Maria Lluïsa Latorre – Pàgina 10 – Maria Lluïsa Latorre (metgessa i escriptora)

Telepatia

Costa de creure que pugui existir la capacitat de comunicar-se mentalment: llegir el pensament dels altres o transmetre missatges a distància i rebre’n, però tot això és el que defineix la telepatia, un tipus de percepció extrasensorial o ESP (per les sigles en anglès dels mots extrasensory perception) que junt amb la psicocinèsia o PK constitueixen els dos grans pilars de la parapsicologia actual. El terme psi engloba tant els fenòmens ESP com PK.

L’ESP fa referència a qualsevol percepció que no arriba a través dels sentits ordinaris, per això sovint se l’anomena el sisè sentit. Com que m’hi refereixo en el meu llibre ELS PEONS DE L’ASSASSÍ, transcric un fragment del capítol 32, pàgina 379, en el qual la Christine Howell parla amb en Michael i la Sharon, parapsicòlegs de la CIFE, de la seva estranya sensació:

—Segons l’informe del seu psicoterapeuta —va prosseguir la Sharon—, vostè no ha rebut cap sensació a través dels sentits ja que no ha vist, escoltat, tocat, degustat ni olorat res. En aquest cas nosaltres parlem de percepcions extrasensorials, i és perquè actuen a través d’uns canals independents de les formes de percepció conegudes.
—[…] Us escolto amb molta atenció, però realment creieu que estic experimentant una percepció extrasensorial?
—Aquí ve el motiu de la nostra petició inicial. Tenim diversos mètodes per comprovar la capacitat de percepció extrasensorial d’una persona i volem intentar objectivar el que en direm la teva ESP. Perquè t’hi vagis acostumant, quan ens referim a percepció extrasensorial sempre utilitzem les sigles ESP.
—I com penseu estudiar la meva ESP?

Es fa difícil trobar experiments per objectivar el fenomen ESP que no permetin l’engany per part dels subjectes que s’hi sotmeten, o que els escèptics no hi puguin trobar errors metodològics. En un experiment, a cada ESP observada se li ha de donar una probabilitat subjectiva de què ha estat fruit de l’atzar o un error d’observació. Estadísticament hi ha uns valors establerts que fan que els resultats siguin significatius o no. S’anomena nivell de significació la probabilitat que uns resultats que ens condueixen a rebutjar una hipòtesi nul·la (expressa el contrari del que intentem demostrar) siguin en realitat fruit de l’atzar, i per tant ens indueixin a un error de tipus I (falsos positius). Per conveni se sol utilitzar el valor de 5% o 0,05. Quan un estudi hi arriba vol dir que les probabilitats són de vint a una en contra que els resultats hagin estat fruit de l’atzar. Des dels anys trenta que es fan experiments per provar que existeix l’ESP i els resultats globals són significatius. Ara bé, els crítics o escèptics sempre hi han posat objeccions.

CHARLES HONORTON és un dels parapsicòlegs que considero més solvent i preparat. En un capítol del seu llibre Charles Honorton i l’empobrit estat de l’escepticisme, publicat el juliol del 1994, es lamenta de la hipervigilància a què els sotmeten els escèptics i fa un repàs de la investigació parapsicològica dels anys trenta als vuitanta. Per desgràcia va morir el 4 de novembre de 1992, abans que el seu llibre veiés la llum. La seva exposició és prou convincent i per això en transcric uns quants punts amb unes quantes aportacions meves:

—Els crítics són molt exigents amb els parapsicòlegs, en canvi, ells es permeten fer afirmacions que no se sostenen científicament, com dir que després de cent cinquanta anys d’investigacions psíquiques no hi ha evidència de cap fenomen (Brown, 1992), quan la investigació parapsicològica no va existir fins el 1882 i les proves de laboratori amb mètodes estadístics no van començar fins a principis dels trenta i sempre amb molt poc finançament. També argüeixen que, al contrari de la ciència, en la parapsicologia no hi ha acumulació de coneixements, i obvien que les metanàlisis que ells mateixos critiquen són resultat d’una acumulació de dades d’estudis anteriors. Una metanàlisi és una anàlisi estadística que integra els resultats de diferents assaigs clínics independents que són considerats combinables. En medicina també se’n diu revisió sistemàtica i és una de les peces essencials de la medicina basada en l’evidència.

—Encara ara es creu que els experiments amb resultats significatius que van fer Rhine et al. no han sigut reproduïts per fonts independents. Això no és cert, trenta-tres dels cinquanta estudis publicats entre el 1930 i el 1950 eren d’investigadors independents, dels qual un 60% aportaven efectes ESP significatius (Honorton, 1975).

—Hi ha dos casos documentats de frau en parapsicologia, analitzats i denunciats per Rhine (1974) i Markwick (1978), però la comunitat científica tampoc no se n’escapa, del frau científic.

—Els escèptics, entre ells Ray Hyman, James Alcock i James Randi, durant els vuitanta van intentar demostrar que els resultats estadístics del fenomen ESP no eren significatius, però les seves crítiques van ser refutades per estadístics. Igualment, quan van apel·lar a errors metodològics o de procediment, els parapsicòlegs van respondre millorant el disseny dels seus experiments: grups de control, tècniques de doble cec, duplicació d’estudis per investigadors independents, efecte ganzfeld…

El debat Ganzfeld consisteix en una sèrie d’intercanvis entre Hyman i Honorton (1983 a 1985) sobre la metanàlisi de quaranta-dos estudis ganzfeld fets entre 1974 i 1981. Hyman va argumentar en contra dels resultats fins que, en una anàlisi independent, dos experts en estadística (Harris i Rosenthal, 1988) el van contradir: «les nostres anàlisis dels efectes dels errors en els resultats dels estudis no donen suport a la hipòtesi segons la qual els resultats de la investigació ganzfeld són una funció significativa de variables d’error».

GFPrinceton_1983

MÈTODE GANZFELD (significa camp total): el subjecte és col·locat en unes condicions especials per obtenir un entorn perceptiu homogeni i millorar el rendiment de psi. Al llibre ELS PEONS DE L’ASSASSÍ la Sharon el descriu a la Christine:

—No t’hem de lligar a cap llitera ni injectar-te substàncies, ni tampoc t’hem de cobrir el cap d’elèctrodes, no has de témer res —la Sharon parlava de nou molt suaument—. Per a les proves t’hauràs de tombar en un llit molt còmode, totalment relaxada, amb els ulls tapats i un soroll de fons que no molesta gens; així entraràs en un estat de passivitat mental i aïllament sensorial que afavoreix les ESP.

—Pel que fa als resultats, els individus que creuen en l’efecte psi tenen més èxits que els escèptics. Els registres del fenomen ESP sota hipnosi són consistentment i significativament més alts que en els controls. També hi ha correlació entre un major rendiment de psi i la personalitat extravertida.

—Un dels pocs crítics considerat imparcial per parapsicòlegs i escèptics és Ray Hyman. Almenys Hyman dirigeix les seves crítiques a qüestions discutibles, però el crític James Alcock ho enfoca com si els parapsicòlegs només volguessin justificar alguna forma de creença espiritual, quan molts científics tenen creences religioses i s’admet que no han d’interferir en la seva investigació. El mag James Randi fa uns comentaris sobre la metaanàlisi que demostren que no sap l’ampli ús que se’n fa en medicina.

DOS POSSIBLES CASOS DE PERCEPCIÓ EXTRASENSORIAL O ESP

HILDEGARD VON BINGEN (1098 – 1179)

Hildegard va ser una monja de l’edat mitjana, excel·lent cosmòloga i metgessa i amb unes capacitats intel·lectuals excepcionals. Segons Rosa M. Piquer: «Des de molt petita tenia percepcions extrasensorials, unides a una gran intuïció i un agut sentit de l’observació. Aquests fenòmens sorprenien els altres i a ella l’espantaven, fins que va deixar de parlar-ne.» Als quaranta-dos anys va sentir una crida que venia de Déu i va començar a escriure les seves visions. Cal dir que si hagués expressat el mateix com a reflexions pròpies hagués perdut autoritat, en canvi, amb les visions, era com si Déu parlés per mitjà d’ella, la seva humil servidora.

hildegarde

Així s’expressa Hildegard en una carta a Guibert de Gembloux l’any 1175: «Des de la meva infància […] fins ara, que ja tinc més de setanta anys, sempre he tingut en la meva ànima el do de veure-hi. En la meva visió el meu esperit s’eleva, tal com Déu vol, a les altures celestes i fins al canvi dels diversos aires, i s’escampa entre pobles diversos, en regions llunyanes i en llocs que són per a mi remots. […] No sento aquestes coses amb les meves orelles corporals, ni amb els pensaments del meu cor, no les percebo amb cap dels meus cinc sentits, solament amb la meva ànima, amb els ulls exteriors oberts, de tal manera que mai no he conegut la pèrdua [de consciència] de l’èxtasi, perquè veig aquestes imatges en estat de vetlla, tant de dia com de nit.»

Els neuròlegs consideren que l’èxtasi dels místics obeeix a una complexa descàrrega neuronal sovint en el context d’una epilèpsia, però Hildegard experimentava les seves visions sense perdre el coneixement ni entrar en èxtasi. Tampoc no eren al·lucinacions ni somnis. Alguns autors les han atribuït a la migranya amb aura, però per mi eren unes visions massa estructurades perquè aquesta explicació sigui suficient.

Durant molts anys es va considerar l’abadessa Hildegard von Bingen una dona ingènua, mística i ignorant que es va basar en les seves visions celestials, i no en l’experiència mèdica ni els sabers tradicionals, per escriure les seves obres. Però les investigacions més recents situen Hildegard com un dels exponents més brillants de la medicina monàstica del seu temps.

Quan Hildegard descriu el món com un ou còsmic i subratlla la idea d’aquesta totalitat com una cosa viva, en creixement, ens recorda la teoria del big bang amb un univers en expansió oposat a l’univers estàtic de Plató. Les seves narracions apocalíptiques de l’univers deixen entreveure una idea de creació contínua, magnetisme, energia oculta en la matèria… conceptes totalment vigents en astrofísica.

Hildegard va fer més de setanta composicions musicals

Per Hildegard la música hi va ser des del principi i segueix ressonant en el cosmos, en l’ànima humana i en els instruments. Tot tendeix a una simfònica reunió. Va deixar escrit que no tenia experiència musical: «Vaig composar el cant en lloança a Déu i als Sants, malgrat no haver estudiat mai notació musical ni interpretació vocal», i que les partitures li eren revelades de la mateixa manera que experimentava les seves visions. L’estil, la intensitat i l’harmonia d’aquests cants és innovador; per exemple, el cant gregorià es desenvolupa en una octava i ella en feia servir dues.

El saber de la seva època era global, no existia l’especialització, i Hildegard va ser metgessa, herbolària, psicòloga, compositora musical, cosmòloga, predicadora i teòloga, és a dir, una dona observadora que prenia nota de tot allò que veia i en buscava les causes. El seu coneixement científic era experimental i amb un gran sentit de la realitat. Les seves obres de medicina, de farmacologia i de plantes medicinals van ser fruit de l’observació de la natura, de les malalties de les monges i dels veïns, i de les parteres del poble que ella atenia. I una dona tan sàvia fins fa una dècada només era considerada una visionària.

—SIR HUBERT WILKINS & HAROLD SHERMAN

El famós explorador Sir Hubert Wilkins (1888-1958)

El famós explorador Sir Hubert Wilkins (1888 – 1958)

Hi ha molts casos descrits de comunicació transtelepàtica, però un dels que més em va cridar l’atenció és el de Sir Hubert Wilkins i el seu amic Harold Sherman. L’experiment es va fer quan Wilkins va anar a una expedició a l’Àrtic. Van acordar que tres cops a la setmana es comunicarien mentalment i Sherman, que residia a Nova York, va anar registrant les activitats de Wilkins a mesura que les rebia per telepatia durant un període de sis mesos, a l’hivern del 1937–38. Els seus registres es van guardar de manera que no hi hagués possibilitat de frau.

Més tard es van comparar, el resultat de coincidència no va ser del 100%, però sí que hi havia un percentatge extraordinari de lectures correctes. Sherman va registrar un incendi en una comunitat d’Alaska que, efectivament, va succeir. L’experiment està ben documentat i el va supervisar el doctor Gardner Murphy, un prestigiós psicòleg pioner en la parapsicologia.

SUPOSEM QUE EL FENOMEN ESP ÉS UNA REALITAT, COM INTERPRETAR-LO?

La majoria de casos de telepatia recopilats es presenten com un fenomen involuntari, espontani i instantani que sol transmetre una informació poc precisa. En canvi, la comunicació via sentits ordinaris està sotmesa al control de la voluntat i és molt més exacta i fiable, per tant, és més útil per resoldre els problemes de la vida diària. Seria versemblant pensar que en temps remots, quan els nostres avantpassats no tenien ni el foc per comunicar-se des d’una certa distància —i el seu llenguatge era poc estructurat i menys eficient que el nostre—, els somnis, pressentiments, estats de trànsit, visions fugaces… tinguessin la seva funció i el fenomen ESP fos bastant comú. Ara bé, en el moment que el llenguatge es va perfeccionar i la tecnologia va permetre millorar els sistemes de comunicació via sentits ordinaris, es va anar perdent fins quedar com una cosa atàvica. En l’últim capítol de la novel·la ELS PEONS DE L’ASSASSÍ, pàgina 827, em permeto fer una hipòtesi en aquest sentit:

»En el cas de la Milena, la Christine, la Nadine, i m’atreviria a dir de l’Anna, ens trobem amb unes persones que semblen tenir un sisè sentit per captar informació que no utilitza les vies dels sentits coneguts. Sigui a través del somni, d’entrar en estat de trànsit, o visions fugaces… capten dades que els altres no som capaços de detectar. Potser en elles s’han conjuminat forces mentals i físiques donant lloc a un desenvolupament especial del seu sistema nerviós? Un pas més a l’evolució? O és tot el contrari? Potser en elles es mantenen capacitats remotes dels nostres ancestres que la majoria hem anat perdent en ser ofegades per la preponderància de la nostra part racional?

Tots hem experimentat situacions com les següents: Tenir notícies o rebre la trucada d’algú que fa temps que no hem vist just quan hi acabem de pensar o somiar. Expressar pensaments a l’uníson amb altres persones. Mirar algú que de cop es gira cap a nosaltres com si se n’hagués adonat, o sentir-nos observats i, en girar-nos, atrapar una mirada clavada en nosaltres. Potser són vestigis d’aquestes capacitats dels nostres avantpassats?

PUNTS QUE CONSIDERO INQÜESTIONABLES

—La parapsicologia s’ha vist forçada a existir als marges de la ciència establerta i la seva investigació ha comptat amb molts pocs recursos econòmics.

—Els crítics assumeixen que l’existència del fenomen psi és incompatible amb els principis científics fonamentals i no se senten obligats a provar el que ells defensen. Però és com donar per fet que el coneixement científic és complet, i la ciència encara està molt lluny d’explicar-ho tot. Tal com diu Honorton, «la ciència representa una aproximació al coneixement, les veritats científiques sempre porten l’advertència: “fins a noves notícies”». A més, l’existència del fenomen psi no entra necessàriament en conflicte amb el coneixement establert. Quan a principis del segle passat alguns fenòmens com la radiació de cos negre no podien ser explicats per la física clàssica, es va obrir pas una visió nova i radical, la física quàntica. De nou un fragment de l’últim capítol del llibre ELS PEONS DE L’ASSASSÍ, pàgina 826:

—Els humans experimentem els fenòmens naturals a través dels cinc sentits —va explicar la Clara—, però hi ha sorolls i olors que no podem sentir i que el gossos sí que perceben. Nous aparells d’observació permeten detectar ones de llum que l’ull humà no veu, però hi són i actuen, i el món microscòpic, tant el dels éssers vius com el de les molècules i els àtoms i les partícules encara més petites, l’hem conegut a través de sistemes fiables que en demostren la seva existència. Per tant, la nostra manera de percebre l’Univers ens pot enganyar molt. Rebutjar una explicació perquè no lliga amb la nostra lògica i el nostre sentit comú no és acceptable. El món quàntic, per exemple, desafia totes les normes del sentit comú i, en canvi, existeix i molts experiments l’avalen.

—La figura de Hildegard von Bingen exemplifica que un suposat poder psi no és incompatible amb una mentalitat científica: les seves ESP no van impedir que prengués nota de tot allò que observava i en busqués explicacions.

—Gran part de la ciència moderna es basa en la teoria de probabilitat, si no s’admeten els resultats de metanàlisis a favor de l’existència de psi, s’haurien de qüestionar moltes evidències científiques que avui dia es consideren provades.

—Els escèptics plantegen que si el fenomen ESP és una realitat, per què no es munten empreses que n’aprofitin els avantatges honradament? El mag Randi ofereix el premi d’un milió de dòlars a qui sigui capaç de demostrar la possessió de poders paranormals i de moment ningú no l’ha aconseguit.

Representació de Sant Joan evangelista en què el pintor Josep Maria Sert mostra com l’àguila li transmet el seu missatge

Representació de Sant Joan evangelista en què el pintor i muralista Josep Maria Sert mostra com l’àguila li transmet el seu missatge

En definitiva, per mi la qüestió és oberta. Crec possible que existeixi un fenomen ESP que es presenta de manera imprevisible i incontrolable. Com que, aparentment, no aporta cap avantatge ni valor afegit a la vida quotidiana dels humans, no té més transcendència ni progressa, però, en cas de confirmar-se’n l’existència plantejaria un intent de comprensió del fenomen mental subjacent i una visió més matisada de la nostra realitat.

Maria Lluïsa Latorre (12 de juliol de 2007)

Matèria fosca

Encara que pugui sonar estrany, els astrònoms encara no saben de què està fet l’Univers. Els objectes que emeten radiació —estrelles, quàsars o galàxies— són una petita fracció de la matèria de l’Univers. El gruix de la matèria és obscur i inexplicable, per això se l’anomena matèria fosca. Si no interactua amb la llum, i per tant no és visible, ¿per què es creu que existeix? Doncs pels seus efectes gravitacionals.

Quan s’observa la rotació de les galàxies, l’energia cinètica total hauria de ser igual a la meitat de l’energia potencial gravitatòria de lligam entre les estrelles de la galàxia. En canvi, experimentalment es troba que l’energia cinètica és molt superior. La velocitat de rotació de tot el disc d’una galàxia com la Via Làctia és constant —totes les estrelles giren a la mateixa velocitat independentment de la seva distància al centre—, cosa que vol dir que el disc sencer d’estrelles brillants està immers en un halo molt més gran de material fosc que arrossega la galàxia brillant. És a dir, el fet que les galàxies es moguin molt més de pressa del que correspon a la massa observada porta a pensar que la massa visible només és una part de la massa total.

Aleshores ens podem preguntar, ¿on és la matèria fosca?

Les galàxies roten i es desplacen agrupades en cúmuls, com si una formidable quantitat de matèria invisible hi fos present. La seva dinàmica requereix una quantitat de matèria superior a la que es veu brillar. Tot indica que la immensa gravetat de la matèria fosca atrau cap a ella la matèria ordinària visible.

matfosc

Cúmul de dues galàxies gegants, CL0025 i 1654. La massa total del cúmul de galàxies CL0025 i 1654, que és la suma de les mateixes galàxies més la matèria fosca que conté, corba la llum i produeix un efecte de lent gravitatòria que forma imatges de les galàxies més distants del fons. Els investigadors van analitzar-ne les propietats de lent gravitatòria per traçar la distribució de la matèria fosca. El mapa resultant mostra, en blau, la matèria fosca, que en realitat és invisible, i en color groc assenyala les galàxies del cúmul. El treball revela que la matèria fosca del cúmul no està distribuïda de manera aleatòria, sinó que s’assembla molt a l’aglomeració de la matèria lluminosa.

Moltes dades fan pensar que la matèria fosca s’agrupa al voltant de les galàxies i els cúmuls, però recentment, un equip internacional d’astrònoms va aportar dades segons les quals VIRGOHI21, un objecte de la grandària d’una galàxia, però constituïda íntegrament per matèria fosca, és una «galàxia fosca».

ngc4254

Galàxia espiral NGC 4254

Mentre els astrònoms observaven la galàxia NGC 4254 es van adonar que un dels seus braços espirals era molt més llarg que els altres, cosa que sol ser per la influència d’una altra galàxia, però aquesta no apareixia per enlloc. Es calculava que aquest objecte misteriós tindria uns 100 mil milions de masses solars. Després d’una recerca detallada el van trobar situat al cúmul de Verge, a 50 milions d’anys llum de la Terra, i el van anomenar VIRGOHI21.

VIRGOHI21 té la grandària d’una galàxia però ni el Hubble no hi ha observat cap estrella. Només un 1% de la seva massa es detecta com a hidrogen neutre, la resta podria tractar-se de matèria fosca. Alguns apunten que VIRGOHI21 pot ser només el residu d’una col·lisió entre cúmuls galàctics; un tros de matèria fosca llançada a l’espai.

¿De què es compon la matèria fosca?

La majoria d’astrònoms creu que la matèria fosca es compon de partícules elementals exòtiques que no interactuen amb la llum i que són restes de la gran explosió, però la naturalesa de la matèria fosca no es coneix i s’han proposat les següents possibilitats:

Matèria fosca bariònica, seria matèria ordinària però que emet molt poca radiació. Són els objectes compactes i pesants residents a l’halo de la galàxia coneguts com a MACHO per les seves sigles en anglès: nanes marrons, nanes blanques, planetes com Júpiter, estrelles de neutrons, forats negres… Actualment es considera que representarien un part molt petita de la matèria fosca.

La matèria fosca no bariònica s’agrupa en dues categories:

Matèria fosca calenta, serien partícules lleugeres que interaccionen dèbilment, els neutrins.

Matèria fosca freda, serien partícules hipotètiques més pesades que les anteriors i encara que són moltes les proposades, les millor conegudes i estudiades són els WIMP o partícules que interaccionen feblement, entre les quals es troben el neutralí i l’axió.

Per explicar l’estructura a gran escala de l’Univers cal una gran quantitat de matèria no bariònica (diferent de protons i neutrons). Segons els models cosmològics, la matèria bariònica ordinària tenia massa temperatura i pressió com per poder començar a formar estructures com les estrelles. Una possible solució és suposar que hi havia grans quantitats de matèria no bariònica. Simulacions realitzades amb aquesta hipòtesi confirmen que és consistent amb l’estructura actual de l’Univers.

¿Com observar la matèria fosca?

La matèria fosca revela la seva existència indirectament, a través de la força gravitatòria que exerceix sobre els raigs de llum que hi passen a prop fent-los corbar. Aquesta curvatura de la llum és conseqüència de la distorsió de l’espai temps proper a un objecte de gran massa, tal com prediu la teoria de la relativitat.

abell2218

Efecte de lent gravitatòria

El cúmul de galàxies Abell 2218, que està format per les galàxies grogues i grans que es veuen a la foto, actua com a lent gravitatòria i engendra arcs de llum. Les galàxies primes que formen un arc, en realitat estan situades molt més lluny, darrere del cúmul Abell 2218.

Agost del 2006, l’evidència directa de l’existència de la matèria fosca

darkmatter

Al cúmul galàctic 1E0657-56 la matèria fosca (blau) i la matèria normal (roig) han estat separades per una col·lisió tremenda de dues grans agrupacions galàctiques. Aquesta col·lisió ha permès separar cada cúmul en dos components: la matèria fosca en blau i l’ordinària en roig i és la primera vegada que s’observa. Els dos cúmuls es van creuar fa 150 milions d’anys a una velocitat d’uns 16 milions de quilòmetres per hora. Les estrelles van passar unes a través de les altres sense cap interacció especial. Però el gas intergalàctic (roig) d’un cúmul va interaccionar amb el gas intergalàctic de l’altre i, a causa de la frenada, els dos grups de gas (roig) han quedat enrere. En canvi, durant la col·lisió els dos grups de matèria fosca (blau) no van interaccionar i continuen endavant perquè la col·lisió no els ha frenat.

Maria Lluïsa Latorre (1 de juliol de 2007)

Els peons de l’assassí: entrevistada per Pilar Sampietro

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Transcripció de fragments de l’entrevista que em va fer Pilar Sampietro, directora i presentadora del programa Nautilus, el dimecres 13 de juny de 2007 a Ràdio 4.

sampietro

Després de presentar-me com a metgessa, teclista de Duble Buble i escriptora, Pilar Sampietro explica que ara estic convidada al programa per la meva novel·la i comença per demanar-me com va anar tot el procés:

Lluïsa- Sí, això va ser quan treballava a Tordera, al CAP on estic de metgessa, vaig començar el 94… Bé, el 93 ja havia començat a pensar en la història, una mica la trama principal, que també hi ha unes quantes subtrames, i l’anava escrivint… I quan vaig anar a parar a Tordera vaig continuar, vaig anar fent i ha durat uns deu anys, és un llibre molt llarg…

Pilar- 836 pàgines, eh! Déu n’hi do. Ara les diré concretament, perquè abans volia comentar-les, però em sembla que me n’havia saltat alguna, però no… arribo al final… 840!

Lluïsa- Sí, i a més, una pàgina més gran, no és una mida A5.

Pilar- No, no és la grandària del llibre de butxaca.

Lluïsa- Jo anava escrivint com una mena de diversió… És clar, nosaltres pensa que a la feina, sobretot des dels noranta i pico fins… no fa massa, hem patit molt. Sempre ho dic, els de l’atenció primària, també els especialistes i als hospitals…, el personal sanitari hem anat molt pressionats, cada vegada més feina, sense posar els recursos que necessitàvem, i tot i que m’agrada molt la meva feina… —rialles de Pilar—. Tots ens queixem del mateix, ja ho sé. —també ric.

Pilar- Sí, això em recorda alguna cosa, eh, no sé per què sona conegut el que estàs explicant.

Lluïsa- Sí… Llavors jo anava a la feina a les tardes i els matins em dedicava a anar escrivint i em servia d’evasió. Anava fent una història que em divertís a mi, aprofitava per explicar, a part de tota la trama i els personatges que hi anava entrant, doncs hi posava coses que m’interessava comentar.

Estudi_2007

Maria Lluïsa Latorre al seu estudi

Pilar- Saps què? Nosaltres imaginàvem a Maria Lluïsa Latorre escrivint en els seus moments d’esbarjo, però dins del CAP, quan estan en aquell despatx esperant entre visita i visita, i que surti el nen tal, el nen qual, i anar entrant… Doncs imaginàvem la Maria Lluïsa explicant: «La Clara Verdaguer… —la Clara Verdaguer és la protagonista d’Els peons de l’assassí, aclareix a l’audiència—… en aquests moments no sap el que li passarà…»

Lluïsa- No dóna temps, eh! —contesto divertida.

Pilar- Sí, eh, no dóna temps.

Lluïsa- No. Allà has d’anar a la idea i…

Pilar- A saco Paco, eh! Ara una cama trencada, ara…

Lluïsa- Als pobles tens les visites programades, entremig urgències, ho has de fer colar tot en pocs minuts… Era una cosa… cada dia semblava una… gimcana, una carrera d’obstacles.

Pilar- Ara ja no passa, això, Maria Lluïsa?

Lluïsa- A veure, he de dir que des de fa un any i pico es va anar contractant més gent i no és tan bèstia, diguem que es pot absorbir millor. El que passa que ara els metges ens trobem que falten metges. Ara potser hi hauria pressupost per contractar o… des de dalt s’ha decidit que hi hagi pressupost per contractar, però no en trobem.

Pilar- No hi ha metges! Vosaltres que esteu escoltant i no sabeu la carrera que escollir, precisament, doneu-vos pressa perquè us estan esperant, eh que sí, Maria Lluïsa?

Lluïsa- Sí, sí —reitero.

Pilar- Parlem d’Els Peons de l’assassí i d’aquesta trama. Ja hem presentat la Clara Verdaguer, que és la protagonista. És clar que tu situes l’obra a Nova York i ara ens has de dir per què Nova York i no una altra ciutat, tinguent el CAP de Tordera tan a la vora com el tens, suposo que també ha d’inspirar, no?

Lluïsa- Quan jo vaig anar a Tordera ja tenia forjat tot això, totes aquestes coses. És clar, com que hi reflecteixo molt l’imaginari col·lectiu de la meva generació, i la ciutat en aquell moment més… cosmopolita potser era Nova York… Potser si això hagués sigut a principis de segle hagués sigut París, no sé com dir-ho, però en aquells moments Nova York semblava que era el melic del món… a principis dels noranta, que és quan jo vaig començar a pensar la història. Després també, això està lligat amb Barcelona, una part de la història transcorre a Barcelona, i és clar, són els dos llocs que m’agradava connectar per fer una cosa que semblés més universal, que pogués arribar a tothom.

Pilar- Aquesta història que pot arribar a tothom, universal, les peripècies de la doctora Clara Verdaguer a Nova York, que precisament té una vida molt tranquil·la, eh, però té un seguit de fets insòlits que li donaran un canvi total, i la seva vida plàcida es transformarà en una cosa similar a la viscuda per Maria Lluïsa Latorre en la seva situació de doctora del CAP —rialles de la Maria Lluïsa— aproximadament. I com que Maria Lluïsa Latorre va ser i és, ja us ho hem comentat, teclista dels Duble Buble, i com que al Nautilus ens agrada molt la música, i com que el nostre dimecres d’avui està entossudit a només posar-se música a les oïdes i res més, i ens sembla molt bé, aquesta és la nostra proposta musical.

PAUSA — es parla del Sónar 2007

Pilar- […] del programa especial que farem Pachamama i Nautilus al Sónar demà dijous i també divendres, podreu passar-vos pel nostre estand. Estarem al Centre de Cultura Contemporània, al Pati de les Dones, que és on hem d’estar les dones que fem aquest programa. Avui tenim una altra dona també protagonista, és Maria Lluïsa Latorre, ella és escriptora, metgessa, músic, per quin ordre? posem les situacions.

Lluïsa- El que em dóna diguem el pa per menjar és ser metgessa, és amb el que em guanyo la vida.

Pilar- El que dóna de menjar…

Lluïsa- El que més m’agrada: escriure, i després la música és un gran hobby, hi tinc molta afició, m’agrada molt tant fer-la jo, com escotar-la.

Pilar- Per tant crear-la, quan fas música quina mena de música, fas, Maria Lluïsa?

Lluïsa- A casa meva amb el piano o el sintetitzador, sola, improvisant, eh, tant poden ser coses clàssiques com… però no, això només és per mi, no és apte per a ningú més!

Pilar- No és apte per a ningú més?

Lluïsa- El que faig jo, de pròpia creació, no és per a ningú més.

Pilar- No et veus un dia en el Sónar, per exemple?

Lluïsa- No, no, no.

Pilar- Per què no?

Lluïsa- No, jo sóc per interpretar, per això puc estar en el grup, però una creadora musical, no.

duble

Foto de promoció del grup Duble Buble (1986)

Pilar- Creadora musical. Home, mai se sap, perquè suposem que quan vas començar a escriure i vas decidir editar o publicar una de les teves novel·les, també devies tenir aquest inici de dir ara no sé si… l’edito o no l’edito.

Lluïsa- Sí, ah… Quan vaig acabar d’escriure el llibre, que primer… el feia per a mi, després el van llegir uns amics, vaig pensar que havia quedat una bona història i sí que vaig tenir ganes d’editar-lo. Va començar un pelegrinatge per tot Catalunya… portant còpies a les editorials, enviant cartes a altres llocs a veure què, sense resultat.

Pilar- No et trucaven? No et deien res?

Lluïsa- N’hi havia que no et feien cas, que això és el que sap més greu, però n’hi havia de molt amables que et deien que era molt interessant, però que no entrava dintre el seu daixonses… que almenys s’agraeix que et diguin alguna cosa, encara que sigui per dir que no; el que sap més greu és quan no et diuen res. Després de voltar per tot Catalunya, curiosament, quan ja pensava que no podria ser va ser quan, precisament el meu pare, casualment, va trobar un editor que, a més a més, té el taller on fa els llibres a Vic. Jo visc a Tordera, ara, però sóc original de Vic. Dic, sembla que hagis voltat tot per tornar…

Pilar- Per tornar i tancar el cercle.

Lluïsa- Sí, i va ser aquest el que va poder-ho fer, l’editorial Emboscall.

Pilar- L’editor és Jesús Aumatell. Per cert que, ens has d’explicar com va ser el mateix editor el que va decidir que si tu havies creat un llibre de 835 pàgines, així havia de ser, i no teníeu perquè anar retallant, anar polint i anar deixant una novel·la d’aquestes que ja són normals, de cent a dues-centes pàgines màxim.

Lluïsa- […] L’editor té aquesta filosofia de respectar el que ha fet l’autor. Veiam, no vol dir no polir coses que sempre hi ha a la correcció de l’obra perquè pugui ser impresa i presentada. Quant el que és la història i tota la seva estructura ell ho va respectar, tot i que ell pensava, i algun dels que l’ha llegit ho pensa, però la majoria diuen que no, que a la meitat del llibre potser es podien haver tret algunes coses, però bé, ell ho va respectar, i jo me’n vaig alegrar perquè preferia més que sortís el que jo havia decidit i… ell també era conscient que això no responia als cànons comercials de les obres, però és que ell ja té una editora petita que fa totes aquestes… vull dir ja entra en aquest joc… ell creu que també hi ha d’haver-hi aquestes editorials.

Pilar- Has fet algunes presentacions… —Fa un incís—: És clar que han d’existir aquestes editorials, és evident, si no la feina dels creadors no sortiria mai. Has fet diverses presentacions d’Els peons de l’assassí ja fins i tot a Osona, què tal han anat? Quina ha estat la resposta?

Lluïsa- Molt bona perquè venia gent que coneixia, gent que potser feia temps que no havia vist… a altres llocs potser gent que no coneixia, però que altres els hi havien dit i això m’ha portat a conèixer nova gent… i ha anat molt bé, però és clar, quan feia aquestes presentacions encara no hi havia ningú que l’hagués llegit, el llibre, i realment només era un canvi d’impressions i explicar… Ara que ja n’hem fet unes quantes, ara hi comença a haver gent que l’ha llegit i començo a tenir… opinions, però fa poc.

Pilar- […] Al web www.lluisalatorre.com teniu tota la informació sobre Lluïsa, la seva formació, la seva evolució i sobre Els peons de l’assassí. Ens havíem quedat en què la història té la doctora Clara Verdaguer com a protagonista, ella viu a Nova York. Nova York i després Barcelona hem dit que són els dos punts neuràlgics, precisament Nova York com a imaginari col·lectiu d’una generació dels anys seixanta, però no és només l’única. Quines icones has volgut incloure de la teva generació, tu que vas néixer el 1961?

Lluïsa- Jo crec que nosaltres, els d’aquesta generació dels seixanta… vam viure d’una banda totes les coses científiques, la psicoanàlisi, Einstein, l’Univers, els viatges espacials, la relativitat, que si forats negres, tot el de la mecànica quàntica, el big bang… i per altra banda en aquells temps estava molt de moda, que jo recordo de petita allò d’Uri Heller en aquell programa de l’Íñigo…

Pilar– Sí, el de la cullera!

Lluïsa- Tot això de les coses paranormals. La psicocinèsia, que és la capacitat de moure objectes amb la ment, o allò de la telepatia. I quan jo era petita vaig anar creixent entre una educació molt científica, però per altra banda també sentint aquestes històries. A part que Osona també és un lloc de llegendes, jo sóc de l’Esquirol i me les explicava la gent gran… Rebia tant les coses fantàstiques i paranormals com les científiques…

Pilar- Per cert que hi havia un llibre que es deia El triángulo de las Bermudas que també és de l’època.

Lluïsa- Sí, sí, jo el tinc, amb una edició de fa anys, allà guardat, vell, però em fa gràcia… —I riem—. […] també surt a la novel·la que un dels llocs on hi ha un assassinat és al Central Park, a Strawberry Fields, on va morir el nostre John Lennon, pobret, que ens el van assassinar…

Pilar- El nostre John Lennon! —repeteix amb èmfasi i de nou riuen.

strawberry-fields

Strawberry Fields, monument dedicat a John Lennon a Central Park. És a prop de l’edifici Dakota, lloc on vivia amb Yoko Ono i on va ser assassinat el 8 de desembre de 1980

Lluïsa- És que… això va ser als vuitanta i em va saber molt greu. Els Beatles també ens marquen, els Rollings, tota aquesta música tant rockera com pop, Bob Dylan, llavors Joan Baez, tots aquests autors amb què hem crescut nosaltres… També al cine hi ha tot de pel·lícules que també ens marquen, és que ara serien moltes, n’hi ha més encara, d’icones, però ara no em surten.

Pilar- Una generació que hem viscut uns canvis socials i també culturals remarcables, no? I que han influenciat… Tu creus que ara, aquesta generació que té quaranta i tants anys, es caracteritza d’alguna manera per aquests canvis? Com ho definiries?

Lluïsa- jo crec que aquesta generació tenim coses en comú que… quan les veiem, sigui reflectides en pel·lícules, música, o en coses socials que passen o així, estic segura que en un percentatge important en compartim l’interès, però no sé si estem com separats, o no estem connectats, compartim individualment, però potser ens falten moviments que ens unifiquin, que anem junts. Una mica, que es vegi, que es vegi reflectit…

Pilar- No existeix un moviment determinat que identifiqui aquesta generació.

PAUSA — DIARI D’UN REPORTER CULTURAL: Homenatge a Julieta Serrano

Pilar- […] igual que hem conegut i coneixerem d’aquí a una estona quins són els noms que aniran finalment a la Fira de Frankfurt com a escriptors, és clar que tot això a Maria Lluïsa Latorre no li treu el son perquè, de moment, a Frankfurt no ha d’anar.

Lluïsa- No, no, per descomptat…

Pilar- Sabem que dins dels referents d’Els peons de l’assasssí hi ha tots aquests elements de paraficció, els elements científics que comentàvem, però tots els altres que ens apropen a històries sobrenaturals mai no explicades i que sí és cert que van marcar molt les lectures i els raonaments de la generació d’aquells que van néixer els anys seixanta, hi havia com un boom en aquest sentit, i que viu Clara Verdaguer. Clara Verdaguer, a la que li canvia la vida, eh, hem dit al principi, perquè, què és el que li passa a la Clara?

Lluïsa- Ella, bé, la vaig fer metgessa forense més que res perquè, com que la trama es tractava de la resolució d’uns crims, diguem que a mi m’anava més bé fer-la metgessa perquè hi podria parlar amb coneixement de causa…

Pilar- Estil guionistes del doctor House, eh, guionistes que saben del que parlen perquè realment la sèrie… va per aquest camí, val.

Lluïsa- I després bé, comença amb un assassinat que sembla un de tants, és una jove actriu i hi surten personatges del cinema. Jo també tenia ganes de parlar del glamur del cinema perquè en els meus temps les actrius, els actors i les pel·lícules també era un món que semblava «el no va más»… Llavors ella s’hi relaciona pel crim, però a partir d’aquí es comencen a detectar unes connexions que la porten a investigar un crim del passat, relacionat amb la seva família. Això la portarà a Barcelona, i després una cosa va portant a l’altra, a Barcelona continua una investigació i al final bé, no, no puc continuar…

Pilar- «No puc continuar», i fa molt bé de no continuar. Ella és Maria Lluïsa Latorre, hi ha unes quantes noves propostes al calaix, que vas fent ara d’una manera més relaxada, o no, quan tens temps de crear?

Lluïsa- Ara, per circumstàncies del grup que hem hagut d’assajar molt, no he pogut, però la història que ara tinc al cap… ja he començat… a documentar-me. Anirà de… sabeu la cacera de bruixes que hi va haver entre els segles XV i XVII? Vull agafar la història d’una en concret, perquè realment més que bruixes eren guaridores, eren les meves precursores… En aquells temps, el que és l’ensenyament reglat de la medicina estava només per als homes, les dones havien de fer de guaridores, fetilleres, els deien bruixes, però realment eren dones que ajudaven a sanar la gent, en tots els sentits, de llevadores, de tot. I aquestes dones van ser molt perseguides, se’n van executar moltes. A tot Europa va haver-hi una bogeria que van pagar elles, i tinc ganes de parlar-ne. En el meu llibre surten molts personatges femenins, la vessant de la dona ja hi és, i ara tinc ganes de fer una història… primer de situar-la en aquest context i deixar clar que… per començar no eren ni bruixes, eren dones que es dedicaven a sanar, però que realment tenien uns coneixements que pel seu temps estaven molt bé, no eren dones que feien quatre coses… quatre conjurs…

Pilar- Quatre herbetes…

Lluïsa- No. Anaven molt més enllà, que és la cosa que estic investigant i tinc ganes de primer documentar-ho, i segona de plasmar-ho en una novel·la i… Veiam si així arriba a la gent, els ho devem.

Pilar- Ara estàs a la fase de documentació en aquest sentit.

Lluïsa- Sí.

Pilar- És a dir, que encara haurem d’esperar una mica, però realment serà interessant apropar-nos a la nova aposta de Maria Lluïsa Latorre a la que hem volgut avui presentar-vos al Nautilus com una altra de les noves escriptores que està sorgint a casa nostra, encara que ja sabeu que ella comparteix la seva feina d’escriptora amb la de metgessa al CAP de Tordera, cosa que els passa a molts escriptors, com no pot ser d’una altra manera, hem de menjar per viure. Els peons de l’assassí, doncs, la darrera novel·la de Maria Lluïsa Latorre, editada per Moment Angular que nosaltres us proposem. Li agraïm molt a la Maria Lluïsa que hagi vingut al Nautilus… i et donem coratge, eh, per seguir endavant.

Lluïsa- Moltes gràcies, i jo estic molt contenta d’haver pogut compartir aquest moment amb vosaltres i amb els vostres oïdors.

El programa Nautilus s’emet a Ràdio 4 de dilluns a divendres de 2 a 3 del migdia i de dimarts a dissabte de 1 a 2 de la matinada se’n fa la reemissió. Informa de manera amplia de l’actualitat cultural que es desenvolupa a tot el planeta. Amb especial atenció a Catalunya i a la península. Les seccions especialitzades en literatura, viatges, art i cinema faciliten aprofundir en novetats i propostes que sovint queden apartades dels informatius culturals i dels programes contenidor. Una entrevista amb protagonistes de l’actualitat cultural és l’eix vertebrador diari del programa. També cada dia la proposta musical, sempre lligada a l’actualitat, repassa un treball discogràfic a fons i selecciona dos temes del disc que s’escolten durant el programa. Els dimecres són dies especials al NAUTILUS: l’espai es transforma per oferir propostes més transgressores en totes les seves seccions.

Maria Lluïsa Latorre, 21 de juny de 2007

Duble Buble: concert a Manlleu

Concert a Manlleu (1 de juny de 2007): Nit inoblidable tant per als Duble Buble i col·laboradors com per al públic

Tot i la pluja, que al llarg de la tarda no va permetre fer proves de so, a dos quarts d’onze del vespre ja es congregava una munió de gent davant les portes dels jardins de Can Puget. L’amenaça de pluja no havia desmotivat el personal.

DbMtot

Els Duble Buble van arrancar sense complexos amb un convincent «Cristina» davant d’unes sis-centes persones, una bona part d’elles assegudes. Van seguir «Urbi et Orbi», «M’estimes tant que m’abonyegues» i «M’agrada», amb una excel·lent versió gospell acompanyada per Ramon Ferrer al teclat. «La meva nòvia era equilibrista» va donar pas a una part més intimista del recital amb temes com «Pels carrers del món», «La roda de la fortuna» i dues peces de la Maria i en Rob, «La força» i «Ocell». Aquestes cançons «lentes» van mantenir la solidesa i qualitat del concert i el públic les va rebre amb interès i admiració.

«El teu nom» i «Pecats» van tornar els espectadors a un so reforçat i potent gràcies a la bona conjunció instrumental i la sonoritat de les veus. «Mai no diguis ai! si et trepitja un xai» va donar un toc molt alegre que va sintonitzar amb uns moments d’humor que van protagonitzar en Ramon i en Met —el qual va fer gala de la seva faceta més de show man— i que van provocar unes quantes rialles.

Carles Olivé a la bateria i Valen Nieto a la guitarra, uns magnífics col·laboradors

«Deu-me la fe dels meus pares» va comptar amb la col·laboració de Pep Sala al teclat i en Met va aprofitar per fer la presentació dels músics i veus. «Clava’t» i «Perduts al mig de l’espai» van cloure el repertori previst, però un públic entusiasta i que s’havia aixecat de les cadires per ballar va aconseguir uns quants bisos.

En aquesta recta final del concert la correspondència entre músics i públic va ser total i l’intercanvi de bones vibracions va portar a un final apoteòsic. Tot seguit els Duble Buble es van acomiadar i, com és habitual, van fer una reverència al públic com a salutació i agraïment davant d’una gran ovació.

DbMfi

Fotos cedides per Pere Galobardes, músic de la Diminuta Swing Orquestra.

Crònica de Maria Lluïsa Latorre, juny del 2007

Reportatge a El 9 Nou (4 de juny de 2007): A Manlleu els Duble Buble es retroben amb el seu públic per un dia

Transcripció de dos fragments:

Tot i que el disc presenta noves versions d’alguns clàssics de la banda de l’Esquirol, el grup es va decantar, durant l’actuació de divendres, per interpretar les versions de sempre en un concert que va anar de menys a més.

DbManlleu

Mari Martínez, Met Coromina, Ramon Ferrer, Lluïsa Latorre i Quico Latorre van demostrar l’energia pròpia de qui es redescobreix per un dia. Durant la nit no hi van faltar autèntics himnes de tota una generació com Pecats, Cristina, Pels carrers del món, M’estimes tant que m’abonyegues i M’agrada. En el concert hi va col·laborar també Pep Sala, inventor d’aquest retorn discogràfic.

Teoria del Big Bang

L’Univers va néixer en un instant de temps definit, fa uns 14.000 milions d’anys, en forma de bola de foc superdensa i supercalenta de radiació energètica. ¿Com es va arribar a aquest model que explica l’origen i evolució de l’Univers? En realitat és el fruit de molts anys de disquisicions, teories i experiments innovadors a càrrec de molts científics de primera línia.

El 1917, la teoria de la relativitat general d’Albert Einstein va portar a unes equacions que no descrivien un univers estàtic ni immutable; Alexander Friedmann hi va trobar unes solucions que descrivien models diferents de l’Univers, tots ells amb tendència a evolucionar, fos cap a l’expansió o al col·lapse. A partir del 1924, l’astrònom Edwin Hubble va demostrar que la Via Làctia no sols és una galàxia entre moltes més, sinó que aquestes galàxies s’allunyen entre elles a mesura que l’Univers s’expandeix. En definitiva, unes observacions confirmaven uns models matemàtics.

Univers

Les galàxies no es mouen a través de l’espai, són arrossegades per l’expansió del mateix espai

Hubble va localitzar altres galàxies i en va calcular la distància a partir de la llum que en rebem. Una desviació cap al vermell en el seu espectre significa que l’objecte que l’emet s’allunya de nosaltres; la desviació cap a l’altre extrem de l’espectre, cap al blau, significa que l’objecte emissor s’apropa. Després d’observar i catalogar espectres de moltes galàxies, el 1929 va publicar les seves conclusions: quasi totes les galàxies s’allunyen de la nostra. La magnitud de la seva desviació cap al vermell és directament proporcional a la distància en què es troben. Quant més llunyana és una galàxia, amb més velocitat se separa de nosaltres.

El 1927, Lemaître, sacerdot i matemàtic, ja va preveure que el desplaçament cap al roig i l’expansió de l’Univers estaven directament relacionats; un univers en expansió és un univers canviant que forçosament ha d’haver tingut una evolució des d’un punt zero. Això el va portar a pensar en una «explosió inicial» i va ser Hoyle, un dels principals adversaris d’aquesta hipòtesi, qui la va batejar com el Big Bang per ridiculitzar-la.

Les equacions d’Einstein permeten tirar enrere fins a menys d’un milisegon de l’instant en què tota la matèria i energia de l’Univers va emergir d’un punt minúscul, una singularitat. Als anys quaranta, George Gamow va demostrar de quina manera les interaccions nuclears que tenien lloc a la bola de foc de l’Univers primitiu podien haver convertit hidrogen en heli, i va deduir-ne que aquell Univers primitiu i concentrat, abocat a un procés d’expansió i pèrdua de temperatura després de la gran explosió, havia d’haver emès una radiació que encara avui hauria de ser detectada en forma de microones: la radiació còsmica de fons.

El 1965, els físics Penzias i Wilson, mentre provaven un detector de microones ultrasensible, van quedar sorpresos en observar que captava una radiació estranya que provenia, per igual, de tots els punts de l’espai. Diferents proves van demostrar que procedia de més enllà de la galàxia. Un físic teòric, James Peebles, en va trobar l’explicació: era un eco del Big Bang, el darrer vestigi de l’explosió inicial. A principis dels anys noranta, el satèl·lit COBE va aportar noves dades creant un mapa de microones de l’Univers primitiu:

cobe2

La radiació còsmica de fons correspon al període en què l’Univers es va fer visible, quan tenia només 400.000 anys

Actualment, el satèl·lit WMAP continua la tasca amb mesures molt més precises:

RCFwmap

En un univers sense fluctuacions de temperatura la radiació còsmica de fons seria uniforme, s’observaria un univers llis amb la matèria repartida de manera homogènia, sense possibilitat de concentrar-se en estrelles i galàxies. Les imatges del WMAP del nostre Univers mostren petits grumolls que corresponen a petites fluctuacions que es van poder convertir en les galàxies actuals.

Al capítol 41 del meu llibre Els peons de l’assassí, pàgina 490, el físic Wolfgang Leinberger, en conversa amb l’escriptora Mariel Curtis, fa una petita descripció dels primers temps de l’Univers:

—[…] Els escrits que parlen de la creació no entren en contradicció amb aquesta idea, expressen, amb uns termes més assequibles per als homes, la noció d’un inici. En un moment donat sorgeix la matèria i l’energia, l’espai i el temps.
La Mariel va començar a recitar el gènesi segons la Bíblia: —«Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües. Déu digué: —Que existeixi la llum.»
—Intercanvieu cel per energia i terra per matèria —va indicar en Wolfgang—: «Déu va crear l’energia i la matèria. La matèria era caòtica i desolada…» Recordeu que dels fotons d’aquella gran bola de radiació inicial en sorgien parells de partícules i antipartícules que alhora col·lidien i es destruïen mútuament, en un intercanvi constant d’energia, fins quedar una minúscula fracció de partícules per sobre d’antipartícules que es va fixar com a matèria estable: «…les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües». L’Univers era com una sopa de matèria i radiació, un mar dens i calent, massa calent perquè es formessin àtoms estables, i a la que un nucli capturava un electró, aquest era arrancat per un fotó energètic de la radiació de fons. L’Univers es va anar refredant i tres-cents mil anys després, els fotons es van fer massa dèbils com per arrancar els electrons dels àtoms. «Déu digué: —Que existeixi la llum.» Durant un període de cinc-cents mil anys la radiació de fons va deixar de tenir una interacció significativa amb la matèria, i l’Univers es va fer transparent, és a dir visible, i per tant observable a través dels telescopis. A partir d’aquest moment matèria i radiació van evolucionar independentment, es va fer la llum a l’Univers.

El Big Bang havia acabat. Després va continuar la seva expansió de manera relativament tranquil·la mentre s’anava refredant. En alguns punts en què la matèria s’hauria acumulat, les forces gravitatòries van produir conglomerats inicials que van donar lloc a les galàxies.

bigbanginflacio

Però segons els entesos, hi ha una qüestió que el Big Bang no satisfà: ¿per què l’Univers és homogeni a gran escala si hi ha regions que no han estat en contacte en el passat? El físic Alan Guth, a principis dels anys vuitanta, va introduir el model inflacionari de l’Univers que després va millorar Andrei Linde. La hipòtesi inflacionista defensa que en els primers instants es va produir un creixement molt accelerat de l’Univers; el ritme posterior hauria estat molt més lent. L’Univers observable, o al qual tenim accés, només és una fracció del real i prové d’una regió molt petita que abans de la inflació estava connectada.

La part de l’Univers que podem observar està limitada per la velocitat de la llum. Estem al centre d’una esfera més enllà de la qual no podem saber res, a aquest límit se l’anomena l’horitzó. L’Univers visible o observable arriba fins a un horitzó que es troba a 14.000 milions d’anys llum perquè té aproximadament 14.000 milions d’anys d’edat; la llum dels objectes més distants no ha tingut temps d’arribar fins a nosaltres.

A hores d’ara, el model inflacionari és una proposta atractiva, però que ha d’esperar la seva comprovació. Sobretot d’ençà que s’ha observat que l’expansió de l’Univers s’accelera a causa de la presència d’una forma d’energia desconeguda, l’enigmàtica energia obscura

bigbang2

Els telescopis moderns detecten la llum procedent de galàxies situades a milers de milions d’anys llum i ens ensenyen com era l’Univers de jove; ens permeten fer un viatge en el temps. Si poguéssim veure l’horitzó de l’Univers, estaríem observant el moment mateix de la creació, però aleshores no era transparent. Els satèl·lits detecten la radiació còsmica de fons i proporcionen una imatge de l’Univers a major escala de la que podem observar. Els acceleradors de partícules s’acosten, cada vegada més, a les altes energies que imperaven als inicis de l’Univers. Això fa augurar que en el futur sabrem molt més del nostre Univers. Actualment són molts els indicis que recolzen la teoria del Big Bang, per tant, qualsevol nou model que vulgui explicar l’origen de l’Univers l’haurà d’englobar.

Maria Lluïsa Latorre (21 de juny de 2007)

CD Revisitant Duble Buble

L’abril del 2007 es va posar a la venda el CD Revisitant Duble Buble

Editat per la discogràfica de Pep Sala, L’Indi Music, i enregistrat als seus estudis, Revisitant Duble Buble posa al dia les cançons més emblemàtiques del grup. Produït per Ramon Ferrer, Valen Nieto i Pep Sala.

Els temes de Duble Buble recopilats en l’àlbum són: Clava’t, El teu nom, Pecats, Perduts al mig de l’espai, Bumerang, Cristina, Pels carrers del món, M’estimes tant que m’abonyegues, M’agrada i La roda de la fortuna. Per acabar s’ha inclòs Barco a Mallorca, un «experiment» de Ramon Ferrer, Pep Poblet i Valen Nieto.

Revisitant Duble Buble va sorgir de la voluntat de preservar uns quants temes composats fa més de vint anys i que van ser enregistrats en vinil. No sols es van rescatar del passat, sinó que se’ls va donar un estil més d’acord amb la sensibilitat actual del grup i es van gravar amb les condicions tècniques adequades per posar-los a l’alçada de la seva qualitat.

El seguit d’entrevistes a diaris, ràdios i televisions locals que va suscitar aquest CD va sorprendre gratament els components del grup. Van passar per Catalunya Ràdio, Ser Osona, Osona Comarca, Ràdio Vic, El 9 TV, El 9 Nou, Ràdio Ciutat de Badalona, Ràdio 4, Televisió del Ripollès, Ràdio Taradell, RAC1 (Fórmula CAT), iCat fm (Cabaret elèctric), iCat fm (Sona 9), revista enderrock, Ràdio Rubí, Ràdio Manlleu, Ràdio Pista…

ImatgeM3

Enmig de les entrevistes als mitjans de comunicació i complint amb les seves obligacions laborals, el grup es va preparar per fer un concert en directe el dia 1 de juny a Manlleu.

Reportatge a la revista Enderrock: Duble Buble, la segona joventut (juny del 2007)

Van començar la seva aventura musical fent pop-rock català quan ningú no en feia i amb prou feines hi havia públic. Amb el boom van sorgir la resta de bandes, i ells van plegar. Als Duble Buble mai no els va importar anar a contra corrent i van fer sempre el que el cor els demanava. És per això que trenta anys després la seva música encara interessa els que la van viure i els més curiosos de les noves generacions. El seu amic Pep Sala els ha convidat a tornar a passar per l’estudi de gravació i reformular alguns dels temes del seu repertori. El resultat és Revisitant Duble Buble [L’Indi 2007].

repender

Maria Lluïsa Latorre, juny del 2007

Els peons de l’assassí: entrevista a Diguem-ho tot!

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Entrevista per al butlletí informatiu de l’Agrupació Socialista de Tordera, núm. 13, febrer del 2007: DIGUEM-HO TOT! (feta el 25 de novembre de 2006)

La Maria Lluïsa Latorre acaba de publicar la seva primera novel·la, una història d’intriga, i el proper divendres dia 1 de desembre de 2006 se’n farà la presentació a Tordera, a càrrec de Ferran Mascarell. Avui hem tingut l’oportunitat de fer-li unes quantes preguntes:

—Quan i per què vas començar a escriure aquesta novel·la? Va ser a l’any 1993, a Vic. Llavors jo vivia al carrer Jacint Verdaguer i vaig posar aquest nom a la protagonista, la Clara Verdaguer. Vaig fer-la metgessa forense perquè, tractant-se d’una història que seria d’assassinats per resoldre, la meva condició de metgessa em permetria escriure d’aquests temes amb propietat. En aquells temps la sèrie CSI encara no havia envaït les nostres llars.

»La vaig començar com una diversió, després em va servir de refugi. De l’any 1994 al 2003 els metges que treballem a la sanitat pública hem patit una situació sostinguda de manca de planificació i inversió, i escriure aquest relat em permetia evadir-me d’aquesta realitat frustrant que no em deixava gaudir d’una professió que en el meus cas és vocacional: la medicina general.

—Per què et vas decidir a publicar-la? Quan vaig acabar el primer esborrany, l’any 2004, la vaig donar a llegir a uns quants amics i aquests em van animar a intentar-ho. Llavors vaig començar una dura peregrinació per moltes editorials de Catalunya, i quan ja desistia d’aconseguir-ho, gairebé per casualitat, vaig trobar l’editorial que me l’ha publicat, Emboscall. El seu cap, en Jesús Aumatell, ha fet més que d’editor, la seva aportació ha sigut molt valuosa i tota aquesta experiència, encara que ha requerit molt d’esforç i sacrifici, ha sigut molt gratificant.

lluibust

—Per tant, et sents satisfeta del teu llibre i de com ha quedat? Del tot, mai no m’hagués imaginat que em faria tanta il·lusió veure el meu llibre publicat. Ara estic com en un núvol, suposo que aviat tornaré a tocar de peus a terra, però, mentrestant, gaudeixo d’aquest moment dolç que la vida m’ha proporcionat.

—Tens intenció d’escriure més llibres? Tinc algunes idees al cap, però tardaré un temps a posar-me a escriure un altre llibre, si és que em decideixo a fer-ho. I si és aquest el cas, segur que no serà tan extens com aquest!

Des de l’Agrupació del PSC de Tordera desitgem a la Maria Lluïsa molta sort i molts èxits amb el seu llibre ELS PEONS DE L’ASSASSÍ (febrer del 2007).

Els peons de l’assassí: presentació a Rubí

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Presentació a Rubí, 3 de febrer de 2007, al local El Barn d’en Greg

Dissabte, poc després de les sis de la tarda, començava la presentació del llibre Els peons de l’assassí davant d’unes quaranta persones. Rosa Piracés, una bona amiga i veïna de Rubí, va explicar que encara que va trigar bastant a llegir l’esborrany que li vaig passar per veure què n’opinava, el relat li va suscitar moltes reflexions i emocions, la va fer plorar i també riure, i el va recomanar a tots els presents. Per la meva part, em vaig mostrar molt agraïda de la bona acollida, tenint en compte que no coneixia la major part dels assistents, i vaig remarcar que havia pensat en la Rosa per llegir l’esborrany del llibre perquè sabia que seria sincera, i vaig afegir que sabia apreciar molt bé el valor d’una amistat així. També em vaig referir al suport que la Rosa em va donar en tot el procés d’intentar buscar una editorial per publicar la història.

Durant la meva exposició, vaig parlar de les tres grans humiliacions que hem patit els humans al llarg dels últims segles, la primera quan Copèrnic ens va treure del centre de l’Univers, la segona quan Darwin ens va treure del centre de la Creació, i la tercera quan Freud ens va treure de la nostra pròpia casa amb el seu concepte del subconscient i les pulsions que sovint fan que no siguem amos de les nostres accions. «Justament ens trobem aquí reunides unes quantes generacions que hem assumit aquestes tres teories més properes a la realitat sense complexos i compartim un interès tant per l’exterior, saber més d’aquest Univers tan immens i desconegut, com pel nostre interior, sovint tan enigmàtic i desconcertant.»

Finalment, vaig dedicar l’acte al mes de la pau, adherint-me a les activitats del mes de febrer que estan fent la Xarxa de Biblioteques Catalanes Associades a la UNESCO, entre elles la de Rubí. Després de dedicar el llibre a molts dels convidats, hi vaig poder intercanviar impressions durant el pica-pica que va cloure l’acte. A les fotos es pot apreciar el bon feeling amb el públic de Rubí.

Maria Lluïsa Latorre, 4 de febrer de 2007

Els peons de l’assassí: presentació a Barcelona

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Presentació a Barcelona, 18 de gener de 2007, a La Central del Raval

«Una presentació molt amena», és com la van qualificar alguns dels que van anar a la cripta de La Central del Raval per escoltar-nos parlar de la meva primera novel·la Els peons de l’assassí. Per cloure l’exposició, Maria Martínez, cantant del grup Duble Buble —del qual també vaig formar part com a teclista— i Rob Gill, a la guitarra elèctrica, van interpretar un tema propi que té per nom La força. Amb aquest bon regust final, les gairebé quaranta persones que van participar en l’acte es van quedar una bona estona per conversar i saludar-me.

Pb3

Com que aquí no puc reproduir la magistral i vibrant actuació de Maria i Rob, a continuació la transcripció de la lletra de la cançó amb què van obsequiar el públic:

La força, blues per dones. No et dónes cap oportunitat sempre tan decidida a no intentar-ho, a no ser una dona diferent, a ser… el que han volgut que siguis. T’agrada escriure, t’agrada veure la teva mà sobre el paper blanc, i amb tinta negra toques les tecles i fas permanent un pensament. La força del costum et fa sentir tan satisfeta de les coses de cada dia… La força del costum et fa creure que no podràs tornar a començar, un altre dia.

Pb5

Maria Lluïsa dedica Els peons de l’assassí a una convidada mentre, al seu costat, Ferran Mascarell li dedica el seu llibre La cultura en l’era de la incertesa

Maria Lluïsa dedica Els peons de l’assassí a una convidada mentre, al seu costat, Ferran Mascarell li dedica el seu llibre La cultura en l’era de la incertesa. A sota Maria Lluïsa i l’actor Ferran Rañé.

Maria Lluïsa i l’actor Ferran Rañé

Al final tothom es mostrava satisfet d’haver compartit aquesta jornada vespertina i haver contribuït a fer-ne un dia especial per a mi.

Maria Lluïsa Latorre, 21 de gener de 2007

Els peons de l’assassí: presentació a Girona

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Girona, 21 de desembre de 2006, a La Llibreria

Gironapre

Encara que només es van congregar una vintena de persones per a la presentació de la meva primera novel·la, Els peons de l’assassí, i malgrat ser la primera nit d’aquest hivern, gèlida i una mica desavinent, la reunió va ser càlida i entranyable i va satisfer a tothom.

Després de la introducció de l’editor, Jesús Aumatell, em vaig dirigir al públic i vaig explicar el perquè del títol: «sovint les persones malvades poden perjudicar els altres perquè hi ha individus mediocres que els segueixen el joc i amplifiquen la seva capacitat per fer mal; actuen com els seus peons». Tot seguit, Ramon Trias, un conegut músic d’Olot, va delectar els assistents amb una estimulant peça de jazz a la guitarra elèctrica. Finalment, tots vam conversar amicalment mentre degustaven un suculent pica-pica.

Maria Lluïsa Latorre, 22 de desembre de 2006