ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Presentació a Vic, 24 de novembre de 2006, al cafè-llibreria L’Occità
TRANSCRIPCIÓ DE LA PRESENTACIÓ DE L’EDITOR JESÚS AUMATELL:
Els peons de l’assassí és una obra excepcional en molts sentits, cosa que fa difícil, ara mateix, precisar-ne la transcendència. Crec que caldran mots lectors, i força més temps, per situar aquesta obra en el lloc que li correspongui dins la història de la literatura.
En principi, es tracta d’una novel·la que es podria catalogar dins el gènere d’intriga policial. Hi ha crims, i, sobretot, un misteri per resoldre. Amb tot, però, hi ha una idea subjacent diàfana —clara, com és el nom de la protagonista—, la qual ens permetria dir que es tracta d’una novel·la de tesi: el propòsit últim seria exposar a través de la ficció novel·lesca un seguit de plantejaments científics que es resumirien en (o es derivarien de) el pes del bagatge genètic en els comportaments humans.
Alhora, el desenvolupament dels personatges, la forma en què aquests evolucionen al llarg de les més de 800 pàgines d’aquest llibre, ens permetria dir que es tracta d’una novel·la psicològica. Però, a mesura que avancem pàgines, es prefigura un vast univers imaginari que, lògicament, escapa a cap mena d’etiqueta. I també percebem, de forma no del tot racional, sinó més aviat intuïtiva, que allò característic d’aquesta obra —o sia, allò que la singularitza— no està tant en els continguts com en la forma en què aquests apareixen i s’oculten, s’ordenen i es confonen. El seu mecanisme es construeix i es mou per mitjà de la relació especular que s’estableix en tots els ordres de la novel·la: en l’àmbit de l’espai, del temps, de la trama i dels personatges. Es tracta d’un conjunt de miralls que no estan posats al llarg del camí (com proposava Stendhal), sinó que, disposats en un fragment d’aquest camí (del món, de la realitat), giren al seu voltant, creant un joc de relacions especulars, en una estratègia singular que vol donar compte d’una realitat molt més vasta que no pas aquella que reflectiria un mirall immòbil.
Hi ha, en definitiva, un plantejament dual, de contraposició dels oposats. Una contraposició que no és necessàriament conflictiva, ans sovint esdevé complementària: racional i irracional, bé i mal són les parelles estel·lars d’aquesta dansa de contraris, seguides d’altres com femení i masculí, bellesa i lletjor, vida i mort, llum i ombra… De vegades, les parelles s’intercanvien entre si, o es fan grups, i fins i tot algú, durant un temps, dansa sol.
Al final, però, tot torna a ocupar el lloc que li pertoca, no perquè es resolgui el misteri del món, sinó perquè aquest singular joc de miralls ha acomplert l’objectiu que se li demanava: donar-nos una imatge quadridimensional de la realitat.
Com he dit al principi, Els peons de l’assassí és una obra tan excepcional que em veig incapaç de precisar-ne l’abast. Però més enllà de quin pugui ser el seu destí en el marc de la literatura, sí que li vull reconèixer a la seva autora, des d’ara, una capacitat excepcional per dur a bon terme una empresa tan gran. Un projecte d’aquestes dimensions només podia produir-se (per molt que a algú pugui semblar-li el contrari) al marge de les modes literàries, i de les capelletes que pretenen dictar-les. D’aquí també la dificultat que ha trobat l’obra en obrir-se camí al públic. Personalment només puc felicitar-me de contribuir-hi, tant pel valor literari intrínsec, com per la generositat i l’entusiasme de Maria Lluïsa Latorre, que n’és l’autora.
A continuació vaig dirigir unes paraules a una munió d’amics, familiars i coneguts. Era la primera vegada que presentava un llibre i va ser extraordinari. Per últim, Pep Poblet ens va oferir, amb el saxo soprano, una deliciosa interpretació del tema Clava’t, un dels més emblemàtics de Duble Buble. La podeu veure a:
https://www.youtube.com/watch?v=BerEXjznm1E&mode=related&search=