Autor: Maria Lluïsa Latorre

Vampirisme (primera part)

D’ençà de la publicació del llibre Dràcula, l’any 1897, els vampirs no han deixat d’inspirar obres literàries, pel·lícules, sèries, pintures, còmics… Per què aquest tema mai no s’esgota? Què el fa tan fascinant? En el meu llibre Els peons de l’assassí, al capítol 19 pàgina 195, també parlo de vampirs: 

«La Judith comentava la intervenció de l’expert en vampirs en la qual havia explicat que, actualment, els vampirs prefereixen xuclar l’energia de l’individu en lloc de la seva sang, i ho fan amb una manera particular de respirar o amb la seva mirada penetrant. La Marjorie no seguia gaire la conversa i es va sentir observada. De nou aquella jove, aquells ulls verds! Qui li recordava? Potser era una vampira que li volia absorbir l’energia? La poca energia que li quedava. Si era així, s’havia equivocat de víctima, no li resultaria un bon aliment. 

—Un vampir representa una persona morta —estava aclarint la Judith—, però que manté una existència més enllà de la mort gràcies al fet que obté quelcom dels vius, és un paràsit.

—I això pot ser energia en lloc de sang? —demanava l’Elizabeth. 

—Per què no? La sang és un fluid i fa segles, tot i que no es coneixia bé la seva circulació pel cos, sí que sabien que després de perdre una quantitat considerable de sang els individus es quedaven pàl·lids i febles, per tant, era fàcil que identifiquessin sang i energia com una mateixa cosa. També podien haver existit persones convençudes que amb la sang dels altres allargaven la seva existència, i creure’s vampirs, i transmetre’s aquesta idea durant generacions. Però actualment els descendents dels que preconitzaven això han hagut de buscar noves fórmules perquè saben que la sang no els serveix, i ara es creuen capaços d’obtenir les energies dels altres a través de la mirada i la respiració. Però, en tot cas, que ells es creguin vampirs, i que es comportin com a tals, no significa que siguin vampirs. 

—Vols dir que s’han hagut de reciclar, Judith? —va ironitzar la Melanie—. Però per què la volen, l’energia? Se suposa que ara deuen saber que xuclant l’energia dels mortals no obtindran la vida eterna, no? 

—Potser creuen que els allarga la vida —va suggerir la Judith—. Només pretenia fer una hipòtesi sobre com es devia forjar la llegenda dels vampirs! 

Com diu la Judith, com es devia forjar la llegenda dels vampirs? Què va portar a creure que hi havia éssers que per prolongar la seva existència d’ultratomba havien de xuclar sang dels vius? Perquè, una de les coses que més em crida l’atenció és que la figura del vampir, o d’éssers que s’hi poden assimilar, apareix al llarg de la història a moltes cultures.

LA PRIMERA DONA VAMPIRA, LILIT 

Les arrels del mite de Lilit es troben als pobles de Mesopotàmia. Al segle VI a.n.e, el poble hebreu la va adoptar amb el nom de Lilith durant el seu exili a Babilònia, però convertida en una criatura diabòlica que raptava criatures i atacava els homes durant la nit. Entre els segles VIII i XI, la tradició hebrea la va convertir en la primera esposa d’Adam. Figura que Lilit no es va voler sotmetre a Adam i va abandonar l’Edèn. D’aquí va degenerar en una diablessa que procreava hordes de dimonis i que s’alimentava de sang de recent nascuts. Ara bé, a l’Antic Testament Lilit només es menciona a Isaïes 34,14: «Els gats mesquers s’hi reuniran amb les hienes, i els sàtirs es cridaran l’un a l’altre. Allà reposarà la fantasma Lilit, allà hi trobarà recer.» A l’edat mitjana es va assimilar amb éssers vampírics fins al punt de ser considerada la primera dona vampira. 

Lilit, John Collier (1982)

A la mitologia grega el personatge de Lilit va derivar en les làmies, criatures meitat dona i meitat serp o drac que segrestaven i devoraven nens. Les empuses eren uns éssers de l’inframon, que formaven part del seguici d’Hècate, la reina del món dels espectres, i que podien convertir-se en dones molt atractives que seduïen homes joves per devorar-los, ja que tenien sang pura. Sovint les dues figures es cofonen en una entitat única. A Roma, el poeta Ovidi va descriure les estriges com a ocells ferotges que esquinçaven els cossos dels nens petits i se’n bevien la sang.

En excavacions fetes a Pèrsia es van descobrir fragments de ceràmica amb el dibuix d’un home lluitant contra una criatura monstruosa que intenta xuclar-li sang. Es troben llegendes de criatures que s’alimenten de sang humana a diverses tribus africanes, a l’illa de Nova Guinea i a països com Turquia, Malàisia, l’Índia, Madagascar i la Xina, entre molts altres. Ara bé, la imatge de vampir amb què estem més familiaritzats és la que va sorgir a països d’Europa com Silèsia, Moldàvia, Rússia, Polònia, Romania, Bulgària, Ucraïna, Àustria i Hongria.

En el passat, la línia que separava la vida i la mort no era tan definida i impermeable com la concebem avui dia. La possibilitat que algú pogués tornar de la mort generava inquietud i por fins i tot en temps remots. S’han trobat cadàvers prehistòrics plegats sobre si mateixos i fortament lligats. Julieta Sepich, docent de l’àrea audiovisual de la Universitat de Palermo, Argentina, assenyala: «Sabem que la preocupació dels primitius pels seus morts no sempre obeeix a l’amor i a l’obediència, sinó a la por. Es dona el cas, també, que els morts són enterrats amb les mans i els peus lligats i de bocaterrosa; això respon a la creença que si el difunt pretenia moure’s, s’enfonsaria cada vegada més, sense poder emergir a la superfície». L’any 1907 es va descobrir a Ofnet, Baviera, una sepultura del Neolític amb dues fosses circulars, la primera amb sis i l’altra amb vint-i-set cranis ordenats de manera concèntrica i orientats cap a occident. Julieta Sepich considera que aquest culte podria respondre a un procediment per honrar els morts o per anul·lar els seus poders malèfics, ja que és constant la creença segons la qual la separació del cap és un dels mitjans més segurs per defendre’s del poder dels morts i dels seus espectres. 

Per a molts estudiosos, els vampirs són un arquetip que compleix la funció de desafiar la mortalitat i per això moltes cultures han poblat el seu univers imaginari de criatures sobrenaturals que xuclen la sang.

LES EXPLICACIONS NATURALS 

Nosferatu (1922), film del director F. W. Murnau

—EPIDÈMIES DE PESTA. En el passat, sovint s’atribuïen als vampirs les morts causades per la pesta. Nosferatu significa «portador de la pesta», «portador de plagues» o «transmissor del mal». A la pel·lícula Nosferatu apareix amb un seguici de rates, i una epidèmia de pesta humana sempre ve precedida per una epidèmia entre rates. És per això que s’ha relacionat la llegenda dels vampirs amb les epidèmies de pesta. La pesta és una malaltia infecciosa causada pel bacteri Yersinia pestis, les puces la contagien a les rates i a mesura que aquestes moren, les puces passen a picar els humans i els infecten. El quadre comença amb malestar general, calfreds i febre alta. Localment s’inflen els ganglis limfàtics regionals —els engonals, els axil·lars, els del coll o diverses cadenes simultàniament— i es fan molt grans i dolorosos. Entre quatre i vuit dies després el malalt se sumeix en un estat letàrgic d’extrema debilitat que acaba amb la seva vida. La forma pulmonar és encara més greu, l’ofec i l’esput sanguinolent precedeixen el terrible final. N’existeixen formes abortives que comencen bruscament però que curen de seguida.

La pesta negra va fer estralls en la població europea del segle XIV 

A vegades, per evitar el contagi s’afanyaven a enterrar els afectats sense haver-ne constatat la mort clínica. Més tard, quan es descobria algú amb marques d’haver intentat sortir del taüt es creia que es tractava del cos d’un vampir i que els malalts de la pesta n’eren les víctimes.

 —INFECCIÓ PEL VIRUS DE LA RÀBIA. La ràbia és una infecció aguda del sistema nerviós central. El període d’incubació va d’un a tres mesos des de la mossegada de l’animal infectat, però hi ha casos descrits d’un any. S’inicia amb febre, malestar i mal de cap que es poden acompanyar d’anorèxia, nàusees, vòmits, tos seca, canvis de caràcter —mal humor, depressió i por— i el més característic: formigueigs i contraccions de fibres musculars a la zona de la mossegada (apareix en un 50–80% dels afectats). Entre un i quatre dies després segueix el període d’excitació: el pacient pateix espasmes dolorosos dels músculs faringis provocats per ingerir líquids o veure’ls (hidrofòbia), salivació espumosa, respiració irregular, espasmes de les extremitats i músculs del tronc, i una excitabilitat mental creixent que origina greus accessos de furor amb molta angoixa que poden ser desencadenats per petits estímuls tàctils, visuals, auditius… També pot aparèixer rigidesa de nuca, reflexos vius, confusió, al·lucinacions, insomni, convulsions, alteracions del pensament amb idees grotesques i conductes anòmales. A vegades, aquest període pot evolucionar amb una paràlisi flàccida. Aquest estat tan aparatós s’alterna amb fases de lucidesa que cada vegada són més breus. Invariablement, tots els malalts acaben amb el període paralític, en el qual apareix esgotament i paràlisi i la mort s’esdevé per parada del centre respiratori, situat al bulb raquidi. 

De tant en tant, quan la infecció afecta algunes parts dels nuclis amigdalins cerebrals pot aparèixer priapisme (erecció anormal i dolorosa del penis sense desig sexual) i ejaculació espontània en els homes i augment de la libido en les dones. Per això es considera la hipersexualitat com una manifestació més de la ràbia. 

Els vampirs són una subfamília de ratpenats que s’alimenten de la sang del bestiar. A la foto el vampir comú (desmodus rotundus) 

La transmissió per mossegada i símptomes com el furor, les idees grotesques, l’insomni i la hipersexualitat han donat peu a identificar els vampirs amb persones afectades de ràbia. A més, els vampirs tropicals que s’alimenten de sang són mamífers que la poden transmetre. Ara bé, el procés dura una mitjana de set dies, massa poc per explicar el fenomen del vampirisme. 

—PORFÍRIA. Posats a trobar una explicació natural, la que té més indicis a favor és la porfíria, una rara malaltia de la sang que engloba una sèrie de trastorns que tenen en comú uns pigments, anomenats porfirines, que s’acumulen a la pell, els ossos i les dents. Moltes d’aquestes porfirines són innòcues en la obscuritat, però el sol les transforma en toxines càustiques que, literalment, devoren la carn. Sense tractament, les formes més severes provoquen un aspecte sinistre: les orelles, el nas i els llavis apareixen com corroïts, les genives descarnades deixen al descobert unes dents llargues com ullals, la pell es cobreix d’ampolles que curen amb cicatrius horribles i envelleix prematurament, i l’anèmia que acompanya el procés provoca una pal·lidesa mortal. Avui dia no veiem formes extremes, però les cicatrius facials de la foto, deixades a la seva evolució amb noves exposicions al sol, acabarien per desfigurar el rostre.  

Com que l’anèmia pot ser tractada amb transfusions de sang, s’ha especulat que en èpoques pretèrites, els malalts de porfíria podien haver buscat remei bevent sang dels altres. En tot cas, els afectats havien après a no aventurar-se a sortir de dia perquè l’exposició al sol empitjorava els seus problemes. És possible que també evitessin els alls perquè poden convertir un atac lleu en una reacció horrorosa. Sembla una ironia que aquests pigments tan perjudicials, actualment s’estan experimentant com a teràpia contra alguns tipus de càncers. 

—L’EXHUMACIÓ DE CADÀVERS amb ungles o dits trencats, mans que sortien del taüt, sang a la seva mortalla… va suposar una terrible constatació: que havien estat enterrats vius. Això va reforçar la creença en el mite del vampir perquè molta gent va creure que es tractava dels cossos d’aquestes criatures diabòliques. Encara que aquest error tan dramàtic se sol atribuir a la catalèpsia, són els enterraments apressats en èpoques d’epidèmies, guerres o catàstrofes naturals el que més hi ha contribuït. 

Catalèpsia en grec vol dir «no tan mort» i és un estat biològic en el qual la persona resta immòbil en una postura antinatural. A vegades pot simular un estat de mort perquè el subjecte no respon a estímuls i està rígid, el pols i la respiració són molt lents i la pell ha empal·lidit. Pot donar-se en l’esquizofrènia catatònica, la malaltia de Parkinson i altres alteracions neurològiques, també durant la hipnosi i pels efectes de la cocaïna i alguns medicaments com l’haloperidol. És diferent de la narcolèpsia, un trastorn poc freqüent que consisteix en una somnolència permanent i atacs de son irresistibles durant el dia —d’una duració de deu a quinze minuts— que sovint s’associen a la cataplèxia, una sobtada disminució o pèrdua del to muscular de segons similar a la hipotonia fisiològica normal que acompanya la fase REM del son.  

Maria Lluïsa Latorre (26 d’octubre de 2007; revisat el juliol del 2016)

Vampirisme (segona part)

TRETS DELS VAMPIRS

Tots coneixem dels vampirs, amb algunes variants, que la llum del sol els pot destruir, que no es reflecteixen al mirall ni tenen ombra i que dormen en taüts. La creu, els alls i l’aigua beneïda els fan fugir i se’ls pot matar clavant-los una estaca al cor o decapitant-los. La sang fresca els manté al llarg dels segles sense que envelleixin. Tenen un aspecte lànguid, prim i ungles llargues. Ara bé, no són aquests trets superficials els que fan el vampir atraient i horripilant alhora. És quan s’hi aprofundeix que el personatge esdevé, merescudament, «senyor de la nit». Un ésser capaç de subjugar homes i dones i que estima la nit amb els seus vicis. El seu esperit malvat corromp tot el que toca servint-se dels altres com de meres joguines o simples vies d’alimentació. És insensible, flegmàtic, molt racional i tan indiferentment cruel com la natura, perquè és incapaç d’estimar i d’odiar. No té consciència ni moral. 

El romanticisme li va donar aquest aire de personatge turmentat, maleït per haver volgut la immortalitat, aristocràtic, decadent i condemnat a la solitud. El vampir no ha de retre comptes a ningú, però es troba estancat en la immortalitat de la matèria i la raó, presoner d’un buit existencial que res no omple. És això el que ens fascina dels vampirs? 

VAMPIRS REALS? 

—Erzsébet Báthory (1560 – 1614) era una aristòcrata hongaresa que va passar a la història com la cruel assassina de més de sis-centes donzelles. Es diu que, obsessionada per la pèrdua de la bellesa amb el pas dels anys, va perpetrar la tortura i mort de tantes joves per banyar-se amb la seva sang —la creença que banyar-se amb sang feia rejovenir ja existia a l’edat mitjana—. Va ser considerada culpable sense passar per un judici i empresonada al castell de Čachtice de per vida. I si bé sembla que al segle XIX va inspirar alguns relats sobre vampirs, hi ha historiadors hongaresos que pensen que aquests crims van ser invencions dels seus enemics per treure-se-la de sobre.

Erzsébet era una dona culta que pertanyia a una família de la noblesa molt poderosa i rica. Als quinze anys es va casar amb el també noble Ferenc Nádasdy i van tenir cinc fills, Anna, Orsika, Kata, András i Pál. Entre tots dos van reunir un patrimoni enorme i, com que Ferenc passava molt temps fora de casa per les contínues ràtzies amb els turcs, era Erzsébet qui l’administrava.

L’actriu Anna Friel interpreta l’aristòcrata Erzsébet Báthory a la pel·lícula Báthory (2008) 

L’any 1604 Ferenc va morir i Erzsébet va quedar com la senyora feudal d’uns dominis molt cobejats i sense un exèrcit per protegir-lo. Cap al 1609 van començar els rumors sobre pràctiques sinistres a les seves propietats.

El 29 de desembre del 1610 el palatí György Thurzó i els seus soldats van fer una incursió a la casa senyorial de Čachtice, on Erzsébet passava les festes de Nadal. No hi van trobar cap resistència i van detenir Erzsébet mentre sopava. Del servei van agafar tres ancianes, Ilona Jó, Katalin Beniczky i Dorottya Szentes, i un xicot anomenat János Újváry, àlies Fickó, els van acusar de ser còmplices de la seva senyora i els van torturar diverses vegades. El 7 de gener del 1611 van ser jutjats, declarats culpables i, excepte Katalin, executats.

Thurzó va sentenciar Erzsébet a ser empresonada al castell de Čachtice a perpetuïtat. El rei Maties II volia portar-la a judici, però Thurzó ho volia evitar i, després d’un llarg estira-i-arronsa, Thurzó es va sortir amb la seva. Erzsébet va morir oblidada al seu castell durant la matinada del 21 d’agost del 1614.

Cal saber que la xifra de sis-centes joves assassinades és impossible, segons dades demogràfiques de l’epoca no hi havia tantes noies als pobles del voltant dels dominis d’Erzsébet. Els banys de sang van ser una invenció posterior. Alguns autors opinen que Erzsébet es va afeccionar a aquestes pràctiques macabres perquè s’avorria, però això no se sosté. Com podia haver estat ociosa si va dirigir les seves vastes propietats fins i tot quan el marit era viu? A la Catalunya medieval hi ha molts casos documentats de dones de la noblesa que van administrar i governar el seu patrimoni mentre els seus esposos anaven a fer la guerra.

Podeu llegir més a Erzsébet Báthory

—Gilles de Rais (1404 – 1440), company d’armes de Joana d’Arc i mariscal de França, va ser acusat de torturar, violar, beure’s la sang i assassinar uns cent cinquanta nens i nenes. Ara bé, quan hi vaig aprofundir i vaig llegir que el judici va tenir moltes irregularitats, que va reconèixer la seva culpabilitat després de ser torturat i amenaçat amb l’excomunió, cosa que li feia molta por, i que el duc de Bretanya va confiscar les seves propietats, que es va repartir amb l’acusador, el bisbe de Nantes, només hi puc afegir que a França, l’any 1992, un tribunal d’honor va rehabilitar la seva figura. 

—Vlad Draculea o Dràcula (1431 – 1476), príncep de Valàquia. Se’l descriu tan excessivament cruel que després de veure els casos d’Erzsébet Báthory i Gilles de Rais prefereixo no pronunciar-me. 

—Enriqueta Martí (1868 – 1913), segons el relat mediàtic va aterrir la Barcelona del 1912 pel segrest de nens i nenes que oferia com a objectes de plaer a clients que mai no va delatar. Posteriorment els assassinava per aprofitar-ne la sang i greix i fer les seves «potingues» —la tuberculosi era una malaltia greu i es creia que el millor remei era beure sang humana i aplicar-se cataplasmes de greix en el pit—. Però tant la historiadora Elsa Plaza com el periodista Jordi Corominas —tots dos han estudiat el cas en profunditat i n’han publicat llibres— han demostrat que és un relat ple de falsedats. Vull remarcar que l’Enriqueta no sols no va patir un linxament a la presó, com es va arribar a dir, sinó que hi va morir a causa d’un càncer d’úter i que les seves companyes la van cuidar fins a l’últim moment. 

Enriqueta Martí no va ser una assassina en sèrie, però els diaris de l’època en van publicar molts detalls escabrosos que després, durant la investigació, es van descartar.

—John George Haigh (1909 – 1949), estafador i assassí, es desfeia dels cadàvers de la seves víctimes amb un bany d’àcid sulfúric. Ell va declarar que abans els feia un tall al coll, omplia un vas amb la sang que rajava i se’l bevia. Al tribunal li va quedar clar que aquesta pretesa faceta de vampir era un engany per fer-se passar per dement i salvar-se de la forca i va ser executat a la presó de Wandsworth, a Londres. 

BEVEDORS DE SANG

La sang sempre ha estat lligada a la força i la vitalitat, els sacrificis d’animals i éssers humans es feien amb la intenció d’extreure’n la seva essència última. La sang té un important paper en els ritus i cerimònies de moltes religions.

Als Estats Units s’han multiplicat les «sectes de sang» que fan convencions dedicades al vampirisme, on troben nous adeptes, sobretot entre els més joves. Els seus membres creuen que la sang augmenta el vigor físic i que, com els estupefaents, estimula estats alterats de consciència. Segons investigadors que s’han infiltrat en algunes d’aquestes sectes, les cerimònies de sang acaben en orgies sexuals i ingestió d’altres fluids corporals. Ara bé, mai no s’ha demostrat que facin sacrificis humans en els quals les víctimes morin dessagnades. 

VAMPIRS ENERGÈTICS 

Anys enrere vaig sentir dir a uns parapsicòlegs que hi havia vampirs que xuclaven energia en lloc de sang i ho vaig fer servir per al fragment que he transcrit de la novel·la ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Opino que cal distingir els vampirs energètics d’aquelles persones absorbents, esgotadores, desconfiades, invasives i que irradien sentiments negatius, com la frustració i el desànim. Segur que molts heu experimentat un cansament sense motiu aparent després d’haver estat amb algú així, com si aquesta persona us hagués absorbit tota l’energia. Se les anomena vampirs emocionals o persones tóxiques, però en realitat pateixen un trastorn de personalitat. Són psicòpates que, igual que els suposats vampirs energètics, tenen l’habilitat de detectar les persones més susceptibles de caure en les seves maquinacions. 

Pel que fa als vampirs energètics genuïns serien veritables paràsits mentals que, per mantenir-se actius, necessiten xuclar l’energia vital dels altres, preferiblement gent jove. Se suposa que si no s’autocontrolen poden anul·lar la voluntat de la víctima i fer-la emmalaltir. Si algú creu que és la víctima d’un vampir a Internet trobarà diversos consells per neutralitzar-lo, per bé que algun autor assegura que la millor manera de protegir-se de l’atac d’un vampir energètic és allunyar-se’n. Bram Stoker escriu a Dràcula: «El vampir que vol entrar i sortir d’una casa com i quan vol, ha de fer-ho la primera vegada per expressa invitació d’un familiar de la casa». Aquestes paraules equivalen a dir que ningú no et pot fer un dany psíquic si tu no li ho permets. Sovint el desgast psíquic ens el generem nosaltres mateixos —posant esforços en empreses equivocades o adoptant actituds contraproduents— i amb això podem afavorir que certes persones ens «vampiritzin». 

CONCLUSIÓ. No sé què hi ha de real darrere la llegenda dels vampirs. Pel que fa a les explicacions naturals —la pesta, la ràbia, la porfíria i els enterraments prematurs— no crec que hagin contribuït a crear el mite, però sí que poden haver reforçat la creença en la seva existència. Després d’haver qüestionat la reputació d’Erzsébet Báthory, Gilles de Rais i Enriqueta Martí com a assassins sanguinaris vull recordar que Joseph Goebbels, ministre de propaganda d’Adolf Hitler, assegurava que «una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat». Potser la por ancestral a la possibilitat que els morts tornin al món dels vius va despertar, en l’imaginari col·lectiu, un ésser que amb el temps ha concentrat símbols tan potents com la immortalitat, la sang, la nit, el mal, la por i el misteri. Quin humà s’hi podria resistir?

Maria Lluïsa Latorre (26 d’octubre de 2007; revisat el maig del 2023)

Els boscos han acompanyat l’espècie humana des de fa milions d’anys, molt abans que fos homo sapiens sapiens, però més enllà d’aquesta omnipresència en el seu espai temps físic, s’han endinsat en el més profund de la seva psique. 

El bosc és un escenari extern, objectiu, amb elements que es poden observar i estudiar: espècies vegetals i animals, subsòl, roques i minerals, accidents geogràfics, rius i rierols, etc. Però alhora té un simbolisme molt poderós: el bosc inexpugnable, tenebrós i ple de perills, o encantat i poblat per criatures fantàstiques; el bosc sagrat, santuari de rituals i saviesa; el bosc protector que ens empara per reposar i reflexionar, guardià dels nostres secrets. 

La immensitat de molts boscos ha preservat espais i éssers vius que, sense ser imaginaris, resulten igualment extraordinaris i, a vegades, perillosos: coves laberíntiques, vestigis de ciutats antigues i oblidades, volcans apagats, llacs i rius abismals, animals salvatges, plantes i bolets verinosos… Molts dels que s’hi han extraviat han desaparegut per sempre, cosa que ha reforçat la imatge del bosc habitat per entitats perilloses.

Copán (Hondures), ruïnes Mayes

L’espessor del bosc poblat d’arbres, configurant llocs inaccessibles, ha fet que hi traslladem moltes de les nostres pors. Aleshores el bosc inexpugnable es torna inhòspit i terrorífic, però segueix oferint racons insondables que el fan misteriós i màgic. La frondositat del bosc alberga molts secrets, fins i tot els que mai no s’haurien de desvetllar. Dintre dels seus límits tot és possible. Això l’ha fet escenari de les històries i imatges més increïbles i fantàstiques, més boniques, més poètiques, més tràgiques i més cruels. El bosc és un lloc idoni per crear un món paral·lel i original:

En el capítol 18, pàgina 181, del meu llibre Els peons de l’assassí apareix una petita història de terror en el bosc: 

• Estaven dinant en un dels restaurants del mateix edifici on es feia el congrés d’expedients X. Les quatre s’havien reunit amb la Mariel Curtis durant el descans del migdia i aprofitaven per comentar les primeres ponències mentre menjaven. 
• —Què us ha semblat la primera exposició? —va preguntar la Mariel. 
• —Molt fantasiosa —va respondre tot seguit la Judith—, la màgia dels boscos encantats no m’inspira cap temor. 
• —No n’estaria tan segura —va replicar l’Emily—. Heu estat mai en un bosc de nit? O fins i tot de dia però soles? La calma aparent i els sorolls habituals a vegades poden adquirir trets esgarrifosos. 
• —Has tingut alguna mala experiència en un bosc? —va intervenir la Melanie. 
• —Quan tenia vuit anys em vaig perdre en un bosc del poble on vivia. M’era ben conegut, però em vaig endinsar més que de costum i, quan vaig voler fer marxa enrere, ja no reconeixia l’entorn. Vaig caminar hores i hores i, quan vaig veure que es feia fosc, em vaig rendir. Vaig trobar un indret més o menys acceptable per jeure i vaig intentar adormir-me amb l’esperança que l’endemà trobaria la manera de tornar a casa. —L’Emily va fer una pausa i es va adonar que totes la miraven molt interessades.— Va ser una nit interminable, em venien al pensament totes les històries de terror que s’explicaven a la regió. Estava alerta tement que alguna bèstia m’atacaria, que una serp m’encerclaria o que algun monstre em capturaria… Em vaig imaginar moltes coses horripilants i, com més volia evitar aquelles representacions aterridores, més me’n venien al cap. 
• »No sé quanta estona vaig passar immòbil sense fer fressa perquè ningú em descobrís, però ja era negra nit i se sentien sorolls estranys, o almenys m’ho semblaven, i sonaven relativament a prop. De sobte vaig sentir una presència, però no es distingia res, em vaig incorporar a poc a poc, tenia un arbre a la meva esquena i l’anava palpant amb les mans, pensant que em cobria per darrere, mentre anava mirant al voltant sense veure-hi. La lluna, que fins aleshores havia estat tapada per núvols, es va mostrar uns instants i aleshores vaig entreveure una criatura d’uns ulls brillants a la meva esquerra, vaig apressar-me a córrer en direcció contrària tant com vaig poder. Durant la fugida vaig sentir que m’engrapaven el peu dret, vaig forcejar i me’n vaig desprendre, però vaig perdre la sabata. I vaig tornar a córrer, aquesta vegada cridant auxili. Per sort es van sentir unes veus familiars, eren el meu pare i uns veïns que m’estaven buscant, portaven llanternes i de seguida ens vam trobar. M’hi vaig abraçar ben fort suplicant que ens allunyéssim d’allà. Em van veure tan esverada, que em van fer cas i després d’una hora arribàvem a casa. Allà els ho vaig explicar tot i van creure que segurament m’havia espantat algun animal del bosc.
• —És una història esgarrifosa, no ens l’havies explicat mai! —va dir la Judith. 
• —Només és una anècdota —va contestar l’Emily—, no té més importància, avui me l’han recordat i ja està. 
• —Què se’n va fer, de la sabata? —va preguntar la Melanie. 

El bosc i el desconegut han caminat de la mà al llarg de segles, i una aliada ha sentenciat aquesta relació: la nit. Des de temps antics, extenses zones obscures, poblades d’animals i éssers fantàstics, van penetrar el nostre imaginari i van convertir el bosc en l’hàbitat de fades, follets, gnoms, sílfides, nimfes, dones d’aigua, ogres, dracs, mags… No hi ha regió que no tingui boscos en els quals et pots topar amb algun d’aquests éssers. Tanta prodigalitat de llegendes potser indica la necessitat d’una vida paral·lela a la quotidiana on poder expressar els nostres desitjos més inconfessables. Si és així, no hi podem trobar, també, el pitjor dels càstigs per la nostra gosadia? Els nostres fantasmes interiors com els sentiments de culpa, la por a la censura, a ser abandonats, a ser rebutjats, a perdre-ho tot… es transformen en criatures i monstres aterridors del bosc, però en les llegendes és un altre qui s’hi enfronta. L’heroi de la llegenda és com un explorador que obre camí a l’altra gent, un camí a través de l’entramat de la nostra ment. Magdalena Campomenosi, artista i periodista, ha captat magistralment la imatge fantasmagòrica però alhora real del bosc: 

La tradició del bosc sagrat associat a ritus d’iniciació i coneixements, amb un savi i mag que n’és el dipositari, és comú a moltes cultures. En el nostre imaginari col·lectiu el trobem encarnat pel mag Merlí, però també per Gandalf —Tolkien es va inspirar en el vell i savi Väinämöinen del Kalevala—, el druida Panoramix i el gitano Melquiades de Cien años de soledad. 

El mag Merlí i el jove Artur

Però quin va ser el primer? Qui va donar origen a aquesta figura que trobem en tots el temps i cultures? Potser el déu Hermes de la mitologia grega? Però per als grecs l’arquetip de mag i sacerdot va ser Zaratustra, el gran savi persa. 

Zaratustra va ser un profeta que va viure a Pèrsia no se sap exactament quan —se l’ha situat en èpoques tan dispars com 1.000 a 700 anys a.n.e.—, que va fundar la religió anomenada zoroastrisme després d’una revelació divina, tot i que algun autor afirma que va posar per escrit les doctrines orals de la secta dels mags o adoradors del foc. Les seves doctrines es basen en dos principis que regeixen els esdeveniments de l’Univers: Ormuz, principi del bé, de la llum i del foc; el seu animal simbòlic és l’àguila real, i Ahriman, principi del mal i de les tenebres; el seu animal simbòlic és la serp. Aquests dos éssers, malgrat tenir la mateixa entitat metafísica, estan eternament enfrontats en una eterna lluita per governar el món. 

Segurament ens hauríem de remuntar al paleolític, quan el patriarcat encara no havia ofegat la societat i potser per això la dona sàvia i maga també apareix a les diferents cultures, per bé que amb els anys es va deformar per donar lloc a la bruixa dolenta i confabulada amb el dimoni. La trobem representada per Atenea, la deessa grega de la saviesa. Al tarot, la carta de la sacerdotessa és la guardiana de tota saviesa i la gran iniciadora. A la literatura la dignifica Na Galadriel, la Senyora del bosc de Lórien al llibre El Senyor dels Anells. Norma, la sacerdotessa gal·la que dóna nom a l’òpera de Bellini és una druïdessa. En un capítol de la sèrie Expedient X desenterren l’urna d’una amaru, una dona xaman (No he trobat enlloc que a les dones xaman se les anomeni amaru, però l’esmento perquè aquí només parlo de personatges creats per la imaginació). Entre els maputxes una dona xaman és una machi, i al poble embera l’anomenen una jaibanà. 

La llegenda artúrica ens proporciona les fades Viviana i Morgana, dones celtes coneixedores de la màgia de la Terra, encara que moltes versions les han fet dolentes i antagonistes del mag Merlí i el rei Artur. Per desgràcia, a les dones notables, siguin personatges de ficció o reals, gairebé sempre se’ls ha penjat el rètol d’ambicioses, intrigants i perverses. La misogínia heretada de la cultura grega, llatina i jueva, i amplificada durant l’edat mitjana, ha adulterat l’arquetip de dona sàvia, però aquest seria un tema per comentar en un altre apartat.

Abans d’acabar, no podia deixar de referir-me als habitants més legítims del bosc, els arbres. La seva forma, amb el tronc central i les branques, té una certa similitud amb la humana (recordem en Barbarbrat) i, com els humans, sovint s’agrupen en comunitats: alzinars, pinedes, rouredes… En temps remots, quan els nostres avantpassats veien que els arbres es renovaven a cada estació, ho devien interpretar com un cicle de mort i regeneració que els feia immortals, aleshores arbres i boscos van adquirir característiques divines, arribant a representar la intersecció entre dos móns, el real i l’espiritual. Els arbres, amb la seva estructura de moltes ramificacions a partir d’un eix central, ens han subministrat representacions i han il·luminat les nostres consciències. Els devem expressions com arbre genealògic, tronc cerebral, branques del coneixement; o la noció de sistemes com les jerarquies o la circulació. 

Barbarbrat, un pastor d’arbres, és un dels éssers més vells de la mítica Terra Mitjana de J.R.R. Tolkien 

A més d’alimentar el nostre esperit, els boscos ens aporten molts beneficis. A part de la biodiversitat que alberguen, els seus arbres, arbusts, matolls i plantes, amb les seves arrels, fixen el sòl i n’eviten l’erosió i desertització. Purifiquen l’aire, enriqueixen el terra, mantenen els cursos d’aigua, proporcionen fusta, retenen l’aigua, filtrant-la i emmagatzemant-la en el subsòl… Però malgrat aquests beneficis, la desforestació continua a un ritme alarmant. A l’última dècada s’han perdut 200 milions d’hectàrees, l’equivalent a quatre vegades la superfície d’Espanya.

Avui dia anem al bosc a buscar un santuari de pau i tranquil·litat, a retrobar els nostres orígens, però ara comencem a entendre que aquest bosc protector està amenaçat, que si no es prenen mesures pot desaparèixer, i nosaltres amb ell. La preocupació i interès creixent per preservar espais naturals i boscos ens reconcilia amb les antigues creences que valoraven els arbres com a divinitats, és un vincle entre l’home primitiu i el contemporani, potser el que ens donarà la força necessària per lluitar contra el canvi climàtic i tot el que comporta.

Maria Lluïsa Latorre (18 d’agost de 2007)