ser rebutjat per l’Assemblea revolucionària. 

gainsborough-dona-blau

La dona de blau, Gainsborough (1770 – 1780)

Al segle XVIII la dona ja no era una versió imperfecta de l’home, però se la considerava inferior en nom de la seva naturalesa «més delicada i que la feia més sensible als estímuls», a diferència de l’home, «més racional i més qualificat per a la vida pública». Segons els il·lustrats la bellesa, l’honor i la intel·ligència de la dona no tenien valor si no eren  reconegudes per l’home: «La femme est faite spécialement pour plaire à l’homme».

D’entre les científiques que van haver de patir les crítiques, intrigues i actituds hostils per part dels seus col·legues masculins vaig destacar la doctora en física Rosalind Franklin. James Watson, Francis Crick i Maurice Wilkins no sols li van amargar la vida al laboratori de John Randall al King’s College, sinó que van utilitzar dades del seus treballs sense que ella ho sabés per completar la seva hipòtesi sobre l’ADN i publicar a la revista Nature un dels articles més importants de la història de la ciència.  

franklin-rosalind-2 Maria Lluïsa Latorre, 26 d’octubre de 2016 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *