—10 de juny de 2011, El 9 TV, programa 7 dies. El mateix dia de la presentació del llibre Dones invisibles a Vic, vaig ser convidada als estudis del canal de televisió El 9 TV, a la plaça de la Catedral, per sortir en el programa de l’actualitat política, econòmica, cultural i esportiva del país que dirigeix i presenta Jordi Molet. Tant l’acollida com l’entrevista van ser insuperables. Des d’aquí un petonàs a tot l’equip. Disponible a:
—10 de juny de 2011, presentació a Vic. La presentació al local de VicDones a càrrec de la regidora Gràcia Ferrer, i que va acabar amb un pica-pica amb Cervesa del Montseny, va anar estupendament. Considero que aquest èxit de públic i participació va ser fruit de la col·laboració de Núria Muñoz i Glòria Cunill, tècniques d’igualtat, de la mateixa Gràcia Ferrer, de la llibreria Mots i de Viena edicions, i totes ens en podem felicitar.
Al local de VicDones es van habilitar dues sales que confluïen al punt de la xerrada per donar cabuda a tota la concurrència.
—31 de maig de 2011, «Femelles amb caràcter», escrit per Mª Àngels Cabré a La independent. (transcrit del seu web, actualment no disponible a internet). Sobre el llibre Dones invisibles, de Maria Lluïsa Latorre (Viena Edicions):
«L’odi més llarg de la història, més mil·lenari encara i més planetari que el del jueu és l’odi a les dones». És una afirmació d’André Glucksmann que explica la llarga tradició misògina i les seves múltiples injustícies. Afortunadament aquest 2011 es compleixen cent anys des que es va començar a celebrar el Dia Internacional de la Dona, una realitat que tanmateix no impedeix que la igualtat dels sexes sigui una fita encara llunyana, encara que els avenços hagin estat notables (més en uns llocs que en altres, més en uns camps que en altres).
El que no està tan clar és que, constatada aquesta flagrant desigualtat i vista la necessitat d’esmenar-la, encara no s’hagin posat els mitjans perquè les dones que van participar en els canvis històrics d’una manera rellevant, que són unes quantes, recuperin el lloc que els pertoca i apareguin als seus corresponents vademècums. I és que una cosa és que en el dia a dia encara pesi l’androcentrisme i, una altra de conseqüències molt més devastadores que la història, que se segueixi escrivint només en clau masculina. Tot i que als països democràtics les constitucions instiguen als poders públics a promoure les condicions perquè la igualtat sigui efectiva, la realitat és ben bé una altra i gens afalagadora per a les dones: es vulgui veure o no, la discriminació en els salaris és només la punta d’un iceberg molt més voluminós i perillós si segueix com fins ara a la deriva.
Feta aquesta reflexió, totes les iniciatives són poques en el procés de reescriptura del passat, i molt més si es tracta del passat més recent. Amb Dones invisibles, Maria Lluïsa Latorre posa un granet de sorra en aquest necessari acte de justícia que és treure les dones importants de l’ombra i exposar-les a la llum pública. El seu ventall és ampli i variat, fruit d’interessos en camps i èpoques diverses, amb especial incidència en les dones de l’edat mitjana i les dones relacionades amb la medicina (la seva branca professional), de manera que ofereix una visió de conjunt que té com a resultat una impressió global esperançadora.
Des d’Hipàtia d’Alexandria (la filòsofa neoplatònica que protagonitza la pel·lícula Àgora), fins a la Premi Nobel de la Pau birmana Aung San Suu Kyi (que tot i ser reclosa a casa seva per les forces dictatorials segueix lluitant per la llibertat del seu poble), totes les dones la vida de les quals es glosa en aquest volum són enormement valuoses. Hi ha dones a aquestes alçades ja conegudes com l’escriptora Murasaki Shikibu, la mística Hildegard von Bingen, la comtessa pacifista Duoda, les pintores Berthe Morisot I Remedios Varo, la científica Rita Levi-Montalcini o la sexòloga Shere Hite. Però la veritable vàlua d’aquest recull —per cer escrit amb habilitat comunicadora i gran solvència— és donar-nos a conèixer l’existència de dones molt més ignorades: des de la francesa Herminie Cadolle (inventora dels sostenidors, presentats a París l’any que es va acabar la Torre Eiffel) a la nord-americana Anna Keichline (arquitecta i inventora entre d’altres estris de la llar d’una aigüera amb safareig).
No totes les grans dones que aquí apareixen són estrangeres. Tenim a la veritable artífex del descobriment de les pintades de les coves d’Altamira (que les va veure per primer cop a l’edat de vuit anys), a una víctima de la cacera de bruixes nascuda a Viladrau, a la fundadora del monestir de Sant Joan de les Abadesses… Són, sens dubte, les dones que van desafiar el seu destí de filles, amants o mares per ser alguna cosa més, d’aquí que moltes d’elles romanguessin solteres per poder dedicar-se en cos i ànima a la seva professió.
Actualment les coses han avançat força i àmbits professionals com la salut i la judicatura són ara plens de dones vocacionals i eficients que contribueixen a una societat no ja equilibrada sinó normalitzada. Però els càrrecs més alts encara porten nom d’home, i són ells els que sortiran als llibres com ja surten majoritàriament als diaris. Seguirem vigilant el procés de les dones cap a la normalització professional i que algun dia llibres com aquest, tan necessaris i il·luminadors, no ho siguin tant.
Benvinguda sigui a dia d’avui aquesta feina de Maria Lluïsa, que va néixer com un amistós regal epistolar per capítols a través del correu electrònic.
—29 de maig de 2011, Catalunya Ràdio, programa El suplement. Un dia magnífic per mantenir una entrevista —l’endemà que el Barça guanyés la seva quarta Champions— tot i que amb Tatiana Sisquella qualsevol dia pot ser magnífic.
—17 de maig de 2011, Catalunya Ràdio, programa El cafè de la República. Mercè Folch i Joan Barril van iniciar la seva entranyable entrevista amb el conte La remeiera. Si la voleu escoltar només heu de clicar sobre el següent link:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/nom-programa/Maria-Lluisa-Latorre/audio/535721/
Vaig passar-hi una estona meravellosa i mai no oblidaré les paraules que em va dedicar Joan Barril al final de l’entrevista: «…amb aquesta música tenim l’honor d’acomiadar una veritable humanista, Maria Lluïsa Latorre, una persona que no únicament canta, toca el piano, escriu…, a més ens guareix a tots plegats…», per mi no hi ha millors elogis.
In memoriam: el maig del 2011 vaig tenir el privilegi de ser entrevistada per aquests dos grans periodistes, Tatiana Sisquella, que va morir el 6 de febrer de 2014 a trenta-cinc anys, i Joan Barril, que ens deixava el 13 de desembre de 2014 a l’edat de seixanta dos anys. Recordo com si fos ara la calidesa i consideració amb què em van tractar als seus respectius programes. Vaig sentir moltíssim la seva mort i mai no els oblidaré (maig del 2015).
—29 d’abril de 2011, «Per fer passar la ressaca», escrit al web de la ciutat de Barcelona. Les dones que els homes ens han amagat:
De l’intimisme passem a la reivindicació de la memòria, amb Viena Edicions i Maria Lluïsa Latorre, que han publicat Dones invisibles. Cinquanta retrats de dones que han canviat la història sense que la història ho reconegui. Latorre es pregunta com pot ser que ens hagin escamotejat un 50% de la història, una història oficial que diu que, en el transcurs dels segles, no hi va haver dones rellevants en el món de la ciència, l’art, els invents, la filosofia i la política. Les excepcions eren tractades com a dones malicioses o bé esposes de grans homes, però Latorre ens mostra que no va ser així.
—25 d’abril de 2011, escrit de Teresa Costa-Gramunt a l’Eix Diari (diari independent del Garraf, Alt i Baix Penedès):
http://www.eixdiari.cat/opinio/doc/31467/dones-invisibles.html
—23 d’abril de 2011, Diada de Sant Jordi a Barcelona. Viure la diada de Sant Jordi a la parada de Viena Edicions (Rambla Catalunya cantonada Provença) va ser una experiència fantàstica. Com es pot apreciar a les fotos, van ser moltes les persones que es van aturar a mirar el Dones invisibles i es van animar a fer-me preguntes, i van ser força les que es van decidir a comprar-lo. Per descomptat que els el vaig signar amb molta il·lusió. Com que no sóc una autora coneguda, prèviament m’havia imaginat un escenari amb la gent passant de llarg i, de tant en tant, alguna persona que s’aturava. Però va ser un escenari immillorable: un continu de persones fluint davant meu i el contacte amb dones i homes que no coneixia de res i que adquirien el llibre amb la confiança que els agradaria.
Una lectora interessada pel tema comenta el Dones invisibles amb la Maria Lluïsa
No paraven de passar riuades de gent
També em vull referir al bon criteri de Viena Edicions de col·locar-me a la seva parada. Si hagués estat al costat dels autors més coneguts o mediàtics, per mi hauria sigut una mica violent veure les seves cues inacabables de gent per signar el llibre i jo, un tros més enllà, ben poc sol·licitada. En canvi, tal com es va organitzar va anar perfecte. Cap a les tres de la tarda dinava satisfeta, en companyia del meu marit, al restaurant Matamala; va ser un dia magnífic.
Maria Lluïsa Latorre, 1 de maig del 2011
—21 d’abril de 2011, retall del periòdic El 9 Nou d’Osona i el Ripollès.
—16 d’abril de 2011, retall del especial Sant Jordi publicat a el Periódico.
—13 d’abril de 2011, presentació a la Biblioteca de Tordera. El dimecres 13 d’abril es va fer la presentació a Tordera, el poble on visc i on exerceixo de metgessa. L’acte va començar poc abans de les vuit del vespre i el vam presentar entre la directora de la biblioteca, Sílvia Anfrons, l’editora de Viena Edicions, Isabel Monsó, i jo mateixa. Aquest nou contacte amb el públic va ser molt gratificant, com també conèixer alguna seguidora entusiasta com l’Annabel (si llegeixes aquest tros, des d’aquí un petó). Després tots vam conversar mentre gaudíem del pica-pica acompanyat de Cervesa del Montseny.
—8 d’abril de 2011, presentació a Barcelona, al Corte Inglés del Portal de l’Àngel.
La historiadora Teresa Vinyoles, Maria Lluïsa Latorre i Isabel Monsó, editora de Viena Edicions, durant la presentació del llibre Dones invisibles al Corte Inglés.
CRÒNICA DE LA PRESENTACIÓ. Després d’unes quantes dificultats amb el powerpoint, i una mica més tard de l’hora prevista, l’editora Isabel Monsó,de Viena Edicions, va començar la presentació del llibre Dones invisibles. 50 retrats de dones que han canviat la història sense que la història ho reconegui davant d’una setantena de persones. Tot i que em va dedicar paraules molt elogioses, estava tan pendent de posar en marxa el powerpoint junt amb la Teresa Vinyoles, que gairebé no les vaig poder gaudir, però aprofito a dir que, per la meva part, he trobat en la Isabel una editora de primera classe. Ha estat un privilegi treballar amb ella a l’hora d’adaptar les dones invisibles a format de llibre: escoltar els seus suggeriments, l’atenta lectura que va fer de les dones invisibles —no se li escapava res—, com em va esperonar per ampliar algunes parts, canviar frases que potser no s’entenien prou bé, o que es podien explicar millor, el nivell d’exigència que hem compartit… El resultat del nostre treball en equip ha donat un text de gran qualitat i les futures lectores i lectors ho podran comprovar, a més, presentat en una edició molt bonica i ben acabada.
La historiadora Teresa Vinyoles, que m’ha prologat el llibre, va explicar a l’auditori que fa sis-cents anys, Christine de Pizan ja es feia les mateixes preguntes que em faig al llibre: «…quines podien ser les causes i les raons que impulsaven tants d’homes, a parlar malament de les dones i a vituperar-ne la conducta bé de paraula, bé en els seus tractats i els seus escrits […]». La Teresa va dir que quan hem volgut fer història de les dones, hem partir de dues evidències: «En primer lloc la desigualtat de drets i de tracte que hem rebut i rebem les dones, que es manifesten en textos i actituds misògines que menyspreaven i violentaven les dones en el passat i ho fan avui. L’altra evidència és el silenci, l’ampli silenci…». I per Christine, la mateixa Teresa, jo i altres dones, la resposta al silenci i a la misogínia és la història de les dones. En la meva intervenció vaig insistir en això, que a totes ens vincula la voluntat d’oferir una visió documentada de la presència femenina per acabar amb els prejudicis que encara impregnen la nostra societat.
Seguidament, es va fer una llarga cua de persones perquè els dediqués el llibre, entre elles hi havia amics i amigues, familiars, companyes i companys de la feina, però també persones que mai no havia vist i que em van felicitar. Tot plegat va ser molt emocionant. En fi, una tarda per recordar.
Maria Lluïsa Latorre 10 d’abril de 2011