Vampirisme II

Vampirisme (segona part)

TRETS DELS VAMPIRS

Tots coneixem dels vampirs, amb algunes variants, que la llum del sol els pot destruir, que no es reflecteixen al mirall ni tenen ombra i que dormen en taüts. La creu, els alls i l’aigua beneïda els fan fugir i se’ls pot matar clavant-los una estaca al cor. La sang fresca els manté al llarg dels segles sense que envelleixin. Tenen un aspecte lànguid, prim i ungles llargues. Ara bé, no són aquests trets superficials els que fan el vampir atraient i horripilant alhora. És quan s’hi aprofundeix que el personatge esdevé, merescudament, «senyor de la nit». Un ésser capaç de subjugar homes i dones i que estima la nit amb els seus vicis. El seu esperit malvat corromp tot el que toca servint-se dels altres com de meres joguines o simples vies d’alimentació. És insensible, flegmàtic, molt racional i tan indiferentment cruel com la natura, perquè és incapaç d’estimar i d’odiar. No té consciència ni moral. 

El romanticisme li va donar aquest aire de personatge turmentat, maleït per haver volgut la immortalitat, aristocràtic, decadent i condemnat a la solitud. El vampir no ha de retre comptes a ningú, però es troba estancat en la immortalitat de la matèria i la raó, presoner d’un buit existencial que res no omple. És això el que ens fascina dels vampirs? 

VAMPIRS REALS? 

Erzsébet Báthory (1560 – 1614) era una aristòcrata hongaresa que va passar a la història com la cruel assassina de més de sis-centes donzelles. Es veu que, obsessionada per la pèrdua de la seva bellesa amb el pas dels anys, va perpetrar la tortura i mort de tantes joves per banyar-se en la seva sang —la creença que banyar-se en sang feia rejovenir ja existia a l’edat mitjana—. Va ser considerada culpable i empresonada en un habitació del seu castell de per vida. I si bé sembla que al segle XIX va inspirar alguns relats sobre vampirs, alguns historiadors contemporanis creuen que aquests crims van poder ser invencions dels seus enemics polítics per treure-se-la de sobre, i jo m’inclino més per aquesta possibilitat. 

Erzsébet era una dona culta que pertanyia a una família de la noblesa molt poderosa i rica. Als quinze anys la van casar amb el comte Ferenc Nádasdy i van tenir cinc fills, Anna, Orsika, Kata, András (va morir molt petit) i Pál. Entre tots dos van reunir moltes possessions i com que Ferenc passava molt temps fora de casa per les contínues guerres, era Erzsébet qui les administrava des del castell de Čachtice. Hi ha documentat un intercanvi epistolar entre la parella on parlen de les maneres més adequades de castigar els servents, una pràctica considerada normal en aquells temps. 

bathory-3

L’actriu Anna Friel interpreta la comtessa Erzsébet a la pel·lícula Báthory (2008) 

L’any 1604 Ferenc va morir i Erzsébet va quedar com la senyora feudal d’uns dominis molt cobejats i sense un exèrcit per protegir-lo. A partir d’aquest moment van començar els rumors sobre les seves pràctiques sinistres al castell de Čachtice. El desembre del 1610 el rei d’Hongria, Matthias II, hi va enviar el comte palatí György Thurzó, cosí d’un gendre de la comtessa, per investigar-ho. Erzsébet no disposava d’exèrcit i Thurzó i els seus soldats no van trobar cap resistència. Els suposats còmplices d’Erzsébet —tres ancianes i un noi geperut que anomenaven Ficzkó— van ser jutjats, després d’arrencar-los confessions sota tortura, i van ser declarats culpables i executats. Thurzó va negociar amb el rei que recomanés la cadena perpètua per a Erzsébet, volia evitar el judici perquè representaria la confiscació dels seus béns i els volia preservar per als descendents (un seu cosí, Miklós Zrínyi, era casat amb Anna, la filla gran de la comtessa). Erzsébet no va poder comparèixer per defensar la seva innocència i va ser empresonada al seu castell, però les intrigues per fer-se amb el seu patrimoni van continuar. Va morir l’agost del 1614 a l’habitació on era confinada. 

Cal dir que la xifra de sis-centes joves assassinades no es va provar mai, el jove Ficzkó va reconèixer la mort de trenta-set noies d’entre onze i vint-i-set anys mentre el turmentaven. Per cert, els banys de sang només són part de la llegenda. És probable que Erzsébet exercís un control ferri sobre la població local i es comportés com una opressora tal com feia qualsevol noble, o potser va anar més enllà, avui dia no ho podem saber. Algunes fonts diuen que es va afeccionar a aquestes pràctiques perquè s’avorria, però si, fins i tot amb el marit viu, era ella qui dirigia les seves propietats, com podia estar ociosa? A la Catalunya medieval hi ha molts casos documentats de dones de la noblesa que van administrar i governar el seu patrimoni mentre els seus «senyors» anaven a fer la guerra.

Podeu llegir més a Erzsébet Báthory

—Gilles de Rais (1404 – 1440), company d’armes de Joana d’Arc i mariscal de França, va ser acusat de torturar, violar, beure’s la sang i assassinar més de dos-cents nens i nenes. Ara bé, quan hi he aprofundit i he llegit que el judici va tenir tantes irregularitats, que va reconèixer la seva culpabilitat després de ser torturat i amenaçat amb l’excomunió, que el duc de Bretanya li va confiscar les seves propietats… Només afegir que a França, l’any 1992, un tribunal d’honor va rehabilitar la seva figura. 

—Vlad Draculea o Dràcula (1431 – 1476), príncep de Valàquia. Se’l descriu tan excessivament cruel que després de veure els casos d’Erzsébet Báthory i Gilles de Rais prefereixo no pronunciar-me. 

—Enriqueta Martí (1868 – 1913), segons la versió oficial va aterrir la Barcelona del 1912 pel segrest de nens i nenes que oferia com a objectes de plaer a clients que mai no va delatar. Posteriorment els assassinava per aprofitar-ne la sang i greix i fer les seves «potingues» —la tuberculosi era una malaltia greu i es creia que el millor remei era beure sang humana i aplicar-se cataplasmes de greix en el pit—. Però tant la historiadora Elsa Plaza com el periodista Jordi Corominas —tots dos han estudiat el cas en profunditat i n’han publicat llibres— han demostrat que és una versió plena de falsedats. Vull remarcar que Enriqueta no sols no va patir un linxament a la presó, sinó que hi va morir a causa d’un càncer d’úter i les seves companyes la van cuidar fins a l’últim moment. 

Enriqueta Martí no va ser una assassina en sèrie, però les cròniques de l’època s’hi van acarnissar

Enriqueta Martí no va ser una assassina en sèrie, però les cròniques de l’època s’hi van acarnissar

—John George Haigh (1909 – 1949), estafador i assassí, es desfeia dels cadàvers de la seves víctimes amb un bany d’àcid sulfúric. Ell va declarar que abans els feia un tall al coll, omplia un vas amb la sang que rajava i se’l bevia. Al Tribunal li va quedar clar que aquesta pretesa faceta de vampir era un engany per fer-se passar per dement i salvar-se de la forca i va ser executat a la presó de Wandsworth, a Londres. 

BEVEDORS DE SANG

La sang sempre ha estat lligada a la força i la vitalitat, els sacrificis d’animals i éssers humans es feien amb la intenció d’extreure’n la seva essència última. La sang té un important paper en els ritus i cerimònies de moltes religions.

Als Estats Units s’han multiplicat les «sectes de sang» que fan convencions dedicades al vampirisme, on troben nous adeptes, sobretot entre els més joves. Els seus membres creuen que la sang augmenta el vigor físic i, com els estupefaents, estimula estats alterats de consciència. Segons investigadors que s’han infiltrat en algunes d’aquestes sectes, les cerimònies de sang acaben en orgies sexuals i ingestió d’altres fluids corporals. Mai no s’ha demostrat que facin sacrificis humans en els quals les víctimes morin dessagnades. 

VAMPIRS ENERGÈTICS 

Anys enrere vaig sentir dir a uns parapsicòlegs que hi havia vampirs que xuclaven energia en lloc de sang i ho vaig fer servir per al fragment que he transcrit de la novel·la ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Opino que cal distingir els vampirs energètics d’aquelles persones absorbents, esgotadores, desconfiades, invasives i que irradien sentiments negatius, com la frustració i el desànim. Segur que molts heu experimentat un cansament sense motiu aparent després d’haver estat amb algú així; com si aquesta persona us hagués absorbit tota l’energia. Se les anomena vampirs emocionals o persones tóxiques, però en realitat pateixen un trastorn de personalitat. Són psicòpates queigual que els suposats vampirs energètics, tenen l’habilitat de detectar les persones més susceptibles de caure en les seves maquinacions. 

Pel que fa als vampirs energètics genuïns serien veritables paràsits mentals que, per mantenir-se actius, necessiten xuclar l’energia vital dels altres, preferiblement gent jove. Se suposa que si no s’autocontrolen poden anul·lar la voluntat de la víctima i fer-la emmalaltir. Si algú creu que és la víctima d’un vampir a Internet trobarà diversos consells per neutralitzar-lo, per bé que algun autor assegura que la millor manera de protegir-se de l’atac d’un vampir energètic és allunyar-se’n. Bram Stoker escriu a Dràcula: «El vampir que vol entrar i sortir d’una casa com i quan vol, ha de fer-ho la primera vegada per expressa invitació d’un familiar de la casa». Aquestes paraules equivalen a dir que ningú no et pot fer un dany psíquic si tu no li ho permets. Sovint el desgast psíquic ens el generem nosaltres mateixos —posant esforços en empreses equivocades o adoptant actituds contraproduents— i amb això podem afavorir que certes persones ens «vampiritzin». 

CONCLUSIÓ. No sé què hi ha de real darrere la llegenda dels vampirs, pel que fa a les explicacions naturals —la pesta, la ràbia, la porfíria i els enterraments prematurs— no crec que hagin contribuït a crear el mite, però sí que poden haver reforçat la creença en la seva existència. Després d’haver qüestionat la reputació d’Erzsébet Báthory, Gilles de Rais i Enriqueta Martí com a assassins sanguinaris vull recordar que Joseph Goebbels, ministre de propaganda d’Adolf Hitler, assegurava que «una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat». Per últim, dir que el vampir concentra símbols tan potents com la sang, la immortalitat, la nostàlgia, la nit i el mal, quin humà s’hi podria resistir?

Maria Lluïsa Latorre (26 d’octubre de 2007; revisat el juliol del 2016)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *