La cacera de bruixes: xerrada a Subirats

Xerrada sobre la cacera de bruixes a Subirats

—SUBIRATS, al Patronat Familiar dels Casots, 10 de març de 2017 

Organitzada per l’Ajuntament per celebrar el Dia Internacional de la Dona amb la inauguració de l’exposició «Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya» del Museu d’Història de Catalunya. 

Mentre comentava les primeres diapositives, la sala es va anar omplint fins a una cinquantena de persones. 

Després de la presentació de la regidora de cultura, Lluïsa Sueiro, vaig començar la meva intervenció remuntant-me a la Grècia clàssica per explicar com la dona hi era considerada un ésser malalt, dèbil i inferior a l’home per naturalesa, i com aquesta visió va continuar durant l’edat mitjana. Més endavant, la dona embogida per l’efecte del seu úter incontrolat s’assimilarà a la bruixa, arrossegada per la seva debilitat a mantenir relacions amb el diable.

La descripció de les juntes, aplecs o sàbats amb el diable ocupava un lloc destacat en els interrogatoris dels perseguidors. La idea que en tenien queda ben reflectida a la pregunta que li van fer a Marianna Corbera el 31 de gener de 1619 a les presons del palau de Montcada, a Vic: «…que diga ella deposant si un altre dia […] se juntaren tots y totas […] en un lloch anomenat Coll ses Vilas que és entre Tavertet y Prohit [Pruit] i si en dit ajust se juntaren trenta o més. Diga quants y qui eran [que] en companya del diabla en forma de cabró ab la banya en lo front digueren y offeriren al dit dimoni tots los mals y danys que cada hu d’ells havia fets, y si saltaren y ballaren […] y si adoraren lo dimoni y li besaren lo detràs y si determinaren de fer caura pedra y neula y altres bruxarias y si lo dimoni tingué part ab tots y ab totes carnalment […], y si en aqueix temps caygué dita padregada en la parròquia de Tavertet, y si fou la causa […] na Torra vella de Tavertet». Marianna va respondre: «Señor, jo en axò no’y sé res». 

Vella fregint ous, Diego Velázquez (1618). La majoria d’acusades per bruixeria eren dones de mitjana edat o ancianes. 

Se suposa que aquesta trobada a Collsesviles, un indret inexistent, hauria tingut lloc el juny del 1618 i que hauria acabat amb una pedregada a Tavertet. Marianna Corbera vivia al terme de Sau. Va ser condemnada a la forca el 20 de febrer de 1619 i el seu forma part d’un procés que havia començat el 7 de gener. Els altres acusats eren els germans Montserrat i Segimona Quer, Francina Solana, Joan Pagès, Jaume Parareda i Margareta Baldana. A finals d’abril havien penjat l’últim, però abans, sota tortura, tots havien hagut de confessar haver participat en aplecs a llocs com Collsesviles, les Palanques de Casserres i el pla Ballador, des d’on havien provocat grans pedregades després d’adorar i fornicar amb el diable. Però el pitjor era que havien hagut de delatar altres persones. 

A l’acusada, un cop sentenciada i abans de ser executada, se la tornava a interrogar sota tortura perquè delatés altres bruixes i bruixots. Com que se la considerava una bruixa convicta, com a tal no tenia cap dret. Se la despullava i només se li deixava un drap per cobrir «les parts vergonyoses». Se l’asseia en un banc i se la instava a delatar els còmplices. Si s’hi negava, un dels turments era penjar-la d’una corriola i, per cada negativa a confessar, enrotllaven la corda i feien que s’enlairés. Si encara no deia el que se n’esperava li penjaven uns pesos de mig quintar o un quintar (uns 42 quilos) als peus. 

Fragment de l’acta del notari durant la tortura a Jerònima Pons, àlies Joana Negra (octubre del 1618): «Morta só! No y sé res, no y sé res! Dexaume morir! Maria Sanctíssima! Siau ab mi, Maria! No sé res! Mare de Déu del Roser, jo só morta, jo só morta! Adéu siau! Ay! No sé res! Ay los meus germans! Ay, ay, Maria Sanctíssima! Senyor Governador, tingau pietat de mi!» Poc després, Jerònima seria penjada a la forca, el càstig pel delicte de bruixeria a Catalunya. 

EL MÍTIC VOL DE LES BRUIXES I ELS UNGÜENTS. Descripció del vol de Violant Mateu, àlies Xica Mateua, de Sant Andreu de Sagàs (Berguedà): «…ens untàrem ab uns engüents, que ma comare portava [la cunyada, Joana Mateu, àlies Matamoros], en los palmells de las mans y en las axelles i demanàrem ajuda al dimoni per a caminar y així anàrem ab lo dimoni devant y arribàrem molt pres perquè caminàrem molt y casi no tocàvem de peus a terra». 

Violant Mateu, Joana Mateu i Francina Vall, àlies Barjaula, van ser penjades davant l’església de Sant Martí de Biure, al Berguedà. 

El 4 d’octubre de 1619 Jacoba Ricarda, àlies Pellissona, d’Alpens, va confessar sota tortura que el dimoni li va proporcionar els pots d’ungüents: «…y jo me untí ab los ungüents dejús les axelles y en ser untada, tota nua, men aní per la xemeneia dient: —Dejús fulla! Dejús fulla! Jom don al dimoni—. Y men anava per los ayres a Pedraforca». 

La cuina de les bruixes, Frans Francken El jove (1610)

Els alcaloides derivats del tropà (atropina, hiosciamina i escopolamina) produeixen sensació d’enlairar-se, al·lucinacions i eufòria, s’absorbeixen molt bé per la pell i es troben a plantes com la belladona, el jusquiam negre i l’estramoni. Per això alguns autors consideren que formaven part dels ungüents i que explicarien les fantasies nocturnes de les acusades. En tot cas, no podem oblidar que descrivien els seus vols sota turment, en un camí sense sortida que portava a confessar allò que els torturadors donaven per cert, i que la gran majoria no es devia haver posat mai cap ungüent per anar a un sàbat.

Bruixes anant al sàbat, Luis Ricardo Falero (1878)

D’altra banda, quan el 1610 la Inquisició de Logronyo va començar els processos de Zugarramurdi i Urdax (Navarra), es van arribar a obrir més de set mil causes. La Suprema hi va enviar l’inquisidor Alonso de Salazar Frías per investigar-ho. Entre moltes altres actuacions, Salazar va fer analitzar els suposats ungüents a diversos apotecaris i tots van determinar que contenien substàncies inerts. El seu informe exhaustiu va fer que el 29 d’agost de 1614 la Inquisició espanyola prohibís la persecució de la bruixeria. 

Ara bé, a Catalunya, el descobridor de bruixes Cosme Soler, àlies Tarragó, va fer executar dotze dones a les terres de Ponent durant el 1616. Fregava l’espatlla esquerra de les sospitoses amb aigua beneïda per fer aparèixer la suposada marca del diable, que només veia ell, i aleshores dictaminava que eren bruixes i metzineres. La Inquisició de Barcelona, després d’advertir-li que si reincidia el castigarien amb tot el rigor, el va alliberar el 2 de juny de 1617. Però a finals del 1618 tornava a actuar a Sant Feliu Sasserra, on va determinar que Felipa Gallifa, Montserrada Fàbregas i la llevadora Marquesa Vila eren bruixes i van ser penjades a la forca. 

L’examen d’una bruixa, Thompkins H. Matteson (1852) La creença que quan les dones es feien bruixes el diable els feia una marca, la marca de la bruixa o la marca del diable, va donar peu a la figura del descobridor de bruixes, uns aprofitats que anaven de poble en poble i cobraven uns diners per desemmascarar les suposades bruixes. 

El 10 de gener de 1619, el jesuïta Pere Gil i Estalella, va presentar un memorial al virrei de Catalunya en què denunciava els abusos que es cometien en els processos per bruixeria. Després de diversos intercanvis d’arguments, la mort del rei Felip III (31 de març de 1621), que fou succeït pel seu fill Felip IV, consultes als bisbes catalans… finalment el 1622 la Reial Audiència del Principat va decretar l’alliberament de tots els encausats i es va posar fi a la cacera de bruixes a Catalunya. 

La persecució no es va donar de manera institucionalitzada. Una cacera local es podia desencadenar per l’arribada de notícies o rumors sobre processos que tenien lloc en una altra regió. Aleshores, la seva evolució depenia de l’actitud de les autoritats locals. Si cedien a la pressió popular, o fins i tot n’atiaven el foc, la persecució acabava amb condemnes a mort. El 18 de gener de 1621, des de Gualba van enviar una carta a Hostalric, al doctor Galderic Crestina, en què li deien que se sospitava que hi havia bruixes i demanaven ajut monetari. El doctor Crestina els va contestar que no hi creien, en bruixes, i que si volien jutjar algun sospitós que es paguessin les despeses del seu propi erari municipal. 

Acusada de bruixeria, Douglas Volk (1884)

La misogínia exagerada representada pel Martell de bruixes i els altres tractats afins va abonar el terreny perquè es desencadenés la cacera de bruixes quan una sèrie de circumstàncies van confluir (crisi de religió, crisi econòmica, climatologia adversa…). Durant segles es va proporcionar la base «científica» per establir que la dona era inferior i més dèbil que l’home. Alguns doctors de l’Església la van convertir en dolenta per naturalesa i la van relegar fins a una condició tan vulnerable que, quan el context ho va propiciar, es va convertir en el boc expiatori.

Després de la meva intervenció vaig poder compartir moltes impressions amb el públic mentre fèiem un tast de cava i a alguns els dedicava el meu llibre DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. Entre altres, vaig tenir el gust de conèixer la pintora, gravadora i tapissera Maria Assumpció Raventós, l’enòleg Lluís Ràfols, i el viticultor i enòleg Pere Llopart, de la Cava Llopart, que em va convidar a visitar-la amb la meva família, cosa que farem ben aviat.

Finalment, de part de l’Ajuntament em van regalar un selecció de productes de proximitat de la zona que han estat deliciosos. Va ser una relació entranyable que no va acabar aquí. Lluïsa Sueiro, la regidora, em va demanar si podia repetir la xerrada, però reduïda a la meitat, a la FESTA DE LA GENT GRAN. Hi vaig accedir i el diumenge 26 de març, a les dotze i a la una del migdia, presentava la xerrada en dos torns per a una vuitantena de persones. Després vam dinar junts al restaurant Mirador de les Caves.

Maria Lluïsa Latorre, 2 d’abril de 2017

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.