Autor: Maria Lluïsa Latorre

—El dimecres 12 de novembre del 2025 vaig participar al VI Cicle Literari, MONSTRES, que organitza la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola, amb la xerrada LA COMTESSA SANGUINÀRIA I VLAD L’EMPALADOR: VERITAT HISTÒRICA VERSUS MITE.

Davant d′una concurrència molt atenta primer vaig advertir que dels dos personatges explicaria allò que està mínimament documentat. No repetiré aquí el PowerPoint que vaig presentar sobre Erzsébet perquè ja és en altres entrades. A continuació reprodueixo l‘exposició que vaig fer de Vlad Draculea o Vlad l′Empalador. Es tractava de resseguir la seva vida i respondre la pregunta: Vlad Draculea va ser un príncep cruel i sanguinari o va ser un heroi?

El pare es deia Vlad Dracul i va ser el quart fill de Mircea I el Vell. Aleshores vaig plantejar als assistents el primer dilema: el sobrenom li ve perquè va ser nomenat cavaller de l’Ordre del Drac, Vlad el Drac? O el va adquirir amb el significat de Vlad el Diable per la seva astúcia? Avui dia això encara està en discussió. Vlad Dracul va tenir tres fills legítims: Mircea (1428), Vlad (c. 1431) i Radu (c. 1438). La identitat de la mare és incerta. El 1436, després de la mort del tercer germanastre, es va convertir en voivoda de Valàquia.

Per evitar un atac otomà que hauria devastat Valàquia, el 1437 Vlad II Dracul va jurar lleialtat al sultà Murat II. Sovint va actuar de mediador per al rescat de presoners cristians. El març del 1442 les tropes turques van envair el sud de Transsilvània, però el seu voivoda, János Hunyadi, les va esclafar. Tot i que Vlad II se n’havia mantingut neutral, Murat II el va convocar a Edirne. Quan s’hi va presentar amb els fills Vlad i Radu, van ser detinguts i empresonats a Gal·lípoli. A finals del 1442 Vlad II va ser alliberat, però els fills es van quedar com a ostatges a Edirne (Adrianòpolis), on van rebre una educació com a prínceps.

Imperi otomà del 1307 al 1683, mapa de Nicolas Eynaud (en occità), reproduït sota la llicència CC

János Hunyadi detestava Vlad II. El novembre del 1447, quan era regent d’Hongria, va envair Valàquia i va col·locar Vladislau II al tron. Vlad II i Mircea van ser assassinats cruelment. El 1448 Vlad Draculea, de disset anys, va deixar la cort otomana. Radu va preferir quedar-s’hi. Vlad es va apoderar de Valàquia aprofitant una absència de Vladislau II, però dos mesos després en va haver de fugir. El 1449 Vlad Draculea es va refugiar a Moldàvia, però a l’octubre del 1451 el voivoda va ser assassinat per un seu germanastre i Vlad va haver de fugir amb el fill, Ștefan. Després se’n perd el rastre. El febrer del 1451 havia mort Murat II. El seu successor, Mehmet II, va fer executar el seu germanastre Ahmet, de nou mesos, perquè mai no li disputés el tron. El maig del 1453 va conquerir Constantinoble. El saqueig posterior va ser brutal. La violència ho impregnava tot.

Mehmet II entra a Constantinoble, Fausto Zonaro (segle xıx)

Vladislau II s’havia anat apropant als otomans i a la primavera del 1456 va atacar el sud de Transsilvània. János Hunyadi en va encarregar la defensa a Vlad Draculea. El juliol del 1456 Mehmet II va assetjar Belgrad, però els exèrcits cristians, comandats per Hunyadi, li van infligir una forta derrota. Hunyadi va morir de pesta poc després. Tenia dos fills, László de vint-i-cinc anys i Mátyás de tretze. A l’agost del 1456 Vlad Draculea va aconseguir Valàquia amb el suport d’Hongria. Vladislau II va morir durant els enfrontaments. A continuació va sorgir el segon dilema: Es diu que tan bon punt Vlad III Draculea va ser entronitzat, va fer una purga dels boiars ―els nobles terratinents de Valàquia― que havien estat involucrats en la mort del pare i el germà, però l’historiador Kurt Treptow va examinar els noms dels boiars que van formar part del seu consell principesc del 1456 al 1462 i va constatar que no n’havia fet una purga dràstica en cap moment. Els va substituir gradualment per partidaris més lleials. 

Mapa del regne d′Hongria, Transsilvània, Valàquia i Moldàvia al segle xv

Amb qui segur que Vlad III va tenir problemes va ser amb els saxons, que eren una ètnia d’origen germànic que es van establir a Transsilvània a partir del segle xıı. Van prosperar en el comerç, van adquirir alguns privilegis concedits pels reis hongaresos, ja queTranssilvània formava part del regne d’Hongria, i gaudien d’una gran autonomia.

El setembre del 1456 Vlad III va restaurar als saxons la llibertat de comerç a Valàquia, però el desembre van començar les desavinences perquè Vlad III volia que els comerciants valacs es beneficiessin dels mateixos tractes a Transsilvània. El març del 1457 Vlad III va escriure als saxons de Sibiu perquè deixessin d’acollir un fill il·legítim de Vlad II Dracul, i per tant germanastre de Vlad III, que es deia Vlad el Monjo i aspirava al tron valac.

Mapa del sud-est de Transsilvània al segle xvıı. Autor Andrei-Nicolae Nacu. A Transsilvània vivien tres ètnies, la majoritària era l’hongaresa. Les zones de color blau i verd corresponen als territoris de majoria saxona. En groc els territoris dels székely.

A Hongria, unes intrigues havien enfrontat László Hunyadi amb el rei, László V, de setze anys. El 16 de març va ser decapitat a Buda i el seu germà Mátyás va quedar arrestat. La mare, Erzsébet Szilágyi, i el seu germà Mihály, casat amb Margit Báthory, ¹ van incitar una rebel·lió contra el rei. Al juny el seu exèrcit va atacar els saxons de Transsilvània, perquè es mantenien lleials al rei László V. Vlad III es va posicionar a favor dels Szilágyi i va aprofitar per atacar alguns pobles de Brașov, ciutat que promovia per al tron valac un germà de Vladislau II anomenat Dan. Els saxons capturats van ser empalats, però segons l’historiador Constantin Rezachevici Vlad III ho va fer perquè a Brașov havien empalat partidaris seus. Les lleis saxones contemplaven el càstig de l’empalament per a alguns delictes, un càstig que també formava part del repertori de penes capitals tant al regne d’Hongria com a l’Imperi otomà. Mehmet II havia ordenar diversos empalaments durant el setge de Constantinoble. I ara ve el tercer dilema: Com es feia l’empalament? Segons una versió, lligaven el reu en una creu en forma d’aspa, a terra, que estiraven lentament per baix mentre un altre apuntava una estaca a l’anus que anava travessant el cos fins que sortia per l’espatlla. Després l’aixecaven. Segons una altra, el reu jeia a terra amb l’estaca inserida a l’anus i les cames lligades a cordes. Uns estiraven les cordes per baix mentre un altre subjectava l’estaca.

El dol per László Hunyadi, Viktor Madarász (1859)

El 1457 Vlad III va acceptar pagar un tribut anual a l’Imperi otomà. Mentrestant es va poder dedicar a organitzar el país, reformar l’administració i construir, reparar i ampliar fortaleses. El 23 de novembre del mateix any el rei László V va morir inesperadament mentre els seus representants enllestien un armistici amb Mihály Szilágyi. El 24 de gener de 1458 Mátyás Hunyadi, de catorze anys, va ser elegit rei d’Hongria i Croàcia.

En aquest temps, no se sap l’any exacte, Vlad III va haver de fer front a la revolta d’un boiar molt influent, Albu cel Mare. Després de derrotar-lo el va fer executar junt amb tota la família, però no els va fer empalar.

El 1458 Vlad III va concedir alguns privilegis als seus comerciants i el dret a celebrar fires a algunes ciutats de Valàquia. Els saxons de Brașov es van enfurismar perquè això els restringia alguns privilegis. A finals del 1458, a Brașov van confiscar els béns als comerciants valacs i fins i tot en van empalar alguns. El gener del 1459 Vlad III va convocar urgentment els mercaders valacs que eren a Brașov. El març va fer empalar els mercaders de Brașov que eren a Valàquia, una quarantena, a més de confiscar-los els béns. La resposta de Brașov va ser tornar a promoure Dan com a pretendent al tron valac. A l’abril del 1460, el pretendent Dan va envair Valàquia, però el seu exèrcit va ser vençut per les tropes de Vlad III. Els presoners i els soldats ja morts van ser empalats. Vlad III va obligar Dan a cavar la seva pròpia tomba mentre escoltava el seu funeral i després va ser decapitat. A continuació, les tropes de Vlad III van saquejar i cremar els pobles que es van trobar fins arribar a Brașov, on van cremar els barris perifèrics. Els presoners van ser empalats als vessants del mont Tâmpa. Segons cròniques posteriors, Vlad va menjar assegut en una taula entre els morts i moribunds, mentre patien un dolor insuportable, i va sucar pa en la sang de les víctimes, que van ser unes 30.000. Tot plegat és una invenció, però sí que van ser empalats uns centenars de presoners.

Xilografia acolorida que representa Vlad III, Ambrosius Huber (1499)

El 1459 Vlad III havia deixat de pagar el tribut a Mehmet II. Just aleshores, el papa Pius II havia començat a planejar una gran croada contra els otomans que havia de ser liderada per Mátyás I. Per activar la croada, el desembre del 1461 Vlad III va començar una campanya contra els otomans al sud del riu Danubi amb l’objectiu de destruir els punts de pas del riu per dificultar una previsible invasió otomana. El febrer del 1462 va escriure al rei Mátyás I per informar-lo que havien matat 23.844 turcs (van apilar els caps), però, sobretot, per reclamar-li que reunís un exèrcit i que el portés a Valàquia. A la primavera del 1462 Mehmet II, acompanyat de Radu, el germà de Vlad III, es va dirigir a Valàquia amb uns 60.000 soldats. Vlad en va aplegar uns 20.000. Els otomans van creuar el Danubi el 4 de juny davant la fortalesa de Turnu i, malgrat les dificultats que els van posar els soldats de Vlad, van avançar cap a la ciutat de Târgovişte. Quan hi van arribar la van trobar deserta, però, molt a prop, van descobrir uns 20.000 otomans empalats segons les cròniques (en realitat es calcula que van ser uns 1.700). ² Vlad III i el seu exèrcit s’havien refugiat als Carpats, on esperaven l’arribada de l’exèrcit de Mátyás I. Mehmet II va nomenar el germà de Vlad III, Radu el Bell, voivoda de Valàquia i va tornar a Constantinoble.

El novembre del 1462 Vlad III per fi es va reunir amb Mátyás I al sud de Transsilvània. Després d’unes setmanes de converses, sorprenentment, Mátyás el va fer arrestar, acusat de traïció, i va acabar empresonat al palau reial de Visegrád, al nord de Buda. L’excusa va ser una carta de Vlad III dirigida a Mehmet II, que haurien interceptat els homes del rei Mátyás I, en què li demanava perdó i li proposava una campanya conjunta contra Hongria. Segons els historiadors va ser una falsificació. Mátyás I no es va voler involucrar en una croada i per justificar-se davant el papa Pius II, del qual ja havia rebut 40.000 monedes d’or, va fer servir la traïció de Vlad. A continuació, Mátyás I va reconèixer Radu III el Bell com a voivoda ​​de Valàquia. 

Crida l’atenció que durant el 1462 va néixer un fill natural de Vlad III, Mihnea, de mare desconeguda i que, el mateix any 1462, Vlad III es va casar amb una filla natural de János Hunyadi, és a dir, germanastra de Mátyás I, amb qui més endavant va tenir un altre fill (Mircea). 

El 1463 ja es recitava un poema a la cort de l’emperador del Sacre Imperi, Frederic III, sobre un «dèspota anomenat Dràcula». A partir d’aquí se’n van començar a escriure i difondre manuscrits i pamflets alemanys, alguns amb gravats, que el retrataven com un governant cruel, sanguinari, violent i irracional fins al punt de la bogeria. La recent aparició de la impremta (a l’entorn del 1450) va contribuir molt a la seva propagació per tot Europa i van ser un èxit de vendes. Tanmateix, també se’n desprèn que era enèrgic, valent, implacable, lleial, bel·ligerant, un gran estrateg militar i que tenia molt d’amor propi.

  

Crist davant Ponç Pilat (personificat per Vlad III), Meister der Tafeln von Velenje (c. 1462-65)

Vlad va enviudar el 1472-73 i va ser alliberat a la primavera del 1475. A la tardor es va casar amb una cosina de Mátyás I, Jusztina Szilágyi. El novembre del 1476 Vlad i István Báthory, germà d’un besavi d’Erzsébet, van lluitar al capdavant d’un exèrcit hongarès contra el voivoda de Valàquia, Basarab III Laiotă, al qual van derrotar en una batalla molt sanguinària, en què van morir 10.000 soldats a cada bàndol. Vlad III tornava a ser príncep de Valàquia, però Basarab III Laiotă de seguida va tornar amb tropes otomanes. Vlad va morir en un dels enfrontaments a finals del 1476. El seu tercer fill, de nom Vlad, va néixer en algun moment del 1476-77. El malnom de l’Empalador va ser pòstum. El primer que es va referir a Vlad III com a Kazıklı Voyvoda (Príncep Empalador), va ser el cronista otomà Tursun Bei cap al 1500. A Valàquia, el sobrenom Țepeş va ser esmentat per primera vegada el 1505 en un document del voivoda Radu IV el Gran. 

Vlad III Draculea, anònim (segle xvıı). El text diu: Dràcula, príncep i voivoda de Valàquia, enemic aferrissat dels turcs, 1466.

Bram Stoker, l’autor de la novel·la Dràcula (1897), coneixia molt poc el Vlad III Draculea històric. Va consultar un llibre publicat el 1820 sobre Valàquia i Moldàvia que deia: «El seu voivoda, també anomenat Dràcula, ³ no quedà satisfet amb les mesures de defensa […]». En les seves notes va escriure en majúscules DRÀCULA i DIMONI. Al seu vampir el va fer comte i el va situar a Transsilvània, per tant hongarès, mentre que Vlad era un príncep valac. I si bé és cert que Vlad va ser cruel i sanguinari en moltes ocasions, també ho és que va dedicar tot el seu talent i energia a fer de Valàquia un país fort i independent.

Maria Lluïsa Latorre, 28 de maig del 2026  

¹ Margit Báthory era germana d’un besavi d‘Erzsébet Báthory, András III Báthory.

² A Vlad III se li han atribuït entre 40.000 i 100.000 empalaments, però actualment s’estimen en poc més de 2.000.

³ Dràcula en valac vol dir «dimoni».

 

El passat dimecres 23 d’abril del 2025 vaig celebrar Sant Jordi a Girona, a la plaça de Catalunya, on d’una a dues del migdia vaig signar llibres de La Comtessa sanguinària. Erzsébet Báthory, realitat o llegenda? 

La Maria Lluïsa signa llibres al costat del poeta Quim Vilar

Un cop a la parada de la Llibreria 22 vaig tenir el gust de conèixer el poeta Quim Vilar. Aprofito per explicar que vaig comprar el seu llibre L’instant als ulls, que ahir vaig acabar de llegir, i em va semblar excel·lent. El vaig gaudir moltíssim i des d’aquí el recomano. Després vaig tenir l’oportunitat de conèixer el polifacètic llibreter Guillem Terribas, que també signava els contes dedicats a la seva neta Marina.

Maria Lluïsa i Guillem Terribas a la parada de la Llibreria 22 a Girona

Guillem Terribas va ser molt amable amb mi i malgrat que va posar els meus exemplars de La comtessa sanguinària de manera estratègica per aconseguir que els vianants s’hi fixessin més, he de reconèixer que vaig vendre pocs exemplars, tanmateix va fer un dia radiant i acompanyada d’en Xavier, el meu marit, vaig gaudir molt de Girona.

Després de dinar vam tornar a Tordera per participar a la Fira de Sant Jordi, a la plaça de l’Església, on vaig poder vendre i signar alguns exemplars més. A les sis arribava a la parada de la Biblioteca de Tordera, on vaig poder compartir una estona molt agradable amb altres autors, com Quim Haro i MJ Peralta, i amb la Sílvia Anfrons, directora de la Biblioteca.

Maria Lluïsa signa un exemplar de La Comtessa sanguinària. Erzsébet Báthory, realitat o llegenda? a Girona

A les vuit del vespre arribava a casa esgotada, però satisfeta d’haver pogut viure i sentir una jornada més de Sant Jordi com a escriptora.

Maria Lluïsa Latorre, 6 de maig del 2025

 

El 5 de març del 2025, a les 8 del vespre, vaig visitar Ràdio Castellterçol per parlar del llibre LA COMTESSA SANGUINÀRIA. ERZSÉBET BÁTHORY, REALITAT O LLEGENDA? al programa llegimOKè, conduït i dirigit per la Pilar Gili. Es tractava d’un programa especial per commemorar el Dia Internacional de la Dona. Només arribar em van rebre molt amablement la Pilar Gili i la Rosa Escartín, col·laboradora habitual del programa. 

La Rosa Escartín, la Maria Lluïsa Latorre i la Pilar Gili a l’estudi de Ràdio Castellterçol.

Va ser una entrevista molt ben portada i minuciosa. Van parlar de la meva biografia, del meu passat com a component del grup Duble Buble, em van sorprendre gratament posant la cançó «Clava’t», després la Rosa es va referir als meus llibres anteriors i finalment, junt amb la Pilar, vam comentar el llibre sobre Erzsébet en profunditat. La Pilar i la Rosa em van fer sentir molt bé durant tota l’emissió i ens vam acomiadar amb la cançó «Perduts al mig de l’espai». Si voleu escoltar el programa us deixo el podcast:

https://alacarta.radiocastelltersol.com/programs/llegim-oke

Maria Lluïsa Latorre, 11 de març del 2025

El 29 de gener del 2025, a 2/4 de 7 de la tarda, va tenir lloc la presentació del llibre La comtessa sanguinària. Erzsébet Báthory, realitat o llegenda? a la Sala Josep Maria de Sagarra de l’Ateneu barcelonès.

L‘acte va començar amb la intervenció del director de Viena Edicions, Enric Viladot, que va donar pas a la meva exposició amb la pregunta: per què et vas interessar per Erzsébet Báthory? 

Enric Viladot, director de Viena Edicions, dirigeix unes paraules al públic abans de començar la presentació de la Maria Lluïsa.

Vaig contestar que ja vaig dedicar un capítol a Erzsébet Báthory al meu llibre DONES INVISIBLES, publicat el 2011, per rehabilitar-ne la figura, però més endavant em vaig adonar que també hi havia explicat coses que no eren veritat. És a dir, hi havia tantes falsedats i invencions sobre Erzsébet que jo també n’havia reproduït algunes quan em documentava per escriure’n el capítol. Després, per curiositat, vaig anar aprofundint en el personatge i em va engrescar molt, fins al punt d’investigar documents sobre Erzsébet en anglès i hongarès durant un període de set anys.

Tot i que només van acudir poc de més d’una quinzena de persones, al final va haver-hi preguntes molt interessants. També vaig tenir el goig de comptar amb la presència de l’actor Ferran Rañé, a qui no veia des de feia molts anys. Si voleu seguir la meva exposició a la Sala Sagarra us deixo el següent enllaç a YouTube:

https://www.youtube.com/watch?v=fo8wPoq-dvs

Un cop acabada la presentació uns quants ens vam aplegar al bar de l’Ateneu barcelonès i vam passar una estona molt agradable.

Maria Lluïsa Latorre, 4 de gener del 2025

Ni vampira, ni sàdica, ni sanguinària: els falsos mites sobre Erzsébet Báthory 

La metge i escriptora Maria Lluïsa Latorre refuta totes les mentides sobre la comtessa hongaresa. Article de Sílvia Marimon Molas 13 / 12 / 2024

Retrat d’Erzsébet Báthory. PRSKAVKA / WIKIMEDIA COMMONS

BARCELONA. L’hongaresa Erzsébet Báthory (1560–1614) té molt mala reputació, alimentada per la llegenda segons la qual prenia banys de sang humana amb l’esperança de rejovenir-se i que, amb aquest propòsit, va fer degollar més de 650 noies dels seus dominis. Pel·lícules com La comtessa (2009), escrita i dirigida per Julie Delpy, i molts films més la mostren com una dona sàdica i depravada. També innombrables llibres. Però qui era veritablement aquesta comtessa que pertanyia a una de les famílies més poderoses i riques d’Hongria?

«No era cap depravada. Ni els seus pares eren cosins germans, ni la seva tia la va iniciar en el vici i la depravació, ni estava obsessionada per la pèrdua de la bellesa, ni tampoc es va aficionar a torturar noies. Les cartes que es conserven mostren que era una dona treballadora, previsora, sensata i equànime», diu la metgessa i escriptora Maria Lluïsa Latorre Casellas (l’Esquirol, 1961), que desmenteix un per un els mites que s’han construït al seu voltant al llibre La comtessa sanguinària. Erzsébet Báthory, realitat o llegenda? (Viena)

Báthory va enviudar el 1604 i va mantenir un control ferri sobre les seves vastes terres. «Per la documentació que he llegit, ho controlava tot. No se li escapava res, i això potser va produir cert malestar entre els alts funcionaris i alguns familiars», diu Latorre. En aquell moment, Hongria vivia una època convulsa, amb aliances i contraaliances per obtenir més poder, i Báthory podia ser una enemiga poderosa. Només sis anys després de quedar-se viuda, el 1610, el palatí d’Hongria, György Thurzó (una figura que ara es podria comparar amb un viceministre o virrei), la va fer detenir i la va recloure al seu castell, d’on ja no va poder sortir més fins a la seva mort, el 1614. «Després que l’arrestessin, el rei Maties II va demanar fins a quatre vegades per carta que hi hagués un judici, però Thurzó sempre s’hi va negar, fins i tot desafiant el rei», assegura Latorre. «No puc afirmar que Báthory fos una santa o no cometés mai cap crueltat, però el que està clar és que no va tenir un judici i que les morts que se li atribueixen són molt poc creïbles», afegeix.

Més de tres-cents testimonis

L’arrest de Báthory va ser tot un espectacle. Va ser al desembre, i mentre s’enduien la comtessa el palatí va exhibir dues noies, una de morta i una altra de malferida, perquè tothom les veiés. «La noia malferida va sobreviure. Ho sabem perquè hi ha la declaració del barber cirurgià que la va atendre, i li van concedir una petita granja. El que em pregunto és per què aquella jove, que hauria pogut assenyalar Báthory com la responsable de les seves lesions, no va ser mai cridada a declarar», diu Latorre, que dubta de la fiabilitat dels 300 testimonis que van desfilar durant les rondes de declaracions. La majoria eren veïns dels pobles que hi havia a les terres propietat de la comtessa. No va declarar cap de les noies suposadament torturades. «Alguns van dir que no en sabien res o que no havien vist ni sentit mai res, altres només havien sentit rumors vagues i molts van dir el mateix que un altre veí. En total vaig comptar uns 209 testimonis que no van aportar informació significativa. Dels 84 restants, la majoria ho havien sentit d’algú altre, però el més escandalós és que només nou testimonis van atribuir a l’Erzébet l’assassinat de nombroses noies, i ho van fer a partir de rumors, sense cap fonament, i són les xifres que han transcendit fins als nostres dies», lamenta l’autora.

Els banys de sang són un invent posterior. La primera referència que ha trobat Latorre la fa un jesuïta hongarès: László Thuróczi. El 1729 va publicar un llibre sobre topografia i història d’Hongria titulat Ungaria suis cum regibus compendio data. Un dels capítols el va dedicar al castell de Čachtice (actualment a Eslovàquia) i a la seva senyora, Erzsébet Báthory. Explica la famosa anècdota que la comtessa es va tacar la cara de sang després de bufetejar amb fúria una criada i, miraculosament, va veure com se li embellia la pell. Després es va dedicar a assassinar i a banyar-se amb la sang de les seves víctimes. «Segons el jesuïta, la decadència de la comtessa va començar quan va renunciar al catolicisme i va abraçar la fe luterana per casar-se amb Ferenc Nádasdy, però ni això era correcte, perquè Erzsébet era calvinista i no es va convertir mai a la fe luterana», diu Latorre. Aquesta invenció, però, va persistir com a veritat i la va repetir un altre autor hongarès, Mátyás Bél, en un altre llibre publicat el 1742. «La bola es va anar fent cada vegada més grossa», assenyala Latorre.

¿Tortures o pràctiques curatives?

Una de les coses que van sorprendre a Latorre és que a Báthory li atribuïssin tantes modalitats diferents de tortura. «En aquella època qui tenia cura de la salut dels vilatans eren els senyors del castell, que acostumaven a tenir una espècie d’infermeria, medicines i personal entrenat per practicar les cures», detalla l’autora. «Moltes de les suposades tortures es podrien atribuir a pràctiques curatives de l‘època que potser a alguns veïns els semblaven estranyes», afegeix Latorre, que és metgessa. Per exemple, una de les acusacions és que assotaven les noies amb ortigues, que s‘aplicaven en cas de reuma o artritis. Una altra acusació és que la comtessa submergia les víctimes en rius glaçats. «Avui dia es desaconsella banyar-se amb aigua freda per fer baixar la febre, però en el passat es considerava un tractament efectiu», detalla. Un altre tractament era la cauterització terapèutica: antigament s’escalfava la fulla d‘un ganivet sobre el foc i s‘aplicava a la lesió que es volia tractar.

«No es pot conèixer quin va ser el mòbil per actuar contra Erzsébet, no sabem exactament a qui beneficiava més condemnar-la a l’ostracisme. Només podem fer hipòtesis, com que el palatí Thurzó volia debilitar els Báthory i va tenir còmplices, perquè potser ella era una comtessa incòmoda», diu Latorre. «Ni tan sols es pot provar la implicació d’Erzsébet en les morts més establertes, les dues noies que van morir durant el casament de Katalin Nádasdy, les vuit noies que van morir a Čachtice a finals d’octubre del 1610 mentre Erzsébet i la seva filla Anna eren a Pöstyén, i Dorica, la noia morta exhibida a la casa senyorial de Čachtice l’endemà de la detenció d’Erzsébet», afegeix.

Article de Sílvia Marimon Molas publicat al diari ARA, 13 / 12 / 2024

Exposició que faig a les presentacions de LA COMTESSA SANGUINÀRIA. ERZSÉBET BÁTHORY, REALITAT O LLEGENDA? En primer lloc explico que, bàsicament, el llibre intenta donar resposta a la pregunta: Erzsébet Báthory va ser una assassina despietada o va ser acusada falsament?

Retrat pòstum d’Erzsébet Báthory, atribuït a Benjamin von Block (c. 1656)

Erzsébet Báthory ha passat a la història com la cruel assassina de més de sis-centes donzelles perquè estava convençuda que banyar-se amb la seva sang la rejovenia i l’embellia. La seva figura ha inspirat llibres, articles, pel·lícules, obres de teatre, òperes i fins i tot videojocs, però la majoria es basen en falsedats i contenen moltes errades i invencions. A internet hi ha nombroses entrades que en parlen, però també estan plenes de mentides i errors. Algunes fan servir com a imatge d’Erzsébet el retrat de la dama Lucrezia Panciatichi, pintat per Agnolo Bronzino entre el 1541 i el 1545, quan Erzsébet encara no havia nascut.

Retrat de la dama Lucrezia Panciatichi, Agnolo Bronzino (1541 − 1545) 

Qui va començar a escriure fake news sobre Erzsébet? El 1729 un jesuïta hongarès, László Thuróczi, va publicar a Trnava un llibre sobre la topografia i la història d’Hongria, Ungaria suis cum regibus compendio data, en el qual va dedicar una dotzena de pàgines al castell de Čachtice (imatge de dalt) i a la seva senyora, Erzsébet Báthory. El pastor luterà Mátyás Bél va incloure el capítol de Thuróczi sobre Erzsébet al seu llibre Notitia Hungariae novae historico-geographica, publicat el 1742. Máyás Bél gaudia de molt prestigi i va autentificar el relat de Thuróczi.

Retrat de Mátyás Bél, còpia d’un autor desconegut basat en un retrat pintat per Ján Kupecký abans del 1749.

Els banys de sang van quedar desmentits quan a principis del segle XIX van aparèixer els documents amb les declaracions dels tres-cents tres testimonis interrogats durant les investigacions contra Erzsébet, entre els anys 1610 i 1611, i les confessions sota tortura dels seus quatre pressumptes còmplices: Fickó, Ilona, Dorkó i Katalin. Cap ni un en feia menció. Però la invenció de Thuróczi havia fet furor i es va seguir propagant fins als nostres dies.

Context històric. Al segle XV el regne d’Hongria era un país independent i una potència europea, però l’Imperi otoma s’estava expandint i pressionava pel sud. El 1526 es van entrontar a la batalla de Mohács. La derrota aclaparadora que va patir l’exèrcit hongarès enfront del turc va deixar el país en estat de xoc. Hi van morir el rei, una gran part de la noblesa magiar i milers de soldats hongaresos. 

El regne d’Hongria al segle XV. El voivodat de Transsilvània en formava part.

El rei Lajos II Jagelló era molt jove i no tenia fills. De seguida es van proposar dos candidats per succeir-lo, l’arxiduc Ferran d’Habsburg, germà de l’emperador Carles V, i el voivoda de Transsilvània, János Szapolyai. Els partidaris de János el van coronar rei a Székesfehérvar i els de Ferran ho van fer a Pózsony. Així doncs, l’any 1526 va acabar amb la insòlita situació d’un país amb dos reis. Els enfrontaments no van trigar a començar.

Per entendre el daltabaix que va suposar per a Hongria la desfeta de Mohács només cal veure el mapa d’Hongria del segle XVI que trobareu a continuació. Quinze anys després de la batalla, el 1541, Hongria es va dividir en tres parts: El regne d’Hongria, controlat pels Habsburg (en verd), Transsilvània, que malgrat la seva independència era un estat vassall de l’Imperi otomà (en groc), i l’eyalet de Buda, la part dominada pels otomans (en beix).

Dorottya Kanizsai es va convertir en una figura venerada a Hongria perquè va anar al camp de batalla a buscar el cadàver del seu fillastre. Un cop en allà, assistida per sacerdots i serfs de la zona, va organitzar l’enterrament dels soldats caiguts.

Dorottya Kanizsai reuneix els morts després de la batalla de Mohács, Soma Orlai Petrich (c. 1860). Dorottya és la dona asseguda a terra que recolza al seu braç el cap d’un dels caiguts.

Els pares d’Erzsébet no eren cosins germans. A la primera meitat del segle XIV la família Báthory es va dividir en dues branques. El pare d’Erzsébet, György Báthory, descendia de la branca Ecsed i la mare, Anna Báthory, de la branca Somlyó. Set generacions des de l’últim avantpassat comú de la parella.

Escultura a la ciutat de Nyírbator que representa el casament dels pares d’Erzsébet l’any 1550.

György i Anna Báthory van pujar els fills en la fe calvinista i els van proporcionar una molt bona educació. El febrer del 1570 van firmar un preacord amb Orsolya Kanizsai conforme reservaven al seu fill Ferenc la primera opció de matrimoni amb la seva filla Erzsébet fins al dia 1 de novembre del 1570. El mateix any 1570 Hongria i Transsilvània van negociar un acord de pau i va començar un període de més estabilitat. Ferenc era l’únic fill de Tamás Nádasdy († 1562), que havia estat palatí d’Hongria, i Orsolya Kanizsai, l’única hereva d’una família immensament rica. Ferenc, de confessió luterana, era uns dels hereus més cobejats d’Hongria. Completava la seva formació a Viena i rebia instrucció militar quan va ser promès a Erzsébet. 

Casament. El 8 de maig del 1575 Erzsébet de quinze anys i Ferenc de dinou, tots dos orfes, van celebrar les noces a Varannó amb 4.500 convidats. Erzsébet es va mantenir calvinista. Entre els regals que va rebre del nuvi hi havia el castell de Čachtice. Després de l’enllaç van establir la seva llar a Sárvár. Des dels temps del pare de Ferenc era un centre de cultura humanista freqüentat per intel·lectuals i artistes hongaresos, alemanys, italians i neerlandesos. La construcció tenia una forma pentagonal molt elegant amb un gran pati interior. El conjunt estava envoltat per un ample fossat que es nodria de les aigües del riu Gyöngyös i del riu Rába, que conflueixen a Sárvár.

Castell dels Nádasdy a Sárvár

A partir del 1577 els otomans van tornar a fer petites incursions a les parts frontereres del regne d’Hongria i alguns nobles afectats, com Ferenc Nádasdy, es van organitzar amb els seus exèrcits privats per fer-hi front. Això comportava que passés llargs períodes fora de casa i alguns autors ho han aprofitat per sostenir que Erzsébet es devia trobar molt sola i avorrida i que va començar a visitar la seva tia paterna, Klára Báthory, una insaciable aventurera bisexual que la va iniciar en «els misteris de la carn». El poeta i escriptor Andrei Codrescu va publicar el 1995 la novel·la The Blood Countess. Klára Báthory hi apareix com una dona soltera, viciosa i decadent que inicia la jove Erzsébet en una vida pecaminosa i depravada. En el meu llibre dedico uns quants paràgrafs a desmentir-ho. El cert és que Ferenc de seguida va delegar a Erzsébet la gestió de les seves finques.

La Guerra dels Quinze Anys. El 1591 el beglerbegi de l’eyalet de Bòsnia va començar diverses campanyes contra la Croàcia dels Habsburg, però el juny del 1593 les tropes aliades el van derrotar a la batalla de Sisak. Ferenc Nádasdy hi va participar. En una pintura mural al sostre del saló de ball del castell de Sárvár apareix en aquesta batalla lluitant contra els turcs. L’obra (imatge de sota) la va encarregar el seu net, el comte Ferenc III Nádasdy, al pintor austríac Hans Rudolf Miller. Després de Sisak l’Imperi otomà va declarar la guerra a l’Imperi dels Hasburg.

Durant la Guerra dels Quinze Anys Ferenc va destacar com un gran líder militar. Fins i tot els otomans el van honorar amb un sobrenom: el Bei Negre. A Hongria encara avui dia se’l considera un heroi. Erzsébet i Ferenc van tenir cinc fills: Anna (1585), Orsolya (c. 1590), Katalin (c. 1594), András (c. 1596) i Pál (c. 1598). A finals del 1603, mentre passava les vacances d’hivern a Sárvár, Ferenc va caure greument malalt i va morir el 4 de gener del 1604. Tenia quaranta-vuit anys.

La revolta de Bocskai. A Hongria i Transsilvània la situació es va complicar molt per la deriva autoritària de l’emperador Rodolf II i la tardor del 1604, des de Transsilvània va començar una revolta liderada per István Bocskai, amb el suport de l’Alta Hongria, que va posar contra les cordes els Habsburg. El germà d’Erzsébet, István Báthory d’Ecsed, es va unir a Bocskai, però Erzsébet es va mantenir fidel els Habsburg. Convé saber que les seves propietats estaven molt a prop de Viena i Bratislava. Les tropes de Bocskai van arribar fins als dominis d’Erzsébet i van passar moltes penúries i dificultats. Es pot veure a les cartes que es va intercanviar amb Ferenc Batthyány, un veí i amic de la família. El juny del 1606 es va negociar un acord de pau entre els Habsburg i István Bocskai, el Tractat de Viena, i el novembre del mateix any un acord de pau amb els otomans, la Pau de Zsitvatorok. Erzsébet va poder començar a reconstruir les seves finques.

Una confabulació contra els Báthory? El 16 de febrer del 1610 l’expríncep de Transsilvània, Zsigmond Báthory, que vivia retirat al regne de Bohèmia, va ser arrestat per ordre de l’emperador Rodolf II sota l’acusació de conspiració i portat al castell de Praga, on va quedar empresonat. El 5 de març del 1610, el palatí György Thurzó va ordenar investigar unes acusacions contra Erzsébet Báthory per l’assassinat d’un nombre incert de noies a les seves finques, que li havien arribat «tant en el passat com en el present». El 20 de març del 1610 es va produir un atemptat fallit contra el príncep de Transsilvània, Gábor Báthory, nebot d’Erzsébet, planejat per un grup de nobles catòlics transsilvans que es van refugiar al regne d’Hongria.

Estàtua de Gábor Báthory, autor Imre Nagy (2008). Es va erigir davant l’església reformada de Nyírbátor en el 400è aniversari de la seva elecció com a príncep de Transsilvània.

La tardor del 1610, el palatí Thurzó va rebre dos informes amb les declaracions de persones que vivien als dominis d’Erzsébet i va decidir arrestar-la. Erzsébet passava les festes de Nadal a Čachtice quan el 29 de desembre del 1610 un destacament de soldats va arribar a la casa senyorial i la va detenir mentre sopava. També van agafar quatre criats, Fickó, Ilona, Dorkó i Katalin, i els van sotmetre a un primer interrogatori sota tortura. L’endemà, el palatí Thurzó va condemnar Erzsébet a ser empresonada al castell de Čachtice a perpetuïtat. Cal saber que va ser una decisió contrària a la llei. El 7 de gener del 1611 van ser jutjats els quatre pressumptes còmplices d’Erzsébet. Fickó, Ilona i Dorkó va ser condemnats a mort i executats el mateix dia. Katalin va quedar detinguda «fins que s’en determinés la culpa».

Thurzó va escriure al rei Maties II per informar-lo de la detenció i condemna d’Erzsébet, però el rei li va contestar que, tal com dictava la llei, Erzsébet havia de ser sotmesa a un judici. Entre el gener i l’abril del 1611 Maties II va escriure fins a quatre cartes al palatí Thurzó insistint que Erzsébet havia de ser jutjada, però  Thurzó ho va anar esquivant. El context polític dels anys següents va ser intens i caòtic i va afavorir el desig de Thurzó de no portar Erzsébet a judici. Durant el 1611 es van fer noves rondes de declaracions ordenades pel rei Maties II, però els informes van romandre en un racó. Erzsébet va quedar oblidada i va morir la matinada del 21 d’agost del 1614 al castell de Čachtice. Mai no es va poder defensar davant d’un tribunal de l’acusació de la tortura i assassinat d’un nombre indeterminat de noies.

Maria Lluïsa Latorre, 23 de desembre del 2024

L’11 de novembre del 2024, a 2/4 de 7 de la tarda, vam fer la presentació del llibre La comtessa sanguinària. Erzsébet Báthory, realitat o llegenda? a la Biblioteca de Tordera davant de més de quaranta persones. 

La Mercè Torrellas durant la presentació de La comtesa sanguinària. Erzsébet Báthory, realitat o llegenda?

Vaig comptar amb la col·laboració de la Mercè Torrellas, arxivera cultural de l’Arxiu Històric de Tordera – Espai Bertrana. Des d’aquí vull mostrar el meu agraïment més sincer a la Mercè per fer-me la presentació del llibre, però també vull expressar la meva gratitud a la Sílvia Anfruns, directora de la Biblioteca de Tordera, i al seu equip, i a la llibreria Apunts. Tots plegats junt amb el públic vam aconseguir fer-ne una jornada especial.

Moment en què la Maria Lluïsa parla d’un dels moments més traumàtics de la història d’Hongria, la batalla de Mohács (1526), i d‘una figura encara avui dia venerada a Hongria, la dama Dorottya Kanizsai.

Un cop acabada la meva exposició, amb imatges i mapes de l’època, vaig contestar uns quantes preguntes dels assistents. Per exemple sobre les fonts per documentar-me i vaig esmentar la jutgessa hongaressa Irma Szádeczky-Kardoss, la historiadora eslovaca Tünde Lengyel, l’historiador hongarès Gábor Várkony i el linguïsta britànic Tony Thorne. Pel que fa a les declaracions dels testimonis vaig explicar que la gran majoria repetien rumors i que hi havia molt poca concreció. Després d’acabar de signar els llibres em vaig poder acostar a la zona on fèiem el pica-pica que vaig oferir a la concurrència, amb coca, neules de xocolata i bombons, i saludar totes les persones que van acudir malgrat el fred. De fet és la millor part de les presentacions.

Visió general del públic. A la dreta es poden veure les pintures de l’artista Mireia Camps que aquests dies s’exposen a la sala polivalent de la Biblioteca de Tordera. 

Com cada vegada que he presentat un llibre a Tordera, va ser fantàstic sentir la calidesa i l’amistat de moltes de les persones que van venir. 

Maria Lluïsa Latorre, 15 de desembre del 2024

El 27 de novembre del 2024, a les 7 de la tarda, ens vam aplegar una quarantena de persones a la Sala Modernista del Casino de Vic per celebrar la primera presentació del llibre La comtessa sanguinària. Erzsébet Báthory, realitat o llegenda? Vegeu-ne la invitació:

L’acte va tenir la participació estel·lar de la historiadora Imma Ollich, que ens va fer gaudir a tots amb les seves explicacions sobre el llibre, fent aportacions molt interessants sobre el context de l’època d’Erzsébet Báthory, i llegint-ne alguns fragments com el següent: «A dins de la casa senyorial els criats servien la senyora, que sopava en companyia d’alguns convidats, a la taula llarga del menjador. Els plats i les copes eren de plata i el menjar abundant. Els alts oficials solien sopar a la mateixa sala però en una taula separada. Els canelobres de paret i els de la taula il·luminaven l’estança i la llenya no parava de cremar a la llar de foc. De les parets penjaven quadres i tapissos flamencs, que a més d’estar de moda aportaven calidesa, igual que les catifes turques que cobrien el terra. L’olor del menjar es barrejava amb el fum que desprenien les espelmes i la llenya.»

Imma Ollich, a l’esquerra, durant la seva intervenció i Maria Lluïsa Latorre 

L’Imma Ollich també va comentar que les cartes d′Erzsébet havien estat molt ben traduïdes i vaig aprofitar per dir que les havia traduït de l’anglès al català la Núria Panadès, que no va poder assistir a la presentació perquè estava empiocada. A continuació vaig presentar un powerpoint per situar l’audiència a l’Europa central dels segles XVI i XVII per mitjà de mapes i imatges i apropar-los al món d’Erzsébet Báthory. Tothom va estar molt atent a la nostra exposició i va ser molt gratificant rebre’n, després, les felicitacions. Molts es van acostar perquè els dediqués el llibre i vaig retrobar gent que feia anys que no veia. Vam comptar amb la col·laboració de la llibreria Muntanya de Llibres que molt amablement es van desplaçar al Casino amb els exemplars.

Durant el pica-pica vaig poder gaudir de la companyia dels assistents ja més relaxada, i va ser molt emotiu i meravellós alhora. Cal afegir que la coca, el pa de pessic de castanyes de Viladrau, les neules de xocolata artesanals, la llonganissa i els canapès van ser boníssims. I tot acompanyat amb Cervesa del Montseny, cava i refrescs. Ho van preparar i servir els encarregats del bar del Casino i va estar molt bé.  

L’exposició de Maria Lluïsa Latorre davant d’un públic molt aplicat 

Finalment, després d’haver rigut i gaudit moltíssim, ens vam retirar i vaig arribar a Tordera eufòrica. Va ser una altra vetllada inoblidable.

Maria Lluïsa Latorre, 29 de novembre del 2024

Article de Jordi Vilarrodà a El 9Nou el divendres 3 de gener del 2025: