ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Transcripció de fragments de l’entrevista que em va fer Pilar Sampietro, directora i presentadora del programa Nautilus, el dimecres 13 de juny de 2007 a Ràdio 4.
Després de presentar-me com a metgessa, teclista de Duble Buble i escriptora, Pilar Sampietro explica que ara estic convidada al programa per la meva novel·la i comença per demanar-me com va anar tot el procés:
Lluïsa- Sí, això va ser quan treballava a Tordera, al CAP on estic de metgessa, vaig començar el 94… Bé, el 93 ja havia començat a pensar en la història, una mica la trama principal, que també hi ha unes quantes subtrames, i l’anava escrivint… I quan vaig anar a parar a Tordera vaig continuar, vaig anar fent i ha durat uns deu anys, és un llibre molt llarg…
Pilar- 836 pàgines, eh! Déu n’hi do. Ara les diré concretament, perquè abans volia comentar-les, però em sembla que me n’havia saltat alguna, però no… arribo al final… 840!
Lluïsa- Sí, i a més, una pàgina més gran, no és una mida A5.
Pilar- No, no és la grandària del llibre de butxaca.
Lluïsa- Jo anava escrivint com una mena de diversió… És clar, nosaltres pensa que a la feina, sobretot des dels noranta i pico fins… no fa massa, hem patit molt. Sempre ho dic, els de l’atenció primària, també els especialistes i als hospitals…, el personal sanitari hem anat molt pressionats, cada vegada més feina, sense posar els recursos que necessitàvem, i tot i que m’agrada molt la meva feina… —rialles de Pilar—. Tots ens queixem del mateix, ja ho sé. —també ric.
Pilar- Sí, això em recorda alguna cosa, eh, no sé per què sona conegut el que estàs explicant.
Lluïsa- Sí… Llavors jo anava a la feina a les tardes i els matins em dedicava a anar escrivint i em servia d’evasió. Anava fent una història que em divertís a mi, aprofitava per explicar, a part de tota la trama i els personatges que hi anava entrant, doncs hi posava coses que m’interessava comentar.
Maria Lluïsa Latorre al seu estudi
Pilar- Saps què? Nosaltres imaginàvem a Maria Lluïsa Latorre escrivint en els seus moments d’esbarjo, però dins del CAP, quan estan en aquell despatx esperant entre visita i visita, i que surti el nen tal, el nen qual, i anar entrant… Doncs imaginàvem la Maria Lluïsa explicant: «La Clara Verdaguer… —la Clara Verdaguer és la protagonista d’Els peons de l’assassí, aclareix a l’audiència—… en aquests moments no sap el que li passarà…»
Lluïsa- No dóna temps, eh! —contesto divertida.
Pilar- Sí, eh, no dóna temps.
Lluïsa- No. Allà has d’anar a la idea i…
Pilar- A saco Paco, eh! Ara una cama trencada, ara…
Lluïsa- Als pobles tens les visites programades, entremig urgències, ho has de fer colar tot en pocs minuts… Era una cosa… cada dia semblava una… gimcana, una carrera d’obstacles.
Pilar- Ara ja no passa, això, Maria Lluïsa?
Lluïsa- A veure, he de dir que des de fa un any i pico es va anar contractant més gent i no és tan bèstia, diguem que es pot absorbir millor. El que passa que ara els metges ens trobem que falten metges. Ara potser hi hauria pressupost per contractar o… des de dalt s’ha decidit que hi hagi pressupost per contractar, però no en trobem.
Pilar- No hi ha metges! Vosaltres que esteu escoltant i no sabeu la carrera que escollir, precisament, doneu-vos pressa perquè us estan esperant, eh que sí, Maria Lluïsa?
Lluïsa- Sí, sí —reitero.
Pilar- Parlem d’Els Peons de l’assassí i d’aquesta trama. Ja hem presentat la Clara Verdaguer, que és la protagonista. És clar que tu situes l’obra a Nova York i ara ens has de dir per què Nova York i no una altra ciutat, tinguent el CAP de Tordera tan a la vora com el tens, suposo que també ha d’inspirar, no?
Lluïsa- Quan jo vaig anar a Tordera ja tenia forjat tot això, totes aquestes coses. És clar, com que hi reflecteixo molt l’imaginari col·lectiu de la meva generació, i la ciutat en aquell moment més… cosmopolita potser era Nova York… Potser si això hagués sigut a principis de segle hagués sigut París, no sé com dir-ho, però en aquells moments Nova York semblava que era el melic del món… a principis dels noranta, que és quan jo vaig començar a pensar la història. Després també, això està lligat amb Barcelona, una part de la història transcorre a Barcelona, i és clar, són els dos llocs que m’agradava connectar per fer una cosa que semblés més universal, que pogués arribar a tothom.
Pilar- Aquesta història que pot arribar a tothom, universal, les peripècies de la doctora Clara Verdaguer a Nova York, que precisament té una vida molt tranquil·la, eh, però té un seguit de fets insòlits que li donaran un canvi total, i la seva vida plàcida es transformarà en una cosa similar a la viscuda per Maria Lluïsa Latorre en la seva situació de doctora del CAP —rialles de la Maria Lluïsa— aproximadament. I com que Maria Lluïsa Latorre va ser i és, ja us ho hem comentat, teclista dels Duble Buble, i com que al Nautilus ens agrada molt la música, i com que el nostre dimecres d’avui està entossudit a només posar-se música a les oïdes i res més, i ens sembla molt bé, aquesta és la nostra proposta musical.
PAUSA — es parla del Sónar 2007
Pilar- […] del programa especial que farem Pachamama i Nautilus al Sónar demà dijous i també divendres, podreu passar-vos pel nostre estand. Estarem al Centre de Cultura Contemporània, al Pati de les Dones, que és on hem d’estar les dones que fem aquest programa. Avui tenim una altra dona també protagonista, és Maria Lluïsa Latorre, ella és escriptora, metgessa, músic, per quin ordre? posem les situacions.
Lluïsa- El que em dóna diguem el pa per menjar és ser metgessa, és amb el que em guanyo la vida.
Pilar- El que dóna de menjar…
Lluïsa- El que més m’agrada: escriure, i després la música és un gran hobby, hi tinc molta afició, m’agrada molt tant fer-la jo, com escotar-la.
Pilar- Per tant crear-la, quan fas música quina mena de música, fas, Maria Lluïsa?
Lluïsa- A casa meva amb el piano o el sintetitzador, sola, improvisant, eh, tant poden ser coses clàssiques com… però no, això només és per mi, no és apte per a ningú més!
Pilar- No és apte per a ningú més?
Lluïsa- El que faig jo, de pròpia creació, no és per a ningú més.
Pilar- No et veus un dia en el Sónar, per exemple?
Lluïsa- No, no, no.
Pilar- Per què no?
Lluïsa- No, jo sóc per interpretar, per això puc estar en el grup, però una creadora musical, no.
Foto de promoció del grup Duble Buble (1986)
Pilar- Creadora musical. Home, mai se sap, perquè suposem que quan vas començar a escriure i vas decidir editar o publicar una de les teves novel·les, també devies tenir aquest inici de dir ara no sé si… l’edito o no l’edito.
Lluïsa- Sí, ah… Quan vaig acabar d’escriure el llibre, que primer… el feia per a mi, després el van llegir uns amics, vaig pensar que havia quedat una bona història i sí que vaig tenir ganes d’editar-lo. Va començar un pelegrinatge per tot Catalunya… portant còpies a les editorials, enviant cartes a altres llocs a veure què, sense resultat.
Pilar- No et trucaven? No et deien res?
Lluïsa- N’hi havia que no et feien cas, que això és el que sap més greu, però n’hi havia de molt amables que et deien que era molt interessant, però que no entrava dintre el seu daixonses… que almenys s’agraeix que et diguin alguna cosa, encara que sigui per dir que no; el que sap més greu és quan no et diuen res. Després de voltar per tot Catalunya, curiosament, quan ja pensava que no podria ser va ser quan, precisament el meu pare, casualment, va trobar un editor que, a més a més, té el taller on fa els llibres a Vic. Jo visc a Tordera, ara, però sóc original de Vic. Dic, sembla que hagis voltat tot per tornar…
Pilar- Per tornar i tancar el cercle.
Lluïsa- Sí, i va ser aquest el que va poder-ho fer, l’editorial Emboscall.
Pilar- L’editor és Jesús Aumatell. Per cert que, ens has d’explicar com va ser el mateix editor el que va decidir que si tu havies creat un llibre de 835 pàgines, així havia de ser, i no teníeu perquè anar retallant, anar polint i anar deixant una novel·la d’aquestes que ja són normals, de cent a dues-centes pàgines màxim.
Lluïsa- […] L’editor té aquesta filosofia de respectar el que ha fet l’autor. Veiam, no vol dir no polir coses que sempre hi ha a la correcció de l’obra perquè pugui ser impresa i presentada. Quant el que és la història i tota la seva estructura ell ho va respectar, tot i que ell pensava, i algun dels que l’ha llegit ho pensa, però la majoria diuen que no, que a la meitat del llibre potser es podien haver tret algunes coses, però bé, ell ho va respectar, i jo me’n vaig alegrar perquè preferia més que sortís el que jo havia decidit i… ell també era conscient que això no responia als cànons comercials de les obres, però és que ell ja té una editora petita que fa totes aquestes… vull dir ja entra en aquest joc… ell creu que també hi ha d’haver-hi aquestes editorials.
Pilar- Has fet algunes presentacions… —Fa un incís—: És clar que han d’existir aquestes editorials, és evident, si no la feina dels creadors no sortiria mai. Has fet diverses presentacions d’Els peons de l’assassí ja fins i tot a Osona, què tal han anat? Quina ha estat la resposta?
Lluïsa- Molt bona perquè venia gent que coneixia, gent que potser feia temps que no havia vist… a altres llocs potser gent que no coneixia, però que altres els hi havien dit i això m’ha portat a conèixer nova gent… i ha anat molt bé, però és clar, quan feia aquestes presentacions encara no hi havia ningú que l’hagués llegit, el llibre, i realment només era un canvi d’impressions i explicar… Ara que ja n’hem fet unes quantes, ara hi comença a haver gent que l’ha llegit i començo a tenir… opinions, però fa poc.
Pilar- […] Al web www.lluisalatorre.com teniu tota la informació sobre Lluïsa, la seva formació, la seva evolució i sobre Els peons de l’assassí. Ens havíem quedat en què la història té la doctora Clara Verdaguer com a protagonista, ella viu a Nova York. Nova York i després Barcelona hem dit que són els dos punts neuràlgics, precisament Nova York com a imaginari col·lectiu d’una generació dels anys seixanta, però no és només l’única. Quines icones has volgut incloure de la teva generació, tu que vas néixer el 1961?
Lluïsa- Jo crec que nosaltres, els d’aquesta generació dels seixanta… vam viure d’una banda totes les coses científiques, la psicoanàlisi, Einstein, l’Univers, els viatges espacials, la relativitat, que si forats negres, tot el de la mecànica quàntica, el big bang… i per altra banda en aquells temps estava molt de moda, que jo recordo de petita allò d’Uri Heller en aquell programa de l’Íñigo…
Pilar– Sí, el de la cullera!
Lluïsa- Tot això de les coses paranormals. La psicocinèsia, que és la capacitat de moure objectes amb la ment, o allò de la telepatia. I quan jo era petita vaig anar creixent entre una educació molt científica, però per altra banda també sentint aquestes històries. A part que Osona també és un lloc de llegendes, jo sóc de l’Esquirol i me les explicava la gent gran… Rebia tant les coses fantàstiques i paranormals com les científiques…
Pilar- Per cert que hi havia un llibre que es deia El triángulo de las Bermudas que també és de l’època.
Lluïsa- Sí, sí, jo el tinc, amb una edició de fa anys, allà guardat, vell, però em fa gràcia… —I riem—. […] també surt a la novel·la que un dels llocs on hi ha un assassinat és al Central Park, a Strawberry Fields, on va morir el nostre John Lennon, pobret, que ens el van assassinar…
Pilar- El nostre John Lennon! —repeteix amb èmfasi i de nou riuen.
Strawberry Fields, monument dedicat a John Lennon a Central Park. És a prop de l’edifici Dakota, lloc on vivia amb Yoko Ono i on va ser assassinat el 8 de desembre de 1980
Lluïsa- És que… això va ser als vuitanta i em va saber molt greu. Els Beatles també ens marquen, els Rollings, tota aquesta música tant rockera com pop, Bob Dylan, llavors Joan Baez, tots aquests autors amb què hem crescut nosaltres… També al cine hi ha tot de pel·lícules que també ens marquen, és que ara serien moltes, n’hi ha més encara, d’icones, però ara no em surten.
Pilar- Una generació que hem viscut uns canvis socials i també culturals remarcables, no? I que han influenciat… Tu creus que ara, aquesta generació que té quaranta i tants anys, es caracteritza d’alguna manera per aquests canvis? Com ho definiries?
Lluïsa- jo crec que aquesta generació tenim coses en comú que… quan les veiem, sigui reflectides en pel·lícules, música, o en coses socials que passen o així, estic segura que en un percentatge important en compartim l’interès, però no sé si estem com separats, o no estem connectats, compartim individualment, però potser ens falten moviments que ens unifiquin, que anem junts. Una mica, que es vegi, que es vegi reflectit…
Pilar- No existeix un moviment determinat que identifiqui aquesta generació.
PAUSA — DIARI D’UN REPORTER CULTURAL: Homenatge a Julieta Serrano
Pilar- […] igual que hem conegut i coneixerem d’aquí a una estona quins són els noms que aniran finalment a la Fira de Frankfurt com a escriptors, és clar que tot això a Maria Lluïsa Latorre no li treu el son perquè, de moment, a Frankfurt no ha d’anar.
Lluïsa- No, no, per descomptat…
Pilar- Sabem que dins dels referents d’Els peons de l’assasssí hi ha tots aquests elements de paraficció, els elements científics que comentàvem, però tots els altres que ens apropen a històries sobrenaturals mai no explicades i que sí és cert que van marcar molt les lectures i els raonaments de la generació d’aquells que van néixer els anys seixanta, hi havia com un boom en aquest sentit, i que viu Clara Verdaguer. Clara Verdaguer, a la que li canvia la vida, eh, hem dit al principi, perquè, què és el que li passa a la Clara?
Lluïsa- Ella, bé, la vaig fer metgessa forense més que res perquè, com que la trama es tractava de la resolució d’uns crims, diguem que a mi m’anava més bé fer-la metgessa perquè hi podria parlar amb coneixement de causa…
Pilar- Estil guionistes del doctor House, eh, guionistes que saben del que parlen perquè realment la sèrie… va per aquest camí, val.
Lluïsa- I després bé, comença amb un assassinat que sembla un de tants, és una jove actriu i hi surten personatges del cinema. Jo també tenia ganes de parlar del glamur del cinema perquè en els meus temps les actrius, els actors i les pel·lícules també era un món que semblava «el no va más»… Llavors ella s’hi relaciona pel crim, però a partir d’aquí es comencen a detectar unes connexions que la porten a investigar un crim del passat, relacionat amb la seva família. Això la portarà a Barcelona, i després una cosa va portant a l’altra, a Barcelona continua una investigació i al final bé, no, no puc continuar…
Pilar- «No puc continuar», i fa molt bé de no continuar. Ella és Maria Lluïsa Latorre, hi ha unes quantes noves propostes al calaix, que vas fent ara d’una manera més relaxada, o no, quan tens temps de crear?
Lluïsa- Ara, per circumstàncies del grup que hem hagut d’assajar molt, no he pogut, però la història que ara tinc al cap… ja he començat… a documentar-me. Anirà de… sabeu la cacera de bruixes que hi va haver entre els segles XV i XVII? Vull agafar la història d’una en concret, perquè realment més que bruixes eren guaridores, eren les meves precursores… En aquells temps, el que és l’ensenyament reglat de la medicina estava només per als homes, les dones havien de fer de guaridores, fetilleres, els deien bruixes, però realment eren dones que ajudaven a sanar la gent, en tots els sentits, de llevadores, de tot. I aquestes dones van ser molt perseguides, se’n van executar moltes. A tot Europa va haver-hi una bogeria que van pagar elles, i tinc ganes de parlar-ne. En el meu llibre surten molts personatges femenins, la vessant de la dona ja hi és, i ara tinc ganes de fer una història… primer de situar-la en aquest context i deixar clar que… per començar no eren ni bruixes, eren dones que es dedicaven a sanar, però que realment tenien uns coneixements que pel seu temps estaven molt bé, no eren dones que feien quatre coses… quatre conjurs…
Pilar- Quatre herbetes…
Lluïsa- No. Anaven molt més enllà, que és la cosa que estic investigant i tinc ganes de primer documentar-ho, i segona de plasmar-ho en una novel·la i… Veiam si així arriba a la gent, els ho devem.
Pilar- Ara estàs a la fase de documentació en aquest sentit.
Lluïsa- Sí.
Pilar- És a dir, que encara haurem d’esperar una mica, però realment serà interessant apropar-nos a la nova aposta de Maria Lluïsa Latorre a la que hem volgut avui presentar-vos al Nautilus com una altra de les noves escriptores que està sorgint a casa nostra, encara que ja sabeu que ella comparteix la seva feina d’escriptora amb la de metgessa al CAP de Tordera, cosa que els passa a molts escriptors, com no pot ser d’una altra manera, hem de menjar per viure. Els peons de l’assassí, doncs, la darrera novel·la de Maria Lluïsa Latorre, editada per Moment Angular que nosaltres us proposem. Li agraïm molt a la Maria Lluïsa que hagi vingut al Nautilus… i et donem coratge, eh, per seguir endavant.
Lluïsa- Moltes gràcies, i jo estic molt contenta d’haver pogut compartir aquest moment amb vosaltres i amb els vostres oïdors.
El programa Nautilus s’emet a Ràdio 4 de dilluns a divendres de 2 a 3 del migdia i de dimarts a dissabte de 1 a 2 de la matinada se’n fa la reemissió. Informa de manera amplia de l’actualitat cultural que es desenvolupa a tot el planeta. Amb especial atenció a Catalunya i a la península. Les seccions especialitzades en literatura, viatges, art i cinema faciliten aprofundir en novetats i propostes que sovint queden apartades dels informatius culturals i dels programes contenidor. Una entrevista amb protagonistes de l’actualitat cultural és l’eix vertebrador diari del programa. També cada dia la proposta musical, sempre lligada a l’actualitat, repassa un treball discogràfic a fons i selecciona dos temes del disc que s’escolten durant el programa. Els dimecres són dies especials al NAUTILUS: l’espai es transforma per oferir propostes més transgressores en totes les seves seccions.
Maria Lluïsa Latorre, 21 de juny de 2007
