Els peons de l’assassí: entrevistada per Pilar Sampietro

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Transcripció de fragments de l’entrevista que em va fer Pilar Sampietro, directora i presentadora del programa Nautilus, el dimecres 13 de juny de 2007 a Ràdio 4. 

sampietro     logotipgroc

Després de presentar-me com a metgessa, teclista de Duble Buble i escriptora, Pilar Sampietro explica que ara estic convidada al programa per la meva novel·la i comença per demanar-me com va anar tot el procés: 

Lluïsa- Sí, això va ser quan treballava a Tordera, al CAP on estic de metgessa, vaig començar el 94… Bé, el 93 ja havia començat a pensar en la història, una mica la trama principal, que també hi ha unes quantes subtrames, i l’anava escrivint… I quan vaig anar a parar a Tordera vaig continuar, vaig anar fent i ha durat uns deu anys, és un llibre molt llarg… 

Pilar- 836 pàgines, eh! Déu n’hi do. Ara les diré concretament, perquè abans volia comentar-les, però em sembla que me n’havia saltat alguna, però no… arribo al final… 840! 

Lluïsa- Sí, i a més, una pàgina més gran, no és una mida A5. 

Pilar- No, no és la grandària del llibre de butxaca.

Lluïsa- Jo anava escrivint com una mena de diversió… És clar, nosaltres pensa que a la feina, sobretot des dels noranta i pico fins… no fa massa, hem patit molt. Sempre ho dic, els de l’atenció primària, també els especialistes i als hospitals…, el personal sanitari hem anat molt pressionats, cada vegada més feina, sense posar els recursos que necessitàvem, i tot i que m’agrada molt la meva feina… —rialles de Pilar—. Tots ens queixem del mateix, ja ho sé. —també ric. 

Pilar- Sí, això em recorda alguna cosa, eh, no sé per què sona conegut el que estàs explicant. 

Lluïsa- Sí… Llavors jo anava a la feina a les tardes i els matins em dedicava a anar escrivint i em servia d’evasió. Anava fent una història que em divertís a mi, aprofitava per explicar, a part de tota la trama i els personatges que hi anava entrant, doncs hi posava coses que m’interessava comentar. 

Estudi_2007

Maria Lluïsa Latorre al seu estudi 

Pilar- Saps què? Nosaltres imaginàvem a Maria Lluïsa Latorre escrivint en els seus moments d’esbarjo, però dins del CAP, quan estan en aquell despatx esperant entre visita i visita, i que surti el nen tal, el nen qual, i anar entrant… Doncs imaginàvem la Maria Lluïsa explicant: «La Clara Verdaguer… —la Clara Verdaguer és la protagonista d’Els peons de l’assassí, aclareix a l’audiència—… en aquests moments no sap el que li passarà…» 

Lluïsa- No dóna temps, eh! —contesto divertida.

Pilar- Sí, eh, no dóna temps. 

Lluïsa- No. Allà has d’anar a la idea i…

Pilar- A saco Paco, eh! Ara una cama trencada, ara… 

Lluïsa- Als pobles tens les visites programades, entremig urgències, ho has de fer colar tot en pocs minuts… Era una cosa… cada dia semblava una… gimcana, una carrera d’obstacles. 

Pilar- Ara ja no passa, això, Maria Lluïsa?

Lluïsa- A veure, he de dir que des de fa un any i pico es va anar contractant més gent i no és tan bèstia, diguem que es pot absorbir millor. El que passa que ara els metges ens trobem que falten metges. Ara potser hi hauria pressupost per contractar o… des de dalt s’ha decidit que hi hagi pressupost per contractar, però no en trobem. 

Pilar- No hi ha metges! Vosaltres que esteu escoltant i no sabeu la carrera que escollir, precisament, doneu-vos pressa perquè us estan esperant, eh que sí, Maria Lluïsa?

Lluïsa- Sí, sí —reitero.

Pilar- Parlem d’Els Peons de l’assassí i d’aquesta trama. Ja hem presentat la Clara Verdaguer, que és la protagonista. És clar que tu situes l’obra a Nova York i ara ens has de dir per què Nova York i no una altra ciutat, tinguent el CAP de Tordera tan a la vora com el tens, suposo que també ha d’inspirar, no? 

Lluïsa- Quan jo vaig anar a Tordera ja tenia forjat tot això, totes aquestes coses. És clar, com que hi reflecteixo molt l’imaginari col·lectiu de la meva generació, i la ciutat en aquell moment més… cosmopolita potser era Nova York… Potser si això hagués sigut a principis de segle hagués sigut París, no sé com dir-ho, però  en aquells moments Nova York semblava que era el melic del món… a principis dels noranta, que és quan jo vaig començar a pensar la història. Després també, això està lligat amb Barcelona, una part de la història transcorre a Barcelona, i és clar, són els dos llocs que m’agradava connectar per fer una cosa que semblés més universal, que pogués arribar a tothom. 

Pilar- Aquesta història que pot arribar a tothom, universal, les peripècies de la doctora Clara Verdaguer a Nova York, que precisament té una vida molt tranquil·la, eh, però té un seguit de fets insòlits que li donaran un canvi total, i la seva vida plàcida es transformarà en una cosa similar a la viscuda per Maria Lluïsa Latorre en la seva situació de doctora del CAP —rialles de la Maria Lluïsa— aproximadament. I com que Maria Lluïsa Latorre va ser i és, ja us ho hem comentat, teclista dels Duble Buble, i com que al Nautilus ens agrada molt la música, i com que el nostre dimecres d’avui està entossudit a només posar-se música a les oïdes i res més, i ens sembla molt bé, aquesta és la nostra proposta musical. 

PAUSA — es parla del Sónar 2007 

Pilar- […] del programa especial que farem Pachamama i Nautilus al Sónar demà dijous i també divendres, podreu passar-vos pel nostre estand. Estarem al Centre de Cultura Contemporània, al Pati de les Dones, que és on hem d’estar les dones que fem aquest programa. Avui tenim una altra dona també protagonista, és Maria Lluïsa Latorre, ella és escriptora, metgessa, músic, per quin ordre? posem les situacions. 

Lluïsa- El que em dóna diguem el pa per menjar és ser metgessa, és amb el que em guanyo la vida. 

Pilar- El que dóna de menjar…

Lluïsa- El que més m’agrada: escriure, i després la música és un gran hobby, hi tinc molta afició, m’agrada molt tant fer-la jo, com escotar-la.

Pilar- Per tant crear-la, quan fas música quina mena de música, fas, Maria Lluïsa?

Lluïsa- A casa meva amb el piano o el sintetitzador, sola, improvisant, eh, tant poden ser coses clàssiques com… però no, això només és per mi, no és apte per a ningú més! 

Pilar- No és apte per a ningú més?

Lluïsa- El que faig jo, de pròpia creació, no és per a ningú més.

Pilar- No et veus un dia en el Sónar, per exemple?

Lluïsa- No, no, no.

Pilar- Per què no?

Lluïsa- No, jo sóc per interpretar, per això puc estar en el grup, però una creadora musical, no. 

duble

Foto de promoció del grup Duble Buble (1986) 

Pilar- Creadora musical. Home, mai se sap, perquè suposem que quan vas començar a escriure i vas decidir editar o publicar una de les teves novel·les, també devies tenir aquest inici de dir ara no sé si… l’edito o no l’edito.

Lluïsa- Sí, ah… Quan vaig acabar d’escriure el llibre, que primer… el feia per a mi, després el van llegir uns amics, vaig pensar que havia quedat una bona història i sí que vaig tenir ganes d’editar-lo. Va començar un pelegrinatge per tot Catalunya… portant còpies a les editorials, enviant cartes a altres llocs a veure què, sense resultat.

Pilar- No et trucaven? No et deien res?

Lluïsa- N’hi havia que no et feien cas, que això és el que sap més greu, però n’hi havia de molt amables que et deien que era molt interessant, però que no entrava dintre el seu daixonses… que almenys s’agraeix que et diguin alguna cosa, encara que sigui per dir que no; el que sap més greu és quan no et diuen res. Després de voltar per tot Catalunya, curiosament, quan ja pensava que no podria ser va ser quan, precisament el meu pare, casualment, va trobar un editor que, a més a més, té el taller on fa els llibres a Vic. Jo visc a Tordera, ara, però sóc original de Vic. Dic, sembla que hagis voltat tot per tornar… 

Pilar- Per tornar i tancar el cercle.

Lluïsa- Sí, i va ser aquest el que va poder-ho fer, l’editorial Emboscall.

Pilar- L’editor és Jesús Aumatell. Per cert que, ens has d’explicar com va ser el mateix editor el que va decidir que si tu havies creat un llibre de 835 pàgines, així havia de ser, i no teníeu perquè anar retallant, anar polint i anar deixant una novel·la d’aquestes que ja són normals, de cent a dues-centes pàgines màxim.

Lluïsa- […] L’editor té aquesta filosofia de respectar el que ha fet l’autor. Veiam, no vol dir no polir coses que sempre hi ha a la correcció de l’obra perquè pugui ser impresa i presentada. Quant el que és la història i tota la seva estructura ell ho va respectar, tot i que ell pensava, i algun dels que l’ha llegit ho pensa, però la majoria diuen que no, que a la meitat del llibre potser es podien haver tret algunes coses, però bé, ell ho va respectar, i jo me’n vaig alegrar perquè preferia més que sortís el que jo havia decidit i… ell també era conscient que això no responia als cànons comercials de les obres, però és que ell ja té una editora petita que fa totes aquestes… vull dir ja entra en aquest joc… ell creu que també hi ha d’haver-hi aquestes editorials.

Pilar- Has fet algunes presentacions… —Fa un incís—: És clar que han d’existir aquestes editorials, és evident, si no la feina dels creadors no sortiria mai. Has fet diverses presentacions d’Els peons de l’assassí ja fins i tot a Osona, què tal han anat? Quina ha estat la resposta? 

Lluïsa- Molt bona perquè venia gent que coneixia, gent que potser feia temps que no havia vist… a altres llocs potser gent que no coneixia, però que altres els hi havien dit i això m’ha portat a conèixer nova gent… i ha anat molt bé, però és clar, quan feia aquestes presentacions encara no hi havia ningú que l’hagués llegit, el llibre, i realment només era un canvi d’impressions i explicar… Ara que ja n’hem fet unes quantes, ara hi comença a haver gent que l’ha llegit i començo a tenir… opinions, però fa poc.

Pilar- […] Al web www.lluisalatorre.com teniu tota la informació sobre Lluïsa, la seva formació, la seva evolució i sobre Els peons de l’assassí. Ens havíem quedat en què la història té la doctora Clara Verdaguer com a protagonista, ella viu a Nova York. Nova York i després Barcelona hem dit que són els dos punts neuràlgics, precisament Nova York com a imaginari col·lectiu d’una generació dels anys seixanta, però no és només l’única. Quines icones has volgut incloure de la teva generació, tu que vas néixer el 1961?

Lluïsa- Jo crec que nosaltres, els d’aquesta generació dels seixanta… vam viure d’una banda totes les coses científiques, la psicoanàlisi, Einstein, l’Univers, els viatges espacials, la relativitat, que si forats negres, tot el de la mecànica quàntica, el big bang… i per altra banda en aquells temps estava molt de moda, que jo recordo de petita allò d’Uri Heller en aquell programa de l’Íñigo…

Pilar– Sí, el de la cullera! 

Lluïsa- Tot això de les coses paranormals. La psicocinèsia, que és la capacitat de moure objectes amb la ment, o allò de la telepatia. I quan jo era petita vaig anar creixent entre una educació molt científica, però per altra banda també sentint aquestes històries. A part que Osona també és un lloc de llegendes, jo sóc de l’Esquirol i me les explicava la gent gran… Rebia tant les coses fantàstiques i paranormals com les científiques… 

Pilar- Per cert que hi havia un llibre que es deia El triángulo de las Bermudas que també és de l’època. 

Lluïsa- Sí, sí, jo el tinc, amb una edició de fa anys, allà guardat, vell, però em fa gràcia… —I riem—. […] també surt a la novel·la que un dels llocs on hi ha un assassinat és al Central Park, a Strawberry Fields, on va morir el nostre John Lennon, pobret, que ens el van assassinar…

Pilar- El nostre John Lennon! —repeteix amb èmfasi i de nou riuen. 

strawberry-fields

Strawberry Fields, monument dedicat a John Lennon a Central Park. És a prop de l’edifici Dakota, lloc on vivia amb Yoko Ono i on va ser assassinat el 8 de desembre de 1980 

Lluïsa- És que… això va ser als vuitanta i em va saber molt greu. Els Beatles també ens marquen, els Rollings, tota aquesta música tant rockera com pop, Bob Dylan, llavors Joan Baez, tots aquests autors amb què hem crescut nosaltres… També al cine hi ha tot de pel·lícules que també ens marquen, és que ara serien moltes, n’hi ha més encara, d’icones, però ara no em surten. 

Pilar- Una generació que hem viscut uns canvis socials i també culturals remarcables, no? I que han influenciat… Tu creus que ara, aquesta generació que té quaranta i tants anys, es caracteritza d’alguna manera per aquests canvis? Com ho definiries? 

Lluïsa- jo crec que aquesta generació tenim coses en comú que… quan les veiem, sigui reflectides en pel·lícules, música, o en coses socials que passen o així, estic segura que en un percentatge important en compartim l’interès, però no sé si estem com separats, o no estem connectats, compartim individualment, però potser ens falten moviments que ens unifiquin, que anem junts. Una mica, que es vegi, que es vegi reflectit… 

Pilar- No existeix un moviment determinat que identifiqui aquesta generació.

PAUSA — DIARI D’UN REPORTER CULTURAL: Homenatge a Julieta Serrano 

Pilar- […] igual que hem conegut i coneixerem d’aquí a una estona quins són els noms que aniran finalment a la Fira de Frankfurt com a escriptors, és clar que tot això a Maria Lluïsa Latorre no li treu el son perquè, de moment, a Frankfurt no ha d’anar. 

Lluïsa- No, no, per descomptat…

Pilar- Sabem que dins dels referents d’Els peons de l’assasssí hi ha tots aquests elements de paraficció, els elements científics que comentàvem, però tots els altres que ens apropen a històries sobrenaturals mai no explicades i que sí és cert que van marcar molt les lectures i els raonaments de la generació d’aquells que van néixer els anys seixanta, hi havia com un boom en aquest sentit, i que viu Clara Verdaguer. Clara Verdaguer, a la que li canvia la vida, eh, hem dit al principi, perquè, què és el que li passa a la Clara?

Lluïsa- Ella, bé, la vaig fer metgessa forense més que res perquè, com que la trama es tractava de la resolució d’uns crims, diguem que a mi m’anava més bé fer-la metgessa perquè hi podria parlar amb coneixement de causa…

Pilar- Estil guionistes del doctor House, eh, guionistes que saben del que parlen perquè realment la sèrie… va per aquest camí, val. 

Lluïsa- I després bé, comença amb un assassinat que sembla un de tants, és una jove actriu i hi surten personatges del cinema. Jo també tenia ganes de parlar del glamur del cinema perquè en els meus temps les actrius, els actors i les pel·lícules també era un món que semblava «el no va más»… Llavors ella s’hi relaciona pel crim, però a partir d’aquí es comencen a detectar unes connexions que la porten a investigar un crim del passat, relacionat amb la seva família. Això la portarà a Barcelona, i després una cosa va portant a l’altra, a Barcelona continua una investigació i al final bé, no, no puc continuar… 

Pilar- «No puc continuar», i fa molt bé de no continuar. Ella és Maria Lluïsa Latorre, hi ha unes quantes noves propostes al calaix, que vas fent ara d’una manera més relaxada, o no, quan tens temps de crear?

Lluïsa- Ara, per circumstàncies del grup que hem hagut d’assajar molt, no he pogut, però la història que ara tinc al cap… ja he començat… a documentar-me. Anirà de… sabeu la cacera de bruixes que hi va haver entre els segles XV i XVII? Vull agafar la història d’una en concret, perquè realment més que bruixes eren guaridores, eren les meves precursores… En aquells temps, el que és l’ensenyament reglat de la medicina estava només per als homes, les dones havien de fer de guaridores, fetilleres, els deien bruixes, però realment eren dones que ajudaven a sanar la gent, en tots els sentits, de llevadores, de tot. I aquestes dones van ser molt perseguides, se’n van executar moltes. A tot Europa va haver-hi una bogeria que van pagar elles, i tinc ganes de parlar-ne. En el meu llibre surten molts personatges femenins, la vessant de la dona ja hi és, i ara tinc ganes de fer una història… primer de situar-la en aquest context i deixar clar que… per començar no eren ni bruixes, eren dones que es dedicaven a sanar, però que realment tenien uns coneixements que pel seu temps estaven molt bé, no eren dones que feien quatre coses… quatre conjurs… 

Pilar- Quatre herbetes… 

Lluïsa- No. Anaven molt més enllà, que és la cosa que estic investigant i tinc ganes de primer documentar-ho, i segona de plasmar-ho en una novel·la i… Veiam si així arriba a la gent, els ho devem.

Pilar- Ara estàs a la fase de documentació en aquest sentit.

Lluïsa- Sí.

Pilar- És a dir, que encara haurem d’esperar una mica, però realment serà interessant apropar-nos a la nova aposta de Maria Lluïsa Latorre a la que hem volgut avui presentar-vos al Nautilus com una altra de les noves escriptores que està sorgint a casa nostra, encara que ja sabeu que ella comparteix la seva feina d’escriptora amb la de metgessa al CAP de Tordera, cosa que els passa a molts escriptors, com no pot ser d’una altra manera, hem de menjar per viure. Els peons de l’assassí, doncs, la darrera novel·la de Maria Lluïsa Latorre, editada per Moment Angular que nosaltres us proposem. Li agraïm molt a la Maria Lluïsa que hagi vingut al Nautilus… i et donem coratge, eh, per seguir endavant. 

Lluïsa- Moltes gràcies, i jo estic molt contenta d’haver pogut compartir aquest moment amb vosaltres i amb els vostres oïdors. 

El programa Nautilus s’emet a Ràdio 4 de dilluns a divendres de 2 a 3 del migdia i de dimarts a dissabte de 1 a 2 de la matinada se’n fa la reemissió. Informa de manera amplia de l’actualitat cultural que es desenvolupa a tot el planeta. Amb especial atenció a Catalunya i a la península. Les seccions especialitzades en literatura, viatges, art i cinema faciliten aprofundir en novetats i propostes que sovint queden apartades dels informatius culturals i dels programes contenidor. Una entrevista amb protagonistes de l’actualitat cultural és l’eix vertebrador diari del programa. També cada dia la proposta musical, sempre lligada a l’actualitat, repassa un treball discogràfic a fons i selecciona dos temes del disc que s’escolten durant el programa. Els dimecres són dies especials al NAUTILUS: l’espai es transforma per oferir propostes més transgressores en totes les seves seccions.

Maria Lluïsa Latorre, 21 de juny de 2007

Duble Buble: concert a Manlleu

Concert a Manlleu (1 de juny de 2007): Nit inoblidable tant per als Duble Buble i col·laboradors com per al públic 

Tot i la pluja, que al llarg de la tarda no va permetre fer proves de so, a dos quarts d’onze del vespre ja es congregava una munió de gent davant les portes dels jardins de Can Puget. L’amenaça de pluja no havia desmotivat el personal.  

DbMtot

Els Duble Buble van arrancar sense complexos amb un convincent «Cristina» davant d’unes sis-centes persones, una bona part d’elles assegudes. Van seguir «Urbi et Orbi», «M’estimes tant que m’abonyegues» i «M’agrada», amb una excel·lent versió gospell acompanyada per Ramon Ferrer al teclat. «La meva nòvia era equilibrista» va donar pas a una part més intimista del recital amb temes com «Pels carrers del món», «La roda de la fortuna» i dues peces de la Maria i en Rob, «La força» i «Ocell». Aquestes cançons «lentes» van mantenir la solidesa i qualitat del concert i el públic les va rebre amb interès i admiració. 

        DbMMar         DbMMet

«El teu nom» i «Pecats» van tornar els espectadors a un so reforçat i potent gràcies a la bona conjunció instrumental i la sonoritat de les veus. «Mai no diguis ai! si et trepitja un xai» va donar un toc molt alegre que va sintonitzar amb uns moments d’humor que van protagonitzar en Ramon i en Met —el qual va fer gala de la seva faceta més de show mani que van provocar unes quantes rialles. 

       DbMval           DbMcharlie

Carles Olivé a la bateria i Valen Nieto a la guitarra, uns magnífics col·laboradors 

«Deu-me la fe dels meus pares» va comptar amb la col·laboració de Pep Sala al teclat i en Met va aprofitar per fer la presentació dels músics i veus. «Clava’t» i «Perduts al mig de l’espai» van cloure el repertori previst, però un públic entusiasta i que s’havia aixecat de les cadires per ballar va aconseguir uns quants bisos.

        DbMlluiqui       DbMrape

En aquesta recta final del concert la correspondència entre músics i públic va ser total i l’intercanvi de bones vibracions va portar a un final apoteòsic. Tot seguit els Duble Buble es van acomiadar i, com és habitual, van fer una reverència al públic com a salutació i agraïment davant d’una gran ovació. 

DbMfi

Fotos cedides per Pere Galobardes, músic de la Diminuta Swing Orquestra.

Crònica de Maria Lluïsa Latorre, juny del 2007 

Reportatge a El 9 Nou (4 de juny de 2007): A Manlleu els Duble Buble es retroben amb el seu públic per un dia 

Transcripció de dos fragments: 

Tot i que el disc presenta noves versions d’alguns clàssics de la banda de l’Esquirol, el grup es va decantar, durant l’actuació de divendres, per interpretar les versions de sempre en un concert que va anar de menys a més. 

DbManlleu

Mari Martínez, Met Coromina, Ramon Ferrer, Lluïsa Latorre i Quico Latorre van demostrar l’energia pròpia de qui es redescobreix per un dia. Durant la nit no hi van faltar autèntics himnes de tota una generació com Pecats, Cristina, Pels carrers del mónM’estimes tant que m’abonyegues i M’agrada. En el concert hi va col·laborar també Pep Sala, inventor d’aquest retorn discogràfic.

Teoria del Big Bang

L’Univers va néixer en un instant de temps definit, fa uns 14.000 milions d’anys, en forma de bola de foc superdensa i supercalenta de radiació energètica. ¿Com es va arribar a aquest model que explica l’origen i evolució de l’Univers? En realitat és el fruit de molts anys de disquisicions, teories i experiments innovadors a càrrec de molts científics de primera línia. 

El 1917, la teoria de la relativitat general d’Albert Einstein va portar a unes equacions que no descrivien un univers estàtic ni immutable; Alexander Friedmann hi va trobar unes solucions que descrivien models diferents de l’Univers, tots ells amb tendència a evolucionar, fos cap a l’expansió o al col·lapse. A partir del 1924, l’astrònom Edwin Hubble va demostrar que la Via Làctia no sols és una galàxia entre moltes més, sinó que aquestes galàxies s’allunyen entre elles a mesura que l’Univers s’expandeix. En definitiva, unes observacions confirmaven uns models matemàtics. 

Univers

Les galàxies no es mouen a través de l’espai, són arrossegades per l’expansió del mateix espai

Hubble va localitzar altres galàxies i en va calcular la distància a partir de la llum que en rebem. Una desviació cap al vermell en el seu espectre significa que l’objecte que l’emet s’allunya de nosaltres; la desviació cap a l’altre extrem de l’espectre, cap al blau, significa que l’objecte emissor s’apropa. Després d’observar i catalogar espectres de moltes galàxies, el 1929 va publicar les seves conclusions: quasi totes les galàxies s’allunyen de la nostra. La magnitud de la seva desviació cap al vermell és directament proporcional a la distància en què es troben. Quant més llunyana és una galàxia, amb més velocitat se separa de nosaltres. 

El 1927, Lemaître, sacerdot i matemàtic, ja va preveure que el desplaçament cap al roig i l’expansió de l’Univers estaven directament relacionats; un univers en expansió és un univers canviant que forçosament ha d’haver tingut una evolució des d’un punt zero. Això el va portar a pensar en una «explosió inicial» i va ser Hoyle, un dels principals adversaris d’aquesta hipòtesi, qui la va batejar com el Big Bang per ridiculitzar-la. 

Les equacions d’Einstein permeten tirar enrere fins a menys d’un milisegon de l’instant en què tota la matèria i energia de l’Univers va emergir d’un punt minúscul, una singularitat. Als anys quaranta, George Gamow va demostrar de quina manera les interaccions nuclears que tenien lloc a la bola de foc de l’Univers primitiu podien haver convertit hidrogen en heli, i va deduir-ne que aquell Univers primitiu i concentrat, abocat a un procés d’expansió i pèrdua de temperatura després de la gran explosió, havia d’haver emès una radiació que encara avui hauria de ser detectada en forma de microones: la radiació còsmica de fons. 

El 1965, els físics Penzias i Wilson, mentre provaven un detector de microones ultrasensible, van quedar sorpresos en observar que captava una radiació estranya que provenia, per igual, de tots els punts de l’espai. Diferents proves van demostrar que procedia de més enllà de la galàxia. Un físic teòric, James Peebles, en va trobar l’explicació: era un eco del Big Bang, el darrer vestigi de l’explosió inicial. A principis dels anys noranta, el satèl·lit COBE va aportar noves dades creant un mapa de microones de l’Univers primitiu: 

cobe2

La radiació còsmica de fons correspon al període en què l’Univers es va fer visible, quan tenia només 400.000 anys 

Actualment, el satèl·lit WMAP continua la tasca amb mesures molt més precises:

RCFwmap

En un univers sense fluctuacions de temperatura la radiació còsmica de fons seria uniforme, s’observaria un univers llis amb la matèria repartida de manera homogènia, sense possibilitat de concentrar-se en estrelles i galàxies. Les imatges del WMAP del nostre Univers mostren petits grumolls que corresponen a petites fluctuacions que es van poder convertir en les galàxies actuals. 

Al capítol 41 del meu llibre Els peons de l’assassí, pàgina 490, el físic Wolfgang Leinberger, en conversa amb l’escriptora Mariel Curtis, fa una petita descripció dels primers temps de l’Univers: 

  • —[…] Els escrits que parlen de la creació no entren en contradicció amb aquesta idea, expressen, amb uns termes més assequibles per als homes, la noció d’un inici. En un moment donat sorgeix la matèria i l’energia, l’espai i el temps. 
  • La Mariel va començar a recitar el gènesi segons la Bíblia: —«Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües. Déu digué: —Que existeixi la llum.» 
  • —Intercanvieu cel per energia i terra per matèria —va indicar en Wolfgang—: «Déu va crear l’energia i la matèria. La matèria era caòtica i desolada…» Recordeu que dels fotons d’aquella gran bola de radiació inicial en sorgien parells de partícules i antipartícules que alhora col·lidien i es destruïen mútuament, en un intercanvi constant d’energia, fins quedar una minúscula fracció de partícules per sobre d’antipartícules que es va fixar com a matèria estable: «…les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües». L’Univers era com una sopa de matèria i radiació, un mar dens i calent, massa calent perquè es formessin àtoms estables, i a la que un nucli capturava un electró, aquest era arrancat per un fotó energètic de la radiació de fons. L’Univers es va anar refredant i tres-cents mil anys després, els fotons es van fer massa dèbils com per arrancar els electrons dels àtoms. «Déu digué: —Que existeixi la llum.» Durant un període de cinc-cents mil anys la radiació de fons va deixar de tenir una interacció significativa amb la matèria, i l’Univers es va fer transparent, és a dir visible, i per tant observable a través dels telescopis. A partir d’aquest moment matèria i radiació van evolucionar independentment, es va fer la llum a l’Univers. 

El Big Bang havia acabat. Després va continuar la seva expansió de manera relativament tranquil·la mentre s’anava refredant. En alguns punts en què la matèria s’hauria acumulat, les forces gravitatòries van produir conglomerats inicials que van donar lloc a les galàxies. 

bigbanginflacio

Però segons els entesos, hi ha una qüestió que el Big Bang no satisfà: ¿per què l’Univers és homogeni a gran escala si hi ha regions que no han estat en contacte en el passat? El físic Alan Guth, a principis dels anys vuitanta, va introduir el model inflacionari de l’Univers que després va millorar Andrei Linde. La hipòtesi inflacionista defensa que en els primers instants es va produir un creixement molt accelerat de l’Univers; el ritme posterior hauria estat molt més lent. L’Univers observable, o al qual tenim accés, només és una fracció del real i prové d’una regió molt petita que abans de la inflació estava connectada. 

La part de l’Univers que podem observar està limitada per la velocitat de la llum. Estem al centre d’una esfera més enllà de la qual no podem saber res, a aquest límit se l’anomena l’horitzó. L’Univers visible o observable arriba fins a un horitzó que es troba a 14.000 milions d’anys llum perquè té aproximadament 14.000 milions d’anys d’edat; la llum dels objectes més distants no ha tingut temps d’arribar fins a nosaltres.

A hores d’ara, el model inflacionari és una proposta atractiva, però que ha d’esperar la seva comprovació. Sobretot d’ençà que s’ha observat que l’expansió de l’Univers s’accelera a causa de la presència d’una forma d’energia desconeguda, l’enigmàtica energia obscura 

bigbang2

Els telescopis moderns detecten la llum procedent de galàxies situades a milers de milions d’anys llum i ens ensenyen com era l’Univers de jove; ens permeten fer un viatge en el temps. Si poguéssim veure l’horitzó de l’Univers, estaríem observant el moment mateix de la creació, però aleshores no era transparent. Els satèl·lits detecten la radiació còsmica de fons i proporcionen una imatge de l’Univers a major escala de la que podem observar. Els acceleradors de partícules s’acosten, cada vegada més, a les altes energies que imperaven als inicis de l’Univers. Això fa augurar que en el futur sabrem molt més del nostre Univers. Actualment són molts els indicis que recolzen la teoria del Big Bang, per tant, qualsevol nou model que vulgui explicar l’origen de l’Univers l’haurà d’englobar. 

Maria Lluïsa Latorre (21 de juny de 2007)

CD Revisitant Duble Buble

L’abril del 2007 es va posar a la venda el CD Revisitant Duble Buble 

Editat per la discogràfica de Pep Sala, L’Indi Music, i enregistrat als seus estudis, Revisitant Duble Buble posa al dia les cançons més emblemàtiques del grup. Produït per Ramon Ferrer, Valen Nieto i Pep Sala. 

Portada del CD Revisitant Duble Buble, abril del 2007

Els temes de Duble Buble recopilats en l’àlbum són: Clava’t, El teu nom, Pecats, Perduts al mig de l’espai, Bumerang, Cristina, Pels carrers del món, M’estimes tant que m’abonyegues, M’agrada i La roda de la fortuna. Per acabar s’ha inclòs Barco a Mallorca, un «experiment» de Ramon Ferrer, Pep Poblet i Valen Nieto. 

Revisitant Duble Buble va sorgir de la voluntat de preservar uns quants temes composats fa més de vint anys i que van ser enregistrats en vinil. No sols es van rescatar del passat, sinó que se’ls va donar un estil més d’acord amb la sensibilitat actual del grup i es van gravar amb les condicions tècniques adequades per posar-los a l’alçada de la seva qualitat. 

El seguit d’entrevistes a diaris, ràdios i televisions locals que va suscitar aquest CD va sorprendre gratament els components del grup. Van passar per Catalunya Ràdio, Ser Osona, Osona Comarca, Ràdio Vic, El 9 TV, El 9 Nou, Ràdio Ciutat de Badalona, Ràdio 4, Televisió del Ripollès, Ràdio Taradell, RAC1 (Fórmula CAT), iCat fm (Cabaret elèctric), iCat fm (Sona 9), revista enderrock, Ràdio Rubí, Ràdio Manlleu, Ràdio Pista… 

ImatgeM3

Enmig de les entrevistes als mitjans de comunicació i complint amb les seves obligacions laborals, el grup es va preparar per fer un concert en directe el dia 1 de juny a Manlleu. 

Reportatge a la revista Enderrock: Duble Buble, la segona joventut (juny del 2007)

Van començar la seva aventura musical fent pop-rock català quan ningú no en feia i amb prou feines hi havia públic. Amb el boom van sorgir la resta de bandes, i ells van plegar. Als Duble Buble mai no els va importar anar a contra corrent i van fer sempre el que el cor els demanava. És per això que trenta anys després la seva música encara interessa els que la van viure i els més curiosos de les noves generacions. El seu amic Pep Sala els ha convidat a tornar a passar per l’estudi de gravació i reformular alguns dels temes del seu repertori. El resultat és Revisitant Duble Buble [L’Indi 2007]. 

repender

Maria Lluïsa Latorre, juny del 2007