Vampirisme (segona part)
TRETS DELS VAMPIRS
Tots coneixem dels vampirs, amb algunes variants, que la llum del sol els pot destruir, que no es reflecteixen al mirall ni tenen ombra i que dormen en taüts. La creu, els alls i l’aigua beneïda els fan fugir i se’ls pot matar clavant-los una estaca al cor o decapitant-los. La sang fresca els manté al llarg dels segles sense que envelleixin. Tenen un aspecte lànguid, prim i ungles llargues. Ara bé, no són aquests trets superficials els que fan el vampir atraient i horripilant alhora. És quan s’hi aprofundeix que el personatge esdevé, merescudament, «senyor de la nit». Un ésser capaç de subjugar homes i dones i que estima la nit amb els seus vicis. El seu esperit malvat corromp tot el que toca servint-se dels altres com de meres joguines o simples vies d’alimentació. És insensible, flegmàtic, molt racional i tan indiferentment cruel com la natura, perquè és incapaç d’estimar i d’odiar. No té consciència ni moral.
El romanticisme li va donar aquest aire de personatge turmentat, maleït per haver volgut la immortalitat, aristocràtic, decadent i condemnat a la solitud. El vampir no ha de retre comptes a ningú, però es troba estancat en la immortalitat de la matèria i la raó, presoner d’un buit existencial que res no omple. És això el que ens fascina dels vampirs?
VAMPIRS REALS?
—Erzsébet Báthory (1560 – 1614) era una aristòcrata hongaresa que va passar a la història com la cruel assassina de més de sis-centes donzelles. Es diu que, obsessionada per la pèrdua de la bellesa amb el pas dels anys, va perpetrar la tortura i mort de tantes joves per banyar-se amb la seva sang —la creença que banyar-se amb sang feia rejovenir ja existia a l’edat mitjana—. Va ser considerada culpable sense passar per un judici i empresonada al castell de Čachtice de per vida. I si bé sembla que al segle XIX va inspirar alguns relats sobre vampirs, hi ha historiadors hongaresos que pensen que aquests crims van ser invencions dels seus enemics per treure-se-la de sobre.
Erzsébet era una dona culta que pertanyia a una família de la noblesa molt poderosa i rica. Als quinze anys es va casar amb el també noble Ferenc Nádasdy i van tenir cinc fills, Anna, Orsika, Kata, András i Pál. Entre tots dos van reunir un patrimoni enorme i, com que Ferenc passava molt temps fora de casa per les contínues ràtzies amb els turcs, era Erzsébet qui l’administrava.
L’actriu Anna Friel interpreta l’aristòcrata Erzsébet Báthory a la pel·lícula Báthory (2008)
L’any 1604 Ferenc va morir i Erzsébet va quedar com la senyora feudal d’uns dominis molt cobejats i sense un exèrcit per protegir-lo. Cap al 1609 van començar els rumors sobre pràctiques sinistres a les seves propietats.
El 29 de desembre del 1610 el palatí György Thurzó i els seus soldats van fer una incursió a la casa senyorial de Čachtice, on Erzsébet passava les festes de Nadal. No hi van trobar cap resistència i van detenir Erzsébet mentre sopava. Del servei van agafar tres ancianes, Ilona Jó, Katalin Beniczky i Dorottya Szentes, i un xicot anomenat János Újváry, àlies Fickó, els van acusar de ser còmplices de la seva senyora i els van torturar diverses vegades. El 7 de gener del 1611 van ser jutjats, declarats culpables i, excepte Katalin, executats.
Thurzó va sentenciar Erzsébet a ser empresonada al castell de Čachtice a perpetuïtat. El rei Maties II volia portar-la a judici, però Thurzó ho volia evitar i, després d’un llarg estira-i-arronsa, Thurzó es va sortir amb la seva. Erzsébet va morir oblidada al seu castell durant la matinada del 21 d’agost del 1614.
Cal saber que la xifra de sis-centes joves assassinades és impossible, segons dades demogràfiques de l’epoca no hi havia tantes noies als pobles del voltant dels dominis d’Erzsébet. Els banys de sang van ser una invenció posterior. Alguns autors opinen que Erzsébet es va afeccionar a aquestes pràctiques macabres perquè s’avorria, però això no se sosté. Com podia haver estat ociosa si va dirigir les seves vastes propietats fins i tot quan el marit era viu? A la Catalunya medieval hi ha molts casos documentats de dones de la noblesa que van administrar i governar el seu patrimoni mentre els seus esposos anaven a fer la guerra.
Podeu llegir més a Erzsébet Báthory
—Gilles de Rais (1404 – 1440), company d’armes de Joana d’Arc i mariscal de França, va ser acusat de torturar, violar, beure’s la sang i assassinar uns cent cinquanta nens i nenes. Ara bé, quan hi vaig aprofundir i vaig llegir que el judici va tenir moltes irregularitats, que va reconèixer la seva culpabilitat després de ser torturat i amenaçat amb l’excomunió, cosa que li feia molta por, i que el duc de Bretanya va confiscar les seves propietats, que es va repartir amb l’acusador, el bisbe de Nantes, només hi puc afegir que a França, l’any 1992, un tribunal d’honor va rehabilitar la seva figura.
—Vlad Draculea o Dràcula (1431 – 1476), príncep de Valàquia. Se’l descriu tan excessivament cruel que després de veure els casos d’Erzsébet Báthory i Gilles de Rais prefereixo no pronunciar-me.
—Enriqueta Martí (1868 – 1913), segons el relat mediàtic va aterrir la Barcelona del 1912 pel segrest de nens i nenes que oferia com a objectes de plaer a clients que mai no va delatar. Posteriorment els assassinava per aprofitar-ne la sang i greix i fer les seves «potingues» —la tuberculosi era una malaltia greu i es creia que el millor remei era beure sang humana i aplicar-se cataplasmes de greix en el pit—. Però tant la historiadora Elsa Plaza com el periodista Jordi Corominas —tots dos han estudiat el cas en profunditat i n’han publicat llibres— han demostrat que és un relat ple de falsedats. Vull remarcar que l’Enriqueta no sols no va patir un linxament a la presó, com es va arribar a dir, sinó que hi va morir a causa d’un càncer d’úter i que les seves companyes la van cuidar fins a l’últim moment.
Enriqueta Martí no va ser una assassina en sèrie, però els diaris de l’època en van publicar molts detalls escabrosos que després, durant la investigació, es van descartar.
—John George Haigh (1909 – 1949), estafador i assassí, es desfeia dels cadàvers de la seves víctimes amb un bany d’àcid sulfúric. Ell va declarar que abans els feia un tall al coll, omplia un vas amb la sang que rajava i se’l bevia. Al tribunal li va quedar clar que aquesta pretesa faceta de vampir era un engany per fer-se passar per dement i salvar-se de la forca i va ser executat a la presó de Wandsworth, a Londres.
BEVEDORS DE SANG
La sang sempre ha estat lligada a la força i la vitalitat, els sacrificis d’animals i éssers humans es feien amb la intenció d’extreure’n la seva essència última. La sang té un important paper en els ritus i cerimònies de moltes religions.
Als Estats Units s’han multiplicat les «sectes de sang» que fan convencions dedicades al vampirisme, on troben nous adeptes, sobretot entre els més joves. Els seus membres creuen que la sang augmenta el vigor físic i que, com els estupefaents, estimula estats alterats de consciència. Segons investigadors que s’han infiltrat en algunes d’aquestes sectes, les cerimònies de sang acaben en orgies sexuals i ingestió d’altres fluids corporals. Ara bé, mai no s’ha demostrat que facin sacrificis humans en els quals les víctimes morin dessagnades.
VAMPIRS ENERGÈTICS
Anys enrere vaig sentir dir a uns parapsicòlegs que hi havia vampirs que xuclaven energia en lloc de sang i ho vaig fer servir per al fragment que he transcrit de la novel·la ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Opino que cal distingir els vampirs energètics d’aquelles persones absorbents, esgotadores, desconfiades, invasives i que irradien sentiments negatius, com la frustració i el desànim. Segur que molts heu experimentat un cansament sense motiu aparent després d’haver estat amb algú així, com si aquesta persona us hagués absorbit tota l’energia. Se les anomena vampirs emocionals o persones tóxiques, però en realitat pateixen un trastorn de personalitat. Són psicòpates que, igual que els suposats vampirs energètics, tenen l’habilitat de detectar les persones més susceptibles de caure en les seves maquinacions.
Pel que fa als vampirs energètics genuïns serien veritables paràsits mentals que, per mantenir-se actius, necessiten xuclar l’energia vital dels altres, preferiblement gent jove. Se suposa que si no s’autocontrolen poden anul·lar la voluntat de la víctima i fer-la emmalaltir. Si algú creu que és la víctima d’un vampir a Internet trobarà diversos consells per neutralitzar-lo, per bé que algun autor assegura que la millor manera de protegir-se de l’atac d’un vampir energètic és allunyar-se’n. Bram Stoker escriu a Dràcula: «El vampir que vol entrar i sortir d’una casa com i quan vol, ha de fer-ho la primera vegada per expressa invitació d’un familiar de la casa». Aquestes paraules equivalen a dir que ningú no et pot fer un dany psíquic si tu no li ho permets. Sovint el desgast psíquic ens el generem nosaltres mateixos —posant esforços en empreses equivocades o adoptant actituds contraproduents— i amb això podem afavorir que certes persones ens «vampiritzin».
CONCLUSIÓ. No sé què hi ha de real darrere la llegenda dels vampirs. Pel que fa a les explicacions naturals —la pesta, la ràbia, la porfíria i els enterraments prematurs— no crec que hagin contribuït a crear el mite, però sí que poden haver reforçat la creença en la seva existència. Després d’haver qüestionat la reputació d’Erzsébet Báthory, Gilles de Rais i Enriqueta Martí com a assassins sanguinaris vull recordar que Joseph Goebbels, ministre de propaganda d’Adolf Hitler, assegurava que «una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat». Potser la por ancestral a la possibilitat que els morts tornin al món dels vius va despertar, en l’imaginari col·lectiu, un ésser que amb el temps ha concentrat símbols tan potents com la immortalitat, la sang, la nit, el mal, la por i el misteri. Quin humà s’hi podria resistir?
Maria Lluïsa Latorre (26 d’octubre de 2007; revisat el maig del 2023)