Entrevistada per Bernat Serra

ABRIL DEL 2015, ENTREVISTA DE BERNAT SERRA A MARIA LLUÏSA LATORRE 

¿Com et coordines durant el dia per fer de metgessa i escriptora?

El meu horari al Centre d’Atenció Primària de Tordera, on treballo de metgessa de família, és de 8 a 15 hores de dilluns a divendres i molts dies puc dedicar part de la tarda a l’escriptura. Ara bé, exercir la medicina obliga a fer formació continuada per actualitzar els coneixements, per tant, sovint he de repartir el temps de la tarda entre l’estudi i l’escriptura. D’altra banda, la meva formació mèdica també em serveix per documentar els meus llibres. També he de dir que, per conciliar les dues feines, fa uns deu anys que vaig haver de renunciar a fer guàrdies, encara que també es va reduir el meu sou. I que cada estiu agafo un mes de permís sense sou que junt amb les vacances em permet concentrar-me molt més, i sense interferències, en el procés d’escriure. 

¿Com t’inspires mentre escrius un llibre?

La primera inspiració sorgeix abans d’escriure el llibre i, en el meu cas, sol anar lligada a temes que, a més d’entretenir, tinguin un interès social i humà. Quan començo a escriure ja parteixo d’un guió i d’unes idees prèvies que vull plasmar. Ara bé, a mesura que escric i em documento, sigui per reforçar una idea, o per desmentir-ne una altra, o per comprovar uns fets, sorgeixen dades que ofereixen noves possibilitats i associacions que fan evolucionar el relat fins a un punt que al principi no m’hauria imaginat, i això ho fa apassionant.

Jordi_Bernat
En Bernat quan era molt petit

—¿Quin ofici t’agrada més, la medicina o l’escriptura?

Vaig estudiar medicina de manera vocacional i per mi és un privilegi exercir-la, i encara més quan aprens que tots els avenços científics i tecnològics serveixen de ben poc si no van acompanyats de la seva vessant més humana. Però, és clar, és un ofici que sovint et porta a estar al costat de les persones quan no passen pels millors moments de la seva vida i això, a vegades, desgasta molt. En canvi, per mitjà de l’escriptura m’endinso en històries en què tot depèn de mi perquè en sóc la creadora i senyora, cosa que dóna una sensació de llibertat incomparable. És per això que encara m’agrada més l’escriptura que la medicina.

—¿Quins llibres has escrit durant la carrera d’escriptora?

Els peons de l’assassí, una novel·la d’intriga que té lloc entre Nova York i Barcelona, que s’explica en 840 pàgines i que es va publicar el 2006.

De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, en què el tema central és la vida d’una guaridora en el context de la cacera de bruixes que hi va haver durant l’edat moderna; va sortir publicat el 2010.

Dones invisibles. 50 retrats de dones que han canviat la història sense que la història ho reconegui, tal com explica el títol, no és un llibre de ficció perquè són 50 biografies de dones reals i es va publicar el 2011.

Pràctiques mèdiques femenines en èpoques passades a Susqueda, un petit opuscle que es va presentar el 2012 i que va sorgir arran d’una sèrie d’entrevistes molt entranyables que vaig fer a quinze persones originàries de Susqueda, Sant Martí Sacalm, Querós i Osor.

El cor de les llavors. Per una planeta lliure de transgènics, una història que gira al voltant dels organismes transgènics, està en fase de correcció i encara no ha sortit a la llum. Per mitjà d’una biòloga de Barcelona que imparteix un curs als directius d’una companyia de Boston pretén situar el lector/a en un lloc privilegiat per entendre les claus d’un tema tan complex i polèmic.

—¿Tu escrius, mentre estàs a la consulta?

Ui, no, a la consulta només puc dedicar-me als pacients, a tota la feina que se’n deriva i als objectius que se’ns exigeixen. Si bé he de reconèixer que hi he viscut anècdotes que m’han servit d’inspiració per als meus llibres.

—¿Ja pensaves ser escriptora i metgessa quan eres petita? ¿Si no, què volies ser?

De petita sempre vaig dir que volia ser metgessa i ho vaig mantenir fins que ho vaig aconseguir. L’aventura d’escriure va sorgir quan ja tenia poc més de trenta anys, abans no m’ho havia ni plantejat perquè em semblava inabastable. I, de fet, quan vaig començar em costava moltíssim confegir les frases, i enllaçar quatre paràgrafs semblava una odissea, però a mesura que practicava n’anava aprenent i, de sobte, em vaig adonar que ja era al meu abast. A banda de molta pràctica, opino que l’altre requisit per escriure és llegir moltíssim. 

—¿Quins són els escriptors que t’han anat inspirant la carrera?

En són tants que aquí només en destacaré uns quants: Virginia Woolf, Marguerite Yourcenar, Sylvia Plath, Lev Tolstoi, Fiodor Dostoievski, Marcel Proust, J.R.R. Tolkien, Robert Graves, Noah Gordon, Gustave Flaubert, Charles Dickens, H. P. Lovecraft, Isak Dinesen, Mercè Rodoreda i Gabriel García Márquez. Vull aclarir que més que inspiració m’han fet estimar i respectar la literatura, que m’ha proporcionat estímuls continus per al meu creixement personal. Pel que fa a inspiració, crec que me l’han donat, sobretot, a l’hora de transmetre una atmosfera especial en algun moment de la història.

He de fer menció a part del psicoanalista Carl Gustav Jung i de la historiadora Teresa Vinyoles, perquè els seus llibres han il·luminat la meva ment. Per últim, em considero deutora de la sèrie Expedient X per al meu primer llibre Els peons de l’assassí. La doble visió dels fenòmens inexplicables que plantejava —la més realista i científica de l’agent Dana Scully i la més irracional i sobrenatural de l’agent Fox Mulder— sempre em va fascinar i la vaig traslladar a la meva història.

Scully_Mulder

—¿Quin llibre t’ha costat més, d’escriure?

El cor de les llavors, que és l’últim que he fet i que és previst que es presenti al públic el proper maig. Pensa que estudiar tots els aspectes dels organismes transgènics i documentar-me bé per defensar la meva postura, que n’és contrària, ha estat una tasca ingent: a més d’actualitzar els meus coneixements sobre enginyeria genètica he hagut d’estudiar temes d’agronomia, ecologia, biologia, alimentació, comerç, agroquímics, epidemiologia, economia i models socials, entre altres, perquè la irrupció dels organismes transgènics afecta tots els aspectes de la vida. D’altra banda, també ha estat summament difícil ordenar tota aquesta informació d’una manera amena i comprensible per presentar-la a futurs lectors/es.

Duble Buble: concert per la Marató a l’Esquirol

Concert de música per la Marató a l’Esquirol (14 de desembre de 2014) 

El dia de la Marató de TV3 vam tenir el goig d’actuar just al poble que ens va veure néixer, primer com a grup de ball el 1979 i després com a grup de rock el 1983, i ens va fer molta gràcia.

El concert benèfic per la Marató contra les malalties del cor es va celebrar al pavelló municipal de l’Esquirol i també hi van participar Glòria Terricabres, Guillem Roma, Strip, Melgamah, Societat Gastronòmica d’Havaneres i Farteners de l’Esquirol, The Jerry’s Group i una Mega Orquestra de guitarres que podeu veure al següent enllaç: 

https://www.youtube.com/watch?v=uj8ZMOVbMpg 

D’esquerra a dreta: Ramon, Maria Lluïsa, Met, Maria i Quico. Carles Olivé va substituir en Fonsu a la bateria. 

L’acte va començar a les quatre de la tarda i mentre esperàvem el nostre torn, tant a darrere l’escenari i als camerinos, com entre el públic, vam retrobar moltes persones conegudes i entranyables que feia temps que no vèiem i va ser molt emotiu. 

Un cop a l’escenari vam interpretar quatre temes, Cristina, Clava’t, Perduts enmig de l’espai i Pecats. Tot i que no vam poder comptar amb el saxofonista Pep Poblet per motius de feina, i que el vam trobar a faltar una mica, un públic entusiasta i agraït ens va fer sentir molt a gust i va ser una tarda memorable.

Maria Lluïsa Latorre, gener del 2015

Dones invisibles: opinions

50invisibles

DONES INVISIBLES. 50 retrats de dones que han canviat la història sense que la història ho reconegui

COMENTARIS DE LECTORES I LECTORS. Per respectar-ne l’anonimat només apareixen les inicials del nom i cognoms, el sexe i l’edat: 

—TVM ♀ (62): El seu llibre Dones invisibles m’ha semblat molt interessant i li’n vull donar les gràcies. Espero veure-la en persona perquè me’l pugui dedicar. (juliol del 2012) 

—RCC ♀ (62): Aquí, al meu costat dret, tinc el teu llibre, i, em fa molt de respecte i admiració. No és un llibre comú, dins dels de bona qualitat literària; és un treball diferent i engrescador, per llegir-lo, si es volgués, tot seguit sense cansar. Em vaig qüestionar la manera de com el llegiria jo. Ho vaig fer de manera esglaonada, per així, assimilar-les bé i poder guardar a la memòria aquestes «dones invisibles», que, varen tenir la valentia de pretendre «fer-se visibles» i en pagaren les conseqüències. Trobo que és un llibre escrit d’una manera franca i segura; portes el timó de la síntesi de les seves històries i aconsegueixes fer-les sentir reals. Llegir història, pot cansar, fins i tot col·lapsar, a qui no està interessat a aprofundir en ella; en canvi, aquest teu treball, a part d’enaltir (la dona) aquestes dones, també fa entrar en el temps social i històric on va transcorre la seva existència. Hi has hagut de dedicar moltes hores de treball. Et felicito per tot. (febrer del 2012) 

—MMV ♂ (83): Llegir el seu llibre ha estat com un passeig per la història de la mà d’unes dones molt interessants i que fins ara desconeixia. Cadascuna m’ha submergit en un capítol diferent de la història de la humanitat, però amb una mirada ben diferent de la que acostumàvem a estudiar, i, com diu vostè, més enriquidora. És una lectura molt recomanable. (febrer del 2012) 

escriu1

—Misha_usa ♀: No es que me haya parecido una lectura maravillosa, se siente… a mi parecer hay en él personajes realmente relevantes y que merece la pena conocer, pero también otros que se quedan más bien flojos y parecen estar citados únicamente para satisfacer los impulsos feministas de la autora. A ratos es un poco demasiado «… ¡pero mirad lo que nos dicen!», algo que tristemente todas conocemos en mayor o menor medida… y se echa en falta un poco más de rigurosidad en el texto, algo menos de opinión personal por su parte, pero de todos modos me parece una lectura muy recomendable para todos aquellos a quienes les apetezca abrir la mente durante unos diez minutos al día, leer un capítulo y sentirse un poco más sabio y tolerante. En definitiva, es una buena lectura que guardo con cariño en mi pequeña biblioteca y que puedo afirmar haber usado como tomo de consulta y citado en más de una ocasión. (gener del 2012) 

—CRD ♀ (50): El motiu d’adreçar-me a tu és per una urgència personal i ideològica que em va portar, curiosament, a llegir el teu llibre «Dones invisibles» amb avidesa un bon dia, després d’haver-lo tingut durant uns quants mesos exposat a la llibreria que tenim i no haver tingut temps d’abordar-lo. I t’escric perquè entenc, pel que dius a la presentació del llibre, que el fet de fer-nos descobrir dones oblidades i presentar-les, no només planerament sinó com a personatges no reconeguts/des, i el fet de ser una publicació fruit de la teva recerca i la teva voluntat de donar-les a conèixer per Internet a tots els teus coneguts, entenc, repeteixo, que no es tracta d’un treball tancat, sinó d’un interès viu personal i permanent […]. Aprofito l’avinentesa per manifestar-te que m’agradaria poder contactar amb tu a veure si podem fer alguna col·laboració. (octubre del 2011) 

EFR ♀ (49): Apreciada M. Lluïsa, cada lectura de les teves dones invisibles m’emociona molt profundament, tant per l’interès en si de les vides d’aquestes dones, com la forma en què tu ens ho expliques. També t’he de dir que l’estiu que he passat amb la Paula i les seves aventures ha estat deliciós. Sàpigues que valoro molt l’esforç creatiu que fas i també com ets (sempre que llegeixo com escrius penso… quina dona més completa aquesta Lluïsa!). Que siguis molt feliç i no t’oblidis de nosaltres perquè ens has fet addictes. No et tornis una dona invisible per sempre. (setembre del 2011) 

—FJH ♂ (82): Per Sant Jordi, la meva esposa comprà el seu llibre «Dones invisibles – 50 retrats de dones que han canviat la història sense que la història ho reconegui», publicat per Viena edicions, el març d’enguany. La meva esposa n’està molt satisfeta i manifesta la seva admiració per les interessants històries d’aquestes heroïnes anònimes silenciades per la història oficial, dominada pel masclisme multisecular que ha governat el món. Evidentment, són moltes més les dones que han forjat la història, i vostè prou que ho sap. Hi ha una frase, possiblement masclista, que diu que «darrere de cada gran home, hi ha una gran dona». Un servidor creu que no és pas al darrere, sinó al costat i, en molts casos, al davant. Em permeto felicitar-la ben cordialment per la seva idea d’escriure aquest treball, tot desitjant-li que segueixi aquesta noble tasca de posar les dones al lloc que els correspon, que és on haurien d’haver estat sempre. Un servidor ja fa anys que dic i escric que el segle XXI serà el de les dones, i ja s’està demostrant. (juliol del 2011)

—JCS ♀ (75): És un llibre ple de dades interessants i molt desconegudes, amb l’avantatge que si estàs uns dies sense poder-lo agafar, no perds el fil perquè cada dona es tracta en un sol capítol. M’agrada que et refereixis a les protagonistes pel seu nom, fa que les sentis molt properes i que brillin amb naturalitat malgrat haver estat invisibles fins ara. La lectura d’aquests cinquanta retrats femenins és molt edificant i alhora és una manera molt efectiva de mostrar fins a quin punt hem estat silenciades totes les dones fins al dia d’avui. (juny del 2011)

—SAC ♀ (72): El teu és un recull interessantíssim de vides poc conegudes principalment perquè són dones. Crec que coincidim en moltes apreciacions i m’ha agradat llegir el teu llibre. Et felicito sobretot pels coneixements que demostres i la gràcia amb què descrius les vides d’aquestes dones. Totes elles són persones molt interessants que demostren una intel·ligència destacada. Has fet un bon treball de recerca. (maig del 2011) 

—SLL ♀ (60): El llibre ha quedat preciós. El tinc al costat del llit i cada nit  llegeixo una «dona invisible». Ens va fer molta il·lusió venir a la presentació.  Els teus pares, encantadors, i la resta de la família molt entusiasmats. Segurament l’esforç  és gran, però veure el resultat, suposo que compensa. Felicitats de tot cor i… a l’espera del proper. (abril del 2011) 

Dones invisibles: presentacions I

PRESENTACIONS I NOTÍCIES del llibre:

50invisibles

Han passat uns setze mesos d’ençà que el llibre va sortir a la llum i durant aquest període he tingut l’oportunitat de fer-ne presentacions, xerrades i entrevistes per mitjà de les quals he pogut conèixer moltes persones interessants, amb projectes de vida apassionants, i que m’han aportat moltíssim. Ha estat un privilegi i, profundament agraïda, en deixo el testimoni al llarg de tres entrades. L’ordre va de l’esdeveniment més recent al més antic, és per això que la tercera entrada acaba amb la primera presentació, la que va tenir lloc a Barcelona el 8 d’abril de 2011, al Corte Inglés del Portal de l’Àngel.

Maria Lluïsa Latorre, 19 de juliol de 2012

Maria Lluïsa Latorre a l’ambulatori de Tordera. Foto de Jordi Ribot / ICONNA (25 / 5 / 2012)

Maria Lluïsa Latorre a l’ambulatori de Tordera. Foto de Jordi Ribot / ICONNA (25 / 5 / 2012)

—26 de juny de 2012, Cadena SER a les comarques de Girona, programa Hora LSi voleu sentir l’entrevista que em va fer Màxim Castillo sobre pràctiques mèdiques femenines a la Selva i conèixer alguns remeis estrafolaris que ell va qualificar de gore, a continuació podeu clicar el link: 

https://www.mixcloud.com/HoraL/per-treure-la-febra-alta-escorxaven-un-conill-i-posaven-la-pell-damunt-el-pit-del-malalt/ 

—25 de juny de 2012, «Metgesses invisibles a la Selva», article de Nuri Forns al diari El Punt Avui. La periodista Nuri Forns em va entrevistar arran de la conferència a Santa Coloma de Farners i en va sorgir un article que podeu llegir al següent enllaç: 

http://www.elpuntavui.cat/article/2-societat/5-societat/553796-metgesses-invisibles-a-la-selva.html?cks_mnu_id=553 

―18 de maig de 2012, conferència a la Biblioteca Joan Vinyoli, Santa Coloma de Farners: PRÀCTIQUES MÈDIQUES EN ÈPOQUES PASSADES A SUSQUEDA   

Un any després que sortís a la llum la meva novel·la DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA, i en plena promoció del DONES INVISIBLES, vaig tenir l’oportunitat de conèixer unes quantes persones que havien viscut en aquesta zona rural i isolada de les Guilleries durant el segle passat. La idea central de la novel·la és la vida d’una guaridora de Susqueda, a l’entorn del 1600, que serà acusada de bruixa. Per al personatge de la protagonista, Paula Krüger, vaig haver de buscar informació fidedigna sobre les pràctiques sanitàries de les dones en el passat. Si en vaig trobar, va ser gràcies a les metgesses i historiadores que fa un segle van començar a investigar la història de la pràctica mèdica femenina, fins aleshores invisible. Però no tenia cap dada sobre l’existència de guaridores a Susqueda. 

La infermera atenta, Jean-Siméon Chardin (c. 1738)

La infermera atenta, Jean-Siméon Chardin (c. 1738)

Recentment, gràcies al testimoni de quinze persones originàries de Susqueda, Sant Martí Sacalm, Querós i Osor, vaig tenir el privilegi de descobrir que a finals del segle XIX i fins gairebé a la segona meitat del XX van viure en aquest territori dones que practicaven una medicina paral·lela a l’oficial. Dones analfabetes, però molt espavilades, i amb una autèntica vocació per assistir i tenir cura dels seus veïns. Per estructurar una mica la informació recollida, i presentar-la en aquesta xerrada, com que vaig poder reunir unes quantes dades sobre tres guaridores d’una certa entitat,  la Rita Masachs Corominas (c. 845 – 1923) de Montdois, la Paula Vinyoles Puig (c. 1876 – c. 1948) de Susqueda i la Mercè Colomer Expòsit (c. 1893 – 1979) de Sant Martí Sacalm, l’exposició gira al seu voltant. Per accedir a la conferència: 

Guaridores Susqueda  

Guari_1      Guari_3

En Joan Baptista Ferrà va presentar l’acte en representació de l’agrupació que va organitzar la conferència, el Centre Excursionista Farners. Gairebé unes quaranta persones van seguir amb interès el que vaig poder reconstruir de la vida d’aquestes tres guaridores, unes experiències vitals de dones que entronquen de ple amb les de les cinquanta dones que explico al llibre DONES INVISIBLES.

Maria Lluïsa Latorre, 25 de maig de 2012 

—18 d’abril de 2012, jornada literària al Centre Cívic El Sortidor, Poble Sec. A les sis de la tarda va començar la desena jornada literària que organitza l’ACDS (Associació Catalana de Dones Separades) mentre al costat una colla de joves seguia un curs de cuina. Va ser molt bonic dirigir-me a una trentena de dones que fa molts anys, al principi de la democràcia, van haver de passar per la dolorosa experiència duna ruptura matrimonial, que actualment està del tot superada. Primer, la Maria Dolors Camps em va fer algunes preguntes sobre com vaig arribar a laventura de lescriptura i després, com es pot veure a les fotos, totes van escoltar amb atenció el tema de la invisibilitat de les dones al llarg de la història. 

ADSC_2—23 d’abril de 2012, Sant Jordi a Barcelona. El meu segon Sant Jordi a Barcelona, a la parada de Viena Edicions (Rambla Catalunya, 48), va tornar a ser una jornada de molt contacte amb la gent, de parlar de les dones del llibre i de signar-lo a les persones que es van animar a comprar-lo. Després d’anys gaudint com a lectora i compradora de llibres, desitjant ser al cantó dels autors i autores, va ser un somni fet realitat com l’any anterior. 

Sant Jordi_2012

Sant Jordi 2012 a Barcelona, la màgia del contacte amb el públic

Sant Jordi 2012 a Barcelona, la màgia del contacte amb el públic

—10 de març de 2012, presentació a l’Esquirol. La forma rodona de la bonica sala de plens de l’Esquirol la fa un lloc original, agradable i idoni per presentar un llibre; et connecta molt bé amb la concurrència, unes vint-i-cinc persones el passat dissabte. En primer lloc, la Marisol Cabral va fer una interessant introducció sobre la celebració del dia de la dona treballadora. Seguidament, el regidor de cultura, Xavier Pàmies, va explicar algunes dades de la meva biografia i la meva vinculació amb l’Esquirol, poble on vaig néixer el 28 de febrer de 1961. Aprofito per deixar constància que em vaig sentir molt honrada de poder compartir taula amb un traductor de reconegut prestigi com és Xavier Pàmies, que ha traduït autors com Karen Blixen, Charles Dickens, Philip Roth, Jane Austen, Irène Némirovsky, J K Rowling, José Saramago i Salman Rushdie, entre molts altres.

EsquirolMarisol Cabral, Xavier Pàmies i Maria Lluïsa Latorre a la sala de plens de l’Ajuntament de l’Esquirol durant l’acte per celebrar el dia de la dona treballadora. 

A continuació vaig fer la meva exposició i vaig poder posar de manifest que era la primera vegada que em convidaven a presentar un meu llibre al poble on vaig néixer, que em feia una especial il·lusió i que volia transmetre el meu agraïment a les persones que ho havien fet possible. També va ser molt emotiu retrobar persones que feia temps que no veia i compartir-hi les meves idees sobre la situació actual de les dones, marcada encara per la desigualtat de drets del passat.

—9 de març de 2012, presentació a Quart. Va ser un plaer parlar del DONES INVISIBLES a la sala de lectura Miquel Pairolí del Local Social de Quart. Organitzat per l’associació de dones de Quart, Amb ulls de Dona, va haver-hi un intercanvi d’opinions molt fluid i enriquidor, amb moltes intervencions de les assistents, i vaig passar-hi una estona molt agradable.

―8 de març de 2012, presentació a la Cafeteria – Llibreria Tastalletres, Cervera. La visita a Cervera va suposar la meva primera presentació en terres de Lleida. Ubicada en una zona molt cèntrica, molt a prop de la Universitat, la Cafeteria Llibreria Tastalletres (carrer General Güell, 25) és un local encisador. L’acte, organitzat conjuntament amb l’Associació per a la Igualtat de Cervera, va començar a les set de la tarda amb una lectura teatralitzada de Gàbia, obra d’Itziar Pascual, a càrrec del grup de teatre La Segarrenca. Després d’una petita pausa, la llibretera Ramona Boladeres va donar pas a la meva intervenció.

Cervera_8Maria Lluïsa a la Cafeteria – Llibreria Tastalletres de Cervera, d’esquena a la càmera i parlant amb entusiasme. Era la seva primera presentació en terres de Lleida. 

Davant d’unes trenta-cinc persones, totes assegudes en taules i envoltades de llibres, una imatge molt bonica i encoratjadora, vaig tornar a explicar que, per la meva part, «la resposta al silenci i el menyspreu que les dones hem patit al llarg de la història ha sigut oferir exemples de dones reals de tots els temps —sempre molt ben documentades perquè si no se’ns qüestiona— per mostrar les dificultats afegides que van haver de superar només pel fet de ser dones, però, sobretot, per mostrar referents femenins en tots els àmbits que es contraposin als estereotips que sovint ens ofereixen els mitjans de comunicació. Són aquestes dones reals les que poden neutralitzar tots els prejudicis que pesen sobre la dona com a col·lectiu, perquè per desgràcia encara són moltes les idees misògines que impregnen la nostra societat, sovint duna manera inconscient, i si no arriben a la consciència es van perpetuant». El públic va seguir la meva xerrada amb molt interès i va fer aportacions molt enriquidores. L’amfitriona em va mostrar la seva satisfacció per la meva exposició i em va felicitar pel DONES INVISIBLES i, posteriorment, vam poder intercanviar les nostres inquietuds i impressions en un agradable sopar. 

—2 de març de 2012, presentació a la llibreria A peu de pàgina, Sarrià. Aterrar al barri de Sarrià un divendres a la tarda, després de superar el trànsit frenètic de Barcelona, i respirar el seu ambient de poble, tranquil i reconfortant, va ser molt agradable. A més, era la vigília de Sant Medir i, de sobte, el carrer Major de Sarrià es va convertir en una festa de caramels. A continuació, descobrir la llibreria A peu de pàgina, bonica, autèntica i entranyable —com si fos una projecció de la seva mestressa, Gemma Barrufet—, va ser molt estimulant. I les bones expectatives es van complir de sobres quan van arribar puntualment unes vint-i-cinc persones que ens van escoltar interessades i amatents, i van fer moltes aportacions. Entre el públic hi havia la pintora Elisenda Ortega. Em va dir que ja havia llegit el llibre i que li havia agradat molt. Us deixo un enllaç al seu blog: 

http://elisendaortega.blogspot.com.es/

Tot plegat va ser una experiència molt feliç.

dones_peu_pagina

D’esquerra a dreta Maria Lluïsa Latorre, l’editora Isabel Monsó i la llibretera Gemma Barrufet a la llibreria A peu de pàgina. 

—17 de desembre de 2011, presentació a Tarragona amb tretze artistes plàstiques. Envoltada de les obres de tretze dones artistes que del 16 al 23 de desembre oferien una exposició col·lectiva, Creadores 2011, als porxos de la Catedral (carrer Merceria, 4), vaig gaudir d’un escenari excepcional i privilegiat per parlar en una taula rodona que vaig compartir amb la periodista Ruth Troyano, la tècnica de l’ajuntament Estela Piñol i una de les artistes, Dolors Aldama. 

Després de la nostres intervencions es va generar un debat molt animat, que es va allargar més del previst. Durant el deliciós pica-pica algunes assistents ens van fer saber que els havien interessat molt les dades que vam aportar a la xerrada. Dies més tard, Dolors Aldama ens va escriure: «Sóc responsable de fer-vos arribar felicitacions de part de molta gent, encara que suposo que algunes d’elles ja ho van fer personalment». 

D’esquerra a dreta Ruth Troyano, Estela Piñol, Maria Lluisa Latorre i Dolors Aldama

D’esquerra a dreta Ruth Troyano, Estela Piñol, Maria Lluïsa Latorre i Dolors Aldama 

Les tretze artistes plàstiques que hi participaven són Berta Baixeras (ceràmica), Cristina Juncosa (fotografia), Dolors Aldama (pintura), Dolors Barberán (aquarel·la), Elia Bonmati (pintura), Gemma Molero (ceràmica), Marsal i Carles (escultura), Marta Balañá (pintura), Mercè Ferrer-Argote (gravat), Montse Aiguadé (ceràmica), Rosa Figueres (esmalt i gravat), Verònica Risalde (fotografia) i Rosa Ciurana (gravat i pintura). Des daquí els vull agrair que hagin posat a labast de tothom unes obres tan suggestives, belles, evocadores i fascinants —dignes de lindret on sexposaven—, i que en sorgís aquest escenari únic per presentar les DONES INVISIBLES. 

Maria Lluïsa Latorre, 27 de desembre de 2011 

Porxos gòtics del carrer Merceria (Tarragona)

Porxos gòtics del carrer Merceria (Tarragona) 

Més de 500 visitants al II Oppening d’art contemporani de la Part Alta. Notícia publicada el 23 / 12 / 2011 a les 12:59 per Redacció Tarragona Ràdio: 

Més de 500 persones han visitat les obres exposades a la Part Alta en el marc del II Oppening dart contemporani. Aquest divendres al vespre, la iniciativa arriba al seu punt i final després duna setmana dintensa activitat, que sha concentrat al taller del número 4 del carrer Merceria. Durant aquests dies, sha pogut contemplar la feina realitzada per tretze dones artistes del nucli antic de Tarragona. Ha estat la segona edició daquesta proposta, que va néixer ara fa dos anys de la mà de lAssociació Tallers 03, amb el suport del Pla Integral del barri. Entre les activitats més participatives, cal destacar la presentació del llibre de Maria Lluïsa Latorre DONES INVISIBLES i la taula rodona sobre la presència de la dona al món laboral. 

Des de Tallers 03 valoren molt positivament linterès dels ciutadans per la cultura i en particular per les arts plàstiques. Pensen que iniciatives daquest tipus han de ser permanents per posar de relleu lart de Tarragona i que els ciutadans puguin gaudir-ne com una activitat cultural i familiar més. 

—Dilluns, 28 de novembre de 2011, La nit lletrada – Dones invisibles. Recomanacions de la Biblioteca Delta de l’Ebre

http://lanitlletrada.blogspot.com.es/2011/11/avui-parlem-de-dones-invisibles.html 

Club de lectura de la Biblioteca Delta de lEbre

Dones invisibles: Presentacions II

—26 de novembre de 2011, presentació a Llegim…? Llibreria, Igualada. La presentació a Llegim…? Llibreria es va escaure en dissabte a les set de la tarda. La ubicació d’aquesta botiga coquetona i acollidora en un carreró encisador d’aire medieval —en ple nucli antic de la ciutat d’Igualada—, i la col·laboració de la música i compositora Concepció Ramió i Diumenge per parlar del llibre a la gent d’Igualada que s’hi va apropar, van afavorir que la reunió es convertís en un petit esdeveniment, una vetllada entranyable que no oblidaré. 

Llegim...? Llibreria, passatge Capità Galí, 2 (Igualada)

Igualada_2Llegim…? Llibreria, passatge Capità Galí, 2 (Igualada)

―Divendres, 25 de novembre de 2011, Els lectors que sí estimen els llibres – 134 – Dones invisibles. Article de J. M. Solé – «Vols llegir?» – Ràdio Nova – Igualada:  

https://volsllegir.blogspot.com/2011/11/els-lectors-que-si-estimen-els-llibres_25.html 

—17 de novembre de 2011, Ràdio Ona (Torelló), Entrevista en temps de nit. Era un vespre una mica fred quan vaig dirigir-me a Torelló per compartir amb Montserrat Font el seu programa de 8 a 9 del vespre als estudis de Ràdio Ona. Va ser una hora intensa, que va passar sense adonar-nos-en, durant la qual vaig gaudir moltíssim. Llàstima que l’entrevista no va quedar ben gravada i no es pot reproduir!

—3 de novembre de 2011, presentació a Vilafranca. La biblioteca Torras i Bages (plaça de l’Oli, 20) va tornar a ser l’escenari de la presentació d’un llibre meu en un mateix any. Flanquejada per Ramona Suriol, regidora de Benestar Social i Família, Sílvia Amigó, poeta i rapsoda, i amb la presència estel·lar d’una dona invisible, Rosa Bonet (capítol XXX, memòria històrica i viva), va resultar una reunió memorable. Totes les intervencions van pagar la pena, tant les del públic com de les que presentàvem l’acte, però vull remarcar la brillant presentació de Sílvia Amigó, la podeu llegir clicant a continuació:

INTERVENCIÓ DE SÍLVIA AMIGÓ 

D’esquerra a dreta Ramona Suriol, Maria Lluïsa Latorre i Sílvia Amigó

D’esquerra a dreta Ramona Suriol, Maria Lluïsa i Sílvia Amigó 

Maria Lluïsa Latorre signant el llibre Dones invisibles

Maria Lluïsa Latorre signant el Dones invisibles

—21 d’octubre de 2011, presentació a Mataró. La vocalia de Dones de Vista Alegre (carrer d’Almeria s/n) va organitzar un acte de presentació impecable i alhora entranyable. El local feia molt de goig, el micròfon, el canó i el portàtil van funcionar amb total perfecció. La intervenció de les psicòlogues Montse Damont i Patrícia Alba va ser molt escaient i en sintonia amb el missatge que el Dones invisibles vol transmetre i em vaig sentir molt a gust al seu costat. El públic va ser molt participatiu i va fer moltes aportacions interessants, i el pica-pica amb Cervesa del Montseny va ser boníssim. Crec que no es pot demanar més. Totes les dones de l’associació es van esforçar molt perquè tot anés tan bé i des d’aquí vull elogiar la tasca que duen a terme des de fa temps per situar la dona en el lloc que li pertoca. 

Maria Lluïsa Latorre acompanyada de Montse Damon i Patrícia Alba al local de la vocalia de Dones de Vista Alegre, Mataró

Maria Lluïsa Latorre acompanyada de Montse Damon i Patrícia Alba al local de la vocalia de Dones de Vista Alegre, Mataró. 

—20 d’octubre de 2011, Dones invisibles: La vida de 50 dones que van fer història. Article de Cristina Salad a Mataró Ràdio:  

http://mataroradio.cat/mataronoticies/cultura/noticia/dones-invisibles-la-vida-de-50-dones-que-van-fer-historia

—20 d’octubre de 2011, Mataró Ràdio, programa Viu la vida dia a dia. Maria Lluïsa Aranaz, directora i presentadora del Viu la vida dia a dia, em va fer una entrevista molt càlida i ben conduïda —malgrat que va haver de ser a través del telèfon— i m’hi vaig sentir molt a gust. La podeu seguir al següent enllaç: 

http://www.ivoox.com/2011-10-20-viu-vida-dia-a-dia-2a-audios-mp3_rf_852891_1.html

—7 d’octubre de 2011, presentació a Arenys de Munt. La presentació a la Biblioteca Antònia Torrent i Martori organitzada per lentitat Donaviva – Associació de dones dArenys de Munt va resultar molt agradable. La participació del públic al final de la meva exposició va generar una tertúlia ben animada. Crec que tots i totes en vam sortir molt satisfets/es. A sota una foto de l’acte: 

Arenys_2

—Dilluns, 26 de setembre de 2011, Dones en xarxa. Secció Llibres Recomanats: 

http://www.donesenxarxa.cat/dones-invisibles?lang=ca 

—Setembre de 2011, Setmana del Llibre en Català. Dels dies 9 al 18 de setembre es va celebrar la Setmana del Llibre en Català al parc de la Ciutadella. El matí de la Diada vaig tenir el privilegi de signar llibres al costat del dibuixant Fer a lestand de Viena Edicions: 

El conseller de Cultura Ferran Mascarell, el dibuixant Fer, d’esquena, i la Maria Lluïsa al parc de la Ciutadella (11 de setembre de 2011)

El conseller de Cultura Ferran Mascarell, el dibuixant Fer, d’esquena, i la Maria Lluïsa al parc de la Ciutadella (11 de setembre de 2011)  

SLlC_2

Les dedicatòries acolorides d’en Fer són fantàstiques i vaig ser-hi present quan dedicava el seu llibre al conseller Ferran Mascarell. Lendemà es comentava al diari El País: «Entre los visitantes ayer, el consejero de Cultura Ferran Mascarell (con Més de cent raons per ser culé bajo el brazo, dedicado por Fer), que se mostraba muy satisfecho de la feria.» 

—7 de setembre de 2011, COMRàdio, programa Tots x tots. Eva Corbacho va parlar del Dones invisibles a la secció «Recomanacions en Femení». Actualment ja no disponible el podcast.

—17 de juliol de 2011, el Periódico Mediterráneo, escrit de Josep Palomero a la secció COMENTARIS LITERARIS. 

«L’autora Maria Lluïsa Latorre Casellas és una metgessa que, preocupada per la poca atenció que han merescut les dones dedicades al camp de la salut, va investigar per què les ignoraven els llibres d’història de la medicina. Quan va començar la recerca va entropessar amb un munt de texts misògins que, dissortadament, tenen continuïtat amb els habituals comentaris maliciosos que, a propòsit de les dones, s’escolten a vegades en determinats cercles masculins. Tot plegat, el mes de juny del 2009 va prendre la decisió d’escriure cada setmana un article biogràfic sobre dones singulars ignorades. Amb la finalitat de divulgar la seua vida i obra, va enviar aquests articles als seus contactes i els va penjar en el seu web. 

»Aquest llibre n’és el resultat. S’hi recuperen cinquanta petites biografies de dones excepcionals per una o altra raó, editades amb la mateixa seqüència que es van publicar en internet. N’hi ha de totes les èpoques, d’arreu el món i de diverses activitats i professions, des de l’astrònoma, filòsofa i matemàtica Hipàtia d’Alexandria, fins a l’epidemiòloga anglesa Alice Stewart o la periodista congolesa Caddy Adzuba.» JP

JPmediterrani—10 de juliol de 2011, article de Toni Mata i Riu al Regió 7. Reivindicació en clau femenina. Recull de mig centenar de breus ressenyes biogràfiques que donen testimoni del pes de les dones en la història del coneixement. TONI MATA I RIU, Manresa. Transcripció de l’article: 

La doctora Maria Lluïsa Latorre (l’Esquirol, Osona, 1961) es va indignar. Tot recercant referents històrics de la pràctica sanitària protagonitzada per dones, es va trobar que el relat mèdic està escrit pensant només a destacar l’aportació masculina. No tan sols això, «també vaig topar amb alguns textos molt misògins que em van deixar estupefacta». Decidida a posar-hi remei d’alguna manera, va posar el seu granet de sorra a la necessària reivindicació del treball fet per les dones començant a escriure esbossos biogràfics de figures que, al llarg de la història, han demostrat que la naturalesa femenina no té res a veure amb febleses ni perversions. Els articles tenien com a destinataris les persones les adreces de les quals Latorre —els aficionats a la música la reconeixeran com a teclista de Duble Buble als anys 80— conservava al seu correu electrònic, una relació que va pujar de 80 a 275 en una clara demostració de la simpatia que va despertar la seva iniciativa. Fa unes setmanes, Viena edicions va posar aquest treball en paper en un llibre que aplega mig centenar de retrats.

L’índex mostra la volguda heterogeneïtat amb què Latorre va emprendre el repte: hi ha figures medievals i altres del segle XXI, dones amb trajectòries professionals brillants i altres que han viscut experiències vitals intenses. En el recull hi trobem des de la cèlebre erudita Hipàtia d’Alexandria, símbol de les víctimes de la intolerància i el fanatisme religiós masclista, fins a Aung San Suu Kyi, premi Nobel de la pau del 1991, que viu reclosa a casa seva per la por que genera la seva popularitat entre les autoritats del règim militar birmà. 

La principal virtut d’aquest aplec és la voluntat de donar llum a la vida d’unes dones que, malgrat els seus assoliments, han sofert l’estigma de la invisibilitat. El cas més paradigmàtic és el d’Elisabet Martina, de qui se sap que va néixer a Viladrau en una data desconeguda i va morir a Seva el 1620, víctima del furor amb què es va emprendre la cacera de bruixes a la Catalunya del segle XVII. Latorre exposa amb detall els mètodes de tortura a què va ser sotmesa aquesta dona d’extracció social humil, un horror que, malgrat tot, no va fer l’efecte que els seus botxins esperaven i no va delatar ningú. Un fet trist, esfereïdor i, malgrat tot, excepcional que l’autora inclou a la llista per retre un emotiu homenatge a tantes i tantes dones que han estat víctimes de l’oblit i la injustícia al llarg de la història. 

DI_Regio_7

—28 de juny de 2011, Televisió i Ràdio l’Hospitalet, programa Tots els matins. Va ser un dia molt calorós de final de juny, el de la meva visita als mitjans de comunicació de l’Hospitalet, però va pagar la pena per la bona rebuda del productor, Jordi Caixàs, i l’entrevista que em va fer la presentadora Elisabeth Pavón al seu magazín matinal. La podeu trobar seguint el següent enllaç: 

http://lhdigital.cat/c/journal/view_article_content?groupId=10911&articleId=3802946 

—19 de juny de 2011, «Dones sorgides de l’oblit», escrit de Raphel Pherrer al Diari de Balears. 

«PALMA. Dones invisibles es troba en el primer lloc de classificació quant a novetats de la llibreria Lluna…», podeu seguir llegint el text de Raphel Pherrer a: 

http://www.vienaeditorial.com/fitxers/Dones%20invisibles%20-Diari%20de%20Balears%2020110619.pdf 

—13 de juny de 2011, reportatge de Jordi Vilarrodà a El 9 Nou d’Osona i el Ripollès. L’escriptora de l’Esquirol reivindica l’aportació femenina amagada en la història. Transcripció de l’article: 

LLUÏSA LATORRE RECULL EN UN LLIBRE LA TRAJECTÒRIA DE 50 DONES «INVISIBLES». Han fet aportacions al progrés de la humanitat, han estat importants en la història, heroiques en les seves accions o pioneres en diversos camps… però són poc conegudes, perquè són dones. L’escriptora i metgessa Maria Lluïsa Latorre (l’Esquirol, 1961) treu de la foscor 50 personatges femenins de tots els temps a Dones invisibles (Viena Edicions), al seu tercer llibre i primer d’assaig. Publicat l’abril passat, es va presentar divendres a VicDones, en el darrer acte presidit per la regidora Gràcia Ferrer.

L’origen del llibre es troba en una recerca que duia a terme Lluïsa Latorre sobre les pràctiques sanitàries de les dones. La recerca d’informació la va portar «a trobar dones, en aquest i en tots els àmbits» que, tot i els seus mèrits, no figuraven en lloc destacat en les enciclopèdies. «A més d’invisibles, moltes vegades la imatge tòpica de les dones és de dolenteria, perversitat…». Una reacció visceral —«ja n’hi ha prou!»— la va portar a escriure fa dos anys el primer retrat, el de Duoda, comtessa de Barcelona al segle IX, una dona valenta que en veure’s separada dels seus fills els va escriure «un manual d’educació» modèlic per a l’època. «El vaig enviar a tots els meus contactes de correu i vaig rebre molt bona resposta», explica Latorre. Els comentaris la van animar a continuar escrivint retrats, una cada setmana, fins arribar a mig centenar. Les reaccions que rebia pel correu electrònic, amb una llista de contactes que s’anava ampliant, «van ser un estímul potent per seguir escrivint». La cadena va arribar fins a Viena Edicions, que al veure els textos es va interessar per publicar el llibre.

Les dones que afloren gràcies al llibre són científiques com Rita Levi-Montalcini, premi Nobel de Medicina, Ada Lovelace, pionera de la informàtica, o Rosalind Franklin, investigadora de l’ADN; són artistes com Berthe Morisot, fundadora de l’impressionisme, o Barbara Strozzi, compositora barroca; són lluitadores com Louise Michel, a la Comuna de París, Caddy Adzuba, veu de les dones congoleses víctimes de la guerra. «Tota la història de la humanitat es pot explicar a través de les dones», constata Lluïsa Latorre. Cada retrat està contextualitzat a la seva època i proporciona al lector «una visió més equànime» de la trajectòria de la humanitat. Des de les dones caçadores representades amb arcs i fletxes a les pintures prehistòriques, fins a la metgessa [en realitat sexòloga] Shere Hite, descobridora dels secrets de l’orgasme femení. Sense oblidar, per exemple, que ni tan sols va ser un home el que va conduir per primer cop un cotxe, activitat tan paradigmàticament masculina: l’honor correspon a Bertha Benz, la dona de Karl Benz, que l’any 1888 va recórrer els 104 quilòmetres que separen Mannheim de Pforzheim a Alemanya.

Latorre9Nou_4

Dones invisibles: presentacions III

—10 de juny de 2011, El 9 TV, programa 7 dies. El mateix dia de la presentació del llibre Dones invisibles a Vic, vaig ser convidada als estudis del canal de televisió El 9 TV, a la plaça de la Catedral, per sortir en el programa de l’actualitat política, econòmica, cultural i esportiva del país que dirigeix i presenta Jordi Molet. Tant l’acollida com l’entrevista van ser insuperables. Des d’aquí un petonàs a tot l’equip. Disponible a:  

http://canalte.xiptv.cat/7-dies/capitol/ramon-espadaler-xavier-verdaguer-ferran-latorre-lluisa-latorre 

—10 de juny de 2011, presentació a Vic. La presentació al local de VicDones a càrrec de la regidora Gràcia Ferrer, i que va acabar amb un pica-pica amb Cervesa del Montseny, va anar estupendament. Considero que aquest èxit de públic i participació va ser fruit de la col·laboració de Núria Muñoz i Glòria Cunill, tècniques d’igualtat, de la mateixa Gràcia Ferrer, de la llibreria Mots i de Viena edicions, i totes ens en podem felicitar.

Dones Invisibles - VIC

Vicdones-1

Al local de VicDones es van habilitar dues sales que confluïen al punt de la xerrada per donar cabuda a tota la concurrència

Al local de VicDones es van habilitar dues sales que confluïen al punt de la xerrada per donar cabuda a tota la concurrència. 

—31 de maig de 2011, «Femelles amb caràcter», escrit per Mª Àngels Cabré a La independent. (transcrit del seu web, actualment no disponible a internet). Sobre el llibre Dones invisibles, de Maria Lluïsa Latorre (Viena Edicions): 

«L’odi més llarg de la història, més mil·lenari encara i més planetari que el del jueu és l’odi a les dones». És una afirmació d’André Glucksmann que explica la llarga tradició misògina i les seves múltiples injustícies. Afortunadament aquest 2011 es compleixen cent anys des que es va començar a celebrar el Dia Internacional de la Dona, una realitat que tanmateix no impedeix que la igualtat dels sexes sigui una fita encara llunyana, encara que els avenços hagin estat notables (més en uns llocs que en altres, més en uns camps que en altres). 

El que no està tan clar és que, constatada aquesta flagrant desigualtat i vista la necessitat d’esmenar-la, encara no s’hagin posat els mitjans perquè les dones que van participar en els canvis històrics d’una manera rellevant, que són unes quantes, recuperin el lloc que els pertoca i apareguin als seus corresponents vademècums. I és que una cosa és que en el dia a dia encara pesi l’androcentrisme i, una altra de conseqüències molt més devastadores que la història, que se segueixi escrivint només en clau masculina. Tot i que als països democràtics les constitucions instiguen als poders públics a promoure les condicions perquè la igualtat sigui efectiva, la realitat és ben bé una altra i gens afalagadora per a les dones: es vulgui veure o no, la discriminació en els salaris és només la punta d’un iceberg molt més voluminós i perillós si segueix com fins ara a la deriva. 

Feta aquesta reflexió, totes les iniciatives són poques en el procés de reescriptura del passat, i molt més si es tracta del passat més recent. Amb Dones invisibles, Maria Lluïsa Latorre posa un granet de sorra en aquest necessari acte de justícia que és treure les dones importants de l’ombra i exposar-les a la llum pública. El seu ventall és ampli i variat, fruit d’interessos en camps i èpoques diverses, amb especial incidència en les dones de l’edat mitjana i les dones relacionades amb la medicina (la seva branca professional), de manera que ofereix una visió de conjunt que té com a resultat una impressió global esperançadora. 

Des d’Hipàtia d’Alexandria (la filòsofa neoplatònica que protagonitza la pel·lícula Àgora), fins a la Premi Nobel de la Pau birmana Aung San Suu Kyi (que tot i ser reclosa a casa seva per les forces dictatorials segueix lluitant per la llibertat del seu poble), totes les dones la vida de les quals es glosa en aquest volum són enormement valuoses. Hi ha dones a aquestes alçades ja conegudes com l’escriptora Murasaki Shikibu, la mística Hildegard von Bingen, la comtessa pacifista Duoda, les pintores Berthe Morisot I Remedios Varo, la científica Rita Levi-Montalcini o la sexòloga Shere Hite. Però la veritable vàlua d’aquest recull —per cer escrit amb habilitat comunicadora i gran solvència— és donar-nos a conèixer l’existència de dones molt més ignorades: des de la francesa Herminie Cadolle (inventora dels sostenidors, presentats a París l’any que es va acabar la Torre Eiffel) a la nord-americana Anna Keichline (arquitecta i inventora entre d’altres estris de la llar d’una aigüera amb safareig). 

No totes les grans dones que aquí apareixen són estrangeres. Tenim a la veritable artífex del descobriment de les pintades de les coves d’Altamira (que les va veure per primer cop a l’edat de vuit anys), a una víctima de la cacera de bruixes nascuda a Viladrau, a la fundadora del monestir de Sant Joan de les Abadesses… Són, sens dubte, les dones que van desafiar el seu destí de filles, amants o mares per ser alguna cosa més, d’aquí que moltes d’elles romanguessin solteres per poder dedicar-se en cos i ànima a la seva professió. 

Actualment les coses han avançat força i àmbits professionals com la salut i la judicatura són ara plens de dones vocacionals i eficients que contribueixen a una societat no ja equilibrada sinó normalitzada. Però els càrrecs més alts encara porten nom d’home, i són ells els que sortiran als llibres com ja surten majoritàriament als diaris. Seguirem vigilant el procés de les dones cap a la normalització professional i que algun dia llibres com aquest, tan necessaris i il·luminadors, no ho siguin tant. 

Benvinguda sigui a dia d’avui aquesta feina de Maria Lluïsa, que va néixer com un amistós regal epistolar per capítols a través del correu electrònic. 

—29 de maig de 2011, Catalunya Ràdio, programa El suplement. Un dia magnífic per mantenir una entrevista —l’endemà que el Barça guanyés la seva quarta Champions— tot i que amb Tatiana Sisquella qualsevol dia pot ser magnífic. 

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/nom-programa/Les-dones-invisibles-de-la-hist%C3%B2ria-amb-Maria-Llu%C3%AFsa-Latorre/audio/538807/ 

—17 de maig de 2011, Catalunya Ràdio, programa El cafè de la República. Mercè Folch i Joan Barril van iniciar la seva entranyable entrevista amb el conte La remeiera. Si la voleu escoltar només heu de clicar sobre el següent link: 

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/nom-programa/Maria-Lluisa-Latorre/audio/535721/ 

Vaig passar-hi una estona meravellosa i mai no oblidaré les paraules que em va dedicar Joan Barril al final de l’entrevista: «…amb aquesta música tenim l’honor d’acomiadar una veritable humanista, Maria Lluïsa Latorre, una persona que no únicament canta, toca el piano, escriu…, a més ens guareix a tots plegats…», per mi no hi ha millors elogis. 

In memoriam: el maig del 2011 vaig tenir el privilegi de ser entrevistada per aquests dos grans periodistes, Tatiana Sisquella, que va morir el 6 de febrer de 2014 a trenta-cinc anys, i Joan Barril, que ens deixava el 13 de desembre de 2014 a l’edat de seixanta dos anys. Recordo com si fos ara la calidesa i consideració amb què em van tractar als seus respectius programes. Vaig sentir moltíssim la seva mort i mai no els oblidaré (maig del 2015). 

—29 d’abril de 2011, «Per fer passar la ressaca», escrit al web de la ciutat de Barcelona. Les dones que els homes ens han amagat: 

De l’intimisme passem a la reivindicació de la memòria, amb Viena Edicions i Maria Lluïsa Latorre, que han publicat Dones invisibles. Cinquanta retrats de dones que han canviat la història sense que la història ho reconegui. Latorre es pregunta com pot ser que ens hagin escamotejat un 50% de la història, una història oficial que diu que, en el transcurs dels segles, no hi va haver dones rellevants en el món de la ciència, l’art, els invents, la filosofia i la política. Les excepcions eren tractades com a dones malicioses o bé esposes de grans homes, però Latorre ens mostra que no va ser així.

—25 d’abril de 2011, escrit de Teresa Costa-Gramunt a l’Eix Diari (diari independent del Garraf, Alt i Baix Penedès):  

http://www.eixdiari.cat/opinio/doc/31467/dones-invisibles.html

—23 d’abril de 2011, Diada de Sant Jordi a Barcelona. Viure la diada de Sant Jordi a la parada de Viena Edicions (Rambla Catalunya cantonada Provença) va ser una experiència fantàstica. Com es pot apreciar a les fotos, van ser moltes les persones que es van aturar a mirar el Dones invisibles i es van animar a fer-me preguntes, i van ser força les que es van decidir a comprar-lo. Per descomptat que els el vaig signar amb molta il·lusió. Com que no sóc una autora coneguda, prèviament mhavia imaginat un escenari amb la gent passant de llarg i, de tant en tant, alguna persona que s’aturava. Però va ser un escenari immillorable: un continu de persones fluint davant meu i el contacte amb dones i homes que no coneixia de res i que adquirien el llibre amb la confiança que els agradaria. 

Una lectora interessada pel tema comenta el Dones invisibles amb Maria Lluïsa

Una lectora interessada pel tema comenta el Dones invisibles amb la Maria Lluïsa

S.Jordi 6

No paraven de passar riuades de gent

No paraven de passar riuades de gent

També em vull referir al bon criteri de Viena Edicions de col·locar-me a la seva parada. Si hagués estat al costat dels autors més coneguts o mediàtics, per mi hauria sigut una mica violent veure les seves cues inacabables de gent per signar el llibre i jo, un tros més enllà, ben poc sol·licitada. En canvi, tal com es va organitzar va anar perfecte. Cap a les tres de la tarda dinava satisfeta, en companyia del meu marit, al restaurant Matamala; va ser un dia magnífic. 

Maria Lluïsa Latorre, 1 de maig del 2011 

—21 d’abril de 2011, retall del periòdic El 9 Nou d’Osona i el Ripollès. 

9nou_inv-1

—16 d’abril de 2011, retall del especial Sant Jordi publicat a el Periódico. 

Periodic_retall_dones_inv

—13 d’abril de 2011, presentació a la Biblioteca de Tordera. El dimecres 13 dabril es va fer la presentació a Tordera, el poble on visc i on exerceixo de metgessa. Lacte va començar poc abans de les vuit del vespre i el vam presentar entre la directora de la biblioteca, Sílvia Anfrons, leditora de Viena Edicions, Isabel Monsó, i jo mateixa. Aquest nou contacte amb el públic va ser molt gratificant, com també conèixer alguna seguidora entusiasta com l’Annabel (si llegeixes aquest tros, des daquí un petó). Després tots vam conversar mentre gaudíem del pica-pica acompanyat de Cervesa del Montseny. 

—8 d’abril de 2011, presentació a Barcelona, al Corte Inglés del Portal de l’Àngel. 

La historiadora Teresa Vinyoles, Maria Lluïsa Latorre i Isabel Monsó, editora de Viena Edicions, durant la presentació del Dones invisibles al Corte Inglés

La historiadora Teresa Vinyoles, Maria Lluïsa Latorre i Isabel Monsó, editora de Viena Edicions, durant la presentació del llibre Dones invisibles al Corte Inglés. 

CRÒNICA DE LA PRESENTACIÓ. Després dunes quantes dificultats amb el powerpoint, i  una mica més tard de lhora prevista, leditora Isabel Monsó,de Viena Edicions, va començar la presentació del llibre Dones invisibles. 50 retrats de dones que han canviat la història sense que la història ho reconegui davant duna setantena de persones. Tot i que em va dedicar paraules molt elogioses, estava tan pendent de posar en marxa el powerpoint junt amb la Teresa Vinyoles, que gairebé no les vaig poder gaudir, però aprofito a dir que, per la meva part, he trobat en la Isabel una editora de primera classe. Ha estat un privilegi treballar amb ella a lhora dadaptar les dones invisibles a format de llibre: escoltar els seus suggeriments, latenta lectura que va fer de les dones invisibles no se li escapava res, com em va esperonar per ampliar algunes parts, canviar frases que potser no sentenien prou bé, o que es podien explicar millor, el nivell dexigència que hem compartit… El resultat del nostre treball en equip ha donat un text de gran qualitat i les futures lectores i lectors ho podran comprovar, a més, presentat en una edició molt bonica i ben acabada. 

Corte I_1

La historiadora Teresa Vinyoles, que mha prologat el llibre, va explicar a lauditori que fa sis-cents anys, Christine de Pizan ja es feia les mateixes preguntes que em faig al llibre: «…quines podien ser les causes i les raons que impulsaven tants dhomes, a parlar malament de les dones i a vituperar-ne la conducta bé de paraula, bé en els seus tractats i els seus escrits […]». La Teresa va dir que quan hem volgut fer història de les dones, hem partir de dues evidències: «En primer lloc la desigualtat de drets i de tracte que hem rebut i rebem les dones, que es manifesten en textos i actituds misògines que menyspreaven i violentaven les dones en el passat i ho fan avui. Laltra evidència és el silenci, lampli silenci…». I per Christine, la mateixa Teresa, jo i altres dones, la resposta al silenci i a la misogínia és la història de les dones. En la meva intervenció vaig insistir en això, que a totes ens vincula la voluntat doferir una visió documentada de la presència femenina per acabar amb els prejudicis que encara impregnen la nostra societat. 

Seguidament, es va fer una llarga cua de persones perquè els dediqués el llibre, entre elles hi havia amics i amigues, familiars, companyes i companys de la feina, però també persones que mai no havia vist i que em van felicitar. Tot plegat va ser molt emocionant. En fi, una tarda per recordar.

Maria Lluïsa Latorre 10 d’abril de 2011

De Susqueda a Tübingen: opinions

Paula_2

DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA

OPINIONS DE LECTORES I LECTORS. Per respectar-ne l’anonimat només apareixen les inicials del nom i cognoms, el sexe i l’edat: 

—APM ♂ (66): Viatjant de Vic a Barcelona (tren) avui he acabat de llegir un altre «viatge» (més llarg): de Susqueda a Tübingen. He pensat que t’agradaria saber que l’he llegit amb passió (el tenia pendent de fa temps!) i m’ha apassionat (especialment les dues primeres parts). M’ha emocionat especialment l’actitud de «tenir cura», d’acollir, d’entendre i ajudar (encara que no tingui bona solució), fins i tot arriscadament, de la Paula, la guaridora-metgessa protagonista. Crec que la seva actitud és un fidel reflex de la que ens guia als metges/metgesses de família: m’hi he sentit identificat. Té mèrit també la teva capacitat per descriure l’entorn històric i geogràfic, així com la vàlua i valentia de les dones malgrat els entrebancs i menyspreus. Ho he passat bé llegint-te, i no me’n volia estar de dir-t’ho! (març del 2023)  

—LLMV ♂ (58): He gaudit molt del teu llibre, i encara que explica una història dramàtica, hi ha moments que et fa riure, i tot relatat amb un ritme trepidant. És molt bo i s’hauria de vendre a cabassos. (maig del 2016) 

—NPA ♀ (50): Hola Lluïsa, finalment m’he llegit De Susqueda a Tübingen! I m’ha agradat. L’he trobat ben escrit, es llegeix molt bé i la Paula és un personatge molt maco. El que m’ha agradat molt és la recreació que fas de com funcionava el món de la medicina. Perquè ara ens sembla la mar de natural, però fins fa quatre dies la gent no tenien el CAP al costat i bé s’havien d’espavilar. (juliol del 2015) 

—EJM ♀ (37): Amb molta humilitat m’atreveixo a escriure’n quatre ratlles i ho faig perquè crec que la història de la Paula s’ho val. Gràcies per aquesta novel·la tan meravellosa, plena de sentiments però també de reivindicacions. M’admira moltíssim com aquesta història transmet la innocència, la felicitat i la curiositat d’una nena, però també la tristor, la impotència, la ràbia, la incertesa, l’atreviment i la seguretat d’una noia, i la valentia, la dedicació, la saviesa i l’amor d’una dona que és capaç de vèncer una vida plena d’obstacles gràcies a la seva bondat. Quina sort que aquest llibre hagi passat per les meves mans! (16 de febrer 2012) 

—PAS ♀ (26): El passat mes  d’octubre vas venir a presentar el teu llibre «Dones Invisibles» a la Vocalia de Dones de Vista Alegre (Mataró). Aquell mateix dia ens vas fer un altre bon regal: el teu llibre «De Susqueda a Tübingen». Vaig ser la primera a agafar-lo i el vaig començar a llegir després d’acabar el que estava llegint en aquells moments. M’ha acompanyat durant els esmorzars dels darrers mesos, on aprofitava per llegir un capítol entre glop de suc i torrada. Avui l’acabo d’enllestir i he de dir que m’ha agradat molt la història de la Paula, la seva força i valentia, però sobretot com has tractat tot tipus de temes, des dels més polítics i socials, fins als més emotius i fins i tot sexuals. Serà un d’aquells llibres a recomanar, sense dubte! (8 de gener 2012) 

comenta

Al meu estudi, abril del 2010

—RCC ♀ (62): No  m’he oblidat d’aquella tertúlia [club de lectura a la Biblioteca Antoni Pladevall i Font, Taradell, 24 de novembre de 2011], en especial, de la persona – escriptora, ni tampoc puc oblidar el contingut del llibre i de l’estil. Encara que hagués durat una hora més no hauríem acabat de fer-te’n més comentaris. És del llibres que requereixen una segona lectura, subratllar detalls per copsar i interioritzar  els  diferents matisos. Personalment vaig trobar, en ell, una gran humanitat, tendresa i…, no acabaria. Valdria la pena fer un: tu a tu. (11 de desembre 2011) 

—TGR ♂ (51): He llegit la teva novel·la i m’ho he passat de conya. Una història apassionant amb tots els ingredients per fer de la novel·la una autèntica joia. Trepidant, apassionant, plena d’intriga i d’emocions intenses. (1 d’agost 2011) 

—AGFM ♀ (55): Creo que lo tuyo, por ahora, es el ensayo, porque la novela no está bien lograda; la leí y me hizo gracia porque es fresca y clara como tú, pero carece de solidez narrativa, quizá porque te falta ponerte como modelo a los grandes autores, no a la literatura comercial. (20 de juliol 2011

—Club de lectura a la Biblioteca de Tona: Estava pendent d’escriure’t perquè a hores d’ara encara rebo comentaris de lectors/es que van estar tant contents amb la teva xerrada. Mira si va tenir èxit, que no he fet cap gestió per donar els teus llibres a la Xarxa perquè en tinc molts de deixats! Sense anar més lluny ahir va venir una senyora que havia llegit el teu primer llibre i que li havia agradat tant, tant, que quan va saber que havies vingut a la Biblioteca, va venir corrents a buscar el segon. A més va dir que era una llàstima que no el tinguéssim perquè de segur que tindria també molt d’èxit, fins i tot va comentar que te l’haurien de reeditar! (1 de juliol 2011) 

N_Tubingen

Una lectora amb el llibre i la ciutat de Tübingen de fons (gràcies, Núria!), maig del 2011

—SAC ♀ (72): Estimada, ahir al vespre vaig acabar el teu «De Susqueda a Tübingen». Estic impressionada pel teu saber d’història, de medicina tradicional, d’herbes remeieres, de costums de dones, de bruixes! Per com escrius i et mous entre una colla de protagonistes. Pel sentit del deure i de l’ètica que desprèn. Per la llibertat de la protagonista. Per l’art d’estimar fet explícit amb tanta delicadesa, etc. Vaig començar-lo i no l’he deixat fins acabar de llegir-lo. M’ha enganxat i m’ha agradat molt. Com em desitges a la dedicatòria, la Paula m’ha arribat al cor. Et felicito. (14 de juny 2011) 

—NBP ♀ (62): El teu llibre em va entusiasmar, ja li vaig dir a en Joan. La personalitat de la Paula em va impressionar, i la forma en què defenses les dones també. Per això aquest nou llibre [Dones invisibles] amb la història de tantes dones, que segurament mai se’ls ha reconegut, em crida molt l’atenció. (maig del 2011) 

—MUS ♀ (38): Que tinguis un molt bon dia de Sant Jordi. Segur que estaràs molt enfeinada. Acabo de fer-me una fart de plorar. Sí, amb les tortures i les injustícies que la malevolència va practicar a la Paula, com a representació de tantes i tantes dones i també homes de bona fe. Estic en aquell punt del llibre en què un cop finalitzat no pares de donar-li voltes i més voltes. Aquest, penso jo, és l’èxit dels escriptors. (22 d’abril de 2011) 

—SAC ♀ (45): Recomano llegir aquesta novel·la perquè, malgrat la foscor, la crueltat, la pobresa, la ignorància del món que s’hi relata, en ella s’hi expressa i s’hi transmet aquest desig d’abastar un món màgic i reparador, un món de pau i d’harmonia. I és així com jo m’he sentit després de llegir-la: reparada i en pau. (10 de març 2011) 

—FPL ♂ (57): Ja he acabat de llegir la teva novel·la, és que jo sóc un poc retardat. La lectura m’ha fet companyia molts dies, abans d’anar dormir. M’ha agradat molt, tens una forma molt amena i afectuosa d’escriure, que fa que visquis els personatges! A més, per mi també em porta records i evocacions de quan era petit, dels paisatges de Rupit, l’Esquirol, i tot el Collsacabra, i els noms dels personatges, fins i tot una Pallejana! (24 de febrer 2011) 

—JTS ♂ (68): Després de llegir les peripècies de la Paula he arribat a la conclusió que l’autora és una persona amb una gran càrrega emotiva, fidel defensora de les llibertats i la justícia, però sempre al servei dels més desvalguts. Valenta en la narració i de sentiments sincers. Lluïsa, estic molt content que hagis escrit aquesta història, perquè, ja comença a ser hora que els fets s’expliquin amb tota la seva cruesa igual com varen succeir. Encara que moltes de les humiliacions i escarnis de l’època, i fins i tot del segle XIX, començaments del XX, sobrepassaven amb escreix les de la Paula. Enhorabona, espero que aquesta història sigui el primer graó que comenci a desmuntar la teoria (d’intel·lectuals de primera fila) que aquestes històries son fruit de ments desequilibrades o persones incultes —com per exemple, que les mal anomenades bruixes varen deixar d’existir quan va arribar el corrent elèctric—. Gràcies per la Paula! (6 de setembre 2010) 

—MVB ♀ (56): De Susqueda a Tübingen transcorre durant gairebé 40 anys de la seva protagonista, Paula Krüger. La Maria Lluïsa Latorre en fa un relat fluid, àgil, que salta de Catalunya a Baden-Württemberg contextualitzant amb facilitat dues cultures ben diferents però sovint paral·leles en els prejudicis i les supersticions. M’ho he passat molt bé llegint la novel·la, i he arribat a travar una autèntica complicitat amb la Paula i el seu compromís amb la compassió, la llibertat i el lliure albir. Felicitats, Maria Lluïsa! (20 d’agost 2010) 

—ABF ♀ (50): Em varem regalar el teu llibre i m’ha encantat. He gaudit molt de la lectura i l’he trobat molt amè. Penso que tens molta imaginació i fas que la lectura ens engresqui a dins la història que ens expliques. Només et volia felicitar i encoratjar-te a què continuïs escrivint. (9 d’agost 2010) 

—ASM ♀ (43): Abans de res, felicitar-te per la presentació del teu llibre al Barri Gòtic de Barcelona i desitjar-te’n moltes més per fer possible que molts més lectors gaudeixin i visquin, com ho estic fent jo, el món de la Paula, ple d’aventures, informació històrica, trames romàntiques, poesia, colors i paisatges que tan bé hi descrius. També comentar-te que estic patint molt: primer, perquè em veig a venir el pitjor sobre si acusaran la Paula o no i, segon, perquè cada dia veig que falten menys pàgines per acabar el llibre, i cada dia llegeixo més a poc a poc per si així s’allarga i s’omple de més pàgines; em consolo pensant que quan l’acabi el tornaré a llegir i així, amb l’excusa que estic treballant amb la recerca de l’ofici de les dones remeieres, podré descobrir nous secrets i més informació sobre la novel·la. Sincerament: M’ENCANTA! (3 d’agost 2010) 

—CCV ♀ (50): La història de la Paula és una història molt romàntica que m’ha atret des del principi del llibre fins al final. Està situada en un marc geogràfic que conec bé i per això m’agrada. La novel·la està basada en uns fets històrics verídics i la Maria Lluïsa retrata molt bé l’època històrica on ha situat el personatge. M’ha agradat molt la manera de ser de la protagonista, una dona molt avançada per la seva època, forta, culta, molt liberal i sobretot molt apassionada i molt feminista. Els personatges estan molt ben lligats i en un moment o altre els personatges secundaris es converteixen en protagonistes, com és el cas d’en Felip, el primer amor de la Paula, o bé la Palmira, la bruixa de la cabanya. Les descripcions dels llocs i ambients són excel·lents. I ja no cal dir totes les explicacions en medicina… Vaig pensar que la història acabaria malament, però em va agradar molt el final tan romàntic. Només he de dir que potser hi ha un excés de personatges secundaris, és clar que la novel·la és molt llarga, però quan vaig llegir-ne la relació que hi havia al final, d’alguns ja ni me’n recordava. (2 d’agost 2010) 

—MMV (82): És una obra de lectura amena, personatges sòlids i una protagonista entranyable, un argument que atrapa, aventures amb moments trepidants, moments emotius, alguns tocs de misteri i un final ben resolt, és a dir, té tots els ingredients de les bones novel·les. (1 d’agost 2010) 

—SLL ♀ (59): No he parat fins que m’he acabat la novel·la. Moltes gràcies per saber endinsar-nos en aquest món tan tenebrós de la cacera de bruixes. Jo reivindico la nostra condició de bruixes, totes ho som d’alguna manera, en el millor sentit del terme. Et felicito per la teva valentia en el tractament de les qüestions de sexe, ets clara i directa. Quant al personatge de l’heroïna, tota l’estona estava pensant… «ai, que la penjaran… no, la Paula, No!». Un altre aspecte destacable és la il·lustració dels temes mèdics. Es nota que ets una metgessa (potser hauries estat una Paula en el segle XVI). Res més, encoratjar-te perquè continuïs endavant. (31 de juliol 2010) 

—JSM ♂ (49): M’ha agradat molt, té molt bona lectura, de seguida et capta l’interès, la protagonista ha de viure moltes aventures i és molt feminista en el sentit més positiu del terme. Penso que el teu llibre guanyaria molts premis si el presentessis als concursos de literatura. (20 de juliol 2010) 

—IOC ♀ (58): La història de la Paula m’ha entusiasmat, la vaig llegir en un temps rècord. També et vull dir que tens molta imaginació. Ah, i com a historiadora puc garantir que l’obra està molt ben documentada. Per últim, la protagonista sembla inspirada en una guaridora contemporània que m’agradaria presentar-te. Et vaig felicitar pel teu primer llibre, que he llegit dues vegades, doncs ara hi torno! (16 de juliol 2010) 

—IVP ♀ (46): Es llegeix molt bé, la trama està molt ben travada, les dades reals estan molt ben introduïdes i no entorpeixen la ficció, al contrari, la història és molt emocionant i el desenllaç m’ha agradat molt, paga molt la pena. (19 de juny 2010) 

—JCS ♀ (75): Només començar ja m’ha enganxat i l’he llegit amb molt interès i emoció, fins i tot alguns trossos m’han fet plorar. El final m’ha agradat molt i desitjo que arribi a molta gent. (10 de juny 2010) 

—AYCG ♂ (68): El llibre és de lectura molt amena i la història m’ha agradat molt, a més, m’han fet molta gràcia alguns paral·lelismes entre la meva vida i la de la protagonista: Jo visc a Sau, que és molt a prop de Susqueda i, per altra banda, la Paula aprèn la medicina oficial a la ciutat de Tübingen i jo vaig estudiar a la veïna ciutat de Reutlingen. (5 de juny 2010) 

—Maria Lluïsa del Río: Felicitacions per la teva novel·la! M’ha agradat i interessat molt, ara et faig un petit avenç i em comprometo a fer un comentari més ample en el meu bloc, així com a difondre-la a través de la xarxa. És interessant pel tema, el tractament, la prosa clara, concisa, la capacitat de transmissió d’una etapa de la història de la societat i del paper de les dones, tan oblidat i desconegut, d’aquí el seu valor i interès. Enhorabona i tant de bo creixi l’interès per d’altres dones i col·lectius, en especial el mèdic. Rep una forta abraçada i tot el meu reconeixement, intel·lectual i humà. Salut i creativitat feminista. (3 de juny 2010) 

ENTRADA ACTUALITZADA el maig del 2016 

Dones invisibles: entrevistada per Mar Frías

50invisibles

ENTREVISTADA per Mar Frías i Ester Tossar, estudiants de quart d’ESO, novembre del 2011 

Ets consideres feminista? Per què? Sí, d’ençà que vaig saber que existia el moviment feminista i vaig entendre què volia dir, quan era una adolescent. De molt petita no era conscient que moltes coses estaven vedades a les dones, la meva inclinació natural era aspirar a fer les mateixes coses que els nens, i estava convençuda que això era possible a tot el món. Més tard vaig saber que no, que des de temps immemorials les dones havien estat relegades a la llar i que molt poques se n’havien escapat, que no podien optar al mateix ventall de possibilitats que els homes, que no es podien preparar ni podien estudiar el mateix que els homes, que no feia gaire que podien votar i que existia un moviment que lluitava per aconseguir la igualtat amb els homes, el feminisme. Per mi era una qüestió de justícia. Després vaig descobrir que no volia ser igual als homes, desitjava igualtat de tracte i de drets, però des del meu ésser dona. 

Ets de la banda de Clara Campoamor o de Victoria Kent? Per què? Sóc de la banda de totes dues. Per mi no va ser un veritable enfrontament, tal com la història ens ho presenta. Tant Clara Campoamor com Victoria Kent compartien, des de feia anys, que la dona havia d’aconseguir el dret a votar. Però davant la possibilitat que el vot flamant de les dones donés la victòria a les dretes, unes dretes reaccionaries que paralitzarien moltes reformes progressistes i que podien posar en perill la República, una postura, la de Victoria Kent, es va decantar per posposar el dret al vot de les dones per més endavant. En canvi, Clara Campoamor va posar per damunt de tot el dret de les dones a votar, fos quin fos el sentit del seu vot. Fos quin fos el resultat a curt termini, Clara Campoamor estava convençuda que a la llarga seria el millor, la seva posició va ser la més valenta, la més lloable, i la que comparteixo, però puc entendre el partit que va prendre Victoria Kent. Vivien una època molt difícil. 

»Quan les dones van votar per primera vegada a les eleccions del 1934, va guanyar la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes). Els partits d’esquerre en van culpar Clara Campoamor i va haver d’entomar moltes crítiques. Però el 1936 va guanyar el front popular que aglutinava les esquerres i també havien votat les dones. Per tant, del triomf de la dreta l’any 1934 no se’n pot culpar el vot femení. 

The Munition Girls, Stanhope Alexander Forbes (1918)

Com creus que està afectant la crisi a les dones? Hi ha més acomiadaments de dones o d’homes? A Espanya, en un principi hi va haver més acomiadaments d’homes perquè l’esclat de la bombolla immobiliària va deixar molts treballadors de la construcció sense feina, i la gran majoria, si no tots, són homes. Però encara que de rebot, les crisis sempre afecten més les dones. Les dones que viuen en entorns on encara es perpetuen els models masclistes, que són molts, es troben que encara que estigui a l’atur, l’home no comparteix les feines domèstiques i sovint mata l’estona al bar. Vol dir que ens trobem amb un perfil de dona que segueix treballant a fora, que ha de portar la casa i els fills, i que ha de renunciar a algunes despeses perquè entren menys diners a casa; és ella la que se sacrifica per tots.

»Les dones ja partim d’una desigualtat prèvia, per tant, quan hi ha crisi l’accés al mercat laboral encara és més difícil. Les dones que perden la feina tenen menys i pitjors prestacions d’atur, en durada i en quantitat rebuda, i pitjors condicions de jubilació. Les que la mantenen sovint s’han d’enfrontar a condicions laborals més dures, és a dir, pateixen més precarietat laboral. La crisi porta més dones a la prostitució. També es complica la situació per a les dones que pateixen violència domèstica. 

»Una cosa importantíssima per a les dones com és la conciliació laboral i familiar es deixa de banda quan hi ha crisi, passa a ser una cosa no prioritària. 

En ple segle XXI, amb els avenços tecnològics, creus que les dones tenen les mateixes condicions i els mateixos drets que els homes? No. Primer perquè a moltes parts del planeta no els tenen a l’abast. Pel que fa a les societats més desenvolupades, els avenços tecnològics són instruments per facilitar la circulació d’informació, però són les ments pensants les que han de fer que aquests instruments serveixin a la igualtat de dones i homes. Els avenços tecnològics tenen dues cares, depèn de l’ús que en fem poden ser molt positius o poden ser nefastos. Si es propaga informació impregnada de prejudicis i d’idees misògines, no es generaran les condicions perquè les dones tinguin els mateixos drets i oportunitats que els homes, al contrari

Quines mesures proposaries per eliminar la discriminació de gènere a la nostra societat? Com a primera mesura començaria a fer rectificar els llibres de text i incloure-hi les dones que per mèrits i trajectòria els correspon figurar-hi. Em refereixo a tots els llibres de text que s’estudien tant a la primària com a la secundària i els que es consulten a les carreres universitàries. Això es podria a fer a través d’un comitè de persones expertes (formats per homes i dones) a cada nivell i matèria. No pot ser que quan demanis a qualsevol persona que ha rebut una educació tres noms de científiques, pintores o pensadores la majoria es quedi en blanc o només surti Marie Curie en el cas de les científiques. 

»I molt important, és necessari que hi hagi referents femenins en els diferents àmbits dels sabers. S’ha de tornar a explicar la història del món tenint en compte a participació de les dones. Són aquestes dones reals les que neutralitzaran tots els prejudicis que pesen sobre la dona com a col·lectiu.

»També falta la dona com a matèria d’estudi en la mateixa intensitat que l’home. Ho explicaré amb exemples: la filosofia és de les matèries que més ignora les dones en el sentit de donar respostes a per què la dóna ha estat marginada i relegada al llarg de mil·lennis. Una ciència que pretén donar una explicació de tots els coneixements possibles, que busca el perquè de moltes coses i del lloc que ocupa l’home en la naturalesa, encara no s’ha preguntat per què s’ha prescindit de la dona. Em sembla escandalós. En medicina passa el mateix. No fa gaires anys que les dones que treballem en salut hem pres consciència que tant la investigació mèdica com l’assistència sanitària han mirat les dones com si fossin homes perquè se segueix el principi que els cos masculí és igual al femení, però tots els estudis i investigacions s’han fet en el cos dels homes i els resultats s’han extrapolat a les dones. Aleshores no s’ha estudiat com els problemes i malalties afecten les dones ni la seva manera de manifestar-les i patir-les. La salut de les dones només s’ha estudiat i valorat com a salut reproductiva, però no s’ha fet un enfocament integral. 

»Com que estic a favor de la llibertat d’expressió no prohibiria els programes i anuncis que ofereixen imatges estereotipades de dones que viuen en funció dels homes: dones que volen estar boniques per a ells, dones que es fan la punyeta entre elles per aconseguir un home, dones que enfronten els homes i els manipulen, i més bajanades. Però sí que fomentaria l’esperit crític de l’audiència per saber discernir que els mitjans de comunicació no ens mostren una imatge real del món, sinó una versió del mateix amb l’objectiu de vendre’ns el seu producte.

»La conciliació de la vida laboral i familiar és un tema cabdal perquè la igualtat de drets sigui un fet. Mentre no sigui així sempre seran les dones les més perjudicades i les que hauran de renunciar a alguna cosa. Estem molt lluny d’aconseguir-la i ara, amb la crisi, encara s’allunya més.

Com a feminista, creus que has contribuït en algun àmbit per millorar aquest problema discriminatori? Sí, crec que he fet la meva petita contribució. Primer en el meu dia a dia. Treballo en salut i també s’ha de fer una gran labor a l’hora de no discriminar les dones en aquest àmbit, tal com he explicat abans. També vaig fent la meva petita contribució en les converses i relacions entre coneguts i amics, fent prendre consciència de molts prejudicis que encara impregnen la societat sense que la gent se n’adoni. En els tres llibres que he escrit, els dos primer de ficció, he donat protagonisme a les dones per situar-les en el lloc que els pertoca i per mostrar les dificultats afegides que han de superar només pel fet de ser dones. Però, sobretot, he volgut mostrar referents femenins que es contraposin als estereotips dels mitjans de comunicació i que ens facin estar orgulloses de ser dones. 

El teu últim llibre és Dones invisibles. 50 retrats de dones que han canviat la història sense que la història ho reconegui, què et va inspirar a escriure sobre les dones? Quan em documentava per escriure el meu llibre anterior, De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa, i buscava informació sobre les pràctiques sanitàries de les dones en el passat, vaig descobrir dones excepcionals, però no només en la salut, sinó en tots els àmbits. Dones intel·ligents, solidàries, justes, abnegades, perseverants, inconformistes, dones que contradeien radicalment els tòpics que sovint sentia en converses entre coneguts: que les dones són més intrigants, complicades, malicioses, rebuscades, deslleials… Vaig adonar-me que aquesta visió negativa de la dona era fruit d’un adoctrinament de segles i segles i em vaig dir que hi havia de fer alguna cosa. 

»La resposta al silenci i al menyspreu a la dona va ser oferir exemples de dones reals de tots els temps, molt ben documentades, que estaven molt lluny dels estereotips que sovint hem de suportar. El que he dit abans, mostrar referents femenins en els diferents àmbits dels sabers. 

De Susqueda a Tübingen: clubs de lectura

—TARADELL, club de lectura a la Biblioteca Antoni Pladevall i Font, 24 de novembre de 2011 

Si el club de lectura del mes de juny a Tona va ser tot un èxit, no es pot dir menys del club de lectura de Taradell. Més d’una trentena de persones van acudir i van seguir amb interès la xerrada col·loqui sobre el llibre que es va organitzar amb el suport del Pla d’Igualtat de la Mancomunitat La Plana. 

24N 2011Taradell

Vaig tenir la satisfacció d’escoltar que els havia agradat molt i em van regalar unes hores més de plenitud i felicitat a la meva vida. També hi vaig tenir el gust de conèixer la poeta Rosa Codina. En fi, un vespre magnífic. 

—TONA, club de lectura a la Biblioteca Caterina Figueras, 20 de juny de 2011 

L’afluència de més de vint lectores i lectors a la biblioteca de Tona per comentar amb mi el llibre DE SUSQUEDA A TÜBINGEN. DIARI D’UNA METGESSA va ser una grata i agradable sorpresa, i comprovar el seu interès pel llibre i per les meves explicacions, una experiència inoblidable.

Per fer-vos una idea de com va ser la reunió podeu mirar el petit reportatge del vint-i-dos de juny a la Revistona.cat: 

http://www.larevistona.cat/main.asp?opc=0&codi=1004200

Comença amb el titular: Èxit de participació al club de lectura de la biblioteca Caterina Figueras. Crec que no cal afegir més.

Maria Lluïsa Latorre

Dones invisibles: intervenció de Sílvia Amigó

50invisibles

PRESENTACIÓ A VILAFRANCA DEL PENEDÈS, 3 de novembre de 2011. Transcripció de la intervenció de Sílvia Amigó: 

Aquesta collita de dones que ens ofereix la Maria Lluïsa no seré jo qui us digui com va néixer però sí que us puc explicar com van començar a arribar-me a mi, fruit a fruit, cada setmana. 

Una de les «dones invisibles» que hi surten ressenyades en aquesta, diguem-ne antologia de dones excepcionals però gairebé desconegudes i ignorades en els llibres d’història, és tieta meva i és una poeta extraordinària. En la seva llarga vida ha estat de tot: infermera, llevadora, viatgera, lectora, reconeixedora del seu entorn, cuidadora de la seva mare… com moltes dones i també com molts homes, però el que la fa ser aquí és la seva silenciosa i constant dedicació i necessitat a la poesia. Fa uns tres anys vaig rebre un correu electrònic d’una tal Maria Lluïsa Latorre demanant-me de manllevar un poema de la Rosa Bonet, la meva tieta, per encapçalar un dels articles que cada dijous enviava als seus contactes. Naturalment, vaig dir-li que endavant i a partir d’aquí també jo vaig ser inclosa en aquesta llista de lectores i lectors que cada setmana rebíem notícies d’alguna dona que la història ha ignorat i la tasca o la vida de les quals ens són exemple de com aquells que han escrit la història, sigui del pensament, de la ciència, de l’art o, en menys mesura, de la literatura, han decidit d’ignorar. Aquests articles setmanals són el que avui, en forma de llibre, s’apleguen en aquest volum anomenat Dones invisibles.

Es tracta d’una obra coral en molts sentits. No hi trobarem una sola protagonista ni cap que sobresurti sobre les altres. Cadascuna té la seva veu i cadascuna ha deixat una petjada pròpia i també imprescindible per caminar i avançar en això que anomenem progrés de la humanitat. Una petjada, però, esborrada pel temps, l’oblit i la volguda indiferència d’aquells que escullen qui és qui dins la història. 

D’esquerra a dreta Ramona Suriol, Maria Lluïsa Latorre i Sílvia Amigó. Al fons, la compositora i cantatrice Barbara Strozzi

D’esquerra a dreta Ramona Suriol, Maria Lluïsa Latorre i Sílvia Amigó. Al fons, la compositora i cantatrice Barbara Strozzi 

Malauradament encara avui, i ho dic amb coneixement de causa perquè n’he fe la prova, si preguntem a qualsevol persona del nostre entorn que ens digui el nom de tres pintores, de tres pensadores, de tres científiques… ens adonarem com triguen el doble de temps a respondre de quan la pregunta és digues-me el nom de tres pintors, tres pensadors, tres científics…, això si és que poden respondre! Us asseguro que, sobretot en el camp científic, no he trobat a ningú que hagi anat més enllà de Marie Curie. En la prova he inclòs les meves filles que ja van o estan a punt d’anar a la universitat, al meu company que és metge, amigues llicenciades, amigues que treballen justament en temes d’igualtat de gènere, a amics cultíssims i grans lectors… és a dir, a persones que han rebut una formació acadèmica important i que se suposa que estan constantment informades, però, com es fa evident, de manera molt incompleta. Jo mateixa sóc en aquesta llista i si me n’he salvat és gràcies a la Maria Lluïsa. La desproporció és tan gran i tan injusta que és per aquest motiu que l’obra de la Maria Lluïsa ens és avui necessària. En el promig de les 4 o 5 pàgines que dedica a cada dona, no hi trobarem una biografia completa però sí la suficient informació per saber de la seva existència i de la seva tasca, per conèixer els principals trets de la seva vida que, en conèixer-los, ens obriran la ment, ens eixamplaran el saber, ens engrandiran la consciència del que ja sabem: que la història de la humanitat en totes les seves vessants del coneixement i de l’experiència, seria molt més rica i completa si s’hagués comptat amb la manera de ser, de fer, d’expressar de les dones que, des de l’antiguitat fins als nostres dies han dedicat la vida a comprendre el món, a descobrir-ne noves maneres de viure’l, d’interpretar-lo, a aprofundir en les relacions, a endinsar-se, examinar i estudiar les ciències, les formes literàries, artístiques i també les relacions socials i polítiques, les formes de govern i tantes altres manifestacions de la condició humana. L’exclusió gairebé total de les dones del món acadèmic, dels cercles artístics, dels claustres científics fins ben entrat el segle XX, atorga una heroïcitat afegida a cadascuna de les fites aconseguida per elles. Ara només ens cal conèixer-les i reconèixer-les. 

Com que són tantes i tan diferents entre elles, el que  he intentat de fer per aquesta presentació és trobar un eix comú que li dóna al llibre un sentit unitari més enllà del gènere de les seves protagonistes. I en totes elles hi he trobat dues condicions, o millor dit, dues posicions davant la vida imprescindibles: per una banda la voluntat i per l’altra la llibertat. La voluntat ferma que no és sinònim de dominant, sinó la irrenunciable i justa mesura de seguir el seu camí, la seva vocació, el seu propi sentit de viure, i en totes, en un moment o altre d’aquest camí, els han aparegut traves duríssimes pel fet de ser dones, traves que els han dificultat el seguir caminant. Pedres a les sabates que han convertit el que hauria de ser natural en un suplici, el que hauria de ser plàcid en un perpetu enfrontament, el que hauria de ser digne d’admiració en una tergiversació dels fets per tal de ser jutjades, condemnades, fins i tot ridiculitzades per esdevenir finalment oblidades i excloses del relat de la història. Així, sense voler-ho, les dones que han aconseguit superar aquestes traves i han continuat, han esdevingut dones excepcionals i també dones exemplars, exemplars per a tots, per a homes i dones. També he anomenat la llibertat perquè sense aquest instint humà tan innat i necessari cap d’elles hauria pogut desenvolupar les seves facultats. Amb tot vull remarcar que primer han hagut de tenir molta voluntat per tal de conquerir la llibertat. O potser el camí ha estat paral·lel. Sempre el doble esforç, les mil renúncies, la paciència, l’adaptar-se contínuament a les condicions de l’entorn i condicions masculines, el combinar amb equilibris de funàmbules la realització conscient dels seus impulsos més meditats amb la contenció o a vegades la renúncia d’aquests impulsos. També, tristament, sense el recolzament o el reconeixement d’un home, sense el seu aval, sense el seu protectorat, moltes dones que han  treballat, sobretot en l’àmbit de la ciència i de l’art, no haurien pogut fer-ho. 

Des de ser considerades una espècie inferior pels més eminents pensadors grecs, a no poder participar de cap decisió a la vida pública a Roma, a ser cremades a mitja Europa durant l’edat mitjana, a aconseguir una independència i una igualtat de gènere que sembla ja inqüestionable al segle XX, hi ha hagut un llarguíssim camí, un camí impossible de comprendre si no coneixem la meitat de les seves protagonistes. El llegat del seu silenci, de la seva invisibilitat, és tan gran que ens costarà molts anys d’incorporar-lo dins la consciència, però treballs com els de la Maria Lluïsa ens hi poden ajudar molt. No es tracta de fer comparacions, no es tracta d’establir competències absurdes, es tracta de sumar capacitats, il·lusions i somnis sense prejudicis, d’oblidar-nos que si una dona vol governar no és perquè sigui ambiciosa i dominant, atributs que les mateixes dones atorguem sense adonar-nos perquè, com diu la Maria Lluïsa en el seu pròleg, l’adoctrinament insidiós practicat al llarg de moltes generacions fa que les mateixes dones siguin sovint les grans detractores de les conductes més lliures i menys acomodatícies. Es tracta ara d’acceptar les diferències necessàries per arribar a les igualtats més justes. Cada dona ha de prendre i reprendre constantment el seu propi camí. La maternitat suposa sovint un entrebanc i una aturada en les seves tasques i ambicions, i personalment penso que hauria de suposar tot el contrari, un enriquiment per a ella i per a tots els que viuen amb ella. 

Quan els noms de les cinquanta dones que la Maria Lluïsa ha escollit figurin amb tota naturalitat als llibres d’història, quan fer la pregunta amb què he iniciat aquesta presentació sigui ociosa perquè la resposta sigui igual d’immediata tant si preguntem per homes com per dones, s’haurà arrodonit una fita comuna, la gran fita de la igualtat en el reconeixement dels uns i de les altres. Es tracta ara d’escurçar el temps de la resposta. Com que anem molt endarrerits haurem de córrer una mica per posar-nos al dia. A la cultura occidental, en aquestes darreres dècades sembla que la qüestió de gènere està ja superada a la pràctica, pel que fa a les igualtats en oportunitats, i pot semblar ociós insistir-hi, però ens cal encara superar tantes opinions estereotipades i inoculades patriarcalment al llarg dels segles! Ens cal encara restaurar la memòria i el llegat de les dones, que per molt que se’n parli encara se’n parlarà poc.

La lectura de Dones invisibles ha tingut un efecte doble i contrari en mi: per una banda l’orgull de pertànyer a un gènere de natural lluitador i coratjós, per l’altra, la ferida encara oberta de constatar les desigualtats i les injustícies que, de manera hereditària i congènita, s’han anat succeint a través dels segles. 

I per acabar un desig que formulo ara en veu alta: que aquest volum de la Maria Lluïsa algun dia sigui refós i tot ell contingut dins els manuals d’història quan es parli d’història del pensament, de l’art, de la ciència… Aleshores, quan cadascun dels noms d’aquestes dones aparegui amb tota naturalitat on els correspon, podrem dir que coneixem amb més exactitud i plenitud els fets de la història i ja no tindrem cap excusa quan ens costi de respondre la pregunta digues-me el nom de tres científiques… 

Sílvia Amigó Cuscó, 3 de novembre de 2011