Els peons de l’assassí: entrevistada per Josep Guijarro

ELS PEONS DE L’ASSASSÍ. Resum i fragments de l’entrevista que em va fer Josep Guijarro al programa Enigmes i misteris. Emès a Ràdio 4 el diumenge 23 de juliol de 2007. 

     logotipgroc

   jguijarro

Josep Guijarro anuncia el sumari del programa: llibres que tracten «l’essència del misteri», i comença fent referència a la novel·la Els peons de l’assassí i em felicita per un treball tan voluminós. Després comença l’entrevista amb una breu biografia i em demana de què parla el llibre. Això ens porta a comentar la influència de la sèrie Expedient X

Lluïsa- Jo sóc una fan de la sèrie Expedient X ja quan la van fer al seu temps, i és el que vaig explicant sempre… sóc metgessa, tinc allò que en diem una preparació científica, que… s’ha d’actuar amb rigor, comprovar dades, buscar sempre la major objectivitat possible, i aquesta sèrie m’agradava perquè hi havia l’agent Scully que representava aquesta part, però també hi havia la part… 

Guijarro- Més romàntica, més visceral, més intuïtiva… no? De l’agent Mulder.

Lluïsa- Sí! Igualment, a l’experiència de la vida et trobes amb anècdotes, amb coses que la ciència no explica, no té resposta per a tot i, en canvi, veus moltes coses que et criden l’atenció. Aquesta doble visió estava molt bé i a la novel·la es reflecteix. 

Guijarro- Maria Lluïsa, això vol dir que tu tens una certa inquietud o tendència cap al misteri, es pot conjugar amb la teva formació científica? 

Llui_estudi

Maria Lluïsa amb la seva llibreria de fons 

Lluïsa- Sí, és el que jo defenso perquè… sembla que per molta gent és incompatible: qui té una visió científica no acceptarà mai res de coses sobrenaturals o que no en tenim cap explicació, ja les nega per sistema. Si no està d’acord amb els coneixements científics actuals ja ho nega. Quan precisament la ciència està molt lluny de conèixer la veritat de tot, això per començar. Segona, la mentalitat científica precisament es caracteritza per la humilitat, els veritables científics més que ningú saben que tots els coneixements són provisionals, t’apropen a la veritat, però sempre pot sortir una cosa que ho superi. Les teories vigents en un moment, després s’han hagut de canviar. Mai una cosa pot ser… dogmàtica perquè llavors ja no fem ciència, estaríem fent religió i, precisament, en la ciència sempre s’ha d’estar obert a totes les possibilitats. I una persona amb inquietuds de coses misterioses, que no responen al nostre món del sentit comú, és compatible amb tenir una visió científica i ser capaç d’observar la realitat de manera rigorosa. 

Guijarro- La veritat és que ens fa feliç sentir una declaració d’aquesta mena d’una metgessa, i a mesura que et sento parlar, no sé si hi ha quelcom de biogràfic entre la Clara Verdaguer, que és la protagonista d’Els peons de l’assassí, i la Maria Lluïsa Latorre.

Li contesto que en principi no, que per reflectir l’imaginari col·lectiu de la meva generació vaig utilitzar personatges de la que la precedeix, el pare de la Clara, i de la de després, la mateixa Clara, i la vaig fer metgessa forense perquè havia de parlar de la resolució d’uns crims. A la pregunta de com sorgeix la idea de fer aquesta novel·la, tenint en compte que abans havia estat vinculada al món de la música amb el grup Duble Buble, contesto que justament la vaig començar poc després de plegar el grup, i plantejo que potser aquesta part d’artista que tots tenim a dintre —i aclareixo que de científic, artista i enigmàtic tots en tenim una mica, però que a vegades no ho traiem— tenia necessitat de sortir. 

Sobre el fet d’escriure’l en català, Josep Guijarro comenta que hi ha pocs llibres que tractin temes misteriosos en català i que això s’agraeix moltíssim. Després de fer un breu resum de la història, Josep Guijarro es refereix a què el llibre incorpora certs fenòmens paranormals sobre els quals m’atreveixo a conjecturar i fer algunes hipòtesis, com el cas de la telepatia: 

Lluïsa- Com que hi ha estudis fets en estat d’hipnosi o sota l’èxtasi místic, en els quals s’han practicat proves neurològiques que han mostrat com algunes àrees del cervell s’activen i altres s’inhibeixen, cosa que de moment no se sap ben bé com interpretar. Però bé, jo parteixo d’aquest fet i faig les meves hipòtesis en el que pot passar en persones que experimenten la telepatia. Aquesta capacitat no seria llegir el pensament literal, sinó una idea aproximada, i a la vida quotidiana actual no és útil. Però en els homínids, quan no existia el foc i el llenguatge era molt rudimentari —no cal dir que no tenien ni fax ni telèfons ni res semblant—, la possibilitat que a través de somnis, o de pressentiments, obtinguessin algunes dades, encara que fossin confoses, els podia ajudar a sortir-se de les coses, dels perills, del que fos… I potser aquestes són capacitats que els nostres ancestres van tenir i, en canvi, les hem anat perdent, han quedat… 

Guijarro- Atrofiades, eh?

Lluïsa- Sí, perquè han sortit altres coses que han fet que no les féssim servir, i el predomini del nostre racional cervell esquerre ha ofegat el dret que sí que s’ha vist que és més… 

Guijarro- Intuïtiu.

Lluïsa- Exacte, però és clar, ofegat per l’esquerre, tot plegat, ens ha fet perdre capacitats que els nostres avantpassats tenien, bé, és que ara és difícil d’explicar…

Guijarro- No, jo crec que tothom ha entès perfectament quina és, una mica, la tessitura. 

Josep Guijarro esmenta també que al llibre es parla del big bang entre altres temes interessants i em demana si preparo una altra novel·la. Contesto que m’estic documentant per situar la meva propera història en el context de la cacera de bruixes. Explico que moltes de les dones que van ser acusades de bruixes eren guaridores que tenien uns coneixements molt acceptables per al saber d’aquella època. Josep Guijarro em desitja sort i em recomana que no faci patir tant l’editor i la faci més curta, cosa que tinc molt clar. Per últim, m’invita a parlar-ne quan estigui acabada, ja que la bruixeria entre de ple en els temes del programa, i m’acomiada tot recomanant Els peons de l’assassí

El programa ENIGMES I MISTERIS s’emet la matinada de dissabte a diumenge, de 00:00 a 02:00, i s’hi exposen temes que van des de les incògnites científiques, els fenòmens paranormals i els misteris de la vida. Conduït per Josep Guijarro, periodista i investigador caracteritzat pel seu rigor professional, disposa de dos blocs ben diferenciats. Un tema central amb reportatges, entrevistes i testimonis sonors, i una segona part oberta a la participació dels oients, en la qual s’incorporen diverses seccions com llegendes urbanes, nova era, conspiracions i civilitzacions desaparegudes.

Maria Lluïsa Latorre, 30 de juliol de 2007  

Energia obscura

Fins fa poc els astrofísics consideraven que l’expansió de l’Univers s’estava desaccelerant per efecte de la força de la gravetat. Però unes observacions apassionants de supernoves llunyanes —i per tant molt joves—, fetes per dos grups independents d’astrònoms l’any 1998, indiquen que l’expansió de l’Univers no sols no s’està frenant, sinó que s’accelera. La lluminositat d’aquestes supernoves tipus Ia seria menor de l’esperada en cas que l’expansió de l’Univers s’estigués aturant.

Keplers_supernova

La supernova de Kepler de tipus Ia és a la Via Làctia. Les explosions de supernova representen el final de les estrelles de gran massa i són dels fenòmens més energètics de l’Univers. Aquestes explosions tan lluminoses poden durar de setmanes a mesos, cosa que permet establir la distància a la galàxia on es troben, mesurar la velocitat amb què s’allunyen i deduir-ne la velocitat d’expansió de l’Univers. Les supernoves tipus Ia són excel·lents indicadors de distàncies intergalàctiques perquè són visibles des de molta distància i sempre exploten amb la mateixa magnitud absoluta (la mateixa resplendor).  

L’expansió de l’Univers s’accelera per l’efecte d’una energia misteriosa i omnipresent que exerceix una força repulsiva antagònica a la gravetat: l’energia obscura. No s’ha de confondre amb la matèria fosca, aquesta última és una forma de matèria i l’energia obscura és un camp que emplena tot l’espai. 

Partint de la velocitat actual d’expansió, suposant que s’hagués anat frenant, l’edat de l’Univers es xifraria en menys de 12.000 milions d’anys. Però existeixen estrelles que tenen 13.000 milions d’anys o més. ¿Com s’explica aquesta contradicció? Ara bé, si l’energia obscura està provocant l’acceleració del ritme d’expansió de l’Univers, la seva edat estimada, uns 14.000 milions d’anys, coincideix amb la de les estrelles més velles. 

galax8.000milions

Fotografia del Hubble que mostra galàxies a vuit mil milions d’anys llum de distància. Les petites galàxies blaves de la foto es troben a una distància que arriba fins als vuit mil milions d’anys llum, per tant, es veuen tal com eren fa vuit mil milions d’anys. El color blavós és per la gran quantitat d’estels gegants blaus que contenen. Les formes irregulars suggereixen que en aquell temps les interaccions entre galàxies eren més freqüents que ara.  

L’empremta de l’energia obscura també s’ha detectat en els mapes de microones de l’Univers primitiu obtinguts pel satèl·lit WMAP. Els resultats indiquen que el principal ingredient de l’Univers és l’energia obscura amb un 74%. La matèria fosca representa un 22%, la matèria comú no lluminosa un 3,5%, la matèria ordinària visible un 0,5% i la radiació un 0,005%. 

distrcosmica

La radiació còsmica de fons observada amb un grup de telescopis de microones anomenat Very Small Array o VSA, situat a l’Observatori del Teide, va revelar el patró borrós de la imatge següent i seria consistent amb l’existència de l’energia obscura. Els colors representen les fluctuacions de la temperatura de la radiació, roig per al fred i blanc per al calent.

ondulacions

Imatge de la radiació còsmica de fons obtinguda pel VSA el 29 de maig de 2002.

Creada durant els inicis de l’Univers, l’energia obscura es va mantenir a l’ombra durant milions d’anys i l’expansió de l’Univers es va frenar a causa de la gravetat, però fa uns 5.000 milions d’anys, l’energia obscura va sobrepassar l’efecte de la força de gravetat de la matèria i va determinar l’acceleració de l’expansió.

D’aquesta estranya energia se sap que no és gaire densa (tota l’energia obscura que conté el sistema solar suma la massa d’un asteroide), per això ha estat oculta durant tant de temps; si pot tenir efecte és perquè emplena tot l’Univers. Podria tractar-se d’una energia inherent a la construcció de l’espai, l’energia del buit. Una altra hipòtesi és la quinta essència, un camp quàntic i dinàmic, la densitat del qual pot variar en el temps i l’espai. Sigui quina sigui la naturalesa de l’energia obscura, a més de ser repulsiva ha de ser fosca, no ha d’absorbir ni emetre llum, si no ja s’hauria detectat. 

En fi, encara no havíem acabat d’assimilar l’existència de la matèria fosca i no fa ni deu anys que va irrompre a l’escenari cosmològic l’enigmàtica energia obscura, els efectes de la qual es deixen sentir, però no se’n coneix la naturalesa. Corren temps agitats per als cosmòlegs i els físics de partícules. Em pregunto on hauran portat les investigacions d’aquí a deu anys.

Maria Lluïsa Latorre (18 de juliol de 2007)

Telepatia

Costa de creure que pugui existir la capacitat de comunicar-se mentalment: llegir el pensament dels altres o transmetre missatges a distància i rebre’n, però tot això és el que defineix la telepatia, un tipus de percepció extrasensorial o ESP (per les sigles en anglès dels mots extrasensory perception) que junt amb la psicocinèsia o PK constitueixen els dos grans pilars de la parapsicologia actual. El terme psi engloba tant els fenòmens ESP com PK. 

L’ESP fa referència a qualsevol percepció que no arriba a través dels sentits ordinaris, per això sovint se l’anomena el sisè sentit. Com que m’hi refereixo en el meu llibre ELS PEONS DE L’ASSASSÍ, transcric un fragment del capítol 32, pàgina 379, en el qual la Christine Howell parla amb en Michael i la Sharon, parapsicòlegs de la CIFE, de la seva estranya sensació: 

  • —Segons l’informe del seu psicoterapeuta —va prosseguir la Sharon—, vostè no ha rebut cap sensació a través dels sentits ja que no ha vist, escoltat, tocat, degustat ni olorat res. En aquest cas nosaltres parlem de percepcions extrasensorials, i és perquè actuen a través d’uns canals independents de les formes de percepció conegudes. 
  • —[…] Us escolto amb molta atenció, però realment creieu que estic experimentant una percepció extrasensorial? 
  • —Aquí ve el motiu de la nostra petició inicial. Tenim diversos mètodes per comprovar la capacitat de percepció extrasensorial d’una persona i volem intentar objectivar el que en direm la teva ESP. Perquè t’hi vagis acostumant, quan ens referim a percepció extrasensorial sempre utilitzem les sigles ESP. 
  • —I com penseu estudiar la meva ESP?     

Es fa difícil trobar experiments per objectivar el fenomen ESP que no permetin l’engany per part dels subjectes que s’hi sotmeten, o que els escèptics no hi puguin trobar errors metodològics. En un experiment, a cada ESP observada se li ha de donar una probabilitat subjectiva de què ha estat fruit de l’atzar o un error d’observació. Estadísticament hi ha uns valors establerts que fan que els resultats siguin significatius o no. S’anomena nivell de significació la probabilitat que uns resultats que ens condueixen a rebutjar una hipòtesi nul·la (expressa el contrari del que intentem demostrar) siguin en realitat fruit de l’atzar, i per tant ens indueixin a un error de tipus I (falsos positius). Per conveni se sol utilitzar el valor de 5% o 0,05. Quan un estudi hi arriba vol dir que les probabilitats són de vint a una en contra que els resultats hagin estat fruit de l’atzar. Des dels anys trenta que es fan experiments per provar que existeix l’ESP i els resultats globals són significatius. Ara bé, els crítics o escèptics sempre hi han posat objeccions. 

CHARLES HONORTON és un dels parapsicòlegs que considero més solvent i preparat. En un capítol del seu llibre Charles Honorton i l’empobrit estat de l’escepticisme, publicat el juliol del 1994, es lamenta de la hipervigilància a què els sotmeten els escèptics i fa un repàs de la investigació parapsicològica dels anys trenta als vuitanta. Per desgràcia va morir el 4 de novembre de 1992, abans que el seu llibre veiés la llum. La seva exposició és prou convincent i per això en transcric uns quants punts amb unes quantes aportacions meves: 

—Els crítics són molt exigents amb els parapsicòlegs, en canvi, ells es permeten fer afirmacions que no se sostenen científicament, com dir que després de cent cinquanta anys d’investigacions psíquiques no hi ha evidència de cap fenomen (Brown, 1992), quan la investigació parapsicològica no va existir fins el 1882 i les proves de laboratori amb mètodes estadístics no van començar fins a principis dels trenta i sempre amb molt poc finançament. També argüeixen que, al contrari de la ciència, en la parapsicologia no hi ha acumulació de coneixements, i obvien que les metanàlisis que ells mateixos critiquen són resultat d’una acumulació de dades d’estudis anteriors. Una metanàlisi és una anàlisi estadística que integra els resultats de diferents assaigs clínics independents que són considerats combinables. En medicina també se’n diu revisió sistemàtica i és una de les peces essencials de la medicina basada en l’evidència. 

—Encara ara es creu que els experiments amb resultats significatius que van fer Rhine et al. no han sigut reproduïts per fonts independents. Això no és cert, trenta-tres dels cinquanta estudis publicats entre el 1930 i el 1950 eren d’investigadors independents, dels qual un 60% aportaven efectes ESP significatius (Honorton, 1975). 

—Hi ha dos casos documentats de frau en parapsicologia, analitzats i denunciats per Rhine (1974) i Markwick (1978), però la comunitat científica tampoc no se n’escapa, del frau científic.  

—Els escèptics, entre ells Ray Hyman, James Alcock i James Randi, durant els vuitanta van intentar demostrar que els resultats estadístics del fenomen ESP no eren significatius, però les seves crítiques van ser refutades per estadístics. Igualment, quan van apel·lar a errors metodològics o de procediment, els parapsicòlegs van respondre millorant el disseny dels seus experiments: grups de control, tècniques de doble cec, duplicació d’estudis per investigadors independents, efecte ganzfeld… 

El debat Ganzfeld consisteix en una sèrie d’intercanvis entre Hyman i Honorton (1983 a 1985) sobre la metanàlisi de quaranta-dos estudis ganzfeld fets entre 1974 i 1981. Hyman va argumentar en contra dels resultats fins que, en una anàlisi independent, dos experts en estadística (Harris i Rosenthal, 1988) el van contradir: «les nostres anàlisis dels efectes dels errors en els resultats dels estudis no donen suport a la hipòtesi segons la qual els resultats de la investigació ganzfeld són una funció significativa de variables d’error».

ganz1    GFPrinceton_1983

MÈTODE GANZFELD (significa camp total): el subjecte és col·locat en unes condicions especials per obtenir un entorn perceptiu homogeni i millorar el rendiment de psi. Al llibre ELS PEONS DE L’ASSASSÍ la Sharon el descriu a la Christine: 

—No t’hem de lligar a cap llitera ni injectar-te substàncies, ni tampoc t’hem de cobrir el cap d’elèctrodes, no has de témer res —la Sharon parlava de nou molt suaument—. Per a les proves t’hauràs de tombar en un llit molt còmode, totalment relaxada, amb els ulls tapats i un soroll de fons que no molesta gens; així entraràs en un estat de passivitat mental i aïllament sensorial que afavoreix les ESP.

—Pel que fa als resultats, els individus que creuen en l’efecte psi tenen més èxits que els escèptics. Els registres del fenomen ESP sota hipnosi són consistentment i significativament més alts que en els controls. També hi ha correlació entre un major rendiment de psi i la personalitat extravertida. 

—Un dels pocs crítics considerat imparcial per parapsicòlegs i escèptics és Ray Hyman. Almenys Hyman dirigeix les seves crítiques a qüestions discutibles, però el crític James Alcock ho enfoca com si els parapsicòlegs només volguessin justificar alguna forma de creença espiritual, quan molts científics tenen creences religioses i s’admet que no han d’interferir en la seva investigació. El mag James Randi fa uns comentaris sobre la metaanàlisi que demostren que no sap l’ampli ús que se’n fa en medicina. 

DOS POSSIBLES CASOS DE PERCEPCIÓ EXTRASENSORIAL O ESP 

HILDEGARD VON BINGEN (1098 – 1179) 

Hildegard va ser una monja de l’edat mitjana, excel·lent cosmòloga i metgessa i amb unes capacitats intel·lectuals excepcionals. Segons Rosa M. Piquer: «Des de molt petita tenia percepcions extrasensorials, unides a una gran intuïció i un agut sentit de l’observació. Aquests fenòmens sorprenien els altres i a ella l’espantaven, fins que va deixar de parlar-ne.» Als quaranta-dos anys va sentir una crida que venia de Déu i va començar a escriure les seves visions. Cal dir que si hagués expressat el mateix com a reflexions pròpies hagués perdut autoritat, en canvi, amb les visions, era com si Déu parlés per mitjà d’ella, la seva humil servidora. 

          hildegarde

Així s’expressa Hildegard en una carta a Guibert de Gembloux l’any 1175: «Des de la meva infància […] fins ara, que ja tinc més de setanta anys, sempre he tingut en la meva ànima el do de veure-hi. En la meva visió el meu esperit s’eleva, tal com Déu vol, a les altures celestes i fins al canvi dels diversos aires, i s’escampa entre pobles diversos, en regions llunyanes i en llocs que són per a mi remots. […] No sento aquestes coses amb les meves orelles corporals, ni amb els pensaments del meu cor, no les percebo amb cap dels meus cinc sentits, solament amb la meva ànima, amb els ulls exteriors oberts, de tal manera que mai no he conegut la pèrdua [de consciència] de l’èxtasi, perquè veig aquestes imatges en estat de vetlla, tant de dia com de nit.» 

Els neuròlegs consideren que l’èxtasi dels místics obeeix a una complexa descàrrega neuronal sovint en el context d’una epilèpsia, però Hildegard experimentava les seves visions sense perdre el coneixement ni entrar en èxtasi. Tampoc no eren al·lucinacions ni somnis. Alguns autors les han atribuït a la migranya amb aura, però per mi eren unes visions massa estructurades perquè aquesta explicació sigui suficient. 

Durant molts anys es va considerar l’abadessa Hildegard von Bingen una dona ingènua, mística i ignorant que es va basar en les seves visions celestials, i no en l’experiència mèdica ni els sabers tradicionals, per escriure les seves obres. Però les investigacions més recents situen Hildegard com un dels exponents més brillants de la medicina monàstica del seu temps. 

Quan Hildegard descriu el món com un ou còsmic i subratlla la idea d’aquesta totalitat com una cosa viva, en creixement, ens recorda la teoria del big bang amb un univers en expansió oposat a l’univers estàtic de Plató. Les seves narracions apocalíptiques de l’univers deixen entreveure una idea de creació contínua, magnetisme, energia oculta en la matèria… conceptes totalment vigents en astrofísica. 

Hildegard va fer més de setanta composicions musicals

Hildegard va fer més de setanta composicions musicals

Per Hildegard la música hi va ser des del principi i segueix ressonant en el cosmos, en l’ànima humana i en els instruments. Tot tendeix a una simfònica reunió. Va deixar escrit que no tenia experiència musical: «Vaig composar el cant en lloança a Déu i als Sants, malgrat no haver estudiat mai notació musical ni interpretació vocal», i que les partitures li eren revelades de la mateixa manera que experimentava les seves visions. L’estil, la intensitat i l’harmonia d’aquests cants és innovador; per exemple, el cant gregorià es desenvolupa en una octava i ella en feia servir dues. 

El saber de la seva època era global, no existia l’especialització, i Hildegard va ser metgessa, herbolària, psicòloga, compositora musical, cosmòloga, predicadora i teòloga, és a dir, una dona observadora que prenia nota de tot allò que veia i en buscava les causes. El seu coneixement científic era experimental i amb un gran sentit de la realitat. Les seves obres de medicina, de farmacologia i de plantes medicinals van ser fruit de l’observació de la natura, de les malalties de les monges i dels veïns, i de les parteres del poble que ella atenia. I una dona tan sàvia fins fa una dècada només era considerada una visionària.  

—SIR HUBERT WILKINS & HAROLD SHERMAN 

El famós explorador Sir Hubert Wilkins (1888-1958)

El famós explorador Sir Hubert Wilkins (1888 – 1958)

Hi ha molts casos descrits de comunicació transtelepàtica, però un dels que més em va cridar l’atenció és el de Sir Hubert Wilkins i el seu amic Harold Sherman. L’experiment es va fer quan Wilkins va anar a una expedició a l’Àrtic. Van acordar que tres cops a la setmana es comunicarien mentalment i Sherman, que residia a Nova York, va anar registrant les activitats de Wilkins a mesura que les rebia per telepatia durant un període de sis mesos, a l’hivern del 1937–38. Els seus registres es van guardar de manera que no hi hagués possibilitat de frau. 

Més tard es van comparar, el resultat de coincidència no va ser del 100%, però sí que hi havia un percentatge extraordinari de lectures correctes. Sherman va registrar un incendi en una comunitat d’Alaska que, efectivament, va succeir. L’experiment està ben documentat i el va supervisar el doctor Gardner Murphy, un prestigiós psicòleg pioner en la parapsicologia. 

SUPOSEM QUE EL FENOMEN ESP ÉS UNA REALITAT, COM INTERPRETAR-LO? 

La majoria de casos de telepatia recopilats es presenten com un fenomen involuntari, espontani i instantani que sol transmetre una informació poc precisa. En canvi, la comunicació via sentits ordinaris està sotmesa al control de la voluntat i és molt més exacta i fiable, per tant, és més útil per resoldre els problemes de la vida diària. Seria versemblant pensar que en temps remots, quan els nostres avantpassats no tenien ni el foc per comunicar-se des d’una certa distància —i el seu llenguatge era poc estructurat i menys eficient que el nostre—, els somnis, pressentiments, estats de trànsit, visions fugaces… tinguessin la seva funció i el fenomen ESP fos bastant comú. Ara bé, en el moment que el llenguatge es va perfeccionar i la tecnologia va permetre millorar els sistemes de comunicació via sentits ordinaris, es va anar perdent fins quedar com una cosa atàvica. En l’últim capítol de la novel·la ELS PEONS DE L’ASSASSÍ, pàgina 827, em permeto fer una hipòtesi en aquest sentit: 

»En el cas de la Milena, la Christine, la Nadine, i m’atreviria a dir de l’Anna, ens trobem amb unes persones que semblen tenir un sisè sentit per captar informació que no utilitza les vies dels sentits coneguts. Sigui a través del somni, d’entrar en estat de trànsit, o visions fugaces… capten dades que els altres no som capaços de detectar. Potser en elles s’han conjuminat forces mentals i físiques donant lloc a un desenvolupament especial del seu sistema nerviós? Un pas més a l’evolució? O és tot el contrari? Potser en elles es mantenen capacitats remotes dels nostres ancestres que la majoria hem anat perdent en ser ofegades per la preponderància de la nostra part racional? 

Tots hem experimentat situacions com les següents: Tenir notícies o rebre la trucada d’algú que fa temps que no hem vist just quan hi acabem de pensar o somiar. Expressar pensaments a l’uníson amb altres persones. Mirar algú que de cop es gira cap a nosaltres com si se n’hagués adonat, o sentir-nos observats i, en girar-nos, atrapar una mirada clavada en nosaltres. Potser són vestigis d’aquestes capacitats dels nostres avantpassats?

PUNTS QUE CONSIDERO INQÜESTIONABLES 

—La parapsicologia s’ha vist forçada a existir als marges de la ciència establerta i la seva investigació ha comptat amb molts pocs recursos econòmics. 

—Els crítics assumeixen que l’existència del fenomen psi és incompatible amb els principis científics fonamentals i no se senten obligats a provar el que ells defensen. Però és com donar per fet que el coneixement científic és complet, i la ciència encara està molt lluny d’explicar-ho tot. Tal com diu Honorton, «la ciència representa una aproximació al coneixement, les veritats científiques sempre porten l’advertència: “fins a noves notícies”». A més, l’existència del fenomen psi no entra necessàriament en conflicte amb el coneixement establert. Quan a principis del segle passat alguns fenòmens com la radiació de cos negre no podien ser explicats per la física clàssica, es va obrir pas una visió nova i radical, la física quàntica. De nou un fragment de l’últim capítol del llibre ELS PEONS DE L’ASSASSÍ, pàgina 826: 

—Els humans experimentem els fenòmens naturals a través dels cinc sentits —va explicar la Clara—, però hi ha sorolls i olors que no podem sentir i que el gossos sí que perceben. Nous aparells d’observació permeten detectar ones de llum que l’ull humà no veu, però hi són i actuen, i el món microscòpic, tant el dels éssers vius com el de les molècules i els àtoms i les partícules encara més petites, l’hem conegut a través de sistemes fiables que en demostren la seva existència. Per tant, la nostra manera de percebre l’Univers ens pot enganyar molt. Rebutjar una explicació perquè no lliga amb la nostra lògica i el nostre sentit comú no és acceptable. El món quàntic, per exemple, desafia totes les normes del sentit comú i, en canvi, existeix i molts experiments l’avalen. 

—La figura de Hildegard von Bingen exemplifica que un suposat poder psi no és incompatible amb una mentalitat científica: les seves ESP no van impedir que prengués nota de tot allò que observava i en busqués explicacions. 

—Gran part de la ciència moderna es basa en la teoria de probabilitat, si no s’admeten els resultats de metanàlisis a favor de l’existència de psi, s’haurien de qüestionar moltes evidències científiques que avui dia es consideren provades. 

—Els escèptics plantegen que si el fenomen ESP és una realitat, per què no es munten empreses que n’aprofitin els avantatges honradament? El mag Randi ofereix el premi d’un milió de dòlars a qui sigui capaç de demostrar la possessió de poders paranormals i de moment ningú no l’ha aconseguit. 

Representació de Sant Joan evangelista en què el pintor Josep Maria Sert mostra com l’àguila li transmet el seu missatge

Representació de Sant Joan evangelista en què el pintor i muralista Josep Maria Sert mostra com l’àguila li transmet el seu missatge

En definitiva, per mi la qüestió és oberta. Crec possible que existeixi un fenomen ESP que es presenta de manera imprevisible i incontrolable. Com que, aparentment, no aporta cap avantatge ni valor afegit a la vida quotidiana dels humans, no té més transcendència ni progressa, però, en cas de confirmar-se’n l’existència plantejaria un intent de comprensió del fenomen mental subjacent i una visió més matisada de la nostra realitat. 

Maria Lluïsa Latorre (12 de juliol de 2007)

Matèria fosca

Encara que pugui sonar estrany, els astrònoms encara no saben de què està fet l’Univers. Els objectes que emeten radiació —estrelles, quàsars o galàxies— són una petita fracció de la matèria de l’Univers. El gruix de la matèria és obscur i inexplicable, per això se l’anomena matèria fosca. Si no interactua amb la llum, i per tant no és visible, ¿per què es creu que existeix? Doncs pels seus efectes gravitacionals. 

Quan s’observa la rotació de les galàxies, l’energia cinètica total hauria de ser igual a la meitat de l’energia potencial gravitatòria de lligam entre les estrelles de la galàxia. En canvi, experimentalment es troba que l’energia cinètica és molt superior. La velocitat de rotació de tot el disc d’una galàxia com la Via Làctia és constant —totes les estrelles giren a la mateixa velocitat independentment de la seva distància al centre—cosa que vol dir que el disc sencer d’estrelles brillants està immers en un halo molt més gran de material fosc que arrossega la galàxia brillant. És a dir, el fet que les galàxies es moguin molt més de pressa del que correspon a la massa observada porta a pensar que la massa visible només és una part de la massa total. 

Aleshores ens podem preguntar, ¿on és la matèria fosca? 

Les galàxies roten i es desplacen agrupades en cúmuls, com si una formidable quantitat de matèria invisible hi fos present. La seva dinàmica requereix una quantitat de matèria superior a la que es veu brillar. Tot indica que la immensa gravetat de la matèria fosca atrau cap a ella la matèria ordinària visible.

matfosc

Cúmul de dues galàxies gegants, CL0025 i 1654. La massa total del cúmul de galàxies CL0025 i 1654, que és la suma de les mateixes galàxies més la matèria fosca que conté, corba la llum i produeix un efecte de lent gravitatòria que forma imatges de les galàxies més distants del fons. Els investigadors van analitzar-ne les propietats de lent gravitatòria per traçar la distribució de la matèria fosca. El mapa resultant mostra, en blau, la matèria fosca, que en realitat és invisible, i en color groc assenyala les galàxies del cúmul. El treball revela que la matèria fosca del cúmul no està distribuïda de manera aleatòria, sinó que s’assembla molt a l’aglomeració de la matèria lluminosa. 

Moltes dades fan pensar que la matèria fosca s’agrupa al voltant de les galàxies i els cúmuls, però recentment, un equip internacional d’astrònoms va aportar dades segons les quals VIRGOHI21, un objecte de la grandària d’una galàxia, però constituïda íntegrament per matèria fosca, és una «galàxia fosca».  

ngc4254

Galàxia espiral NGC 4254

Mentre els astrònoms observaven la galàxia NGC 4254 es van adonar que un dels seus braços espirals era molt més llarg que els altres, cosa que sol ser per la influència d’una altra galàxia, però aquesta no apareixia per enlloc. Es calculava que aquest objecte misteriós tindria uns 100 mil milions de masses solars. Després d’una recerca detallada el van trobar situat al cúmul de Verge, a 50 milions d’anys llum de la Terra, i el van anomenar VIRGOHI21. 

VIRGOHI21 té la grandària d’una galàxia però ni el Hubble no hi ha observat cap estrella. Només un 1% de la seva massa es detecta com a hidrogen neutre, la resta podria tractar-se de matèria fosca. Alguns apunten que VIRGOHI21 pot ser només el residu d’una col·lisió entre cúmuls galàctics; un tros de matèria fosca llançada a l’espai. 

¿De què es compon la matèria fosca? 

La majoria d’astrònoms creu que la matèria fosca es compon de partícules elementals exòtiques que no interactuen amb la llum i que són restes de la gran explosió, però la naturalesa de la matèria fosca no es coneix i s’han proposat les següents possibilitats:

Matèria fosca bariònica, seria matèria ordinària però que emet molt poca radiació. Són els objectes compactes i pesants residents a l’halo de la galàxia coneguts com a MACHO per les seves sigles en anglès: nanes marrons, nanes blanques, planetes com Júpiter, estrelles de neutrons, forats negres… Actualment es considera que representarien un part molt petita de la matèria fosca.

La matèria fosca no bariònica s’agrupa en dues categories:

Matèria fosca calenta, serien partícules lleugeres que interaccionen dèbilment, els neutrins. 

Matèria fosca freda, serien partícules hipotètiques més pesades que les anteriors i encara que són moltes les proposades, les millor conegudes i estudiades són els WIMP o partícules que interaccionen feblement, entre les quals es troben el neutralí i l’axió. 

Per explicar l’estructura a gran escala de l’Univers cal una gran quantitat de matèria no bariònica (diferent de protons i neutrons). Segons els models cosmològics, la matèria bariònica ordinària tenia massa temperatura i pressió com per poder començar a formar estructures com les estrelles. Una possible solució és suposar que hi havia grans quantitats de matèria no bariònica. Simulacions realitzades amb aquesta hipòtesi confirmen que és consistent amb l’estructura actual de l’Univers. 

¿Com observar la matèria fosca?

La matèria fosca revela la seva existència indirectament, a través de la força gravitatòria que exerceix sobre els raigs de llum que hi passen a prop fent-los corbar. Aquesta curvatura de la llum és conseqüència de la distorsió de l’espai temps proper a un objecte de gran massa, tal com prediu la teoria de la relativitat.

abell2218

Efecte de lent gravitatòria

El cúmul de galàxies Abell 2218, que està format per les galàxies grogues i grans que es veuen a la foto, actua com a lent gravitatòria i engendra arcs de llum. Les galàxies primes que formen un arc, en realitat estan situades molt més lluny, darrere del cúmul Abell 2218.

Agost del 2006, l’evidència directa de l’existència de la matèria fosca

darkmatter

Al cúmul galàctic 1E0657-56 la matèria fosca (blau) i la matèria normal (roig) han estat separades per una col·lisió tremenda de dues grans agrupacions galàctiques. Aquesta col·lisió ha permès separar cada cúmul en dos components: la matèria fosca en blau i l’ordinària en roig i és la primera vegada que s’observa. Els dos cúmuls es van creuar fa 150 milions d’anys a una velocitat d’uns 16 milions de quilòmetres per hora. Les estrelles van passar unes a través de les altres sense cap interacció especial. Però el gas intergalàctic (roig) d’un cúmul va interaccionar amb el gas intergalàctic de l’altre i, a causa de la frenada, els dos grups de gas (roig) han quedat enrere. En canvi, durant la col·lisió els dos grups de matèria fosca (blau) no van interaccionar i continuen endavant perquè la col·lisió no els ha frenat.

Maria Lluïsa Latorre (1 de juliol de 2007)