«Sant Jordi als Hospitals» és una iniciativa que va impulsar fa 14 anys el prolífic escriptor i comentarista musical Jordi Sierra i Fabra per celebrar el Dia del Llibre amb infants i joves hospitalitzats. Organitzats pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (IBBY), aquest any una trentena d’autors i il·lustradors hem visitat infants i joves de 20 hospitals de tot el territori català. A continuació us explico la visita que vam fer amb l’escriptora Núria Parera a les dues unitats de l’hospital de Mataró que atenen joves adolescents.
—HOSPITAL DE MATARÓ, a l’Hospital de Dia Infantil i Juvenil (HDIJ) i a la Unitat de Referència per Psiquiatria Infantil i Juvenil (URPIJ), 27 d’abril de 2023
Fa poc més d’una setmana vaig tenir el goig de participar en dues sessions, una dirigida als adolescents i joves que cada dia acudeixen a l’HDIJ i, l’altra, als que estan ingressats a la URPIJ. Es tractava de conversar, de parlar de la importància de la lectura, de la vocació d’escriure, del procés creatiu i de presentar alguns dels nostres llibres. I de debó que va ser una experiència irrepetible compartir el matí amb unes personetes que encara s’estan formant i que es troben en un tràngol difícil. Necessiten ajuda perquè poden tenir des d’un trastorn de l’espectre autista (TEA), un trastorn d’ansietat generalitzada (TAG), un trastorn depressiu major (TDM), un trastorn de la conducta alimentària (TCA), un trastorn greu de la conducta (TGC) o algunes fòbies, entre altres.
Abans de seguir, però, us vull presentar la Núria Parera i, per fer-ho, us transcric les seves pròpies paraules: «Vaig néixer en una família nombrosa, l’hivern de 1972. He crescut entre els carrers de la ciutat de Barcelona i els camps d’una masia, a Sant Cebrià, al Montnegre. Els estius me’ls passava voltant en bicicleta o bé enfilada dalt d’un arbre (una vella mimosa, per ser exactes) amb un llibre a les mans. La natura i la lectura sempre han estat el meu refugi. I l’escriptura, és clar. Ja de ben petita creava les meves històries, i per això vaig tenir clar que volia estudiar Periodisme, Dramatúrgia i Guionatge. M’encanta escriure reportatges, obres de teatre i sèries de televisió. Però el que més m’omple és perdre’m en els meus mons imaginaris i sortir-ne amb un conte. No sempre ho aconsegueixo, però, quan passa, em sento lleugera i feliç, igual que el protagonista d’El gran salt quan s’enlaira amunt, molt amunt».
L’escriptora i guionista Núria Parera
La primera sessió va començar a dos quarts de deu del matí. Les dues autores ens vam asseure al voltant d’una taula gran amb cinc noies, les metgesses i infermeres que les atenen i el docent. La Núria Parera ens va parlar de la seva trajectòria mentre ens mostrava els seus llibres, que ens van seduir per les seves il·lustracions precioses i acolorides, perfectament conjuntades amb el text, com Tami, el maquinista, en què el protagonista és un nen negre que explora nous camins i es basa en un nen real, o El gran salt, una entranyable història de superació. I quan la Núria ens va dir que era guionista i que havia participat en sèries com Les de l’hoquei, La Riera i Com si fos ahir, tothom es va quedar meravellat. Vegeu la portada de dos dels seus contes:
Per la meva part els vaig portar exemplars del llibre De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa. Per fer-los cinc cèntims de la novel·la els vaig explicar que és un relat de ficció que evoluciona en un context real, el de la cacera de bruixes que hi va haver a bona part d’Europa durant l’edat moderna, en què moltes guaridores i llevadores van ser condemnades a morir a la forca, en el cas de Catalunya i Anglaterra, i a la foguera. Els vaig aclarir que les considerava les meves precursores, ja que aleshores les dones no podien estudiar a les universitats. Si jo hagués nascut en aquella època no hauria pogut estudiar medicina, hauria estat abocada a practicar la medicina de manera clandestina, com feien elles, i hauria pogut acabar a la forca.
Per a la segona sessió ens vam desplaçar a la planta de l’hospital on ens esperaven cinc noies i un noi. Com a exercici, els components dels dos grups havien d’haver preparat un escrit en prosa del tema que volguessin i, durant la nostra visita, l’havien de llegir davant de tots per després comentar-lo. Hi va haver qui no el va fer, una ens el va presentar a la pantalla del seu portàtil amb el programa Canva, que no coneixia i vaig descobrir que està desplaçant el PowerPoint, altres no van voler llegir el seu escrit per vergonya i ho va haver de fer el professor, i algunes ja apuntaven maneres i les vam encoratjar. I no vull deixar de dir que tant les noies de l’HDIJ com les noies i el noi de la URPIJ es van portar molt bé. Des d’aquí els desitjo el millor.
Una servidora, Maria Lluïsa Latorre
Totes dues autores vam coincidir que, quan escrivim, una de les coses més gratificants és que tot depèn de nosaltres mateixes, ningú de fora ens imposa les seves idees com sovint passa a la vida real. Quan escrius estàs en un univers en el qual ningú et mana, ningú no t’oprimeix ni t’intimida i això és fantàstic. També els vam intentar transmetre que escriure requereix molt d’esforç, però que paga la pena perquè et fa progressar, encara que no t’hi guanyis la vida i hagis de fer altres feines. Per exercitar-se en l’escriptura creativa els vam recomanar llegir molt, mirar pel·lícules i sèries, tenir clara la idea, guió o argument que es vol explicar, perseverar i estar-ne convençut.
Maria Lluïsa Latorre, 6 de maig de 2023