Vampirisme I

Vampirisme (primera part)

D’ençà de la publicació del llibre Dràcula, l’any 1897, els vampirs no han deixat d’inspirar obres literàries, pel·lícules, pintures, còmics… Per què aquest tema mai no s’esgota? Què el fa tan fascinant? En el meu llibre Els peons de l’assassíal capítol 19 pàgina 195, també parlo de vampirs: 

  • «La Judith comentava la intervenció de l’expert en vampirs en la qual havia explicat que, actualment, els vampirs prefereixen xuclar l’energia de l’individu en lloc de la seva sang, i ho fan amb una manera particular de respirar o amb la seva mirada penetrant. La Marjorie no seguia gaire la conversa i es va sentir observada. De nou aquella jove, aquells ulls verds! Qui li recordava? Potser era una vampira que li volia absorbir l’energia? La poca energia que li quedava. Si era així, s’havia equivocat de víctima, no li resultaria un bon aliment. 
  • —Un vampir representa una persona morta —estava aclarint la Judith—, però que manté una existència més enllà de la mort gràcies al fet que obté quelcom dels vius, és un paràsit.
  • —I això pot ser energia en lloc de sang? —demanava l’Elizabeth. 
  • —Per què no? La sang és un fluid i fa segles, tot i que no es coneixia bé la seva circulació pel cos, sí que sabien que després de perdre una quantitat considerable de sang els individus es quedaven pàl·lids i febles, per tant, era fàcil que identifiquessin sang i energia com una mateixa cosa. També podien haver existit persones convençudes que amb la sang dels altres allargaven la seva existència, i creure’s vampirs, i transmetre’s aquesta idea durant generacions. Però actualment els descendents dels que preconitzaven això han hagut de buscar noves fórmules perquè saben que la sang no els serveix, i ara es creuen capaços d’obtenir les energies dels altres a través de la mirada i la respiració. Però, en tot cas, que ells es creguin vampirs, i que es comportin com a tals, no significa que siguin vampirs. 
  • —Vols dir que s’han hagut de reciclar, Judith? —va ironitzar la Melanie—. Però per què la volen, l’energia? Se suposa que ara deuen saber que xuclant l’energia dels mortals no obtindran la vida eterna, no? 
  • —Potser creuen que els allarga la vida —va suggerir la Judith—. Només pretenia fer una hipòtesi sobre com es devia forjar la llegenda dels vampirs! 

Com diu la Judith, com es devia forjar la llegenda dels vampirs? Què va portar a creure que existien persones ja mortes que per prolongar la seva existència d’ultratomba havien de xuclar sang dels vius? Perquè, una de les coses que més em crida l’atenció d’aquest fenomen és la seva manifestació en tantes cultures diferents. 

LA PRIMERA DONA VAMPIRA, LILIT 

Les arrels del mite de Lilit es troben als pobles de Mesopotàmia. El segle VI a.n.e, el poble hebreu la va adoptar amb el nom de Lilith durant el seu exili a Babilònia, però convertida en una criatura diabòlica que raptava criatures i atacava els homes durant la nit. Entre els segles VIII i XI, la tradició hebrea la va convertir en la primera esposa d’Adam. Es veu que Lilit no s’hi va voler sotmetre i va abandonar l’Edèn. D’aquí va degenerar en una diablessa que procreava hordes de dimonis i que s’alimentava de sang de recent nascuts. Ara bé, a l’Antic Testament Lilit només es menciona a Isaïes 34,14: «Els gats mesquers s’hi reuniran amb les hienes, i els sàtirs es cridaran l’un a l’altre. Allà reposarà la fantasma Lilit, allà hi trobarà recer.» A l’edat mitjana es va assimilar amb éssers vampírics fins al punt de ser considerada la primera dona vampira. 

Lilit, pintura de John Collier (1892)

Lilit, John Collier (1982)

A la mitologia grega el personatge de Lilit va derivar en les làmies, criatures meitat dona i meitat serp que bevien sang humana. Les empuses són del seguici d’Hècate, la reina del món dels espectres. Es tracta de dimonis femenins molt seductors (súcubes) que s’acoblen amb els homes per la nit i els xuclen la força vital fins a provocar-los la mort. Més endavant, quan al mite de la sang se li va afegir l’eròtic, les làmies es van unir a les empuses, adquirint les mateixes característiques de súcube; sovint les dues figures es confonen i arriben a ser una entitat única. 

A Pèrsia es van descobrir gerros antics amb dibuixos d’homes lluitant contra unes criatures monstruoses que intenten beure la seva sang. No sols trobem personatges que s’alimenten de sang humana en civilitzacions antigues, també a països com Guinea, Malàisia, Índia, Madagascar, Xina, Japó… Tot i que és en alguns pobles i països d’Europa com Silèsia, Moldàvia, Rússia, Polònia, Romania, Bulgària, Ucraïna, Transsilvània, Àustria o Hongria d’on sorgeix el nom i la imatge de vampir amb la qual tots estem més familiaritzats. 

La creença que els morts surten de la tomba per recórrer els indrets familiars es remunta a fa segles. Fins i tot s’han trobat cadàvers prehistòrics plegats sobre si mateixos i fortament lligats. Julieta Sepich, docent de l’àrea audiovisual de la Universitat de Palermo, Argentina, diu: «Sabem que la preocupació dels primitius pels seus morts no sempre obeeix a l’amor, sinó a la por. S’ha trobat que els morts són enterrats amb les mans i els peus lligats i de bocaterrosa; això respon a la creença que si el difunt pretenia moure’s, s’enfonsaria cada vegada més…». L’any 1907 es va descobrir a Ofnet (Baviera) una sepultura amb dues foses, la primera amb sis i l’altra amb vint-i-set cranis ordenats de manera concèntrica i orientats cap a Occident. Julieta Sepich considera que aquest culte podria respondre a un procediment per honrar els morts, però també per anul·lar els seus poders malèfics, perquè és constant la creença segons la qual la separació del cap és un dels mitjans més segurs per defendre’s del poder dels morts i els seus espectres. 

Per a molts estudiosos, els vampirs són un arquetip que compleix la funció de desafiar la mortalitat i per això moltes cultures han poblat el seu univers imaginari de criatures sobrenaturals que xuclen la sang.

LES EXPLICACIONS NATURALS 

Nosferatu (1922), film del director F.W. Murnau

Nosferatu (1922), film del director F. W. Murnau

—EPIDÈMIES DE PESTA. En el passat, sovint s’atribuïen als vampirs les morts causades per la pesta. Nosferatu significa «portador de la pesta», «portador de plagues», o «transmissor del mal». A la pel·lícula Nosferatu apareix amb un seguici de rates, i una epidèmia de pesta humana sempre ve precedida per una epidèmia entre rates. És per això que s’ha relacionat la llegenda dels vampirs amb les epidèmies de pesta. La pesta és una malaltia infecciosa causada pel bacteri Yersinia pestis, les puces la contagien a les rates i a mesura que aquestes moren, les puces passen a picar els humans i els infecten. El quadre comença amb malestar general, calfreds i febre alta. Localment s’inflen els ganglis limfàtics regionals —els engonals, els axil·lars, els del coll o diverses cadenes simultàniament— i es fan molt grans i dolorosos. Entre quatre i vuit dies després el malalt se sumeix en un estat letàrgic d’extrema debilitat que acaba amb la seva vida. La forma pulmonar és encara més greu, l’ofec i l’esput sanguinolent precedeixen el terrible final. N’existeixen formes abortives que comencen bruscament però que curen de seguida.

La pesta negra va fer estralls en la població europea del segle XIV

La pesta negra va fer estralls en la població europea del segle XIV 

A vegades, per evitar el contagi s’afanyaven a enterrar els afectats sense haver-ne constatat la mort clínica. Més tard, trobar persones amb lesions a causa de voler sortir del taüt va portar a creure que eren vampirs i que els malalts de la pesta n’eren les víctimes. 

—INFECCIÓ PEL VIRUS DE LA RÀBIA. La ràbia és una infecció aguda del sistema nerviós central. Té un període d’incubació d’un a tres mesos des de la mossegada per l’animal infectat, però hi ha casos descrits d’un any. S’inicia amb febre, malestar i mal de cap que es poden acompanyar d’anorèxia, nàusees, vòmits, tos seca, canvis de caràcter —mal humor, depressió i por— i el més característic: formigueigs i contraccions de fibres musculars a la zona de la mossegada (apareix en un 50–80% dels afectats). Entre un i quatre dies després segueix el període d’excitació: el pacient pateix espasmes dolorosos dels músculs faringis provocats per ingerir líquids o veure’ls (hidrofòbia), salivació espumosa, respiració irregular, espasmes de les extremitats i músculs del tronc, i una excitabilitat mental creixent que origina greus accessos de furor amb molta angoixa que poden ser desencadenats per petits estímuls tàctils, visuals, auditius… També pot aparèixer rigidesa de nuca, reflexos vius, confusió, al·lucinacions, insomni, convulsions, alteracions del pensament amb idees grotesques i conductes anòmales. A vegades, aquest període pot evolucionar amb una paràlisi flàccida. Aquest estat tan aparatós s’alterna amb fases de lucidesa que cada vegada són més breus. Invariablement, tots els malalts acaben amb el període paralític, en el qual apareix esgotament i paràlisi i la mort s’esdevé per parada del centre respiratori, situat al bulb raquidi. 

De tant en tant, quan la infecció afecta algunes parts dels nuclis amigdalins cerebrals pot aparèixer priapisme (erecció anormal i dolorosa del penis sense desig sexual) i ejaculació espontània en els homes i augment de la libido en les dones. Per això es considera la hipersexualitat com una manifestació més de la ràbia. 

Els vampirs són una subfamília de ratpenats que s’alimenten de sang de bestiar. A la foto el vampir comú (desmodus rotundus)

Els vampirs són una subfamília de ratpenats que s’alimenten de la sang del bestiar. A la foto el vampir comú (desmodus rotundus

La transmissió per mossegada i símptomes com el furor, les idees grotesques, l’insomni i la hipersexualitat han donat peu a identificar els vampirs amb persones afectades de ràbia. A més, els vampirs tropicals que s’alimenten de sang són mamífers que la poden transmetre. Ara bé, el procés dura una mitjana de set dies, massa poc per explicar el fenomen del vampirisme. 

—PORFÍRIA. Posats a trobar una explicació natural, la que té més indicis a favor és la porfíria, una rara malaltia de la sang que engloba una sèrie de trastorns que tenen en comú uns pigments, anomenats porfirines, que s’acumulen a la pell, els ossos i les dents. Moltes d’aquestes porfirines són innòcues en la obscuritat, però el sol les transforma en toxines càustiques que, literalment, devoren la carn. Sense tractament, les formes més severes provoquen un aspecte sinistre: les orelles, el nas i els llavis apareixen com corroïts, les genives descarnades deixen al descobert unes dents llargues com ullals, la pell es cobreix d’ampolles que curen amb cicatrius horribles i envelleix prematurament, i l’anèmia que acompanya el procés provoca una pal·lidesa mortal. Avui dia no veiem formes extremes, però les cicatrius facials de la foto, deixades a la seva evolució amb noves exposicions al sol, acabarien per desfigurar el rostre.  

porfi1Com que l’anèmia pot ser tractada amb transfusions de sang, s’ha especulat que en èpoques pretèrites, els malalts de porfíria podien haver buscat remei bevent sang dels altres. En tot cas, els afectats havien après a no aventurar-se a sortir de dia perquè l’exposició al sol empitjorava els seus problemes. És possible que també evitessin els alls perquè poden convertir un atac lleu en una reacció horrorosa. Sembla una ironia que aquests pigments tan perjudicials, actualment s’estan experimentant com a teràpia contra alguns tipus de càncers. 

—L’EXHUMACIÓ DE CADÀVERS amb ungles o dits trencats, mans que sortien del taüt, sang a la seva mortalla… va suposar una terrible constatació: que havien estat enterrats vius. Això va reforçar la creença en el mite del vampir perquè molta gent va creure que es tractava dels cossos d’aquestes criatures diabòliques. Encara que aquest error tan dramàtic se sol atribuir a la catalèpsia, són els enterraments apressats en èpoques d’epidèmies, guerres o catàstrofes naturals el que més hi ha contribuït. 

Catalèpsia en grec vol dir «no tan mort» i és un estat biològic en el qual la persona resta immòbil en una postura antinatural. A vegades pot simular un estat de mort perquè el subjecte no respon a estímuls i està rígid, el pols i la respiració són molt lents i la pell ha empal·lidit. Pot donar-se en l’esquizofrènia catatònica, la malaltia de Parkinson i altres alteracions neurològiques, també durant la hipnosi i pels efectes de la cocaïna i alguns medicaments com l’haloperidol. És diferent de la narcolèpsia, un trastorn poc freqüent que consisteix en una somnolència permanent i atacs de son irresistibles durant el dia —d’una duració de deu a quinze minuts— que sovint s’associen a la cataplèxia, una sobtada disminució o pèrdua del to muscular de segons similar a la hipotonia fisiològica normal que acompanya la fase REM del son.  

Maria Lluïsa Latorre (26 d’octubre de 2007; revisat el juliol del 2016)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *