PRESENTACIÓ A VILAFRANCA DEL PENEDÈS, 3 de novembre de 2011. Transcripció de la intervenció de Sílvia Amigó:
Aquesta collita de dones que ens ofereix la Maria Lluïsa no seré jo qui us digui com va néixer però sí que us puc explicar com van començar a arribar-me a mi, fruit a fruit, cada setmana.
Una de les «dones invisibles» que hi surten ressenyades en aquesta, diguem-ne antologia de dones excepcionals però gairebé desconegudes i ignorades en els llibres d’història, és tieta meva i és una poeta extraordinària. En la seva llarga vida ha estat de tot: infermera, llevadora, viatgera, lectora, reconeixedora del seu entorn, cuidadora de la seva mare… com moltes dones i també com molts homes, però el que la fa ser aquí és la seva silenciosa i constant dedicació i necessitat a la poesia. Fa uns tres anys vaig rebre un correu electrònic d’una tal Maria Lluïsa Latorre demanant-me de manllevar un poema de la Rosa Bonet, la meva tieta, per encapçalar un dels articles que cada dijous enviava als seus contactes. Naturalment, vaig dir-li que endavant i a partir d’aquí també jo vaig ser inclosa en aquesta llista de lectores i lectors que cada setmana rebíem notícies d’alguna dona que la història ha ignorat i la tasca o la vida de les quals ens són exemple de com aquells que han escrit la història, sigui del pensament, de la ciència, de l’art o, en menys mesura, de la literatura, han decidit d’ignorar. Aquests articles setmanals són el que avui, en forma de llibre, s’apleguen en aquest volum anomenat Dones invisibles.
Es tracta d’una obra coral en molts sentits. No hi trobarem una sola protagonista ni cap que sobresurti sobre les altres. Cadascuna té la seva veu i cadascuna ha deixat una petjada pròpia i també imprescindible per caminar i avançar en això que anomenem progrés de la humanitat. Una petjada, però, esborrada pel temps, l’oblit i la volguda indiferència d’aquells que escullen qui és qui dins la història.
D’esquerra a dreta Ramona Suriol, Maria Lluïsa Latorre i Sílvia Amigó. Al fons, la compositora i cantatrice Barbara Strozzi
Malauradament encara avui, i ho dic amb coneixement de causa perquè n’he fe la prova, si preguntem a qualsevol persona del nostre entorn que ens digui el nom de tres pintores, de tres pensadores, de tres científiques… ens adonarem com triguen el doble de temps a respondre de quan la pregunta és —digues-me el nom de tres pintors, tres pensadors, tres científics…, això si és que poden respondre! Us asseguro que, sobretot en el camp científic, no he trobat a ningú que hagi anat més enllà de Marie Curie. En la prova he inclòs les meves filles que ja van o estan a punt d’anar a la universitat, al meu company que és metge, amigues llicenciades, amigues que treballen justament en temes d’igualtat de gènere, a amics cultíssims i grans lectors… és a dir, a persones que han rebut una formació acadèmica important i que se suposa que estan constantment informades, però, com es fa evident, de manera molt incompleta. Jo mateixa sóc en aquesta llista i si me n’he salvat és gràcies a la Maria Lluïsa. La desproporció és tan gran i tan injusta que és per aquest motiu que l’obra de la Maria Lluïsa ens és avui necessària. En el promig de les 4 o 5 pàgines que dedica a cada dona, no hi trobarem una biografia completa però sí la suficient informació per saber de la seva existència i de la seva tasca, per conèixer els principals trets de la seva vida que, en conèixer-los, ens obriran la ment, ens eixamplaran el saber, ens engrandiran la consciència del que ja sabem: que la història de la humanitat en totes les seves vessants del coneixement i de l’experiència, seria molt més rica i completa si s’hagués comptat amb la manera de ser, de fer, d’expressar de les dones que, des de l’antiguitat fins als nostres dies han dedicat la vida a comprendre el món, a descobrir-ne noves maneres de viure’l, d’interpretar-lo, a aprofundir en les relacions, a endinsar-se, examinar i estudiar les ciències, les formes literàries, artístiques i també les relacions socials i polítiques, les formes de govern i tantes altres manifestacions de la condició humana. L’exclusió gairebé total de les dones del món acadèmic, dels cercles artístics, dels claustres científics fins ben entrat el segle XX, atorga una heroïcitat afegida a cadascuna de les fites aconseguida per elles. Ara només ens cal conèixer-les i reconèixer-les.
Com que són tantes i tan diferents entre elles, el que he intentat de fer per aquesta presentació és trobar un eix comú que li dóna al llibre un sentit unitari més enllà del gènere de les seves protagonistes. I en totes elles hi he trobat dues condicions, o millor dit, dues posicions davant la vida imprescindibles: per una banda la voluntat i per l’altra la llibertat. La voluntat ferma que no és sinònim de dominant, sinó la irrenunciable i justa mesura de seguir el seu camí, la seva vocació, el seu propi sentit de viure, i en totes, en un moment o altre d’aquest camí, els han aparegut traves duríssimes pel fet de ser dones, traves que els han dificultat el seguir caminant. Pedres a les sabates que han convertit el que hauria de ser natural en un suplici, el que hauria de ser plàcid en un perpetu enfrontament, el que hauria de ser digne d’admiració en una tergiversació dels fets per tal de ser jutjades, condemnades, fins i tot ridiculitzades per esdevenir finalment oblidades i excloses del relat de la història. Així, sense voler-ho, les dones que han aconseguit superar aquestes traves i han continuat, han esdevingut dones excepcionals i també dones exemplars, exemplars per a tots, per a homes i dones. També he anomenat la llibertat perquè sense aquest instint humà tan innat i necessari cap d’elles hauria pogut desenvolupar les seves facultats. Amb tot vull remarcar que primer han hagut de tenir molta voluntat per tal de conquerir la llibertat. O potser el camí ha estat paral·lel. Sempre el doble esforç, les mil renúncies, la paciència, l’adaptar-se contínuament a les condicions de l’entorn i condicions masculines, el combinar amb equilibris de funàmbules la realització conscient dels seus impulsos més meditats amb la contenció o a vegades la renúncia d’aquests impulsos. També, tristament, sense el recolzament o el reconeixement d’un home, sense el seu aval, sense el seu protectorat, moltes dones que han treballat, sobretot en l’àmbit de la ciència i de l’art, no haurien pogut fer-ho.
Des de ser considerades una espècie inferior pels més eminents pensadors grecs, a no poder participar de cap decisió a la vida pública a Roma, a ser cremades a mitja Europa durant l’edat mitjana, a aconseguir una independència i una igualtat de gènere que sembla ja inqüestionable al segle XX, hi ha hagut un llarguíssim camí, un camí impossible de comprendre si no coneixem la meitat de les seves protagonistes. El llegat del seu silenci, de la seva invisibilitat, és tan gran que ens costarà molts anys d’incorporar-lo dins la consciència, però treballs com els de la Maria Lluïsa ens hi poden ajudar molt. No es tracta de fer comparacions, no es tracta d’establir competències absurdes, es tracta de sumar capacitats, il·lusions i somnis sense prejudicis, d’oblidar-nos que si una dona vol governar no és perquè sigui ambiciosa i dominant, atributs que les mateixes dones atorguem sense adonar-nos perquè, com diu la Maria Lluïsa en el seu pròleg, l’adoctrinament insidiós practicat al llarg de moltes generacions fa que les mateixes dones siguin sovint les grans detractores de les conductes més lliures i menys acomodatícies. Es tracta ara d’acceptar les diferències necessàries per arribar a les igualtats més justes. Cada dona ha de prendre i reprendre constantment el seu propi camí. La maternitat suposa sovint un entrebanc i una aturada en les seves tasques i ambicions, i personalment penso que hauria de suposar tot el contrari, un enriquiment per a ella i per a tots els que viuen amb ella.
Quan els noms de les cinquanta dones que la Maria Lluïsa ha escollit figurin amb tota naturalitat als llibres d’història, quan fer la pregunta amb què he iniciat aquesta presentació sigui ociosa perquè la resposta sigui igual d’immediata tant si preguntem per homes com per dones, s’haurà arrodonit una fita comuna, la gran fita de la igualtat en el reconeixement dels uns i de les altres. Es tracta ara d’escurçar el temps de la resposta. Com que anem molt endarrerits haurem de córrer una mica per posar-nos al dia. A la cultura occidental, en aquestes darreres dècades sembla que la qüestió de gènere està ja superada a la pràctica, pel que fa a les igualtats en oportunitats, i pot semblar ociós insistir-hi, però ens cal encara superar tantes opinions estereotipades i inoculades patriarcalment al llarg dels segles! Ens cal encara restaurar la memòria i el llegat de les dones, que per molt que se’n parli encara se’n parlarà poc.
La lectura de Dones invisibles ha tingut un efecte doble i contrari en mi: per una banda l’orgull de pertànyer a un gènere de natural lluitador i coratjós, per l’altra, la ferida encara oberta de constatar les desigualtats i les injustícies que, de manera hereditària i congènita, s’han anat succeint a través dels segles.
I per acabar un desig que formulo ara en veu alta: que aquest volum de la Maria Lluïsa algun dia sigui refós i tot ell contingut dins els manuals d’història quan es parli d’història del pensament, de l’art, de la ciència… Aleshores, quan cadascun dels noms d’aquestes dones aparegui amb tota naturalitat on els correspon, podrem dir que coneixem amb més exactitud i plenitud els fets de la història i ja no tindrem cap excusa quan ens costi de respondre la pregunta digues-me el nom de tres científiques…
Sílvia Amigó Cuscó, 3 de novembre de 2011